Ramon

Ramon
Ramon Gallart

21 de novembre, 2026

La Xarxa Com a Coll d'Ampolla de la Transició Energètica.

Fa uns dies varen coincidir tres notícies que, llegides juntes, expliquen molt bé on som.

França diu que no acceptarà interconnexions imposades; Espanya és el país de la UE que més renovables llença per culpa de la congestió de la xarxa; i el sector comença a parlar de la resiliència de la xarxa com la gran infraestructura de la transició. O sia, el problema ja no és generar energia neta, és dur-la on cal, quan cal i amb garanties.


Penso que hem fet molt bé els deures en generació, però hem anat tard en xarxa. I llavors, quan la xarxa no dona l'abast, la transició es frena per on menys ens ho esperàvem.

Comencem per França, que és on comença també el problema. La ministra francesa d'Energia, Maud Bregeon, ha deixat clar davant l'Assemblea Nacional que França no acceptarà que la UE li imposi interconnexions amb Espanya o Alemanya contràries a la seva estratègia (El Periódico de la Energía, 03/11/2026). Reconeix que les interconnexions són necessàries, però sempre amb les seves condicions.

Les xifres ens ho diuen ben clar. Avui la capacitat d'intercanvi amb França és de 2,8 GW i arribarà a 5 GW quan s'acabi l'enllaç pel golf de Biscaia, d'aquí a uns dos anys. Això serà només un 5% de la potència instal·lada a Espanya, quan l'objectiu europeu era un 10% el 2010 i un 15% el 2030 (mateixa font). Els dos projectes pirinencs, per Navarra i per l'Aragó, portarien la capacitat a 8 GW.

És clar que sí, França té tot el dret a defensar el seu model nuclear i el seu parc de l'EPR2. Però ves per on, quan el 2022-2023 va necessitar importar, les interconnexions li van anar molt bé. La interconnexió no és un favor a Espanya, vull dir que, és mercat interior europeu. Mentre no ho entenguem així, la península continuarà funcionant com una illa elèctrica.

I si no podem exportar, què passa amb els excedents? Doncs que es perden. Espanya va retallar el 2025 el 3,1% de la seva producció renovable per restriccions físiques de xarxa, gairebé el doble que l'any anterior i la xifra més alta de la UE. Ho diu l'informe d'ACER publicat el 4 de novembre (El Periódico de la Energía, 06/11/2026).


Font: ACER, Progress of EU electricity wholesale market integration 2026, via El Periódico de la Energía.

Dues dades més em semblen rellevants. A Espanya, el cost de gestionar les restriccions va equivaler al 15,5% del preu mitjà del mercat diari, el segon més alt d'Europa després d'Irlanda. I els redespatxos per problemes de tensió han passat del 10% el 2022 al 33% el 2025, amb un salt especial a la península després de l'apagada del 28 d'abril de 2025 (mateixa font).

O sia, no és només que les línies vagin plenes. És que estem substituint generació síncrona per electrònica de potència i la xarxa ha perdut part de la seva capacitat natural de controlar la tensió. Llavors, cada kWh renovable que retallem el paguem dues vegades, és a dir, per no aprofitar-lo i per haver d'engegar una altra central que el substitueixi.

Això ens porta a la tercera peça, la que posa Alexis Barlari (Omexom Spain), que defensa que la propera revolució energètica serà la de les infraestructures que fan possibles les renovables (El Periódico de la Energía, 04/11/2026). Hi estic d'acord.

L'apagada del 28 d'abril de 2025 no va tenir una única causa, però sí que ens va ensenyar una cosa que no altre que, hem canviat la física de la xarxa i no hem canviat prou la manera d'operar-la, jo en dirai, de gestionar-la. No és nou la realitat de la física, la inèrcia i el control de tensió ens els "regalaven" les màquines síncrones. Ara els hem de dissenyaro dir que s'ha de "pagar" quan hem exolcat que les renovables la fon primarai es "gratis" però ja he expressat diverses vegades, que mai hem explicat que la seva gestionabiltiat, no ho és.

