Al març de 2024 Amazon Web Services va comprar per uns 650 milions de dòlars el campus de centres de dades “Cumulus” a Pennsilvània, literalment enganxat a la central nuclear Susquehanna Steam Electric Station (2,5 GW).
Amb aquesta operació, AWS no només adquiria servidors i sòl industrial: comprava, sobretot, l’accés físic a una font d’electricitat estable, contínua i sense emissions directes de CO₂. Per a una empresa que ven “núvol” però consumeix mlta energia, la proximitat a una nuclear és com tenir una presa d’aigua pròpia al costat d’una fàbrica: menys riscos d’escassetat i menys volatilitat de preu.
La clau del cas és el tipus de connexió. Susquehanna i el centre de dades d’AWS funcionen amb un acord “behind-the-meter”, és a dir, un subministrament directe que evita bona part de la xarxa regional PJM. Després de la compra, Amazon va demanar ampliar el contracte de subministrament: passar d’uns 300 MW ja acordats a fins a 480 MW. Per situar-ho: 480 MW és una càrrega comparable a la d’una ciutat mitjana, dedicada només a computació. Els propietaris de la nuclear, Talen Energy, hi estaven d’acord perquè és un client gegantí i estable. Però dues grans elèctriques que operen a la zona, Exelon i American Electric Power (AEP), s’hi van oposar i van portar el cas a la Comissió Federal de Regulació de l’Energia (FERC).
Per què tanta batalla? Les elèctriques argumenten que si una càrrega tan gran es connecta “al marge” de la xarxa, deixa de pagar una part important de peatges i costos de transport que financen el manteniment, les ampliacions i els serveis d’equilibri del sistema. Segons els seus càlculs, l’operació podria desplaçar fins a 140 milions de dòlars anuals de costos cap a la resta d’usuaris de PJM. En altres paraules: el centre de dades tindria energia neta i barata, però la factura per sostenir la xarxa la pagarien llars i empreses que no tenen opció d’enganxar-se a una nuclear. És un debat clàssic de “qui paga què” en un sistema elèctric compartit, però portat a l’extrem per la mida de la demanda digital.
La FERC, va rebutjar el novembre de 2024 l’acord d’interconnexió ampliat perquè PJM i les empreses no van demostrar prou bé per què calia un tracte especial, i va posar l’accent en la fiabilitat de la xarxa i la justícia tarifària. El 2025 la Comissió va reafirmar el rebuig a la revisió, i Talen/Susquehanna van recórrer als tribunals federals, cosa que indica que la història encara no és tancada. Paral·lelament, el cas ha empès FERC a estudiar normes generals per a aquests acords de co-localització, perquè no serà l’últim.
Aquest episodi és una finestra a un fenomen global: els centres de dades es mouen cap a les fonts d’energia neta i fermes. Solar i eòlica són barates però variables; la nuclear, en canvi, és constant. Per això, mentre el discurs corporatiu parla de “transició verda”, la lògica d’enginyeria busca electrons 24/7. La IA generativa, el vídeo en streaming, el comerç electrònic i fins i tot la mineria de criptomonedes han convertit la computació en una de les indústries amb més set d’energia del planeta. I quan el que vens és potència de càlcul, el cost i la seguretat del quilowatt-hora són estratègics.
I què té a veure tot això amb Catalunya? Més del que sembla. Catalunya és una regió intensiva en consum elèctric industrial i amb una concentració creixent d’infraestructura digital a l’àrea metropolitana de Barcelona. El port, els polígons logístics, el 22@, hubs tecnològics i operadors internacionals ja han posat Barcelona al mapa dels centres de dades del sud d’Europa. Alhora, el país té una particularitat energètica: una part substancial de l’electricitat que consumim encara prové de les nuclears d’Ascó i Vandellòs, que aporten una base estable al sistema i són, de facto, la principal font “lliure de carboni” del mix català mentre les renovables s’expandeixen.
Això crea una tensió semblant a la de Pennsilvània, però amb accents propis. Si en els pròxims anys un gran operador de núvol o d’IA volgués instal·lar un macrocentre de dades a la Ribera d’Ebre o al Camp de Tarragona per aprofitar la proximitat nuclear, el debat seria inevitable: ha de poder contractar energia “directa” amb una central i evitar peatges? O ha de contribuir a la xarxa com qualsevol altre consumidor perquè, al capdavall, la robustesa del sistema la necessiten també els veïns, el teixit productiu i les renovables que s’hi connecten? El cas d’AWS mostra que aquesta pregunta no és teòrica: és un nus regulador que pot fer variar els costos de tots.
A Catalunya, a més, la xarxa té reptes concrets. Les renovables creixen però necessiten inversions en evacuació, emmagatzematge i flexibilitat; la indústria reclama preus competitius; i les llars pateixen un sistema de peatges ja prou complex. Si grans consumidors se situen “a tocar” d’una font i s’autoabasteixen parcialment, la resta d’usuaris pot acabar assumint més proporció dels costos fixos del sistema. És el mateix mecanisme que denuncien AEP i Exelon als EUA, traslladat a un context on els peatges i la regulació depenen de l’Estat i d’Europa, però amb impacte directe en la factura de qualsevol català.
També hi ha l’altra cara: co-localitzar demanda digital amb generació neta pot ser una oportunitat. Pot donar nova vida econòmica a territoris que avui depenen de la nuclear; pot facilitar que la potència computacional que necessita Europa es desplegui més ràpid; i pot ajudar a reduir emissions si substitueix centres alimentats per gas o carbó de fora. Fins i tot es podria imaginar un model híbrid en què el centre de dades compra energia nuclear “firme” però paga una part justa del cost de xarxa per serveis de suport, emergències i integració renovable. El que FERC està intentant delimitar als EUA és precisament aquesta línia fina entre eficiència privada i responsabilitat col·lectiva.
En el fons, el conflicte d’AWS és un símptoma d’una transició doble: energètica i digital. Estem electrificant el món mentre digitalitzem l’economia; i això fa que el que abans eren usuaris grans però “normals” ara siguin megaconsumidors amb múscul financer per negociar condicions pròpies. Les regles del joc, pensades per a fàbriques, ciutats i xarxes tradicionals, han d’adaptar-se a la realitat dels algoritmes que no dormen mai. El precedent que surt d’aquest cas—sigui ratificant les limitacions o obrint una via regulada a la co-localització—acabarà influint en com Europa, Espanya i Catalunya encaren l’allau de demanda elèctrica que ve amb la IA.
Per això, mirar Susquehanna no és només mirar Pennsilvània. És veure el futur immediat d’un país que vol ser digital, vol reduir emissions i vol mantenir una xarxa justa. Catalunya haurà de decidir com atrau infraestructura tecnològica amb garanties de subministrament net, sense convertir la xarxa en una càrrega desigual. I això exigeix regulació intel·ligent, planificació elèctrica a llarg termini i, sobretot, transparència sobre qui paga el què quan el “núvol” baixa a terra en forma de megawatts.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada