Un Nou Marc Tècnic Per a la Transició Energètica.

Reptes i oportunitats per als petits distribuïdors elèctrics.

La proposta de Reial Decret publicat el darrer dimarts, 24 de febrer de 2026, estableix requisits mínims de disseny, equipament, funcionament i seguretat per a les instal·lacions que es connectin a les xarxes de transport i distribució. Aquesta proposta, marca un punt d’inflexió en la manera com entenem el sistema elèctric. No és només una actualització tècnica d’uns codis europeus aprovats fa gairebé una dècada; és una resposta directa a una transformació estructural del sistema energètic espanyol, amb més renovables, més electrificació de la demanda, més emmagatzematge i més complexitat operativa.

El text parteix d’un diagnòstic clar i és que, el sistema elèctric ja no és el mateix. Les renovables superen el 50% del mix anual, la demanda creix impulsada per la descarbonització industrial, la mobilitat elèctrica, l’hidrogen renovable o els centres de dades, i l’emmagatzematge, amb 22,5 GW previstos al 2030, esdevé peça clau de flexibilitat. En aquest context, els requisits de connexió no poden continuar sent els mateixos que quan el sistema era molt més previsible, centralitzat i síncron.

Un dels aspectes més rellevants del projecte és que amplia i actualitza els requisits no només per a generació, sinó també per a demanda i emmagatzematge. Això té una importància enorme per als distribuïdors, especialment els de menys de 100.000 punts de connexió, que operen xarxes amb menys capacitat tècnica, menys recursos humans i sovint amb una infraestructura més antiga.

El decret estableix que serà aplicable als distribuïdors en qualitat de titulars i gestors de la xarxa de distribució, i també a les noves instal·lacions de demanda, generació i emmagatzematge que es connectin a les seves xarxes. Això implica que, encara que el focus mediàtic acostumi a posar-se en Red Eléctrica o en els grans grups energètics, el gruix de l’impacte operatiu es produirà a nivell de distribució.

Per als petits distribuïdors, el repte és triple.

En primer lloc, hi ha un repte tècnic. El decret reforça els requisits de qualitat de producte (harmònics, flicker, desequilibris), robustesa davant oscil·lacions adverses, comportament en cas de buits de tensió i estabilitat dinàmica. Aquestes exigències, que al transport són habituals, baixen amb força cap a la distribució. En entorns amb xarxes radials, menor potència de curt circuit i menor inèrcia, el compliment i la supervisió d’aquests paràmetres pot requerir inversions en proteccions, sistemes de control, mesura avançada i capacitat d’anàlisi que molts petits distribuïdors no tenen desplegats.

En segon lloc, hi ha un repte de governança i responsabilitat. El text reforça el paper de l’operador del sistema en la definició de requisits addicionals, supervisió i aprovació d’especificacions tècniques. Això pot generar una asimetria entre grans i petits distribuïdors. És a dir, els primers tenen equips reguladors i tècnics especialitzats; els segons sovint funcionen amb estructures molt ajustades. El risc és que el compliment normatiu es converteixi en una càrrega proporcionalment més elevada per als actors petits.

En tercer lloc, hi ha un repte econòmic. L’actualització dels requisits pot implicar modernització de subestacions, sistemes de telecomandament, equips de protecció i, sobretot, capacitat de supervisió de la conformitat. Si no hi ha un reconeixement adequat en els mecanismes retributius, els distribuïdors amb menys de 100.000 punts de connexió podrien veure tensionada la seva viabilitat econòmica. La transició energètica no pot descansar només en la capacitat financera dels grans operadors.

Ara bé, també hi ha oportunitats.

El decret parteix d’una idea fonamental la qual, l’establiment de requisits de robustesa permet optimitzar la capacitat d’accés i connexió de les xarxes. En altres paraules, si la generació, la demanda i l’emmagatzematge es comporten millor davant pertorbacions, es pot aprofitar més infraestructura existent sense haver d’esperar sempre a reforços físics. Per als petits distribuïdors, això pot significar més capacitat per integrar autoconsum, petites plantes renovables o nous consums industrials sense grans inversions estructurals.

A més, el fet que el decret estableixi un marc específic per a l’emmagatzematge obre la porta a solucions descentralitzades que poden ajudar a estabilitzar xarxes de distribució petites. Bateries en punts crítics, hibridació amb renovables o sistemes de resposta de demanda poden convertir-se en aliats dels petits distribuïdors si la regulació i els incentius s’alineen correctament.

La qüestió de fons és si el desplegament d’aquest nou marc es farà amb sensibilitat territorial i dimensió empresarial. Espanya té una estructura de distribució molt heterogènia, amb grans operadors però també amb empreses locals arrelades al territori. Exigir els mateixos estàndards tècnics és coherent des del punt de vista de la seguretat del sistema; aplicar-los sense tenir en compte les economies d’escala pot ser contraproduent.

La transició energètica requereix xarxes més intel·ligents, més resilients i més coordinades. El projecte de Reial decret va en aquesta direcció. Però perquè sigui realment transformador i no generi un procés de concentració no desitjat en la distribució, caldrà acompanyar-lo de mecanismes de suport tècnic, simplificació administrativa i reconeixement econòmic adequat per als distribuïdors de menor dimensió.

Si el sistema elèctric del futur serà més distribuït, també ho ha de ser la capacitat de complir les normes que el regeixen. I això implica entendre que darrere de cada requisit tècnic hi ha una realitat empresarial diversa que cal preservar si volem una transició justa, eficient i territorialment equilibrada.

Ramon Gallart

Electrificar no Sempre és Desenvolupar

Què ens diu l’experiència global per a Espanya i Catalunya?

Prop de 800 milions de persones al món encara viuen sense accés a l’electricitat. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 7 de les Nacions Unides fixa com a meta garantir energia assequible i no contaminant per a tothom abans del 2030. La idea és poderosa i intuïtiva: si connectem tothom a la xarxa elèctrica, millorarem les seves oportunitats i reduirem la pobresa.

Però, i si no fos tan simple?

Una investigació recent de la Universitat de Maryland i la Universitat de Chicago, publicada al Journal of Political Economy, aporta un matís fonamental i és que la mida de la comunitat importa, i molt. Analitzant el gran programa d’electrificació rural de l’Índia (RGGVY), que va connectar 17,5 milions de llars entre 2005 i 2011, els investigadors van observar un patró clar. Als pobles amb més de 2.000 habitants, l’electrificació va duplicar la despesa de les llars i va impulsar la creació de microempreses i ocupació no agrícola. En canvi, als pobles amb menys de 300 habitants, no hi va haver millores econòmiques mesurables. Als pobles intermedis, els efectes van ser modestos i variables.

La conclusió és incòmoda ja que portar electricitat, per si sola, no sempre treu la gent de la pobresa.

Podríem pensar que aquesta realitat és llunyana. Espanya i Catalunya tenen una electrificació pràcticament universal des de fa dècades. Però la lliçó de fons és extraordinàriament rellevant avui, especialment en el debat sobre despoblament rural, transició energètica i cohesió territorial.

A Catalunya, més del 60% dels municipis tenen menys de 1.000 habitants. A Espanya, milers de pobles, especialment a l’anomenada “Espanya buidada” no arriben ni als 500 residents. En aquests territoris, el problema ja no és l’accés a l’electricitat, sinó la manca d’activitat econòmica, serveis, infraestructures digitals i oportunitats laborals.

Durant anys hem assumit que determinades infraestructures són, gairebé automàticament, una palanca de desenvolupament. Primer va ser l’electricitat. Després, l’autopista. Ara, la fibra òptica o els parcs renovables. Però la recerca índia ens recorda que una infraestructura, per si sola, no genera prosperitat si no existeix una massa crítica de població i activitat que la pugui aprofitar.

En el context actual, Espanya i Catalunya estan immerses en una transformació energètica profunda: desplegament massiu de renovables, comunitats energètiques locals, electrificació de la mobilitat i de la calefacció, autoconsum fotovoltaic. Molts projectes se situen en zones rurals poc poblades. Se’ns diu que això generarà ocupació i revitalitzarà el territori. Però la pregunta que planteja l’estudi és pertinent: quins beneficis econòmics reals es quedaran al territori? I en quines condicions?

Si un municipi de 150 habitants instal·la un gran parc solar o eòlic, això no implica automàticament que s’hi creïn microempreses, que augmenti la despesa local o que es fixi població. Pot haver-hi ingressos fiscals, lloguers de terrenys o alguns llocs de treball puntuals, però difícilment es produirà una transformació estructural si no hi ha altres peces del trencaclosques: serveis públics, connectivitat digital, accés a mercats, formació i suport empresarial.

Exactament el que suggereix Louis Preonas quan apunta que, potser, l’electricitat ha d’anar acompanyada d’altres intervencions com serien les escoles, centres de salut, carreteres, polítiques de suport a l’activitat econòmica.

La troballa que els pobles de més de 2.000 habitants sí que experimenten un salt econòmic és especialment interessant per a Catalunya. Molts municipis mitjans (entre 2.000 i 10.000 habitants) podrien ser l’escala òptima per impulsar noves activitats vinculades a la transició energètica: petites indústries, serveis tècnics, cooperatives energètiques, economia circular. En canvi, als micropobles de menys de 300 habitants, el repte és diferent. Aquí, l’objectiu potser no és tant “créixer”, sinó garantir qualitat de vida: accés a serveis bàsics, connectivitat, autonomia energètica i estabilitat demogràfica.

L’error seria aplicar la mateixa recepta a tot arreu.