I aquí vull insistir en un matís que impacta en els costos. La resiliència no és comprar bateries, compensadors síncrons o subestacions digitals per separat. És fer que treballin juntes, amb observabilitat, automatització, comunicacions i ciberseguretat. O sia, passar d'una xarxa reactiva a una xarxa predictiva, que detecti la pertorbació abans que es converteixi en un tall de subministrament.

Si baixem tot això al cas espanyol, la paradoxa és evident. Espanya té l'avantatge competitiu de generar electricitat renovable de les més barates d'Europa. Però si la llencem, si no la podem exportar i si la restricció tècnica es menja un 15,5% del preu del mercat diari, aquest avantatge es dilueix pel camí.

Veig tres efectes clars:

1.-Senyal de preu distorsionat. Hores amb preus zero o negatius al migdia i serveis d'ajust cars a la nit. Això desanima la inversió renovable nova i perjudica la indústria que vol electrificar-se.

2.- Illa elèctrica. Amb un 5% d'interconnexió quan s'acabi Biscaia, molt lluny del 15% europeu per a 2030, no podem exportar excedents ni importar suport en una emergència.

3.- Cost per a tothom. ACER xifra en uns 8.000 milions d'euros les pèrdues acumulades a Europa entre 2020 i 2025 pels retards en projectes d'integració (El Periódico de la Energía). Els retards no són gratis per tant, els paguem a la factura.

És clar que sí, cal la planificació de xarxa 2030, però també cal que la retribució premiï la xarxa intel·ligent i la flexibilitat, no només el quilòmetre de línia i el transformador instal·lat.

Mirant-ho des de casa nostra, Catalunya ho viu d'una manera particular. Som frontera amb França i ja tenim l'enllaç en corrent continu Baixàs–Santa Llogaia, però la nova capacitat que es planteja passa per Biscaia, Navarra i l'Aragó. O sia, el debat de les interconnexions ens afecta, però no el protagonitzem.

Alhora, Catalunya va endarrerida en desplegament renovable respecte a altres comunitats i té un teixit industrial intensiu en energia. Llavors, el risc és doble: importar energia d'altres territoris per una xarxa de transport congestionada i, d'altra banda, tenir punts de connexió saturats on la indústria i els nous projectes no troben capacitat d'accés.

Ves per on, aquí la distribució té molt a dir. Les distribuïdores som les que veiem cada dia l'autoconsum, la recàrrega del vehicle elèctric, les bombes de calor i els parcs solars que es connecten a mitja tensió. Si la xarxa de distribució és observable, digital i capaç de gestionar flexibilitat local, podem alleugerir la congestió abans que arribi al transport. És clar que sí, la resiliència també es construeix des de baix, poble a poble i subestació a subestació.

Llavors, què en traiem de tot plegat? Les tres notícies diuen el mateix des d'angles diferents. Vull dir que, la transició ja no es juga en la generació, es juga en la xarxa i per això, proposo cinc línies d'acció:

1. Interconnexió com a política europea, no bilateral. Brussel·les ha de garantir que els projectes pirinencs avancen, respectant els interessos francesos però sense dret de veto de facto.

2. Control de tensió i serveis de xarxa. Que les renovables i els convertidros d'elecotreicnai de potencia aportin control de tensió i potència reactiva amb mecanismes competitius, com ja reclama ACER.

3. Emmagatzematge on fa falta. Bateries i bombeig ubicats als nusos congestionats, per absorbir excedents en lloc de retallar-los.

4. Xarxa de distribució intel·ligent. Digitalització, sensòrica i mercats locals de flexibilitat, amb una retribució que premiï l'eficiència i no només l'actiu instal·lat.

5. Velocitat administrativa. Cada any de retard té un cost mesurable. Tramitar xarxa ha de ser tan prioritari com tramitar generació.

O sia, si volem que el sol i el vent de casa nostra es converteixin en competitivitat industrial, primer hem de construir la carretera per on han de circular. I aquesta carretera es diu xarxa.

Ramon Gallart

18 de novembre, 2026

Interconnexions Europees

Com a professional dedicat al món de les xarxes elèctriques, observo amb interès l'aposta decidida d'Europa per incrementar les interconnexions entre països.


La idea és aparentment incontestable. Vull dir que, si volem un sistema basat en energies renovables, cal transportar energia des d'on es produeix fins on es consumeix. Tanmateix, crec que el debat actual ha de de centrar-se en els grans cables submarins i les interconnexions internacionals, sense pedre l'atenció a una qüestió igualment essencial i no és altre que, on es genera l'energia i com es distribueix territorialment.


Aquest article  de El Periódico de la Energía, posa de manifest una realitat preocupant. Europa disposa d'una cartera molt ambiciosa de projectes transfronterers, però la majoria continuen atrapats entre permisos, regulacions, discussions sobre el repartiment de costos i dificultats geopolítiques. Mentre el 69% dels projectes futurs són internacionals, la major part dels que han aconseguit avançar fins a la contractació continuen sent projectes domèstics. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar. Potser el problema no és tecnològic sinó de governança.

Però hi ha una segona reflexió encara més rellevant. Les interconnexions són imprescindibles (sense cap mena de dubte), però no poden substituir una planificació energètica equilibrada del territori. L'anàlisi de Joan Vila sobre el PLATER mostra que Catalunya presenta forts desequilibris energètics territorials. Això és que les grans àrees metropolitanes, especialment el Barcelonès, el Vallès Occidental o el Baix Llobregat, concentren enormes dèficits energètics, mentre que comarques com les Garrigues, el Solsonès, la Terra Alta o la Ribera d'Ebre es convertirien en exportadores netes d'energia.

Aquesta realitat ens recorda que les interconnexions internacionals no eliminen la necessitat de disposar d'una xarxa interna robusta. De fet, l'augment de renovables comportarà noves necessitats de transport tant dins dels països com entre ells. Si una part important de la generació es concentra lluny dels grans centres de consum, necessitarem més xarxes, més flexibilitat, més emmagatzematge i una gestió molt més intel·ligent de la demanda.

Des del meu punt de vista, Europa hauria d'evitar un error estratègic de pensar que la solució consisteix únicament a construir més interconnectors. La flexibilitat del futur no vindrà només dels cables. Vindrà també de les bateries, de l'autoconsum, de les comunitats energètiques, de l'electrificació intel·ligent i d'una demanda capaç d'adaptar-se a la disponibilitat dels recursos renovables. Aquesta mateixa idea apareix en el debat que acompanya l'article de Joan Vila, on es destaca la necessitat d'incorporar emmagatzematge i flexibilitat abans de continuar sobredimensionant les infraestructures.

També considero encertada una reflexió sovint absent del debat públic. Quan es discuteixen nous parcs renovables o noves línies elèctriques, l'atenció se centra gairebé exclusivament en l'impacte visual o territorial immediat. En canvi, dediquem menys temps a valorar els impactes que no es veuen com son les emissions de carboni, la dependència energètica exterior, els residus o els riscos derivats de mantenir tecnologies amb combustibles finits. Joan Vila sintetitza aquesta idea comparant l'ocupació territorial de les renovables amb altres impactes menys visibles però igualment rellevants per a la sostenibilitat del sistema.

La crítica constructiva que faria a l'actual estratègia europea és que continua existint una certa obsessió per les grans infraestructures, mentre costa més avançar en les reformes que permetrien accelerar-ne l'execució. El problema no és que faltin projectes. El problema és que falten mecanismes àgils per transformar-los en realitat. Si un projecte com el GRITA 2 entre Grècia i Itàlia es retarda anys simplement per revisions dels criteris de cost-benefici, és legítim preguntar-se si la governança està evolucionant al mateix ritme que la transició energètica.

Per tant, les interconnexions europees són una peça imprescindible del futur energètic. Necessitem més capacitat d'intercanvi, especialment en països perifèrics com Espanya. Però també hem d'entendre que els cables no resolen per si sols els desequilibris del sistema. La veritable transició energètica exigirà combinar interconnexions, generació distribuïda, emmagatzematge, flexibilitat de la demanda i una planificació territorial que sigui socialment acceptable. Si no abordem tots aquests elements simultàniament, correm el risc de construir una Europa molt ben connectada sobre el paper, però insuficientment preparada per gestionar la complexitat energètica del futur.

Ramon Gallart

15 de novembre, 2026

Dependència Energètica i Digital.

En menys de 48 hores, dues notícies aparentment llunyanes ens han recordat el mateix i no és altre cosa que les nostres societats funcionen sobre infraestructures crítiques que donem per descomptades fins que fallen.


El 12 de novembre, milions d'usuaris de Microsoft 365, Outlook i Teams ens vàrem quedar sense eines de treball. L'endemà, la premsa especialitzada informava que Alemanya es prepara per tornar a posar en alerta centrals de carbó i petroli davant d'una possible escassetat de gas.

Una és digital i l'altra energètica, però el fil que les uneix és interessant i es diu, la dependència. Dependència d'un proveïdor tecnològic global, d'una banda, i d'un combustible importat de zones geopolíticament inestables, de l'altra. I, què en podem aprendre des d'Espanya i Catalunya?


Comencem per Alemanya. Segons un esborrany de llei que es va ser avançat pel diari Handelsblatt, el Govern alemany vol obligar els operadors de centrals de carbó i petroli a estar preparats per si falta gas aquest hivern. La idea és que aquestes centrals substitueixin les de gas en la generació elèctrica, de manera que el gas disponible quedi reservat per a la indústria i les llars, que no poden canviar fàcilment de font d'energia.

Però, el detall tècnic cal tenir en compte; les centrals només podrien funcionar si el Govern declara oficialment una situació d'escassetat, i els operadors haurien de tenir combustible per funcionar a plena potència 30 dies amb carbó o 10 dies amb petroli. La norma s'aplicaria a les centrals de la reserva de seguretat i a les que havien de tancar el 2026 o el 2027, i estaria vigent fins al 31 de març de 2028.

Clarament, el context explica la urgència. El conflicte armat dels Estats Units i Israel amb l'Iran ha sacsejat els mercats energètics, i els magatzems de gas alemanys no han arribat aquest any a l'objectiu d'ompliment del 70% fixat per a principis de novembre. O sia, quatre anys després del tall del gas rus, Alemanya torna a mirar el carbó com a assegurança. No és la primera vegada ja que, el 2022 ja va aplicar una mesura similar, que va expirar el març del 2024.

Mentrestant, en el món digital, Microsoft patia una caiguda global que va deixar usuaris de diversos països sense accés normal al correu i a les eines de treball. Al principi, l'empresa va parlar d'una càrrega elevada en diferents regions. Després va aclarir que no hi havia hagut un pic de trànsit sinò que, diversos servidors havien deixat de respondre a les comprovacions automàtiques de seguretat i la resta de la infraestructura s'havia sobrecarregat.

Per recuperar el servei, Microsoft va aturar els desplegaments, va redirigir trànsit cap a altres zones de la seva xarxa mundial i va reiniciar els servidors afectats. Finalment, va validar un mètode alternatiu de verificació que va permetre recuperar part dels equips de manera progressiva.

Ves per on, la descripció tècnica de l'incident sembla la d'un sistema elèctric. Vull dir que, uns quants nodes cauen, la càrrega es redistribueix sobre els que queden i, si no hi ha prou marge, l'efecte s'encadena. Qualsevol enginyer de xarxa reconeix aquest patró.

Aquest paral·lelisme no és casual. Tant en l'energia com en el núvol hem optimitzat els sistemes per a l'eficiència i el cost, sovint a costa de la redundància. Concentrem el subministrament en pocs proveïdors, pocs combustibles o pocs centres de dades perquè és més barat, fins que una incidència inesperada ens recorda el preu real d'aquesta concentració.

Hi ha, a més, una connexió física cada cop més directa que no és altre que, els centres de dades que sostenen serveis com els de Microsoft són grans consumidors d'electricitat. La digitalització i la intel·ligència artificial disparen la demanda elèctrica, i aquesta demanda s'ha de cobrir amb un sistema energètic que, com mostra el cas alemany, encara depèn d'importacions vulnerables. És molt rellevant entendre que la resiliència digital i la resiliència energètica ja no es poden planificar per separat.

Si portem aquesta reflexió a casa nostra, el punt de partida d'Espanya és força diferent del d'Alemanya. Segons Red Eléctrica, les renovables ja representen el 72% de la potència instal·lada i el 60% del mix elèctric. A més, el sistema gasista espanyol té una diversificació d'entrada notable gràcies a les plantes de regasificació de GNL, entre les quals hi ha la del port de Barcelona. Aquesta és una fortalesa real davant de crisis com l'actual.

Ara bé, hi ha febleses a tenir en compte. La primera és l'aïllament. De fet, la presidenta de Red Eléctrica, Beatriz Corredor Sierra, recordava aquesta setmana que la capacitat d'interconnexió amb el continent amb prou feines arriba al 3%. O sia, som una "illa energètica" que, en cas de problema, té poc marge per recolzar-se en els veïns. L'apagada ibèrica del 28 d'abril de 2025 ja va demostrar que la robustesa del sistema no es pot donar per feta.

La segona feblesa és la nova demanda digital. Red Eléctrica ha concedit permisos d'accés per a 6 GW de centres de dades, però cap no està connectat encara, i Aragó ha arribat a plantejar uns 30 GW, una xifra gairebé equivalent a tota la punta de demanda d'Espanya, que ronda els 32 GW. El Govern prepara una regulació que exigiria a aquests centres cobrir amb renovables fins al 80% del consum horari i incorporar emmagatzematge.

Catalunya hi afegeix matisos propis. Té un pes molt elevat de la generació nuclear, amb Ascó i Vandellòs, i un desplegament de renovables que ha anat clarament per darrere d'altres comunitats. Barcelona és, alhora, un dels nodes on el sector proposa ubicar centres de dades per la seva connectivitat. És molt rellevant que, Catalunya combini una forta demanda industrial i digital amb una generació renovable pròpia encara insuficient i un calendari de tancament nuclear digem-ne....a l'horitzó.

Arribats aquí, vull ser crític. Després de molts anys treballant en el sector energètic, tinc la sensació que Europa continua gestionant la seguretat de subministrament a cop de crisi. El 2022 vam descobrir la dependència del gas rus; el 2026 descobrim la dependència del Golf. Que Alemanya hagi de tornar a recórrer al carbó com a assegurança no és només una mala notícia climàtica, és el reconeixement que no ha construït prou alternatives en quatre anys.

Crec que a Espanya no ens podem permetre cap autocomplaença. Tenir un 60% de renovables al mix és un èxit, però no és sinònim de seguretat si no va acompanyat d'emmagatzematge, d'interconnexions i d'una xarxa de distribució preparada. Les renovables redueixen la dependència de combustibles importats, però exigeixen una xarxa molt més flexible i intel·ligent, i aquí és on veig el coll d'ampolla real.

També em preocupa la lectura que fem de la caiguda de Microsoft. Moltes empreses, incloses les energètiques, han traslladat sistemes crítics al núvol d'un sol proveïdor sense plans de contingència reals. Si un error en un component de comprovació de servidors pot deixar sense correu milions de persones, què passaria si afectés els sistemes de gestió d'una xarxa elèctrica? Per mi, la resposta passa per la redundància, la diversificació de proveïdors i la capacitat d'operar en mode degradat.

I pel que fa als centres de dades, comparteixo la prudència de Red Eléctrica. Ves per on, la mateixa tecnologia que ha fallat aquesta setmana és la que vol consumir una part creixent de la nostra electricitat. Benvinguts siguin si aporten renovables pròpies, emmagatzematge i flexibilitat; però si només sumen demanda rígida a una xarxa ja tensionada, el que fan és traslladar el risc i el cost a llars i indústria.

Llavors, la lliçó d'aquesta setmana és que la seguretat no es construeix en plena emergència, sinó abans. Per a Espanya i Catalunya, això vol dir accelerar l'emmagatzematge i les interconnexions, reforçar les xarxes de distribució, prioritzar la demanda que aporta valor i flexibilitat, i exigir plans de contingència als proveïdors tecnològics dels quals depenem.

O sia, la transició energètica i la digital són la mateixa transició. Si la planifiquem com un sol sistema, podrem convertir l'avantatge renovable que tenim en una autèntica independència; si no, només haurem canviat una dependència per una altra.

Ramon Gallart