Flexibilitzar el Motor de Combustió, Solució Industrial o Retard en la Transició Energètica?

La Unió Europea es troba davant d’un punt d’inflexió en la seva política climàtica i industrial. 

Segons una informació publicada per Reuters el desembre de 2025, la Comissió Europea està valorant un nou esquema de compensacions que podria permetre als fabricants continuar venent vehicles amb motor de combustió més enllà de 2035, la data que fins ara simbolitzava el final dels cotxes nous de gasolina i dièsel a Europa. La proposta, avançada pel diari alemany Handelsblatt, planteja que fins a un 30 % dels objectius climàtics del sector automobilístic es puguin assolir mitjançant combustibles alternatius, mentre que el 70 % restant vindria de l’ús de materials amb baixa petjada de carboni, com ara l’acer verd. En conjunt, Brussel·les defensa que aquest mecanisme podria comportar reduccions efectives d’emissions de fins al 90 %, tot permetent la continuïtat dels motors tèrmics gràcies a sistemes de compensació de CO₂.

Tal com explcia Reuters, aquest possible gir regulatori no és casual. Respon a les fortes pressions polítiques d’alguns estats membres, especialment Alemanya i Itàlia, i a les demandes de la indústria automobilística europea, preocupada per la pèrdua de competitivitat davant els fabricants asiàtics, pels elevats costos de la transició i per la velocitat amb què s’està exigint el canvi tecnològic. No obstant això, el debat va molt més enllà del tipus de motor que portaran els cotxes del futur. En el fons, el que està en joc és la capacitat del sistema energètic europeu per absorbir l’impacte de l’electrificació massiva de la mobilitat.

L’electrificació del transport comporta un augment estructural i sostingut de la demanda d’electricitat. A escala europea, diversos estudis apunten que la mobilitat elèctrica podria arribar a representar entre un 10 i un 15 % del consum elèctric total cap a l’any 2040. En el cas d’Espanya, amb un parc automobilístic que supera els 25 milions de vehicles, una electrificació majoritària podria afegir entre 35 i 50 TWh anuals de consum elèctric, cosa que equival a un increment aproximat del 15–20 % respecte a la demanda actual. Aquest creixement no és menor i obliga a reforçar xarxes, ampliar la capacitat de generació renovable, desplegar sistemes d’emmagatzematge i avançar decididament cap a una gestió més flexible i digitalitzada del sistema elèctric.

Espanya parteix d’una posició relativament favorable per afrontar aquest repte. El fort potencial solar i eòlic, el creixement accelerat de la fotovoltaica i uns costos de generació renovable competitius fan que l’electrificació del transport pugui esdevenir una oportunitat estratègica. Reduir la dependència del petroli, millorar la balança comercial i generar ocupació associada a les renovables i a la infraestructura de recàrrega són beneficis clars. Tanmateix, els riscos també són evidents: xarxes de distribució encara poc preparades per a càrregues elevades simultànies, una infraestructura de recàrrega insuficient i desigual territorialment, i retards en el desplegament d’emmagatzematge i mecanismes de flexibilitat.

En aquest context, permetre una extensió dels motors de combustió pot alleujar la pressió immediata sobre el sistema elèctric, però també pot tenir un efecte contraproduent. Si la transició s’alenteix, es poden retardar inversions clau en xarxes i renovables, mantenint durant més temps la dependència dels combustibles fòssils importats. A escala europea, la flexibilització de l’objectiu de 2035 ofereix marge a la indústria i evita una ruptura brusca amb les cadenes de valor existents, però alhora introdueix incertesa regulatòria en un moment en què calen senyals clares per mobilitzar grans inversions en electrificació i infraestructures energètiques.

Des d’una perspectiva crítica, el risc és que la flexibilitat acabi convertint-se en una pròrroga encoberta que dilueixi l’ambició climàtica europea. Retardar l’electrificació de la mobilitat no elimina el repte energètic, simplement l’ajorna. Europa, i Espanya en particular, hauran d’afrontar igualment un sistema energètic més electrificat, renovable i flexible. La qüestió no és si aquesta transformació arribarà, sinó amb quina velocitat i amb quin grau de planificació. En aquest sentit, la claredat regulatòria, la coherència entre política industrial i energètica, i una visió a llarg termini continuen sent els millors aliats per convertir la transició en una oportunitat real i no en una font de nous desequilibris.

Ramon Gallart

Portar l'Electricitat als Pobles més Petits pot no Reduir la Pobresa

Actualment, prop de 800 milions de persones arreu del món encara viuen sense accés a l’electricitat.

