Quan la Producció Viatja

L’electrolitzador portàtil i el declivi silenciós de les grans xarxes energètiques

Hi ha notícies que semblen tècniques, sectorials, gairebé anecdòtiques. Però de vegades, en un detall industrial, s’hi amaga una mutació estructural. El projecte basc H2SKID (un electrolitzador portàtil, contenidoritzat i “plug & play” capaç de produir hidrogen verd in situ), podria ser una d’aquestes llavors discretes que anuncien un canvi profund:

El començament del final de les grans xarxes de distribució tal com les hem conegut.

Durant més d’un segle, el nostre model energètic s’ha basat en una arquitectura clarai aqeust ha estat i és, la producció centralitzada, transport a gran escala, consum dispers. Centrals tèrmiques, nuclears o hidroelèctriques connectades a una malla de línies d’alta tensió; gasoductes que travessen continents; terminals de GNL que alimenten polígons industrials. La xarxa és la columna vertebral del sistema. Sense xarxa, no hi ha energia.

Però què passa quan la producció es mou? Quan, en lloc d’esperar que l’hidrogen arribi per una futura infraestructura encara inexistent, el portem en forma de màquina i el generem a la porta de la fàbrica?

Això és exactament el que proposa H2SKID com, una infraestructura mòbil que converteix l’energia elèctrica en hidrogen verd allà on es necessita. No cal esperar el desplegament massiu d’una xarxa d’H₂. No cal dependre d’una planificació centralitzada. La producció es desplaça, s’adapta, es modularitza. La xarxa deixa de ser una condició prèvia i es converteix en una opció.

No estem parlant d’una desaparició immediata de les infraestructures. Igual que Internet no va eliminar els mitjans tradicionals d’un dia per l’altre, la producció distribuïda d’hidrogen no farà evaporar gasoductes ni línies elèctriques. Però pot iniciar un procés d’erosió conceptual.

Si la indústria siderúrgica pot provar i validar l’ús d’hidrogen sense esperar una xarxa nacional; si les cimenteres poden experimentar amb combustibles nets gràcies a solucions mòbils; si el laboratori es converteix en contenidor i el contenidor en infraestructura… llavors el centre de gravetat del sistema es desplaça.

La xarxa deixa de ser el prerequisit del canvi i passa a ser-ne la conseqüència. Primer es demostra la viabilitat local; després, si cal, s’escala.

És un canvi silenciós però radical: la infraestructura ja no precedeix la transformació, sinó que la segueix.

Aquest possible declivi de les grans xarxes recorda, salvant totes les distàncies, la reflexió sobre la mort tèrmica de l’Univers. En l’article “When the Universe dies”, es planteja una pregunta.

Si tot tendeix a un estat final de màxima entropia, on no hi ha gradients d’energia, on tot s’ha uniformitzat, què queda del sentit del que hem fet?

La mort tèrmica no és una explosió dramàtica. És un esgotament lent. Les estrelles s’apaguen, les diferències desapareixen, la capacitat de fer treball s’esvaeix. L’Univers no col·lapsa; simplement deixa de poder fer coses.

Les xarxes de distribució tradicionals, en certa manera, també són estructures basades en gradients com són les diferències de pressió, de tensió, de concentració. Connecten un lloc on hi ha molt amb un lloc on hi ha poc. El seu sentit neix del desequilibri.

Quan la producció es descentralitza, el gradient es redueix. Si cada node pot produir la seva pròpia energia o, una part significativa d’ella, la necessitat de transportar grans volums a llargues distàncies disminueix. La xarxa no desapareix per col·lapse, sinó per pèrdua de funció central.

No és una mort violenta; és una transformació entròpica del model.

L’article sobre el destí de l’Univers no es queda en la física. Fa una pregunta incòmoda i aqeus és, si tot acaba en un estat inert, tot el que fem és inútil?

La resposta implícita és que el sentit no depèn de la permanència eterna, sinó del procés. El valor és en el trajecte, en la capacitat de comprendre, explorar, crear, encara que el teló de fons còsmic sigui finit.

Traslladem això a l’energia. Si les grans xarxes centralitzades han estat l’epopeia tecnològica del segle XX, potser el segle XXI serà el de la modularitat, la flexibilitat i l’autonomia local. Això no invalida el passat; el contextualitza. Les xarxes no haurien estat un error, sinó una etapa necessària.

Com en la cosmologia, el Big Bang no queda desmentit pel fet que l’Univers pugui acabar en mort tèrmica. És part de la mateixa història.

Hi ha també una dimensió cultural. Les grans infraestructures simbolitzen poder, control, centralització. Les solucions “plug & play” simbolitzen agilitat, experimentació, ecosistemes col·laboratius, com el consorci basc que integra tota la cadena de valor.

Això té implicacions polítiques i econòmiques. Si la producció energètica pot ser contenidoritzada, transportable, testejada en entorns reals sense dependència d’un desplegament massiu previ, el ritme d’innovació s’accelera. Les barreres d’entrada es redueixen. El sistema es fragmenta, però també es fa més resilient.

Potser les grans xarxes no desapareixeran, però deixaran de ser l’únic camí. I això, en si mateix, ja és un final; el final del monopoli conceptual.

L’article còsmic conclou amb una idea que diu, com més aprenem, millor sabem quines preguntes fer. I mentre hi hagi curiositat, hi haurà descobriment.

El mateix passa amb l’energia. L’electrolitzador portàtil no és només un prototip industrial; és una pregunta feta en acer i membrana: i si no necessitéssim esperar la xarxa?

Potser la resposta no serà l’eliminació de les infraestructures existents, sinó la seva redefinició. Potser el futur no és una mort tèrmica de les xarxes, sinó una redistribució del seu paper en un sistema més descentralitzat i intel·ligent.

Com amb l’Univers, el final d’una etapa no és el final de tot. És l’inici d’una nova manera d’entendre el conjunt.

I en aquest trànsit, com a societat industrial, ens trobem exactament on la cosmologia ens situa com a espècie i és en un punt intermedi entre l’origen i el desenllaç, amb prou coneixement per intuir el canvi, però amb prou incertesa per continuar preguntant-nos què vindrà després.

Ramon Gallart

El Paquet Energètic Europeu és una Solució Real o Promesa Incerta?

La nova estratègia de la UE pretén abaratir l’energia i empoderar els ciutadans, però el seu èxit dependrà de la implementació i del seu impacte real en països com Espanya.

La Comissió Europea va presentar un nou pla per a l’energia, anomenat “paquet energètic dels ciutadans”. Aquest pla busca que l’energia sigui més assequible, neta i accessible per a tothom. En teoria, l’objectiu és clar i passa per reduir les factures energètiques, empoderar els consumidors i lluitar contra la pobresa energètica.

Però la pregunta és si aquest pla realment pot canviar les coses o si només és una declaració de bones intencions.

A Europa, els preus de l’energia continuen sent alts i afecten especialment les persones més vulnerables. Els preus de l’electricitat per a les llars han pujat un 36 % i els del gas un 68 % respecte a abans de la crisi. Això no només afecta les famílies, sinó també l’economia del continent.

El paquet aposta per l’electrificació i les energies renovables per estabilitzar els preus i reduir la dependència energètica. També inclou mesures com la reducció d’impostos, la promoció de comunitats energètiques i la flexibilització del consum. Tot això apunta cap a un model energètic més democràtic, on els ciutadans no només consumeixen energia, sinó que també la produeixen i la gestionen.

Tanmateix, el principal repte és la implementació. La Comissió Europea admet que l’aplicació de la legislació energètica varia entre els Estats membres. Això posa en dubte si les mesures arribaran de manera efectiva a qui més les necessita. Sense una governança forta i coordinada, el risc és que aquest paquet augmenti les diferències territorials dins de la UE.

El document destaca que prop del 10 % dels europeus no poden escalfar adequadament les seves llars. Això no és només una xifra, sinó un recordatori que la transició energètica ha de ser també una transició social.

En el cas d’Espanya, aquest pla pot ser especialment rellevant. La reducció d’impostos i costos regulats podria alleugerir la factura energètica de les llars. A més, el país té un gran potencial en energies renovables, especialment la solar, cosa que el situa en una posició privilegiada per aprofitar l’impuls a l’autoconsum i a les comunitats energètiques.

El paquet també pot ajudar a abordar la pobresa energètica a Espanya, especialment en col·lectius vulnerables i zones rurals. No obstant això, el principal repte serà la implementació efectiva, ja que la coordinació entre administracions pot condicionar l’èxit real de les mesures.

En resum, el paquet energètic dels ciutadans és una proposta necessària i amb potencial. Però la seva credibilitat dependrà de la seva execució real. Europa no es pot permetre que la transició energètica sigui vista com una càrrega més per als ciutadans, sinó com una oportunitat tangible de millora de la qualitat de vida.

Ramon Gallart

La Complexa Transició cap als Vehicles Elèctrics

En els últims anys, el vehicle elèctric (VE) s’ha convertit en un símbol gairebé indiscutible de progrés climàtic.

Governs, empreses i institucions l’han adoptat com a peça central de la descarbonització del transport. A Catalunya, aquesta narrativa es reflecteix en plans d’electrificació, zones de baixes emissions i incentius públics. Però, com advertiria en el seu artícle en Robert N. Charette, aquesta visió pot ser perillosament incompleta.

Charette no és un tecnòleg qualsevol. Amb dècades d’experiència analitzant riscos sistèmics, el seu enfocament és clar i diun que, les grans transformacions no fracassen per allò que veiem, sinó per allò que ignorem. I en el cas dels vehicles elèctrics, el que sovint ignorem és la infraestructura invisible que ho sosté tot.

Catalunya té ambició i és la d'electrificar el parc mòbil, desplegar renovables, posicionar-se com a hub industrial de bateries. Projectes com la gigafactoria de SEAT-Volkswagen a Martorell o l’impuls de punts de recàrrega semblen apuntar en la bona direcció. Però la pregunta clau de Charette continua vigent i és preguntar-se, què cal perquè aquesta transició funcioni realment a gran escala?

La resposta segurament és incomoda. Un dels exemples més clars és el dels transformadors elèctrics. Aquests dispositius, essencials per a la distribució d’energia, han estat dissenyats sota una lògica de demanda diürna i descans nocturn. Però què passa si molts ciutadans carreguen el cotxe a la nit? El sistema deixa de descansar. La vida útil dels equips es redueix, els costos es disparen i la substitució esdevé un coll d’ampolla.

Aquest risc intern s’entrellaça avui amb un context geopolític extraordinàriament inestable. Des de la invasió d’Ucraïna el 2022 fins a l’actual escalada al voltant de l’Iran, el món viu una tensió creixent que afecta directament l’energia, els materials i els mercats globals. La guerra a Ucraïna ja va evidenciar la vulnerabilitat europea en gas i petroli, mentre que el conflicte amb l’Iran ha tornat a sacsejar el cor del sistema energètic mundial.

El bloqueig o risc sobre l’estret d’Ormuz, per on passa prop d’una cinquena part del petroli mundial, ha fet pujar el preu del cru de manera abrupta i ha encarit el transport i l’electricitat. Aquesta volatilitat té un doble efecte aparentment contradictori i és què,  d’una banda, reforça l’atractiu dels vehicles elèctrics com a alternativa al petroli; de l’altra, encareix tota la cadena industrial que els fa possibles.

A més, la transició cap al vehicle elèctric està profundament lligada a la geopolítica dels minerals crítics. La demanda de liti, cobalt i níquel s’ha disparat i es preveu que es multipliqui en les pròximes dècades. Però aquests recursos estan concentrats en pocs països i sotmesos a tensions polítiques i comercials. En el cas del cobalt, per exemple, la producció està altament concentrada i el refinament dominat per la Xina, cosa que crea dependències estratègiques importants.

Això situa Europa Espanya i Catalunya, en una posició delicada ja que volen liderar la transició energètica, però depenen de cadenes de subministrament globals vulnerables. La guerra i la competència geopolítica no només afecten el petroli; també poden convertir els minerals en instruments de pressió econòmica.

Charette insisteix en una idea fonamental que diu que electrificar el transport no és substituir cotxes, és transformar simultàniament el sistema energètic i el sistema de mobilitat. Això implica modernitzar la xarxa elèctrica per fer-la més intel·ligent, flexible i resilient, capaç de gestionar una demanda creixent mentre integra energies renovables. Implica també afrontar la dependència de materials crítics i reconfigurar una indústria que haurà de reinventar-se.

En paral·lel, la tensió geopolítica pot accelerar, paradoxalment, la transició. L’encariment del petroli derivat del conflicte amb l’Iran ja està reactivant l’interès pels vehicles elèctrics i les energies netes. Però aquest impuls pot ser fràgil si no es resolen els problemes estructurals.

El discurs dominant presenta el vehicle elèctric com una solució directa si, canviem el cotxe i reduïm emissions. Però aquest tipus de simplificació és típic de sistemes complexos mal compresos. Si l’electricitat no és majoritàriament renovable, l’impacte climàtic es dilueix. Si la infraestructura no acompanya, es generen colls d’ampolla. Si la geopolítica encareix els materials o l’energia, la transició es pot alentir o desigualar.

En un context com el català, el risc és clar donat que cal avançar ràpidament en l’electrificació del transport sense haver assegurat la robustesa del sistema energètic i industrial que el sustenta.

Potser la lliçó més important que en diria Charette és que aquesta no és només una revolució tecnològica, sinó una transformació social profunda. Implica canvis en els hàbits de mobilitat, en la planificació urbana i en la relació amb l’energia. També obliga a replantejar el model de mobilitat, reforçant el transport públic, la mobilitat compartida i la proximitat urbana.

Catalunya té una oportunitat clara per fer-ho bé, disposa d'una dimensió territorial manejable, capacitat industrial i una creixent consciència climàtica. Però també té el risc de caure en l’autocomplaença si no integra aquesta nova realitat geopolítica en la seva planificació.

El vehicle elèctric és una peça clau de la descarbonització, però no és una solució màgica. La mirada de Robert N. Charette ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes i a entendre la magnitud real del repte. En un món marcat per guerres, dependències i incertesa, la qüestió ja no és només si podem electrificar els vehicles, sinó si podem fer-ho sense crear noves vulnerabilitats globals.

Ramon Gallart