El Futur Elèctric, Encara per Decidir

Quan el repte ja no és instal·lar més renovables, sinó integrar-les millor en un sistema amb demanda incerta i preus volàtils.

El European Electricity Review 2026 d’Ember deixa una dada aparentment que des del meu punt de vista és paradoxal i és que, 

Mentre la capacitat renovable a Europa creix a ritmes històrics, la demanda elèctrica continua pràcticament estancada. 

El 2025 només va augmentar un 0,6% (pàgina 16) i encara se situa per sota dels nivells previs a la pandèmia.

Aquest decalatge entre oferta i demanda és, probablement, el factor més determinant i, menys discutit, per entendre com evolucionarà la rendibilitat i la inversió en fotovoltaica i eòlica a Espanya i a Catalunya durant la pròxima dècada.

Avui, invertir en renovables a Espanya continua sent atractiu si es considera que el cost de la fotovoltaica i de l’eòlica és baix, el recurs és excel·lent i el país s’ha consolidat com un dels mercats capdavanters d’Europa. Però el report d’Ember apunta clarament que el model de rendibilitat està canviant: 

Ja no n’hi ha prou amb produir energia neta; cal produir-la quan el sistema la necessita. 

La solar, en particular, està entrant en una fase de maduresa on les hores centrals del dia acumulen tanta generació que els preus cauen, fins i tot fins a valors negatius. Això no elimina la rendibilitat, però sí que la fa més dependent de contractes, hibridació i estratègia comercial.

L’eòlica, tot i tenir menys protagonisme mediàtic, apareix com un actiu cada cop més valuós precisament perquè genera en hores diferents, sovint amb preus més alts, i perquè acompanya millor la futura electrificació de la calefacció i de part de la indústria. En aquest sentit, el problema no és tècnic sinó territorial i administratiu, especialment a Catalunya, on el potencial existeix però el desplegament continua encallat. El risc no és perdre rendibilitat, sinó perdre oportunitats d’inversió que acabaran materialitzant-se en altres territoris.

La cosa, però, no és només l’oferta. Ember exposa que el gran creixement de demanda encara no ha arribat, però arribarà a través de l’electrificació del transport, dels edificis i de processos industrials, però no està clar quan. 

Quan això pasi, transformarà el mercat elèctric qua tota la demanda faci real un creixement explosiu dels MWh totals, el que crec canviarà radicalment el perfil horari i el valor de l’energia. En aquest escenari, la flexibilitat es convertirà en el veritable actiu escàs.

És en aquest context on es comença a definir el futur immediat de la inversió en renovables, especialment en la bifurcació creixent entre els projectes connectats a la xarxa de transport i aquells que es connecten a la xarxa de distribució. Les grans plantes renovables connectades a alta tensió continuaran sent imprescindibles per assolir els volums necessaris de generació, però la seva rendibilitat esdevindrà progressivament més selectiva i condicionada.

La combinació de congestió estructural de la xarxa, canibalització de preus en les hores de màxima producció i retards creixents en els punts d’evacuació farà que només els projectes capaços d’integrar solucions de flexibilitat com per exemple, les bateries, hibridació tecnològica o la prestació activa de serveis de xarxa, mantinguin perfils de retorn realment atractius. En aquest escenari, la renovable “nua”, desconnectada de la lògica sistèmica del sistema elèctric, assumirà un nivell de risc cada vegada més elevat.

Tanmateix, aquesta oportunitat tampoc no és indefinida en el temps. Cal tenir molt en compte que, un cop desplegades massivament les bateries com a mecanisme de flexibilitat associat a les plantes fotovoltaiques, si el creixement de la demanda elèctrica no acompanya, la finestra de rendibilitat de la hibridació serà necessàriament limitada. En absència d’un augment estructural del consum, aquesta finestra difícilment s’estendrà més enllà dels pròxims 5 a 7 anys, abans que la saturació del model redueixi de nou els marges i traslladi el valor cap a altres formes de flexibilitat o cap a la demanda

En paral·lel, la renovable connectada a distribució guanyarà un pes estratègic que sovint s’infravalora. La nova demanda electrificada com seria la dels vehicles elèctrics, bombes de calor, polígons industrials, comerç, es connecta majoritàriament a xarxes de MT i BT. Això dona més valor a projectes de generació propera al consum, a l’autoconsum compartit, a les comunitats energètiques i a solucions híbrides amb emmagatzematge. No perquè instal·lin molts megawatts, sinó perquè redueixen pèrdues, congestió i costos sistèmics.

Tot plegat porta em porta a una conclusió incòmoda però clara. Aquesta és que el gran risc per a la inversió renovable ja no és tecnològic ni econòmic, sinó regulatori i de planificació. Ember insisteix que sense bateries, xarxa i flexibilitat no es capturaran els beneficis de l’energia neta. 

Espanya té el recurs i l’escala; Catalunya té la demanda, la densitat econòmica i el potencial de valor afegit. El que encara no està garantit és que el sistema i, especialment a nivell de distribució, estigui preparat per absorbir la nova demanda electrificada.

La pròxima dècada no premiarà qui instal·li més renovables, sinó qui les integri millor. 

La rendibilitat futura no vindrà només del sol o del vent, sinó de la capacitat de connectar-los amb una demanda que canvia, de gestionar el temps, i de convertir flexibilitat en valor econòmic real. Aquesta és la veritable batalla de les renovables a Espanya i a Catalunya.

Ramon Gallart

Tarifes Elèctriques Intel·ligients.

Tarifes intel·ligents com a estratègia silenciosa de la transició energètica a Espanya.

El document Tariffs and incentives. A premier for the future, elaborat per la EU DSO ENTITY, arriba en un moment interessant per al futur del sistema elèctric i planteja una reflexió sobre com les tarifes de xarxa poden deixar de ser un mer instrument recaptatori per convertir-se en una eina estratègica de transformació del sistema energètic. La seva lectura convida a obtenir una opinió clarai aquesta és:

Si les tarifes s’utilitzen amb intel·ligència, poden accelerar la transició energètica, però si es dissenyen malament poden frenar-la, generar rebuig social i accentuar desigualtats territorials.

El text parteix d’un diagnòstic que des del meu punt de vista és oportú; l’electrificació massiva del transport, la calefacció i la indústria, juntament amb la integració de renovables distribuïdes, està tensionant les xarxes de distribució com mai abans havia passat. En aquest context, pretendre que les tarifes continuïn sent planes, poc sensibles a l’ús real de la xarxa i desconnectades dels pics de demanda és, senzillament, insostenible. L’aposta del document per tarifes més cost-reflectives, amb components de capacitat, senyals horaris (Temps d'us) i fins i tot elements locacionals, ho veig coherent amb la realitat física del sistema elèctric. És a dir, 

El que realment encareix la xarxa no són els kWh anuals, sinó els kW en els moments crítics.

Traslladat a Espanya, l’impacte potencial d’aquest enfocament és enorme. El sistema espanyol té una elevada penetració de renovables, i un creixement de l’autoconsum. Això genera noves dinàmiques com poden ser, hores centrals del dia amb excés de generació i hores punta al vespre amb forta demanda. Les tarifes amb discriminació horària ja introduïdes van en la bona direcció, però el document suggereix anar més enllà i incorporar senyals de capacitat més clars. Això podria incentivar llars, empreses i comunitats energètiques a dimensionar millor les seves instal·lacions, invertir en gestió de la demanda i evitar sobrecàrregues que avui acaben pagant tots els usuaris via inversions de xarxa.

Un altre aspecte especialment rellevant per a Espanya és el debat sobre els incentius locacionals. El marc regulador espanyol defensa tradicionalment la uniformitat territorial de les tarifes, com a mecanisme de cohesió i equitat. Tanmateix, el document obre la porta a preguntes incòmodes però necessàries. Per exemple, té sentit que connectar un gran consumidor o un centre de dades en una zona ja saturada costi el mateix que fer-ho en una àrea amb capacitat disponible? A llarg termini, ignorar aquesta realitat pot conduir a inversions ineficients i a una xarxa sobredimensionada. Això no vol dir abandonar la solidaritat territorial, però sí explorar mecanismes híbrids, com càrrecs de connexió més cost-reflectius, que enviïn senyals clars en el moment de decidir la ubicació de noves activitats intensives en electricitat.

Des d’un punt de vista social, el document també deixa entreveure un repte important: la complexitat. Tarifes méscomplexes poden ser molt eficients sobre el paper, però si els consumidors no les entenen o no tenen capacitat de reaccionar-hi, el resultat pot ser frustració i rebuig. A Espanya, on encara hi ha dèficits de cultura energètica i on la pobresa energètica és una realitat per a moltes llars, això obliga a ser especialment curosos. La digitalització, els comptadors intel·ligents i l’automatització poden ajudar, però caldrà acompanyar qualsevol reforma tarifària amb pedagogia, protecció als consumidors vulnerables i eines senzilles que permetin participar activament en la flexibilitat del sistema.

El document de la EU DSO ENTITY apunta en la direcció correcta i ofereix una visió madura pel que te a veure amb les tarifes no poden fer-ho tot, però són una peça clau del trencaclosques. Per a Espanya, adoptar aquests principis de manera gradual i adaptada pot suposar una oportunitat per reduir costos a llarg termini, integrar millor les renovables i evitar colls d’ampolla a la xarxa. El risc no és avançar cap a tarifes més intel·ligents, sinó quedar-se a mig camí, ni prou simples per ser acceptades, ni prou sofisticades per ser realment eficients. La transició energètica no només es juga en parcs solars i aerogeneradors, sinó també en rebuts elèctrics ben dissenyats.

Ramon Gallart

Impacte dels Centres de Dades d’IA en les Xarxes Elèctriques Espanyoles

La cursa global pels centres de dades d’intel·ligència artificial ja no és una expectativa llunyana, sinó una realitat que avança a una velocitat difícil de seguir.

Als Estats Units, la demanda elèctrica associada a aquests centres podria arribar als 106 GW l’any 2035, una xifra que ha crescut de manera sorprenent en només uns mesos. Aquest ritme accelerat posa de manifest un problema estructural i, és què la infraestructura elèctrica i el capital humà necessari per sostenir-la no estan evolucionant al mateix pas que la tecnologia.

Llavors, la seva irrupció massiva ja no és una tendència tecnològica abstracta, sinó un fenomen amb conseqüències molt concretes sobre el sistema elèctric. La notícia de la reunió discreta a Madrid entre Bill Gates i les grans elèctriques espanyoles n’és una prova evident. Quan el fundador de Microsoft es reuneix a porta tancada amb Iberdrola, Redeia o EDP per parlar de xarxes elèctriques, queda clar que el problema ha superat l’àmbit tecnològic i ha entrat de ple en el terreny de les infraestructures crítiques i la política energètica.

Els centres de dades d’IA estan disparant les expectatives de demanda elèctrica a nivells mai vistos i, sobretot, ho estan fent de manera sobtada i concentrada. A Espanya, les peticions d’accés a la xarxa han canviat radicalment d’escalaja què, avui no és gens estrany que una sola sol·licitud reclami desenes de megawatts de potència, quan fa només uns anys les demandes d’5 o 10 MW ja eren considerades elevades per a consums intensius. Aquest salt quantitatiu no és menor; implica un canvi de paradigma que posa en tensió uns sistemes de distribució i transport pensats per a una altra realitat.

Les xarxes elèctriques no es construeixen ni s’amplien al ritme del programari. Requereixen anys de planificació, permisos, inversió i execució, i depenen d’un entramat regulador complex. Quan desenes de projectes de centres de dades competeixen simultàniament per connectar-se, el resultat inevitable són colls d’ampolla, retards i una sensació creixent que la xarxa s’ha convertit en un recurs escàs. No és casualitat que Brussel·les treballi en el European Grids Package ni que Moncloa hagi intensificat la vigilància sobre l’acaparament de capacitat elèctrica.

Des d’un punt de vista divulgatiu, convé dir-ho clarament: un centre de dades no és una fàbrica qualsevol. 

Pot consumir tanta electricitat com una ciutat mitjana, exigir subministrament constant les 24 hores del dia i penalitzar qualsevol interrupció amb costos milionaris. Aquesta exigència extrema trasllada una pressió enorme tant a la xarxa de transport com, especialment, a la de distribució, que sovint és la porta d’entrada d’aquests projectes. Les distribuïdores, sotmeses a una regulació estricta i amb marges d’inversió limitats, es troben davant d’un repte per al qual no sempre disposen d’eines ni de temps suficient.

A tot això s’hi afegeix un factor menys visible però igualment crític: la manca de professionals qualificats. Enginyers elèctrics, tècnics d’alta tensió, especialistes en sistemes de potència o en refrigeració avançada són perfils cada cop més escassos. El sector elèctric, ja tensionat per la transició energètica, les renovables i l’electrificació del transport, ha de competir ara també amb l’economia digital pel mateix talent. El risc és evident: tenir capital i projectes, però no les persones necessàries per fer-los realitat.

Aquí és on entra el debat el qual, no hauria de ser si volem centres de dades o no, sinó com els integrem sense posar en risc l’equilibri del sistema elèctric ni traslladar-ne els costos al conjunt de la societat. Les reunions discretes entre grans tecnològiques i elèctriques indiquen que el problema ja és prou seriós com per preocupar els principals actors, però també obren una pregunta legítima: qui planifica, qui paga i qui decideix les prioritats de la xarxa?

Si Espanya vol aprofitar l’oportunitat econòmica dels centres de dades, cal anticipació, transparència i una planificació coordinada. No es pot permetre que la xarxa elèctrica esdevingui un coll d’ampolla permanent ni que la cursa per connectar grans consums deixi en segon pla altres necessitats industrials o socials. El boom dels centres de dades pot ser un motor de modernització de les xarxes i de la formació tècnica, però només si es governa amb visió a llarg termini. En cas contrari, el que avui sembla una gran oportunitat pot acabar convertint-se en una font de conflicte estructural per al sistema elèctric i per al conjunt de la ciutadania.

Ramon Gallart