El Japó Torna a l'Energia Nuclear per Deixar Enrere el Carbó i Alimentar la IA.

La catàstrofe de Fukushima del 2011 va marcar un abans i un després en la percepció global de l’energia nuclear.

Al Japó, el terratrèmol i el tsunami que van causar més de 18.000 morts van provocar no només una crisi humana i ambiental, sinó també una crisi de confiança. En pocs mesos, un país que obtenia prop d’un terç de la seva electricitat de l’energia nuclear va decidir apagar les seves 54 centrals. La decisió semblava lògica, gairebé inevitable, però tretze anys després el balanç és incòmode: el Japó té avui una de les combinacions energètiques més contaminants del G7.

La dependència creixent del carbó, el gas natural i el petroli ha disparat els costos energètics i ha complicat enormement l’assoliment dels objectius climàtics. En aquest context, el retorn progressiu a l’energia nuclear, exemplificat per la reactivació de la central de Kashiwazaki-Kariwa, la més gran del món, no és tant una aposta ideològica com una decisió pragmàtica. Amb murs antitsunami de 15 metres, sistemes de filtració que eliminen el 99,9% de partícules radioactives i uns estàndards reguladors que les autoritats japoneses qualifiquen com “els més estrictes del món”, el país intenta reconciliar-se amb una tecnologia que mai no ha deixat de ser clau.

Però el debat japonès no és aliè a Europa. De fet, la Unió Europea viu un dilema sorprenentment similar. La crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna va posar en evidència una dependència excessiva del gas importat i la fragilitat d’un sistema energètic encara molt basat en combustibles fòssils. Alhora, la urgència climàtica exigeix reduccions ràpides d’emissions, mentre que l’electrificació de l’economia mitjançant vehicles elèctrics, bombes de calor, indústria verda i l’explosió de la intel·ligència artificial incrementen la demanda d’electricitat de manera sostinguda.

Aquí és on el cas japonès esdevé un mirall incòmode per a Europa. Les energies renovables són imprescindibles i han de créixer amb força, però encara pateixen limitacions estructurals com son la intermitència, necessitat d’emmagatzematge massiu i dependència de xarxes elèctriques robustes que no sempre estan preparades. En aquest escenari, alguns estats membres, com França, Finlàndia o recentment fins i tot Bèlgica, han començat a reivindicar el paper de l’energia nuclear com a font estable, baixa en emissions i complementària a les renovables.

Tanmateix, igual que al Japó, el fantasma dels accidents nuclears pesa molt en l’opinió pública europea. Txernòbil i Fukushima continuen sent referents emocionals poderosos, sovint més influents que les dades objectives sobre emissions, seguretat o impacte climàtic. A això s’hi suma una realitat geogràfica diferent; Europa no és una zona sísmica com el Japó, però sí un continent densament poblat, on qualsevol incident tindria conseqüències polítiques i socials immediates.

L’element nou que connecta amb força amb el present és la intel·ligència artificial. Tant al Japó com a Europa, els centres de dades necessaris per sostenir l’economia digital requereixen una energia constant, fiable i abundant. Paradoxalment, la transició verda i la revolució digital competeixen pels mateixos recursos elèctrics. Sense una base energètica sòlida, la promesa d’una economia descarbonitzada i tecnològicament avançada pot quedar en paper mullat.

La pregunta clau, doncs, no és si la nuclear és “bona” o “dolenta”, sinó si Europa pot permetre’s prescindir-ne a curt i mitjà termini. El Japó sembla haver arribat a una conclusió incòmoda i va ser que renunciar a la nuclear no va eliminar els riscos, sinó que en va crear de nous, especialment climàtics i econòmics. 

Llavors, la transició energètica no és un camí recte ni còmode. És un equilibri constant entre seguretat, sostenibilitat, costos i acceptació social. El cas japonès ens recorda que les decisions preses des de la por poden ser comprensibles, però no sempre són les més eficients a llarg termini. Europa encara és a temps de decidir si vol mirar-se en aquest mirall… o repetir els mateixos errors amb uns quants anys de retard.

Ramon Gallart

El Tió de la CNMC: Regals per a uns, Carbó per a d’Altres?

Aquests dies de Nadal, mentre a moltes llars catalanes es "picarà el Tió" amb l’esperança que cagui neules i torrons, el sector de la distribució elèctrica observa amb atenció i amb una certa inquietud, el paquet regulatori que li ha deixat la CNMC sota l’arbre: la Circular 8/2025 i la seva memòria complementària. 

El document ve "embolicat" amb un llenguatge tècnic i jurídic dens, però el missatge de fons és clar: 

Més eficiència, més sostenibilitat i una nova manera d’entendre la retribució de la xarxa. La gran pregunta, però, és si aquest Tió regulatori portarà regals o carbó, i sobretot, a qui.

