Catalunya Davant la Intel·ligència Artificial

Oportunitat històrica que exigeix molt més que tecnologia.

Fa uns dies llegia l'article How Gavin Newsom’s AI Executive Order raises the age-old question of who owns the means of production. En ell es planteja que Califòrnia comença a plantejar-se qui assumirà els costos socials de la revolució de la intel·ligència artificial, Catalunya hauria de fer-se una pregunta encara més profunda i és, quin paper vol jugar en el nou ordre econòmic que està emergint? La qüestió no és només si adoptarem la IA amb més o menys rapidesa, sinó si serem capaços de construir un model propi que generi realment prosperitat, talent sense perdre sobirania econòmica, o el que em preocupa, si acabarem convertits en simples consumidors de tecnologies desenvolupades i controlades des d'altres territoris.

Durant les darreres dècades, sense dubte, Catalunya ha demostrat una extraordinària capacitat per adaptar-se als canvis tecnològics. Ha construït un ecosistema innovador reconegut internacionalment, ha consolidat Barcelona com un dels principals hubs digitals d'Europa i ha desenvolupat una xarxa universitària i científica de molta qualitat. La presència de centres de recerca, startups tecnològiques, multinacionals digitals i iniciatives públiques orientades a la transformació digital situa el país en una posició privilegiada per aprofitar les oportunitats de la intel·ligència artificial.

Però des del meu punt de vista, aquesta aparença de fortalesa amaga debilitats les quals, Catalunya hauria d'encar d'ara mateix.

La primera és una qüestió de dimensió. Catalunya disposa de talent, però no disposa de la mateixa capacitat financera que els grans pols tecnològics globals. Les inversions necessàries per desenvolupar models avançats d'intel·ligència artificial, infraestructures computacionals o grans centres de dades són extraordinàriament elevades. Avui, les grans plataformes tecnològiques nord-americanes i xineses estan invertint desenes de milers de milions d'euros anuals en aquest àmbit. Davant d'aquesta escala, no se veure a cap territori europeu competir individualment.

Aquesta realitat obliga Catalunya a adoptar una estratègia diferent. La seva oportunitat no consisteix a intentar crear el pròxim OpenAI, Google o DeepMind. La seva oportunitat és convertir-se en un dels territoris més eficients del món aplicant la intel·ligència artificial a sectors productius reals comson, la indústria avançada, salut, energia, logística, turisme, agroalimentació i administració pública.

Aquest el veig probablement com el primer gran repte estratègic i és d'abandonar la fascinació per la tecnologia com a fi en si mateixa i concentrar-se en la creació de valor econòmic tangible.

Penso que durant massa temps, Europa ha confós innovació amb digitalització. Ha entrat en la "moda" de que startups creixien ràpidament però que acabaven sent adquirides per capitals estrangers o en no res. Ha mesurat l'èxit en rondes d'inversió en lloc de mesurar-lo en productivitat, salaris o impacte industrial. La intel·ligència artificial ens obliga a replantejar aquesta mirada.

La segona és cultural. Catalunya és una societat tradicionalment emprenedora, però també presenta una certa aversió al risc quan es tracta de transformacions que realment siguin disruptives. Moltes petites i mitjanes empreses continuen veient la digitalització com una despesa més que com una inversió estratègica. Aquesta realitat s'ha de tenir en compte perquè la major part del teixit econòmic català està format precisament per pimes.

La IA no generarà un impacte transformador perquè existeixin centres de recerca excel·lents o perquè Barcelona organitzi congressos tecnològics. El seu impacte real dependrà de la velocitat amb què milers de petites empreses incorporin eines d'automatització, anàlisi predictiva, assistència intel·ligent i presa de decisions basada en dades.

Des del meu punt de vista, és aquí on apareix un dels riscos més importants. i és el de trobar-nos devant una economia dividida en dues velocitats. D'una banda, grans corporacions i empreses tecnològiques capaces d'aprofitar plenament els beneficis de la IA. De l'altra, un gran nombre de pimes incapaces d'adaptar-se amb la mateixa rapidesa. Aquesta escletxa podria traduir-se en diferències creixents de productivitat, competitivitat i rendibilitat.

Per això, el debat sobre la intel·ligència artificial no és només tecnològic. És també un debat sobre cohesió econòmica.

La tercera debilitat eà en la manca de sobirania digital. Europa està descobrint que gran part de les infraestructures que sustenten l'economia digital actual es troben fora del seu control. Els grans models d'IA, els serveis cloud, les plataformes digitals i les capacitats de computació avançada depenen majoritàriament d'empreses nord-americanes o xineses. Catalunya no és aliena a aquesta situació.

Si les empreses, les administracions públiques i les universitats catalanes construeixen el seu futur digital sobre tecnologies controlades externament, existeix el risc de generar una dependència estructural difícil de revertir. Aquesta dependència no és només econòmica; és també estratègica. que vol dir que algú controli:

1.- Algoritmes, controla una part creixent de l'activitat econòmica.

2.- Dades, controla una part creixent del coneixement.

3.- Infraestructures computacionals, controla una part creixent del poder.

Observo que aquest és un debat que encara ocupa massa poc espai en l'agenda pública catalana. Però sense dubte, el repte més rellevant no és tecnològic ni econòmic. És social.

L'experiència de Califòrnia mostra que les societats més avançades tecnològicament també poden experimentar fortes tensions socials derivades de la concentració de riquesa. La IA promet increments extraordinaris de productivitat. Però la història econòmica ens ensenya que l'augment de productivitat no garanteix automàticament una distribució equitativa dels beneficis. Llavors, la pregunta és qui capturarà el valor generat per aquesta nova revolució.

Si la productivitat augmenta un 20%, un 30% o fins i tot un 50% en determinats sectors gràcies a la IA, aquest valor es traduirà en millors salaris, millors serveis públics i més benestar col·lectiu? O es concentrarà principalment en accionistes, propietaris de capital i grans plataformes tecnològiques?

Aquesta és la qüestió que Califòrnia ha començat a posar damunt la taula i que Catalunya encara no se verure que s'estigui debatent amb prou intensitat. La intel·ligència artificial no és només una revolució tecnològica. És una revolució en la distribució del poder econòmic.

I precisament aquí veig que és a on sorgiria una de les grans oportunitats catalanes.

Catalunya disposa d'una llarga tradició de concertació social, cooperativisme, economia social i col·laboració publicoprivada. Aquest patrimoni institucional podria convertir-se en una avantatge competitiva inesperada.

Mentre altres territoris encaren la transformació des de la confrontació entre capital i treball, Catalunya podria experimentar amb nous models de participació en els beneficis derivats de la productivitat digital, mecanismes de formació permanent, fons d'innovació compartits o estratègies de propietat col·lectiva de dades.

La combinació entre innovació tecnològica i cohesió social podria esdevenir un element diferencial de marca país.

També existeix una oportunitat geopolítica i és qu, Europa cerca referents capaços de demostrar que és possible liderar la transformació digital sense reproduir exactament els models nord-americans o xinesos. Catalunya podria posicionar-se com un laboratori europeu de governança de la intel·ligència artificial, combinant competitivitat empresarial, regulació intel·ligent i protecció dels drets ciutadans.

Però això exigirà una visió de llarg termini que sovint està absent en les polítiques d'innovació. És a dir, seria un error pensar que la IA és només una política tecnològica. De fetm, és una política industrial; una política educativa; una política laboral; una política energètica; una política fiscal i, sobretot, és una política de país.

El veritable repte per a Catalunya no serà desenvolupar més algoritmes. Serà construir les institucions, les competències i els mecanismes de governança necessaris perquè els beneficis de la revolució digital arribin al conjunt de la societat.

La història ens mostra que les grans transformacions tecnològiques no generen prosperitat per si soles. La prosperitat apareix quan les societats són capaces d'organitzar-se per repartir-ne els beneficis, minimitzar-ne els costos i orientar-les cap a objectius col·lectius.

La intel·ligència artificial ofereix a Catalunya una oportunitat que no huriem de pèrdre per augmentar la seva productivitat, reforçar la seva competitivitat i consolidar-se com un referent europeu d'innovació. Però també planteja riscos reals de dependència tecnològica, concentració de riquesa i desigualtat.

La diferència entre un escenari i l'altre no la determinarà la tecnologia. La determinaran les decisions polítiques, empresarials i socials que prenguem durant els pròxims cinc anys.

I és precisament ara, abans que la disrupció sigui irreversible, quan Catalunya ha de decidir si vol ser espectadora o protagonista del seu propi futur digital.

 Ramon Gallart