Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació

Quan innovar ja no és diferenciar-se, sinó evolucionar

En el sector energètic actual, celebrar el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació no és només una oportunitat simbòlica. És, sobretot, un recordatori d’una realitat incontestable que ve donada per un entorn profundament transformador, la innovació ja no és un avantatge competitiu, sinó una necessitat estructural.

Especialment per a les empreses locals d’energia (els operadors de xarxes de distribució, generadors i comercialitzadors) i els actors de proximitat), innovar ha deixat de ser una aposta puntual per convertir-se en un procés continu d’adaptació. La transició energètica europea està redefinint les regles del joc. La integració massiva d’energies renovables, la digitalització de les xarxes, l’electrificació de la demanda i la descentralització del sistema estan transformant sense volta enrere, el model energètic tradicional.

Les xarxes de distribució s’han consolidat com la columna vertebral del sistema energètic, essencials per connectar renovables, garantir la flexibilitat i assegurar un subministrament fiable i assequible . Aquest canvi implica que les empreses locals ja no només gestionen infraestructures, sinó que operen sistemes complexos, digitalitzats i altament interconnectats.

En aquest context, la innovació no és un fet puntual ni una iniciativa disruptiva aïllada. És un procés sostingut de millora contínua que es materialitza en múltiples dimensions qeu van, des de la digitalització operativa amb ús intensiu de dades, fins a la integració de la flexibilitat energètica, passant per la ciberseguretat o la planificació avançada de xarxes. L’evolució del sistema energètic exigeix organitzacions capaces d’adaptar-se de manera constant i coordinada.

Aquest progrés es construeix a partir de treballs tècnics en àmbits com la interoperabilitat de dades, la flexibilitat distribuïda o la resiliència del sistema, tots ells essencials per avançar cap a un model energètic més digital, eficient i segur . Això reforça la idea que innovar ja no és fer alguna cosa diferent, sinó fer millor allò que ja és imprescindible.

Les empreses locals tenen un paper clau en aquest procés. La seva proximitat al territori els permet entendre millor les necessitats dels consumidors, implementar solucions adaptades a cada realitat i facilitar la integració de noves formes de consum i producció, com l’autoconsum o les comunitats energètiques. Tanmateix, també han d’afrontar reptes significatius, com la necessitat d’inversió, la pressió reguladora o la gestió de recursos limitats.

Per això, la innovació en aquest àmbit sovint no es basa en grans disrupcions, sinó en la capacitat de compartir coneixement, adoptar bones pràctiques i col·laborar amb altres actors del sistema. El model europeu reforça aquesta idea, apostant per plataformes d’intercanvi d’experiències i estratègies de coneixement compartit que permeten accelerar l’aprenentatge col·lectiu .

Un dels canvis més rellevants és que la innovació ha deixat de ser individual per esdevenir sistèmica. El futur del sector energètic es construeix a partir de la cooperació entre operadors, la coordinació amb institucions i reguladors, i la integració de nous actors tecnològics. Aquesta col·laboració és imprescindible per donar resposta a reptes globals com la descarbonització, la digitalització o la seguretat del sistema.

Parlar de creativitat en aquest context implica anar més enllà de la tecnologia. Significa imaginar nous models de negoci, noves formes de participació ciutadana i noves maneres d’organitzar i gestionar les infraestructures energètiques. La creativitat esdevé així la capacitat d’anticipar el futur, mentre que la innovació és la seva aplicació pràctica.

Per tant, en el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació, el sector energètic ens recorda que innovar no és una opció ni una diferència competitiva puntual, sinó una condició necessària per seguir sent rellevants. En un entorn en transformació constant, la veritable innovació és la millora contínua, arrelada al territori però connectada a una visió global del sistema energètic.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Falla Com a Conjunt

Els expedients de la CNMC no apunten a un únic culpable, sinó a un model amb responsabilitats poc clares, una governança feble i poc preparat per als reptes de la transició energètica

L’apagada del 28 d'abril de 2025 que va sacsejar el sistema elèctric espanyol no només va deixar milions de persones a les "fosques" durant unes hores. També ha "il·luminat" com funciona realment el sector energètic que sense dubte és un entramat complex, interdependent i, sobretot, amb responsabilitats poc transparents. El fet que la CNMC hagi decidit “posar sota el focus” pràcticament tots els grans noms i fins i tot actors institucionals, no és casual. És la constatació que el problema no és puntual, sinó estructural.

Quan un regulador assenyala tants actors alhora, el missatge implícit és contundent i és que el sistema va fallar en conjunt. 

Això és molt més preocupant que trobar un únic culpable. És més fàcil culpar una empresa, una central o una decisió concreta. Però el que emergeix aquí és una altra cosa i és la suma de petites ineficiències, decisions límit i possibles incompliments que, combinats, han acabat provocant un col·lapse. No és una avaria, és un símptoma.

El cas del operador del sistema espanyol podria ser especialment rellevant, ja que té la responsabilitat de garantir l’equilibri i la seguretat de la xarxa de transport. Si finalment fos l’únic actor amb possibles infraccions molt greus, això podria apuntar a una disfunció en un element central del sistema. Ara bé, potser seria precipitat quedar-se només amb aquesta lectura. El fet que la CNMC també investigui altres actors suggereix que la generació i la gestió de la capacitat disponible podrien no haver funcionat del tot com s’esperava. En aquest sentit, la qüestió no seria només qui coordina, sinó també com haurien de respondre els agents encarregats de produir i adaptar-se a les necessitats del sistema.

D’altra banda, cal situar-ho en un context de transformació accelerada del sistema elèctric. L’augment de les renovables, la major variabilitat de la generació i la necessitat d’una gestió més dinàmica plantegen reptes importants en termes de coordinació. És possible que aquesta coordinació encara estigui en procés d’adaptació a aquestes noves exigències. No es tractaria tant d’assenyalar les renovables com a causa del problema (seria una simplificació excessiva), sinó de reconèixer que implica operar el sistema amb uns nivells de precisió i flexibilitat que encara s’estan consolidant.

Penso que el gran problema no és tècnic, és de governança. Tenim un sistema on les grans empreses concentren una enorme capacitat de generació i influència, un operador que ha de fer equilibris constants i un regulador que sovint actua a posteriori. A això s’hi suma una capa política que, quan tot funciona, presumeix del model, però quan falla busca ràpidament culpables. Aquest equilibri és fràgil per definició.

A més, la reacció institucional i política posterior a l’apagada no va ajurdar. Quan diferents actors com son el senat, governs autonòmics, reguladors, ofereixen relats divergents o fins i tot contradictoris, es genera una sensació que particularment em preocupa i és que ningú té una visió completa ni un control real del sistema. I això, en una infraestructura crítica com la de l'electricitat, és un problema de primer ordre.

El model energètic espanyol fa anys que arrossega tensions. La concentració del mercat en poques empreses, les relacions estretes entre política i sector energètic i la complexitat reguladora creen un entorn on els incentius no sempre estan alineats amb l’interès general. L’apagada no va crear aquests problemes, però sí que el va exposar.

El més preocupant de tot plegat és la normalització del risc. Sembla que fins que no passa una crisi d’aquesta magnitud, no es qüestiona el sistema. I quan passa, la resposta tendeix a ser reactiva. és a dir, emetre expedients, informes, comissions d’investigació. Tot això és necessari, però insuficient si no va acompanyat d’una revisió profunda de com es prenen decisions, qui assumeix responsabilitats i com es garanteix la resiliència del sistema.

En el fons, aquest episodi ens obliga a fer una pregunta que pot ser nos ens agrada gaire i és que

Estem preparats per un sistema energètic cada vegada més complex? La resposta, veient el que ha passat, és que encara no del tot.

I el problema no és la tecnologia ni la transició energètica, sinó la capacitat de gestionar-les de manera coherent i coordinada.

Per això, més enllà de les possibles sancions, el que realment està en joc és la credibilitat del sistema. Si la conclusió d’aquest procés és simplement repartir culpes, haurem perdut una oportunitat. Si, en canvi, també serveix per repensar com funciona el sector, amb més transparència, més responsabilitat clara i una millor adaptació al nou context energètic, llavors, l’apagada haurà estat, almenys, una lliçó útil.

Però això exigeix una cosa que sovint escasseja i és la voluntat real de canviar les regles del joc, i no només de gestionar-ne les conseqüències.

Ramon Gallart 

De la Bateria al Cervell Digital

La Xina redefineix el cotxe elèctric i accelera la nova cursa global pel vehicle intel·ligent

El que està passant avui al mercat automobilístic xinès no és simplement una evolució tecnològica, és un canvi de paradigma. Durant anys vam parlar de l’electrificació com si fos la gran meta del sector i era, substituir el motor de combustió per la bateria. Però la Xina ha decidit que això ja no és suficient. L’electricitat és només el punt de partida. El veritable camp de batalla ara és la intel·ligència.

Els anomenats Electric Intelligent Vehicles (EIV) simbolitzen aquesta nova etapa. No es tracta només de cotxes que funcionen amb electricitat, sinó de vehicles concebuts com a sistemes digitals dinàmics, connectats permanentment i capaços d’evolucionar amb el temps. 

El centre de gravetat s’ha desplaçat del dipòsit , ara bateria, al cervell electrònic que governa l’experiència.

En la primera onada del vehicle elèctric, la conversa girava entorn de quilòmetres d’autonomia i minuts de recàrrega. Era una competició eminentment física, industrial, gairebé mecànica. Ara la competició és invisible ja que, es troba en el codi, en els xips, en la capacitat de processament de dades i en la integració amb ecosistemes digitals. El cotxe es comporta cada vegada més com un dispositiu electrònic actualitzable, amb millores constants que arriben per via remota.

A la Xina, aquest enfocament encaixa de manera natural amb un consumidor altament digitalitzat. L’usuari espera que el vehicle dialogui amb el seu entorn tecnològic, que incorpori assistents intel·ligents avançats, serveis al núvol, personalització basada en dades i sistemes d’ajuda a la conducció cada cop més sofisticats. 

El valor ja no és només desplaçar-se, sinó fer-ho dins d’una experiència digital integrada.

La intel·ligència artificial juga un paper central en aquesta transformació. No només optimitza la gestió energètica o adapta el rendiment a l’estil de conducció, sinó que també interpreta l’entorn, anticipa riscos i amplia progressivament les capacitats del vehicle. El cotxe deixa de ser un producte estàtic per convertir-se en una plataforma que aprèn i s’actualitza.

Des del meu punt de vista, aquest gir estratègic posa la indústria europea davant d’un desafiament molt més profund del que va suposar l’electrificació. Europa ha reaccionat, si bé és cert amb retard, ho ha fet amb determinació, en la producció de bateries i en la reconversió industrial cap al vehicle elèctric. Tanmateix, el terreny del programari no és el seu espai natural de domini. Si el valor afegit del vehicle del futur es concentra en el sistema operatiu, en la gestió de dades i en l’arquitectura digital, el risc per als fabricants europeus és clar: quedar relegats a especialistes en enginyeria estructural mentre el poder econòmic es concentra en qui controla el programari.

En aquest escenari, Tesla ocupa una posició singular. De fet, podria dir-se que Tesla va anticipar el model EIV abans que la Xina el convertís en estratègia nacional. La companyia nord-americana ja va apostar des dels seus inicis per un vehicle definit pel programari, amb actualitzacions Over the Air (OTA), arquitectura electrònica centralitzada i desenvolupament propi de xips per a la conducció assistida. En molts aspectes, Tesla no competeix com un fabricant tradicional, sinó com una empresa tecnològica que fabrica cotxes. Això li ha permès mantenir una avantatge conceptual i una forta identitat de marca associada a la innovació.

Tanmateix, la diferència clau és l’escala sistèmica. Mentre Tesla representa un actor disruptiu dins dels Estats Units, la Xina està convertint aquest enfocament en política industrial i estratègia de país. Els EUA disposen d’avantatges indiscutibles en semiconductors avançats, intel·ligència artificial i ecosistemes digitals globals, però el seu mercat interior no ha adoptat l’electrificació amb la mateixa velocitat ni amb la mateixa coordinació que la Xina. Això crea una paradoxa: els Estats Units lideren en tecnologia base, però la Xina avança amb més rapidesa en la seva integració massiva al vehicle.

Per tant, si la cursa de la primera dècada va ser per la bateria, la següent serà pel sistema operatiu del cotxe. Tesla ha demostrat que el model és viable i rendible. La Xina està demostrant que pot escalar-lo a una dimensió industrial colossal. Europa, mentrestant, haurà de decidir si vol ser un actor central en aquesta nova arquitectura del vehicle intel·ligent o si accepta un paper més secundari en una indústria que està redefinint les seves regles.

Ramon Gallart