Cèsar, Brussel·les i el Preu d’Ignorar les Emocions

Quan la lògica del poder i dels models falla en entendre les emocions i percepcions de la societat.

Juli Cèsar és una figura llegendària en la tradició del lideratge occidental. Va prendre el control de la Gàl·lia i va deixar enrere els seus propis rivals. El seu nom es convertiria en un títol imperial, però el seu recorregut també serveix d’advertència ja què, es pot tenir-ho tot sota control i, tot i així, fallar en la comprensió de l’entorn emocional, cosa que pot ser un desatre.

Cèsar era un autèntic líder al camp de batalla, ja que era ràpid, creatiu i, d’alt nivell. Quan alguna cosa anava malament, ho afrontava directament amb determinació. Quan esclatava una rebel·lió, la sufocava amb la seva experiència militar. Quan el Senat rebutjava les seves idees, es dirigia al poble per obtenir suport. Però hi havia un patró comú i aquest era que sovint no percebia els senyals d’alerta.

Com a polític, mostrava punts forts, però de vegades no entenia què buscaven els senadors. Com a general, va subestimar la Gàl·lia i va ser sorprès per un gran aixecament. Després de guanyar la guerra civil, es va enfrontar a noves revoltes inesperades. Sempre trobava una manera de resoldre els problemes, però mai es prenia el temps per analitzar què havia fallat realment. No es tracta només de comprendre què senten els altres, sinó també de preveure què podrien fer a continuació. En definitiva, cal entendre que les decisions no són només lògica freda, que la calma no vol dir que tothom estigui d’acord, i que el poder pot canviar profundament la manera com els altres et perceben.

Quan Cèsar va assumir el poder com a únic governant de Roma, va actuar amb fermesa per impulsar els canvis que l’havien portat fins allí. Però no va saber construir confiança. Va interpretar l’absència d’oposició visible com un suport real. Mentrestant, un grup de figures poderoses conspirava en silenci, sentint-se excloses o amenaçades. El resultat és ben conegut i son, els Idus de març del 44 aC.

La història no és només un relat antic i polsós; és un cicle que es repeteix i que, de fet, és molt rellevant per al debat actual sobre com Europa fixa el preu de l’electricitat. Quan les energies renovables produeixen energia al voltant de 34 €/MWh i la nuclear es mou entre 50 i 60 €/MWh, però el gas pot arribar als 100 €/MWh, és aquesta tecnologia més cara la que acaba fixant el preu.

Durant la crisi energètica, Espanya i altres països van demanar una revisió del sistema, argumentant que no reflecteix adequadament els costos reals de les renovables. Brussel·les es mostrava reticent a introduir canvis. Finalment, Ursula von der Leyen va admetre que el disseny del mercat havia generat un intens debat i que calia explorar alternatives.

Aquí veig on la lliçó de Cèsar pren sentit. El model marginalista té una base econòmica sòlida i, des d’un punt de vista tècnic, funciona en molts contextos. 

Però quan la percepció social és que el sistema no reflecteix els costos reals ni l’esforç col·lectiu per impulsar les renovables, es genera un desequilibri emocional. I aquest desajust pot erosionar la confiança de la ciutadania en les institucions europees. Igual que Cèsar va confiar en la solidesa de les seves reformes sense captar el malestar que generaven, les institucions poden recolzar-se en la robustesa tècnica d’un model sense mesurar com és percebut pels ciutadans. 

La lògica del sistema no fa que la gent el percebi com a just.

El debat sobre el preu de l’electricitat no és només una qüestió de números; també implica emocions i política. Té a veure amb la percepció de control, la confiança en el mercat i la creença que la transició cap a energies més netes hauria d’anar acompanyada de preus més baixos i estables, no de les fortes oscil·lacions que es veuen amb el gas. Quan aquesta expectativa no es compleix, el malestar creix, fins i tot si el sistema té una justificació econòmica.

Un lideratge que sap captar les emocions pot detectar aquestes tensions latents abans que es converteixin en conflictes oberts. No es tracta només de si el model és tècnicament correcte, sinó de si la ciutadania percep que és just. No es tracta només que funcioni en teoria, sinó que funcioni en la pràctica i generi legitimitat. La competitivitat, els costos energètics i la cohesió política depenen tant de la solidesa dels models com de la confiança que inspiren. Potser la veritable pregunta per als líders i les institucions modernes no és només si les decisions són correctes, sinó si s’han tingut en compte les percepcions i preocupacions implícites.

La història ens ensenya que ignorar les dinàmiques emocionals no resol els problemes; només els posposa.

Ramon Gallart

Del Sistema Centralitzat a l’Energia de Proximitat.

El RDL 7/2026 i el repte d’un sistema més complex i resilient

El Reial Decret Llei 7/2026 es presenta com una resposta a la crisi geopolítica causada pel conflicte a l'Orient Mitjà i la inestabilitat als mercats energètics. Però veure'l només com una cosa temporal seria un error. En realitat, busca una transformació important del model energètic: més proper, més distribuït i amb més participació.

