Els Reptes de l'Electrificació de Catalunya

Electrificar Catalunya és possible; convertir les hipòtesis en trajectòria és el veritable repte

L'article de Joan Vila del 30/08/2026, defensa que la demanda elèctrica de Catalunya passarà d'uns 43 TWh actuals a uns106 TWh el 2040 per l'electrificació del transport, la climatització i la IA, i que això és assolible complint el desplegament renovable del PROENCAT, amb un cost de generació de 60–66 €/MWh que ens faria competitius respecte a Europa (en referencia concreta d'Alemanya). La tesi de fons és normativa per electrificar i digitalitzar o quedar-se "relegats a una societat irrellevant". És un exercici que el considero de valor amb mètode i modelització alhora, ambiciós i honest en les seves hipòtesis. No obstant, hi ha assumpcions que voldria contribuir i aportar una altre perspectiva, en base al marge entre l'escenari que es descriu i la realitat operativa.

El punt de partida numèric és sòlid i encaixa amb les dades oficials. El 2024 la demanda elèctrica catalana va ser de 44,11 TWh, un 0,7% inferior a la de 2023, i el consum incloent autoconsum de 40.834 GWh. També és correcta la fotografia de dependència sobre Catalunya que va generar 37,4 TWh i en va consumir 44,1, un 15% més. Aquesta diferència és important. I el nus del problema que l'article vol resoldre és real i no és altre que, l'energia nuclear cobreix el 50,3% de la demanda amb els tres reactors d'Ascó 1, Ascó 2 i Vandellòs 2, amb tancament previst d'Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035.

Substituir la meitat de la generació en cinc anys, alhora que la demanda es dobla, és el veritable repte.

A partir d’aquí, considero que l’anàlisi ens permet identificar i explorar conjuntament possibles vulnerabilitats en els cinc punts següents:

Primer, l’atribució al PROENCAT: en relació amb l’horitzó 2040. El PROENCAT és una prospectiva amb horitzó 2050, aprovada mitjançant l’Acord de Govern GOV/130/2023, i no estableix pròpiament fites vinculants per a l’any 2040.

En aquest sentit, el que proposa Vila, sobre les xifres esmentades de 70 TWh d’energia eòlica i 38 TWh d’energia fotovoltaica el 2040, serien un òptim per subtitur les Nuclears que necessitarien de bateries per ferles gestionables. La prospectiva planteja, per al 2050, assolir gairebé 62.000 MW de potència instal·lada, una xifra aproximadament 18 vegades superior a la potència instal·lada actual.

Segon, l'assumpció eòlica: especialment els 45 TWh de Roses. Atribuir 45 TWh només a l'eòlica marina de Roses implicaria de l'ordre de 12–15 GW offshore en una sola zona, quan el projecte real de referència allà (Parc Tramuntana) és d'uns centenars de MW. Si aquesta hipòtesi falla, tot l'equilibri de 106 TWh se'n ressent.

Tercer, el coll d'ampolla no és tècnic sinó administratiu: el 2024 Catalunya només va afegir 81,92 MW de nova capacitat renovable, dels quals només 30 MW eòlics, i la Generalitat no va autoritzar cap projecte de parc eòlic terrestre; l'Observatori de les Renovables (OBERCat) parla d'una situació de bloqueig que no és extraordinària en la tramitació. Passar d'aquest ritme als 62.000 MW del 2050 requereix multiplicar per ordres de magnitud la velocitat d'aprovació, i el model assumeix implícitament que aquest problema, que encara no ho està resol, ja ho està.

Quart, la biga mestra de gas renovable és optimista: el disseny descansa en 596 motors de gas renovable (11 GW) amb biometà a 81 €/MWh per cobrir els Dunkelflaute, però la disponibilitat real de biometà a Catalunya és limitada i escalar-la fins a alimentar 11 GW de potència ferma és una hipòtesi forta, per``o ara amteis, no la se verue com una certesa de mercat.

