Propera era d'Innovació Energètica Sostenible.

La tecnologia de la fusió nuclear avança a un bon ritme i cada vegada sembla més propera a convertir-se en una font d’energia pràcticament il·limitada, neta i sostenible.

Durant dècades, la fusió ha estat considerada una promesa llunyana, però els progressos científics recents i l’entrada decidida del sector privat han canviat radicalment aquest panorama. Avui, la combinació de coneixement acumulat, nous materials i capacitat d’inversió està situant la fusió al centre del debat energètic global.

Un dels pilars d’aquest desenvolupament és la fusió per confinament magnètic, especialment mitjançant tokamaks i estel·larators. Aquests dispositius utilitzen camps magnètics extremadament potents per contenir el plasma, un gas ionitzat a temperatures superiors a les del Sol, i permetre que els nuclis lleugers d’hidrogen es fusionin alliberant grans quantitats d’energia. Tot i que el principi és conegut des de fa anys, la innovació actual se centra a fer aquests reactors més petits, eficients i econòmics, superant així les limitacions dels grans projectes tradicionals.

En aquest context, les startups juguen un paper clau. A diferència dels programes públics, sovint condicionats per pressupostos i terminis molt llargs, les empreses emergents poden assumir riscos tecnològics més elevats i explorar camins alternatius. Això ha donat lloc a una diversitat d’enfocaments que van des de la millora dels tokamaks esfèrics compactes fins a mètodes radicalment diferents de confinament i ignició. La innovació en imants superconductors d’alta temperatura, en sistemes de làser d’alta potència o en dissenys de reactors modulars està redefinint el que és possible en fusió nuclear.

Aquest dinamisme contrasta amb la situació del Projecte ITER, el gran experiment internacional de fusió, que ha endarrerit l’assoliment del primer plasma fins a l’any 2035. Tot i que ITER continua sent una fita científica de gran importància, els seus retards han reforçat la percepció que el futur de la fusió també passarà pel sector privat. Empreses com Commonwealth Fusion Systems aposten per tokamaks compactes equipats amb imants superconductors HTS, capaços de generar camps magnètics més intensos en instal·lacions molt més reduïdes. Altres, com HB11 Energy, exploren la fusió mitjançant làser utilitzant hidrogen i bor-11, una reacció que promet energia neta sense producció significativa de neutrons. First Light Fusion, per la seva banda, desenvolupa una tecnologia innovadora basada en dianes i projectils capaços d’assolir pressions rècord per iniciar la fusió.

També hi ha iniciatives més controvertides però igualment innovadores, com Hylenr Technologies, que investiga la fusió freda a través de reaccions nuclears de baixa energia (LENR). Tot i que aquest camp genera debat dins la comunitat científica, reflecteix la voluntat del sector de no limitar-se a les vies tradicionals i d’explorar totes les opcions possibles per aconseguir energia de fusió viable.

Segons analistes com Kiran Raj de GlobalData, el sector de la fusió nuclear viu un creixement accelerat impulsat per inversions significatives i l’entrada de nous actors. Aquestes startups no només desenvolupen tecnologies de reactor, sinó que també treballen activament en aspectes clau com la regulació, la seguretat i la integració de la fusió a les xarxes energètiques existents. Això és essencial perquè la fusió no sigui només un èxit de laboratori, sinó una solució real per al sistema energètic mundial.

En conjunt, l’energia de fusió es perfila com una de les grans apostes per garantir la seguretat energètica global i reduir dràsticament les emissions de carboni. Tot i que encara queden reptes tecnològics i econòmics per superar, el ritme actual d’innovació suggereix que la fusió podria deixar de ser una promesa del futur per convertir-se en una realitat transformadora al llarg del segle XXI

Ramon Gallart.

De les Canonades a les Bateries. El Canvi de Paradigma Energètic que pot Arribar a Catalunya

La notícia publicada el 6 de desembre de 2025 al Periodico de la Energía. descriu un canvi de rumb important al cor energètic d’Europa: 

Moltes companyies de gas d’Alemanya, Àustria i Suïssa deixen de veure viable reaprofitar les seves xarxes de distribució per transportar hidrogen. 

El motiu central és econòmic i tecnològic alhora. Tot i que sobre el paper les canonades podrien reconvertir-se, l’hidrogen verd continua sent car i poc eficient per a usos com la calefacció d’edificis, i això fa preveure que una part enorme de la xarxa local quedarà sense funció. L’enquesta citada indica que la majoria de operadores ja planegen retallar inversions i, en molts casos, desmantellar xarxes abans de 2040, mentre traslladen capital cap a l’emmagatzematge elèctric. Aquesta tendència encaixa amb anàlisis europees que alerten que s’està projectant una “gran autopista d’hidrogen” sense prou hidrogen renovable disponible ni demanda rendible per omplir-la, especialment fora de sectors industrials difícils d’electrificar. 

Què té a veure això amb Catalunya? Molt més del que sembla. Catalunya disposa d’una xarxa gasista extensa, prop de 19.000 km sumant distribució i transport que dona servei a uns 2,3 milions de punts de subministrament a 441 municipis (segons dades de 2024 del grup de treball de descarbonització i energies primaires dels Enginyer Industrials de Catalunya). 

Aquesta infraestructura, construïda per a gas fòssil, és un actiu econòmic i social enorme: hi ha llars, comerços i indústries que depenen d’ella, i també empreses que hi han invertit amb l’expectativa que continuaria generant ingressos durant dècades. Si el que està passant al centre d’Europa es confirma com a tendència continental, Catalunya podria trobar-se davant un risc de “béns varats” (stranded assets): xarxes que encara funcionen, però que ja no són útils o rendibles per a un sistema climàticament neutre.

Ara bé, hi ha una diferència clau entre el cas alemany i el català: aquí encara hi ha actors institucionals i tècnics que defensen que la xarxa de distribució pot jugar un paper de transició mitjançant gasos renovables com el biometà i, en part, l’hidrogen, sempre que es combini amb electrificació i criteris de seguretat i cost. 

Això vol dir que el debat a Catalunya no està tancat, però sí que la notícia alemanya és un avís.

Si el mercat i la regulació acaben concloent que l’hidrogen per a calefacció és massa car, la finestra d’ús de la distribució de gas es pot reduir sobtadament.

El punt més sensible és la calefacció residencial i comercial. A Alemanya, el diagnòstic és que per escalfar cases surt millor electrificar amb bombes de calor o xarxes de calor urbana que no pas fer hidrogen verd i portar-lo a milions de llars. Aquesta mateixa lògica podria aplicar-se aquí, sobretot a les zones metropolitanes amb potencial de district heating, rehabilitació energètica i renovables distribuïdes. El resultat seria una acceleració de la substitució de calderes de gas per solucions elèctriques, i una caiguda gradual; però possiblement ràpida de la demanda en xarxes urbanes de gas. Això tindria dues cares: 

1.- Emissions més baixes i menys dependència de combustibles importats;

2.- Costos de transició elevats per a famílies, comunitats de veïns i pimes si no hi ha ajuts o planificació fina, i també un repte per repartir el cost de mantenir xarxes cada cop menys utilitzades.

On l’hidrogen sí pot ser rellevant per a Catalunya és en la indústria i la logística pesada, no tant en l’ús domèstic. El corredor H2Med/BarMar, que connectarà Barcelona amb Marsella, avança cap a una decisió final d’inversió a finals de la dècada i preveu començar a operar entre 2030 i 2032.

Aquesta infraestructura és de transport troncal, pensada per moure hidrogen a grans consumidors industrials i per exportar cap al nord d’Europa, no per substituir la xarxa de baixa pressió dels barris. Així, fins i tot si la distribució local perd pes, Catalunya pot continuar sent un node hidrogenista estratègic a escala europea per a refineries, química, siderúrgia, ports i corredors de mercaderies. En paral·lel, ecosistemes com l’H2CAT i els projectes de “valls d’hidrogen” indiquen que el país aposta per R+D, pilots i industrialització de la cadena de valor. La lliçó alemanya també apunta a una altra cosa. 

La transició no és només canviar el combustible, sinó canviar el sistema. 

Si les xarxes de gas locals han de reduir-se, caldrà més electrificació i molta més flexibilitat elèctrica. No és casualitat que les empreses germanòfones de l’enquesta diguin que duplicaran la inversió en bateries: sense gas per equilibrar el sistema, l’emmagatzematge i la gestió de demanda passen al centre del tauler. Aquest missatge és molt rellevant per a Catalunya, on l’expansió renovable (sobretot solar i eòlica) necessita també xarxa elèctrica reforçada, bateries i altres formes de flexibilitat perquè l’energia neta sigui fiable tot l’any.

Per tant, la notícia del 6 de desembre no significa que l’hidrogen “s’acabi”, sinó que es reubica. Menys promesa per escalfar pisos a través d’antigues canonades i més paper en indústria, transport pesant i corredors internacionals. Per a Catalunya, això implica planificar amb realisme: vol dir apostar per hidrogen allà on té sentit econòmic i climàtic, però no confiar-hi com a salvavides universal de la distribució de gas. I sobretot preparar una sortida ordenada del gas fòssil a les ciutats, amb electrificació, rehabilitació i protecció social, per evitar que una infraestructura valuosa acabi convertida en un problema financer i polític.

Ramon Gallart

Energia assequible o Europa feble. La transició com a única sortida

El Pla d’Acció per a una Energia Assequible que va presentar la Comissió Europea el febre de 2025 és, alhora, un diagnòstic d’un problema que arrosseguem fa anys i un intent de virar el timó abans que la bretxa energètica es transformi en bretxa social i industrial irreversible. 

el Pla parteix d’una idea molt simple, L’energia no és un sector més, és el sistema circulatori de l’economia europea.  Si el cor batega irregular, tot el cos s’afebleix. I les dades que aporta el document són difícils de discutir: 

Milions de persones en pobresa energètica i una indústria que paga l’electricitat gairebé el doble que abans de la crisi, mentre els EUA o la Xina juguen amb avantatge competitiu. 

Ara bé, el valor real del pla no només és admetre el problema, sinó apuntar-ne les causes estructurals sense maquillatge: dependència persistent dels combustibles fòssils importats, integració elèctrica incompleta, i una part de la factura que no té a veure amb l’energia sinó amb xarxes, impostos i recàrrecs diversos. 

El relat és coherent, mentre Europa continuï exposada a la volatilitat del gas i del petroli, l’energia seguirà sent cara; mentre no hi hagi xarxa, interconnexions i flexibilitat suficients, l’energia barata renovable es perdrà pel camí; i mentre la fiscalitat premiï o no penalitzi prou, les fonts fòssils, l’electrificació avançarà amb el fre de mà posat. 

El pla proposa vuit accions, i aquí és on cal posar el bisturí. La primera línia d’actuació és la més immediata i, políticament, la més temptadora: tocar peatges de xarxa i impostos per abaixar factures. 

És raonable. Però també és la més delicada. Si la reducció fiscal és generalitzada i no focalitzada, es corre el risc de repetir errors de la crisi: diners públics a dojo per a qui no ho necessita, i un enorme cost d’oportunitat per invertir en allò que realment abarateix preus a mig termini. El document insisteix en la necessitat de mesures dirigides i en retirar càrregues no energètiques de la factura. 

Em sembla de valor, perquè la transició no pot finançar-se amb una tarifa que castiga l’electricitat i protegeix el gas. Si volem electrificar calefacció, transport i indústria, cal que l’electricitat sigui fiscalment més atractiva que el fòssil, no al revés.

La segona veta és la dels contractes de llarg termini per desacoblar el preu de l’electricitat del gas. 

En teoria, és una gran idea: PPAs, contractes per diferència, mercats a termini més profunds. A la pràctica, però, això té una frontera clara: 

Només funcionarà si la Comissió i els estats són capaços de reduir risc regulatori i donar seguretat jurídica. 

Els inversors exigeixen estabilitat; els industrials, preus previsibles. El pla parla d’un pilot amb el BEI per garantir contraparts de PPAs. Bona direcció, però encara tímida. Si Europa vol competir en electrificació industrial, ha de fer-ne una autopista, no un camí rural.

On el pla és més contundent és en la idea que la xarxa és la nova infraestructura estratègica europea. Les xifres d’inversió necessària són monstruoses, però també ho és el cost de no fer-ho: renovables tallades, congestions que es paguen a preu d’or, i diferències regionals que posen en qüestió el mercat únic. Aquí hi ha una veritat incòmoda:

Fa anys que celebrem rècords de fotovoltaica i eòlica, però una part massa gran d’aquesta energia no arriba al consumidor perquè falta cable, planificació transfronterera i permisos ràpids. 

El document reconeix terminis de 7–10 anys per a renovables i fins a 17 per a projectes de transport.

Això és, senzillament, incompatible amb qualsevol política d’emergència climàtica o d’autonomia estratègica. Reduir permisos no és treure garanties ambientals; és evitar que burocràcia i manca de recursos administratius es converteixin en una forma subtil d’antitransició.

La flexibilitat del sistema és l’altre gran eix que sovint queda en segon pla al debat públic, i aquí el pla encerta en donar-li centralitat. 

Sense emmagatzematge, resposta de demanda i tarifes intel·ligents, la renovable serà barata però intermitent, i el mercat continuarà pagant “primes de pànic” en hores punta.

Però perquè la flexibilitat sigui real, cal democratitzar-la: comptadors intel·ligents, agregadors amb marc legal, i contractes minoristes que paguin al consumidor per ajudar el sistema. 

Aquesta és una de les vies més netes d’abaixar preus sense subvencionar consum: fer que el consumidor deixi de ser passiu. Si això no s’accelera, la transició es convertirà en una suma de parcs renovables que no treuen tot el seu potencial.

Pel que fa al gas, la Comissió es posa seriosa amb el control de mercat i amb la compra conjunta. 

La creació d’una Task Force específica és una confessió implícita que el mercat del gas europeu encara té zones fosques. No és un detall menor: 

Mentre el gas marqui el preu marginal de l’electricitat, qualsevol joc especulatiu o concentració de poder es traduirà en factures més altes. 

Ara bé, aquí hi ha un equilibri difícil, comprar millor gas pot abaixar preus a curt termini, però també pot perpetuar dependències si no va acompanyat d’una reducció real de demanda via electrificació i eficiència. El document diu això mateix, però el repte és polític: resistir la temptació de la solució fàcil. 

L’eficiència energètica, sovint la germana pobra de la transició, rep un tracte notable: mercat europeu de serveis d’eficiència, garanties, més finançament per a pimes, i lluita contra productes ineficients importats. Aquesta part em sembla especialment sensata perquè és la menys glamurosa, però probablement la més rendible:

L’energia més barata és la que no es genera. 

I aquí Europa té una oportunitat industrial clara: si l’eficiència esdevé gran mercat, també pot esdevenir gran indústria pròpia, amb cadenes de valor locals i feina de qualitat.

Finalment, hi ha el rerefons polític del document: completar la Unió Energètica no és només tècnic, és geopolític i social. La Comissió proposa més governança compartida, un Task Force d’alt nivell, i plans nacionals que siguin realment plans d’inversió. Tot això sona a una obvietat, però xoca amb una realitat: els estats membres històricament han defensat l’energia com a sobirania domèstica. Sense una cessió real de coordinació, especialment en xarxes i interconnexions, el mercat únic seguirà sent una promesa imperfecta. I això no és neutral: el document recorda diferències enormes de preus entre països. 

Si Europa vol que la transició sigui justa, ha d’evitar que el mapa de la factura energètica acabi sent un mapa de primera i segona categoria de ciutadans.

Per acabar, el Pla d’Acció té el mèrit d’encaixar tres peces que massa sovint s’oposen en el debat: competitivitat, descarbonització i justícia social. Però el seu èxit dependrà de dues coses que el document només pot insinuar: velocitat i valentia política. Velocitat per trencar colls d’ampolla administratius i de xarxa abans que es converteixin en frens estructurals. Valentia per explicar que l’energia assequible no vindrà de mirar enrere, sinó de completar la transició i integrar de veritat el sistema europeu. Si ens quedem a mig camí, el cost no serà només una factura cara: serà una Europa més feble, més desigual i menys sobirana.

Ramon Gallart