Avui, Dia dels Reis Mags

Els meus regals (auguris) energètics per al 2026 (Europa, Espanya i Catalunya) amb el món de fons.

Hi ha un moment, just abans de creuar un riu, en què s'costuma a dubtar en atravessar-lo. No perquè falti un mapa per saber a on anar, sinó perquè l’aigua canvia cada dia; avui baixa clara, demà tèrbola; avui és un fil d’aigua, demà un torrent.

El 2026, l’energia serà exactament això, un riu que ens obligarà a decidir mentre el corrent es mou.

A Europa, la pregunta ja no és, més "descarbonitzem?", sinó "a quin ritme, amb quina xarxa i amb quina seguretat?". A Espanya, "com evitem que el sistema s’ofegui en l’èxit renovable?". I a Catalunya, "com passem del relat a la implementació real sense trencar la cohesió social ni la competitivitat industrial?".

Així què, fem com els Reix Mags és a dir, mirem el cel (geopolítica), escoltem la terra (xarxes i indústria) i parem atenció als senyals (regulació i preus). I, sí: demà és un riu.

Durant uns anys vam pensar que la transició era sobretot una qüestió de "posar renovables". El 2026 ens deixarà clar que és, sobretot, una qüestió de connectar-les.

El gran tema europeu és la xarxa elèctrica (i les cues d'accés). Operadors i reguladors ja ho diuen sense embuts, les connexions s’han convertit en el fre. En alguns països, les esperes duren anys, i la cua és plena de projectes que "ocupen espai" sense ser madurs; la proposta que guanya força és passar del "primer que arriba, primer que se serveix" al "primer que acaba". Aquesta tensió no és menor ja què, es va advertir que Europa necessita un salt massiu d’inversió i modernització per evitar episodis de risc i apagades en un sistema cada cop més electrificat i renovable. La Comissió Europea ha anat preparant el terreny amb guies i paquets per "posar les xarxes a punt" i accelerar planificació i permisos.

El regal del Rei Mag (Europa): el 2026 serà l’any en què el debat real es desplaçarà dels "MW instal·lats» als MW connectats + MW gestionables" (bateries, flexibilitat, demanda, interconnexions).

El gas a Europa: més calma… però no immunitat. El gas continuarà sent l’"assegurança" del sistema europeu, sobretot a l’hivern i en els pics, però en un context canviant amb més GNL disponible a escala global i això, podria reduir tensions i volatilitat. Algunes entitats preveuen un TTF al voltant dels 30 €/MWh de mitjana el 2026, amb riscos encara lligats a la geopolítica i a la meteorologia. Alhora, Europa manté l’arquitectura de seguretat la qual, s’han prorrogat les regles d’ompliment de reserves (90% l’1 de novembre, vigents cada any des del 2023) per reforçar el subministrament hivernal. Els operadors tècnics (ENTSOG) indiquen que, en escenaris de referència, la xarxa de gas pot cobrir la demanda i acabar l’hivern 2025/26 mantenint estocs, amb un coixí encara a l’abril de 2026.

El regal del Rei Mag (gas): el 2026 pot ser "menys dramàtic" que el 2022–2023, però no serà "normal" ja què, el preu continuarà sent un sensor de guerra, fred i logística del GNL.

CBAM: el 2026 és quan el carboni entra per la frontera. Hi ha una data clau i és el règim definitiu del CBAM que ha començat l’1 de gener de 2026. Això és energia en estat pur, perquè canvia els costos relatius de l’acer, el ciment, l’alumini, els fertilitzants… i, per tant, reordena decisions industrials, contractes i inversions.

El regal del Rei Mag (indústria): el 2026 Europa començarà a "pagar" de manera més explícita la coherència climàtica de la seva cadena de subministrament.

Espanya entra al 2026 amb una fortalesa evident gràcies al múscul renovable i coneixement operatiu en un mix cada cop més variable. Però el riu aquí també baixa ràpid ja què, com més solar i eòlica, més necessitat de flexibilitat.

