Del Megawatt a l’Autonomia Com a Repte Elèctric i Territorial Darrere la Promesa de la Recàrrega Ultraràpida

Fa un dies llegia la noticia que BYD 'sestà plantejant seriosament una idea que, fa només uns anys, hauria semblat gairebé impensable, que recarregar un vehicle elèctric sigui tan ràpid i natural com repostar gasolina. 

La voluntat de desplegar a Europa una xarxa pròpia de supercarregadors de fins a 1.000 kW no només redefineix l’experiència de l’usuari, sinó que obliga a mirar de front una realitat sovint infraestimada; 

La xarxa elèctrica actual no està dimensionada per assumir, sense canvis profunds, una electrificació massiva del transport basada en pics de potència tan elevats.

Fins ara, la transició energètica s’ha explicat sobretot en termes d’energia anual és a dir, quants TWh renovables caldrà produir per substituir els combustibles fòssils. Però el vehicle elèctric, i especialment la recàrrega ultraràpida, introdueix una variable molt més exigent que és la potència instantània i la seva simultaneïtat. Quan parlem de carregadors d’1 MW, no parlem d’un consum marginal, sinó d’una demanda comparable a la d’una instal·lació industrial. Si aquesta demanda es produeix de manera simultània en desenes o centenars de punts del territori, la xarxa existent, sobretot la de distribució, ha de créixer en capacitat, robustesa i intel·ligència.

Això vol dir, de manera molt concreta, que caldrà incrementar en nombre de línies, reforçar o multiplicar centres de transformació i subestacions, introduir més automatització i capacitat de control, i acostar la mitja tensió a llocs on fins ara no era necessari. No és quelcom menor ni ràpid, és una transformació estructural. I aquesta transformació no serà homogènia, perquè els perfils de recàrrega del vehicle elèctric no són uniformes. Hi haurà territoris amb una forta concentració de demanda com poden ser els grans corredors viaris, àrees metropolitanes, zones turístiques amb pics estacionals, on la simultaneïtat de recàrregues pot ser molt alta. En aquests punts, la xarxa haurà d’estar preparada per absorbir onades de demanda molt intenses en períodes curts de temps.

Aquesta simultaneïtat és clau per entendre la magnitud del repte. No és el mateix tenir mil vehicles carregant de manera repartida al llarg del dia que tenir-ne cent connectats alhora a potències de centenars de quilowatts. El segon escenari és perfectament plausible en operacions sortida, caps de setmana o retorns massius, i és aquí on la planificació clàssica queda curta. La xarxa del segle XX estava pensada per consums relativament previsibles i graduals; la mobilitat elèctrica introdueix patrons més abruptes i menys lineals.

Tot això ens porta inevitablement a la generació. Si la xarxa ha de créixer en capacitat per suportar aquests perfils de recàrrega, la generació necessària per alimentar-la també ha de ser extremadament ambiciosa. No només en volum, sinó en disponibilitat i flexibilitat. Les renovables variables com sin la solar i eòlica, són imprescindibles, però per si soles no garanteixen resposta immediata als pics de demanda. Això obliga a combinar-les amb emmagatzematge a gran escala, generació gestionable i una xarxa capaç de redistribuir fluxos d’energia entre territoris de manera eficient. La pregunta ja no és si caldrà més generació, sinó on, quan i amb quina capacitat de resposta.

I aquí apareix un altre element sovint absent del debat, l’impacte territorial. Incrementar la capacitat de generació i de xarxa no és gratis. Significa noves línies, nous parcs renovables, noves subestacions i, en alguns casos, noves instal·lacions d’emmagatzematge o generació de suport. Tot això ocupa espai, modifica paisatges i genera tensions socials si no es fa amb criteris clars i amb retorn local. 

La mobilitat elèctrica, que sovint es presenta com una solució “netament urbana”, té en realitat una petjada territorial que cal reconèixer i gestionar amb honestedat. Electrificar el transport vol dir, inevitablement, reordenar el territori energètic.

Des d’aquesta perspectiva, la iniciativa de BYD pot llegir-se com un accelerador d’una conversa pendent. Si els fabricants prometen recàrregues quasi instantànies i autonomies de 400 avui i 700 o 800 km demà, el sistema elèctric ha de poder respondre sense col·lapsar ni traslladar costos ocults a la societat. Això exigeix una visió integrada que pasa per una planificació de xarxa coordinada amb el desplegament de punts de càrrega, generació renovable distribuïda allà on sigui possible, emmagatzematge per esmorteir pics i regulació que incentivï la gestió intel·ligent de la demanda. 

No es tracta de frenar la innovació, sinó d’acompanyar-la amb una infraestructura a l’alçada.

La meva opinió és que aquest repte, lluny de ser un problema, pot ser una oportunitat històrica. L’obligació d’ampliar i reforçar la xarxa pot servir per modernitzar-la, fer-la més resilient i més preparada per una economia electrificada en tots els àmbits, no només en la mobilitat. Però això només passarà si acceptem que la transició energètica no és invisible ni gratuïta, i que té conseqüències territorials que cal planificar i repartir de manera justa. Els supercarregadors de BYD poden ser el símbol d’un futur més net i eficient, però també ens recorden que aquest futur necessita una xarxa més gran, una generació més flexible i una ambició col·lectiva que vagi molt més enllà del vehicle en si.

Ramon Gallart 

El Japó Torna a l'Energia Nuclear per Deixar Enrere el Carbó i Alimentar la IA.

La catàstrofe de Fukushima del 2011 va marcar un abans i un després en la percepció global de l’energia nuclear.

Al Japó, el terratrèmol i el tsunami que van causar més de 18.000 morts van provocar no només una crisi humana i ambiental, sinó també una crisi de confiança. En pocs mesos, un país que obtenia prop d’un terç de la seva electricitat de l’energia nuclear va decidir apagar les seves 54 centrals. La decisió semblava lògica, gairebé inevitable, però tretze anys després el balanç és incòmode: el Japó té avui una de les combinacions energètiques més contaminants del G7.

La dependència creixent del carbó, el gas natural i el petroli ha disparat els costos energètics i ha complicat enormement l’assoliment dels objectius climàtics. En aquest context, el retorn progressiu a l’energia nuclear, exemplificat per la reactivació de la central de Kashiwazaki-Kariwa, la més gran del món, no és tant una aposta ideològica com una decisió pragmàtica. Amb murs antitsunami de 15 metres, sistemes de filtració que eliminen el 99,9% de partícules radioactives i uns estàndards reguladors que les autoritats japoneses qualifiquen com “els més estrictes del món”, el país intenta reconciliar-se amb una tecnologia que mai no ha deixat de ser clau.

Però el debat japonès no és aliè a Europa. De fet, la Unió Europea viu un dilema sorprenentment similar. La crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna va posar en evidència una dependència excessiva del gas importat i la fragilitat d’un sistema energètic encara molt basat en combustibles fòssils. Alhora, la urgència climàtica exigeix reduccions ràpides d’emissions, mentre que l’electrificació de l’economia mitjançant vehicles elèctrics, bombes de calor, indústria verda i l’explosió de la intel·ligència artificial incrementen la demanda d’electricitat de manera sostinguda.

Aquí és on el cas japonès esdevé un mirall incòmode per a Europa. Les energies renovables són imprescindibles i han de créixer amb força, però encara pateixen limitacions estructurals com son la intermitència, necessitat d’emmagatzematge massiu i dependència de xarxes elèctriques robustes que no sempre estan preparades. En aquest escenari, alguns estats membres, com França, Finlàndia o recentment fins i tot Bèlgica, han començat a reivindicar el paper de l’energia nuclear com a font estable, baixa en emissions i complementària a les renovables.

Tanmateix, igual que al Japó, el fantasma dels accidents nuclears pesa molt en l’opinió pública europea. Txernòbil i Fukushima continuen sent referents emocionals poderosos, sovint més influents que les dades objectives sobre emissions, seguretat o impacte climàtic. A això s’hi suma una realitat geogràfica diferent; Europa no és una zona sísmica com el Japó, però sí un continent densament poblat, on qualsevol incident tindria conseqüències polítiques i socials immediates.

L’element nou que connecta amb força amb el present és la intel·ligència artificial. Tant al Japó com a Europa, els centres de dades necessaris per sostenir l’economia digital requereixen una energia constant, fiable i abundant. Paradoxalment, la transició verda i la revolució digital competeixen pels mateixos recursos elèctrics. Sense una base energètica sòlida, la promesa d’una economia descarbonitzada i tecnològicament avançada pot quedar en paper mullat.

La pregunta clau, doncs, no és si la nuclear és “bona” o “dolenta”, sinó si Europa pot permetre’s prescindir-ne a curt i mitjà termini. El Japó sembla haver arribat a una conclusió incòmoda i va ser que renunciar a la nuclear no va eliminar els riscos, sinó que en va crear de nous, especialment climàtics i econòmics. 

Llavors, la transició energètica no és un camí recte ni còmode. És un equilibri constant entre seguretat, sostenibilitat, costos i acceptació social. El cas japonès ens recorda que les decisions preses des de la por poden ser comprensibles, però no sempre són les més eficients a llarg termini. Europa encara és a temps de decidir si vol mirar-se en aquest mirall… o repetir els mateixos errors amb uns quants anys de retard.

Ramon Gallart

El Tió de la CNMC: Regals per a uns, Carbó per a d’Altres?

Aquests dies de Nadal, mentre a moltes llars catalanes es "picarà el Tió" amb l’esperança que cagui neules i torrons, el sector de la distribució elèctrica observa amb atenció i amb una certa inquietud, el paquet regulatori que li ha deixat la CNMC sota l’arbre: la Circular 8/2025 i la seva memòria complementària. 

El document ve "embolicat" amb un llenguatge tècnic i jurídic dens, però el missatge de fons és clar: 

Més eficiència, més sostenibilitat i una nova manera d’entendre la retribució de la xarxa. La gran pregunta, però, és si aquest Tió regulatori portarà regals o carbó, i sobretot, a qui.