Cinquè, la demanda d'IA (16 TWh): és plausible en ordre de magnitud donat què, el Govern ha identificat 26 projectes de centres de dades que podrien sumar prop de 2.000 MW, i l'AIE preveu que el consum mundial dels centres de dades arribi als 945 TWh el 2030 però, convindria recordar la crítica inversa i és que, són d'electricitat renovable que caldria per reduir emissions en altres sectors, no necessàriament una addició "neta".

Pel que fa a la comparació amb Europa, que és el punt fort del text, la conclusió de competitivitat va en la bona direcció. Espanya i, per tant Catalunya, parteixen d'una posició favorable ja què, al primer semestre de 2025 el preu residencial va ser de 26,1 €/100 kWh a Espanya i 26,6 a França, tots dos per sota de la mitjana de la UE, mentre Alemanya arribava a 38,4 €; i en preu majorista, el juny de 2026 Espanya es movia al voltant dels 65 euros de mitjana, molt a prop dels 66 €/MWh que projecta l'autor. Ara bé, la comparació amb França (que el text situa a 65 €/MWh) caldria posar-la en context, perquè França manté preus baixos gràcies precisament al parc nuclear que Catalunya està a punt de tancar, tensió que crec caldria tenir en compte. I l'avantatge industrial espanyol s'erosiona per costos regulatoris propis com serien els serveis d'ajust del sistema que amplien l'esceltxa competitiva en més de 21 €/MWh respecte a França o Alemanya, de manera que el preu de generació no és el preu final que paga la indústria.

La direcció del text me la crec i és defensable amb les xifres de partida, però l'escenari central depèn de supòsits que avui són més una aspiració que una trajectòria.

Ramon Gallart

El Talent no Caduca; Set Estacions Cap a la Saviesa

Una reflexió a partir de de l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" (Canal CEO)

Fa gaire més de quaranta anys (servei militar obligatori inclòs) que vaig començar a treballar inicialment des del la part més elemental de la cadena professional que no era una altra del que llaors s'anomenava,"aprenent", sobre tot, amb molta il·lusió. Llavores, allà per l'any 1987, una xarxa elèctrica encara s'entenia sobretot línies i torres, el sector tenia companyies elèctriques i el concepte client no existia ja que s'anomenaven "abonat" igual passava amb la telefonia, gas i aigua. Avui, després d'un recorregut que m'ha portat de construir centres de transformació, desplegar sistemes de telecomunicacions per les xarxes d'alta tensió passant per i l'enginyeria de les xarxes elèctriques, posteriorment, en transformació cap a xarxes intel·ligents, a la direcció d'innovació, i als despatxos europeus on es decideix el futur de la distribució de la UE, fa unes setmanes em van convidar a llegir l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" de Canal CEO. M'hi vaig reconèixer en cada línia, i em va empènyer a compartir una visió des del meu recorregut professional fins avui ja, com una etapa que visc com la recta final d'una trajectòria, però entesa no com un tancament sinó com el moment de màxima aportació. La seva tesi és senzilla i incòmoda alhora i,

no és altre que la de que el talent no caduca; el que caduca són les organitzacions que no saben reconèixer-lo.

Vull afegir-hi la meva mirada, que és la d'algú que ha treballat i treballa amb sistemes distribuïts. En una xarxa elèctrica moderna cap node és només consumidor. És a dir, cada punt també pot generar, emmagatzemar i compartir. Doncs bé, una carrera professional funciona igual. No és una línia recta cap a l'obsolescència, sinó una seqüència d'estacions on cadascuna produeix valor per a la següent. Deixeu-me recórrer-les, perquè crec que aquí hi he trobat on l'ebook batega de fons.

Tota trajectòria comença amb la sembra, la captació: algú que decideix incorporar-te, sovint sense saber encara del cert què hi aportaràs. És l'estació més fràgil i la que més es descuida quan una empresa mira els perfils júnior només com a "mà d'obra barata i moldejable", com denuncia amb encert un dels autors. Captar no és omplir una vacant; és plantar. I el que es planta bé, arrela. D'aquesta sembra en vénen els aprenentatges. Hi ha coneixement que s'adquireix ràpid com seria saber fer anar una eina, una tecnologia, una manera de treballar i està bé que sigui així. Les noves generacions ho fan a una velocitat que a mi encara m'admira. 

Aquesta és l'energia que cap organització es pot permetre menysprear.

Ve després el moment de posar en pràctica el que s'ha aprés, quan la teoria es troba amb la realitat i descobreixes , de vegades massa tard, com bé recorda Javier Lapeña a l'ebook; que el món és molt més matisat que els manuals amb què vas començar. No tot aprenentatge es pot accelerar. El criteri no s'entrega fet; es cuina prenent decisions amb informació incompleta i convivint amb els propis errors. Només llavors arriba el moment delicat i bonic de començar a fer aportacions allà on altres ja han arribat. Això no és altre que, aixecar-se sobre el treball dels qui et van precedir, sense haver de reinventar el que ja funcionava ni resignar-se a repetir-ho. En els projectes europeus de xarxes intel·ligents ho he vist mil vegades,

La innovació de veritat no neix del que és nou contra el que és vell, sinó de connectar-los.

Un dia, aquell qui aporta passa a ser qui fa aportar els altres, i comença a promoure i motivar el talent. És el pas del node al hub o el que és el mateix dir que, la teva feina ja no és brillar, sinó fer que la xarxa sencera funcioni millor. Aquí el sénior té un paper insubstituïble com a mentor sempre, com apunta Cristian Viladoms, des de l'escolta i no des del paternalisme. Tot això va sedimentant en experiència, entesa no com un arxiu polsós sinó com a criteri viu que és el de saber llegir una situació complexa sense que ningú te l'expliqui, reconèixer un senyal d'alarma abans que soni, recordar què va funcionar i què no. Aquest és el sistema operatiu invisible del qual parla Alberto Garzón García , allò que se'n va quan una persona clau es jubila i que rarament està no ho estarà escrit en cap manual.

I finalment arriba la saviesa. No com a premi de consolació al final del camí, sinó com l'estació més productiva de totes. La saviesa és experiència depurada per les relacions que ve de dècades de tractar amb persones, institucions, conflictes i cicles que es repeteixen. És la capacitat de posar tot el recorregut al servei del col·lectiu. Per això aquesta última estació no és el final d'una carrera, sinó el començament de la seva contribució més gran que és la de representar, aconsellar, obrir camí, transferir. La saviesa és el moment en què la teva trajectòria deixa de ser teva i passa a ser de tots.

Si aquesta progressió és certa, aleshores l'error que assenyala l'ebook és evident donat que, moltes organitzacions gestionen l'edat quan haurien de gestionar el compromís i la capacitat, com formula molt bé Pasqual Prous. Rejovenir no equival a guanyar talent. Confondre velocitat amb creixement, o joventut amb innovació i maduresa amb tradició, és un paradigma car i sense base real. La bona notícia és que la tendència ens acompanya. Cada cop hi ha menys posicions on l'edat sigui una limitació física real, i cada cop importa més la saviesa acumulada. La longevitat laboral, lluny de ser una amenaça, és disposar durant més temps d'un actiu que costa dècades de construir. El repte no és substituir unes generacions per altres, sinó orquestrar que totes convisquin en la mateixa xarxa.

Ramon Gallart

Electrificar Europa

És molt més que una resposta al canvi climàtic.

La presentació per part de la Comissió Europea del nou Electrification Action Plan, és una decisió que de fer-se realitat,  marcarà una època. No estem davant d'un nou paquet de mesures ambientals, sinó davant d'una estratègia que redefineix el futur energètic, industrial i econòmic d'Europa. Personalment, considero que és una excel·lent oportunitat que no podem deixar escapar.

Durant molts anys hem associat la transició energètica gairebé exclusivament amb la instal·lació de més energies renovables. Sens dubte, era un pas imprescindible, però insuficient. Produir electricitat neta no transforma per si sol el model energètic si continuem consumint gas natural, gasoil o gasolina en la indústria, els edificis i el transport. El veritable repte és actuar sobre la demanda, i això només s'aconsegueix electrificant els usos finals de l'energia.

Això és precisament el que planteja Brussel·les i no és altre que, substituir progressivament el gas natural i els derivats del petroli per electricitat produïda majoritàriament amb fonts renovables i altres tecnologies baixes en emissions. No és només una aposta climàtica; és una estratègia de competitivitat, de seguretat energètica i de sobirania europea.

Els darrers anys ens han recordat amb contundència la fragilitat del nostre model energètic. La guerra d'Ucraïna, la inestabilitat al Pròxim Orient i la volatilitat dels mercats internacionals han demostrat i encara ho estan fent, fins a quin punt Europa continua depenent d'uns combustibles que no controla. Cada crisi geopolítica es tradueix immediatament en un increment dels costos energètics, una pèrdua de competitivitat empresarial, un augment de la inflació i un impacte directe sobre les economies familiars.

Quan la Comissió Europea fixa l'objectiu de substituir dos terços del consum de gas, reduir a la meitat el consum de petroli i estalviar fins a 200.000 milions d'euros en importacions de combustibles fòssils abans de 2040, el missatge va molt més enllà de la reducció d'emissions. Significa retenir riquesa dins d'Europa, reduir la dependència exterior, protegir la nostra economia davant les tensions internacionals i reforçar l'autonomia estratègica del continent.

En definitiva, la millor energia és aquella que podem produir nosaltres mateixos.

Però aquesta transformació només serà possible si electrifiquem decididament la demanda. Això implica accelerar la implantació del vehicle elèctric, substituir les calderes de gas per bombes de calor, electrificar processos industrials, impulsar l'emmagatzematge energètic i gestionar de manera intel·ligent la demanda. Ja no és suficient generar electricitat renovable; cal que aquesta electricitat substitueixi efectivament els combustibles fòssils allà on avui encara són predominants.

És aquí on la transició energètica es converteix en una autèntica política industrial.

Europa competeix amb economies com la nord-americana, la xinesa, la japonesa o la sud-coreana, que estan invertint massivament en electrificació, digitalització i noves tecnologies. Si volem mantenir una indústria competitiva, necessitem una energia estable, predictible i cada vegada menys exposada als mercats internacionals dels combustibles fòssils. L'electricitat produïda localment ofereix precisament aquesta estabilitat.

Tanmateix, Brussel·les també identifica un dels principals obstacles que cal resoldre amb urgència i no és altre que, avui, en molts casos, l'electricitat continua sent més cara que el gas per efecte dels impostos, peatges i càrrecs regulats que suporten les factures elèctriques. És una contradicció difícil d'entendre. Demanem a ciutadans i empreses que electrifiquin els seus consums mentre mantenim un marc econòmic que sovint continua afavorint els combustibles fòssils.

Per això és imprescindible reformar la fiscalitat i la regulació del sistema energètic. Si volem accelerar la transició, els senyals econòmics han d'anar en la mateixa direcció que els objectius polítics.

En aquest nou escenari, les xarxes de distribució elèctrica deixen de ser una infraestructura invisible per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la transformació energètica. Sense xarxes modernes, digitalitzades, resilients i preparades per gestionar milions de nous punts de consum i de generació distribuïda, la transició simplement no serà possible.

És aquí on els distribuïdors d'energia elèctrica tenen una responsabilitat i, alhora, una oportunitat extraordinàries.

En concret, els distribuidors locals acostumen a estar fortament arrelades al territori, coneixen de primera mà les necessitats dels municipis, dels polígons industrials i dels petits consumidors. La seva proximitat els permet facilitar la integració de l'autoconsum, les comunitats energètiques, els sistemes d'emmagatzematge, la flexibilitat de la demanda o la recàrrega intel·ligent del vehicle elèctric. En definitiva, poden actuar com a veritables acceleradors de la transició energètica des del territori.

Ara bé, aquesta responsabilitat també exigeix un marc regulador coherent. Durant anys, la distribució elèctrica ha funcionat sota models retributius que han limitat la capacitat inversora del sector. Si Europa vol electrificar l'economia al ritme que proposa, serà imprescindible facilitar les inversions necessàries perquè les xarxes estiguin preparades per assumir aquest nou model energètic.

Ara bé, també crec que Europa ha d'afrontar un debat que sovint apareix quan es parla de descarbonització i, passa si Europa fa un gran esforç per reduir emissions mentre altres grans economies continuen augmentant el consum de carbó, petroli o gas.

La Unió Europea genera una part relativament reduïda de les emissions globals de CO₂, mentre que altres regions del món continuaran incrementant la seva demanda energètica durant les properes dècades. Si el debat es limités exclusivament al canvi climàtic, alguns podrien qüestionar l'impacte real de l'esforç europeu. Però aquest plantejament, al meu entendre, és incomplet.

L'electrificació de l'economia europea ja no es pot justificar únicament per motius ambientals. 

Encara que la resta del món avancés més lentament en la descarbonització, Europa continuaria tenint raons per abandonar progressivament el gas natural i el petroli. Ho hauria de fer per seguretat energètica, per competitivitat industrial, per estabilitat econòmica i per autonomia estratègica.

Cada euro que deixem de destinar a importar combustibles fòssils és un euro que pot generar activitat econòmica, innovació, ocupació i desenvolupament tecnològic dins d'Europa. Cada megawatt produït amb recursos propis redueix la nostra dependència exterior i ens protegeix davant futures crisis geopolítiques.

A més, Europa ha exercit històricament un paper de lideratge en les grans transformacions reguladores i industrials. També pot fer-ho ara demostrant que un sistema energètic electrificat i descarbonitzat no només és ambientalment més sostenible, sinó també econòmicament més eficient i industrialment més competitiu. Si aquest model funciona, molts altres països acabaran adoptant-lo no només per compromís climàtic, sinó perquè serà la millor opció des d'un punt de vista econòmic.

Per això crec que l'èxit de la transició energètica europea no s'hauria de mesurar exclusivament en tones de CO₂ evitades. També s'hauria de valorar per la seva capacitat de generar una indústria més innovadora, una economia més resilient, unes empreses més competitives i una societat menys dependent dels recursos energètics d'altres continents.

La transició energètica serà, probablement, la major transformació econòmica d'Europa des de la revolució industrial. No serà senzilla. Exigirà inversions molt importants, estabilitat reguladora, planificació i una estreta col·laboració entre administracions, empreses i ciutadania. Però el cost de no actuar seria molt més elevat.

Espero que Europa hagi entès que el futur no consisteix a buscar nous proveïdors de gas, sinó a necessitar cada vegada menys gas.

L'electrificació no és una moda ni una aposta ideològica. És una decisió racional basada en criteris econòmics, industrials, tecnològics i geopolítics. És l'eina que ens permetrà construir una Europa més autònoma, més competitiva i més preparada per afrontar els reptes del segle XXI.

El debat, per tant, ja no és si hem d'electrificar la demanda. El veritable debat és si serem capaços d'accelerar aquesta transformació amb la velocitat que exigeix el context actual. Perquè cada quilowatt hora que substitueix un litre de petroli o un metre cúbic de gas és una passa més cap a una Europa energèticament sobirana, industrialment més forta i climàticament més responsable.

I aquesta és una oportunitat que no ens podem permetre deixar escapar. 

Rmon Gallart