De les Canonades a les Bateries. El Canvi de Paradigma Energètic que pot Arribar a Catalunya

La notícia publicada el 6 de desembre de 2025 al Periodico de la Energía. descriu un canvi de rumb important al cor energètic d’Europa: 

Moltes companyies de gas d’Alemanya, Àustria i Suïssa deixen de veure viable reaprofitar les seves xarxes de distribució per transportar hidrogen. 

El motiu central és econòmic i tecnològic alhora. Tot i que sobre el paper les canonades podrien reconvertir-se, l’hidrogen verd continua sent car i poc eficient per a usos com la calefacció d’edificis, i això fa preveure que una part enorme de la xarxa local quedarà sense funció. L’enquesta citada indica que la majoria de operadores ja planegen retallar inversions i, en molts casos, desmantellar xarxes abans de 2040, mentre traslladen capital cap a l’emmagatzematge elèctric. Aquesta tendència encaixa amb anàlisis europees que alerten que s’està projectant una “gran autopista d’hidrogen” sense prou hidrogen renovable disponible ni demanda rendible per omplir-la, especialment fora de sectors industrials difícils d’electrificar. 

Què té a veure això amb Catalunya? Molt més del que sembla. Catalunya disposa d’una xarxa gasista extensa, prop de 19.000 km sumant distribució i transport que dona servei a uns 2,3 milions de punts de subministrament a 441 municipis (segons dades de 2024 del grup de treball de descarbonització i energies primaires dels Enginyer Industrials de Catalunya). 

Aquesta infraestructura, construïda per a gas fòssil, és un actiu econòmic i social enorme: hi ha llars, comerços i indústries que depenen d’ella, i també empreses que hi han invertit amb l’expectativa que continuaria generant ingressos durant dècades. Si el que està passant al centre d’Europa es confirma com a tendència continental, Catalunya podria trobar-se davant un risc de “béns varats” (stranded assets): xarxes que encara funcionen, però que ja no són útils o rendibles per a un sistema climàticament neutre.

Ara bé, hi ha una diferència clau entre el cas alemany i el català: aquí encara hi ha actors institucionals i tècnics que defensen que la xarxa de distribució pot jugar un paper de transició mitjançant gasos renovables com el biometà i, en part, l’hidrogen, sempre que es combini amb electrificació i criteris de seguretat i cost. 

Això vol dir que el debat a Catalunya no està tancat, però sí que la notícia alemanya és un avís.

Si el mercat i la regulació acaben concloent que l’hidrogen per a calefacció és massa car, la finestra d’ús de la distribució de gas es pot reduir sobtadament.

El punt més sensible és la calefacció residencial i comercial. A Alemanya, el diagnòstic és que per escalfar cases surt millor electrificar amb bombes de calor o xarxes de calor urbana que no pas fer hidrogen verd i portar-lo a milions de llars. Aquesta mateixa lògica podria aplicar-se aquí, sobretot a les zones metropolitanes amb potencial de district heating, rehabilitació energètica i renovables distribuïdes. El resultat seria una acceleració de la substitució de calderes de gas per solucions elèctriques, i una caiguda gradual; però possiblement ràpida de la demanda en xarxes urbanes de gas. Això tindria dues cares: 

1.- Emissions més baixes i menys dependència de combustibles importats;

2.- Costos de transició elevats per a famílies, comunitats de veïns i pimes si no hi ha ajuts o planificació fina, i també un repte per repartir el cost de mantenir xarxes cada cop menys utilitzades.

On l’hidrogen sí pot ser rellevant per a Catalunya és en la indústria i la logística pesada, no tant en l’ús domèstic. El corredor H2Med/BarMar, que connectarà Barcelona amb Marsella, avança cap a una decisió final d’inversió a finals de la dècada i preveu començar a operar entre 2030 i 2032.

Aquesta infraestructura és de transport troncal, pensada per moure hidrogen a grans consumidors industrials i per exportar cap al nord d’Europa, no per substituir la xarxa de baixa pressió dels barris. Així, fins i tot si la distribució local perd pes, Catalunya pot continuar sent un node hidrogenista estratègic a escala europea per a refineries, química, siderúrgia, ports i corredors de mercaderies. En paral·lel, ecosistemes com l’H2CAT i els projectes de “valls d’hidrogen” indiquen que el país aposta per R+D, pilots i industrialització de la cadena de valor. La lliçó alemanya també apunta a una altra cosa. 

La transició no és només canviar el combustible, sinó canviar el sistema. 

Si les xarxes de gas locals han de reduir-se, caldrà més electrificació i molta més flexibilitat elèctrica. No és casualitat que les empreses germanòfones de l’enquesta diguin que duplicaran la inversió en bateries: sense gas per equilibrar el sistema, l’emmagatzematge i la gestió de demanda passen al centre del tauler. Aquest missatge és molt rellevant per a Catalunya, on l’expansió renovable (sobretot solar i eòlica) necessita també xarxa elèctrica reforçada, bateries i altres formes de flexibilitat perquè l’energia neta sigui fiable tot l’any.

Per tant, la notícia del 6 de desembre no significa que l’hidrogen “s’acabi”, sinó que es reubica. Menys promesa per escalfar pisos a través d’antigues canonades i més paper en indústria, transport pesant i corredors internacionals. Per a Catalunya, això implica planificar amb realisme: vol dir apostar per hidrogen allà on té sentit econòmic i climàtic, però no confiar-hi com a salvavides universal de la distribució de gas. I sobretot preparar una sortida ordenada del gas fòssil a les ciutats, amb electrificació, rehabilitació i protecció social, per evitar que una infraestructura valuosa acabi convertida en un problema financer i polític.

Ramon Gallart

Energia assequible o Europa feble. La transició com a única sortida

El Pla d’Acció per a una Energia Assequible que va presentar la Comissió Europea el febre de 2025 és, alhora, un diagnòstic d’un problema que arrosseguem fa anys i un intent de virar el timó abans que la bretxa energètica es transformi en bretxa social i industrial irreversible. 

el Pla parteix d’una idea molt simple, L’energia no és un sector més, és el sistema circulatori de l’economia europea.  Si el cor batega irregular, tot el cos s’afebleix. I les dades que aporta el document són difícils de discutir: 

Milions de persones en pobresa energètica i una indústria que paga l’electricitat gairebé el doble que abans de la crisi, mentre els EUA o la Xina juguen amb avantatge competitiu. 

Ara bé, el valor real del pla no només és admetre el problema, sinó apuntar-ne les causes estructurals sense maquillatge: dependència persistent dels combustibles fòssils importats, integració elèctrica incompleta, i una part de la factura que no té a veure amb l’energia sinó amb xarxes, impostos i recàrrecs diversos. 

El relat és coherent, mentre Europa continuï exposada a la volatilitat del gas i del petroli, l’energia seguirà sent cara; mentre no hi hagi xarxa, interconnexions i flexibilitat suficients, l’energia barata renovable es perdrà pel camí; i mentre la fiscalitat premiï o no penalitzi prou, les fonts fòssils, l’electrificació avançarà amb el fre de mà posat. 

El pla proposa vuit accions, i aquí és on cal posar el bisturí. La primera línia d’actuació és la més immediata i, políticament, la més temptadora: tocar peatges de xarxa i impostos per abaixar factures. 

És raonable. Però també és la més delicada. Si la reducció fiscal és generalitzada i no focalitzada, es corre el risc de repetir errors de la crisi: diners públics a dojo per a qui no ho necessita, i un enorme cost d’oportunitat per invertir en allò que realment abarateix preus a mig termini. El document insisteix en la necessitat de mesures dirigides i en retirar càrregues no energètiques de la factura. 

Em sembla de valor, perquè la transició no pot finançar-se amb una tarifa que castiga l’electricitat i protegeix el gas. Si volem electrificar calefacció, transport i indústria, cal que l’electricitat sigui fiscalment més atractiva que el fòssil, no al revés.

La segona veta és la dels contractes de llarg termini per desacoblar el preu de l’electricitat del gas. 

En teoria, és una gran idea: PPAs, contractes per diferència, mercats a termini més profunds. A la pràctica, però, això té una frontera clara: 

Només funcionarà si la Comissió i els estats són capaços de reduir risc regulatori i donar seguretat jurídica. 

Els inversors exigeixen estabilitat; els industrials, preus previsibles. El pla parla d’un pilot amb el BEI per garantir contraparts de PPAs. Bona direcció, però encara tímida. Si Europa vol competir en electrificació industrial, ha de fer-ne una autopista, no un camí rural.

On el pla és més contundent és en la idea que la xarxa és la nova infraestructura estratègica europea. Les xifres d’inversió necessària són monstruoses, però també ho és el cost de no fer-ho: renovables tallades, congestions que es paguen a preu d’or, i diferències regionals que posen en qüestió el mercat únic. Aquí hi ha una veritat incòmoda:

Fa anys que celebrem rècords de fotovoltaica i eòlica, però una part massa gran d’aquesta energia no arriba al consumidor perquè falta cable, planificació transfronterera i permisos ràpids. 

El document reconeix terminis de 7–10 anys per a renovables i fins a 17 per a projectes de transport.

Això és, senzillament, incompatible amb qualsevol política d’emergència climàtica o d’autonomia estratègica. Reduir permisos no és treure garanties ambientals; és evitar que burocràcia i manca de recursos administratius es converteixin en una forma subtil d’antitransició.

La flexibilitat del sistema és l’altre gran eix que sovint queda en segon pla al debat públic, i aquí el pla encerta en donar-li centralitat. 

Sense emmagatzematge, resposta de demanda i tarifes intel·ligents, la renovable serà barata però intermitent, i el mercat continuarà pagant “primes de pànic” en hores punta.

Però perquè la flexibilitat sigui real, cal democratitzar-la: comptadors intel·ligents, agregadors amb marc legal, i contractes minoristes que paguin al consumidor per ajudar el sistema. 

Aquesta és una de les vies més netes d’abaixar preus sense subvencionar consum: fer que el consumidor deixi de ser passiu. Si això no s’accelera, la transició es convertirà en una suma de parcs renovables que no treuen tot el seu potencial.

Pel que fa al gas, la Comissió es posa seriosa amb el control de mercat i amb la compra conjunta. 

La creació d’una Task Force específica és una confessió implícita que el mercat del gas europeu encara té zones fosques. No és un detall menor: 

Mentre el gas marqui el preu marginal de l’electricitat, qualsevol joc especulatiu o concentració de poder es traduirà en factures més altes. 

Ara bé, aquí hi ha un equilibri difícil, comprar millor gas pot abaixar preus a curt termini, però també pot perpetuar dependències si no va acompanyat d’una reducció real de demanda via electrificació i eficiència. El document diu això mateix, però el repte és polític: resistir la temptació de la solució fàcil. 

L’eficiència energètica, sovint la germana pobra de la transició, rep un tracte notable: mercat europeu de serveis d’eficiència, garanties, més finançament per a pimes, i lluita contra productes ineficients importats. Aquesta part em sembla especialment sensata perquè és la menys glamurosa, però probablement la més rendible:

L’energia més barata és la que no es genera. 

I aquí Europa té una oportunitat industrial clara: si l’eficiència esdevé gran mercat, també pot esdevenir gran indústria pròpia, amb cadenes de valor locals i feina de qualitat.

Finalment, hi ha el rerefons polític del document: completar la Unió Energètica no és només tècnic, és geopolític i social. La Comissió proposa més governança compartida, un Task Force d’alt nivell, i plans nacionals que siguin realment plans d’inversió. Tot això sona a una obvietat, però xoca amb una realitat: els estats membres històricament han defensat l’energia com a sobirania domèstica. Sense una cessió real de coordinació, especialment en xarxes i interconnexions, el mercat únic seguirà sent una promesa imperfecta. I això no és neutral: el document recorda diferències enormes de preus entre països. 

Si Europa vol que la transició sigui justa, ha d’evitar que el mapa de la factura energètica acabi sent un mapa de primera i segona categoria de ciutadans.

Per acabar, el Pla d’Acció té el mèrit d’encaixar tres peces que massa sovint s’oposen en el debat: competitivitat, descarbonització i justícia social. Però el seu èxit dependrà de dues coses que el document només pot insinuar: velocitat i valentia política. Velocitat per trencar colls d’ampolla administratius i de xarxa abans que es converteixin en frens estructurals. Valentia per explicar que l’energia assequible no vindrà de mirar enrere, sinó de completar la transició i integrar de veritat el sistema europeu. Si ens quedem a mig camí, el cost no serà només una factura cara: serà una Europa més feble, més desigual i menys sobirana.

Ramon Gallart

Els Motors Electrostàtics

Els motors elèctrics són com una presència silenciosa però omnipresent en la nostra vida quotidiana.