La nova metodologia consolida definitivament el model TOTEX, integrant inversió i operació sota una lògica d’empresa “eficient i ben gestionada”. En teoria, l’objectiu és impecable donat que preten evitar xarxes sobredimensionades, incentivar l’aprofitament de la infraestructura existent i contenir els costos que acaben pagant tots els consumidors via peatges. Després del dictamen del Consell d’Estat, la CNMC ha hagut d’ajustar el disseny inicial, eliminant qualsevol límit addicional d’inversió que pogués envair competències del Govern i garantint que totes les inversions fins al 0,13% del PIB es retribueixin a cost auditat, sense condicionar-les a increments de demanda. Jurídicament, el Tió queda ben polit; econòmicament, però, el repartiment continua sent desigual.

Per a les grans distribuïdores, aquelles amb més de 100.000 punts de subministrament, el nou model s’assembla molt a un Tió ben alimentat. La seva dimensió els permet absorbir millor el risc implícit del TOTEX, jugar amb economies d’escala i optimitzar l’OPEX sense comprometre la qualitat del servei. Poden repartir les inversions entre digitalització, projectes anticipatoris i reposicions, i fins i tot assumir desviacions temporals sabent que el volum global acaba compensant. Per a elles, la retribució basada en eficiència no és una amenaça, sinó una oportunitat ja que,

El Tió no només caga regals, sinó també marges addicionals per a qui sap com fer-lo picar.

La situació canvia radicalment quan baixem de mida. Les distribuïdores petites, especialment les que se situen en menys dels 10.000 punts de subministrament, es troben davant d’un Tió molt menys generós. La memòria de la CNMC posa de manifest que, tot i que cap norma obliga formalment a fixar en 100.000 clients el llindar de l’exempció prevista a la disposició transitòria quarta del model TOTEX, aquesta opció seria molt més coherent amb el marc normatiu europeu i estatal del sector elèctric. Així ho assenyala el Consell d’Estat, que es recolza tant en la Directiva (UE) 2019/944 com en la Llei del Sector Elèctric, el Reial decret 1048/2013 i la pròpia circular de la CNMC, la qual,convendria valorar els beneficis d’aquesta mesura per facilitar l’adaptació de les empreses de menor dimensió, llevat que concorrin altres raons que aconsellin mantenir el termini previst. Per això, recull rebre al·legacions i proposen ampliar el termini perquè les distribuïdores petites puguin sol·licitar l’exempció, suggerint estendre’l fins a l’1 d’octubre de 2026, amb l’objectiu de facilitar l’adaptació de les empreses de menor dimensió, o bé exigir que es motivin clarament les raons per mantenir el termini inicial. 

Per a aquestes empreses, el TOTEX no és un regal, sinó "carbó amb purpurina". L’OPEX és molt menys flexible, les inversions obligades com serien les reposicions, compliment normatiu, actuacions no vinculades a nova demanda i, tenen un pes relatiu molt més alt, i qualsevol desviació impacta directament en la viabilitat econòmica. El model pressuposa una capacitat d’optimització que, senzillament, no existeix en molts entorns rurals o dispersos. El "bastó amb què es pica el Tió" és el mateix per a tothom, però el cop no fa el mateix mal a una distribuidora multinacional que a una distribuidiros d'àmbit més local.

Si comparem aquest escenari amb el model retributiu anterior, el contrast és encara més evident. El règim basat en actius, hereu del RD 1048/2013, funcionava com un pessebre tradicional, estable, previsible i sense grans sorpreses. No incentivava gaire la innovació, però era garantia d'una certa tranquil·litat financera i una homogeneïtat de tracte que protegia els actors més petits. El nou model, en canvi, s’assembla més a un Nadal “start-up”

Qui sap innovar, optimitzar i assumir risc, guanya; qui no, rep carbó en nom de l’eficiència sistèmica.

Formalment, la distribució continua sent definida com una activitat de baix risc, i així ho recorda la CNMC amb el suport de la jurisprudència del Tribunal Suprem. Però a la pràctica, el TOTEX introdueix risc operatiu, risc de previsió i risc comparatiu entre empreses. No és risc de mercat, cert, però sí un risc regulatori i de gestió que no totes les distribuïdores poden assumir en igualtat de condicions. És com dir-li a un infant que "el Tió no és perillós mentre se li demana que el piqui cada cop més fort".

Llavors, la Circular 8/2025 no és un mal regal en essència. Modernitza el sistema, l’alinea amb les directrius europees i busca una xarxa més eficient i sostenible. Però també consolida un biaix estructural favorable als grans distribuïdors i deixa moltes distribuïdores petites davant d’un escenari d’incertesa creixent. 

Aquest Nadal, el Tió regulatori cagarà regals abundants per a uns quants, mentre que per a d’altres deixarà carbó… amb una nota adjunta que diu que és “pel bé del sistema”. El problema, com sempre, no és què caga el Tió, sinó qui ha d’aguantar el bastó i quantes vegades li toca pica.

Ramon Gallart