Europa Vol Recuperar la Sobirania Tecnològica de la Seva Xarxa Energètica.

La noticia publicada el darrer dimarts 5 de març al eldiario.es, sobre la decisió de la Comissió Europea marca un punt d’inflexió molt més profund del que sembla a primera vista.

Tot i que el titular parla de “peces xineses” en projectes renovables, en realitat Europa està apuntant al cor digital i electrònic de les infraestructures energètiques modernes. No es tracta simplement de panells solars fabricats a la Xina, sinó de sistemes electrònics intel·ligents capaços de controlar, regular i comunicar-se amb la xarxa elèctrica europea.

L’element més sensible són els convertidors de potència utilitzats en instal·lacions fotovoltaiques i sistemes d’emmagatzematge energètic. Aquests equips no són components elèctrics simples. Fa anys un inversor era gairebé un dispositiu purament elèctric la funció del qual consistia únicament a transformar corrent continu procedent dels panells solars en corrent altern per a la xarxa. Avui això ha canviat del tot.

Un convertidor modern és pràcticament un ordinador industrial especialitzat en energia. A l’interior hi trobem semiconductors avançats, microcontroladors, processadors digitals de senyal (DSP), firmware actualitzable remotament, sistemes de comunicació, mòduls de monitorització i electrònica de potència extremadament sofisticada. Molts d’aquests equips estan permanentment connectats a internet o a xarxes de supervisió industrial. Poden rebre actualitzacions remotes, enviar telemetria en temps real i modificar paràmetres crítics de funcionament de la instal·lació.

Per això la preocupació europea no gira al voltant de components discrets simples com resistències, condensadors o díodes, transistors bàsics. El focus està en sistemes electrònics integrats i connectats, especialment, com son: semiconductors de potència, circuits integrats de control, microprocessadors embeguts,, firmware, sistemes de comunicació industrial, convertidors i convertidors intel·ligents.

En termes tecnològics, vol dir que està molt més a prop del debat sobre el 5G i Huawei que no pas del mercat convencional de panells solars.

La Comissió Europea està traslladant al sector energètic una lògica que ja va aplicar anteriorment a les telecomunicacions i aquestaés, si un proveïdor estranger domina una infraestructura crítica i, a més, controla el programari, les comunicacions i les actualitzacions remotes, existeix un risc estratègic encara que mai no arribi a demostrar-se un sabotatge concret.

El punt clau és que la xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa. Durant dècades es basava en grans centrals relativament fàcils de supervisar i controlar. Ara el sistema elèctric depèn cada vegada més de milions de dispositius distribuïts com son les plantes solars, bateries, carregadors de vehicles elèctrics i sistemes d’autoconsum connectats digitalment. Cadascun d’aquests dispositius pot actuar com un node intel·ligent dins de la xarxa.

Això implica que un convertidor solar ja no és només un aparell industrial. També és un element informàtic connectat a una infraestructura crítica nacional.

La preocupació sobre possibles apagades remotes pot semblar exagerada per a la gent en general, però tècnicament no és una fantasia. Els convertidors moderns tenen capacitat per: desconnectar-se remotament, alterar paràmetres elèctrics, modificar la injecció de potència, afectar l’estabilitat de freqüència, canviar el comportament de la xarxa en temps real.

Si una proporció molt elevada d’instal·lacions utilitza tecnologia d’un mateix proveïdor i existís una manipulació coordinada, ja sigui per sabotatge, fallada massiva o ciberatac, l’impacte podria ser molt seriós. No necessàriament una “apagada total” instantània, però sí pertorbacions greus de l’estabilitat elèctrica.

Espanya és precisament un dels països europeus més sensibles a aquest escenari perquè està accelerant enormement la penetració solar i perquè una part molt important del mercat fotovoltaic utilitza tecnologia xinesa, especialment inversors Huawei i Sungrow.

Huawei apareix al centre de la polèmica perquè ocupa una posició molt particular. No és només un fabricant d’equips elèctrics. Té experiència global en telecomunicacions, infraestructura digital, xarxes intel·ligents i sistemes cloud industrials. La Comissió Europea percep aquesta combinació com especialment delicada: maquinari + programari + connectivitat + capacitat remota.

L’aspecte interessant és que aquesta mesura pot transformar la indústria tecnològica europea.

Europa feia anys que perdia terreny davant d’Àsia en producció industrial electrònica, especialment en sectors relacionats amb energia solar i electrònica de consum. La Xina va aconseguir dominar gran part de la cadena global gràcies a una combinació d’escala, costos baixos, suport estatal i control de matèries primeres crítiques. Avui controla enormes percentatges del mercat mundial de panells solars, bateries, refinament de materials i components energètics.

La UE intenta ara recuperar part d’aquesta sobirania tecnològica utilitzant regulació, ciberseguretat i política industrial.

Els principals beneficiats podrien ser els fabricants europeus d’electrònica de potència i semiconductors industrials. Empreses com Infineon, STMicroelectronics, Semikron Danfoss o SMA Solar podrien trobar-hi una enorme oportunitat. Especialment en àrees com son la dels semiconductors de potència, convertidors industrials, electrònica de xarxa, sistemes d’emmagatzematge, convertidors per a renovables.

Això és especialment signifiactiu perquè Europa sí que conserva una posició tecnològica forta en electrònica industrial d’alta qualitat, encara que hagi perdut capacitat en electrònica de consum massiva.

Tanmateix, existeix una contradicció important. Europa vol reduir la dependència de la Xina, però la realitat és que la cadena de subministrament mundial està profundament integrada. Fins i tot molts fabricants “europeus” utilitzen PCB fabricats a la Xina, encapsulats asiàtics, components passius xinesos, imants i terres rares refinades a la Xina, parts de l’assemblatge realitzades a Àsia.

Per tant, separar completament les cadenes de subministrament serà extraordinàriament difícil i costós.

A curt termini probablement veurem un augment del cost dels projectes renovables europeus. Huawei i altres fabricants xinesos han aconseguit una enorme competitivitat en preu i volum. Substituir-los per alternatives occidentals implica pagar més en molts casos.

Però a mitjà termini la Comissió Europea sembla assumir que el preu d’aquesta dependència pot ser encara més gran si Europa perd completament el control tecnològic de la seva infraestructura energètica.

El més important és que aquesta notícia probablement anticipa una tendència molt més àmplia. La lògica aplicada ara als inversors solars podria estendre’s aviat a les bateries industrials, sistemes d’emmagatzematge energètic, carregadors de vehicle elèctric, comptadors intel·ligents, xarxes intel·ligents, transformadors digitals, infraestructura d’hidrogen, automatització industrial.

Estem veient el naixement d’una nova fase de la política industrial europea? La sobirania tecnològica energètica.

Europa comença a considerar que l’energia ja no és únicament una qüestió de generació elèctrica, sinó també de control digital, ciberseguretat i autonomia estratègica. El problema ja no consisteix només en qui fabrica els panells, sinó en qui controla el programari, les comunicacions i la intel·ligència electrònica que governa les xarxes elèctriques del futur.

I aquest canvi conceptual pot acabar tenint un impacte molt més profund sobre la indústria tecnològica europea que qualsevol guerra comercial convencional.

Ramon Gallart

El Mercat de Capacitat com la Factura Oculta de la Transició Energètica

Mentre el Govern impulsa un mecanisme de fins a 900 milions d’euros anuals per garantir la seguretat del sistema elèctric, s’obre el debat sobre qui assumirà el cost, si servirà per accelerar l’emmagatzematge energètic i si acabarà beneficiant més les tecnologies del futur o les infraestructures del passat.

L’anunci del Govern sobre l’aprovació del mercat de capacitat espanyol, un cop rebut el vistiplau de la Comissió Europea, és sense dubte un dels canvis regulatoris de més importància del sistema elèctric en les darreres dècades. Tanmateix, darrere del llenguatge tècnic de “fermesa”, “seguretat de subministrament” o “mercat de capacitat”, s’amaga una qüestió molt més profunda i és si, 

Estem construint un sistema elèctric preparat per a una economia basada en renovables o estem creant una nova via de subvenció permanent per a determinades tecnologies?

L’aprovació definitiva del mercat de capacitat mobilitzarà entre 800 i 900 milions d’euros anuals, una xifra que podria superar els 9.000 milions d’euros durant la pròxima dècada. Es tracta d’un volum econòmic considerable que fa preguntar-me no només si Espanya necessita reforçar la seguretat de subministrament, sinó també qui acabarà pagant la factura i qui en serà el principal beneficiari.

El canvi més rellevant és que, a partir d’ara, una part dels ingressos del sector elèctric no es generarà per produir energia, sinó simplement per estar disponible quan el sistema ho necessiti. En aquest nou esquema podran participar centrals de generació, sistemes d’emmagatzematge amb bateries, consumidors industrials capaços de reduir la seva demanda i agregadors energètics. Tots ells rebran una remuneració per aportar capacitat ferma al sistema.

Des d’un punt de vista tècnic, la lògica és comprensible. Espanya avança ràpidament cap a un model energètic dominat per la solar i l’eòlica. Aquestes tecnologies donen electricitat neta i en teoria cada cop més barata, però depenen de les condicions meteorològiques. Quan no hi ha vent o sol, el sistema necessita recursos que puguin respondre de manera immediata per evitar problemes de subministrament.