Des del moment en què ens llevem i encenem un electrodomèstic, fins que ens desplacem en vehicle, treballem en una fàbrica automatitzada o climatitzem un edifici, aquests dispositius converteixen l’energia elèctrica en moviment de manera fiable i constant. Durant més d’un segle, el principi dominant ha estat l’electromagnetisme, basat en bobinats de coure, camps magnètics intensos i, sovint, en l’ús de materials crítics o terres rares. Aquest model, tot i la seva eficàcia provada, arrossega limitacions estructurals relacionades amb el cost, la dependència de cadenes de subministrament globals i l’impacte ambiental de l’extracció i el processament dels materials.

En aquest context emergeix una alternativa tecnològica que fins fa poc semblava relegada als llibres d’història de la física: els motors electrostàtics. A diferència dels motors convencionals, aquests no es basen en camps magnètics variables, sinó en forces electrostàtiques generades entre superfícies carregades elèctricament. El concepte és conegut des de fa dècades, però sempre havia estat limitat a aplicacions molt petites, com microdispositius o experiments de laboratori, a causa de la seva baixa densitat de potència. El gran salt qualitatiu ha arribat amb el treball de Daniel Ludois i l’empresa C-Motive Technologies, que han aconseguit desenvolupar motors electrostàtics capaços de lliurar centenars de watts de potència, una fita que fins fa poc es considerava impracticable.

La clau d’aquest avenç rau en la superació dels principals colls d’ampolla tecnològics. L’ús d’un fluid dielèctric especial permet augmentar significativament la tensió operativa sense risc de descàrregues elèctriques, incrementant així la densitat d’energia. Alhora, la incorporació d’electrònica de potència avançada permet controlar amb precisió els camps elèctrics i optimitzar el rendiment del motor. El resultat és una màquina que pot competir amb motors magnètics tradicionals en aplicacions de fraccions de cavall de força, però amb una arquitectura molt més simple i amb una dependència molt menor de materials escassos.

Les implicacions industrials d’aquesta tecnologia són profundes, i Catalunya, amb el seu teixit industrial diversificat i orientat a la innovació, podria ser un dels territoris que més se’n beneficiessin. El sector de l’automatització industrial, molt present al país a través de la indústria manufacturera, l’alimentació, la química i la farmacèutica, podria adoptar motors electrostàtics en sistemes on la fiabilitat, l’eficiència i el cost del cicle de vida són determinants. Motors més simples, amb menys components susceptibles de desgast i amb una menor dependència de matèries primeres volàtils, podrien reduir costos operatius i millorar la resiliència de les empreses davant de crisis de subministrament globals.

Un altre àmbit clau és el dels sistemes de calefacció, ventilació i aire condicionat. Catalunya, amb un parc edificat extens i una creixent aposta per l’eficiència energètica i la descarbonització, necessita tecnologies que permetin reduir el consum elèctric sense comprometre el confort. Motors electrostàtics amb guanys d’eficiència significatius podrien integrar-se en ventiladors, compressors o bombes, contribuint a edificis més sostenibles i a una menor demanda energètica global. A llarg termini, això també podria afavorir el desenvolupament de solucions locals de fabricació i manteniment, generant ocupació qualificada.

La indústria de la mobilitat elèctrica, encara que inicialment no sigui el primer objectiu d’aquesta tecnologia, també podria veure’n els efectes de manera indirecta. Si els motors electrostàtics aconsegueixen escalar fins a potències més elevades, podrien complementar o substituir motors convencionals en subsistemes auxiliars de vehicles elèctrics, reduint pes, cost i dependència de terres rares. Per a un territori com Catalunya, que aspira a consolidar-se com a hub de mobilitat sostenible i innovació industrial, aquesta diversificació tecnològica és estratègica.

Més enllà de les aplicacions concretes, l’impacte potencial també és cultural i econòmic. Apostar per tecnologies que utilitzen materials abundants i processos més senzills encaixa amb els objectius europeus de sobirania industrial i transició verda. Centres de recerca, universitats i empreses catalanes podrien participar en el desenvolupament, adaptació i producció d’aquests motors, generant coneixement propi i reduint la dependència de solucions importades. Això obre la porta a noves línies de recerca, startups tecnològiques i col·laboracions publicoprivades.

Per tant, els motors electrostàtics representen molt més que una curiositat científica recuperada del passat. Gràcies als avenços recents, es perfilen com una tecnologia amb capacitat real de transformar sectors industrials sencers. Per a Catalunya, aquesta revolució potencial no només implica millores d’eficiència o sostenibilitat, sinó també una oportunitat per reforçar el seu teixit industrial, impulsar la innovació i posicionar-se en l’avantguarda d’una nova manera d’entendre l’electrificació del futur.

Ramon Gallart