La crisi energètica dels darrers anys ha demostrat una veritat incòmoda però evident.
Aquesta és que, quan hi ha voluntat política, els impostos de la factura elèctrica es poden reduir o eliminar sense que el sistema col·lapsi. Espanya ho va fer durant els moments més durs de la crisi, amb la reducció de l’IVA, la suspensió de l’Impost Especial a l’Electricitat i l’eliminació temporal de l’impost sobre el valor de l'energia elèctric (IVPEE). No només no va passar res, sinó que els consumidors ho van agrair. Malgrat això, un cop superada l’emergència, s’ha tornat a una situació fiscal que continua carregant la factura final amb impostos que ja no responen a una necessitat estructural del sistema.
Mentrestant, Portugal ha decidit actuar amb una visió més estratègica. L’eliminació del MEC, un impost molt similar a l’IVPEE espanyol, ha fet que l’electricitat portuguesa sigui avui més competitiva fiscalment. En un mercat interconnectat com l’ibèric, aquesta diferència no és anecdòtica i, condiciona la localització d’inversions, l’atracció de nova indústria, el desenvolupament de centres de dades, projectes d’hidrogen verd o sistemes d’emmagatzematge amb bateries. Espanya, paradoxalment, disposa d’una de les generacions elèctriques més barates d’Europa gràcies a les renovables, però continua oferint una de les factures finals més cares per a llars i empreses. El motiu és ben conegut, durant anys, la factura elèctrica s’ha utilitzat com un calaix de sastre per finançar polítiques públiques i corregir desequilibris que avui ja estan pràcticament resolts.
Mantenir un impost del 7% a la producció elèctrica quan el dèficit de tarifa està sanejat no només penalitza el consumidor final, sinó que resta competitivitat a tot el sistema. Si Espanya vol jugar en igualtat de condicions amb Portugal i enviar un missatge clar als inversors, eliminar definitivament l’IVPEE no és una opció ideològica, sinó una decisió econòmica racional.
Però la pèrdua de competitivitat del sector elèctric espanyol no es limita a la fiscalitat. El nou reglament de contractació elèctrica que prepara el Govern afegeix una segona pressió, potser encara més delicada, especialment per a les comercialitzadores independents. La reforma neix amb l’objectiu legítim d’actualitzar una normativa obsoleta, millorar la protecció del consumidor i avançar cap a la descarbonització de l’economia el 2050. Tanmateix, el seu disseny i, sobretot, la velocitat amb què es pretén implantar, generen una alarma creixent entre els actors més modestos del mercat.
La norma introdueix un volum molt elevat de noves obligacions que afecten els procediments de contractació, la informació al consumidor, la documentació contractual, els sistemes interns de facturació, la gestió, el control i l’atenció a la clientela. Tot això requereix adaptacions tecnològiques profundes, recursos humans especialitzats i temps. Les grans corporacions integrades verticalment poden absorbir aquest impacte gràcies al seu múscul financer i als seus amplis equips d’enginyeria. Les petites i mitjanes comercialitzadores, no.
La mateixa Associació de Comercialitzadors Independents d’Energia ha advertit al Ministeri que una aplicació immediata del reglament és materialment impossible de complir per a moltes empreses. El risc no és teòric ja que, un error administratiu, una mala adaptació dels sistemes de facturació o un retard en la implementació pot derivar en sancions que moltes d’aquestes societats no podrien assumir. Fins i tot el Consell d’Estat ha recomanat una posada en marxa escalonada, reconeixent implícitament que la pressa pot provocar més dany que benefici.
Aquesta situació arriba, a més, en un moment especialment delicat per al mercat. Les dades de la CNMC mostren que molts consumidors estan abandonant les grans elèctriques tradicionals i optant per comercialitzadores alternatives, més àgils i sovint més competitives en preu i servei. Firmes independents han guanyat quota, demostrant que la diversitat beneficia el consumidor. Tanmateix, la incertesa reguladora i la càrrega burocràtica desproporcionada amenacen amb revertir aquesta tendència i afavorir, de manera indirecta, els antics monopolis.
El missatge que es transmet és contradictori. És a dir, d’una banda, es parla de fomentar la competència, la flexibilitat i la participació del consumidor; de l’altra, es construeix un marc normatiu que només els grans actors poden complir sense dificultats. Si no s’introdueixen períodes transitoris realistes, el resultat serà una concentració del mercat, menys opcions per al consumidor i, a mitjà termini, una menor pressió competitiva sobre els preus.
La transició energètica no es pot fer només amb grans empreses ni amb decrets accelerats. Necessita pluralitat, competència real i un ecosistema d’empreses diverses, incloses les comercialitzadores petites i integrades que han estat clau en la innovació i en la defensa del consumidor. Una fiscalitat intel·ligent i una regulació equilibrada no són concessions, sinó condicions imprescindibles perquè el mercat elèctric sigui realment competitiu. Sense aquest equilibri, el risc és evident so es te electricitat renovable i barata a l’origen, però un mercat cada cop més concentrat i, paradoxalment, una factura menys justa per a tothom.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada