1ª Bateria d'Estat Solid per Motos.

Una petita empresa estoniana assegura haver fet realitat allò que gegants com Tesla, Toyota o BYD fa anys que anuncien però no lliuren: la bateria d’estat sòlid en un vehicle comercial.

I no, no és un cotxe. És una motocicleta. El simple fet ja diu molt sobre com avança realment la innovació tecnològica: no sempre comença on hi ha més diners, sinó on hi ha menys inèrcia.

Que Verge Motorcycles i el seu spin-off tecnològic, Donut Lab, puguin posar al mercat una moto amb bateria d’estat sòlid el 2026 no vol dir que el problema estigui resolt a escala global. Produir unes quantes desenes o centenars de bateries per a una moto premium no és el mateix que garantir milions de paquets per a turismes durant deu anys de garantia. Però tampoc és irrellevant. És, de fet, exactament així com solen començar les disrupcions reals, en nínxols petits, cars i arriscats.

Les motos elèctriques fa temps que arrosseguen una mala reputació entre els puristes. Poc soroll, poca ànima, poca autonomia i massa estones esperant que carreguin. Són silencioses i netes, sí, però sovint també frustrants. Verge ataca aquest nucli dur del problema amb una proposta gairebé insolent; fins a 600 km d’autonomia, càrregues de minuts en lloc d’hores i una densitat energètica que dobla la de moltes bateries actuals. Tot això, a més, sense liti ni electròlit líquid, substituïts per materials ceràmics més segurs i lleugers.

Sobre el paper, sembla gairebé massa bo per ser veritat. I aquí és on entra l’escepticisme, perfectament legítim. Donut Lab no ha publicat detalls tècnics profunds, no té un llarg historial en fabricació de bateries i arriba en un camp ple de promeses trencades. No és estrany que figures com l’excap de bateries de Tesla insisteixin que l’estat sòlid encara és lluny. Però també és cert que, si aquestes motos comencen a circular realment pels carrers, l’argument canvia de naturalesa: ja no parlem de diapositives, sinó de productes.

Hi ha també un altre element clau que sovint es passa per alt: la integració. Verge i Donut no només presenten una bateria, sinó un conjunt coherent de motor, xassís i arquitectura. El motor sense cub, integrat a la roda posterior, és una raresa visual que sembla sortida de Tron, però també és una declaració d’intencions. Menys peces, menys pes, més parell immediat. No competirà amb una superbike de gasolina en acceleració extrema, però en ús real, amb el parell disponible des de zero, pot oferir una experiència diferent, potser més honesta amb el que significa conduir cada dia.

El preu, evidentment, no és popular. Parlem d’una moto que frega o supera els 35.000 USD segons configuració. Però això no invalida la seva importància. Les primeres pantalles planes, els primers telèfons intel·ligents o els primers cotxes elèctrics també eren cars i imperfectes. La pregunta rellevant no és si aquesta Verge és per a tothom, sinó si obre una porta que fins ara semblava bloquejada.

El més interessant, potser, és que aquesta tecnologia no es vol quedar en les dues rodes. Les mateixes idees, bateries més lleugeres, motors integrats a les rodes, plataformes modulars, s’estan filtrant cap a esportius lleugers, vehicles comercials i fins i tot aplicacions industrials o de defensa. El cas del roadster britànic ultralleuger o de la plataforma PACES mostra que hi ha una fam real per repensar el vehicle elèctric des de la base, no només electrificar models pensats per a motors de combustió.

Potser al final Verge i Donut no seran els vencedors definitius de la cursa de l’estat sòlid. Potser els gegants arribaran després, amb més múscul i més escala. Però si una moto estoniana acaba demostrant que això era possible abans del previst, el relat canviarà. I ens recordarà que, en tecnologia, el futur no sempre arriba amb un logotip gegant, sinó amb idees petites, obstinades i prou valentes per sortir al carrer.

Ramon Gallart

Els Transformadors i el Futur de l’Energia.

Durant dècades, el transformador elèctric ha estat una peça gairebé invisible del sistema energètic.

Silenciós, robust i fiable, ha permès que l’electricitat viatgi de les centrals fins a les nostres llars, indústries i ciutats. Però avui, aquest element essencial de les xarxes elèctriques s’enfronta a un dels seus reptes més grans: una crisi global que posa en evidència el seu paper central en la transició energètica.

La demanda mundial de transformadors s’ha disparat en pocs anys. Els temps d’espera, que el 2021 rondaven les 50 setmanes, s’han duplicat fins a acostar-se als dos anys, i en el cas dels grans transformadors de potència poden arribar fins als quatre anys de fabricació. Aquesta escassetat ja té conseqüències reals: prop d’un quart dels projectes d’energies renovables arreu del món pateixen retards, s’alenteixen les millores d’infraestructures crítiques i, en alguns casos, fins i tot es paralitza la construcció de noves zones que haurien de ser electrificades.

Les causes d’aquesta crisi són múltiples i estan profundament interconnectades. D’una banda, hi ha els problemes en les cadenes de subministrament globals i l’augment del cost i la demanda de matèries primeres. La majoria dels transformadors depenen de la xapa magnètica orientada, un acer especial imprescindible també per a motors elèctrics i carregadors de vehicles elèctrics. La competència per aquest material és intensa i creixent. De l’altra, els fabricants, escarmentats per les fluctuacions del mercat en el passat, han estat prudents a l’hora d’ampliar capacitats productives. Mentrestant, l’aposta accelerada per l’electrificació, les energies renovables i la descarbonització ha superat clarament la capacitat actual del sistema de fabricació.

Tanmateix, com sovint passa en moments de crisi, també s’ha obert la porta a la innovació. Enginyers i investigadors estan explorant alternatives als dissenys tradicionals, com ara transformadors modulars basats en electrònica de potència que permeten convertir corrent altern en corrent continu de manera més flexible. Altres línies de recerca apunten cap a transformadors de nucli buit, fins i tot fabricats amb impressió 3D, que redueixen la necessitat d’acer i materials crítics. Paral·lelament, es treballa per fer els transformadors més estandarditzats, resilients i fàcils de produir, amb l’objectiu d’alleujar els colls d’ampolla de la cadena de subministrament.

El futur immediat no sembla més senzill. L’augment dels vehicles elèctrics, l’expansió de les energies renovables i el creixement exponencial dels centres de dades, impulsats per la intel·ligència artificial, faran créixer encara més la demanda d’electricitat i, amb ella, la necessitat de transformadors. Els experts adverteixen que sense una inversió decidida en nova capacitat productiva i en la modernització de les xarxes, aquest component clau podria convertir-se en un fre inesperat per a la transició energètica.

Així, el transformador, una peça tradicionalment discreta, emergeix avui com un protagonista inesperat. La seva evolució i disponibilitat poden marcar la diferència entre una transició energètica fluida o una plena d’obstacles. Invertir-hi ja no és només una qüestió tècnica, sinó una decisió estratègica per al futur energètic global..

Ramon Gallart.

Córrer Cap a la Transició Sense Tocar la Meta

Europa viu instal·lada en una ficció energètica incòmoda i és, la d’un continent que es proclama líder mundial de la transició ecològica mentre continua funcionant sobre una base de dependència estructural, vulnerabilitat geopolítica i decisions polítiques contradictòries.

La crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna no va crear aquest problema, només el va fer impossible d’ignorar. I, tanmateix, la resposta europea continua reproduint una lògica que recorda la paradoxa de Zenó: avançar pas a pas, amb un gran desplegament retòric, però sense arribar mai a transformar realment el sistema.

Les dades són clares. Abans de 2023, la Unió Europea importava prop del 58% de l’energia que consumia, segons Eurostat. En el cas del gas natural, la dependència exterior superava el 85,6 % (2024). Aquesta dependència no només és un risc geopolític, sinó també una anomalia estratègica per a un projecte polític que aspira a l’autonomia i a la sobirania compartida. Tot i això, durant dècades es va preferir el confort del gas barat a la inversió sostinguda en un sistema energètic propi, descentralitzat i resilient.

Quan Rússia va tancar l’aixeta, Europa va reaccionar amb rapidesa, però no necessàriament amb coherència. Es van accelerar les renovables, sí, però també es van reobrir centrals de carbó a Alemanya, es van signar contractes de gas natural liquat a llarg termini amb els Estats Units i Qatar, i es van construir noves infraestructures fòssils amb una vida útil que supera de llarg els objectius climàtics del 2030 i 2050. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, aquestes decisions comprometen la credibilitat climàtica europea i creen el risc de nous actius varats.

Espanya exemplifica amb precisió aquesta contradicció. És un dels països amb més hores de sol d’Europa i amb un potencial eòlic terrestre i marí de primer ordre. Tot i això, continua important al voltant del 70% de l’energia que consumeix. El 2023, malgrat un fort creixement de la fotovoltaica, el gas natural va seguir sent clau per a la generació elèctrica i, sobretot, per a l’estabilitat del sistema. El país ha fet avenços innegables, però ho ha fet sense una estratègia industrial clara que vinculi renovables, reindustrialització i reducció real de dependències.

El cas del corredor del gas i de l’hidrogen n’és un bon exemple. Durant anys, Espanya va defensar infraestructures gasistes infrautilitzades com a actius estratègics europeus. Avui, el discurs s’ha reciclat sota l’etiqueta de l’hidrogen verd, però sense resoldre una qüestió fonamental i és, per a qui, per a què i amb quin impacte territorial es produirà aquesta nova energia. Sense resposta a aquestes preguntes, el risc és repetir el model extractiu amb un vernís verd.

Catalunya porta aquesta paradoxa a un extrem gairebé caricaturesc. Consumeix molta energia, produeix-ne poca i importa’n la immensa majoria (PwC). Alhora, el desplegament renovable és un dels més baixos de l’Estat, especialment en eòlica terrestre. El resultat és una dependència crítica combinada amb una retòrica climàtica avançada que no es tradueix en capacitat real de decisió.

La resistència social a determinats projectes renovables sovint s’ha utilitzat com a excusa per justificar la inacció, però el problema de fons és polític i de governança. La manca de planificació territorial, la inexistència d’un relat compartit sobre el model energètic i la desconnexió entre transició ecològica i política industrial han deixat Catalunya en una posició de fragilitat estructural. Es vol energia neta, però no s’accepta el conflicte que comporta produir-la; es vol sobirania, però es rebutja la infraestructura que la faria possible.

Aquí és on la paradoxa de Zenó deixa de ser una metàfora elegant per convertir-se en una advertència. Europa, Espanya i Catalunya acumulen objectius climàtics, fulls de ruta i plans estratègics, però continuen fragmentant el problema en trossos gestionables per evitar decisions estructurals. Cada pas sembla raonable, però el conjunt no avança prou. La transició energètica es converteix així en un horitzó mòbil, sempre imminent, sempre ajornable.

El problema no és tecnològic. Les renovables són competitives, l’emmagatzematge avança, les xarxes intel·ligents són una realitat. El problema és que la geopolítica energètica europea continua pensant-se en termes de seguretat d’abastiment i no de transformació del sistema. Mentre no s’assumeixi que la dependència energètica és una debilitat política de primer ordre, la transició continuarà subordinada a la por, al curt termini i a la inèrcia.

Sortir de la paradoxa exigeix alguna cosa més que objectius ambiciosos. Exigeix decidir qui guanya i qui perd, redistribuir costos i beneficis, assumir conflictes territorials i construir consensos reals. Exigeix, sobretot, entendre que la sobirania energètica del segle XXI no consisteix a substituir un proveïdor fòssil per un altre, sinó a reduir radicalment la necessitat mateixa de dependència.

Si Europa no fa aquest salt qualitatiu, continuarà corrent com Aquil·les: cada vegada més ràpid, cada vegada més cansat, sense acabar d’atrapar mai l’objectiu que ella mateixa ha definit com a imprescindible.

Ramon Gallart