De del meu punt de vist, el problema és clar; i és que l'economia espanyola continua depenent molt de combustibles fòssils importats, cosa que és un punt feble. La resposta del decret no només busca protegir el consumidor, sinó també accelerar l'electrificació amb energies renovables i, sobretot, que estigui més a prop d'on es consumeix.

Aquest canvi afecta directament els distribuïdors. Abans, només gestionaven una infraestructura força previsible. Ara, han de manejar fluxos ja no només en les dues direccions (´generació-demanda i demanda-genració) si no tambe de manera molt estocàstica i dinàmcia motivat per la integració d'autoconsum i coordinar amb nous participants. L'obligació de ser transparents, gestionar activament la capacitat de la xarxa i permetre accessos flexibles trenca amb el model tradicional i passiu. Per a les grans empreses això vol dir invertir i digitalitzar-se ràpid; per a les petites, pot ser un repte que les porti a associar-se o unir-se per sobreviure o, acabaran absorvides per les grans.

Alhora, les comercialitzadores canvien el seu paper. Les grans han d'anar més enllà de competir només per preu i oferir serveis energètics més complets. Les locals poden treure avantatge en apropar-se a les comunitats energètiques això sí, però, només si milloren en tecnologia i gestió. El mercat deixa de ser només un lloc per intercanviar energia i esdevé un conjunt de serveis.

En aquest context, guanya importància el paper de l'agregador. Gràcies a la resposta de la demanda i els accessos flexibles a la xarxa, aquest es converteix en un actor de referència, capaç de reunir consum i generació distribuïda per participar en mercats i ajudar el sistema. Penso que, probablement, sigui el gran beneficiat de la nova regulació.

A més, el decret fomenta una cosa que fins ara era marginal i son els mercats energètics locals. L'expansió de l'autoconsum col·lectiu, la creació d'un gestor d'autoconsum i el rol més gran dels municipis apunten a un model on l'energia es produeix i consumeix a prop, beneficiant el territori i la participació ciutadana.

Però aquest nou model també té riscs. Aquí el document es connecta, de manera indirecta però clara, amb l'informe final d'ENTSO-E sobre l'apagada del 28 d'abril del 2025. Aquest esdeveniment, el pitjor a Europa en dècades, va estar causat principalment per una fallada en el control de tensió i en la gestió de la potència reactiva, dins d'un sistema amb molta energia renovable i generació distribuïda.

L'anàlisi revela que la combinació de generació amb factor de potència fix, desconnexions en cadena i manca de resposta dinàmica va causar el col·lapse en segons.

Aleshores em sorgeix una pregunta i és si, afecta aquest decret l'informe final d'ENTSO-E sobre l'apagada?

Crec que la resposta és que sí, però només en part. El decret porta eines que poden millorar la flexibilitat del sistema, com ara agregadors, emmagatzematge i millor ús de la xarxa, però no toca amb la mateixa profunditat els aspectes tècnics crítics que assenyala l'informe com és el control de tensió, comportament dinàmic de les renovables, coordinació entre nivells de xarxa i requisits tècnics més estrictes.

El risc és clar donat un sistema més descentralitzat i participatiu es pot tornar més complex i, si no es maneja bé, serà més vulnerable. com venim comentant reiteradament, la transició energètica no és només un repte regulador o econòmic, sinó sobretot un desafiament en l?operació del sistema.

Concloent, el RDL 7/2026 marca un canvi important. Promou un model energètic més democràtic i territorial, però també obliga que tots els actors evolucionin (es reinventin) i es revisi de manera rigorosa com funciona tècnicament el sistema. El futur no només serà renovable i local; també haurà de ser molt estable i segur.

Ramon Gallart

Quan la Transició Energètica Posa a Prova el Sistema.

 Lliçons de l’apagada ibèrica del 2025

El divendres comentava el report de la CNMC abans de saber que ENTSOe havia publicat l'informe definitiu sobre l'apagada que va afectar Espanya i Portugal el 28 d'abril de 2025. En la mateixa línia reitero que, aquest fet, no va ser només un problema tècnic excepcional, sinó, des del meu punt, de vista, també un avís que posa de manifest les tensions exitents del model energètic europeu. Aquest informe final realitzat per experts, no només explica el què va passar, sinó que també planteja una pregunta important i aquesta és ens hem de preparar de manera diferent per gestionar un sistema elèctric cada vegada més complex i dependent de tecnologies que no sempre funcionen com esperem?

De la lectura es desprèn que el que va passar va ser molt ràpid. Una combinació de pujades de tensió, oscil·lacions i desconnexions de generació va fer que el sistema elèctric d'Espanya, Portugal i una petita zona de França, perdés la sincronia amb la resta d'Europa i es produís un col·lapse generalitzat. Com acostuma a passar en accidents greus, no va ser un error puntual, sinó la conseqüència d'una suma de factors que van portar el sistema a un punt de no retorn.

Més enllà de la descripció tècnica de l'infomre, el que veig més preocupant no és la complexitat tècnica, sinó la naturalesa dels factors implicats. L’informe dona a entendre que la gestió del sistema no va ser prou adaptativa davant d’un entorn cada cop més exigent. 

Sabem que tenim un sistema amb una penetració que s'espera evolucioni amb més renovables les quals per els procediments, almenys fins el dia del blackout, no contribueixen activament al control de tensió. Per l'altra, tenim mecanismes de control que són massa lents o manuals, com la connexió de reactàncies fonamentalment en el sistema de 400 kV que no poden reaccionar amb la velocitat que exigeixen els nous escenaris molt més dinàmics. I, a més, tenim una arquitectura regulatòria que no sempre incentiva el comportament adequat dels actors del sistema.

Això no és un problema exclusivament ibèric, sinó un símptoma europeu. La transició energètica ha avançat molt més ràpid en la generació que en l'explotació del sistema. Hem sabut instal·lar renovables, però no sempre hem sabut integrar-les. El resultat és un sistema més net, però també més fràgil si no s'adapten les noves regles del joc.

Hi ha una paradoxa laqual veig interessant ja què, les mesures adoptades pels operadors per mitigar les oscil·lacions van contribuir indirectament a incrementar la tensió del sistema. Això significa que accions correctes en un pla poden generar riscos en un altre. Aquesta interdependència és probablement el gran repte del sistema elèctric del segle XXI.

També cal destacar el paper de la generació connectada a la xarxa de distribució i subtransport. en concret, l'informe suggereix que petites instal·lacions fotovoltaiques es van desconnectar automàticament davant de pujades de tensió, amplificant el problema sense que els operadors en tinguessin visibilitat completa. Això fa sorgir una qüestió a tenir en compte i és la de com governar un sistema en què milers de petits agents podrien influir en l'estabilitat global sense una coordinació efectiva?

El que considero és més preocupant és que els plans de defensa van funcionar tal com estaven dissenyats... i tot i així no van poder evitar el col·lapse. Això obliga a repensar no només els mecanismes operatius, sinó també els supòsits sobre els quals es construeixen.

Encara més preocupant és la manca de supervisió en temps real d’un paràmetre tan crític com la potència reactiva. L’informe apunta que diversos generadors no estaven aportant la resposta esperada mentre la tensió s’acostava a nivells perillosos, i això no va ser detectat a temps . En un sistema cada vegada més dominat per recursos distribuïts i electrònica de potència, aquesta manca de visibilitat no és un detall meno, sense dujbtge és una vulnerabilitat sistèmica.

També resulta discutible, des d’una perspectiva crítica, la gestió preventiva dels marges de control de tensió. Decisions operatives basades en previsions, com la de no reforçar determinades unitats tèrmiques en zones sensibles, van deixar parts del sistema amb menys capacitat de resposta davant variacions ràpides . És legítim preguntar-se si el model de planificació actual està massa orientat a l’eficiència econòmica i massa poc a la robustesa operativa.

I finalment, hi ha un fet incontestable i és què en els últims segons abans del col·lapse, simplement ja no hi havia marge d’actuació. Els operadors no van poder aplicar cap mesura correctiva manual perquè el sistema havia entrat en una dinàmica massa ràpida . Això em porta a pensar que en determinats escenaris, només els sistemes automàtics poden garantir la seguretat. La pregunta és per què aquests mecanismes no estaven plenament desplegats.

Tot plegat porta a una reflexió incòmoda però necessària. Formalment, el marc regulatori és clar en el sentit què l’operador del sistema té com a funció principal garantir la continuïtat i la seguretat del subministrament elèctric. I, tanmateix, el 28 d’abril de 2025 aquest objectiu no es va assolir. No es tracta tant d’assenyalar culpables com de reconèixer que els models actuals com son els tecnològics, operatius i regulatoris, poden no estar alineats amb la complexitat real del sistema

Veig molt be, i fellicito l'esfors dels equips per la recuperació del servei que va ser ràpida i eficient, amb el sistema restablert en poques hores gràcies a protocols i coordinació entre operadors. Però la rapidesa en la restauració no pot amagar la profunditat de les vulnerabilitats exposades en l'informe.

Aquest incident hauria de ser llegit com una advertència, no com una anècdota. La transició energètica no és només una qüestió de capacitat instal·lada o d'emissions reduïdes, sinó sobretot una qüestió de governança, d'enginyeria de sistemes i d'adaptació institucional. Sense això, el risc no és només un altre apagada, sinó la pèrdua de confiança en un sistema que ha de ser, per definició, invisible i fiable.

Per tant, l'apagada del 28 d'abril no va ser un error del futur, sinó un problema del present. I com tot bon avís, arriba a temps, sempre que estiguem disposats a escoltar-lo.

Ramon Gallart