La realitat és que el mercat elèctric actual no remunera adequadament aquesta disponibilitat. A mesura que augmenta la penetració de renovables, les centrals convencionals funcionen menys hores. No obstant això, continuen sent necessàries. Per mi, aquest és el dilema de la transició energètica

Les tecnologies de suport cada vegada generen menys energia, però segueixen essent imprescindibles per garantir l’estabilitat del sistema.

Aquesta situació afecta especialment els cicles combinats de gas. Hi han diferents estudis del sector que indiquen que una part significativa de la potència instal·lada podria deixar de ser econòmicament viable durant la pròxima dècada si no disposa d’una font addicional d’ingressos. En altres paraules, el sistema necessita aquestes instal·lacions, però el mercat actual no garanteix que puguin continuar operant.

Des del meu punt de vista, el mecanisme és necessari, però arriba tard i sobretot, s’està explicant malament. La majoria dels països que han avançat decididament en la integració de renovables han acabat adoptant algun tipus de mercat de capacitat o mecanisme equivalent. Pretendre que un sistema elèctric amb una elevada dependència de fonts variables pugui funcionar exclusivament amb els senyals de preu del mercat energètic la veig com una simplificació massa gran.

Amés, Espanya ha retardat aquest debat durant molt de temps. L’apagada de l’abril de 2025 va posar de manifest vulnerabilitats del sistema i va accelerar la necessitat d’actuar. Tot i això, el Govern presenta la mesura com un simple ajust tècnic quan, en realitat, implica la incorporació d’un nou cost que és estructural, al sistema elèctric.

Aquest cost serà assumit principalment per les comercialitzadores i, de manera indirecta, pels consumidors, especialment durant les hores de major tensió del sistema. Encara que l’impacte final dependrà dels resultats de les subhastes i de l’evolució del mercat, és evident que estem davant d’un mecanisme que afegirà nous costos regulats a la factura elèctrica.

Llavores, aquí apareix una de les paradoxes de la transició energètica. Durant anys s’ha insistit que les renovables reduirien significativament el cost de l’electricitat. Això és cert pel que fa al cost de generació, però també és cert que un sistema basat majoritàriament en fonts variables necessita noves inversions la sva gestionabilitat U(no s'ha explcait) és ad ir, en flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta. 

Per tant, la seguretat de subministrament té un cost i aquest cost no desapareix pel fet de produir energia amb fonts renovables.

Malgrat tot, el mercat de capacitat ofereix una molt bona oportunitat per accelerar el desplegament de bateries i altres tecnologies d’emmagatzematge. Això ho veig com el seu principal valor estratègic. Les bateries podran competir en igualtat de condicions per obtenir ingressos estables a llarg termini, fet que pot desbloquejar inversions que fins ara resultaven difícils de finançar.

Espanya te un dels millors recursos solars d’Europa. Sense una capacitat d’emmagatzematge suficient, una part important d’aquest potencial corre el risc de desaprofitar-se. Un mercat de capacitat ben dissenyat pot contribuir a transformar l’excedent solar de les hores centrals del dia en una reserva energètica disponible quan la demanda ho requereixi.

Ara bé, també existeixen riscos a no obviar. Un d'ells és que el mecanisme es converteixi en una transferència de recursos cap a tecnologies convencionals sense impulsar amb la mateixa intensitat les solucions del futur. La Comissió Europea ha aprovat el sistema perquè incorpora límits d’emissions, mecanismes competitius i participació oberta. Tot i així, l’experiència internacional demostra que alguns mercats de capacitat han acabat beneficiant principalment actius convencionals que ja estaven amortitzats.

Si això succeeix, els consumidors podrien acabar finançant durant anys infraestructures que han recuperat àmpliament la seva inversió inicial, sense obtenir a canvi una acceleració real de la transició energètica.

Per aquest motiu, la clau no és tant l’existència del mercat de capacitat com el seu disseny concret. Espanya necessita un sistema elèctric capaç d’integrar grans volums de renovables sense comprometre la seguretat de subministrament. Això exigeix emmagatzematge, flexibilitat, resposta de la demanda i mecanismes de suport adequats.

El mercat de capacitat pot ser una eina molt útil si serveix per impulsar bateries, gestió intel·ligent de la demanda i noves tecnologies de flexibilitat. En canvi, serà una oportunitat perduda si es limita a convertir-se en un mecanisme permanent de suport a tecnologies del passat.

La diferència entre aquests dos escenaris no dependrà tant de Brussel·les com de la capacitat del regulador espanyol per dissenyar subhastes eficients, supervisar-ne els resultats i garantir que cada euro invertit contribueixi realment a construir el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

Europa Davant el Coll d’Ampolla Elèctric.

La modernització de la xarxa europea és imprescindible per a la transició energètica, però obre un conflicte polític sobre costos, sobirania i seguretat del sistema.

