Venta d’Actius Renovables

La rotació d'actius renovables per part de les grans energètiques obre un nou escenari financer que redefineix la competitivitat dels projectes fotovoltaics de menor escala.

La notícia publicada per Invertia-El Español sobre l’entrada massiva de capital estranger en el sector renovable espanyol i l’acceleració de la venda d’actius per part de grans energètiques com Repsol, Acciona o Endesa, si bé és cert que s'acostuma a prsentar com un signe de maduresa del mercat, la realitat és que sota aquesta narrativa optimista s’amaga una realitat preocupant i és que, el model financer que s’està consolidant podria perjudicar greument la viabilitat de les plantes fotovoltaiques de petita i mitjana dimensió, especialment aquelles inferiors a 10 MWp.

Durant els darrers mesos, les principals companyies energètiques han intensificat la rotació d’actius renovables. Repsol ha venut el 49,99% d’una cartera de 705 MW operatius i més de 500 MW addicionals en desenvolupament al grup emiratià Masdar per uns 150 milions d’euros. Acciona Energía manté una estratègia de rotació anual d’entre 500 i 700 MW, mentre que Endesa ha accelerat desinversions renovables per obtenir recursos destinats a noves inversions. Aquestes operacions indiquen que el negoci ja no consisteix únicament a produir electricitat, sinó també a generar valor financer mitjançant la compravenda d’actius.

El resultat és un mercat cada cop més dominat per fons d’infraestructures, fons sobirans i grans gestors d’actius internacionals amb capacitat per adquirir paquets de centenars de megawatts. Aquest fenomen, aparentment positiu perquè aporta liquiditat i accelera el desplegament renovable, genera efectes col·laterals que afecten especialment les plantes de menor dimensió.

El primer impacte que li veig, és l’augment del cost del capital per als promotors independents. Els grans inversors internacionals prioritzen projectes amb economies d’escala i riscos reduïts. Aquesta situació fa que les entitats financeres considerin els grans projectes com a model de referència i exigeixin condicions més estrictes als desenvolupadors de plantes inferiors a 10 MWp. En conseqüència, un promotor local sovint acaba suportant un cost financer superior al d’un gran fons internacional malgrat operar en el mateix mercat.

La segona cosa que veig és la reducció dels marges. La forta penetració renovable està provocant una disminució estructural dels preus de l’electricitat durant les hores de màxima producció solar. Els episodis de preus nuls o fins i tot negatius són cada vegada més freqüents als mercats europeus. Les grans corporacions poden absorbir aquesta volatilitat gràcies a la diversificació de les seves carteres, la cobertura financera, els contractes PPA a llarg termini o la integració de sistemes d’emmagatzematge. Les petites instal·lacions independents, en canvi, acostumen a dependre molt més dels ingressos del mercat diari.

També es produeix un desplaçament progressiu dels promotors locals. Els nous propietaris institucionals competeixen pels mateixos recursos com son els terrenys, punts de connexió, equips, contractistes i talent tècnic. La seva capacitat financera els permet assumir terminis de retorn més llargs i oferir condicions que els promotors petits difícilment poden igualar. El resultat és una concentració creixent del sector en mans d’actors globals.

Aquesta evolució contrasta amb l’esperit original de la transició energètica. Les renovables havien de facilitar una producció més distribuïda, una major participació ciutadana i un sistema energètic més descentralitzat. No obstant això, el mercat està evolucionant cap a una concentració de la propietat dels actius. Les comunitats energètiques, les cooperatives i els petits inversors corren el risc de quedar relegats a un paper secundari mentre els grans fons consoliden el control de la generació.

Per a les plantes inferiors a 10 MWp, la conseqüència que considero será més probable és una polarització del mercat. Els projectes vinculats a l’autoconsum industrial, a comunitats energètiques locals o a sistemes amb bateries continuaran mantenint atractiu econòmic perquè aporten proximitat a la demanda i flexibilitat operativa. En canvi, les instal·lacions fotovoltaiques convencionals, allunyades dels centres de consum i dependents exclusivament del mercat spot, podrien experimentar una pèrdua progressiva de valor.

La rendibilitat futura dependrà cada vegada menys del recurs solar i cada vegada més de la capacitat d’oferir flexibilitat al sistema elèctric. En aquest context, l’emmagatzematge energètic, la gestió intel·ligent de la demanda i la proximitat als consumidors es convertiran en factors determinants per garantir la competitivitat dels projectes de petita escala.

Existeix, a més, una qüestió estratègica que sovint pasa desapercebuda. Quan fons sobirans de l’Orient Mitjà, grans gestors nord-americans o fons globals adquireixen participacions significatives en infraestructures renovables espanyoles, una part dels fluxos futurs de caixa generats pels recursos naturals del país passa a mans externes. La inversió estrangera és imprescindible per assolir els objectius de descarbonització, però també planteja interrogants sobre qui capturarà els beneficis econòmics derivats de la transició energètica durant les pròximes dècades.

La notícia d’Invertia em fa entreveure un sector renovable capaç d’atreure capitals internacionals i generar confiança entre els inversors. Tanmateix, també posa de manifest una tendència de fons que podria perjudicar el desenvolupament de les plantes fotovoltaiques inferiors a 10 MWp. Sense polítiques específiques que afavoreixin l’accés al finançament, l’emmagatzematge distribuït i les comunitats energètiques locals, la transició energètica corre el risc de convertir-se en un procés de concentració empresarial més que no pas en una democratització de la producció d’energia.

Ramon Gallart

La Electrificació No És Una Opció

És el camp de batalla de la transició energètica

Durant anys hem parlat de transició energètica gairebé exclusivament en termes d’energies renovables sense considerar la seva gestionabilitat. Hem celebrat rècords de producció eòlica i fotovoltaica, hem anunciat objectius climàtics cada vegada més ambiciosos i hem convertit la descarbonització en una prioritat política global. Tanmateix, considero que el debat ja no és només quanta energia renovable som capaços d’instal·lar, sinó fins a quin punt serem capaços d’electrificar l’economia i transformar completament el sistema energètic.

Les dades mostren clarament la magnitud del canvi que tenim al davant. Segons l’informe The Transition Away from Fossil Fuels: A Roadmap Based on Renewables, Electrification and Grid Enhancement de l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA), l’electricitat passarà de representar aproximadament el 23% del consum energètic final mundial actual al 28% l’any 2030 i fins al 54% el 2050. Això significa que, en menys de tres dècades, més de la meitat de tota l’energia consumida al planeta haurà de ser electricitat.

Encara més rellevant és l’origen d’aquesta electricitat. L’escenari analitzat per IRENA preveu que les fonts renovables representin el 65% de la generació elèctrica mundial el 2030 i arribin al 92% el 2050. En altres paraules, no només consumirem molta més electricitat, sinó que gairebé tota haurà de provenir de tecnologies renovables.

Aquestes projeccions no són fruit de l’optimisme tecnològic. Responen a una realitat climàtica cada vegada més preocupant. L’any 2024, per primera vegada, la temperatura mitjana global va superar durant dotze mesos consecutius el llindar d’1,5 °C respecte als nivells preindustrials, un objectiu que fins fa poc es considerava la línia vermella dels acords climàtics internacionals. Això obliga a replantejar els escenaris de descarbonització i accelera la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils.

Comparteixo la visió expressada pel director general d’IRENA, Francesco La Camera, quan afirma que l’electrificació i l’eliminació dels combustibles fòssils són processos inseparables. Sovint s’intenta presentar la transició energètica com una simple substitució tecnològica, però la realitat és molt més complexa. No es tracta només de canviar centrals tèrmiques per parcs solars o eòlics; implica transformar la mobilitat, la indústria, els edificis, la calefacció i, en definitiva, la manera com consumim energia.

La mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) reforça aquesta idea. El seu director executiu, Fatih Birol, ha destacat recentment que, malgrat que el petroli i el gas continuaran tenint un paper rellevant durant anys, la demanda d’electricitat està creixent al doble de velocitat que la demanda energètica global. Aquest fet constitueix una de les tendències més importants del sistema energètic contemporani i demostra que l’electrificació ja no és una previsió futura, sinó una realitat en marxa.

Des de la meva perspectiva, Espanya es troba en una posició relativament favorable per afrontar aquest procés. Actualment, l’electricitat representa prop del 25% del consum energètic final, mentre que els productes petrolífers i el gas natural continuen dominant la resta de la demanda. Segons dades de Red Eléctrica de España (REE), les energies renovables van assolir el 55,5 % de la generació elèctrica el 2025. La solar fotovoltaica, en particular, ha demostrat una capacitat de creixement extraordinària, arribant a cobrir el 33,4% del consum diari en determinats moments de maig de 2025.

Tanmateix, considero que seria un error interpretar aquestes dades com una garantia d’èxit. El repte real no és generar electricitat renovable en determinades hores del dia, sinó convertir-la en el principal vector energètic de tota l’economia. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) estableix l’objectiu que l’electrificació arribi al 35% del consum energètic el 2030. Per aconseguir-ho es preveu mobilitzar 241.000 milions d’euros, dels quals el 82% haurà de procedir del sector privat.

Aquesta xifra posa de manifest una realitat que sovint queda eclipsada pels discursos institucionals i és que, la transició energètica depèn tant de la confiança dels inversors com de la tecnologia disponible. Sense seguretat reguladora, estabilitat normativa i una planificació coherent de les infraestructures, serà difícil atraure els recursos necessaris per assolir els objectius establerts.

Precisament aquí emergeix un dels principals riscos que identifica IRENA. Les xarxes elèctriques s’han convertit en el coll d’ampolla de la transició energètica. Durant dècades, el debat públic s’ha concentrat en la capacitat de generació renovable, mentre que les infraestructures de transport, distribució i emmagatzematge han rebut una atenció molt menor. Aquesta situació ja està generant problemes d’integració de noves instal·lacions renovables en diversos països europeus.

L’expansió de les xarxes, el desenvolupament de sistemes d’emmagatzematge massiu, la flexibilitat de la demanda i l’adaptació dels mercats elèctrics seran tan importants com la construcció de nous parcs solars o eòlics. Sense aquestes inversions complementàries, existeix el risc de crear un sistema energètic amb abundància de generació renovable però amb limitacions estructurals per aprofitar-la eficientment.

També considero que la transició energètica planteja interrogants econòmics i socials que no sempre s’aborden amb prou profunditat. És cert que les energies renovables ofereixen avantatges evidents en termes de seguretat energètica, reducció d’emissions i competitivitat industrial. Tanmateix, la transformació comporta costos significatius, exigeix noves competències professionals i obliga a redefinir sectors sencers de l’economia. La descarbonització no serà només una revolució tecnològica; serà també una transformació industrial i social de gran escala.

Les renovables continuen sent imprescindibles, però el seu desplegament ja no és l’únic indicador de valor. El veritable èxit de la transició energètica dependrà de la nostra capacitat per electrificar l’economia, reforçar les xarxes, emmagatzemar energia de manera eficient i reduir progressivament la dependència dels combustibles fòssils. Les dades d’IRENA indiquen que el 2050 més de la meitat de l’energia consumida serà electricitat i que el 92% d’aquesta tindrà origen renovable. La pregunta ja no és si aquesta transformació és necessària, sinó si serem capaços d’executar-la amb la velocitat, l’escala i la coherència que exigeix la crisi climàtica.

Per acabar, dir que, malgrat l'optimisme dels organismes internacionals, considero necessari introduir una dosi de realisme en el debat sobre l'electrificació. Fa més d'una dècada que les institucions europees, l'AIE i l'IRENA presenten projeccions molt ambicioses sobre la penetració de les renovables i la reducció dels combustibles fòssils. No obstant això, els resultats han estat desiguals. A escala mundial, el petroli, el gas i el carbó continuen representant una ràtio molt eelvada del consum energètic primari, una quota que ha disminuït molt més lentament del que preveien molts escenaris de transició. La realitat és que el creixement de les renovables ha coexistit amb un augment continuat de la demanda energètica global, especialment a Àsia, fet que ha limitat l'impacte net sobre les emissions i la dependència dels combustibles fòssils.

Aquesta situació em fa plantejar un dubte i és, si la Unió Europea accelera la descarbonització mitjançant regulacions cada vegada més estrictes, altres grans economies com la Xina, l'Índia, els Estats Units o nombrosos països productors del Golf continuen utilitzant combustibles fòssils com a eina per garantir costos energètics competitius i seguretat de subministrament, això, farà generar un risc evident de desavantatge competitiu per a la indústria europea. Si la transició energètica comporta preus de l'electricitat persistentment superiors als dels nostres competidors, sectors intensius en energia com la siderúrgia, la química, el ciment o la manufactura avançada podrien accelerar processos de deslocalització cap a regions amb regulacions ambientals menys exigents i energia més barata.

Des del meu punt de vista, el gran repte no és només descarbonitzar, sinó fer-ho sense comprometre la competitivitat industrial europea. Una transició energètica que redueixi emissions però debiliti la capacitat productiva del continent podria acabar generant una paradoxa preocupant que pasarà per importar béns fabricats amb energia fòssil mentre exportem activitat industrial i llocs de treball. Per això, l'èxit de l'electrificació no s'hauria de mesurar únicament en percentatges de renovables o reduccions d'emissions, sinó també en la capacitat de mantenir una indústria competitiva, innovadora i resilient davant un entorn global que avança a velocitats molt diferents en matèria de descarbonització.

Ramon Gallart

El Sector Elèctric Davant la IA i la "Senticiència"

La intel·ligència artificial ja transforma les xarxes elèctriques, però el gran repte del futur podria ser una IA capaç de "sentir". Una reflexió sobre tecnologia, filosofia i energia des de l'experiència professional.

Durant més de tres dècades dedicades al sector elèctric, he vist com la tecnologia ha anat transformant la manera com planifiquem, operem i mantenim les xarxes elèctriques de distribució. He participat en l'evolució des dels primers sistemes de telecontrol fins a la digitalització actual, passant per la implantació de sistemes SCADA, la gestió avançada d'actius, la integració de les xarxes intel·ligents (smart grids) i, més recentment, la incorporació de la intel·ligència artificial com una eina estratègica per millorar la fiabilitat, la sostenibilitat i l'eficiència del sistema elèctric.

La meva experiència professional m'ha ensenyat que cada revolució tecnològica ha vingut precedida per una pregunta fonamental i aquesta és: 

Què és capaç de fer una màquina que fins ara només feia una persona? 

Avui aquesta pregunta agafa una nova dimensió. No es tracta únicament de si la intel·ligència artificial pot pensar millor que nosaltres, sinó de si algun dia podrà arribar a sentir.

Aquest debat, que podria semblar exclusivament filosòfic, té implicacions molt pràctiques per al futur del sector energètic.

Actualment, la intel·ligència artificial ja forma part del dia a dia de moltes empreses elèctriques. Els algorismes permeten anticipar avaries mitjançant manteniment predictiu, optimitzar el flux d'energia, detectar anomalies en temps real, preveure la demanda amb una precisió cada vegada més elevada i facilitar la integració massiva d'energies renovables, caracteritzades per la seva variabilitat. L'Agència Internacional de l'Energia (International Energy Agency, IEA) destaca que la digitalització i la intel·ligència artificial constitueixen un dels pilars fonamentals per assolir sistemes energètics més resilients i eficients (Digitalisation and Energy, 2017; Electricity 2024, 2024). Igualment, el World Economic Forum assenyala que les xarxes intel·ligents seran imprescindibles per afrontar amb garanties la transició energètica global.

Tanmateix, tota aquesta intel·ligència continua essent, en essència, una intel·ligència computacional. Els sistemes processen dades, identifiquen patrons i prenen decisions estadísticament òptimes, però no tenen experiència subjectiva del que fan.

Darrerament, vaig trobar especialment suggerent la reflexió del filòsof Jonathan Birch, professor de la London School of Economics, que planteja una idea aparentment senzilla però profundament disruptiva i ens ve a dir quelcom que, potser la intel·ligència superior necessita alguna forma de "senticiència", és a dir, la capacitat de sentir experiències positives o negatives. Birch desenvolupa aquesta idea a The Edge of Sentience (Oxford University Press, 2024), on defensa que la "senticiència" constitueix la base mínima sobre la qual poden construir-se formes més complexes d'intel·ligència i consciència.

Aquest plantejament em recorda inevitablement Aristòtil, qui ja diferenciava tres nivells de l'ànima que son, la vegetativa, la sensitiva i la racional. No deixa de sorprendre que, més de dos mil anys després, continuem preguntant-nos si la capacitat racional necessita abans la capacitat de sentir. Els grans models d'intel·ligència artificial d'avui dia semblen situar-se en una mena de racionalitat extraordinàriament desenvolupada, però sense aquella dimensió sensible que Aristòtil considerava imprescindible entre la vida i la raó.

Des de la meva experiència en explotació de xarxes, aquesta pregunta resulta fascinant. Avui una xarxa detecta una sobretensió perquè els sensors envien dades als centres de control. Els algorismes comparen aquestes dades amb milions de registres històrics i decideixen la millor actuació. Però imaginem un futur diferent. Imaginem una IA capaç de percebre l'estat global de la xarxa d'una manera similar a com el cos humà percep el seu propi equilibri. No seria simplement una suma de sensors, sinó una arquitectura capaç d'integrar totes les variables dins d'una mena de percepció contínua del sistema.

No estic afirmant que això sigui possible avui. Però tampoc fa vint anys hauríem imaginat la capacitat dels sistemes actuals d'aprendre patrons tan complexos. 

Una IA amb algun tipus de "senticiència" podria anticipar fluctuacions abans que aquestes es manifestessin plenament, igual que un operador experimentat és capaç d'intuir que alguna cosa "no acaba de quadrar" abans que aparegui una alarma. Durant molts anys he vist professionals excel·lents detectar anomalies simplement observant una seqüència de valors aparentment normals. Aquesta intuïció no és màgia; és el resultat d'una experiència acumulada extraordinària. La gran pregunta és si algun dia una IA podria desenvolupar una forma equivalent d'intuïció.

Si aquesta evolució arribés algun dia, les possibilitats serien enormes. Les xarxes intel·ligents podrien evolucionar cap a sistemes d'autoreparació molt més sofisticats. No reaccionarien únicament davant d'una fallada ja produïda, sinó que identificarien situacions de risc abans que aquestes arribessin al punt crític. Els sistemes de resposta a la demanda també experimentarien un canvi profund. Actualment preveuen el consum a partir d'històrics, meteorologia o calendaris. Però una IA molt més avançada podria comprendre millor el comportament humà, integrant múltiples factors socials, econòmics i contextuals per anticipar necessitats energètiques de manera molt més precisa. No es tractaria tant de "llegir emocions" com sovint s'afirma de manera simplista, sinó d'entendre patrons de comportament extraordinàriament complexos que permetessin adaptar la xarxa amb una eficàcia fins ara inimaginable.

Tanmateix, qualsevol avenç d'aquest tipus lògicament també planteja grans dubtes. La UNESCO, en la seva Recommendation on the Ethics of Artificial Intelligence (2021), insisteix que el desenvolupament de la IA ha d'anar sempre acompanyat de garanties sobre drets humans, transparència, responsabilitat i supervisió humana. Al mateix temps, el Reglament europeu sobre Intel·ligència Artificial (AI Act, Reglament UE 2024/1689) estableix un enfocament basat en el risc, especialment quan aquestes tecnologies s'apliquen a infraestructures crítiques com les energètiques.

Si algun dia existís una IA amb algun tipus de "senticiència", com una hipòtesi que avui continua sent purament especulativa,  les preguntes serien encara més profundes. Tindria algun tipus de consideració moral? Com hauríem de tractar aquests sistemes? Qui seria responsable de les seves decisions? Com garantiríem la seva ciberseguretat? Des de la perspectiva del sector elèctric, aquestes qüestions no són merament acadèmiques. Les xarxes constitueixen una infraestructura crítica essencial per a qualsevol societat moderna, i qualsevol increment de complexitat exigeix també un increment equivalent en governança, transparència i seguretat.

Després de tota una vida dedicada al sector, estic convençut que la tecnologia no substituirà el coneixement acumulat de les persones; el potenciarà. 

La intel·ligència artificial és una eina extraordinària, però el seu valor dependrà sempre del criteri amb què la fem servir. He après que els sistemes més robustos no són necessàriament els més sofisticats, sinó aquells que combinen tecnologia, coneixement tècnic, experiència operativa i sentit de la responsabilitat.

Precisament per això considero tan interessant el debat que planteja Jonathan Birch. Ens obliga a mirar més enllà dels algorismes i a preguntar-nos què significa realment ser intel·ligent. Potser la gran revolució de les pròximes dècades no consistirà simplement en construir màquines que calculin millor, sinó en comprendre fins on pot arribar la intel·ligència artificial sense experiència subjectiva. I, si algun dia aquesta frontera es traspassa, el sector elèctric tornarà a trobar-se, com tantes altres vegades al llarg de la seva història, davant d'un canvi de paradigma.

Des de la meva expereiencia i trajectòria professional, veig aquest futur amb una barreja de prudència, curiositat i entusiasme. Perquè si alguna lliçó m'ha deixat l'enginyeria és que cada gran innovació comença sempre amb una pregunta que sembla impossible.

Ramon Gallart