La nova metodologia consolida definitivament el model TOTEX, integrant inversió i operació sota una lògica d’empresa “eficient i ben gestionada”. En teoria, l’objectiu és impecable donat que preten evitar xarxes sobredimensionades, incentivar l’aprofitament de la infraestructura existent i contenir els costos que acaben pagant tots els consumidors via peatges. Després del dictamen del Consell d’Estat, la CNMC ha hagut d’ajustar el disseny inicial, eliminant qualsevol límit addicional d’inversió que pogués envair competències del Govern i garantint que totes les inversions fins al 0,13% del PIB es retribueixin a cost auditat, sense condicionar-les a increments de demanda. Jurídicament, el Tió queda ben polit; econòmicament, però, el repartiment continua sent desigual.

Per a les grans distribuïdores, aquelles amb més de 100.000 punts de subministrament, el nou model s’assembla molt a un Tió ben alimentat. La seva dimensió els permet absorbir millor el risc implícit del TOTEX, jugar amb economies d’escala i optimitzar l’OPEX sense comprometre la qualitat del servei. Poden repartir les inversions entre digitalització, projectes anticipatoris i reposicions, i fins i tot assumir desviacions temporals sabent que el volum global acaba compensant. Per a elles, la retribució basada en eficiència no és una amenaça, sinó una oportunitat ja que,

El Tió no només caga regals, sinó també marges addicionals per a qui sap com fer-lo picar.

La situació canvia radicalment quan baixem de mida. Les distribuïdores petites, especialment les que se situen en menys dels 10.000 punts de subministrament, es troben davant d’un Tió molt menys generós. La memòria de la CNMC posa de manifest que, tot i que cap norma obliga formalment a fixar en 100.000 clients el llindar de l’exempció prevista a la disposició transitòria quarta del model TOTEX, aquesta opció seria molt més coherent amb el marc normatiu europeu i estatal del sector elèctric. Així ho assenyala el Consell d’Estat, que es recolza tant en la Directiva (UE) 2019/944 com en la Llei del Sector Elèctric, el Reial decret 1048/2013 i la pròpia circular de la CNMC, la qual,convendria valorar els beneficis d’aquesta mesura per facilitar l’adaptació de les empreses de menor dimensió, llevat que concorrin altres raons que aconsellin mantenir el termini previst. Per això, recull rebre al·legacions i proposen ampliar el termini perquè les distribuïdores petites puguin sol·licitar l’exempció, suggerint estendre’l fins a l’1 d’octubre de 2026, amb l’objectiu de facilitar l’adaptació de les empreses de menor dimensió, o bé exigir que es motivin clarament les raons per mantenir el termini inicial. 

Per a aquestes empreses, el TOTEX no és un regal, sinó "carbó amb purpurina". L’OPEX és molt menys flexible, les inversions obligades com serien les reposicions, compliment normatiu, actuacions no vinculades a nova demanda i, tenen un pes relatiu molt més alt, i qualsevol desviació impacta directament en la viabilitat econòmica. El model pressuposa una capacitat d’optimització que, senzillament, no existeix en molts entorns rurals o dispersos. El "bastó amb què es pica el Tió" és el mateix per a tothom, però el cop no fa el mateix mal a una distribuidora multinacional que a una distribuidiros d'àmbit més local.

Si comparem aquest escenari amb el model retributiu anterior, el contrast és encara més evident. El règim basat en actius, hereu del RD 1048/2013, funcionava com un pessebre tradicional, estable, previsible i sense grans sorpreses. No incentivava gaire la innovació, però era garantia d'una certa tranquil·litat financera i una homogeneïtat de tracte que protegia els actors més petits. El nou model, en canvi, s’assembla més a un Nadal “start-up”

Qui sap innovar, optimitzar i assumir risc, guanya; qui no, rep carbó en nom de l’eficiència sistèmica.

Formalment, la distribució continua sent definida com una activitat de baix risc, i així ho recorda la CNMC amb el suport de la jurisprudència del Tribunal Suprem. Però a la pràctica, el TOTEX introdueix risc operatiu, risc de previsió i risc comparatiu entre empreses. No és risc de mercat, cert, però sí un risc regulatori i de gestió que no totes les distribuïdores poden assumir en igualtat de condicions. És com dir-li a un infant que "el Tió no és perillós mentre se li demana que el piqui cada cop més fort".

Llavors, la Circular 8/2025 no és un mal regal en essència. Modernitza el sistema, l’alinea amb les directrius europees i busca una xarxa més eficient i sostenible. Però també consolida un biaix estructural favorable als grans distribuïdors i deixa moltes distribuïdores petites davant d’un escenari d’incertesa creixent. 

Aquest Nadal, el Tió regulatori cagarà regals abundants per a uns quants, mentre que per a d’altres deixarà carbó… amb una nota adjunta que diu que és “pel bé del sistema”. El problema, com sempre, no és què caga el Tió, sinó qui ha d’aguantar el bastó i quantes vegades li toca pica.

Ramon Gallart

Abundància Energètica Global, Fragilitat Estructural a Catalunya

Les dotze prediccions de Rystad Energy per al proper any dibuixen un panorama energètic global aparentment paradoxal: abundància d’energia primària, preus deprimits i, alhora, una creixent sensació d’inseguretat, volatilitat i bloquejos estructurals.

És la fotografia d’un sistema energètic que no acaba de fer el salt definitiu cap a la transició, però que tampoc pot tornar enrere. Catalunya, com a territori altament dependent energèticament i integrat en els mercats europeus, no és un espectador neutral d’aquest escenari.

Rystad preveu sobreoferta de petroli i gas, expansió del GNL i pressió a la baixa sobre els preus de l’energia primària. 

A curt termini, això pot semblar una bona notícia per a economies importadores com la catalana: costos energètics més baixos per a la indústria, alleujament per a llars i empreses, i menor pressió inflacionària. Però aquesta lectura és incompleta. 

Catalunya no pateix tant pel preu mitjà de l’energia com per la seva qualitat sistèmica: dependència exterior, congestió de xarxes, manca d’emmagatzematge i una transició renovable més lenta del que exigeix tant el clima com la competitivitat econòmica. Uns preus baixos del gas o del petroli poden retardar inversions clau en renovables, xarxes i flexibilitat, perpetuant un model fràgil.

Un dels missatges més clars de Rystad és l’augment de la volatilitat elèctrica: excedents solars i eòlics a les hores centrals del dia, preus molt baixos o fins i tot negatius, i tensions en hores punta. Per a Catalunya, això és especialment rellevant. D’una banda, és una oportunitat per accelerar l’electrificació industrial, l’autoconsum, l’hidrogen verd i, sobretot, l’emmagatzematge amb bateries. El país té capacitat tecnològica, centres de recerca i teixit empresarial per liderar aquest àmbit. De l’altra, és una trampa si no s’adapta la regulació i la planificació: sense xarxes robustes, senyals de preu intel·ligents i permisos àgils, la volatilitat pot desincentivar inversors i generar rebuig social a noves infraestructures.

Rystad assumeix que el gas continuarà jugant un paper central, tant per preus baixos com per substitució del carbó. 

A Catalunya, això reforça la importància estratègica del GNL i de les interconnexions amb Europa. 

Però també planteja un dilema polític: apostar pel gas com a “pont” pot acabar convertint-lo en un carreró sense sortida si no s’estableixen límits clars en el temps. El risc és quedar atrapats en infraestructures gasistes infrautilitzades d’aquí a 10 o 15 anys, mentre altres regions avancen cap a sistemes més electrificats i flexibles. El gas pot ser part de la solució, però no el centre del relat.

L’expansió dels centres de dades, impulsada per la intel·ligència artificial, és una de les tendències més transformadores. Encara que Rystad se centra en Amèrica, Europa —i Catalunya en particular— no n’és aliena. Aquests projectes poden aportar inversió i ocupació, però també tensionen un sistema elèctric ja limitat. Aquí emergeix una qüestió clau de política pública: quin tipus de demanda volem prioritzar? Sense criteris clars, el risc és competir en una cursa per atraure consum elèctric intensiu sense garantir ni renovables addicionals ni retorn social suficient.

La predicció d’una desacceleració en la nova capacitat renovable global el 2026 és un avís seriós. 

No tant perquè la transició s’aturi, sinó perquè entra en una fase més complexa, menys heroica i més política. A Catalunya, això exigeix maduresa: menys retòrica i més gestió del territori, participació local i coherència reguladora. La “nova realitat híbrida” que descriu Rystad —fòssils i renovables convivint— no hauria de ser una excusa per a la inacció, sinó un temps guanyat per preparar un sistema energètic realment resilient.

Les prediccions de Rystad apunten a un món amb energia relativament barata, però estructuralment inestable. 

Per a Catalunya, el gran risc no és la crisi, sinó la comoditat: aprofitar els preus baixos per ajornar decisions difícils. 

El moment actual demana just el contrari: usar aquesta finestra de preus moderats per invertir en xarxes, emmagatzematge, renovables distribuïdes i electrificació intel·ligent. Si no, quan arribi el “rebot” de preus que Rystad ja anticipa per a 2027–2028, el país tornarà a trobar-se exposat, reactiu i dependent. En energia, com en tants altres àmbits, el futur no el determina tant el preu del mercat com la qualitat de les decisions polítiques preses quan el context sembla favorable. Catalunya encara és a temps de convertir aquest any d’abundància incòmoda en una oportunitat estratègica real.

Ramon Gallart