Aquesta manca d’un servei tan bàsic condiciona profundament el dia a dia de milions de famílies, limitant les oportunitats educatives, l’accés a serveis de salut, el desenvolupament d’activitats productives i, en definitiva, les possibilitats de millorar les seves condicions de vida. Per aquest motiu, durant dècades s’ha assumit que proporcionar electricitat a aquestes poblacions és una peça clau per impulsar el creixement econòmic i reduir la pobresa.

Aquesta idea ha estat adoptada també per la comunitat internacional. De fet, les Nacions Unides han situat l’expansió de la infraestructura energètica entre les seves prioritats globals, incloent l’accés universal a l’electricitat abans del 2030 com un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. L’electricitat no es considera només una comoditat, sinó un element fonamental per al desenvolupament humà i econòmic.

Quan s’analitzen les dades a escala nacional, aquesta relació sembla força clara. En molts països, un major accés a l’electricitat va acompanyat d’un creixement més elevat del producte interior brut (PIB). Els estats amb una infraestructura energètica més desenvolupada acostumen a registrar nivells més alts d’activitat econòmica, productivitat i renda. No obstant això, quan es baixa l’escala d’anàlisi i s’observa què passa a nivell local, especialment en pobles i comunitats rurals, el panorama esdevé molt més complex.

Diversos estudis han mostrat que electrificar pobles petits no sempre genera els beneficis econòmics que sovint es donen per descomptats. En molts casos, l’arribada de l’electricitat no es tradueix en una reducció significativa de la pobresa ni en una millora clara de la qualitat de vida. Aquest resultat aparentment contradictori ha despertat un gran interès entre economistes i responsables de polítiques públiques

Un estudi que va ser publicat al Journal of Political Economy  aporta una explicació clau a aquesta qüestió: la mida del poble és un factor determinant per entendre l’impacte real de l’electrificació. Segons aquesta investigació, els beneficis econòmics de l’accés a l’electricitat no es distribueixen de manera uniforme, sinó que depenen fortament del nombre d’habitants. Els pobles amb una població relativament gran, generalment superior a les 2.000 persones, tendeixen a experimentar millores econòmiques substancials després de ser electrificats. En canvi, als pobles molt petits, amb uns 300 habitants o menys, els efectes positius són pràcticament inexistents.

L’estudi analitza l’ús de l’electricitat a les llars abans i després de l’electrificació en milers de pobles, i els resultats són sorprenents. En els pobles més grans, la despesa familiar —un indicador clau dels ingressos disponibles— es va arribar a duplicar. A més, es va observar un augment significatiu del nombre de microempreses i de l’ocupació fora del sector agrícola, dos senyals clars d’un procés de diversificació econòmica i de creixement sostingut. En aquests entorns, l’electricitat va actuar com un catalitzador del desenvolupament, permetent la creació de nous negocis, l’allargament de les hores productives i l’accés a noves tecnologies.

En canvi, la realitat als pobles més petits va ser molt diferent. En comunitats d’uns 300 habitants, gairebé no es va detectar cap impacte econòmic positiu després de l’arribada de l’electricitat. La despesa familiar fins i tot va disminuir lleugerament, i no es va produir un augment rellevant ni de les microempreses ni de l’ocupació. En aquests casos, l’electricitat per si sola no va ser suficient per generar noves oportunitats econòmiques.

Els pobles de mida mitjana, amb poblacions al voltant de les 1.000 persones, van mostrar resultats intermedis. Es van observar alguns guanys modestos en la despesa familiar, cosa que suggereix un petit increment dels ingressos, però aquests canvis no van ser prou importants com per provocar una reducció significativa de la pobresa o una transformació profunda de l’economia local.

En conjunt, aquests resultats indiquen que, tot i que l’accés a l’electricitat és una condició necessària per al desenvolupament, no sempre és suficient per si sola. Especialment en comunitats petites, cal complementar la inversió en infraestructures energètiques amb altres polítiques —com l’accés al crèdit, la formació, les infraestructures de transport o el suport a l’emprenedoria— perquè l’electricitat es pugui traduir en oportunitats reals de creixement i millora del benestar.

Ramon Gallart

Innovar és la Condició de Supervivència dels DSO Petits.

La innovació en el sector de la distribució elèctrica s’ha convertit en un element imprescindible, especialment per a les empreses de menor dimensió, aquelles amb menys de 100.000 punts de subministrament. 

Durant dècades, aquests distribuïdorss han pogut funcionar sota un model relativament estable que era el de mantenir la xarxa, garantir la qualitat de servei i atendre les incidències. Però aquest model s'està convertint en obsolet davant un sistema elèctric que canvia molt més ràpidament del que ho van fer mai les xarxes de distribució.

