Catalunya al Nus de la Nova Xarxa Elèctrica Europea.

La Unió Europea ha decidit afrontar un dels grans colls d’ampolla de la transició energètica: la xarxa elèctrica. 

L’aposta per les renovables en els darrers anys, sobretot eòlica i solar; ha canviat la naturalesa del sistema elèctric europeu. Fins fa poc, l’energia es generava principalment en grans centrals concentrades situades en punts relativament estables i previsibles. Ara, la generació és molt més distribuïda, depèn del vent i del sol, i es localitza sovint lluny dels centres de consum. Això obliga a un salt endavant en la capacitat, la flexibilitat i la intel·ligència de les xarxes. Segons l’Agència per a la Cooperació dels Reguladors de l’Energia (ACER), la congestió de xarxa ja va costar uns 5.200 milions d’euros el 2022, i podria enfilar-se fins a 26.000 milions anuals cap al 2030 si no s’accelera la inversió. La congestió implica, entre altres coses, haver de reduir forçosament la producció renovable quan la xarxa no pot absorbir-la (curtailment), amb pèrdues econòmiques i energètiques molt elevades.

En aquest context, Brussel·les vol passar d’un model de planificació essencialment fragmentat. És a dir, on cada estat dissenya la seva xarxa i després intenta encaixar-la amb la dels veïns, a un model més coordinat de dalt a baix. El nou enfocament preveu que la Comissió elabori un escenari central europeu de planificació d’infraestructures, identifiqui on hi ha buits d’inversió i proposi projectes per omplir-los, especialment en xarxes transfrontereres i en connexions clau per integrar renovables. L’objectiu és doble: assegurar que la generació neta creixi sense quedar encallada per falta de capacitat i enfortir la seguretat energètica d’un continent que, després de la crisi del gas i la tensió geopolítica amb Rússia, vol dependre menys de combustibles importats. Aquest gir també inclou mesures per simplificar i accelerar permisos, avui massa lents en moltes regions europees.

Catalunya és un territori especialment afectat per aquesta nova etapa perquè es troba just al punt de contacte entre la península Ibèrica i el cor elèctric d’Europa. 

Les interconnexions amb França travessen els Pirineus i, tot i alguns avenços recents, continuen sent insuficients si es comparen amb els objectius europeus. Històricament, Espanya i Portugal han format una “illa energètica” mal connectada amb la resta del mercat europeu. La capacitat actual d’intercanvi entre Espanya i França ronda els 2,8 GW, per sota del que Brussel·les considera necessari per a un mercat integrat. Per això, la UE ha situat l’augment d’interconnexions pirinenques entre els projectes prioritaris de les noves “autopistes energètiques” i ha anunciat que aquest serà un dels primers sandbox del model top-down. A curt i mitjà termini, hi ha plans per reforçar o ampliar interconnexions fins a prop de 5 GW cap a 2028, amb línies submarines com la de la Badia de Biscaia i altres reforços previstos al corredor pirinenc. Si aquests projectes avancen amb més decisió europea al darrere, Catalunya pot veure incrementat el seu paper com a corredor de pas i com a node estratègic del sistema.

Aquesta millora té conseqüències pràctiques molt clares. D’una banda, una interconnexió més robusta facilita que l’energia renovable generada a la península flueixi cap al nord quan hi hagi excedents, cosa que pot reduir la necessitat de limitar producció eòlica o solar. Per una altra, permet que Catalunya i la resta de l’Estat importin electricitat quan la producció renovable sigui baixa o la demanda es dispari, estabilitzant preus i reforçant la seguretat de subministrament. L’experiència europea mostra que els mercats més interconnectats resisteixen millor episodis d’estrès, perquè el sistema pot compensar desequilibris localitzats amb aportacions externes. Això és especialment important en un escenari de canvi climàtic, on els extrems meteorològics poden provocar punxes de consum (onades de calor o fred) o caigudes sobtades de generació renovable.

La urgència d’aquesta agenda no és teòrica. L’apagada del 28 d’abril de 2025 a Espanya i Portugal, que va deixar sense llum milions de persones durant hores, va evidenciar la vulnerabilitat d’un sistema poc mallat amb la resta d’Europa. Tot i que les causes concretes d’aquell incident són complexes, a nivell polític ha servit per reforçar el relat que cal més xarxa, més redundància i més capacitat de suport mutu entre països. Catalunya, amb un pes industrial i demogràfic elevat i amb grans àrees urbanes molt dependents del subministrament elèctric continu, és una de les regions que més es beneficiarien de disposar de vies alternatives d’alimentació en cas de fallades internes. Un sistema transfronterer fort actua com a xarxa de seguretat: si una part falla, la resta pot ajudar a sostenir la tensió i evitar col·lapses en cascada.

Ara bé, la interconnexió exterior no és l’únic repte. Catalunya també pateix, com altres zones d’Espanya, les limitacions d’una xarxa interna que no ha crescut al mateix ritme que les renovable ni que la nova demadna electrificada.

Les empreses del sector han assenyalat que a escala estatal més del 80% dels nodes de la xarxa tenen poc marge per connectar nova generació, i això es tradueix en cues llargues per a projectes eòlics, solars o d’emmagatzematge. A Catalunya, on la implantació de renovables ha estat desigual segons comarques i on hi ha grans diferències entre el litoral metropolità (alt consum) i zones com les Terres de l’Ebre o l’Empordà (alt potencial renovable), la manca de capacitat de transport i distribució pot convertir-se en un fre. Si Europa pressiona per accelerar la xarxa i prioritza les inversions allà on detecti buits, és plausible que una part significativa de recursos acabi anant a reforçar grans eixos de 400 kV, noves subestacions i digitalització del control al mediterrani i al voltant dels corredors pirinencs, cosa que facilitaria la integració de més renovables properes a Catalunya o connectades al seu sistema.

Un altre element amb impacte potencial és que el pla europeu no es limita estrictament a electricitat. 

Les “autopistes energètiques” inclouen també infraestructures d’hidrogen i corredors de gas reconvertits. 

El sud i sud-oest europeu són zones prioritàries perquè concentren sol i vent, i perquè poden produir electricitat renovable barata que serveixi per fabricar hidrogen verd. Catalunya, amb ports com Barcelona i Tarragona, amb indústria química i logística, i amb iniciatives per desplegar hidrogen en transport pesant i processos industrials, pot veure com la planificació europea facilita connexions cap al nord a través de França o cap a altres nodes ibèrics. En paral·lel, aquesta mateixa agenda implica que la xarxa elèctrica haurà de créixer per alimentar electrolitzadors i altres indústries electrificades. Per tant, les decisions europees sobre on reforçar la xarxa i com coordinar electricitat, hidrogen i emmagatzematge poden condicionar el ritme i la localització de noves inversions industrials a Catalunya.

La simplificació de permisos és un tercer vector que pot canviar les coses. La UE vol establir procediments més ràpids perquè línies, subestacions i interconnexions no quedin atrapades en tràmits que avui poden durar cinc, set o deu anys. Per a Catalunya, això podria significar que projectes de reforç intern o de pas pirinenc avancin amb menys retard. En qualsevol cas, el debat europeu ja incorpora una advertència: 

Accelerar no pot equivaldre a reduir garanties ambientals o generar inseguretat jurídica. 

Alguns eurodiputats han expressat preocupació perquè un sistema de permisos massa “tàcit” acabi debilitant la protecció de zones sensibles. Aquest tema és especialment pertinent als Pirineus i a altres espais naturals catalans on qualsevol nova infraestructura té un impacte territorial i paisatgístic notable. El resultat final dependrà de com s’equilibri el mandat europeu amb la legislació estatal i autonòmica, però la tendència és clara: la xarxa passa a ser considerada una infraestructura crítica de la transició climàtica, al mateix nivell que les pròpies renovables.

En conjunt, el viratge estratègic de la UE apunta a una Catalunya més connectada, més integrada en el mercat europeu i amb potencial per esdevenir peça clau en el nou mapa energètic continental. Si els reforços pirinencs i els projectes de xarxa interna avancen, es reduirà la probabilitat de curtailment, es podrà aprofitar millor l’energia renovable que es generi al país i al seu entorn, i es donarà suport a una electrificació industrial que serà determinant per a la competitivitat econòmica catalana en les pròximes dècades. Alhora, una xarxa més resilient i mallada pot actuar com a salvaguarda davant crisis de subministrament i episodis d’inestabilitat com els viscuts recentment a la península. El missatge de fons és que la transició energètica no depèn només de posar més plaques solars o més aerogeneradors: necessita autopistes elèctriques capaces de portar aquesta energia allà on cal, quan cal, i amb la coordinació d’un mercat europeu que funcioni de manera realment integrada. Aquesta és, precisament, la direcció que Brussel·les vol imprimir, i Catalunya n’és un dels territoris frontissa més importants.

Ramon Gallart

De l’Emergència a la Normalitat? L’Operació Reforçada i el Preu Real de l’Electricitat.

El debat sobre els serveis d’ajust del sistema elèctric sembla tècnic, d’aquells que només interessen a reguladors i enginyers. 

Però en realitat és un debat profundament polític i quotidià, parla de qui paga la factura real de la transició energètica i de si estem construint un sistema més robust o només un sistema més car i opac.

Des de l’operació reforçada activada després de l’apagada de 2025, els costos d’ajust s’han disparat. I aquí hi ha la primera incomoditat que cal dir sense embuts:

Ens hem acostumat a mirar el preu del mercat diari com si fos “el preu de l’electricitat”, quan ja no ho és. 

Podem celebrar titulars de pool barat, però si després el sistema necessita més restriccions tècniques, més reserves, més reequilibris d’urgència, el preu final puja igual. És com aplaudir que el menjar al supermercat estigui en oferta mentre el cost del lloguer et menja el sou. El focus està mal posat.

En aquest context, finançar part dels serveis d’ajust amb càrrec als peatges és, al meu entendre, de sentit comú. No perquè sigui “bonica” per a les comercialitzadores, sinó perquè reflecteix una veritat física: 

Una part important dels ajustos no s’està generant per decisions comercials errònies o per una mala previsió del mercat, sinó per una xarxa insuficient gestionada per al nou escenari renovable i electrificat. 

Si el problema és estructural, colls d’ampolla, congestions, manca d’interconnexió, xarxes locals que no aguanten la nova generació distribuïda, no té gaire lògica que el cost s’assigni com si fos un simple “servei de mercat”. És un cot de sistema. I els costos de sistema, ens agradi o no, s’han de tractar com a tals. Ara bé, dit això, també crec que el debat té un risc: 

Convertir els peatges en un calaix on hi cap tot, amb la promesa que així “estabilitzarem la factura”. 

Compte. Socialitzar costos pot ser just, però també pot ser una manera elegant de normalitzar-los. I jo no vull un país que es resigni a pagar ajustos eternament creixents com si fossin una fatalitat natural. Els ajustos són un símptoma, no un destí.  Aquí és on jo em poso una mica més combatiu: 

L’operació reforçada no pot ser la nova normalitat. 

És un mode d’emergència. Si després d’una apagada el sistema necessita més control i prudència, perfecte. Però si dos anys després seguim depenent d’aquest “pilot automàtic conservador” caríssim, aleshores no estem aprenent res. Estem posant cinta americana a una canonada rebentada.

I això em porta a una idea que em sembla útil fins i tot fora de l’energia. Tal Ben-Shahar diu que la felicitat no és estar bé sempre; és acceptar les emocions difícils i créixer amb elles. Nassim Taleb parla d’antifragilitat: hi ha sistemes que, sotmesos a estrès, no només resisteixen sinó que milloren. Si ho aterrem al sistema elèctric, l’apagada i la volatilitat haurien de ser el punt d’inflexió que ens fa més forts. Però ser antifràgil no és automàtic. El gimnàs et fa més fort només si entrenes bé; si entrenes malament, et lesiones. Què seria “entrenar bé” el sistema elèctric? Per mi és obvi: 

Invertir de debò en xarxa, agilitzar permisos, digitalitzar distribució, remunerar flexibilitat i emmagatzematge, i deixar de tractar la demanda com un subjecte passiu. 

Si no fem això, moure costos d’un lloc a un altre és com canviar els mobles d’una casa que té humitats: pots fer veure que tot és més ordenat, però l’edifici continua degradant-se.

També em grinyola una altra cosa: el relat, molt repetit, que qualsevol canvi cap als peatges “ha d’evitar un increment excessiu de la factura domèstica”. És un objectiu noble, però sovint s’utilitza com a excusa per no tocar res. El consumidor no es protegeix només amagant-li increments. Es protegeix, sobretot, evitant que el sistema generi costos absurds. I això és responsabilitat de planificació pública i regulació, no de màgia tarifària.  Per tant, sí: 

Jo estic a favor d’internalitzar parcialment els ajustos a peatges si això dona estabilitat i reparteix millor el risc. 

Però ho veig com a mesura transicional, no com a coixí permanent. Si convertim els peatges en un “fons continu d’emergència” perquè la xarxa no arriba mai, estarem institucionalitzant la ineficiència.

Els serveis d’ajust no estan creixent perquè el mercat sigui dolent, sinó perquè el sistema encara no està preparat per al futur que ja tenim a sobre. Caldria assumir el cost d’aquest desajust. Però el que em preocupa de veritat no és on carreguem la factura avui, sinó si fem el que toca perquè aquesta factura no s’hagi de carregar demà. La resiliència és aguantar el cop. L’antifragilitat és sortir-ne millor. I ara mateix, el sistema elèctric espanyol encara ha de demostrar en quin dels dos camins vol estar.

Ramon Gallart

La Distribució, l’Esquelet Invisible de la Transició Energètica Europea.

Europa parla molt de transició energètica, però sovint ho fa com si la xarxa fos un detall tècnic que “ja s’arreglarà”. 

Font: https://openinframap.org/#5.56/42.587/1.015/B,E,L,N,P,S

El document conjunt d’ E.DSO i GEODE - The voice of local energy distributors across Europe posa el dit a la nafra amb una claredat que feia falta: 

La distribució elèctrica no és el decorat del canvi, és l’escenari. 

Electrificar sense una xarxa intel·ligent sona com una frase de moda. Però si la xarxa està a punt, l'electrificació es converteix en una estratègia industrial, enforteix els llaços socials i garanteix la nostra independència energètica.

El que m’agrada d’aquest text és que no cerca privilegis, sinó sentit comú en una situació excepcional. En cas que la Unió Europea vulgui connectar a la xarxa de baixa i mitjana tensió milions de nous punts per a cotxes elèctrics, bombes de calor, panells solars, bateries i comunitats energètiques, caldrà que algú s'encarregui de construir i gestionar aquesta xarxa. I tot això requereix diners, tecnologia i temps. El document proposa xifres d'inversió enormes, cosa que és comprensible atesa la magnitud del desafiament.

També hi ha una altra idea que em sembla cabdal i es que: 

La regulació no pot continuar mirant els DSO com si fossin simples gestors d’actius estàtics.

Tradicionalment, controlar la distribució se centrava a reduir despeses i prevenir pràctiques abusives d'un monopoli natural. Encara que aquesta tasca continua sent important, ja no és l'única. 

Actualment, és la regulació la que determina si els diners privats i públics es dirigeixen cap a Internet o es destinen a altres àrees. Aquesta regulació també influeix en si les inversions es realitzen a temps per evitar problemes o si només es fan una vegada que ja hi ha congestionament i malestar entre els usuaris. La disparitat és enorme. 

L'informe critica fortament les inconsistències a nivell nacional, i ho fa amb justa raó. In contrast, altres continuen les legislacions a les decisions que s'han de fer per a la "secure" demanda, a les riscos de soles falles dels reguladors, oa la digitalització són merely a nice-to-have addition.Això crea una situació en la qual Europa té diferents nivells d'avanç en la únic intern que s'està buscant. 

Tanmateix, el valor polític del document rau no només en l'anàlisi que presenta, sinó en la perspectiva des de la qual s'expressa. És important ressaltar un punt: E.DSO i GEODE no són idèntics. Mentre que un s'enfoca a avançar cap a xarxes intel·ligents i un sistema més integrat, l'altre se centra en operadors locals, municipals o regionals amb forts llaços territorials.. Quan coincideixen, el missatge és difícil d’ignorar: 

Cal una regulació estable i ambiciósament moderna, perquè la modernització de xarxa és condició necessària per a tot l’altre.

Em sembla encertat que insisteixin tant en la predictibilitat i en el cost del capital. Això pot sonar prosaic, però és aquí on es guanya o es perd la partida. Si el regulador canvia regles a mig període, si el WACC no reflecteix el risc real, si el Regulatory Asset Base (RAB) no acompanya el cost de reposició, llavors el que s'està fent és encareixent la transició a base de retardar inversions. I el retard és caríssim: 

No surt a la tarifa avui, però surtirà demà en forma de connexions bloquejades, hores perdudes, projectes renovables parats i consumidores enfadats. 

És el clàssic estalvi de curt termini que multiplica el cost de llarg termini.

També valoro que el paper defensi la neutralitat CAPEX/OPEX. Aquest punt és més revolucionari del que sembla. Si només remuneres actius físics, estàs incentivant a posar més ferro i ciment, fins i tot quan la solució més eficient és digital, operativa o basada en flexibilitat. Però el futur de la distribució no és només més cables: és control, sensors, dades, mercats locals de flexibilitat, automatització. Tot això sovint entra com OPEX. Si el marc regulador no hi juga a favor, acabes forçant una transició menys intel·ligent i, al final, més cara.

Llavors, quest document és una invitació a fer un gir mental. La xarxa de distribució ja no és una infraestructura passiva; és una plataforma activa que ha de permetre que l’energia flueixi en totes direccions i que el sistema respiri. La regulació ha d’acompanyar això amb la mateixa velocitat amb què avança la tecnologia i amb què creix la demanda elèctrica. El treball conjunt d’E.DSO i GEODE posa una base sòlida perquè aquesta conversa no sigui ideològica ni abstracta, sinó pràctica i urgent.

Si Europa vol ser seriosa amb el Green Deal, no pot discriminar a la distribució del sistema elèctric. Aquest paper ho diu sense dramatismes, però amb fermesa: o modernitzem i financem les xarxes ara, o la transició es trobarà amb un mur tècnic i econòmic. I quan això passa, no només perd la xarxa: perdem tots.


Ramon Gallart