Un altre element clau de la recerca és la distinció entre reducció de la pobresa i millora de la qualitat de vida. Encara que l’electrificació no generi un augment mesurable del PIB local en pobles petits, pot millorar la salut, l’educació o el confort domèstic. Traslladat al nostre context: una comunitat energètica que redueixi la factura elèctrica de famílies vulnerables en un petit municipi pot no disparar el creixement econòmic, però sí alleugerir la pobresa energètica i reforçar la cohesió social. I això ja és un benefici rellevant.

El problema apareix quan confonem objectius. Si prometem reactivació econòmica massiva a territoris amb molt poca població només perquè hi invertim en energia, correm el risc de generar frustració i desafecció.

La lliçó per a Espanya i Catalunya és clara donat que, les infraestructures són necessàries, però no suficients. La mida de la comunitat, la seva estructura econòmica i la seva connectivitat amb altres nuclis són determinants. En lloc d’assumir que qualsevol inversió energètica revitalitzarà el territori, potser caldria concentrar determinades activitats productives en municipis mitjans amb massa crítica; dissenyar polítiques específiques per a micropobles centrades en serveis, qualitat de vida i autonomia; integrar energia, digitalització, mobilitat i serveis públics en una estratègia conjunta; i avaluar els projectes no només per la potència instal·lada, sinó pel seu impacte real sobre el teixit econòmic local.

Electrificar el món és imprescindible. Descarbonitzar l’economia també. Però la infraestructura no és màgia. Sense persones, mercat i serveis al voltant, els cables no generen prosperitat per si sols. Potser la gran lliçó que ens arriba des de l’Índia és aquesta: el desenvolupament no depèn només de tenir llum, sinó de tenir un ecosistema que sàpiga què fer amb ella. I això, a l’Espanya buidada i a molts racons de la Catalunya rural, continua sent el veritable repte.

Ramon  Gallart

Xarxes Elèctriques en l’Era de l’Electrònica de Potència.

Control, estabilitat i digitalització en sistemes elèctrics moderns

La noticia de El Economista sobre l'informe d’ENTSO-E , l’associació que agrupa els operadors del sistema de transport elèctric europeu, posa damunt la taula una advertència clara i no nova

La xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa més ràpid del que la seva explotació i supervisió estan sabent assimilar. 

La integració massiva d’actius connectats mitjançant electrònica de potència com poden ser les renovables, centres de dades, carregadors de vehicle elèctric, enllaços HVDC o electrolitzadors, entre d'altres, no és només una evolució tecnològica, sinó un canvi estructural profund del sistema.

Aquest canvi, però, no és opcional. L’electrònica de potència formarà part sí o sí de les xarxes del futur, tant en l’àmbit elèctric com en les xarxes de transport i mobilitat connectada. El debat real no és si aquests dispositius hi seran, sinó com s’integraran, com es regularan i com s’operarà un sistema cada vegada més dominat per convertidors electrònics.

Durant dècades, el sistema elèctric s’ha comportat com una gran màquina pesada, basada en generadors síncrons amb una elevada inèrcia i dinàmiques lentes, previsibles i relativament fàcils de controlar. Les eines de protecció, control i supervisió es van dissenyar sota aquesta necessitat. Avui, en canvi, el sistema s’assembla cada cop més a una xarxa plena de dispositius electrònics que reaccionen en mil·lisegons. Els convertidors no aporten inèrcia física, les càrregues són clarament no lineals i el comportament en conjunt pot generar fenòmens, com ara oscil·lacions ràpides, ressonàncies o inestabilitats impulsades per convertidors.

No és que abans no existissin problemes d’estabilitat. La diferència és que ara aquests problemes apareixen més ràpid, són més difícils de detectar amb les eines tradicionals i tenen un origen menys evident. La naturalesa no lineal de la càrrega i de la generació electrònica no és un fenomen nou, però històricament potser, no s’ha gestionat amb la cura ni amb la visió sistèmica necessàries per entendre com caldrà explotar les xarxes elèctriques del futur.

L’informe d’ENTSO-E recupera un concepte important ignorat en el debat públic i aquest, és la fortalesa de la xarxa. Quan una xarxa és forta, pot absorbir pertorbacions i recuperar-se amb facilitat. Quan és feble, aquestes pertorbacions es poden amplificar i donar lloc a episodis d’inestabilitat més freqüents i més severs. La proliferació d’electrònica de potència, especialment quan es concentra en determinats punts de la xarxa, tendeix a reduir aquesta fortalesa local.

Des de la visió de les xarxes elèctriques, una xarxa forta és com una columna vertebral sòlida la qual, té una impedància baixa, cosa que li permet transportar grans quantitats d’energia amb pèrdues reduïdes i mantenir la tensió gairebé constant fins i tot quan hi ha canvis sobtats de demanda o de generació. Aquesta baixa impedància fa que la xarxa absorbeixi pertorbacions i integració de renovables sense inestabilitats significatives. En canvi, una xarxa feble s’assembla a un pont estret i flexible, el que vindria a ser una impedància elevada, de manera que petites variacions de càrrega o generació provoquen fluctuacions importants de tensió, més pèrdues i una major sensibilitat a problemes d’estabilitat i qualitat del subministrament, especialment en punts allunyats o amb generació distribuïda.

Un aspecte especialment preocupant és la capacitat de grans instal·lacions connectades mitjançant electrònica de potència per injectar oscil·lacions forçades que empenyen el sistema cap a modes crítics d’operació. Davant d’aquests episodis, la resposta habitual és desconnectar ràpidament actius per estabilitzar la xarxa. És una solució eficaç a curt termini, però clarament insuficient com a estratègia estructural si l’objectiu és operar un sistema amb cada vegada més renovables, electrificació i demanda digital.

La solució passa per detectar abans, entendre millor i actuar de manera coordinada. Això exigeix capacitats avançades de monitorització en temps real, dades harmonitzades entre països i proveïdors, estàndards comuns i algoritmes capaços de detectar oscil·lacions a gran escala. No és només un repte tecnològic, sinó també de governança, regulació i coordinació europea.

Aquest debat, a més, no es limita al sector elèctric estrictament parlant. Les xarxes de transport com son lesferroviàries, de mobilitat elèctrica, ports, aeroports o infraestructures logístiques, també comencen a esdevenir sistemes fortament electrònics, connectats i dependents de convertidors de potència. La tracció elèctrica, els carregadors d’alta potència i els sistemes de control digital reforcen encara més el paper central de l’electrònica de potència en l’ecosistema energètic i de transport.

Ignorar aquesta realitat o tractar-la com un problema puntual seria un error estratègic.

L’electrònica de potència no és una anomalia transitòria, sinó el nou cor del sistema. Assumir-ho implica adaptar les regles del joc, els criteris d’operació i la manera com entenem la seguretat del sistema elèctric.

L’avís d’ENTSO-E no hauria de servir per frenar la transició energètica, sinó per fer-la viable i robusta. El futur de les xarxes no serà menys electrònic, sinó més. I això exigeix menys nostàlgia del sistema “pesat” del passat i molta més enginyeria sistèmica per construir xarxes capaces de suportar el món electrificat que ja tenim al davant.

Ramon Gallart

De l’Odi Als Números a la Llum del Coneixement

Mai no és massa tard per deixar d’odiar les matemàtiques. El problema no és només acadèmic ni estadístic; és emocional. 

Molts hem convertit els números en un enemic íntim, en una font de frustració i vergonya. Les dades mostren que el nivell de competència matemàtica disminueix en diversos països occidentals, però més enllà dels informes oficials hi ha una realitat més profunda:

Hem normalitzat l’aversió a les matemàtiques com si fos una característica inevitable de la personalitat.

Aquesta animadversió s’assembla molt a l’odi social generalitzat cap al sector energètic elèctric. Pocs sectors generen tanta desconfiança automàtica. Quan hi ha una apagada, una factura elevada o una incidència, la reacció immediata és buscar un culpable visible. La xarxa és invisible fins que falla. Llavors, la indignació aflora. Amb les matemàtiques passa una cosa similar i és que, mentre funcionen. com seria el cas de quan comptem el canvi, calculem un descompte o mesurem ingredients, no hi pensem. Però quan trobem una equació que no entenem, la frustració es transforma ràpidament en rebuig.

En tots dos casos, el que rebutgem és sovint el que no comprenem del tot. El sistema elèctric és extraordinàriament complex conformat per xarxes, transformadors, equilibris constants entre oferta i demanda. Les matemàtiques també són una arquitectura sofisticada d’idees que sostenen tecnologies, finances, medicina, música i art. Tanmateix, la complexitat, quan no s’explica bé o no es viu de manera propera, genera distància. I la distància, sovint, es transforma en hostilitat.

L’ansietat matemàtica és real. Moltes persones recordem la sensació d’estar assegudes a classe, amb la pissarra plena de símbols incomprensibles i la percepció que tothom entén menys tu. Aquest bloqueig no és imaginari; activa al cervell àrees associades a la por i pot reduir la capacitat de memòria de treball. Però el més perillós no és el mal moment puntual, sinó la identitat que se’n deriva: “no soc de números”. De la mateixa manera que hi ha qui assumeix que “les elèctriques sempre enganyen”, sense distingir entre regulació, distribució, comercialització o mercat, simplifiquem una realitat complexa en una etiqueta emocional.

El resultat és que ens allunyem del que ens podria empoderar. Rebutjar les matemàtiques no només tanca portes professionals en ciència o tecnologia; també limita la nostra autonomia quotidiana. Entendre percentatges, probabilitats o estadístiques és essencial per interpretar notícies, valorar riscos o gestionar finances personals. En un món saturat de dades, la ignorància matemàtica ens fa més vulnerables.

A més, la imatge de les matemàtiques com a disciplina freda i oposada a la creativitat és un mite persistent. L’art del Renaixement no hauria estat possible sense geometria i perspectiva. La música conté patrons i estructures numèriques subtils. Diversos estudis suggereixen que la competència matemàtica i el pensament creatiu es reforcen mútuament. Hi ha una forma de bellesa en una demostració elegant, com n’hi ha en una simfonia ben construïda. Però aquesta bellesa només es revela quan superem el prejudici inicial.

També cal revisar com aprenem. Sovint, les matemàtiques s’han ensenyat com una cursa de velocitat, amb èmfasi en la resposta correcta més que en el procés. Quan el sistema elèctric falla, no el reparem cridant-li; analitzem la xarxa, busquem l’origen de l’error, reforcem les infraestructures. Amb les matemàtiques hauríem de fer el mateix i això vol dir, reduir la pressió, contextualitzar els problemes, recuperar la curiositat. Aprendre com un infant, amb voluntat d’explorar sense por al judici.

Curiosament, quan les matemàtiques surten de l’aula i es presenten de manera accessible mitjançant vídeos divulgatius, jocs o aplicacions pràctiques, moltes persones descobreixen que no les odien tant. Potser el problema no era la disciplina, sinó l’experiència associada. De la mateixa manera, quan entenem millor com funciona el sistema elèctric amb la seva regulació, els seus límits tècnics, els seus costos reals, el debat es torna més matisat i menys visceral.

L’odi simplifica; la comprensió complica. Però també allibera.

Les matemàtiques no són només una eina per competir econòmicament o per alimentar indústries tecnològiques. Són una forma d’entrenar la ment, d’estructurar el pensament, de guanyar confiança en la pròpia capacitat d’aprendre. La neurociència ha desmentit la idea que les habilitats siguin fixes ja què, el cervell és plàstic, adaptable, capaç de canviar a qualsevol edat.

Potser mai estimarem les matemàtiques amb passió. Però deixar d’odiar-les ja seria un gran pas. Igual que amb les infraestructures que sostenen la nostra vida quotidiana, potser cal passar de la desconfiança automàtica a la curiositat crítica. Entendre abans de condemnar. Explorar abans de renunciar.

Perquè, al final, tant la xarxa elèctrica com les matemàtiques comparteixen una característica essencial i és que són estructures invisibles que fan possible el món modern. Ignorar-les no les fa desaparèixer. Però comprendre-les ens dona poder.

Ramon Gallart

Nova Proposta per la Fusió Nuclear.

ELa fusió nuclear és el procés que alimenta el Sol i les estrelles,  ha estat durant dècades una de les grans promeses de l’energia neta.

A diferència de la fissió nuclear, que divideix àtoms pesants i genera residus radioactius de llarga durada, la fusió uneix nuclis lleugers com el deuteri i el triti a temperatures extremadament elevades per alliberar grans quantitats d’energia. Si s’aconsegueix controlar de manera eficient, podria proporcionar electricitat gairebé il·limitada, sense emissions de carboni i amb residus mínims. El gran repte, però, és recrear i mantenir a la Terra les condicions extremes que existeixen al cor de les estrelles.

En aquest context, el Laboratori de Física de Plasma de Princeton (PPPL), als Estats Units, ha desenvolupat un stellarator compacte i innovador que podria marcar un punt d’inflexió en la recerca de la fusió. El dispositiu, construït amb materials disponibles al mercat i amb un cost aproximat de 640.000 dòlars, és extraordinàriament més barat i ràpid de fabricar que altres instal·lacions similars. Per comparar, el stellarator alemany Wendelstein 7-X, un dels més avançats del món, va requerir més de vint anys de treball i una inversió d’uns 1.100 milions de dòlars. Aquesta diferència no només és econòmica, sinó també estratègica: redueix el temps necessari per provar noves idees i accelera el ritme de la innovació.

Un stellarator és un dispositiu de confinament magnètic que utilitza camps magnètics externs per mantenir el plasma que és un gas estable ionitzat a milions de graus i, separat de les parets del reactor. Aquesta configuració permet que el plasma es mantingui en suspensió sense tocar cap superfície sòlida, ja que qualsevol contacte destruiria els materials en fraccions de segon. A diferència dels tokamaks, que són actualment la tecnologia dominant en la recerca de fusió i que depenen en part de corrents elèctrics interns al plasma per estabilitzar-lo, els stellarators generen tot el seu camp magnètic des de l’exterior. Això els confereix un avantatge teòric important: poden funcionar de manera contínua i amb més estabilitat, evitant certes inestabilitats inherents als tokamaks.

Històricament, els stellarators van quedar en segon pla perquè el seu disseny és extraordinàriament complex. Les bobines magnètiques han de tenir formes tridimensionals molt sofisticades, sovint amb geometries retorçades que requereixen una fabricació d’alta precisió. Aquesta complexitat feia que els costos i els temps de construcció fossin molt elevats. No obstant això, els avenços en supercomputació i modelatge numèric han permès optimitzar millor els camps magnètics i simplificar-ne el disseny. A més, els progressos en materials superconductors i en tècniques de fabricació han reobert la porta a aquesta tecnologia.

La gran innovació del stellarator del PPPL és l’ús d’imants permanents de terres rares en lloc dels tradicionals electroimants complexos. Aquests imants, disposats amb precisió al voltant de l’estructura del dispositiu, generen el camp magnètic necessari sense requerir sistemes elèctrics massius ni refrigeració criogènica avançada. Això redueix considerablement el cost i la complexitat tècnica. Encara que aquest reactor no està dissenyat per produir electricitat comercial, sí que és una eina experimental clau per estudiar el comportament del plasma i provar noves configuracions magnètiques de manera ràpida i econòmica.

Aquest enfocament més àgil ha despertat interès en l’àmbit empresarial i ha contribuït a l’aparició de noves empreses emergents centrades en la fusió. El sector privat està entrant amb força en aquest camp, atret per la possibilitat de desenvolupar reactors més compactes i modulars. La combinació d’investigació pública, startups tecnològiques i inversió privada està generant un ecosistema d’innovació que podria accelerar significativament els avenços.

Tot i així, encara hi ha obstacles importants. Cap stellarator ni tokamak ha aconseguit fins ara produir de manera sostinguda més energia de la que consumeix en un entorn comercial viable. El plasma ha d’assolir temperatures superiors als 100 milions de graus Celsius, i els materials del reactor han de suportar condicions extremes de radiació i calor. A més, escalar un dispositiu experimental compacte fins a una planta de producció elèctrica continua sent un repte científic i d’enginyeria de gran magnitud.

Malgrat aquestes dificultats, la importància d’aquest tipus d’avenços és innegable. En un moment en què el canvi climàtic exigeix una descarbonització profunda del sistema energètic global, la fusió nuclear representa una possible font d’energia abundant, segura i pràcticament inesgotable. Projectes com el stellarator compacte de Princeton no solucionen immediatament el problema energètic mundial, però aporten una nova manera de treballar: més ràpida, més econòmica i més flexible. Aquesta estratègia podria escurçar el camí cap a una futura generació de reactors de fusió capaços d’alimentar ciutats senceres sense emissions de carboni.

La cursa per dominar l’energia de les estrelles continua oberta, però amb iniciatives com aquesta, el futur de la fusió sembla una mica més proper i, sobretot, més accessible.

Ramon Gallart

El Sol no és el Problema, la Xarxa sí.

Durant dècades, el gran repte dels sistemes elèctrics ha estat garantir prou generació per satisfer una demanda que hauria d'augmetnar.

El cas recent d’Austràlia segons l'aricle (El Economista del 05/02/2026), i en particular de l’estat de Victòria, m'ha portat a replantejar alguns dels supòsits més arrelats sobre la transició energètica. La idea d’un excés d’energia fins al punt de posar en risc la xarxa semblava gairebé impensable. Tanmateix, el que ha passat a Austràlia demostra que aquest escenari ja no és teòric, sinó real, i que pot arribar abans del que molts esperen també a Europa.

A Victòria, la penetració de l’energia solar residencial ha estat tan elevada que una de cada tres llars unifamiliars produeix electricitat al seu propi teulat. En determinats moments, especialment en dies molt assolellats i amb baixa activitat econòmica, la producció distribuïda supera de llarg el consum necessari per mantenir la xarxa estable. El resultat és una situació, si més no, paradoxal:

Una demanda elèctrica tan baixa que el sistema, dissenyat per funcionar dins d’uns mínims tècnics, entra en una zona de risc. 

Quan la producció excedeix el consum en temps real, la freqüència i la tensió poden desestabilitzar-se, amb conseqüències que van des de danys en equips fins a apagades generals.

La resposta de les autoritats australianes va ser d’emergència i va fer desconnectar forçadament les plaques solars, limitar els excedents injectats a la xarxa, indicacions perquè les grans bateries d’emmagatzematge romanguessin buides per absorbir energia sobrant i fins i tot la reconsiderar reactivar de línies d’alta tensió prèviament deixades sense explotar. Aquestes mesures, tot i ser eficaces a curt termini, posen de manifest una realitat que no és d'agrat per a totes les parts:

La transició energètica no pot basar-se només en instal·lar renovables, sinó que requereix una transformació profunda del sistema elèctric en el seu conjunt.

Europa, Espanya i Catalunya no hauriem d'observar aquest episodi des de la distància, seria un error pensar que es tracta d’un problema exclusiu d’un altre continent. Espanya és un dels països amb més potencial solar d’Europa i Catalunya, tot i les seves limitacions territorials, està vivint un creixement sostingut de l’autoconsum fotovoltaic. Les polítiques de descarbonització, l’abaratiment de la tecnologia i la voluntat ciutadana de reduir la dependència energètica estan accelerant aquest procés. Si tot va segons els plans actuals, la presència de plaques solars a les teulades europees serà cada vegada més habitual.

El problema és que gran part de la infraestructura elèctrica europea encara respon a un model centralitzat, pensat per a grans centrals que injecten energia cap als consums finals de manera, majorment, unidireccional. L’autoconsum massiu trenca aquesta lògica donat què, milions de petits productors injecten electricitat de forma simultània, sovint en els mateixos moments del dia. Sense eines adequades de gestió, això pot generar colls d’ampolla, sobrecàrregues i, situacions en què cal frenar una producció neta i barata.

A Espanya i Catalunya, el risc no és immediat però sí perfectament plausible. Caps de setmana assolellats de primavera, amb baixa demanda industrial i una elevada producció solar distribuïda, podrien reproduir escenaris similars als australians. La diferència és que encara som a temps d’aprendre la lliçó i actuar de manera preventiva.

Caldria assumir que l’emmagatzematge d’energia no és un luxe, sinó una necessitat estructural. Les bateries, tant a escala domèstica com industrial, permeten desplaçar l’energia en el temps, emmagatzemant-la quan sobra i alliberant-la quan falta. Sense aquesta capacitat, l’electricitat renovable es veu atrapada en el present immediat, i qualsevol desajust entre producció i consum es converteix en un problema.

En paral·lel, cal una xarxa elèctrica molt més flexible i intel·ligent. Digitalitzar la xarxa, incorporar sistemes avançats de control i permetre una gestió activa de la demanda és imprescindible per integrar grans volums d’energia renovable distribuïda. Això implica inversions importants, però també una visió a llarg termini i aquesta és,

Continuar depenent d’una infraestructura rígida és, a la pràctica, limitar el potencial de les renovables.

Un altre element fonamental és la capacitat d’adaptar el consum als moments de major producció. Vehicles elèctrics que es carreguen quan hi ha excés d’energia solar, bombes de calor que funcionen de manera flexible, indústries capaces d’ajustar processos en funció de la disponibilitat elèctrica o la producció d’hidrogen verd són exemples de com la demanda pot convertir-se en una eina d’estabilització del sistema. No es tracta només de produir energia neta, sinó de consumir-la de manera intel·ligent.

Tot això requereix, sense dubte, una regulació clara i anticipadora. El cas australià mostra què passa quan la normativa va per darrere de la realitat tecnològica. A Espanya i Catalunya calen marcs reguladors que incentivin l’emmagatzematge, la flexibilitat i la gestió activa de la demanda, evitant solucions improvisades quan el problema ja s’ha manifestat.

Finalment, no es pot oblidar el paper de la ciutadania. L’autoconsum no és només una decisió individual, sinó una peça d’un sistema col·lectiu. Entendre com funciona la xarxa, quins són els millors moments per consumir o emmagatzemar energia i quin impacte tenen les decisions domèstiques en l’estabilitat global és part d’una nova cultura energètica que cal fomentar.

En aquest context, el paper dels distribuïdors elèctrics esdevé central i, lluny de ser una amenaça, la situació actual els obre una etapa de feina necessària i engrescadora. La transició energètica exigeix transformar profundament les infraestructures existents i, amb elles, la manera com s’entén el valor dels actius regulats. Ja no n’hi ha prou amb mantenir una xarxa pensada per a fluxos unidireccionals i demanda previsible; cal evolucionar cap a un model que integri digitalització amb capacitat de control distribuit, flexibilitat i gestió activa del sistema. Això implica abandonar un pensament estrictament sistèmic i defensiu, propi d’un altre moment històric, per adoptar enfocaments nous que permetin garantir la viabilitat econòmica i tècnica de la transformació sense minvar la qualitat del servei ni posar en risc la seva continuïtat. Per als distribuïdors, aquest repte no només és inevitable, sinó també una oportunitat per redefinir el seu rol i reforçar el seu valor en el sistema energètic del futur.

El que ha passat a Austràlia no és un fracàs de les energies renovables, sinó la prova del seu èxit accelerat. El repte ara és completar aquesta transició amb intel·ligència, planificació i inversió. Europa, Espanya i Catalunya poden optar per aprendre d’aquesta experiència i avançar-se als problemes, o bé ignorar els senyals i reaccionar tard. El sol continuarà brillant; la qüestió és si estarem preparats per aprofitar-lo sense posar en risc el sistema que ens ha de portar cap a un futur energètic més sostenible.

Ramon Gallart

El Nou Llenguatge de l’Energia i el Futur d’Europa

Durant la darrera dècada, la política energètica europea s’ha construït al voltant del potent relat de la descarbonització com a imperatiu moral i polític. 

El European Green Deal va situar Europa com a líder global en la lluita contra el canvi climàtic, fixant objectius ambiciosos de neutralitat climàtica, impulsant les energies renovables i promovent l’eficiència energètica com a pilars del nou model econòmic. Aquest enfocament ha estat clau per accelerar la transició, però avui mostra signes de tensió en un context geopolític i tecnològic radicalment diferent.

La notícia sobre com les empreses d’energia neta als Estats Units adapten el seu missatge a l’era Trump és reveladora també per a Europa. No perquè les tecnologies hagin canviat, sinó perquè ha canviat el marc narratiu. La realitat és que, no s’ha produït una revolució energètica, sinó una revolució en com s'explica. Les renovables ja no es presenten principalment com a “verdes”, sinó com a fonts d’electricitat assequibles, ràpides de desplegar i essencials per alimentar la nova economia digital, marcada pel creixement exponencial dels nous vectors energètics com és, la intel·ligència artificial i els centres de dades.

Europa no és aliena a aquesta dinàmica. L’estratègia REPowerEU, nascuda arran de la crisi energètica provocada per la invasió russa d’Ucraïna, ja va introduir un canvi subtil però important i és que, 

La transició energètica no només com a política climàtica, sinó com a instrument de seguretat i independència energètica. 

La reducció de la dependència del gas rus va posar al centre conceptes com la resiliència del sistema, la diversificació de les fonts de generació i la capacitat de producció pròpia. Tanmateix, el relat públic continua sovint ancorat en un llenguatge climàtic que no sempre connecta amb les preocupacions immediates de ciutadans i indústria, com el preu de l’electricitat o la seguretat del subministrament.

El creixement previst de la demanda elèctrica que també està impulsat a Europa per la digitalització, l’electrificació industrial i els objectius de reindustrialització verda, posa en dubte la idea d’una transició lineal on unes tecnologies simplement substitueixen les altres. Cada cop més, la realitat s’assembla a allò que al sector energètic ja es comença a anomenar “addició d’energia”. Això vol dir que, caldrà més electricitat, no només electricitat diferent. Això posa pressió sobre les xarxes, la generació de càrrega base i la capacitat d’execució dels projectes.

En aquest context, el debat europeu sobre quines tecnologies són acceptables esdevé crític. El Green Deal ha apostat clarament per les renovables variables com l’eòlica i la solar, però el mateix REPowerEU reconeix la necessitat d’accelerar l’emmagatzematge, les interconnexions i, en alguns casos, de mantenir o ampliar fonts com la nuclear. La geotèrmia de nova generació, encara poc desenvolupada a Europa, podria jugar un paper de valor com a font de càrrega base renovable, aprofitant capacitats industrials existents del sector del petroli i el gas, una idea que encaixa plenament amb l’objectiu europeu d’autonomia estratègica.

L’autonomia estratègica, concepte cada cop més present en la política industrial de la UE, no pot limitar-se a les matèries primeres crítiques o a les cadenes de subministrament de bateries i panells solars. També implica disposar d’un sistema energètic robust, flexible i capaç de sostenir la competitivitat industrial europea en un món on l’energia torna a ser una eina de poder. Això exigeix pragmatisme i és que,

Cal menys debat ideològic sobre etiquetes i més focus en costos, temps de desplegament, fiabilitat i capacitat d’escala.

L’experiència nord-americana mostra que minvar el llenguatge explícitament climàtic no implica abandonar els objectius de descarbonització, sinó adaptar-los a un marc polític i econòmic més ampli. Europa no hauria de renunciar al seu lideratge climàtic, però sí complementar-lo amb un relat que presenti el Green Deal no només com una agenda ambiental, sinó com una estratègia de seguretat, prosperitat i sobirania.

En última instància, la pregunta que Europa ha de respondre no és si una tecnologia és prou “verda” en abstracte, sinó si contribueix de manera efectiva als objectius combinats del Green Deal, del REPowerEU i de l’autonomia estratègica europea. En un món d’alta tensió geopolítica i demanda energètica creixent, tenir raó en termes climàtics no serà suficient si no es disposa també de l’energia necessària per sostenir el projecte europeu.

Ramon Gallart

Empreses i Emissions Netes Zero

Un compromís creixent que transforma l’economia global.

En els darrers anys, el món empresarial ha experimentat una gran transformació. Allò que fa una dècada podia semblar una declaració d’intencions amb un fort component reputacional s’ha convertit avui en una estratègia central de negoci i és, la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’alineació amb l’objectiu de limitar l’escalfament global a 1,5 °C. Lluny de ser una moda passatgera, el moviment cap a les emissions netes zero s’ha consolidat com un dels grans eixos de canvi estructural de l’economia global.

Un dels indicadors més clars d’aquesta evolució és el creixement de la iniciativa Science Based Targets (SBTi), creada per ajudar les empreses a establir objectius climàtics alineats amb l’Acord de París. Si el 2018 només 164 empreses hi estaven compromeses, el novembre del 2024 ja superaven les 6.600. Aquesta xifra no només impressiona pel seu volum, sinó pel que simbolitza: milers d’organitzacions han assumit que la lluita contra el canvi climàtic no és opcional, sinó imprescindible.