L’avenç accelerat de les energies renovables distribuïdes, l’expansió del vehicle elèctric, la irrupció de les comunitats energètiques i la digitalització massiva fan que la baixa tensió, tradicionalment desconeguda, sigui avui l’escenari principal de la transformació. Documents com el Technology Radar d’ E.DSO O apunten que els desenvolupaments tecnològics són nombrosos, ràpids i potencialment disruptius, de manera que impacten directament l’activitat dels DSO i els obliguen a replantejar les seves pràctiques. 

En aquest context, la innovació ja no és un luxe, és una condició de supervivència.

Per als DSO petits, la primera gran revolució és fer “visible” la xarxa de baixa tensió. Durant anys, aquesta xarxa s’ha gestionat gairebé a cegues, confiant que mentre no hi hagués reclamacions tot funcionava bé. Això ja no serveix en un entorn saturat de fotovoltaica residencial, punts de recàrrega i equips electrònics sensibles. Integrar dades de comptadors intel·ligents, incorporar sensors, utilitzar analítica avançada o fins i tot començar a desplegar elements intel·ligents com reguladors de tensió o transformadors amb regulació en càrrega permeten anticipar problemes i evitar reforços costosos. La innovació aquí no és compra de gadgets: és capacitat de comprendre què passa, quan i per què.

Una altra transformació inevitable és la introducció progressiva d’automatismes i capacitats de self-healing. Fins i tot amb pressupostos modestos, és perfectament possible reduir durades d’interrupció amb uns quants telecontrols ben ubicats i algoritmes senzills que permeten reconfigurar la xarxa quan hi ha una avaria. Tot això té un impacte directe en la qualitat de servei i, sobretot, en la percepció del regulador i dels clients. 

Els DSO petits no poden competir amb les grans companyies en volum, però sí en agilitat i en capacitat de reaccionar ràpidament si doten la xarxa d’un mínim de “cervell”.

La innovació també implica deixar de veure les noves tecnologies com una amenaça i començar a entendre-les com un aliat. Les microxarxes, el Building-to-Grid, el Vehicle-to-Grid o la flexibilitat local no són experiments llunyans, són eines reals per millorar la resiliència i optimitzar l’ús de la xarxa. Un polígon industrial amb molta solar, una flota municipal de vehicles elèctrics o un hospital local poden convertir-se en socis tecnològics d’un DSO petit, ajudant-lo a equilibrar càrregues, gestionar congestions o garantir subministrament en situacions crítiques. Però, cal establir col·laboracions i no limitar-se a una relació estrictament contractual o administrativa.

L’ús de la intel·ligència artificial, l’IoT i l’edge computing constitueix un altre element transversal. Cap DSO petit ha de crear un departament d’IA propi, però sí escollir plataformes que incorporin analítica avançada, predicció de càrrega o detecció automàtica d’avaries. Són tecnologies madures que permeten decisions més informades, manteniment més eficient i una visió molt més clara de l’estat de la xarxa. Les eines ja existeixen; el repte és voluntat i capacitat d’adoptar-les.

Tot això contrasta amb un risc sovint invisible: el cost de no innovar. 

Mantenir l’statu quo pot suposar més reclamacions, més talls, més costos operatius, més inversions d’urgència i, sobretot, una percepció creixent que el DSO no està preparat per gestionar una xarxa moderna. En un futur no gaire llunyà, els reguladors podrien exigir un nivell de maduresa que algunes empreses petites no podran assolir si no comencen ja. La inacció pot resultar molt més cara que qualsevol programa d’innovació.

No obstant, els DSO petits tenen avantatges que no sempre reconeixen com la de ser propers al territori, coneixen els seus usuaris i administracions, tenen escales manejables per fer proves reals i poden avançar molt ràpid quan la direcció decideix fer un pas endavant. A més, avui la innovació no es fa en solitari, hi ha projectes europeus, sandboxes reguladors i plataformes col·laboratives que permeten compartir costos, riscos i coneixement. Per a un DSO petit, sumar-s’hi pot ser la manera més intel·ligent d’explorar noves tecnologies sense assumir càrregues excessives.

La transició energètica necessita xarxes més flexibles, més digitals i més resilients. Les grans empreses hi estan entrant amb grans programes, però els DSO petits també tenen un paper essencial. Són l’articulació de la vida quotidiana energètica de milers de municipis. Si decideixen innovar, poden convertir-se en actors centrals de la transformació local com a facilitadors de renovables, impulsors de mobilitat elèctrica, garants de resiliència i catalitzadors de desenvolupament econòmic. Si no ho fan, corren el risc de quedar-se relegats i convertir-se en un fre a la modernització del sistema energètic.

La innovació no és un destí, és una actitud. I per als DSO petits, és senzillament la millor manera de garantir que continuaran essent rellevants en un món energètic que ja no espera ningú.

Ramon Gallart