El nou mantra: flexibilitat, emmagatzematge i mercats. El 2026 apunta a ser un any en què les reformes i instruments per garantir capacitat i flexibilitat guanyin protagonisme; el debat sobre el "mercat de capacitat" i els mecanismes associats fa temps que dura i s’ha anat treballant en consultes i disseny. 

En paral·lel, la planificació de xarxa i els reforços d’infraestructura són el que separa un sistema robust d’un de tensat. 

Espanya té documents de planificació i desenvolupament, però el missatge important és el mateix que a Europa: connectar i operar és el coll d’ampolla.

El regal del Rei Mag (Espanya): si el 2024–2025 han estat anys de "creixement", el 2026 serà l’any del creixement de qualitat motivat per més bateries, més xarxa, millor senyal de preus, més resposta de la demanda.

Catalunya viu una paradoxa provocada per una economia industrial i urbana que necessita energia neta i estable… i, alhora, dificultats polítiques, socials i administratives per desplegar-la a l’escala necessària.

De la sobirania simbòlica a la sobirania operativa mitjançant les iniciatives tangibles les quals, per exemple, els programes d’autogeneració en infraestructures públiques amb horitzó 2026, que aterren el concepte d’autoconsum i energia pública. També hi ha un relat institucional de descarbonització industrial, incloent-hi l’hidrogen verd i altres vectors, presentats com a palanca de competitivitat. I en l’àmbit regulatori s’ha parlat d’accelerar permisos i ordenar el model energètic amb noves normatives més integrals.

El regal del Rei Mag (Catalunya): el 2026 serà un any de "veritat o conseqüència" o bé, la urgència es tradueix en permisos, xarxa i projectes reals (amb retorn local), o bé el sistema industrial comprarà energia i garanties a fora… i el relat quedarà coix.

Hidrogen a Tarragona i indústria poden ser una oportunitat, però amb "ull" cal observar amb lupa. Catalunya té un pol industrial (Tarragona) ideal per provar l’hidrogen i l’electrificació de processos. Hi ha projectes industrials en marxa que el presenten com un "salt d’escala". Però l’hidrogen no és màgia ja què, necessita electricitat renovable, aigua, infraestructures, demanda solvent i regulació estable. El 2026 hi haurà menys "presentacions" i més "balanços" en el que es refereix al cost per kg, compradors (offtakers), connexió i permisos.

Els Reis Mags també miren lluny, perquè el preu que paguem aquí sovint es decideix per esdeveniments que passen allà.

Petroli: més oferta, menys por… fins que la por torna. Les previsions per a inicis del 2026 apunten a preus pressionats per un excés d’oferta, amb el Brent al voltant dels 61 dòlars el barril de mitjana segons enquestes d’analistes, i un mercat que podria moure’s en superàvit. Però el mateix flux de notícies ja mostra el patró del 2026. També, la geopolítica pot sacsejar el mercat (per exemple, episodis a Veneçuela o atacs a infraestructures energètiques) i, tot i així, els preus poden reaccionar menys si el món està ben proveït.

Lectura geopolítica: el petroli el 2026 pot funcionar com una "caputxa": esmorteix alguns xocs, però no elimina el risc. I un excés d’oferta no impedeix un xoc si hi ha un tall sobtat o una escalada regional.

Electricitat global: la demanda creix i la solar + eòlica es consoliden. L’Agència Internacional de l’Energia preveu que la demanda global d’electricitat continuï creixent amb força fins al 2026 (dades, aire condicionat, vehicles elèctrics, indústria), i que les renovables, el gas i la nuclear en cobreixin l’augment. Com a senyal estructural, la quota combinada de la solar fotovoltaica i l’eòlica en la generació global s’acosta al 20% el 2026 segons les seves previsions.

El regal del Rei Mag (món): el 2026 no serà "la fi dels fòssils", però sí l’any en què el centre de gravetat del sistema elèctric es desplaçarà clarament cap a la solar + l’eòlica… i cap al gran repte que son les xarxes i la flexibilitat.

El relat final: què ens espera al creaur el riu demà i, què en portaran els Reis Mags? El 2026, el riu tindrà quatre corrents principals: 

1.- El corrent de xarxa (Europa-Espanya-Catalunya), on el coll d’ampolla és connectar, reforçar i operar; 

2.- El corrent regulatori (CBAM, mercat elèctric, planificació), on la descarbonització entra a les duanes, els contractes i la indústria; 

3.- El corrent de seguretat (gas i hiverns), amb menys pànic però més disciplina i reserves, encara vulnerable al clima i a la geopolítica i,

4.- El corrent geopolític (petroli i conflictes), amb preus moderats si hi ha oferta, però amb un món que no es tornarà estable.

I ara, la pregunta que separa els "mestres" dels "aprenents": què en fem, de tot això?

Europa: deixar de discutir només objectius i posar-se seriosament amb permisos, xarxes, interconnexions i flexibilitat.

Espanya: convertir l’avantatge renovable en un sistema resilient (capacitat, emmagatzematge, demanda).

Catalunya: si vol una indústria competitiva i neta, ha de fer dues coses alhora, una accelerar renovables i xarxa i, l'altre, distribuir beneficis (participació local, retorn territorial) perquè el desplegament no fracturi.

Perquè quan demà ens trobem amb un riu, aquest no s'ha de veure com una amenaça sinò com un avís que cal entendre'l com: si no el creuem, ens quedarems a l’altra banda del futur.

Ramon Gallart

Quan el Cel Encara és Serè, Una Amenaça Invisible que Creix Arreu del Món.

A Catalunya, en aquesta època de l’any, el cel sol mantenir-se estable i allunyat de grans tempestes elèctriques.

La tardor i l'hivern no son temps de llamps ni de fenòmens atmosfèrics extrems associats a la convecció intensa. Aquesta calma, però, no hauria de conduir-nos a una falsa sensació de seguretat. El que està succeint en altres regions del planeta, especialment a l’Índia, és un advertiment clar de com el canvi climàtic està transformant riscos que fins fa poc es consideraven puntuals o estacionals en amenaces constants i cada vegada més mortals.

Un informe de la Universitat Fakir Mohan, a l’estat indi d’Odisha, mostra un augment sostingut de l’activitat dels llamps a l’Índia, fins al punt que aquest fenomen s’ha convertit en una de les principals causes de mort relacionades amb desastres naturals induïts pel canvi climàtic. Tot i que els llamps sempre han estat habituals durant la temporada del monsó, entre juny i setembre, el que resulta especialment preocupant és que ara són més freqüents, més intensos i, sobretot, més imprevisibles.

L’anàlisi de dades a llarg termini reflecteix una tendència que cal tenir en compte. Entre els anys 1967 i 2002, la mitjana de morts anuals per llamps a cada estat indi era d’unes 38 persones. En canvi, entre 2003 i 2020 aquesta xifra va augmentar fins a 61 morts anuals per estat. Aquest increment s’ha produït en un context de fort creixement demogràfic, amb una població que ha arribat als 1.400 milions d’habitants, cosa que multiplica l’exposició al risc i accentua la vulnerabilitat de grans sectors de la població.

Els científics atribueixen aquesta evolució a l’augment de les temperatures globals. L’aire més calent pot retenir més vapor d’aigua, i quan aquest vapor ascendeix i es refreda a les capes altes de l’atmosfera, es generen desequilibris de càrrega elèctrica que afavoreixen la formació de llamps. Es tracta d’un exemple clar de com el canvi climàtic actua com a detonant d’una cadena d’esdeveniments extrems, amb conseqüències directes sobre la seguretat i la vida de les persones. A més, l’informe subratlla que l’activitat elèctrica atmosfèrica ja no només augmenta en nombre, sinó que esdevé més erràtica, fet que dificulta enormement la predicció i la prevenció.

Un altre factor que explica l’elevat nombre de víctimes és la manca de sistemes d’alerta primerenca eficients i la baixa consciència pública sobre les mesures de seguretat bàsiques. En moltes zones rurals de l’Índia, les tempestes sorprenen persones que treballen a l’aire lliure i que no disposen d’informació ni d’infraestructures adequades per protegir-se. Situacions tràgiques com agricultors refugiant-se sota arbres durant una tempesta elèctrica són encara habituals, malgrat ser un dels comportaments més perillosos davant la caiguda d’un llamp. Aquest desconeixement explica per què no són rares les morts massives causades per una sola descàrrega elèctrica.

L’estudi, que va ser publicat a la revista internacional Environment, Development and Sustainability, alerta que la tendència a l’alça de les morts per llamps és especialment marcada en les darreres dues dècades, el període amb l’increment més gran mai registrat. Els experts coincideixen que, si no s’implementen polítiques públiques adequades, millores en els sistemes d’alerta i programes d’educació ambiental, la situació podria empitjorar encara més en els pròxims anys.

Tot i que la realitat climàtica de Catalunya és diferent de la de l’Índia, el missatge és extrapolable. El Mediterrani s’escalfa a un ritme superior a la mitjana global, i això comporta episodis meteorològics més intensos i violents. A CAtalunya, la detecció sistemàtica amb xarxes electròniques fiables (com XDDE o LINET) no comença fins als anys 1990–2000, de manera que abans d’això només hi ha observacions parcials i no comparables.

Amb les dades modernes disponibles, es pot fer una aproximació climatològica: estudis basats en la xarxa LINET indiquen que a Catalunya s’han detectat aproximadament uns 5 milions de llamps en un període de 10 anys (2011–2020), cosa que equival a una mitjana d’uns 500.000 llamps per any si es compten totes les descàrregues (incloent intra-núvol).

Si només es consideren els llamps núvol-terra, la densitat mitjana és d’aproximadament 1,4 llamps per km² i any. Aplicat a la superfície de Catalunya (uns 32.000 km²), això dona un ordre de magnitud d’uns 40.000–50.000 llamps núvol-terra per any.

Els llamps, sovint percebuts com un risc menor en comparació amb altres desastres naturals, s’estan convertint en un assassí silenciós en moltes parts del món. El cas de l’Índia és un avís clar del futur que podria esperar-nos si no s’actua amb previsió. El canvi climàtic ja està redefinint els perills naturals, i ignorar aquests senyals seria un error greu. Preparar-se avui pot marcar la diferència entre la resiliència i la tragèdia demà.

Ramon Gallart.

Catalunya Davant les Noves Forces de l’Energia Global.

L’any 2025 marca un punt d’inflexió en el sistema energètic i de recursos a escala global. 

Les cinc megatendències identificades per Wood Mackenzie no són fenòmens aïllats ni conjunturals, sinó forces estructurals que redefineixen l’economia mundial, la geopolítica i la competitivitat industrial. En aquest context, Catalunya no és un actor perifèric, és un territori profundament exposat a aquests canvis per la seva base industrial, el seu paper logístic mediterrani i la seva dependència energètica.

El creixement accelerat del gas natural liquat (GNL) dels Estats Units exemplifica com l’energia ha passat de ser una mercaderia a convertir-se en una eina de poder geopolític. En menys d’una dècada, els EUA han passat de projectar terminals d’importació a liderar l’exportació mundial de GNL, amb Europa com a principal mercat de destinació. Aquesta transformació ha estat clau per garantir subministrament després de la crisi energètica europea, però també consolida una nova dependència estratègica. Per a Catalunya, aquest fenomen té una traducció clara que és, el Port de Barcelona i la seva planta de regasificació esdevenen infraestructures crítiques dins el mapa energètic europeu. A curt termini, això pot reforçar la seguretat de subministrament i donar competitivitat a sectors industrials intensius en energia. A mitjà i llarg termini, però, el risc és quedar atrapats en una infraestructura fòssil si no s’utilitza com a palanca cap a gasos renovables, combustibles sintètics i molècules baixes en carboni. 

El debat no és si el GNL és necessari avui, sinó si servirà per accelerar la transició o per retardar-la.

Paral·lelament, les terres rares han emergit com un dels elements més sensibles del comerç internacional. La seva importància per a les renovables, l’electrònica, l’automoció elèctrica i la defensa les situa al centre de la rivalitat geopolítica, amb la Xina dominant gairebé tota la capacitat de refinatge mundial. Catalunya no produeix terres rares, però n’és una gran consumidora indirecta a través del seu teixit industrial. Motors elèctrics, automatització, robòtica, aerogeneradors i electrònica avançada depenen d’aquests materials. Qualsevol interrupció o encariment impacta directament en costos, terminis i competitivitat. Això obliga el territori a repensar el seu model industrial o, es limita a assemblar productes dependents de cadenes globals fràgils, o aposta per valor afegit, reciclatge avançat, disseny per a la circularitat i capacitats tecnològiques pròpies que redueixin vulnerabilitats.

La tercera megatendència, la pèrdua de valor al sector del petroli i gas del mar del Nord britànic, és aparentment llunyà, però conté una lliçó fonamental per a Europa i, per extensió, per a Catalunya. La inestabilitat fiscal i regulatòria ha erosionat la confiança inversora fins al punt de deprimir dràsticament el valor dels actius. El missatge és clar: el capital penalitza la incertesa. En un moment en què Europa necessita inversions massives en xarxes, renovables, emmagatzematge i electrificació, qualsevol senyal d’imprevisibilitat normativa incrementa el cost del capital. Catalunya, que sovint arrossega retards en permisos, conflictes territorials i marcs canviants, hauria de llegir aquest exemple com una advertència

Sense estabilitat i claredat, la transició energètica no atraurà prou inversió privada.

La quarta tendència, la reducció de capacitat petroquímica a Europa, té una incidència directa i crítica a Catalunya, especialment al complex de Tarragona. Aquest pol és un dels principals motors industrials del sud d’Europa, però també un dels més exposats a costos energètics elevats, pressió regulatòria i competència global. El tancament de capacitats d’etilè i altres productes bàsics no és només una qüestió ambiental, sinó una pèrdua de valor afegit, ocupació qualificada i sobirania industrial. Alhora, aquest declivi pot convertir-se en una oportunitat si Tarragona es transforma en un hub de química baixa en carboni, hidrogen, captura i ús de CO₂, reciclatge químic i nous materials. 

El futur del sector no és la continuïtat per inercia, sinó la reinvenció. Sense energia competitiva i projectes tractors clars, el risc de desindustrialització és real.

Finalment, l’expansió de la intel·ligència artificial està disparant la demanda elèctrica global, especialment a través dels centres de dades. Aquesta tendència pot semblar allunyada de l’energia, però en realitat n’és un dels principals motors de creixement. Catalunya aspira a captar economia digital i activitat tecnològica, però això exigeix grans quantitats d’electricitat, xarxes robustes i preus competitius. Si la demanda digital arriba abans que la infraestructura, el resultat pot ser congestió, encariment de la llum i conflictes amb la indústria i els consumidors. Si, en canvi, s’integra dins una planificació intel·ligent, amb renovables addicionals, emmagatzematge, flexibilitat i aprofitament de calor residual, pot accelerar la modernització del sistema elèctric català.

En conjunt, aquestes cinc megatendències dibuixen un escenari en què Catalunya es juga molt més que el compliment d’objectius climàtics. Es juga la seva competitivitat industrial, la qualitat de l’ocupació i la seva capacitat d’atraure inversió en un món cada cop més tensionat per l’energia, els materials i la tecnologia. El repte no és adaptar-se passivament a aquests canvis globals, sinó anticipar-los i convertir-los en una estratègia pròpia. El 2025 no és l’inici de la transició, és el moment en què queda clar qui la lidera i qui la pateix.

Ramon Gallart