El fet que tantes empreses hagin adoptat objectius basats en la ciència indica clarament un canvi cultural. Parlem d’empreses de sectors molt diversos com son, tecnologia, distribució, energia, alimentació, finances; que han integrat el clima en la seva planificació estratègica. Aquest gir no només respon a la pressió reguladora o social, sinó també a una comprensió cada cop més clara que el risc climàtic és risc empresarial.

Les empreses entenen que la transició energètica i la descarbonització generen noves oportunitats com son la innovació tecnològica, nous mercats, avantatge competitiu, atracció de talent i accés a finançament sostenible. En aquest context, comprometre’s amb objectius avalats per SBTi no és només una qüestió d’imatge, sinó una aposta de futur.

El camí, però, no és planer. Un dels principals obstacles són les emissions de Scope 3, aquelles que no provenen directament de les operacions de l’empresa ni de l’electricitat que compra (Scope 1 i 2), sinó de la seva cadena de subministrament i de l’ús que fan els consumidors dels seus productes. Aquestes emissions sovint representen la part més gran de la petjada de carboni d’una empresa, però també són les més difícils de controlar. Requereixen treballar amb proveïdors, transformar processos logístics, redissenyar productes i, en molts casos, influir en els hàbits dels consumidors.

No és estrany, doncs, que mentre les empreses hagin aconseguit reduccions mitjanes anuals del 7,25% en Scope 1 i 2, la reducció en Scope 3 se situï al voltant del 3%. Lluny de ser un fracàs, aquesta diferència reflecteix la complexitat del repte. Transformar tota una cadena de valor global és una tasca ingent que requereix temps, coordinació i innovació. El simple fet que milers d’empreses estiguin mesurant i reportant aquestes emissions ja és un pas endavant significatiu respecte a fa pocs anys.

Un altre element clau és l’enduriment progressiu dels criteris de SBTi. El 2019, l’organització va exigir que els objectius estiguessin alineats amb l’1,5 °C, elevant el nivell d’ambició. El 2023, va implementar una política més estricta que eliminava compromisos que caducaven sense renovació. Com a resultat, 695 empreses han retirat o perdut els seus compromisos des del 2013. Aquesta dada, més que una debilitat, posa de manifest el rigor del sistema. No es tracta d’acumular adhesions simbòliques, sinó d’assegurar que els compromisos siguin reals, mesurables i actualitzats.

Fins i tot grans corporacions com Walmart, Microsoft o Amazon han experimentat dificultats. Algunes han perdut la validació dels seus compromisos a llarg termini amb SBTi. Tanmateix, això no implica un abandonament dels objectius climàtics. Walmart està aprofundint en l’anàlisi de les seves emissions de Scope 3 per dissenyar una estratègia més sòlida. Microsoft manté el compromís de ser carboni-negativa abans del 2030 i està invertint de manera decidida en tecnologies de captura de carboni. Amazon continua buscant mecanismes per complir amb els requisits més estrictes, especialment en la seva complexa cadena de subministrament global.

Aquests casos mostren que la transició no és lineal ni exempta de dificultats, però també evidencien una voluntat de perseverar. Les empreses no es retiren del combat climàtic; ajusten les seves estratègies per adaptar-se a criteris més exigents i realistes.

Les dades globals ofereixen una perspectiva esperançadora. Les empreses compromeses amb SBTi registren una reducció mitjana anual d’emissions del 5,4%. Aquest percentatge és significatiu, especialment si es té en compte la dimensió i la complexitat de moltes d’aquestes organitzacions. En emissions de Scope 2, sovint vinculades a l’eficiència energètica i a la contractació d’energia renovable, els avenços han estat especialment destacables. Això demostra que, quan hi ha eines tecnològiques disponibles i incentius clars, el sector privat pot actuar amb rapidesa i eficàcia.

La magnitud del repte climàtic exigeix la implicació de governs, ciutadania i empreses. El sector privat té una capacitat d’inversió, innovació i transformació que el converteix en un actor clau. El creixement espectacular dels compromisos climàtics corporatius no és només una estadística; és el reflex d’una nova consciència empresarial.

És cert que hi ha obstacles, ajustos normatius i casos de dificultat. Però el balanç general és clarament positiu. Milers d’empreses han passat de la inacció a l’acció, han establert objectius alineats amb la ciència i estan reduint emissions a un ritme rellevant. El camí cap a les emissions netes zero és complex i exigent, però el progrés observat en els darrers anys mostra que el món empresarial pot ser —i ja està sent— un motor fonamental de la transició climàtica. En un moment històric marcat per la urgència ambiental, aquest compromís creixent és, sens dubte, una de les notícies més esperançadores del nostre temps.

Ramon Gallart

Quan la Llum Barata no Arriba a la Factura

La crisi energètica dels darrers anys ha demostrat una veritat incòmoda però evident. 

Aquesta és que, quan hi ha voluntat política, els impostos de la factura elèctrica es poden reduir o eliminar sense que el sistema col·lapsi. Espanya ho va fer durant els moments més durs de la crisi, amb la reducció de l’IVA, la suspensió de l’Impost Especial a l’Electricitat i l’eliminació temporal de l’impost sobre el valor de l'energia elèctric (IVPEE). No només no va passar res, sinó que els consumidors ho van agrair. Malgrat això, un cop superada l’emergència, s’ha tornat a una situació fiscal que continua carregant la factura final amb impostos que ja no responen a una necessitat estructural del sistema.

Mentrestant, Portugal ha decidit actuar amb una visió més estratègica. L’eliminació del MEC, un impost molt similar a l’IVPEE espanyol, ha fet que l’electricitat portuguesa sigui avui més competitiva fiscalment. En un mercat interconnectat com l’ibèric, aquesta diferència no és anecdòtica i, condiciona la localització d’inversions, l’atracció de nova indústria, el desenvolupament de centres de dades, projectes d’hidrogen verd o sistemes d’emmagatzematge amb bateries. Espanya, paradoxalment, disposa d’una de les generacions elèctriques més barates d’Europa gràcies a les renovables, però continua oferint una de les factures finals més cares per a llars i empreses. El motiu és ben conegut, durant anys, la factura elèctrica s’ha utilitzat com un calaix de sastre per finançar polítiques públiques i corregir desequilibris que avui ja estan pràcticament resolts.

Mantenir un impost del 7% a la producció elèctrica quan el dèficit de tarifa està sanejat no només penalitza el consumidor final, sinó que resta competitivitat a tot el sistema. Si Espanya vol jugar en igualtat de condicions amb Portugal i enviar un missatge clar als inversors, eliminar definitivament l’IVPEE no és una opció ideològica, sinó una decisió econòmica racional.

Però la pèrdua de competitivitat del sector elèctric espanyol no es limita a la fiscalitat. El nou reglament de contractació elèctrica que prepara el Govern afegeix una segona pressió, potser encara més delicada, especialment per a les comercialitzadores independents. La reforma neix amb l’objectiu legítim d’actualitzar una normativa obsoleta, millorar la protecció del consumidor i avançar cap a la descarbonització de l’economia el 2050. Tanmateix, el seu disseny i, sobretot, la velocitat amb què es pretén implantar, generen una alarma creixent entre els actors més modestos del mercat.

La norma introdueix un volum molt elevat de noves obligacions que afecten els procediments de contractació, la informació al consumidor, la documentació contractual, els sistemes interns de facturació, la gestió, el control i l’atenció a la clientela. Tot això requereix adaptacions tecnològiques profundes, recursos humans especialitzats i temps. Les grans corporacions integrades verticalment poden absorbir aquest impacte gràcies al seu múscul financer i als seus amplis equips d’enginyeria. Les petites i mitjanes comercialitzadores, no.

La mateixa Associació de Comercialitzadors Independents d’Energia ha advertit al Ministeri que una aplicació immediata del reglament és materialment impossible de complir per a moltes empreses. El risc no és teòric ja que, un error administratiu, una mala adaptació dels sistemes de facturació o un retard en la implementació pot derivar en sancions que moltes d’aquestes societats no podrien assumir. Fins i tot el Consell d’Estat ha recomanat una posada en marxa escalonada, reconeixent implícitament que la pressa pot provocar més dany que benefici.

Aquesta situació arriba, a més, en un moment especialment delicat per al mercat. Les dades de la CNMC mostren que molts consumidors estan abandonant les grans elèctriques tradicionals i optant per comercialitzadores alternatives, més àgils i sovint més competitives en preu i servei. Firmes independents han guanyat quota, demostrant que la diversitat beneficia el consumidor. Tanmateix, la incertesa reguladora i la càrrega burocràtica desproporcionada amenacen amb revertir aquesta tendència i afavorir, de manera indirecta, els antics monopolis.

El missatge que es transmet és contradictori. És a dir, d’una banda, es parla de fomentar la competència, la flexibilitat i la participació del consumidor; de l’altra, es construeix un marc normatiu que només els grans actors poden complir sense dificultats. Si no s’introdueixen períodes transitoris realistes, el resultat serà una concentració del mercat, menys opcions per al consumidor i, a mitjà termini, una menor pressió competitiva sobre els preus.

La transició energètica no es pot fer només amb grans empreses ni amb decrets accelerats. Necessita pluralitat, competència real i un ecosistema d’empreses diverses, incloses les comercialitzadores petites i integrades que han estat clau en la innovació i en la defensa del consumidor. Una fiscalitat intel·ligent i una regulació equilibrada no són concessions, sinó condicions imprescindibles perquè el mercat elèctric sigui realment competitiu. Sense aquest equilibri, el risc és evident so es te electricitat renovable i barata a l’origen, però un mercat cada cop més concentrat i, paradoxalment, una factura menys justa per a tothom.

