Portar l'Electricitat als Pobles més Petits pot no Reduir la Pobresa

Actualment, prop de 800 milions de persones arreu del món encara viuen sense accés a l’electricitat.

Aquesta manca d’un servei tan bàsic condiciona profundament el dia a dia de milions de famílies, limitant les oportunitats educatives, l’accés a serveis de salut, el desenvolupament d’activitats productives i, en definitiva, les possibilitats de millorar les seves condicions de vida. Per aquest motiu, durant dècades s’ha assumit que proporcionar electricitat a aquestes poblacions és una peça clau per impulsar el creixement econòmic i reduir la pobresa.

Aquesta idea ha estat adoptada també per la comunitat internacional. De fet, les Nacions Unides han situat l’expansió de la infraestructura energètica entre les seves prioritats globals, incloent l’accés universal a l’electricitat abans del 2030 com un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. L’electricitat no es considera només una comoditat, sinó un element fonamental per al desenvolupament humà i econòmic.

Quan s’analitzen les dades a escala nacional, aquesta relació sembla força clara. En molts països, un major accés a l’electricitat va acompanyat d’un creixement més elevat del producte interior brut (PIB). Els estats amb una infraestructura energètica més desenvolupada acostumen a registrar nivells més alts d’activitat econòmica, productivitat i renda. No obstant això, quan es baixa l’escala d’anàlisi i s’observa què passa a nivell local, especialment en pobles i comunitats rurals, el panorama esdevé molt més complex.

Diversos estudis han mostrat que electrificar pobles petits no sempre genera els beneficis econòmics que sovint es donen per descomptats. En molts casos, l’arribada de l’electricitat no es tradueix en una reducció significativa de la pobresa ni en una millora clara de la qualitat de vida. Aquest resultat aparentment contradictori ha despertat un gran interès entre economistes i responsables de polítiques públiques

Un estudi que va ser publicat al Journal of Political Economy  aporta una explicació clau a aquesta qüestió: la mida del poble és un factor determinant per entendre l’impacte real de l’electrificació. Segons aquesta investigació, els beneficis econòmics de l’accés a l’electricitat no es distribueixen de manera uniforme, sinó que depenen fortament del nombre d’habitants. Els pobles amb una població relativament gran, generalment superior a les 2.000 persones, tendeixen a experimentar millores econòmiques substancials després de ser electrificats. En canvi, als pobles molt petits, amb uns 300 habitants o menys, els efectes positius són pràcticament inexistents.

L’estudi analitza l’ús de l’electricitat a les llars abans i després de l’electrificació en milers de pobles, i els resultats són sorprenents. En els pobles més grans, la despesa familiar —un indicador clau dels ingressos disponibles— es va arribar a duplicar. A més, es va observar un augment significatiu del nombre de microempreses i de l’ocupació fora del sector agrícola, dos senyals clars d’un procés de diversificació econòmica i de creixement sostingut. En aquests entorns, l’electricitat va actuar com un catalitzador del desenvolupament, permetent la creació de nous negocis, l’allargament de les hores productives i l’accés a noves tecnologies.

En canvi, la realitat als pobles més petits va ser molt diferent. En comunitats d’uns 300 habitants, gairebé no es va detectar cap impacte econòmic positiu després de l’arribada de l’electricitat. La despesa familiar fins i tot va disminuir lleugerament, i no es va produir un augment rellevant ni de les microempreses ni de l’ocupació. En aquests casos, l’electricitat per si sola no va ser suficient per generar noves oportunitats econòmiques.

Els pobles de mida mitjana, amb poblacions al voltant de les 1.000 persones, van mostrar resultats intermedis. Es van observar alguns guanys modestos en la despesa familiar, cosa que suggereix un petit increment dels ingressos, però aquests canvis no van ser prou importants com per provocar una reducció significativa de la pobresa o una transformació profunda de l’economia local.

En conjunt, aquests resultats indiquen que, tot i que l’accés a l’electricitat és una condició necessària per al desenvolupament, no sempre és suficient per si sola. Especialment en comunitats petites, cal complementar la inversió en infraestructures energètiques amb altres polítiques —com l’accés al crèdit, la formació, les infraestructures de transport o el suport a l’emprenedoria— perquè l’electricitat es pugui traduir en oportunitats reals de creixement i millora del benestar.

Ramon Gallart

Innovar és la Condició de Supervivència dels DSO Petits.

La innovació en el sector de la distribució elèctrica s’ha convertit en un element imprescindible, especialment per a les empreses de menor dimensió, aquelles amb menys de 100.000 punts de subministrament. 

Durant dècades, aquests distribuïdorss han pogut funcionar sota un model relativament estable que era el de mantenir la xarxa, garantir la qualitat de servei i atendre les incidències. Però aquest model s'està convertint en obsolet davant un sistema elèctric que canvia molt més ràpidament del que ho van fer mai les xarxes de distribució.

L’avenç accelerat de les energies renovables distribuïdes, l’expansió del vehicle elèctric, la irrupció de les comunitats energètiques i la digitalització massiva fan que la baixa tensió, tradicionalment desconeguda, sigui avui l’escenari principal de la transformació. Documents com el Technology Radar d’ E.DSO O apunten que els desenvolupaments tecnològics són nombrosos, ràpids i potencialment disruptius, de manera que impacten directament l’activitat dels DSO i els obliguen a replantejar les seves pràctiques. 

En aquest context, la innovació ja no és un luxe, és una condició de supervivència.

Per als DSO petits, la primera gran revolució és fer “visible” la xarxa de baixa tensió. Durant anys, aquesta xarxa s’ha gestionat gairebé a cegues, confiant que mentre no hi hagués reclamacions tot funcionava bé. Això ja no serveix en un entorn saturat de fotovoltaica residencial, punts de recàrrega i equips electrònics sensibles. Integrar dades de comptadors intel·ligents, incorporar sensors, utilitzar analítica avançada o fins i tot començar a desplegar elements intel·ligents com reguladors de tensió o transformadors amb regulació en càrrega permeten anticipar problemes i evitar reforços costosos. La innovació aquí no és compra de gadgets: és capacitat de comprendre què passa, quan i per què.

Una altra transformació inevitable és la introducció progressiva d’automatismes i capacitats de self-healing. Fins i tot amb pressupostos modestos, és perfectament possible reduir durades d’interrupció amb uns quants telecontrols ben ubicats i algoritmes senzills que permeten reconfigurar la xarxa quan hi ha una avaria. Tot això té un impacte directe en la qualitat de servei i, sobretot, en la percepció del regulador i dels clients. 

Els DSO petits no poden competir amb les grans companyies en volum, però sí en agilitat i en capacitat de reaccionar ràpidament si doten la xarxa d’un mínim de “cervell”.

La innovació també implica deixar de veure les noves tecnologies com una amenaça i començar a entendre-les com un aliat. Les microxarxes, el Building-to-Grid, el Vehicle-to-Grid o la flexibilitat local no són experiments llunyans, són eines reals per millorar la resiliència i optimitzar l’ús de la xarxa. Un polígon industrial amb molta solar, una flota municipal de vehicles elèctrics o un hospital local poden convertir-se en socis tecnològics d’un DSO petit, ajudant-lo a equilibrar càrregues, gestionar congestions o garantir subministrament en situacions crítiques. Però, cal establir col·laboracions i no limitar-se a una relació estrictament contractual o administrativa.

L’ús de la intel·ligència artificial, l’IoT i l’edge computing constitueix un altre element transversal. Cap DSO petit ha de crear un departament d’IA propi, però sí escollir plataformes que incorporin analítica avançada, predicció de càrrega o detecció automàtica d’avaries. Són tecnologies madures que permeten decisions més informades, manteniment més eficient i una visió molt més clara de l’estat de la xarxa. Les eines ja existeixen; el repte és voluntat i capacitat d’adoptar-les.

Tot això contrasta amb un risc sovint invisible: el cost de no innovar. 

Mantenir l’statu quo pot suposar més reclamacions, més talls, més costos operatius, més inversions d’urgència i, sobretot, una percepció creixent que el DSO no està preparat per gestionar una xarxa moderna. En un futur no gaire llunyà, els reguladors podrien exigir un nivell de maduresa que algunes empreses petites no podran assolir si no comencen ja. La inacció pot resultar molt més cara que qualsevol programa d’innovació.

No obstant, els DSO petits tenen avantatges que no sempre reconeixen com la de ser propers al territori, coneixen els seus usuaris i administracions, tenen escales manejables per fer proves reals i poden avançar molt ràpid quan la direcció decideix fer un pas endavant. A més, avui la innovació no es fa en solitari, hi ha projectes europeus, sandboxes reguladors i plataformes col·laboratives que permeten compartir costos, riscos i coneixement. Per a un DSO petit, sumar-s’hi pot ser la manera més intel·ligent d’explorar noves tecnologies sense assumir càrregues excessives.

La transició energètica necessita xarxes més flexibles, més digitals i més resilients. Les grans empreses hi estan entrant amb grans programes, però els DSO petits també tenen un paper essencial. Són l’articulació de la vida quotidiana energètica de milers de municipis. Si decideixen innovar, poden convertir-se en actors centrals de la transformació local com a facilitadors de renovables, impulsors de mobilitat elèctrica, garants de resiliència i catalitzadors de desenvolupament econòmic. Si no ho fan, corren el risc de quedar-se relegats i convertir-se en un fre a la modernització del sistema energètic.

La innovació no és un destí, és una actitud. I per als DSO petits, és senzillament la millor manera de garantir que continuaran essent rellevants en un món energètic que ja no espera ningú.

Ramon Gallart

Energia, Xarxes i Potencia.

Seran les grans tendències del 2025 les que redefiniran Europa, Espanya i Catalunya?

El 2025 ha estat un any durent el qual, han passat moltes coses en el sector energètic arru del món, marcat per una pressió creixent sobre els sistemes elèctrics a causa de la digitalització, la intel·ligència artificial i l’electrificació de l’economia. Tot i que moltes de les notícies més destacades s’han originat als Estats Units o a la Xina, el seu impacte polític i estratègic és profund també a Europa, a Espanya i, de manera particular, a Catalunya.

A escala europea, l’auge dels centres de dades i de la intel·ligència artificial ha reforçat una idea que ja era present en l’agenda comunitària: la seguretat energètica ja no és només una qüestió climàtica, sinó també industrial i geopolítica. La Unió Europea observa amb interès el desenvolupament dels petits reactors modulars (SMR) als Estats Units i a la Xina, conscients que aquesta tecnologia podria ajudar a garantir electricitat estable i baixa en emissions per a usos intensius com els centres de dades. Això ha reobert el debat nuclear en països que el donaven per tancat, i ha impulsat la Comissió Europea a finançar projectes de recerca i aliances industrials, tot intentant no quedar enrere en una cursa tecnològica dominada per altres potències.

En aquest context, Espanya manté una posició política ambivalent. D’una banda, el calendari oficial de tancament de les centrals nuclears continua vigent, amb un fort consens polític i social en contra de l’energia nuclear tradicional. De l’altra, l’aparició dels SMR i d’altres reactors avançats introdueix matisos nous en el debat: alguns actors econòmics i territorials plantegen si té sentit renunciar completament a una tecnologia que podria aportar estabilitat al sistema elèctric en un futur dominat per les renovables i la demanda digital. Aquest debat, encara incipient, pot intensificar-se a mesura que la pressió sobre la xarxa augmenti.

Les dificultats de les xarxes elèctriques, evidents en casos extrems com el de Cuba però també presents en països avançats, tenen una lectura clara per a Europa i Espanya: no n’hi ha prou amb generar energia neta, cal poder transportar-la i gestionar-la amb intel·ligència. Les tecnologies de reforç de xarxa que s’estan desplegant al Regne Unit, com els sistemes de control electrònic del flux de potència o la valoració dinàmica de les línies (DLR), encaixen plenament amb les prioritats europees. Políticament, això reforça la idea que invertir en xarxa és tan estratègic com invertir en renovables, un missatge que comença a reflectir-se en els plans nacionals d’energia i clima.

A Espanya, on la penetració de renovables és elevada però les congestions de xarxa són cada cop més freqüents, aquest missatge té conseqüències directes. Les llargues cues per connectar nous projectes solars, eòlics o industrials al sistema elèctric generen tensions territorials i polítiques. Això obliga el govern central i els reguladors a accelerar inversions en xarxa i a flexibilitzar normatives, alhora que han de gestionar l’oposició local a noves infraestructures. El discurs polític comença a girar cap a solucions “invisibles” o tecnològiques que permetin optimitzar el que ja existeix, reduint el conflicte social.

Catalunya viu aquests debats amb una intensitat especial. D’una banda, és un territori amb una forta demanda elèctrica industrial i digital, amb aspiracions d’atraure centres de dades i projectes tecnològics. De l’altra, té una capacitat limitada de generació pròpia i una forta dependència de la xarxa de transport. Això fa que qualsevol problema de congestió o retard en inversions tingui un impacte polític immediat. El debat sobre l’energia nuclear, tot i que oficialment tancat amb el futur desmantellament de les centrals d’Ascó i Vandellòs, podria reaparèixer indirectament a través del debat sobre seguretat de subministrament i competitivitat industrial.

Les notícies sobre el creixement dels aerogeneradors i els reptes logístics associats també tenen una lectura europea i catalana. El fet que calgui construir avions gegants per transportar pales més llargues posa de manifest fins a quin punt la transició energètica implica transformacions industrials profundes. A Europa, això reforça les polítiques industrials verdes i la voluntat de mantenir cadenes de valor pròpies. A Catalunya, amb un teixit industrial divers però tensions territorials sobre la implantació d’eòlica terrestre, aquest debat es tradueix en una reflexió política sobre on i com desplegar renovables sense perdre competitivitat ni cohesió social.

Finalment, històries com la de les bateries nuclears o la transformació del sector de l’automoció amb el vehicle elèctric recorden que la transició energètica no és només tecnològica, sinó també social i laboral. A Europa i a Espanya, això alimenta polítiques de requalificació professional i de transició justa. A Catalunya, amb un fort pes de la indústria de l’automòbil i dels seus proveïdors, la dimensió política d’aquesta transformació és especialment rellevant, ja que afecta ocupació, formació i model productiu.

Ramon Gallart