La proposta que es va publciar a The Guardian de convertir les llars en petits centres de dades capaços de produir aigua calenta aprofitant la calor generada pels servidors informàtics és una d’aquelles idees que, quan s’expliquen, semblen gairebé evidents.
Al cap i a la fi, qualsevol equip electrònic transforma pràcticament tota l’energia que consumeix en calor. La diferència és que, en aquest cas, el dispositiu no només genera calor, sinó que també presta un servei útil de computació. Des d’un punt de vista energètic, això representaria una forma intel·ligent d’aprofitar una energia que avui es considera un residu.
Aquesta iniciativa li veig sentit si es té en compte el creixement exponencial dels centres de dades impulsat per la digitalització. Cada vegada es necessiten més servidors, i aquests consumeixen quantitats molt importants d’electricitat. Però, cal que tota aquesta energia acabi convertint-se en calor, que normalment s’ha d’eliminar mitjançant sistemes de refrigeració costosos i poc eficients. Si una part d’aquesta calor es pogués aprofitar per escalfar aigua o espais habitables, s’obté un doble benefici ja què, es reduirien les pèrdues energètiques i es disminuiria el consum de combustibles o electricitat destinats a usos tèrmics.
Ara bé, la seva viabilitat dependrà i molt de les condicions locals. Al Regne Unit, on han sorgit aquestes primeres experiències, la demanda de calefacció és gran durant bona part de l’any. A més, moltes llars disposen de dipòsits acumuladors d’aigua calenta, que són precisament els sistemes amb què aquestes solucions funcionen millor. Això facilita que la calor produïda pels servidors s’emmagatzemi i es pugui utilitzar quan es necessiti.
A Espanya la situació és diferent. El principal inconvenient és que una gran part del parc residencial disposa de calderes de gas sense acumuladors. Això limita considerablement el nombre de llars compatibles amb aquesta tecnologia sense haver de fer modificacions importants. A més, el clima espanyol és molt més benigne que el britànic i, per tant, el valor de la calor recuperada és inferior durant una part significativa de l’any.
També cal considerar que les necessitats de calor i les necessitats de computació no coincideixen necessàriament. Els servidors poden generar calor les 24 hores del dia, mentre que el consum d’aigua calenta o calefacció es concentra en determinades franges horàries. Aquest desajust obliga a disposar de sistemes d’acumulació eficients i fa que no sempre es pugui aprofitar tota l’energia disponible.
Tot i aquestes limitacions, considero que a Espanya hi ha espai per a aquest tipus de solucions, especialment en segments molt concrets. Podrien encaixar bé en habitatges unifamiliars, edificis amb acumulació centralitzada d’aigua calenta, hotels, residències, gimnasos o petits equipaments amb una demanda tèrmica relativament constant. En aquests casos, la recuperació de calor podria contribuir a reduir costos energètics i emissions.
En el cas concret de Catalunya, el potencial és desigual segons el territori. En àrees de muntanya com la Cerdanya, el Ripollès, el Berguedà, el Solsonès o la Vall d’Aran, on la demanda de calefacció és elevada durant diversos mesos l’any, la calor generada pels servidors adquireix un valor molt més gran. En aquests entorns, la combinació entre consum tèrmic i disponibilitat de connexions de telecomunicacions podria fer atractiva la tecnologia.
En canvi, a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les zones costaneres com el Maresme, la Costa Brava o el Camp de Tarragona, el principal ús estaria vinculat a l’aigua calenta sanitària, ja que les necessitats de calefacció són molt menors. Això no significa que la solució no sigui útil, però sí que els beneficis econòmics serien més modestos i, per tant, l’interès del consumidor podria ser menor.
També és important comparar aquesta proposta amb altres tecnologies que estan avançan com, les bombes de calor i l’aerotèrmia ja que, continuen sent molt més eficients des del punt de vista estrictament energètic, ja que poden generar tres, quatre o fins i tot cinc unitats de calor per cada unitat d’electricitat consumida. Un servidor informàtic no multiplica l’energia; simplement aprofita la calor que inevitablement genera durant el seu funcionament. Per tant, no és una alternativa directa a l’aerotèrmia, sinó una tecnologia complementària.
La meva impressió és que ens trobem davant d’una solució enginyosa, coherent amb els principis d’economia circular i amb un gran valor pot ser, "simbòlic", perquè transforma un residu en un recurs. No obstant això, em costa veure-la com una tecnologia de desplegament massiu en el mercat residencial espanyol. Les diferències climàtiques respecte al nord d’Europa, la configuració de les instal·lacions domèstiques existents i el fort creixement de l’aerotèrmia fan pensar que el seu futur serà més aviat de nínxol.
Dit això, sí que crec que podria tenir recorregut en determinats àmbits de Catalunya, especialment en habitatges amb acumulació d’aigua calenta, equipaments amb demanda tèrmica estable i zones amb hiverns freds. Si les empreses aconsegueixen demostrar estalvis reals, una elevada fiabilitat i una gestió senzilla per a l’usuari i sobre tot, la seva implantacio sigui viable tècnica i econòmicament, aquesta tecnologia podria convertir-se en un complement interessant dins de l’ecosistema energètic del futur, on cada vegada tindrà més importància aprofitar fins a l’últim watt d’energia disponible.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada