Retorn a l'Energia Nuclear.

Les noves demandes energètiques digitals i el retorn de l’energia nuclear, son un canvi inevitable?

En els últims anys el debat energètic arreu del món ha fet un canvi significatiu. Si durant dècades l’energia nuclear es percebia com una tecnologia controvertida, avui torna a ocupar el centre del debat estratègic. 
Aquest canvi no és casual donat què, respon a una combinació de factors que van des de la crisi energètica derivada dels darrers conflictes geopolitics fins a l’explosió del consum energètic de la indústria tecnològica. En aquest context, també la Unió Europea ha començat a reconsiderar el paper de l’energia nuclear dins de la seva estratègia de descarbonització

La digitalització de l’economia preveu generar una demanda d’electricitat sense precedents. Centres de dades, computació en el núvol i, sobretot, el desenvolupament accelerat de la intel·ligència artificial requereixen enormes quantitats d’energia per funcionar de forma contínua i fiable. Segons estimacions de McKinsey, la demanda de centres de dades als Estats Units podria arribar als 80 GW el 2030, aproximadament el triple de la capacitat actual. Aquesta xifra equival al consum elèctric de diversos països europeus junts.

Davant aquesta realitat, moltes empreses tecnològiques estan buscant fonts d’energia capaces de garantir subministrament constant, amb baixes emissions de carboni i preus relativament estables. Aquesta combinació explica per què l’energia nuclear torna a aparèixer com una alternativa atractiva.

Alguns dels grans actors tecnològics ja han començat a moure fitxa. Microsoft ha impulsat, juntament amb Constellation Energy, el projecte per reactivar la central nuclear de Three Mile Island a Pennsilvània. Altres empreses com Google, Oracle o Amazon han anunciat inversions o col·laboracions vinculades al desenvolupament de reactors modulars petits (SMR), una nova generació de reactors nuclears més flexibles i amb costos potencialment inferiors als de les centrals tradicionals.

Aquest moviment empresarial coincideix amb un canvi progressiu en el posicionament polític d’Europa. El 2022 la Unió Europea va incloure l’energia nuclear dins de la seva taxonomia verda, considerant-la una tecnologia de transició compatible amb els objectius climàtics si compleix determinats requisits de seguretat i gestió de residus. Aquesta decisió, que va generar un debat intens entre estats membres, va obrir la porta a canalitzar inversió cap a projectes nuclears dins del marc financer europeu.

La Comissió Europea també ha presentat recentment una estratègia específica per impulsar el desenvolupament dels reactors modulars petits. L’objectiu és que els primers projectes comercials europeus puguin desplegar-se durant la pròxima dècada, reforçant alhora una cadena de valor industrial pròpia i reduint dependències tecnològiques externes. Aquesta iniciativa s’inscriu en una estratègia més àmplia que busca reforçar la seguretat energètica europea i accelerar la descarbonització del sistema energètic.

Actualment, l’energia nuclear genera aproximadament el 22% de l’electricitat de la Unió Europea i prop d’un terç de tota la seva producció elèctrica baixa en emissions. Aquest pes la converteix en un element clau del mix energètic europeu, especialment en països com França, Finlàndia o Suècia.

La crisi energètica desencadenada per la invasió russa d’Ucraïna també ha accelerat molts d’aquests replantejaments. La UE ha impulsat polítiques per reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i reforçar la resiliència del sistema energètic. En aquest context, la nuclear torna a aparèixer per a alguns governs com una eina complementària a les energies renovables.

Des del meu punt de vista, el debat energètic sovint es planteja de manera massa simplista, com si es tractés d’escollir entre energia nuclear o energies renovables. Però la realitat del sistema energètic és molt més complexa. Les renovables han de continuar creixent de forma accelerada i constitueixen el pilar principal de la transició energètica. Tanmateix, la seva naturalesa intermitent fa que encara necessitin tecnologies que garanteixin producció estable.

En aquest sentit, l’energia nuclear pot jugar un paper de suport com a font d’electricitat baixa en emissions capaç de proporcionar generació contínua. Això és especialment rellevant en un context en què la demanda elèctrica continuarà augmentant, impulsada per la digitalització, l’electrificació del transport i la indústria, i el desenvolupament de la intel·ligència artificial.

El veritable repte no és decidir entre tecnologies, sinó construir un sistema energètic equilibrat que combini renovables massives, sistemes d’emmagatzematge, xarxes intel·ligents i fonts estables de generació baixa en carboni. En aquest escenari, l’energia nuclear pot continuar sent una peça rellevant, sempre que es mantinguin els més alts estàndards de seguretat i transparència.

El futur energètic europeu probablement serà plural i híbrid. Les energies renovables dominaran el creixement, però la nuclear pot mantenir un paper important com a garantia d’estabilitat del sistema. En definitiva, el retorn del debat nuclear no és tant una qüestió ideològica com una resposta pragmàtica a una realitat cada vegada més evident: la nostra economia serà cada cop més electrificada i digital, i necessitarà molta més energia de la que avui imaginem.

Ramon Gallart

El Coll d’Ampolla de la Transició Energètica

Una xarxa saturada en un país renovable.

La publicació de les capacitats d’accés de la demanda a la xarxa de transport elèctric, impulsada per la CNMC i feta pública per Red Eléctrica el 20 de febrer de 2026, no és només un exercici de transparència regulatòria. És un punt d’inflexió estructural. El sistema elèctric espanyol entra en una nova fase on la limitació ja no és tant la generació renovable com la capacitat física, tècnica i operativa de la xarxa per absorbir una electrificació accelerada de l’economia.

Les dades són contundents. Prop del 75 % dels nusos de la xarxa de transport presenten marges molt reduïts o directament inexistents. El document publicat per REE mostra nombrosos casos amb “margen no ocupado” igual a zero, limitacions per “superación valor máx Icc”, restriccions associades a criteris dinàmics i múltiples nusos qualificats com a “nudo de concurso” 

A més, apareixen reiteradament mencions a “valor de referencia no acordado”, evidenciant que fins i tot la determinació de la capacitat de consum en alguns punts encara està en procés de definició.

Aquest escenari obliga a replantejar el relat de la transició energètica. Durant una dècada, Espanya ha estat referent en integració de renovables. Però el model estava principalment orientat a evacuar generació. El nou vector és diferent. És a dir, electrificació industrial, centres de dades, producció d’hidrogen, emmagatzematge, mobilitat elèctrica, autoconsum agregat. És la demanda la que comença a pressionar la infraestructura en punts concrets i amb requisits d’estabilitat molt més exigents que la generació intermitent.

La saturació actual no és simplement una qüestió de “falten línies”. El document de capacitats mostra una xarxa altament interdependent, on els criteris tècnics de seguretat sistèmica com és la potència de curtcircuit, estabilitat dinàmica, configuració de subestacions, limiten la capacitat real d’atorgament. Això significa que encara que hi hagi capacitat aparent en termes de megawatts, no sempre és tècnicament atorgable sense reforços estructurals o reconfiguracions.

Aquí és on el debat esdevé estratègic. La transició energètica no fracassarà per manca de renovables, sinó per manca de coordinació entre generació, demanda i infraestructura. I aquesta coordinació, en un sistema tan complex, no es pot gestionar només amb documents PDF i llistats estàtics.

En aquest context, el potencial del programari especialitzat com el que desenvolupa eRoots Analytics adquireix una dimensió estructural. eRoots Analytics ha desenvolupat solucions de modelització i visualització avançada de xarxes elèctriques que permeten integrar capes de dades de transport, subestacions, generació, càrrega i escenaris futurs en un entorn interactiu i analític. Plataformes com eRoots Map o el motor de simulació VeraGrid no es limiten a mostrar informació sinò que, la contextualitzen, la simulen i la converteixen en capacitat predictiva.

La diferència entre disposar d’un mapa estàtic de capacitat i disposar d’un model dinàmic és enorme. Un mapa estàtic diu on estem. Un model dinàmic permet anticipar cap a on anirem. En un entorn on la majoria de nusos estan saturats o prop del límit, la capacitat d’analitzar escenaris futurs com serien els nous reforços, creixement de demanda, penetració addicional de renovables, impacte de centres de dades, tot plegat, esdevé crític.

Per als desenvolupadors de projectes renovables, aquestes eines permeten identificar no només on hi ha capacitat avui, sinó on hi haurà menys risc de curtailment demà. Per als grans consumidors, resolen la pregunta fonamental de localització estratègica: no només on hi ha terra disponible o incentius fiscals, sinó on hi ha xarxa viable i estable. Per a consultories i fons d’inversió, aporten una capa d’intel·ligència que redueix el risc regulatori i tècnic abans de comprometre capital.

Des d’una perspectiva d’opinió, crec que el futur de la planificació energètica passa inevitablement per la digitalització profunda del sistema elèctric. No podem gestionar una xarxa del segle XXI amb eines conceptuals del segle XX. La complexitat actual com son els fluxos bidireccionals, generació distribuïda, flexibilitat, emmagatzematge, interconnexions, exigeix capacitat de modelització avançada i anàlisi en temps quasi real.

La publicació dels mapes per part de REE és un pas necessari, però no suficient. La transparència és el punt de partida. La intel·ligència analítica és el següent pas. I aquí és on el software especialitzat, com el d’eRoots, pot jugar un paper tractor no només per al sector privat, sinó també com a eina de suport a la planificació pública.

Si el 75 % dels nusos estan tensionats, el debat no és només tècnic. És industrial, territorial i geoestratègic. La ubicació d’un centre de dades, d’una planta d’hidrogen o d’un clúster industrial electrificat pot dependre més de la topologia de la xarxa que de qualsevol altre factor econòmic. Sense eines avançades d’anàlisi, aquestes decisions poden ser miops o reactives.

La transició energètica entra en una fase madura. Ja no es tracta d’instal·lar megawatts, sinó d’optimitzar sistemes. Ja no és només una qüestió de generació, sinó d’arquitectura de xarxa. I en aquesta nova etapa, el valor diferencial no serà només qui construeixi més infraestructura, sinó qui sigui capaç d’entendre-la, modelitzar-la i anticipar-ne el comportament.

El mapa de capacitat publicat per REE ens diu on som. És a dir, en una xarxa sota pressió estructural. Les eines digitals avançades ens poden ajudar a decidir com avançar. La diferència entre col·lapse administratiu i planificació intel·ligent pot dependre, en gran part, de la qualitat de les eines amb què analitzem el sistema.

La pregunta ja no és si la xarxa és el coll d’ampolla. Ho és. La pregunta és si serem capaços de gestionar aquesta complexitat amb visió, tecnologia i coordinació. I aquí és on la combinació de transparència regulatòria i software analític avançat pot marcar la diferència entre una transició energètica tensionada i una transició realment estratègica.

Ramon Gallart

Electrificació en Risc

La lliçó sueca i el futur de l’eòlica a Espanya i Catalunya

La frenada de la inversió eòlica a Suècia no és un fet aïllat ni merament conjuntural; és un senyal d’alerta que pren una dimensió molt més profunda quan s’analitza en paral·lel amb dues grans tendències globals i aquestes son:

1.- L’electrificació accelerada de la demanda energètica i,

2.- L’evolució dels costos de les tecnologies netes. 

D’una banda, el sistema energètic europeu està immers en una transformació estructural que implica traslladar cap a l’electricitat una part creixent del consum que avui depèn del petroli i del gas. De l’altra, informes com el darrer Levelized Cost of Electricity de BloombergNEF mostren que les renovables i l’emmagatzematge continuen guanyant competitivitat, mentre que la generació fòssil s’encareix. La combinació d’aquests dos vectors, el de més demanda elèctrica i el de la tecnologia renovable potencialment més barata, podria ser una oportunitat històrica per a l’eòlica. Però també podria convertir-se en una contradicció si la inversió s’alenteix.

La transició energètica no consisteix simplement a substituir centrals de carbó per aerogeneradors. Implica electrificar el transport amb vehicles elèctrics, substituir calderes de gas per bombes de calor, transformar processos industrials intensius en calor, desplegar hidrogen verd i alimentar una economia cada cop més digitalitzada i dependent de centres de dades. Tot això comporta una conseqüència directa i és que el consum d’electricitat augmentarà de manera sostinguda durant les pròximes dècades. A Europa, els escenaris oficials apunten a increments molt significatius cap al 2030 i 2040. A Espanya, l’electricitat podria passar d’aproximadament una quarta part del consum final d’energia a prop d’un terç o més. Catalunya, amb un teixit industrial rellevant i una clara aposta per la descarbonització, també haurà d’incrementar notablement la seva demanda elèctrica si vol electrificar mobilitat, edificació i indústria.

Sota aquest context, una caiguda sostinguda de la inversió en nova capacitat renovable no és una simple dada sectorial, és un risc sistèmic. Si la demanda creix però l’oferta renovable no acompanya, el sistema pot derivar cap a una major dependència del gas, més volatilitat de preus i una pèrdua de competitivitat industrial. Suècia és un cas paradigmàtic perquè combina alta penetració renovable amb projectes d’electrificació industrial molt ambiciosos, com l’acer verd o la fabricació de bateries. Aquests sectors necessiten grans volums d’electricitat estable i barata. Si el desenvolupament eòlic s’estanca per problemes de rendibilitat (el periodico de la energia), permisos o incertesa regulatòria, la capacitat d’absorbir nova demanda queda compromesa. Es genera així un cercle perillós que comença amb menys inversió en generació, més incertesa, iacaba en menys inversió industrial.

Aquí és on les dades de BloombergNEF aporten un element a tenir en consideració. L’informe preveu que el cost nivellat de l’electricitat podria reduir-se fins al 2035 un 23% en eòlica terrestre i un 20% en eòlica marina. El 2025, el cost global de referència de l’eòlica terrestre se situa al voltant dels 40 dòlars/MWh, mentre que l’eòlica marina arriba als 100 dòlars/MWh. Paral·lelament, l’emmagatzematge en bateries ha experimentat una caiguda espectacular: un 27% interanual fins als 78 dòlars/MWh per a sistemes de quatre hores. Projectes solars combinats amb bateries ja ofereixen electricitat a uns 57 dòlars/MWh de mitjana. En contrast, el cost de les noves centrals de gas de cicle combinat ha pujat fins als 102 dòlars/MWh a escala global, el nivell més alt registrat.

Aquestes xifres tenen implicacions significatives. En teoria, l’eòlica es consolida com una opció estructuralment competitiva respecte al gas, especialment en mercats com el nord d’Europa o Amèrica del Nord. Si els costos continuen baixant i el gas es manté car, la finestra d’oportunitat per desplegar generació eòlica és clara. En un escenari d’electrificació massiva, disposar d’energia renovable barata és un avantatge estratègic per atraure indústria i garantir estabilitat de preus. Per a Espanya i Catalunya, amb bons recursos eòlics i solars, això podria significar una oportunitat per consolidar-se com a pols d’energia neta competitiva.

A més, la caiguda del cost de les bateries beneficia indirectament l’eòlica. Un dels seus principals reptes és la variabilitat. Si l’emmagatzematge esdevé més assequible, els parcs eòlics poden integrar bateries per oferir energia més gestionable, reduint la necessitat de centrals de suport basades en combustibles fòssils. BNEF destaca que en diversos mercats el cost de sistemes amb bateries ja està per sota dels 100 dòlars/MWh. Això reforça la capacitat de les renovables de competir no només en energia variable, sinó també en capacitat flexible.

Tanmateix, el panorama no és uniformement optimista. L’informe també mostra divergències regionals i tensions en l’eòlica marina, amb increments de costos globals del 12% i casos com el Regne Unit, on els projectes finançats recentment són un 69% més cars que fa cinc anys. Si aquestes pressions de cadena de subministrament i finançament persisteixen, l’eòlica marina a la Mediterrània que inclou els projectes d'interès a Catalunya, podria enfrontar-se a dificultats econòmiques majors del previst.

A més, la solar combinada amb bateries pot competir directament amb l’eòlica en determinades regions. A Espanya, amb un recurs solar excel·lent, els promotors podrien inclinar-se cap a projectes solars amb emmagatzematge si ofereixen retorns més previsibles. Això podria reduir el pes relatiu de l’eòlica si no hi ha una planificació equilibrada del mix. El repte no és tecnològic, sinó sistèmic i aqueés és el d'assegurar que totes les tecnologies complementàries es despleguin de manera coordinada.

El factor financer continua sent determinant. L’eòlica és intensiva en capital inicial, i petites variacions en els tipus d’interès poden alterar significativament el LCOE. L’experiència sueca demostra que, fins i tot amb tecnologia competitiva, la inversió pot congelar-se si el marc regulatori o les expectatives de mercat generen dubtes. La reducció teòrica de costos no garanteix nova capacitat instal·lada si el capital percep risc excessiu.

Per a Espanya i Catalunya, veig que l’electrificació que hauria de ser creixent de la demanda converteix la generació renovable en una necessitat estructural, no en una opció. Les dades de costos apunten que l’eòlica pot continuar sent un pilar competitiu del sistema elèctric, especialment si s’integra amb emmagatzematge. Però aquesta oportunitat només es materialitzarà si es manté un flux inversor estable, un marc regulatori previsible i una planificació robusta de xarxes i flexibilitat.

La lliçó sueca no és que l’eòlica hagi fracassat, sinó que la transició energètica és fràgil si oferta i demanda evolucionen a ritmes descoordinats. En una “cursa pels electrons” marcada per l’electrificació i els centres de dades, aturar la inversió renovable equival a comprometre el futur industrial. Espanya i Catalunya encara són a temps d’evitar aquest escenari, però només si entenen que el vent, per si sol, no mou el sistema: cal confiança, estabilitat i una arquitectura de mercat capaç de convertir la caiguda de costos en realitat instal·lada.

Ramon Gallart