De la lectura de l'artícle publicat per Euronews el darrer 15/05/2026, certament em fa plantejar un debat per al futur energètic europeu i ja venim escrivint sovint sobre la modernització de la xarxa elèctrica. Le xarxes elèctriques, no són només una qüestió tècnica, sinó geopolítica, econòmica i industrial. La Comissió Europea pretén accelerar les inversions per adaptar la infraestructura a l’expansió a gran escala que es preveu per una banda, per a les renovalbes i per altre, a la electrficació de la industria i donar connexió als nous vectors enrgètics, però cinc estats membres no n'estàsn de tot d'acord argumentant, motius de cost, sobirania energètica i model de mercat.

Des d’un punt de vista objectiu, la Comissió té una base sòlida quan alerta que les xarxes actuals són insuficients. El desplegament renovable europeu està avançant més ràpid que les infraestructures de transport i distribució. Això provoca congestions, desconnexions de parcs eòlics i fotovoltaics i una pèrdua d’energia potencialment aprofitable. Euronews recorda que Europa necessita centenars de milers de milions d’euros fins al 2030 per reforçar interconnectors, digitalitzar la xarxa i augmentar la capacitat de transport.

Les dades disponibles reforcen aquest diagnòstic. Segons la Comissió Europea, la inversió necessària en xarxes elèctriques podria superar els 584.000 milions d’euros abans del 2030. Això no és exagerat si es considera que:

1.- La demanda elèctrica europea augmentarà per l’electrificació del transport i la indústria;

2.- La generació renovable és més distribuïda i variable i;

3.- Les interconnexions transfrontereres continuen sent insuficients en molts corredors europeus.

Diversos estudis acadèmics sobre les xarxes elèctriques europees diuen que una Europa altament renovable necessita multiplicar substancialment la capacitat de transport internacional. Un estudi de modelització energètica estima que els interconnectors europeus haurien de créixer diverses vegades respecte als nivells actuals per aprofitar plenament l’energia renovable i reduir necessitats de suport fòssil.

Ara bé, també és legítima part de l’oposició dels cinc països crítics. El debat de veritat és saber explcair transparentment, qui paga la transició. Els països amb més capacitat fiscal i major penetració renovable tendeixen a defensar inversions comunes i xarxes integrades. En canvi, els estats més dependents del carbó, del gas o amb sistemes més aïllats els fa por l'augment del cost regulat per als consumidors; la pèrdua de control nacional sobre infraestructures estratègiques; la transferència de recursos cap a altres economies i; la dependència creixent d’un mercat elèctric europeu més centralitzat.

Aquest desacord r,mostra una clara contradicció estructural de la UE i és que si es vol un mercat energètic únic, però sense una veritable unió fiscal i energètica. És a dir, Brussel·les impulsa objectius comuns però els costos continuen recaient sobretot sobre els pressupostos estatals i les tarifes dels consumidors.

Des del meu punt de vsita, també cal incorporar una mirada crítica sobre el model energètic europeu actual. La UE ha apostat de valent per les renovables (solar i eòlica) sense haver desenvolupat amb la mateixa velocitat l'emmagatzematge a gran escala; la flexibilitat de demanda; el reforç de xarxa i; la capacitat de reserva síncrona.

Els episodis d’inestabilitat i l'apagada del darrer any a la península Ibèrica han evidenciat precisament aquesta fragilitat. La qüestió no és si les renovables funcionen (Sense dubte, funcionen i són imprescindibles) sinó si el sistema elèctric europeu s’està adaptant prou ràpid per absorbir-les amb estabilitat.

Aquí apareix un element especialment rellevant que ésla política industrial. Xina està invertint massivament en xarxes ultraalta tensió, digitalització i emmagatzematge. Els Estats Units també acceleren inversions amb l’Inflation Reduction Act. Però. Europa corre el risc, cada dia més probable, de quedar atrapada entre una dependència tecnològica exterior; una burocràcia lenta i una fragmentació política persistent.

La transició energètica no depèn només de construir més plaques solars i molins. La “gran infraestructura invisible” és la xarxa elèctrica. Sense una xarxa moderna, flexible i integrada, les renovables perden eficiència i el sistema es torna més vulnerable.

L’article d’Euronews és valuós perquè situa aquest debat al centre polític europeu, però potser simplifica massa la posició dels països opositors presentant-los únicament com a fre al progrés. En realitat, alguns dels seus arguments sobre costos, governança i seguretat energètica tenen fonament tècnic i econòmic. El problema és que retardar les inversions també té un cost enorme que son les apagades; electricitat desaprofitada; preus volàtils; menor competitivitat industrial.

Europa necessita modernitzar urgentment la seva xarxa elèctrica, però ho ha de fer amb un mecanisme de finançament més just; major coordinació tècnica; transparència reguladora; una combinació equilibrada de renovables, emmagatzematge i generació estable.

Sense això, la transició energètica europea podria acabar sent tecnològicament ambiciosa però políticament fràgil.

Ramon Gallart