La innovació en el sector de la distribució elèctrica s’ha convertit en un element imprescindible, especialment per a les empreses de menor dimensió, aquelles amb menys de 100.000 punts de subministrament.
Durant dècades, aquests distribuïdorss han pogut funcionar sota un model relativament estable que era el de mantenir la xarxa, garantir la qualitat de servei i atendre les incidències. Però aquest model s'està convertint en obsolet davant un sistema elèctric que canvia molt més ràpidament del que ho van fer mai les xarxes de distribució.
L’avenç accelerat de les energies renovables distribuïdes, l’expansió del vehicle elèctric, la irrupció de les comunitats energètiques i la digitalització massiva fan que la baixa tensió, tradicionalment desconeguda, sigui avui l’escenari principal de la transformació. Documents com el Technology Radar d’ E.DSO O apunten que els desenvolupaments tecnològics són nombrosos, ràpids i potencialment disruptius, de manera que impacten directament l’activitat dels DSO i els obliguen a replantejar les seves pràctiques.
En aquest context, la innovació ja no és un luxe, és una condició de supervivència.
Per als DSO petits, la primera gran revolució és fer “visible” la xarxa de baixa tensió. Durant anys, aquesta xarxa s’ha gestionat gairebé a cegues, confiant que mentre no hi hagués reclamacions tot funcionava bé. Això ja no serveix en un entorn saturat de fotovoltaica residencial, punts de recàrrega i equips electrònics sensibles. Integrar dades de comptadors intel·ligents, incorporar sensors, utilitzar analítica avançada o fins i tot començar a desplegar elements intel·ligents com reguladors de tensió o transformadors amb regulació en càrrega permeten anticipar problemes i evitar reforços costosos. La innovació aquí no és compra de gadgets: és capacitat de comprendre què passa, quan i per què.
Una altra transformació inevitable és la introducció progressiva d’automatismes i capacitats de self-healing. Fins i tot amb pressupostos modestos, és perfectament possible reduir durades d’interrupció amb uns quants telecontrols ben ubicats i algoritmes senzills que permeten reconfigurar la xarxa quan hi ha una avaria. Tot això té un impacte directe en la qualitat de servei i, sobretot, en la percepció del regulador i dels clients.
Els DSO petits no poden competir amb les grans companyies en volum, però sí en agilitat i en capacitat de reaccionar ràpidament si doten la xarxa d’un mínim de “cervell”.
La innovació també implica deixar de veure les noves tecnologies com una amenaça i començar a entendre-les com un aliat. Les microxarxes, el Building-to-Grid, el Vehicle-to-Grid o la flexibilitat local no són experiments llunyans, són eines reals per millorar la resiliència i optimitzar l’ús de la xarxa. Un polígon industrial amb molta solar, una flota municipal de vehicles elèctrics o un hospital local poden convertir-se en socis tecnològics d’un DSO petit, ajudant-lo a equilibrar càrregues, gestionar congestions o garantir subministrament en situacions crítiques. Però, cal establir col·laboracions i no limitar-se a una relació estrictament contractual o administrativa.
L’ús de la intel·ligència artificial, l’IoT i l’edge computing constitueix un altre element transversal. Cap DSO petit ha de crear un departament d’IA propi, però sí escollir plataformes que incorporin analítica avançada, predicció de càrrega o detecció automàtica d’avaries. Són tecnologies madures que permeten decisions més informades, manteniment més eficient i una visió molt més clara de l’estat de la xarxa. Les eines ja existeixen; el repte és voluntat i capacitat d’adoptar-les.
Tot això contrasta amb un risc sovint invisible: el cost de no innovar.
Mantenir l’statu quo pot suposar més reclamacions, més talls, més costos operatius, més inversions d’urgència i, sobretot, una percepció creixent que el DSO no està preparat per gestionar una xarxa moderna. En un futur no gaire llunyà, els reguladors podrien exigir un nivell de maduresa que algunes empreses petites no podran assolir si no comencen ja. La inacció pot resultar molt més cara que qualsevol programa d’innovació.
No obstant, els DSO petits tenen avantatges que no sempre reconeixen com la de ser propers al territori, coneixen els seus usuaris i administracions, tenen escales manejables per fer proves reals i poden avançar molt ràpid quan la direcció decideix fer un pas endavant. A més, avui la innovació no es fa en solitari, hi ha projectes europeus, sandboxes reguladors i plataformes col·laboratives que permeten compartir costos, riscos i coneixement. Per a un DSO petit, sumar-s’hi pot ser la manera més intel·ligent d’explorar noves tecnologies sense assumir càrregues excessives.
La transició energètica necessita xarxes més flexibles, més digitals i més resilients. Les grans empreses hi estan entrant amb grans programes, però els DSO petits també tenen un paper essencial. Són l’articulació de la vida quotidiana energètica de milers de municipis. Si decideixen innovar, poden convertir-se en actors centrals de la transformació local com a facilitadors de renovables, impulsors de mobilitat elèctrica, garants de resiliència i catalitzadors de desenvolupament econòmic. Si no ho fan, corren el risc de quedar-se relegats i convertir-se en un fre a la modernització del sistema energètic.
La innovació no és un destí, és una actitud. I per als DSO petits, és senzillament la millor manera de garantir que continuaran essent rellevants en un món energètic que ja no espera ningú.
Ramon Gallart
