El Sol no és el Problema, la Xarxa sí.

Durant dècades, el gran repte dels sistemes elèctrics ha estat garantir prou generació per satisfer una demanda que hauria d'augmetnar.

El cas recent d’Austràlia segons l'aricle (El Economista del 05/02/2026), i en particular de l’estat de Victòria, m'ha portat a replantejar alguns dels supòsits més arrelats sobre la transició energètica. La idea d’un excés d’energia fins al punt de posar en risc la xarxa semblava gairebé impensable. Tanmateix, el que ha passat a Austràlia demostra que aquest escenari ja no és teòric, sinó real, i que pot arribar abans del que molts esperen també a Europa.

A Victòria, la penetració de l’energia solar residencial ha estat tan elevada que una de cada tres llars unifamiliars produeix electricitat al seu propi teulat. En determinats moments, especialment en dies molt assolellats i amb baixa activitat econòmica, la producció distribuïda supera de llarg el consum necessari per mantenir la xarxa estable. El resultat és una situació, si més no, paradoxal:

Una demanda elèctrica tan baixa que el sistema, dissenyat per funcionar dins d’uns mínims tècnics, entra en una zona de risc. 

Quan la producció excedeix el consum en temps real, la freqüència i la tensió poden desestabilitzar-se, amb conseqüències que van des de danys en equips fins a apagades generals.

La resposta de les autoritats australianes va ser d’emergència i va fer desconnectar forçadament les plaques solars, limitar els excedents injectats a la xarxa, indicacions perquè les grans bateries d’emmagatzematge romanguessin buides per absorbir energia sobrant i fins i tot la reconsiderar reactivar de línies d’alta tensió prèviament deixades sense explotar. Aquestes mesures, tot i ser eficaces a curt termini, posen de manifest una realitat que no és d'agrat per a totes les parts:

La transició energètica no pot basar-se només en instal·lar renovables, sinó que requereix una transformació profunda del sistema elèctric en el seu conjunt.

Europa, Espanya i Catalunya no hauriem d'observar aquest episodi des de la distància, seria un error pensar que es tracta d’un problema exclusiu d’un altre continent. Espanya és un dels països amb més potencial solar d’Europa i Catalunya, tot i les seves limitacions territorials, està vivint un creixement sostingut de l’autoconsum fotovoltaic. Les polítiques de descarbonització, l’abaratiment de la tecnologia i la voluntat ciutadana de reduir la dependència energètica estan accelerant aquest procés. Si tot va segons els plans actuals, la presència de plaques solars a les teulades europees serà cada vegada més habitual.

El problema és que gran part de la infraestructura elèctrica europea encara respon a un model centralitzat, pensat per a grans centrals que injecten energia cap als consums finals de manera, majorment, unidireccional. L’autoconsum massiu trenca aquesta lògica donat què, milions de petits productors injecten electricitat de forma simultània, sovint en els mateixos moments del dia. Sense eines adequades de gestió, això pot generar colls d’ampolla, sobrecàrregues i, situacions en què cal frenar una producció neta i barata.

A Espanya i Catalunya, el risc no és immediat però sí perfectament plausible. Caps de setmana assolellats de primavera, amb baixa demanda industrial i una elevada producció solar distribuïda, podrien reproduir escenaris similars als australians. La diferència és que encara som a temps d’aprendre la lliçó i actuar de manera preventiva.

Caldria assumir que l’emmagatzematge d’energia no és un luxe, sinó una necessitat estructural. Les bateries, tant a escala domèstica com industrial, permeten desplaçar l’energia en el temps, emmagatzemant-la quan sobra i alliberant-la quan falta. Sense aquesta capacitat, l’electricitat renovable es veu atrapada en el present immediat, i qualsevol desajust entre producció i consum es converteix en un problema.

En paral·lel, cal una xarxa elèctrica molt més flexible i intel·ligent. Digitalitzar la xarxa, incorporar sistemes avançats de control i permetre una gestió activa de la demanda és imprescindible per integrar grans volums d’energia renovable distribuïda. Això implica inversions importants, però també una visió a llarg termini i aquesta és,

Continuar depenent d’una infraestructura rígida és, a la pràctica, limitar el potencial de les renovables.

Un altre element fonamental és la capacitat d’adaptar el consum als moments de major producció. Vehicles elèctrics que es carreguen quan hi ha excés d’energia solar, bombes de calor que funcionen de manera flexible, indústries capaces d’ajustar processos en funció de la disponibilitat elèctrica o la producció d’hidrogen verd són exemples de com la demanda pot convertir-se en una eina d’estabilització del sistema. No es tracta només de produir energia neta, sinó de consumir-la de manera intel·ligent.

Tot això requereix, sense dubte, una regulació clara i anticipadora. El cas australià mostra què passa quan la normativa va per darrere de la realitat tecnològica. A Espanya i Catalunya calen marcs reguladors que incentivin l’emmagatzematge, la flexibilitat i la gestió activa de la demanda, evitant solucions improvisades quan el problema ja s’ha manifestat.

Finalment, no es pot oblidar el paper de la ciutadania. L’autoconsum no és només una decisió individual, sinó una peça d’un sistema col·lectiu. Entendre com funciona la xarxa, quins són els millors moments per consumir o emmagatzemar energia i quin impacte tenen les decisions domèstiques en l’estabilitat global és part d’una nova cultura energètica que cal fomentar.

En aquest context, el paper dels distribuïdors elèctrics esdevé central i, lluny de ser una amenaça, la situació actual els obre una etapa de feina necessària i engrescadora. La transició energètica exigeix transformar profundament les infraestructures existents i, amb elles, la manera com s’entén el valor dels actius regulats. Ja no n’hi ha prou amb mantenir una xarxa pensada per a fluxos unidireccionals i demanda previsible; cal evolucionar cap a un model que integri digitalització amb capacitat de control distribuit, flexibilitat i gestió activa del sistema. Això implica abandonar un pensament estrictament sistèmic i defensiu, propi d’un altre moment històric, per adoptar enfocaments nous que permetin garantir la viabilitat econòmica i tècnica de la transformació sense minvar la qualitat del servei ni posar en risc la seva continuïtat. Per als distribuïdors, aquest repte no només és inevitable, sinó també una oportunitat per redefinir el seu rol i reforçar el seu valor en el sistema energètic del futur.

El que ha passat a Austràlia no és un fracàs de les energies renovables, sinó la prova del seu èxit accelerat. El repte ara és completar aquesta transició amb intel·ligència, planificació i inversió. Europa, Espanya i Catalunya poden optar per aprendre d’aquesta experiència i avançar-se als problemes, o bé ignorar els senyals i reaccionar tard. El sol continuarà brillant; la qüestió és si estarem preparats per aprofitar-lo sense posar en risc el sistema que ens ha de portar cap a un futur energètic més sostenible.

Ramon Gallart