La Xarxa Elèctrica Espanyola, a la Vora de la "Sopa Primigènia"

Fa uns dies vaig llegir una dada que, per la meva feina, no m'hauria de sorprendre però que igualment em va deixar pensatiu i no és altre que el 86,5% de les subestacions elèctriques d'Espanya estan ja completament saturades.

Segons l'última actualització del mapa de capacitat d'accés elaborat pel Foro Industria y Energía (FIE) i Opina 360, de les 6.127 subestacions operatives del país, 5.301 no tenen ni un sol megawatt lliure, i només 826 conserven marge d'accés. El sistema, en xifres agregades, ha perdut 282,2 MW nets de capacitat disponible en sis mesos, passant de 7.400,8 a 7.118,6 MW.

Portem anys parlant de la "cua" de projectes renovables i industrials que esperen connexió. Doncs bé, la cua ja no és una cua, és un embús estructural. I com a algú que porta dècades mirant plànols de xarxa i corbes de demanda, se m'acut que l'analogia més honesta per explicar-ho al públic general no ve del món elèctric, sinó de la cosmologia. Concretament, del moment en què l'univers va deixar de ser una sopa de partícules soltes i va començar a formar els primers àtoms.

Just després del Big Bang, l'univers era tan calent i tan dens que cap partícula podia unir-se de manera estable amb una altra. Quarks, electrons, fotons... tot volava lliurement, i cada vegada que dues partícules intentaven lligar-se, una tercera arribava i les tornava a separar. No hi havia "buit" prou tranquil enlloc perquè es formés res durador. Només quan l'univers es va anar expandint i, per tant, refredant l'energia ambiental va baixar prou perquè els quarks poguessin quedar-se junts formant protons i neutrons, i més tard perquè els electrons poguessin finalment "encaixar" al voltant dels nuclis i formar els primers àtoms d'hidrogen.

La nostra xarxa elèctrica es comporta, avui, d'una manera sorprenentment semblant. Cada subestació és, en certa manera, un "pou de potencial". És a dir, un lloc on un projecte com podria ser una planta fotovoltaica, una indústria electrointensiva, un punt de recàrrega, pot "lligar-se" a la xarxa i quedar-hi de manera estable. Quan aquell pou es queda sense espai, el projecte no pot fixar-s'hi; rebota, es queda "lliure" com un electró sense nucli, esperant algun altre lloc on trobar acollida. Amb el 86,5% de subestacions saturades, l'immens gruix de la demanda energètica del país es troba, ara mateix, en aquest estat de "partícula lliure": generada, real, amb ganes de connectar-se... però sense un pou on assentar-se.

El març passat, el Govern va aprovar, mitjançant l'article 11 del Reial decret llei 7/2026, una mesura pensada exactament per provocar això que en cosmologia en diuen una "recombinació": obligar a pagar a qui manté reservada capacitat d'accés sense haver iniciat activitat, amb l'objectiu de forçar-los a alliberar-la i que altres projectes poguessin finalment lligar-s'hi. La lògica era la mateixa que la del refredament còsmic; si abaixes la "temperatura" (en aquest cas, l'incentiu a acaparar), hauries de veure com apareixen noves unions estables. Doncs bé, sis mesos després, el director d'Opina 360, Juan Francisco Caro, ho diu sense embuts. De fet, les dades de setembre "mostren just el contrari", i la xarxa continua pràcticament igual de saturada que fa mig any, amb algunes regions fins i tot pitjor. La saturació global amb prou feines s'ha mogut, del 86,3% al 86,5%. És com si, malgrat l'expansió de l'univers, la temperatura s'hagués quedat obstinadament clavada just per sobre del llindar necessari perquè els àtoms es formin. El refredament regulatori hi és, sobre el paper, però l'energia lliure que hauria de permetre noves unions no acaba de precipitar-se en connexions reals.

Hi ha un detall de l'informe que m'ha semblat, cosmològicament parlant, encara més revelador i és que, en aquests sis mesos s'han incorporat 1.258,6 MW de capacitat nova en unes zones, mentre que en unes altres se n'han ocupat 1.540,8 MW. És a dir, hi ha hagut moviment real, "creació" i "destrucció" de capacitat disponible en paral·lel arreu del territori, però el balanç net continua sent negatiu. Això em recorda un dels grans enigmes de la física de partícules. Per què, si el Big Bang va generar matèria i antimatèria a parts pràcticament iguals i, totes dues s'haurien d'haver aniquilat mútuament fins a no deixar res, avui existeix un univers fet de matèria. La resposta és que hi va haver una petitíssima asimetria que s'estima, per cada mil milions de parells matèria-antimatèria que es van aniquilar, en va sobrar un de matèria que no va trobar parella. Aquell miserable excedent és, literalment, tot el que veiem avui en fomra d'estrelles, planetes, nosaltres mateixos.

La xarxa elèctrica espanyola necessita, ara mateix, exactament això, una asimetria estructural, no simplement un cicle de "creació i destrucció" de capacitat que s'autocancel·la regió a regió. Ara mateix tenim un sistema on País Basc (100% saturat, 0 MW disponibles), Navarra (99,6%) i La Rioja (98,4%) es troben pràcticament exhaurides i, vuit províncies, entre elles Àlaba, Guipúscoa, Biscaia o Màlaga, arriben al 100%, mentre que Galícia, Andalusia i Catalunya conserven els volums més alts de capacitat lliure. El cas de Navarra, que ha passat de 453,4 a només 1,9 MW disponibles en sis mesos, és el retrat perfecte d'una regió on l'"aniquilació" ha guanyat clarament a la "creació".

Si l'analogia serveix per alguna cosa, és per assenyalar on cal actuar. En cosmologia, la recombinació no va ser un acte de voluntat; va ser conseqüència directa i mecànica de l'expansió de l'espai. A la xarxa elèctrica, en canvi, l'"expansió" és a dir, la creació de nova capacitat física, no és automàtica ja que, exigeix inversió en línies, transformadors i, sobretot, en flexibilitat de la demanda i emmagatzematge, que actuen com un autèntic mecanisme de refredament artificial, capaç d'absorbir puntes i alliberar marge sense esperar que es construeixin quilòmetres de nova xarxa de transport. La mesura del Reial decret llei 7/2026 anava en la bona direcció conceptual, però els números de setembre demostren que, aplicada tota sola, no genera prou "energia d'activació" perquè el sistema es reorganitzi. Cal combinar-la amb una planificació de xarxa més granular per comunitats i províncies perquè, no té sentit tractar igual el País Basc, pràcticament al límit físic, que Astúries, Balears o Canàries, amb marges superiors al 40%, amb mecanismes que premiïn qui allibera capacitat de debò per sobre de qui simplement la mou d'una taula a una altra, i amb un impuls decidit a l'emmagatzematge i la gestió de la demanda com a vàlvules de seguretat mentre la xarxa física es reforça.

Als anys 90 del segle passat en dèiem "instal·lar més ferro". Avui, si volem que Espanya no es quedi atrapada en el seu propi big bang energètic, tota aquesta energia renovable i industrial generada però incapaç de trobar on "assentar-se", necessitem que el sistema es refredi de debò. I això, a diferència de l'univers primigeni, sí que depèn de nosaltres.

Ramon Gallart