Quan el Cel Encara és Serè, Una Amenaça Invisible que Creix Arreu del Món.

A Catalunya, en aquesta època de l’any, el cel sol mantenir-se estable i allunyat de grans tempestes elèctriques.

La tardor i l'hivern no son temps de llamps ni de fenòmens atmosfèrics extrems associats a la convecció intensa. Aquesta calma, però, no hauria de conduir-nos a una falsa sensació de seguretat. El que està succeint en altres regions del planeta, especialment a l’Índia, és un advertiment clar de com el canvi climàtic està transformant riscos que fins fa poc es consideraven puntuals o estacionals en amenaces constants i cada vegada més mortals.

Un informe de la Universitat Fakir Mohan, a l’estat indi d’Odisha, mostra un augment sostingut de l’activitat dels llamps a l’Índia, fins al punt que aquest fenomen s’ha convertit en una de les principals causes de mort relacionades amb desastres naturals induïts pel canvi climàtic. Tot i que els llamps sempre han estat habituals durant la temporada del monsó, entre juny i setembre, el que resulta especialment preocupant és que ara són més freqüents, més intensos i, sobretot, més imprevisibles.

L’anàlisi de dades a llarg termini reflecteix una tendència que cal tenir en compte. Entre els anys 1967 i 2002, la mitjana de morts anuals per llamps a cada estat indi era d’unes 38 persones. En canvi, entre 2003 i 2020 aquesta xifra va augmentar fins a 61 morts anuals per estat. Aquest increment s’ha produït en un context de fort creixement demogràfic, amb una població que ha arribat als 1.400 milions d’habitants, cosa que multiplica l’exposició al risc i accentua la vulnerabilitat de grans sectors de la població.

Els científics atribueixen aquesta evolució a l’augment de les temperatures globals. L’aire més calent pot retenir més vapor d’aigua, i quan aquest vapor ascendeix i es refreda a les capes altes de l’atmosfera, es generen desequilibris de càrrega elèctrica que afavoreixen la formació de llamps. Es tracta d’un exemple clar de com el canvi climàtic actua com a detonant d’una cadena d’esdeveniments extrems, amb conseqüències directes sobre la seguretat i la vida de les persones. A més, l’informe subratlla que l’activitat elèctrica atmosfèrica ja no només augmenta en nombre, sinó que esdevé més erràtica, fet que dificulta enormement la predicció i la prevenció.

Un altre factor que explica l’elevat nombre de víctimes és la manca de sistemes d’alerta primerenca eficients i la baixa consciència pública sobre les mesures de seguretat bàsiques. En moltes zones rurals de l’Índia, les tempestes sorprenen persones que treballen a l’aire lliure i que no disposen d’informació ni d’infraestructures adequades per protegir-se. Situacions tràgiques com agricultors refugiant-se sota arbres durant una tempesta elèctrica són encara habituals, malgrat ser un dels comportaments més perillosos davant la caiguda d’un llamp. Aquest desconeixement explica per què no són rares les morts massives causades per una sola descàrrega elèctrica.

L’estudi, que va ser publicat a la revista internacional Environment, Development and Sustainability, alerta que la tendència a l’alça de les morts per llamps és especialment marcada en les darreres dues dècades, el període amb l’increment més gran mai registrat. Els experts coincideixen que, si no s’implementen polítiques públiques adequades, millores en els sistemes d’alerta i programes d’educació ambiental, la situació podria empitjorar encara més en els pròxims anys.

Tot i que la realitat climàtica de Catalunya és diferent de la de l’Índia, el missatge és extrapolable. El Mediterrani s’escalfa a un ritme superior a la mitjana global, i això comporta episodis meteorològics més intensos i violents. A CAtalunya, la detecció sistemàtica amb xarxes electròniques fiables (com XDDE o LINET) no comença fins als anys 1990–2000, de manera que abans d’això només hi ha observacions parcials i no comparables.

Amb les dades modernes disponibles, es pot fer una aproximació climatològica: estudis basats en la xarxa LINET indiquen que a Catalunya s’han detectat aproximadament uns 5 milions de llamps en un període de 10 anys (2011–2020), cosa que equival a una mitjana d’uns 500.000 llamps per any si es compten totes les descàrregues (incloent intra-núvol).

Si només es consideren els llamps núvol-terra, la densitat mitjana és d’aproximadament 1,4 llamps per km² i any. Aplicat a la superfície de Catalunya (uns 32.000 km²), això dona un ordre de magnitud d’uns 40.000–50.000 llamps núvol-terra per any.

Els llamps, sovint percebuts com un risc menor en comparació amb altres desastres naturals, s’estan convertint en un assassí silenciós en moltes parts del món. El cas de l’Índia és un avís clar del futur que podria esperar-nos si no s’actua amb previsió. El canvi climàtic ja està redefinint els perills naturals, i ignorar aquests senyals seria un error greu. Preparar-se avui pot marcar la diferència entre la resiliència i la tragèdia demà.

Ramon Gallart.

Catalunya Davant les Noves Forces de l’Energia Global.

L’any 2025 marca un punt d’inflexió en el sistema energètic i de recursos a escala global. 

Les cinc megatendències identificades per Wood Mackenzie no són fenòmens aïllats ni conjunturals, sinó forces estructurals que redefineixen l’economia mundial, la geopolítica i la competitivitat industrial. En aquest context, Catalunya no és un actor perifèric, és un territori profundament exposat a aquests canvis per la seva base industrial, el seu paper logístic mediterrani i la seva dependència energètica.

El creixement accelerat del gas natural liquat (GNL) dels Estats Units exemplifica com l’energia ha passat de ser una mercaderia a convertir-se en una eina de poder geopolític. En menys d’una dècada, els EUA han passat de projectar terminals d’importació a liderar l’exportació mundial de GNL, amb Europa com a principal mercat de destinació. Aquesta transformació ha estat clau per garantir subministrament després de la crisi energètica europea, però també consolida una nova dependència estratègica. Per a Catalunya, aquest fenomen té una traducció clara que és, el Port de Barcelona i la seva planta de regasificació esdevenen infraestructures crítiques dins el mapa energètic europeu. A curt termini, això pot reforçar la seguretat de subministrament i donar competitivitat a sectors industrials intensius en energia. A mitjà i llarg termini, però, el risc és quedar atrapats en una infraestructura fòssil si no s’utilitza com a palanca cap a gasos renovables, combustibles sintètics i molècules baixes en carboni. 

El debat no és si el GNL és necessari avui, sinó si servirà per accelerar la transició o per retardar-la.

Paral·lelament, les terres rares han emergit com un dels elements més sensibles del comerç internacional. La seva importància per a les renovables, l’electrònica, l’automoció elèctrica i la defensa les situa al centre de la rivalitat geopolítica, amb la Xina dominant gairebé tota la capacitat de refinatge mundial. Catalunya no produeix terres rares, però n’és una gran consumidora indirecta a través del seu teixit industrial. Motors elèctrics, automatització, robòtica, aerogeneradors i electrònica avançada depenen d’aquests materials. Qualsevol interrupció o encariment impacta directament en costos, terminis i competitivitat. Això obliga el territori a repensar el seu model industrial o, es limita a assemblar productes dependents de cadenes globals fràgils, o aposta per valor afegit, reciclatge avançat, disseny per a la circularitat i capacitats tecnològiques pròpies que redueixin vulnerabilitats.

La tercera megatendència, la pèrdua de valor al sector del petroli i gas del mar del Nord britànic, és aparentment llunyà, però conté una lliçó fonamental per a Europa i, per extensió, per a Catalunya. La inestabilitat fiscal i regulatòria ha erosionat la confiança inversora fins al punt de deprimir dràsticament el valor dels actius. El missatge és clar: el capital penalitza la incertesa. En un moment en què Europa necessita inversions massives en xarxes, renovables, emmagatzematge i electrificació, qualsevol senyal d’imprevisibilitat normativa incrementa el cost del capital. Catalunya, que sovint arrossega retards en permisos, conflictes territorials i marcs canviants, hauria de llegir aquest exemple com una advertència

Sense estabilitat i claredat, la transició energètica no atraurà prou inversió privada.

La quarta tendència, la reducció de capacitat petroquímica a Europa, té una incidència directa i crítica a Catalunya, especialment al complex de Tarragona. Aquest pol és un dels principals motors industrials del sud d’Europa, però també un dels més exposats a costos energètics elevats, pressió regulatòria i competència global. El tancament de capacitats d’etilè i altres productes bàsics no és només una qüestió ambiental, sinó una pèrdua de valor afegit, ocupació qualificada i sobirania industrial. Alhora, aquest declivi pot convertir-se en una oportunitat si Tarragona es transforma en un hub de química baixa en carboni, hidrogen, captura i ús de CO₂, reciclatge químic i nous materials. 

El futur del sector no és la continuïtat per inercia, sinó la reinvenció. Sense energia competitiva i projectes tractors clars, el risc de desindustrialització és real.

Finalment, l’expansió de la intel·ligència artificial està disparant la demanda elèctrica global, especialment a través dels centres de dades. Aquesta tendència pot semblar allunyada de l’energia, però en realitat n’és un dels principals motors de creixement. Catalunya aspira a captar economia digital i activitat tecnològica, però això exigeix grans quantitats d’electricitat, xarxes robustes i preus competitius. Si la demanda digital arriba abans que la infraestructura, el resultat pot ser congestió, encariment de la llum i conflictes amb la indústria i els consumidors. Si, en canvi, s’integra dins una planificació intel·ligent, amb renovables addicionals, emmagatzematge, flexibilitat i aprofitament de calor residual, pot accelerar la modernització del sistema elèctric català.

En conjunt, aquestes cinc megatendències dibuixen un escenari en què Catalunya es juga molt més que el compliment d’objectius climàtics. Es juga la seva competitivitat industrial, la qualitat de l’ocupació i la seva capacitat d’atraure inversió en un món cada cop més tensionat per l’energia, els materials i la tecnologia. El repte no és adaptar-se passivament a aquests canvis globals, sinó anticipar-los i convertir-los en una estratègia pròpia. El 2025 no és l’inici de la transició, és el moment en què queda clar qui la lidera i qui la pateix.

Ramon Gallart

Del Megawatt a l’Autonomia Com a Repte Elèctric i Territorial Darrere la Promesa de la Recàrrega Ultraràpida

Fa un dies llegia la noticia que BYD 'sestà plantejant seriosament una idea que, fa només uns anys, hauria semblat gairebé impensable, que recarregar un vehicle elèctric sigui tan ràpid i natural com repostar gasolina. 

La voluntat de desplegar a Europa una xarxa pròpia de supercarregadors de fins a 1.000 kW no només redefineix l’experiència de l’usuari, sinó que obliga a mirar de front una realitat sovint infraestimada; 

La xarxa elèctrica actual no està dimensionada per assumir, sense canvis profunds, una electrificació massiva del transport basada en pics de potència tan elevats.

Fins ara, la transició energètica s’ha explicat sobretot en termes d’energia anual és a dir, quants TWh renovables caldrà produir per substituir els combustibles fòssils. Però el vehicle elèctric, i especialment la recàrrega ultraràpida, introdueix una variable molt més exigent que és la potència instantània i la seva simultaneïtat. Quan parlem de carregadors d’1 MW, no parlem d’un consum marginal, sinó d’una demanda comparable a la d’una instal·lació industrial. Si aquesta demanda es produeix de manera simultània en desenes o centenars de punts del territori, la xarxa existent, sobretot la de distribució, ha de créixer en capacitat, robustesa i intel·ligència.

Això vol dir, de manera molt concreta, que caldrà incrementar en nombre de línies, reforçar o multiplicar centres de transformació i subestacions, introduir més automatització i capacitat de control, i acostar la mitja tensió a llocs on fins ara no era necessari. No és quelcom menor ni ràpid, és una transformació estructural. I aquesta transformació no serà homogènia, perquè els perfils de recàrrega del vehicle elèctric no són uniformes. Hi haurà territoris amb una forta concentració de demanda com poden ser els grans corredors viaris, àrees metropolitanes, zones turístiques amb pics estacionals, on la simultaneïtat de recàrregues pot ser molt alta. En aquests punts, la xarxa haurà d’estar preparada per absorbir onades de demanda molt intenses en períodes curts de temps.

Aquesta simultaneïtat és clau per entendre la magnitud del repte. No és el mateix tenir mil vehicles carregant de manera repartida al llarg del dia que tenir-ne cent connectats alhora a potències de centenars de quilowatts. El segon escenari és perfectament plausible en operacions sortida, caps de setmana o retorns massius, i és aquí on la planificació clàssica queda curta. La xarxa del segle XX estava pensada per consums relativament previsibles i graduals; la mobilitat elèctrica introdueix patrons més abruptes i menys lineals.

Tot això ens porta inevitablement a la generació. Si la xarxa ha de créixer en capacitat per suportar aquests perfils de recàrrega, la generació necessària per alimentar-la també ha de ser extremadament ambiciosa. No només en volum, sinó en disponibilitat i flexibilitat. Les renovables variables com sin la solar i eòlica, són imprescindibles, però per si soles no garanteixen resposta immediata als pics de demanda. Això obliga a combinar-les amb emmagatzematge a gran escala, generació gestionable i una xarxa capaç de redistribuir fluxos d’energia entre territoris de manera eficient. La pregunta ja no és si caldrà més generació, sinó on, quan i amb quina capacitat de resposta.

I aquí apareix un altre element sovint absent del debat, l’impacte territorial. Incrementar la capacitat de generació i de xarxa no és gratis. Significa noves línies, nous parcs renovables, noves subestacions i, en alguns casos, noves instal·lacions d’emmagatzematge o generació de suport. Tot això ocupa espai, modifica paisatges i genera tensions socials si no es fa amb criteris clars i amb retorn local. 

La mobilitat elèctrica, que sovint es presenta com una solució “netament urbana”, té en realitat una petjada territorial que cal reconèixer i gestionar amb honestedat. Electrificar el transport vol dir, inevitablement, reordenar el territori energètic.

Des d’aquesta perspectiva, la iniciativa de BYD pot llegir-se com un accelerador d’una conversa pendent. Si els fabricants prometen recàrregues quasi instantànies i autonomies de 400 avui i 700 o 800 km demà, el sistema elèctric ha de poder respondre sense col·lapsar ni traslladar costos ocults a la societat. Això exigeix una visió integrada que pasa per una planificació de xarxa coordinada amb el desplegament de punts de càrrega, generació renovable distribuïda allà on sigui possible, emmagatzematge per esmorteir pics i regulació que incentivï la gestió intel·ligent de la demanda. 

No es tracta de frenar la innovació, sinó d’acompanyar-la amb una infraestructura a l’alçada.

La meva opinió és que aquest repte, lluny de ser un problema, pot ser una oportunitat històrica. L’obligació d’ampliar i reforçar la xarxa pot servir per modernitzar-la, fer-la més resilient i més preparada per una economia electrificada en tots els àmbits, no només en la mobilitat. Però això només passarà si acceptem que la transició energètica no és invisible ni gratuïta, i que té conseqüències territorials que cal planificar i repartir de manera justa. Els supercarregadors de BYD poden ser el símbol d’un futur més net i eficient, però també ens recorden que aquest futur necessita una xarxa més gran, una generació més flexible i una ambició col·lectiva que vagi molt més enllà del vehicle en si.

Ramon Gallart