Qui Paga la Llum del Futur?

El canvi en la factura elèctrica revela una nova realitat i és que més enllà del consum, el cost de mantenir la xarxa redefineix la justícia energètica en una societat electrificada i connectada.

Enmig de tot el soroll sobre el preu de la llum, hi ha alguna cosa més important que sovint passa desapercebuda i això és, com estem canviant la manera de pensar qui paga per l’electricitat i com ho fa. La idea que mitjançant EUROELECTRIC sobre les empreses elèctriques europees volen augmentar el cost de la potència contractada i reduir el del consum no és només un ajust tècnic segons l'article de El Economista, és una nova manera d’entendre l’energia en una societat que cada cop depèn més de l’electricitat i vol ser més justa.

Durant molt de temps, la factura de la llum es basava en una idea simple. És a dir, qui més consumeix, més paga. Però això està canviant. Les xarxes elèctriques, que són com una autopista per a l’electricitat, tenen costos que no depenen tant de quanta electricitat es consumeix, sinó de garantir que sempre n’hi hagi disponible quan es necessita. És com tenir una autopista preparada per al trànsit intens, encara que la major part del temps estigui gairebé buida.

El sector elèctric proposa un canvi important i es pretén que, en lloc de pagar només per l’electricitat (kWh) que es consumeix, es paga més per tenir accés a la xarxa i menys pel consum real. Això vol dir que el més important és tenir la possibilitat de consumir electricitat quan es necessita, i no tant la quantitat que se’n consumeix.

Aquest canvi té implicacions importants per a la societat i l’economia. D’una banda, pot fer que el sistema sigui més estable i just, especialment en un moment en què Europa està invertint molts recursos en millorar les xarxes elèctriques per donar suport a la transició cap a energies més netes. De l’altra, planteja preguntes difícils com, si és just que qui consumeix poca electricitat pagui més? Com afecta això a les persones amb menys recursos o a aquells que han decidit generar la seva pròpia electricitat?

Aquí és on entra en joc un altre element a tenir en compte i és la inclusió de nous actors, com les persones que generen la seva pròpia electricitat i les comunitats energètiques, en el pagament dels costos de la xarxa. La idea és que, encara que algú produeixi la seva pròpia energia, continua necessitant la xarxa com a suport quan no hi ha sol o vent, i per tant també ha d’assumir una part dels costos. Això busca evitar que uns paguin pels altres, però també genera tensions amb la idea d’autosuficiència energètica.

Tot plegat recorda el que va passar amb la liberalització delsector de les telecomunicacions, Al principi, la promesa era d’accés universal i d’empoderament de l’usuari, però amb el temps es va fer evident que darrere d’aquesta llibertat hi havia infraestructures costoses i una concentració de poder creixent. És com si internet hagués començat com una plaça pública oberta i hagués acabat funcionant com una ciutat amb peatges invisibles. això és que et pots moure lliurement, però algú paga el manteniment dels carrers i dels sistemes, i no sempre de manera transparent.

El sector elèctric sembla podria seguir un camí similar. La generació pròpia i les energies renovables han alimentat la idea d’un sistema més obert i participatiu, però la realitat física de la xarxa imposa límits. La infraestructura continua sent central, costosa i imprescindible. I, com en el món digital, la pregunta no és només tècnica, sinó política i social. Per tant, com es reparteixen els costos de manera justa?

També és interessant que no hi hagi una harmonització completa de les tarifes elèctriques a Europa. Cada país té les seves pròpies regles, com si fossin “ecosistemes digitals” diferents. Això pot ser font d’innovació, però també de desigualtats i de complexitat per als consumidors i les empreses.

En el fons, el debat sobre la factura de la llum és una finestra a una qüestió més àmplia: que no pot obviar com financem les infraestructures essencials en una economia que cada cop depèn més de l’electricitat i la tecnologia. Tant l’energia com la tecnologia comparteixen una tensió bàsica entre accessibilitat i sostenibilitat econòmica. Volem sistemes oberts, nets i assequibles, però també robustos i capaços de sostenir el futur.

Potser la lliçó és que no hi ha res gratuït en cap infraestructura complexa. Ni a internet ni a la xarxa elèctrica. El repte és fer visible aquest cost i repartir-lo de manera equitativa, sense trencar la promesa d’un sistema més just i participatiu. I això, més que una qüestió tècnica, és un debat col·lectiu que tot just comença. 

Ramon Gallart

Primera Reunió Online.

El 16 de maig de 1916, va tenir lloc un fet singular com avançant al seu tempr quan l'American Institute of Electrical Engineers (AIEE) va organitzar el que podria considerar-se la primera reunió virtual del món.

La primera reunió virtual de la història. A les 20:30, des de l’Engineering Societies Building de Nova York, el seu president, John J. Carty, va donar inici a una trobada que connectava més de 5.100 persones repartides en vuit ciutats i quatre fusos horaris. Tot això, en una època en què la tecnologia de comunicació més sofisticada era el telèfon.

Els assistents a Atlanta, Boston, Chicago, Denver, Nova York, Filadèlfia, Salt Lake City i San Francisco seguien la sessió mitjançant receptors telefònics instal·lats a les seves butaques. La dimensió tècnica de l’esdeveniment era extraordinària: més de 6.500 km de línies telefòniques travessaven 20 estats, sostingudes per 150.000 pals i connectades a través de 5.000 sistemes de commutació. La premsa de l’època va elogiar l’experiència com una fita d’enginyeria sense precedents.

La dinàmica de la reunió no resulta tan llunyana de les actuals. Després d’una mena de comprovació inicial entre ciutats, es van transmetre missatges institucionals, entre els quals destacaven les intervencions del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, i figures clau en el desenvolupament del telèfon com Alexander Graham Bell o Thomas Watson. A les 21:00, la sessió es va interrompre perquè cada ciutat pogués escoltar ponents locals, una estructura sorprenentment similar a les actuals sessions paral·leles. Posteriorment, les diferents seus es van tornar a connectar per compartir salutacions i posar en valor les seves contribucions regionals. Fins i tot hi va haver espai per a la música, amb gravacions fonogràfiques de cançons patriòtiques retransmeses per les línies telefòniques.

L’ambient general era d’optimisme envers el progrés tecnològic, tot i que ja emergien inquietuds que avui continuen vigents, com l’esgotament dels recursos naturals o els efectes socials de la industrialització. Tanmateix, la trobada també reflectia les limitacions del seu temps: la participació de les dones era molt restringida i només en algunes ciutats se’ls permetia assistir com a convidades. No seria fins al 1922 que Edith Clarke esdevindria la primera dona membre associada de l’AIEE.

Malgrat la seva importància, encara hi ha aspectes desconeguts d’aquell esdeveniment. No se sap amb certesa quin va ser el cost d’una operació d’aquesta magnitud, ni com funcionaven exactament els receptors individuals. Tampoc es conserven fotografies de la reunió, fet que afegeix un cert aire enigmàtic a aquesta fita tecnològica.

Aquella reunió de 1916 va ser molt més que un experiment puntual: va anticipar una manera de comunicar-nos que avui considerem quotidiana. Els enginyers que la van fer possible no només demostraven capacitat tècnica, sinó també una visió clara d’un món connectat a distància. Més d’un segle després, mentre ens enfrontem a problemes de connexió o fatiga digital, costa no imaginar que aquells pioners veurien amb certa ironia les nostres queixes. Ells van fer possible el que avui donem per fet.

Ramon Gallart

Font: Gigazine. The first virtual conference in human history was held in 1916. How big was it and how was it held?

La Nova Frontera de la Seguretat Elèctrica és la Digitalització i Resiliència en la Xarxa de Distribució

Els petits distribuïdors a Espanya acceleren la transformació cap a xarxes intel·ligents i descentralitzades davant l’augment global d’amenaces físiques i digitals sobre les infraestructures energètiques.

L'augment d'atacs físics a les infraestructures elèctriques a tot el món és un greu problema. Aquests atacs van des de sabotatges fins a l'ús de drones per causar danys. Això mostra que la xarxa elèctrica, que abans es considerava robusta i segura, ara és més vulnerable. Un exemple d'això és l'exercici GridEx als Estats Units, on es van simular atacs a la xarxa elèctrica i es va veure que els operadors han d'estar preparats per fer front a fenòmens climàtics extrems, tensions geopolítiques i nous tipus d'atacs.

Hi ha proves que mostren que els ciberatacs contra infraestructures importants, sobretot al sector elèctric, estan augmentant molt. Això passa a tot el món, a Europa i a Espanya. En general, les organitzacions pateixen més de 2.000 atacs cada setmana, i això creix al voltant del 10% cada any. A Espanya, els ciberatacs a infraestructures bàsiques han augmentat un 43% només en un any, i els problemes han arribat a ser el doble (https://arxiv.org/abs/2111.13862).

El motiu principal daquest augment és que els sistemes elèctrics es tornen més digitals molt ràpid. Això inclou les xarxes intel·ligents i els sistemes SCADA. A més, els entorns IT i OT es comencen a fusionar, i la situació geopolítica actual fa que l'energia sigui un objectiu estratègic en les amenaces híbrides.

En aquesta situació, les empreses que transporten i distribueixen electricitat són especialment vulnerables a atacs de ransomware, espionatge i sabotatge. Per tant, és molt important enfortir la ciberresiliència i coordinar esforços entre actors públics i privats. Els ciberatacs contra infraestructures crítiques, especialment al sector elèctric, requereixen una atenció especial per protegir la seguretat i l'estabilitat dels sistemes elèctrics.

A Europa i especialment a Espanya, aquest problema és cada cop més important. Tot i que el sistema elèctric espanyol no ha patit atacs massius com els que han passat en altres països, la tendència és clara: la xarxa elèctrica és cada cop més vulnerable. L'electrificació de l'economia, la integració d'energies renovables i la proliferació d'actius distribuïts canvien la manera com funciona la xarxa elèctrica. Els distribuïdors elèctrics, especialment els més petits, han de modernitzar les infraestructures i millorar la seguretat física i digital.

Els distribuïdors elèctrics més petits, que tenen menys de 100.000 punts de subministrament, operen a àrees rurals o semiurbanes amb infraestructures menys protegides i recursos limitats. Això els fa més vulnerables a atacs físics, com ara robatoris o actes vandàlics, i també a nous tipus d'atacs que utilitzen tecnologies emergents com els drones. La dificultat no només és detectar una amenaça, sinó també determinar si és intencional o no en un entorn cada cop més complex.

No obstant això, la digitalització que augmenta la complexitat del sistema també ofereix noves eines per millorar-ne la resiliència. A Espanya, la instal·lació de comptadors intel·ligents ha estat un pas important en la modernització de la xarxa de distribució. Aquests dispositius permeten una monitorització més detallada del consum i de l'estat de la xarxa, cosa que facilita la detecció d'anomalies. Per als petits distribuïdors, aquesta capacitat és especialment important, ja que els permet compensar la manca de sistemes centralitzats de supervisió.

A més, la incorporació d'actius de flexibilitat distribuïda, com ara bateries i sistemes d'autoconsum, està canviant la manera com funciona la xarxa elèctrica. Això implica que la generació i l'emmagatzematge d'energia es dispersen per tot el territori, cosa que redueix la dependència de grans infraestructures crítiques, però també augmenta la superfície d'exposició. Cada nou punt de connexió intel·ligent és una possible porta dentrada per incidències tècniques o accions malicioses.

En aquest sentit, la digitalització distribuïda no és només una eina per millorar l'eficiència operativa, sinó també un element clau per a la seguretat del sistema. Tecnologies com la fusió de sensors, el monitoratge basat en fibra òptica o l'ús d'intel·ligència artificial per detectar anomalies podrien ser molt útils a Espanya. Els distribuïdors més petits han d'adoptar solucions escalables i interoperables que no requereixin grans inversions inicials però que permetin una vigilància contínua i automatitzada de la xarxa.

Per altra banda, la regulació i la coordinació institucional seran fonamentals. A Espanya, el marc regulador ha impulsat la digitalització, però encara hi ha marge per millorar els requisits de ciberseguretat i protecció física per als petits distribuïdors. La compartició d'informació sobre incidents, com es fa als Estats Units, podria ajudar a millorar la capacitat de resposta col·lectiva davant d'amenaces emergents.

En resum, l'augment d'atacs a les xarxes elèctriques no només és un problema de seguretat, sinó també un catalitzador que accelera la necessitat de transformar el model de distribució. A Espanya, els distribuïdors amb menys de 100.000 connexions estan en una posició clau per liderar aquesta transició cap a una xarxa més digital, flexible i resilient. La combinació de digitalització distribuïda, nous actius energètics i tecnologies avançades de monitorització pot convertir una possible vulnerabilitat en una oportunitat per construir un sistema elèctric més robust i adaptat als reptes del segle XXI.

Ramon Gallart