Durant la darrera dècada, la política energètica europea s’ha construït al voltant del potent relat de la descarbonització com a imperatiu moral i polític.
El European Green Deal va situar Europa com a líder global en la lluita contra el canvi climàtic, fixant objectius ambiciosos de neutralitat climàtica, impulsant les energies renovables i promovent l’eficiència energètica com a pilars del nou model econòmic. Aquest enfocament ha estat clau per accelerar la transició, però avui mostra signes de tensió en un context geopolític i tecnològic radicalment diferent.
La notícia sobre com les empreses d’energia neta als Estats Units adapten el seu missatge a l’era Trump és reveladora també per a Europa. No perquè les tecnologies hagin canviat, sinó perquè ha canviat el marc narratiu. La realitat és que, no s’ha produït una revolució energètica, sinó una revolució en com s'explica. Les renovables ja no es presenten principalment com a “verdes”, sinó com a fonts d’electricitat assequibles, ràpides de desplegar i essencials per alimentar la nova economia digital, marcada pel creixement exponencial dels nous vectors energètics com és, la intel·ligència artificial i els centres de dades.
Europa no és aliena a aquesta dinàmica. L’estratègia REPowerEU, nascuda arran de la crisi energètica provocada per la invasió russa d’Ucraïna, ja va introduir un canvi subtil però important i és que,
La transició energètica no només com a política climàtica, sinó com a instrument de seguretat i independència energètica.
La reducció de la dependència del gas rus va posar al centre conceptes com la resiliència del sistema, la diversificació de les fonts de generació i la capacitat de producció pròpia. Tanmateix, el relat públic continua sovint ancorat en un llenguatge climàtic que no sempre connecta amb les preocupacions immediates de ciutadans i indústria, com el preu de l’electricitat o la seguretat del subministrament.
El creixement previst de la demanda elèctrica que també està impulsat a Europa per la digitalització, l’electrificació industrial i els objectius de reindustrialització verda, posa en dubte la idea d’una transició lineal on unes tecnologies simplement substitueixen les altres. Cada cop més, la realitat s’assembla a allò que al sector energètic ja es comença a anomenar “addició d’energia”. Això vol dir que, caldrà més electricitat, no només electricitat diferent. Això posa pressió sobre les xarxes, la generació de càrrega base i la capacitat d’execució dels projectes.
En aquest context, el debat europeu sobre quines tecnologies són acceptables esdevé crític. El Green Deal ha apostat clarament per les renovables variables com l’eòlica i la solar, però el mateix REPowerEU reconeix la necessitat d’accelerar l’emmagatzematge, les interconnexions i, en alguns casos, de mantenir o ampliar fonts com la nuclear. La geotèrmia de nova generació, encara poc desenvolupada a Europa, podria jugar un paper de valor com a font de càrrega base renovable, aprofitant capacitats industrials existents del sector del petroli i el gas, una idea que encaixa plenament amb l’objectiu europeu d’autonomia estratègica.
L’autonomia estratègica, concepte cada cop més present en la política industrial de la UE, no pot limitar-se a les matèries primeres crítiques o a les cadenes de subministrament de bateries i panells solars. També implica disposar d’un sistema energètic robust, flexible i capaç de sostenir la competitivitat industrial europea en un món on l’energia torna a ser una eina de poder. Això exigeix pragmatisme i és que,
Cal menys debat ideològic sobre etiquetes i més focus en costos, temps de desplegament, fiabilitat i capacitat d’escala.
L’experiència nord-americana mostra que minvar el llenguatge explícitament climàtic no implica abandonar els objectius de descarbonització, sinó adaptar-los a un marc polític i econòmic més ampli. Europa no hauria de renunciar al seu lideratge climàtic, però sí complementar-lo amb un relat que presenti el Green Deal no només com una agenda ambiental, sinó com una estratègia de seguretat, prosperitat i sobirania.
En última instància, la pregunta que Europa ha de respondre no és si una tecnologia és prou “verda” en abstracte, sinó si contribueix de manera efectiva als objectius combinats del Green Deal, del REPowerEU i de l’autonomia estratègica europea. En un món d’alta tensió geopolítica i demanda energètica creixent, tenir raó en termes climàtics no serà suficient si no es disposa també de l’energia necessària per sostenir el projecte europeu.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada