El Debat Nuclear no es Guanya Amb un Sí o un No. Es Guanya Amb Una Xarxa Millor

Del debat sobre l’àtom al debat sobre la xarxa: la revolució energètica es juga al grid edge

Aquest estiu ha tornat el debat sobre les centrals nuclears, empès per la decisió de Madrid d'allargar el tancament d'Almaraz i per la fotografia europea que dibuixava El Economista: mentre Espanya manté el pla de tancar els seus set reactors entre 2030 i 2035, bona part d'Europa prepara reactors nous, allarga la vida dels existents o reobre debats que semblaven tancats, amb Brussel·les qualificant l'abandonament de l'àtom d'"error estratègic". Joan Vila a ho ha explicat molt bé en el seu artícle del 23/08/2026 "els mites de l'autonomia geopolítica, la sostenibilitat, l'estabilitat i la substituïbilitat" i en Jaume XXI hi ha afegit un recordatori que n'estic d'acord i no és altre que, això no és ni blanc ni negre, hi ha molts tons de gris. No repetiré els seus arguments; els dono per bons i els prenc com a punt de partida. El que vull aportar és una mirada diferent, la de qui no discuteix l'energia des de la tribuna, sinó des de la sala de control.

Perquè escric des d'un lloc molt concret. He passat anys dissenyant xarxes intel·ligents i integrant generació distribuïda, bateries i electrònica de potència en una xarxa de distribució de veritat, en projectes europeus de xarxa i flexibilitat. I des d'aquí veig una cosa que gairebé no surt i no és altre que:

Tot el debat nuclear està formulat en el llenguatge del segle XX. Discutim si necessitem una gran màquina central o una altra, quan la revolució elèctrica dels propers vint anys no passarà per la generació, sinó per el que en anglès en diuen el grid edge, allà on conviuen els consumidors, les teulades, els cotxes elèctrics i les bateries. Ens barallem per la font quan el problema real és el sistema.

La meva primera tesi és incòmoda per als dos bàndols donat que veig el concepte de "energia de base" (baseload) com una relíquia. El sistema del futur (en Josep Ballart parla construir la xarxa d'avui per les necessitat que vindran de la xarxa del Segle XXII)  no és una gran central que fa de terra ferma més uns quants generadors que tapen forats. És exactament al revés com son milions d'actius petits (fotovoltaica, bateries domèstiques i industrials, vehicles elèctrics) que carreguen i descarreguen i, bombes de calor coordinats digitalment per oferir la flexibilitat que el sistema necessita segon a segon. Defensar la nuclear com a "columna vertebral" és defensar una "anatomia" que ja no correspon al cos que estem construint. Però compte, i aquí em giro cap a l'altre costat; és adir, substituir la nuclear per renovables sense aquesta capa d'intel·ligència ni flexibilitat és un error per no dir una temeritat. Les renovables no són gratis ni fàcils donat que, exigeixen una inversió brutal en xarxa, emmagatzematge i digitalització (no automatització) que sovint el discurs verd amaga sota la catifa. La societat ho ha de saber i no es pot amagar.

Les noves teconolgies basades en convertidros d'electròncia de potencia  desmenteixen un tòpic tècnic que s'ha convertit en l'últim refugi del discurs pronuclear i no és altre que calen grans generadors síncrons per la inèrcia i per corregir la tensió. És una veritat que ja té data de caducitat. L'electrònica de potència moderna com son els convertidors grid-forming amb les bateries que aporten inèrcia sintètica, els compensadors estàtics fan possible donar avui bona part d'aquests serveis de xarxa que abans només donava una gran turbina girant. No és ciència-ficció, és equipament que ja s'instal·la. Per tant, quan després de l'apagada de 2025 sento que "la lliçó és que ens calen més màquines fermes", jo hi llegeixo una altra lliçó i no és altre que, ens cal més observabilitat i control a la mitja i baixa tensió. No pots gestionar el que no veus, i el veritable coll d'ampolla del sistema elèctric espanyol no és la potència instal·lada, sinó la ceguesa digital de la xarxa de distribució. Aquí és on jugaria els diners, no en apuntalar reactors al límit del seu disseny.

I això em porta a la pregunta que de debò m'obsessiona i no és altre de identificar el cost d'oportunitat del capital. França pressuposta uns 2.100 milions per gigawatt per posar al dia el seu parc nuclear. Imaginem què faria aquesta xifra si la injectéssim en digitalitzar la distribució, desplegar bateries a prop del consum, crear mercats locals de flexibilitat i estendre comunitats energètiques. Cada euro té un únic ús. Gastar-lo a allargar la vida d'una tecnologia rígida, amortitzada i amenaçada per la sequera; per exemple, a Ascó, un dia el cabal de l'Ebre pot decidir per nosaltres és, en termes d'enginyer, una assignació subòptima de recursos escassos. No és una qüestió moral; és una qüestió d'eficiència.

Cal seguir treballant en la transformació del secotr per fer possible que:

Primera: convertir els operadors de distribució en gestors actius del sistema. Avui una distribuïdora té les mans lligades per contractar flexibilitat local; hauria de poder pagar una comunitat energètica o una flota de vehicles perquè modulin el consum i evitin invertir en més cable. 

Segona: crear mercats locals de flexibilitat de veritat, on una teulada de polígon amb bateria valgui tant com un megawatt d'una gran central quan i on el sistema el necessita. 

Tercera: obligar que la nova generació i emmagatzematge aporti serveis de xarxa (tensió, inèrcia sintètica, resposta ràpida), de manera que integrar renovables reforci la xarxa en lloc de debilitar-la. Aquestes tres coses valen més per a la seguretat de subministrament que qualsevol reactor addicional, i estan a l'abast de la tecnologia actual.

Sobre la via dels petit reactors modulars que apunta en Jaume XXI, no la menyspreo. Màquines escalables, amb aprofitament de calor per a la indústria propera, són tècnicament interessants. Però són una promesa, no una solució desplegada, i apostar-hi avui com a alternativa a les renovables seria confondre un projecte de recerca amb un pla industrial. Si algun dia maduren, benvinguts al mix; mentrestant, no ens poden servir d'excusa per frenar el que ja funciona.

Hi ha, finalment, una dimensió que el debat centralista deixa a banda sistemàticament i és el de l'energia distribuïda. Aquesta dimensió, és també desenvolupament territorial. Una gran central concentra el valor i el risc, en dos municipis. Una xarxa de generació distribuïda, comunitats energètiques i autoconsum industrial escampa la inversió, crea llocs de feina qualificats arreu i dona als pobles una sobirania que un reactor mai no els donarà. La sobirania energètica que reivindiquen molts partidaris de la nuclear és, paradoxalment, més assolible amb el model contrari al que defensen.

L'impacte de tot plegat és clar i diferenciat. A Catalunya, el risc no és la nuclear; continua essent, la lentitud, la dificultat crònica per desplegar renovables i xarxa mentre altres territoris corren. A Espanya, la contradicció amb Europa s'explotarà políticament fins l'esgotament, però copiar el gir nuclear per mimetisme seria tan erroni com ignorar-lo; el que cal és aprofitar l'embranzida europea per finançar xarxa, emmagatzematge i flexibilitat.

I a Europa, el missatge de fons no és "torna la nuclear", sinó "torna la seguretat de subministrament com a prioritat" 

Després del xoc del gas rus, una prioritat que cada país pot resoldre amb les cartes que té a la mà, i les nostres es diuen sol, vent, aigua i intel·ligència de xarxa.

No demano tancar centrals a cop de titular ni allargar-les a cop de por. Demano una cosa més avorrida i molt més útil i no és altre que, deixem de tractar l'energia com una bandera i comencem a tractar-la com el que és, un sistema. Un sistema que no guanyarà qui cridi més fort a favor o en contra de l'àtom, sinó qui construeixi la xarxa més intel·ligent, més flexible i més arrelada al territori. Aquesta és, per a mi, l'única resposta veritablement crítica al debat nuclear és canviar-ne la pregunta.

Ramon Gallart

Liderar l'Eòlica Marina del Futur

A més del valor tecnològic del projecte, crec que la posada en marxa de PlemCat podria representar un abans i un després per al sector energètic català, espanyol i europeu. 

No estem parlant només d'un espai per provar aerogeneradors flotants, sinó d'una infraestructura estratègica que permetrà accelerar la innovació, validar noves tecnologies en condicions reals i reduir els riscos abans del seu desplegament comercial. Precisament, un dels objectius de PlemCat és convertir Catalunya en un referent mediterrani en recerca, desenvolupament i innovació en eòlica marina flotant i tecnologies marines.

Des del punt de vista industrial, considero que aquest projecte és una oportunitat extraordinària per reforçar tota la cadena de valor de les energies renovables. des de les empreses d'enginyeria i fabricants d'estructures metàl·liques fins als centres tecnològics i universitats podran participar en el desenvolupament d'una tecnologia amb un enorme potencial de creixement durant les pròximes dècades. Això significa més inversió en R+D, més ocupació qualificada i una major capacitat d'exportar coneixement i tecnologia desenvolupada al nostre territori.

Per al sector energètic català, PlemCat també haria d'esdevenir-se com un motor de reindustrialització. Catalunya disposa d'un ecosistema empresarial molt potent en diferents àmbis, com poden ser, el de la metal·lúrgia, l'electrificació, l'automatització, l'enginyeria i la digitalització; tots ells podrine trobar en l'eòlica marina flotant un nou nínxol de negoci d'alt valor afegit. De fet, nombroses empreses i entitats del sector consideren que aquesta infraestructura contribuirà a impulsar el coneixement, reforçar el lideratge tecnològic i afavorir la reindustrialització del país.

A escala espanyola, penso que el projecte arriba en un moment molt oportú. Espanya és una potència mundial en energia eòlica terrestre, però encara té molt recorregut en l'eòlica marina, especialment en la tecnologia flotant, que és la més adequada per a les profunditats de les nostres costes. Desenvolupar i validar aquesta tecnologia permetrà que les empreses espanyoles mantinguin la seva competitivitat internacional i aprofitin un mercat que es preveu en plena expansió durant les pròximes dècades.

També crec que el benefici serà molt important per a Europa. La Unió Europea necessita reforçar la seva autonomia energètica, reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i accelerar la descarbonització de la seva economia. Disposar de centres d'assaig com PlemCat permet desenvolupar tecnologies pròpies, generar patents, retenir talent i crear una indústria europea capaç de competir amb els grans actors internacionals. A més, el fet que aquest projecte estigui impulsat amb finançament europeu demostra que encaixa plenament amb els objectius del Pacte Verd Europeu i de la política industrial comunitària.

Finalment, crec que un dels grans encerts de PlemCat és apostar primer per l'experimentació i el coneixement abans del desplegament massiu. Aquesta manera de treballar permet obtenir dades objectives sobre el comportament dels aerogeneradors, el seu impacte ambiental, la convivència amb la pesca i la navegació i els costos reals d'operació. En definitiva, és una inversió en coneixement que ajudarà a prendre decisions més encertades en el futur i que pot situar Catalunya, Espanya i Europa en una posició de lideratge en una de les tecnologies renovables amb més potencial de creixement del segle XXI.

Ramon Gallart

L'Apagada Ibèrica Vista des de la Distribució

L’apagada del 28 d’abril: més que un problema de mercat, un avís sobre la ceguesa i la manca de coordinació entre transport i distribució.

Molt interessat el paper de Daniel Davi Arderius i Christoph Graf. L'estudi d'esdeveniments està ben identificat i veig encertat el tall mostral a l'octubre de 2025 per evitar contaminar-lo amb la reforma regulatòria. La tesi central és difícilment discutible i està molt ben il·lustrada i no és altre que, el disseny seqüencial zonal europeu encara treballa sobre una premissa de "copper plate" cada cop menys sostenible, i deixa la seguretat en mans d'un redespatx reactiu i discrecional. La quantificació del gir de l'operador després de l'apagada  que va ser afegir més cicle combinat i generació síncrona acompanyat de més retall de renovables, desplaçament del redespatx cap al day-ahead, i més cost i emissions, és el resultat de valor. Ara bé, penso que des de la perspectiva de la distribució, el treball explica molt bé què va fer l'operador de transport i quant va costar, però per desenvolupar o ampliar en un altre estudi, es podria analitzar l'altre meitat del sistema on es va originar i on hi ha bona part de la solució; és a dir, la xarxa de distribució, l'observabilitat dels recursos distribuïts i la coordinació TSO–DSO.

En l'aspecte crític, el marc Ashenfelter–Greenstone és elegant, però penso que atribuir el canvi de comportament a l'aversió al risc endògena de l'operador és discutible. El propi paper reconeix la pressió del regulador i del Govern i la "operació reforçada" imposada després de l'incident. La meva interpretació és que probablement s'observa una restricció institucional i política, més que una tria lliure de l'operador; convé no confondre la funció d'utilitat de l'agent amb el marc que li imposen, i això, des de la meva entesa,  afecta la lectura de tot l'apartat teòric. Penso que sobre l'anualització de ×8760 i extrapolar el coeficient de primavera (que va ser quan es va produir l'incident)  a tot l'any és una hipòtesi no real, perquè la primavera és precisament l'estació pitjor (demanda baixa, excés solar i hidràulic, festius). El fet que l'estimació de llarg termini sigui inferior a la de curt confirma aquesta preocupació, i les xifres (1,3–1,6 B€/any i el cost del CO₂) les he interpretat com a llindar alt i estacionalment esbiaixada, no com un cost anual robust.

Si sorgeix fer una altre treball, aquest podria centrar-se en la distribució la generació connectada a la xarxa de distribució "darrere del comptador". Tota la base de dades és d'àmbit transport (ESIOS/REE, filtrada per tecnologia), però si l'apagada va ser tenir també quelcom amb els Inverters-Based Resources (IBR), donat què, una part molt gran d'aquesta IBR està connectada en MT/BT o és autoconsum. En aquest sentit, el propi paper indica que l'autoconsum fotovoltaic ha crescut fins a ~8,5 GW i que ni tan sols entra en la demanda de mercat. Un episodi de sobretensions i oscil·lacions amb un 64% de generació IBR no es pot entendre del tot sense l'observabilitat i el control a nivell de distribució. El paper ho reconeix de passada quan cita les recomanacions d'ENTSO-E sobre observabilitat de petita RES i coordinació TSO–DSO, però no ho desenvolupa. Lligat amb això, els autors ho plantejen com un trade-off gairebé binari; és a dir, o més gas i retall, o més renovable i risc, quan des de la meva opinió i, des de l'òptica de xarxa intel·ligent aquesta frontera és desplaçable cap a un control de tensió i la potència reactiva, que són el nucli tècnic de l'apagada alhora, són cada cop més un problema local que es pot gestionar amb capacitat reactiva de la pròpia IBR, convertidors grid-forming, STATCOM distribuïts, emmagatzematge en MT/BT i flexibilitat de demanda. En el fons, el redespatx és més un símptoma que una malaltia. Gràcies a les dades del propi annex què, mostren que la capacitat de línies i transformadors a penes ha crescut mentre la solar s'ha multiplicat, sovint lluny de la demanda, de manera que el cost de redespatx és en bona mesura la factura d'un dèficit de planificació, d'observabilitat i de flexibilitat, més que un simple defecte d'algoritme de mercat.

Penso que, l'apagada no només és una fallada de disseny de mercat majorista, sinó també com una fallada de coordinació i d'observabilitat a la interfície TSO–DSO. Gran part dels IBR que van "disparar-se" és invisible per a l'operador de distribució i de  transport, i en base a l'experiència de xarxes rurals febles on els pettis distribuïdors  operen,  el control local de tensió i la monitorització en temps real a distribució permetrien esmorteir pertorbacions abans que escalin; aquest és un enabler que el paper no nomena. La flexibilitat distribuïda és, a més, una alternativa estructural al redespatx com serien, bateries en MT/BT, capacitat reactiva dels IBR amb consigna de tensió (no factor de potència fix, com  lespassava a Espanya i sí a Portugal), agregació de DER, resposta de demanda i càrrega bidireccional de VE poden reduir volums de redespatx de manera permanent i no reactiva, i incorporar-les trencaria el dilema binari del paper. Hi ha, finalment, un angle de política europea de distribució rellevant que és la revisió dels Connection Network Codes (la consulta de juliol de 2026 que el paper cita) hauria de donar rol efectiu a DSO i a la petita IBR en el control de tensió, i aquí, sense dubte la posició de l'EU DSO Entity i de GEODE és directa donat que, no n'hi ha prou amb harmonitzar estàndards de transport, cal habilitar serveis de tensió i flexibilitat a distribució i coordinar-los amb el TSO. 

Com a idea per a una futura versió, complementaria les dades d'ESIOS amb indicadors d'àmbit distribució com seria l'observabilitat dels DER, capacitat reactiva disponible en MT, penetració d'autoconsum per zona  i, amb mètriques de coordinació TSO–DSO, cosa que permetria testar si part del sobrecost de redespatx post-apagada és atribuïble a un dèficit d'observabilitat i flexibilitat a distribució, i no només a l'aversió al risc de l'operador de transport.

M'ha agradat molt el paper i, comparteixo que caldria integrar les restriccions físiques al clearing i millorar la planificació, tot i que si hi ha un nou treball, es podria afegir que, el camí més cost-efectiu i realista en el context europeu passa tant o més per la distribució intel·ligent, l'observabilitat i la flexibilitat local i la coordinació TSO–DSO que per la transició al Locational Marginal Pricing. L'apagada del 28 d'abril no va ser només un problema de mercat majorista;  va ser també un avís sobre com de cega i poc coordinada està encara la part del sistema on avui es connecta la major part de la renovable.

Ramon Gallart