Ramon Gallart

El Futur Elèctric, Encara per Decidir

Quan el repte ja no és instal·lar més renovables, sinó integrar-les millor en un sistema amb demanda incerta i preus volàtils.

El European Electricity Review 2026 d’Ember deixa una dada aparentment que des del meu punt de vista és paradoxal i és que, 

Mentre la capacitat renovable a Europa creix a ritmes històrics, la demanda elèctrica continua pràcticament estancada. 

El 2025 només va augmentar un 0,6% (pàgina 16) i encara se situa per sota dels nivells previs a la pandèmia.

Aquest decalatge entre oferta i demanda és, probablement, el factor més determinant i, menys discutit, per entendre com evolucionarà la rendibilitat i la inversió en fotovoltaica i eòlica a Espanya i a Catalunya durant la pròxima dècada.

Avui, invertir en renovables a Espanya continua sent atractiu si es considera que el cost de la fotovoltaica i de l’eòlica és baix, el recurs és excel·lent i el país s’ha consolidat com un dels mercats capdavanters d’Europa. Però el report d’Ember apunta clarament que el model de rendibilitat està canviant: 

Ja no n’hi ha prou amb produir energia neta; cal produir-la quan el sistema la necessita. 

La solar, en particular, està entrant en una fase de maduresa on les hores centrals del dia acumulen tanta generació que els preus cauen, fins i tot fins a valors negatius. Això no elimina la rendibilitat, però sí que la fa més dependent de contractes, hibridació i estratègia comercial.

L’eòlica, tot i tenir menys protagonisme mediàtic, apareix com un actiu cada cop més valuós precisament perquè genera en hores diferents, sovint amb preus més alts, i perquè acompanya millor la futura electrificació de la calefacció i de part de la indústria. En aquest sentit, el problema no és tècnic sinó territorial i administratiu, especialment a Catalunya, on el potencial existeix però el desplegament continua encallat. El risc no és perdre rendibilitat, sinó perdre oportunitats d’inversió que acabaran materialitzant-se en altres territoris.

La cosa, però, no és només l’oferta. Ember exposa que el gran creixement de demanda encara no ha arribat, però arribarà a través de l’electrificació del transport, dels edificis i de processos industrials, però no està clar quan. 

Quan això pasi, transformarà el mercat elèctric qua tota la demanda faci real un creixement explosiu dels MWh totals, el que crec canviarà radicalment el perfil horari i el valor de l’energia. En aquest escenari, la flexibilitat es convertirà en el veritable actiu escàs.

És en aquest context on es comença a definir el futur immediat de la inversió en renovables, especialment en la bifurcació creixent entre els projectes connectats a la xarxa de transport i aquells que es connecten a la xarxa de distribució. Les grans plantes renovables connectades a alta tensió continuaran sent imprescindibles per assolir els volums necessaris de generació, però la seva rendibilitat esdevindrà progressivament més selectiva i condicionada.

La combinació de congestió estructural de la xarxa, canibalització de preus en les hores de màxima producció i retards creixents en els punts d’evacuació farà que només els projectes capaços d’integrar solucions de flexibilitat com per exemple, les bateries, hibridació tecnològica o la prestació activa de serveis de xarxa, mantinguin perfils de retorn realment atractius. En aquest escenari, la renovable “nua”, desconnectada de la lògica sistèmica del sistema elèctric, assumirà un nivell de risc cada vegada més elevat.

Tanmateix, aquesta oportunitat tampoc no és indefinida en el temps. Cal tenir molt en compte que, un cop desplegades massivament les bateries com a mecanisme de flexibilitat associat a les plantes fotovoltaiques, si el creixement de la demanda elèctrica no acompanya, la finestra de rendibilitat de la hibridació serà necessàriament limitada. En absència d’un augment estructural del consum, aquesta finestra difícilment s’estendrà més enllà dels pròxims 5 a 7 anys, abans que la saturació del model redueixi de nou els marges i traslladi el valor cap a altres formes de flexibilitat o cap a la demanda

En paral·lel, la renovable connectada a distribució guanyarà un pes estratègic que sovint s’infravalora. La nova demanda electrificada com seria la dels vehicles elèctrics, bombes de calor, polígons industrials, comerç, es connecta majoritàriament a xarxes de MT i BT. Això dona més valor a projectes de generació propera al consum, a l’autoconsum compartit, a les comunitats energètiques i a solucions híbrides amb emmagatzematge. No perquè instal·lin molts megawatts, sinó perquè redueixen pèrdues, congestió i costos sistèmics.

Tot plegat porta em porta a una conclusió incòmoda però clara. Aquesta és que el gran risc per a la inversió renovable ja no és tecnològic ni econòmic, sinó regulatori i de planificació. Ember insisteix que sense bateries, xarxa i flexibilitat no es capturaran els beneficis de l’energia neta. 

Espanya té el recurs i l’escala; Catalunya té la demanda, la densitat econòmica i el potencial de valor afegit. El que encara no està garantit és que el sistema i, especialment a nivell de distribució, estigui preparat per absorbir la nova demanda electrificada.

La pròxima dècada no premiarà qui instal·li més renovables, sinó qui les integri millor. 

La rendibilitat futura no vindrà només del sol o del vent, sinó de la capacitat de connectar-los amb una demanda que canvia, de gestionar el temps, i de convertir flexibilitat en valor econòmic real. Aquesta és la veritable batalla de les renovables a Espanya i a Catalunya.

Ramon Gallart

Tarifes Elèctriques Intel·ligients.

Tarifes intel·ligents com a estratègia silenciosa de la transició energètica a Espanya.

El document Tariffs and incentives. A premier for the future, elaborat per la EU DSO ENTITY, arriba en un moment interessant per al futur del sistema elèctric i planteja una reflexió sobre com les tarifes de xarxa poden deixar de ser un mer instrument recaptatori per convertir-se en una eina estratègica de transformació del sistema energètic. La seva lectura convida a obtenir una opinió clarai aquesta és:

Si les tarifes s’utilitzen amb intel·ligència, poden accelerar la transició energètica, però si es dissenyen malament poden frenar-la, generar rebuig social i accentuar desigualtats territorials.

El text parteix d’un diagnòstic que des del meu punt de vista és oportú; l’electrificació massiva del transport, la calefacció i la indústria, juntament amb la integració de renovables distribuïdes, està tensionant les xarxes de distribució com mai abans havia passat. En aquest context, pretendre que les tarifes continuïn sent planes, poc sensibles a l’ús real de la xarxa i desconnectades dels pics de demanda és, senzillament, insostenible. L’aposta del document per tarifes més cost-reflectives, amb components de capacitat, senyals horaris (Temps d'us) i fins i tot elements locacionals, ho veig coherent amb la realitat física del sistema elèctric. És a dir, 

El que realment encareix la xarxa no són els kWh anuals, sinó els kW en els moments crítics.

Traslladat a Espanya, l’impacte potencial d’aquest enfocament és enorme. El sistema espanyol té una elevada penetració de renovables, i un creixement de l’autoconsum. Això genera noves dinàmiques com poden ser, hores centrals del dia amb excés de generació i hores punta al vespre amb forta demanda. Les tarifes amb discriminació horària ja introduïdes van en la bona direcció, però el document suggereix anar més enllà i incorporar senyals de capacitat més clars. Això podria incentivar llars, empreses i comunitats energètiques a dimensionar millor les seves instal·lacions, invertir en gestió de la demanda i evitar sobrecàrregues que avui acaben pagant tots els usuaris via inversions de xarxa.

Un altre aspecte especialment rellevant per a Espanya és el debat sobre els incentius locacionals. El marc regulador espanyol defensa tradicionalment la uniformitat territorial de les tarifes, com a mecanisme de cohesió i equitat. Tanmateix, el document obre la porta a preguntes incòmodes però necessàries. Per exemple, té sentit que connectar un gran consumidor o un centre de dades en una zona ja saturada costi el mateix que fer-ho en una àrea amb capacitat disponible? A llarg termini, ignorar aquesta realitat pot conduir a inversions ineficients i a una xarxa sobredimensionada. Això no vol dir abandonar la solidaritat territorial, però sí explorar mecanismes híbrids, com càrrecs de connexió més cost-reflectius, que enviïn senyals clars en el moment de decidir la ubicació de noves activitats intensives en electricitat.

Des d’un punt de vista social, el document també deixa entreveure un repte important: la complexitat. Tarifes méscomplexes poden ser molt eficients sobre el paper, però si els consumidors no les entenen o no tenen capacitat de reaccionar-hi, el resultat pot ser frustració i rebuig. A Espanya, on encara hi ha dèficits de cultura energètica i on la pobresa energètica és una realitat per a moltes llars, això obliga a ser especialment curosos. La digitalització, els comptadors intel·ligents i l’automatització poden ajudar, però caldrà acompanyar qualsevol reforma tarifària amb pedagogia, protecció als consumidors vulnerables i eines senzilles que permetin participar activament en la flexibilitat del sistema.

El document de la EU DSO ENTITY apunta en la direcció correcta i ofereix una visió madura pel que te a veure amb les tarifes no poden fer-ho tot, però són una peça clau del trencaclosques. Per a Espanya, adoptar aquests principis de manera gradual i adaptada pot suposar una oportunitat per reduir costos a llarg termini, integrar millor les renovables i evitar colls d’ampolla a la xarxa. El risc no és avançar cap a tarifes més intel·ligents, sinó quedar-se a mig camí, ni prou simples per ser acceptades, ni prou sofisticades per ser realment eficients. La transició energètica no només es juga en parcs solars i aerogeneradors, sinó també en rebuts elèctrics ben dissenyats.

Ramon Gallart

Impacte dels Centres de Dades d’IA en les Xarxes Elèctriques Espanyoles

La cursa global pels centres de dades d’intel·ligència artificial ja no és una expectativa llunyana, sinó una realitat que avança a una velocitat difícil de seguir.

Als Estats Units, la demanda elèctrica associada a aquests centres podria arribar als 106 GW l’any 2035, una xifra que ha crescut de manera sorprenent en només uns mesos. Aquest ritme accelerat posa de manifest un problema estructural i, és què la infraestructura elèctrica i el capital humà necessari per sostenir-la no estan evolucionant al mateix pas que la tecnologia.

Llavors, la seva irrupció massiva ja no és una tendència tecnològica abstracta, sinó un fenomen amb conseqüències molt concretes sobre el sistema elèctric. La notícia de la reunió discreta a Madrid entre Bill Gates i les grans elèctriques espanyoles n’és una prova evident. Quan el fundador de Microsoft es reuneix a porta tancada amb Iberdrola, Redeia o EDP per parlar de xarxes elèctriques, queda clar que el problema ha superat l’àmbit tecnològic i ha entrat de ple en el terreny de les infraestructures crítiques i la política energètica.

Els centres de dades d’IA estan disparant les expectatives de demanda elèctrica a nivells mai vistos i, sobretot, ho estan fent de manera sobtada i concentrada. A Espanya, les peticions d’accés a la xarxa han canviat radicalment d’escalaja què, avui no és gens estrany que una sola sol·licitud reclami desenes de megawatts de potència, quan fa només uns anys les demandes d’5 o 10 MW ja eren considerades elevades per a consums intensius. Aquest salt quantitatiu no és menor; implica un canvi de paradigma que posa en tensió uns sistemes de distribució i transport pensats per a una altra realitat.

Les xarxes elèctriques no es construeixen ni s’amplien al ritme del programari. Requereixen anys de planificació, permisos, inversió i execució, i depenen d’un entramat regulador complex. Quan desenes de projectes de centres de dades competeixen simultàniament per connectar-se, el resultat inevitable són colls d’ampolla, retards i una sensació creixent que la xarxa s’ha convertit en un recurs escàs. No és casualitat que Brussel·les treballi en el European Grids Package ni que Moncloa hagi intensificat la vigilància sobre l’acaparament de capacitat elèctrica.

Des d’un punt de vista divulgatiu, convé dir-ho clarament: un centre de dades no és una fàbrica qualsevol. 

Pot consumir tanta electricitat com una ciutat mitjana, exigir subministrament constant les 24 hores del dia i penalitzar qualsevol interrupció amb costos milionaris. Aquesta exigència extrema trasllada una pressió enorme tant a la xarxa de transport com, especialment, a la de distribució, que sovint és la porta d’entrada d’aquests projectes. Les distribuïdores, sotmeses a una regulació estricta i amb marges d’inversió limitats, es troben davant d’un repte per al qual no sempre disposen d’eines ni de temps suficient.

A tot això s’hi afegeix un factor menys visible però igualment crític: la manca de professionals qualificats. Enginyers elèctrics, tècnics d’alta tensió, especialistes en sistemes de potència o en refrigeració avançada són perfils cada cop més escassos. El sector elèctric, ja tensionat per la transició energètica, les renovables i l’electrificació del transport, ha de competir ara també amb l’economia digital pel mateix talent. El risc és evident: tenir capital i projectes, però no les persones necessàries per fer-los realitat.

Aquí és on entra el debat el qual, no hauria de ser si volem centres de dades o no, sinó com els integrem sense posar en risc l’equilibri del sistema elèctric ni traslladar-ne els costos al conjunt de la societat. Les reunions discretes entre grans tecnològiques i elèctriques indiquen que el problema ja és prou seriós com per preocupar els principals actors, però també obren una pregunta legítima: qui planifica, qui paga i qui decideix les prioritats de la xarxa?

Si Espanya vol aprofitar l’oportunitat econòmica dels centres de dades, cal anticipació, transparència i una planificació coordinada. No es pot permetre que la xarxa elèctrica esdevingui un coll d’ampolla permanent ni que la cursa per connectar grans consums deixi en segon pla altres necessitats industrials o socials. El boom dels centres de dades pot ser un motor de modernització de les xarxes i de la formació tècnica, però només si es governa amb visió a llarg termini. En cas contrari, el que avui sembla una gran oportunitat pot acabar convertint-se en una font de conflicte estructural per al sistema elèctric i per al conjunt de la ciutadania.

Ramon Gallart

El Final del kWh Tal Com el Coneixíem

La imminent aprovació de la figura de l’agregador de demanda per part del Govern espanyol, tal com ha avançat El Español, marca un punt d’inflexió en el funcionament del sistema elèctric.

No es tracta només de l’aparició d’un nou nínxol de mercat, sinó d’una eina amb capacitat real per reordenar les regles del joc en un sector que, durant dècades, ha estat estructurat al voltant d’un model centralitzat i clarament orientat a l’oferta.

En un sistema energètic cada cop més renovable, digital i descentralitzat, la flexibilitat deixa de ser un element accessori per convertir-se en una necessitat estructural. La integració massiva de fonts variables com la solar o l’eòlica exigeix mecanismes capaços d’equilibrar el sistema en temps real, i aquí és on l’agregador de demanda esdevér una palanca de transformació. Per primera vegada, el consum elèctric deixa de ser un factor passiu i invisible per convertir-se en un recurs gestionable, amb valor econòmic i operatiu per al conjunt del sistema.

Aquesta realitat implica un canvi profund en la relació entre el sector elèctric i els seus clients. En el cas dels clients industrials, l’agregació de demanda permet monetitzar la flexibilitat dels seus processos productius mitjançant la participació en serveis d’ajust, capacitat o balanç, sense comprometre l’activitat principal. 

Això transforma la relació tradicional amb comercialitzadores i altres agents del sistema, que passa de ser purament transaccional a una relació estratègica, basada en la generació conjunta de valor.

Els clients comercials i terciaris també poden beneficiar-se d’aquesta evolució. La gestió intel·ligent de la climatització, del fred comercial o de la infraestructura de recàrrega de vehicles elèctrics permet convertir consums fins ara rígids en actius flexibles. En aquest segment, l’agregador actua com a facilitador, simplificant la complexitat tecnològica i reguladora i traduint-la en estalvi i nous ingressos per al client final.

En l’àmbit residencial, tot i que el repte és més gran, el potencial és igualment significatiu. L’agregació de milers de llars amb autoconsum, bateries domèstiques o vehicles elèctrics permet activar una flexibilitat distribuïda avui infrautilitzada. Aquí és especialment evident l’oportunitat per a nous actius de flexibilitat com les bateries Behind the Meter (BtM) o el Vehicle-to-Grid (V2G), que poden convertir elements quotidians en recursos valuosos per al sistema. L’agregador pot ser el mecanisme que faci viable econòmicament aquests actius, connectant-los amb mercats que avui són inaccessibles per a l’usuari final.

Tanmateix, l’impacte real d’aquests actius en els mercats de balanç o de capacitat no és automàtic. Cal determinar amb cura com coordinar aquests mercats centralitzats amb els mercats locals de flexibilitat, especialment a nivell de xarxa de distribució. Sense aquesta coordinació, existeix el risc que només alguns actors concentrin el valor, mentre que una part important de la societat en quedi exclosa. La flexibilitat distribuïda només complirà la seva promesa si es dissenyen mecanismes que permetin la participació efectiva de petits consumidors, comunitats energètiques i actors locals.

En aquest context, el negoci de la flexibilitat no pot ser entès com un element marginal o experimental. Ha d’estar integrat de manera clara en els plans estratègics dels actors que vulguin formar part del nou model energètic. Això inclou les comercialitzadores integrades, els distribuïdors, les comercialitzadores independents i els nous entrants. La flexibilitat pot accelerar una nova manera de generar valor per als clients, basada no només en el preu de l’energia, sinó en serveis avançats, optimització del consum i participació activa en el sistema.

Aquí és on apareix una de les transformacions més rellevants i, possiblement més incòmodes, per al sector: els agregadors poden acabar sent els actors que canibalitzin el model tradicional dels comercialitzadors. 

No perquè substitueixin la venda d’energia, sinó perquè desplacen el centre de la proposta de valor. El kWh deixa de ser el producte principal i passa a ser una matèria primera indiferenciada. El que realment importa són els serveis com, la qualitat del subministrament, la disponibilitat quan cal, la capacitat d’interacció amb el sistema, la resposta en temps real i, en última instància, el confort que percep el client.

En aquest nou escenari, parlar només de preus o tarifes és insuficient. Els clients començaran a valorar propostes basades en nivells de servei, garanties de rendiment i experiència d’usuari. Els agregadors, per la seva naturalesa digital i operativa, estan especialment ben posicionats per liderar aquest canvi, cosa que obligarà els comercialitzadors a evolucionar, integrar capacitats d’agregació o redefinir completament la seva proposta de valor.

Per a les comercialitzadores integrades, aquesta evolució pot ser una oportunitat de diferenciació i fidelització si s’aborda amb visió oberta. Per a les comercialitzadores i agregadors independents, representa una via clara per competir en qualitat, especialització i innovació. Pel que fa als distribuïdors, la flexibilitat pot convertir-se en un instrument clau per gestionar millor la xarxa, reduir congestions i retardar inversions, sempre dins d’un marc regulador clar i coherent.

Més enllà del mercat, l’agregació de demanda pot contribuir a reduir inversions innecessàries en infraestructura, millorar la seguretat del subministrament i disminuir el cost global del sistema elèctric. Però aquests beneficis només es materialitzaran si la regulació garanteix una coordinació efectiva entre nivells locals i nacionals i si es dissenya un model inclusiu que permeti que tota la societat tingui l’oportunitat de formar part d’aquest nou ecosistema de flexibilitat.

En definitiva, l’agregador de demanda no és una solució màgica, però sí una peça fonamental del nou model elèctric. Pot ser el catalitzador que transformi el sector, que activi nous actius com les bateries BtM i el V2G, i que faci evolucionar el mercat del kWh cap a un ecosistema de serveis energètics basats en qualitat, disponibilitat, interacció i confort. L’estiu vinent marcarà l’inici de la prova de foc: el sector elèctric espanyol té davant seu l’oportunitat i, la responsabilitat de fer aquesta transformació de manera justa, eficient i compartida.

Ramon Gallart

Menys Probabilitat i més Possibilitat.

Al sector elèctric, ens agrada dir que som innovadors. Parlem de transició energètica, de renovables, d’hidrogen verd, de digitalització, d’intel·ligència artificial. 

Però si som honestos, moltes de les decisions estratègiques que prenem encara s’assemblen molt a les que hauria pres Lord Kelvin, mirant fulls d’Excel, extrapolant tendències passades i confonent probabilitat amb possibilitat.

Kelvin, el científic més prestigiós del seu temps, va afirmar amb total seguretat que les màquines més pesades que l’aire no podrien volar mai. No ho va dir per ignorància, sinó perquè raonava de manera impecablement probabilística. És a dir, com que no havia passat abans, la probabilitat era zero. Els germans Wright, en canvi, no van calcular probabilitats. Van imaginar una història possible dins de les lleis de la física, però fora de les dades existents. Aquest mateix error conceptual és el que comet avui, massa sovint, el sector elèctric.

La planificació energètica està fortament condicionada per models predictius: preus marginals, escenaris de demanda, penetració renovable, simulacions de capacitat, anàlisi de riscos reguladors. Tot això és necessari, però no és suficient. Quan afirmem que un consumidor no canviarà els seus hàbits perquè mai ho ha fet, que un nou model de xarxa no és viable perquè no té precedents, o que un servei no és bancable perquè no disposem de dades històriques, no estem fent ciència rigorosa. Estem practicant una forma moderna de kelvinisme.

La probabilitat ens diu què és més probable que passi si el món continua sent com ha estat fins ara. Però la transició energètica, per definició, no tracta de continuar igual. Tracta de canviar les regles del joc. I aquí és on el concepte de possibilitat esdevé rellevant. Una possibilitat no és un esdeveniment amb baixa probabilitat; és un esdeveniment que encara no ha passat, però que no viola les lleis del sistema i, per tant, podria passar si algú el posa en marxa.

Al sector elèctric hi ha moltes possibilitats que encara tractem com si fossin ciència-ficció perquè no encaixen amb els nostres models actuals. Per exemple, xarxes on el consumidor és principalment gestor i no usuari passiu; sistemes de preus locals, dinàmics i comunitaris que van més enllà del mercat marginalista; comunitats energètiques que funcionen com a microoperadors reals i no només com a projectes pilot; distribuïdores que venen estabilitat, flexibilitat o resiliència en lloc de limitar-se a distribuïr kWh; infraestructures digitals que permeten decidir col·lectivament quan, com i per què consumir energia. Cap d’aquests escenaris està garantit, però tampoc és impossible. Simplement, encara no ha passat.

La Unió Europea ha fet un esforç enorme per regular la transició energètica, però sovint confon ordre amb innovació. El resultat és un sistema on només es permet innovar dins de marges molt estrets, sempre que tot es pugui justificar amb dades prèvies, pilots demostrats i corbes de retorn previsibles. Els germans Wright no haurien superat cap convocatòria europea d’R+D donat què, no tenien dades històriques, no disposaven de pilots previs, no podien demostrar escalabilitat i no encaixaven en cap categoria existent. I, malgrat tot, van canviar el món.

Si volem un sector elèctric realment transformador, cal complementar el pensament algorítmic amb pensament narratiu i això és, la capacitat d’imaginar futurs coherents que encara no poden ser validats amb dades, però que són possibles dins de les regles del sistema. Això implica fer-nos preguntes incòmodes i obertes com tal com: i si la xarxa no fos només infraestructura, sinó una plataforma social? I si el valor principal no fos l’energia, sinó la capacitat de decidir col·lectivament? I si la flexibilitat esdevingués l’actiu econòmic central del sistema? I si el consumidor deixés de ser el final de la cadena per convertir-se en el seu centre?

Aquestes preguntes no es poden respondre amb probabilitats, però són el punt de partida de qualsevol innovació realment disruptiva. El sector elèctric no necessita més dades i dades ni molts models. Necessita més imaginació disciplinada, més espais on pensar possibilitats sense exigir immediatament una justificació estadística. Si només mirem el passat, obtindrem un futur previsible. Si ens atrevim a imaginar històries possibles dins de les regles del sistema, potser; com els germans Wright, descobrirem que allò que semblava impossible només estava pendent de ser pensat.

Quan el Relat Tapa les Esquerdes

Durant anys ens hem explicat que vivim en un país amb xarxes excel·lents i una economia dinàmica.

A Espanya, es repeteix fins a l’avorriment que tenim les millors infraestructures del món; a Catalunya, que el creixement és prova d’èxit. Però quan s’abandona el relat i s’analitzen els fets amb rigor, la imatge és molt menys tranquil·litzadora.

El col·lapse elèctric del 28 d’abril de 2025 a la península Ibèrica no va ser un incident puntual. Va ser una alerta sistèmica. Igual que els accidents ferroviaris recents, les restriccions de velocitat imposades a posteriori o la degradació progressiva del servei que perceben els usuaris. Cada vegada que una xarxa crítica entra en “mode reforçat”, el missatge implícit és que el sistema ja operava al límit. I el cost d’aquesta correcció d’urgència el paga sempre el mateix: el ciutadà.

El debat públic tendeix a simplificar-ho tot. Es parla de manca d’inversió, d’excés de renovables o de saturació del trànsit. Però aquestes explicacions només graten la superfície. El problema real és més profund. De fet, hem normalitzat substituir el coneixement per l’atreviment, l’enginyeria per la improvisació i l’experiència per el relat.

L’economia catalana fa temps que funciona sota una pressió excessiva. Creix més que les economies veïnes, sí, però ho fa estirant sectors de baix valor afegit. El país ha augmentat població, mobilitat i demanda energètica sense haver reforçat prèviament les estructures que ho havien de sostenir. El resultat és una xarxa de rodalies col·lapsada, una alta velocitat amb dèficits estructurals, una xarxa elèctrica amb problemes de capacitat i una absència gairebé total d’habitatge públic.

Aquest patró, però, no és exclusiu de l’administració. I s'ha d'evitar que s'estengui al món empresarial. En nom de l’eficiència econòmica, es podria donar el cas que empreses redueixin els seus OPEX de manera sistemàtica el que implica menys manteniment, menys perfils tècnics amb experiència, menys coneixement intern acumulat. El criteri tècnic ha anat perdent pes davant de decisions basades en indicadors simplificats i objectius financers de curt termini.

Si una empresa no te prou criteri, sovint aquest buit es cobreix amb consultories que validen estratègies a partir de dades desconnectades de la realitat operativa. Anàlisis correctes sobre el paper, però fetes per professionals que no coneixen el funcionament real d’una planta, d’una xarxa elèctrica, d’una explotació ferroviària o d’un procés industrial complex. Quan el sistema aguanta, ningú qüestiona res però; quan falla, la resposta torna a ser reactiva, cara i improvisada.

Així s’explicaria que la penetració massiva de renovables sense inversió en emmagatzematge ni requisits tècnics exigents, com l’ús de convertidors grid-forming, hagi deteriorat la qualitat de la xarxa. O que l’arribada de nous vectors energètics com serien els centres de dades pugin bloquejar el creixement industrial per manca de potència disponible. O que serveis essencials com la sanitat, l’educació o l’administració pública acumulin mancances estructurals que ja no es poden maquillar.

Si el país funciona sotmès a una tensió constant, cal reduir-la. I fer-ho no vol dir aplicar solucions cosmètiques, sinó afrontar decisions incòmodes i rigor al sistema educatiu a més dei tornar a situar la productivitat real, no la comptable, al centre del debat.

També cal parlar clar de fiscalitat. No és acceptable que les pensions s’actualitzin parcialment mentre impostos com l’IRPF o l’IVA no es deflacten, generant una recaptació extra silenciosa via inflació. Això no és un debat d’ordinalitat ni de models de finançament; és una qüestió de justícia bàsica.

El més inquietant és la sensació de manca de direcció. Es governa apagant incendis, negociant mínims, sense una visió clara de futur. No hi ha prou habitatge, ni infraestructures, ni serveis públics, ni capital humà ben format en els llocs que hurien d'estar. El sistema mostra esquerdes per tot arreu.

I davant d’això, la resposta política sovint evidencia una manca de nivell tècnic adequada a la complexitat dels reptes. O es recupera una cultura de coneixement, de responsabilitat i de rendició de comptes, tant a les institucions com a les empreses, o el proper xoc, sigui financer, energètic o social, ens trobarà sense marge de maniobra.

Perquè les infraestructures crítiques, l’economia i les empreses no es poden gestionar amb intuïcions ni amb relats ben construïts. Només funcionen quan hi ha persones amb criteri, experiència i coneixement acompanyat de la saviesa real prenent decisions. I això és, precisament, el que hem anat deixant de banda.

Ramon Gallart