Mai no és massa tard per deixar d’odiar les matemàtiques. El problema no és només acadèmic ni estadístic; és emocional.
Molts hem convertit els números en un enemic íntim, en una font de frustració i vergonya. Les dades mostren que el nivell de competència matemàtica disminueix en diversos països occidentals, però més enllà dels informes oficials hi ha una realitat més profunda:
Hem normalitzat l’aversió a les matemàtiques com si fos una característica inevitable de la personalitat.
Aquesta animadversió s’assembla molt a l’odi social generalitzat cap al sector energètic elèctric. Pocs sectors generen tanta desconfiança automàtica. Quan hi ha una apagada, una factura elevada o una incidència, la reacció immediata és buscar un culpable visible. La xarxa és invisible fins que falla. Llavors, la indignació aflora. Amb les matemàtiques passa una cosa similar i és que, mentre funcionen. com seria el cas de quan comptem el canvi, calculem un descompte o mesurem ingredients, no hi pensem. Però quan trobem una equació que no entenem, la frustració es transforma ràpidament en rebuig.
En tots dos casos, el que rebutgem és sovint el que no comprenem del tot. El sistema elèctric és extraordinàriament complex conformat per xarxes, transformadors, equilibris constants entre oferta i demanda. Les matemàtiques també són una arquitectura sofisticada d’idees que sostenen tecnologies, finances, medicina, música i art. Tanmateix, la complexitat, quan no s’explica bé o no es viu de manera propera, genera distància. I la distància, sovint, es transforma en hostilitat.
L’ansietat matemàtica és real. Moltes persones recordem la sensació d’estar assegudes a classe, amb la pissarra plena de símbols incomprensibles i la percepció que tothom entén menys tu. Aquest bloqueig no és imaginari; activa al cervell àrees associades a la por i pot reduir la capacitat de memòria de treball. Però el més perillós no és el mal moment puntual, sinó la identitat que se’n deriva: “no soc de números”. De la mateixa manera que hi ha qui assumeix que “les elèctriques sempre enganyen”, sense distingir entre regulació, distribució, comercialització o mercat, simplifiquem una realitat complexa en una etiqueta emocional.
El resultat és que ens allunyem del que ens podria empoderar. Rebutjar les matemàtiques no només tanca portes professionals en ciència o tecnologia; també limita la nostra autonomia quotidiana. Entendre percentatges, probabilitats o estadístiques és essencial per interpretar notícies, valorar riscos o gestionar finances personals. En un món saturat de dades, la ignorància matemàtica ens fa més vulnerables.
A més, la imatge de les matemàtiques com a disciplina freda i oposada a la creativitat és un mite persistent. L’art del Renaixement no hauria estat possible sense geometria i perspectiva. La música conté patrons i estructures numèriques subtils. Diversos estudis suggereixen que la competència matemàtica i el pensament creatiu es reforcen mútuament. Hi ha una forma de bellesa en una demostració elegant, com n’hi ha en una simfonia ben construïda. Però aquesta bellesa només es revela quan superem el prejudici inicial.
També cal revisar com aprenem. Sovint, les matemàtiques s’han ensenyat com una cursa de velocitat, amb èmfasi en la resposta correcta més que en el procés. Quan el sistema elèctric falla, no el reparem cridant-li; analitzem la xarxa, busquem l’origen de l’error, reforcem les infraestructures. Amb les matemàtiques hauríem de fer el mateix i això vol dir, reduir la pressió, contextualitzar els problemes, recuperar la curiositat. Aprendre com un infant, amb voluntat d’explorar sense por al judici.
Curiosament, quan les matemàtiques surten de l’aula i es presenten de manera accessible mitjançant vídeos divulgatius, jocs o aplicacions pràctiques, moltes persones descobreixen que no les odien tant. Potser el problema no era la disciplina, sinó l’experiència associada. De la mateixa manera, quan entenem millor com funciona el sistema elèctric amb la seva regulació, els seus límits tècnics, els seus costos reals, el debat es torna més matisat i menys visceral.
L’odi simplifica; la comprensió complica. Però també allibera.
Les matemàtiques no són només una eina per competir econòmicament o per alimentar indústries tecnològiques. Són una forma d’entrenar la ment, d’estructurar el pensament, de guanyar confiança en la pròpia capacitat d’aprendre. La neurociència ha desmentit la idea que les habilitats siguin fixes ja què, el cervell és plàstic, adaptable, capaç de canviar a qualsevol edat.
Potser mai estimarem les matemàtiques amb passió. Però deixar d’odiar-les ja seria un gran pas. Igual que amb les infraestructures que sostenen la nostra vida quotidiana, potser cal passar de la desconfiança automàtica a la curiositat crítica. Entendre abans de condemnar. Explorar abans de renunciar.
Perquè, al final, tant la xarxa elèctrica com les matemàtiques comparteixen una característica essencial i és que són estructures invisibles que fan possible el món modern. Ignorar-les no les fa desaparèixer. Però comprendre-les ens dona poder.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada