La nova generació de cables HVDC impulsarà tant les renovables com les interconnexions, però el veritable repte serà adaptar les xarxes de distribució a l'electrificació massiva de l'economia.
La decisió de fer la consulta d'ENTSO-E d'impulsar un marc harmonitzat per als cables d'alta tensió en corrent continu (HVDC) de fins a 525 kV sense dubte, la veig cvom una de les iniciatives més de valor per al futur energètic europeu. Si be és cert que la teòria de la proposta sembla indiscutible dont què, Europa necessita més xarxa, més interconnexions i més capacitat per transportar l'electricitat renovable que haurà d'alimentar una economia cada vegada més electrificada. Tanmateix, darrere dels grans titulars sobre els 584.000 milions d'euros d'inversió necessaris i l'augment previst del 60% de la demanda elèctrica abans del 2030, hi ha preguntes que mereixen una reflexió més profunda.
La tecnologia HVDC de 525 kV ofereix avantatges tècnics evidents. Permet transportar grans quantitats d'energia a llargues distàncies amb menys pèrdues que les línies convencionals de corrent altern, especialment en connexions submarines i corredors transfronterers. Sense aquesta tecnologia seria pràcticament impossible desplegar a gran escala l'eòlica marina del Mar del Nord, del Bàltic o de l'Atlàntic, ni tampoc construir una autèntica xarxa elèctrica europea capaç de compartir excedents renovables entre països.
Des d'una perspectiva industrial, la normalització dels estàndards també és una bona notícia. Europa ha patit en els darrers anys retards importants en projectes energètics a causa de colls d'ampolla en la fabricació d'equips, transformadors i cables. Disposar d'uns criteris comuns i homologació pot reduir terminis, facilitar economies d'escala i donar més seguretat als fabricants i als operadors de xarxa.
Però la qüestió que em faig és si les previsions que justifiquen aquest enorme esforç inversor són realment realistes. La Comissió Europea parla d'un increment del consum elèctric del 60% abans del 2030. Aquesta estimació es basa en l'electrificació del transport, la indústria, la climatització i els nous centres de dades associats a la intel·ligència artificial. És cert que totes aquestes tendències estan avançant, però també ho és que la seva implantació està sent desigual. El vehicle elèctric no creix al mateix ritme a Alemanya que a Espanya, la descarbonització industrial continua trobant obstacles econòmics importants i l'eficiència energètica segueix reduint part de la demanda potencial.
Històricament, les projeccions energètiques han tendit a equivocar-se tant per excés com per defecte. És perfectament possible que el consum europeu no augmenti un 60% abans del 2030. Tanmateix, això no invalida la necessitat de reforçar les xarxes. El veritable problema europeu no és únicament quanta electricitat es consumirà, sinó on es generarà i on s'haurà de consumir. Les grans instal·lacions renovables es desenvolupen sovint lluny dels centres industrials i urbans, fet que obliga a construir infraestructures de transport molt més potents independentment del creixement final de la demanda.
Ara bé, existeix un risc que sovint queda fora del debat públic. Europa està concentrant gran part de l'atenció en la xarxa de transport, però els problemes més immediats podrien aparèixer a la xarxa de distribució. Els grans cables HVDC actuaran com autèntiques autopistes energètiques capaços de moure gigawatts entre països i regions. Però una vegada aquesta electricitat arriba a les subestacions principals, ha de recórrer milers de quilòmetres addicionals per arribar a habitatges, empreses, polígons industrials, punts de recàrrega o centres de dades.
És precisament aquí on li veig una de les incògnites de la transició energètica. Moltes xarxes de distribució europees tenen dècades d'antiguitat i no van ser dissenyades per absorbir milions de vehicles elèctrics, sistemes d'autoconsum, bateries domèstiques o processos industrials electrificats. De fet, en nombrosos territoris els primers problemes de capacitat ja no apareixen a les línies de transport sinó en les xarxes de mitjana i baixa tensió.
Aquesta situació en fa pensar que Europa podria invertir centenars de milers de milions d'euros en construir una extraordinària infraestructura de transport d'energia entre països i, al mateix temps, trobar-se amb dificultats per fer arribar aquesta energia fins al consumidor final. Seria l'equivalent a construir una xarxa d'autopistes d'última generació mentre les carreteres locals continuen sent insuficients per absorbir el trànsit.
Des del punt de vista inversor, això significa que les oportunitats de negoci no es limitaran als grans fabricants de cables o convertidors HVDC. Una part molt significativa dels 584.000 milions previstos acabarà destinant-se a transformadors, centres de transformació, sistemes digitals de control, automatització de xarxes, emmagatzematge distribuït i reforços de les xarxes de distribució. En termes econòmics, la modernització de la distribució podria arribar a ser tan rellevant com la construcció dels grans corredors de transport.
També caldria tenir en compte els riscos financers. Els grans projectes d'infraestructura acostumen a acumular sobrecostos, retards administratius i dificultats d'execució. La demanda simultània de cables, transformadors i equips elèctrics a tota Europa pot tensionar la capacitat industrial i incrementar els preus. A més, la necessitat de mobilitzar una inversió tan elevada en un període relativament curt exigirà una coordinació molt estreta entre governs, reguladors, operadors de xarxa i capital privat.
Malgrat aquests reptes, la direcció estratègica la eig encertada. Europa necessita una xarxa més robusta, més interconnectada i més preparada per a una economia descarbonitzada. Els cables HVDC de 525 kV representen una tecnologia madura, eficient i imprescindible per integrar les grans fonts renovables del futur. Però seria un error pensar que la transició energètica es resoldrà només amb grans infraestructures de transport.
L'èxit dependrà de la capacitat d'avançar simultàniament en dues dimensions i, és que cal construir les grans autopistes energètiques europees i modernitzar les xarxes locals que han de portar aquesta energia fins a cada empresa i cada ciutadà. Si aquest equilibri s'aconsegueix, Europa disposarà de la columna vertebral energètica necessària per sostenir el creixement econòmic i la descarbonització. Si no, els colls d'ampolla simplement es desplaçaran dels corredors internacionals als carrers de les nostres ciutats i polígons industrials. I aleshores, els 525 kV seran una gran solució per a un problema que només haurà canviat de lloc.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada