Les Xifres Manen, però la Xarxa Decideix

Desprès de llegir l'article "Les alternatives al Plater" de Joan Vila  (15/08/2026) aporto una mirada de la generació connectada a la xarxa de distribució i les xarxes intel·ligents que hauran de fer el distribuïdors, a propòsit de les més de 12.000 al·legacions al PLATER.

Hi ha una manera fàcil de discutir sobre transició energètica i és la de les bones intencions i les imatges evocadores i una altre manera que és més difícil com son els teravats-hora, els euros i la viabilitat tècnica. L'article de Joan Vila té el mèrit, poc habitual en el debat públic català, d'escollir la segona. I convé dir-ho d'entrada. Sense dubte, fa bé.

El primer encert de l'article és desmuntar amb dades el tòpic segons el qual "ja n'hi ha prou amb les teulades". Vila recorda que el potencial fotovoltaic realista dels teulats residencials, un cop descomptades orientacions i ombres, ronda els 3,7 GW  és d'uns 4 TWh anuals,  davant dels 120 TWh que Catalunya necessitarà el 2050. I afegeix la lletra petita que sovint s'oblida que no és altre que la uralita per retirar, cobertes de sandvitx de poliuretà vetades per les asseguradores, estructures que no aguanten el pes dels panells i naus llogades on el propietari i qui hi opera no coincideixen. Aquesta és, precisament, la mena de realitat de camp que qualsevol persona que hagi treballat en distribució elèctrica reconeix a l'instant. És a dir, entre el potencial teòric i el megawatt connectat hi ha un gap d'enginyeria, de dret i de finançament.

El mateix rigor aplica a les "alternatives imaginatives" plaques a les mitjanes d'autopista o cobrint calçades senceres, on el cost per MWh es dispara fins a xifres irrealitzables. L'exemple del canal Segarra-Garrigues és honest fins i tot quan no li convé ja què, reconeix que, malgrat els beneficis afegits (menys evaporació, control d'algues), avui no seria rendible sense una subvenció notable. Aquesta és la diferència entre un tècnic i un predicador. 

El tècnic ensenya també els números que no li agraden.

Aquesta discussió no és acadèmica; arriba just quan el PLATER, el pla territorial que ha de decidir on van les renovables fins al 2050, acumula més de 12.000 al·legacions, més de 300 ajuntaments en contra i la petició d'una moratòria per part de sindicats agraris i entitats territorials. El conflicte, convé subratllar-ho, no és tant si cal més renovable com on situar-la, amb quin impacte sobre el sòl agrícola i el paisatge, i amb quanta capacitat de decisió per als municipis. És un debat legítim i necessari. 

Però és també un debat que corre el risc de quedar atrapat en el "no aquí" i oblidar el "llavors on".

Aquí resulta especialment lúcida l'aportació de Josep M Salas, en la seva entrevista a 3CatInfo, celebra que hi hagi debat, però avisa que el PLATER només afronta una part petita del problema i que Catalunya ha de decidir si vol jugar de veritat en política energètica o si es conforma amb una solució de baix vol, gairebé domèstica. És la mateixa advertència que, des d'un altre angle, fa Vila contra el "n'hi ha prou amb les teulades".

Confondre l'autoconsum que és desitjable i necessari, amb la solució completa és quedar-se a mig camí quan Catalunya ja arrossega el llast d'estar a la cua d'Europa en renovables.

El debat "parcs a terra contra teulades o, decreixement" és, en el fons, un fals trilema. La transició no es juga només en on produïm energia elèctrica, sinó en com els gestionem. 

Un país pot tenir la potència renovable sobre el paper i, tot i així, no poder-la aprofitar si la xarxa de distribució no està preparada per acollir milers de punts de generació intermitent, si no hi ha flexibilitat de demanda, ni emmagatzematge, ni capacitat d'evacuació. Des del meu punt de vista, el coll d'ampolla real, sovint invisible tant en el text de Vila com en les al·legacions al PLATER, és la xarxa donat què, la seva digitalització, la seva capacitat d'allotjar generació distribuïda farà que possible convertir el consumidor passiu en un actor actiu; però no gratis.

Aquí és on les comunitats energètiques locals i l'autoconsum agregat no són una alternativa als parcs, sinó la peça que els fa sostenibles socialment i tècnicament. No es tracta d'escollir entre grans plantes i teulades, sinó d'orquestrar-les. Vull dir, els grans parcs per a la potència de base renovable, generació connectada a la xarxa de distribució i comunitats per acostar producció i consum, i una xarxa "realment" intel·ligent (no altament automatitzada) que ho cusi tot amb dades en temps real. Aquesta la veig també, com una via per desactivar bona part del rebuig territorial.

Si el municipi que acull generació en percep el retorn; a través de comunitats energètiques, tarifes o participació, deixa de sentir-se un simple "lloc on posar plaques" i passa a ser part de la solució, que és precisament el que reclamen molts dels alcaldes que avui s'hi oposen. El model centralitzat pur reprodueix l'arquitectura de sempre; el valor competitiu del país vindrà de combinar-lo amb el distribuït.

Vila encerta que esmenta que avui capturem 266 TWh d'energia primària per fer-ne servir 161, amb prop del 40% de pèrdues. Electrificar usos no és consumir més i pitjor, és consumir molt millor. Que el 2050 en calguin uns 120 TWh en lloc de 266 no és cap paradoxa. De fet, és el que passa quan substituïm la combustió per l'electricitat directa. I aquí la digitalització torna a ser clau, perquè l'eficiència no s'aconsegueix només amb millors màquines, sinó gestionant intel·ligentment quan i com es consumeix. La rèplica al decreixement és, potser, la part més valenta del text ja que, posa sobre la taula què significaria en termes de PIB per càpita reduir la demanda "per fer contents els extremistes" obliga cadascú a assumir el cost real de la seva proposta. No és demagògia, és responsabilitat.

L'article de Vila és una bona peça de pedagogia energètica precisament perquè renuncia a la comoditat de l'eslògan, i les 12.000 al·legacions demostren fins a quin punt aquesta pedagogia és urgent. Comparteixo el seu diagnòstic i la seva crida a decidir amb els peus a terra, i el matís de Salas l'eixampla en la direcció justa per fer possible que el PLATER sumi però no pot ser la fi del debat. 

Hi afegiria una convicció professional que crec que uneix totes dues mirades. El debat no s'ha de tancar en quants parcs ni en quines teulades, sinó obrir-se cap a quina xarxa els sostindrà i quin paper hi tindran els territoris que els acullen. La transició no la guanyarà qui tingui més panells, sinó qui sàpiga integrar-los. L'esperança, com diu la cita de Francesc Torralba que recull l'article, té durícies a les mans. En el nostre sector, aquestes durícies es diuen enginyeria, dades i xarxa.

Ramon Gallart

La Bateria Residencial ha Deixat de Ser una Decisió de Casa

El creixement del 99% en bateries no és una moda de consum, sinó el primer símptoma d'un canvi de model.

És a dir, l'emmagatzematge residencial deixa de ser un actiu privat per convertir-se en un recurs de tot el sistema. La qüestió ja no és si surt a compte a casa, sinó qui sabrà regular i operar aquesta flexibilitat repartida per les teulades.

Fa dies que dono voltes a una dada que aquesta setmana publicava El Periódico de la Energía i que, llegida des de la xarxa de distribució, diu molt més del que sembla. Mentre el 2025 l'autoconsum fotovoltaic es refredava en un 3,7% menys de potència instal·lada, amb el residencial caient un 17%, les bateries creixien un 99% i ja són el 61% de les noves instal·lacions residencials. L'article ho resol amb una frase que n'estic d'acord: 

L'emmagatzematge és la peça que decideix la rendibilitat de l'autoconsum.

Però em sembla que ens quedem curts si tanquem aquí la conversa, perquè aquesta xifra no ens parla només de plaques i de factures. Ens parla, sense dir-ho, del model energètic que estem construint.

Avui, quan un client instal·la una bateria, la rendibilitat encara es calcula a l'escala de la seva llar i no és altre que la de guardar l'excedent del migdia per gastar-lo al vespre, retallar puntes per no haver d'apujar la potència contractada, tenir un respatller després de l'ensurt que ens va deixar l'apagada d'abril de 2025. Tot això és cert, és tangible i explica bona part del creixement. Però és una lògica encara defensiva i no és altre que la d'estalviar i protegir  i, si m'ho permeteu, és només la meitat de la història. Perquè el que de veritat està passant va més enllà. És a dir, la bateria d'un habitatge està deixant de ser un actiu privat per convertir-se en un recurs distribuït amb valor per a tot el sistema (oportunitat per l'agregador i el comercilitzador). I aquest canvi de naturalesa, encara que el client no ho percebi, ho canvia tot.

Ho dic des de l'ofici. En un model centralitzat, la resposta a més demanda i més generació sempre ha estat la mateixa. Invertir en més coure, més obra, més reforç de xarxa. És un model conegut, però que reprodueix les inèrcies de sempre i no ens fa més competitius com a país. La transició que ve no s'assembla a això. S'assembla, més aviat, a una xarxa que aprèn a gestionar milers de recursos petits i repartits pel territori. Per això, quan defensava en un article anterior les connexions flexibles amb emmagatzematge, no parlava d'un tecnicisme; parlava d'una manera diferent d'entendre la infraestructura. Una connexió flexible amb bateria és, moltes vegades, l'alternativa intel·ligent a mesos d'obra i a un reforç de línia que potser només caldria unes poques hores l'any. Aquesta és la nova llum regulatòria que necessitem. 

La normativa ha de reconèixer que la flexibilitat local val diners i val estabilitat, i que el distribuïdor la pugui contractar per gestionar congestions i tensió, tal com ja apunta el Paquet d'Energia Neta.

El que faltava per tancar el cercle era donar valor de mercat a tota aquesta flexibilitat menuda i dispersa, i és exactament el que ha començat a arribar. El Reial Decret 88/2026 desplega  la figura de l'agregador independent, i el marc que descrivia fa poc Energía Estratégica n'acaba de definir les regles i son les de compensar l'energia mobilitzada al 100% del preu diari, centralitzar les liquidacions en l'operador del sistema i permetre diversos contractes de subministrament sobre un mateix punt. 

Sona a lletra petita, però és el mecanisme que converteix una bateria de "cost per estalviar" en "inversió per ingressar". 

La mateixa bateria que avui només retalla la punta d'una família demà podrà oferir resposta activa de la demanda, regulació o arbitratge horari a través d'un agregador. Per primera vegada, aquell qui és petit deixa d'estar condemnat a ser irrellevant per al mercat.

I és aquí on el debat que plantejava en Roger Pasola Dolader a pren una altra dimensió. La pregunta de sempre "poso bateries o no?" l'hem respost durant anys amb la calculadora de l'estalvi domèstic, i ell, des d'UNEF, ha estat honest recordant que en emmagatzematge, a diferència de la fotovoltaica, els incentius encara hi tenen sentit. Hi estic d'acord, però hi afegiria un matís que em sembla decisiu i és què, cada cop més la resposta serà que sí, però per un motiu que fins ara no hi era. Deixarem de posar bateries només per abaixar la factura i les posarem, també, perquè participen en el sistema i generen ingressos. Qui compri avui un equip mirant únicament l'autoconsum es pot estar deixant, sense saber-ho, bona part del retorn de la vida útil de l'actiu.

No vull, però, dibuixar un futur sense fricció, perquè seria faltar a la veritat de qui trepitja la xarxa cada dia. Perquè tot això funcioni, qualsevol bateria que es connecti d'ara endavant hauria de portar de sèrie un sistema de gestió amb doble comandament començant primer per el client, després el mercat  i comunicacions compatibles amb l'operador; sense interoperabilitat, l'agregació es queda en el paper. Encara esperem el Reial Decret d'Autoconsum i Emmagatzematge Distribuït i els procediments operatius que hi han de posar xifres, i mentre no arribin conviurem amb incertesa. I hi ha una tensió que cal resoldre des de laperpectiva de distribuïdor i no és altre que, la coordinació entre l'agregador, que optimitza per preu, i la xarxa, que ha de garantir el subministrament. Si tots els actius d'un barri s'activen alhora perquè el mercat diari ho premia, la congestió la gestionem nosaltres. Necessitem senyals locals i mercats de flexibilitat de distribució que dialoguin amb els serveis de balanç, no que hi competeixin a cegues. Res d'això s'improvisa, i les primeres empreses que ho tinguin resolt seran les que capturaran més anys de retorn.

Pere acabar esmentar que, jo llegeixo aquell 99% no com una moda de consum, sinó com el primer símptoma d'un canvi de model que fa temps que reclamem. Empreses dels sector que van néixer fa més d'un segle generant la seva pròpia energia amb els salts d'aigua, i avui tinguin xarxa intel·ligent al territori i comunitats energètiques en marxa; en cert sentit, aquest món distribuït sempre els ha estat familiar i el seu àmbit. Per això no em conformo amb dir que la bateria decideix la rendibilitat de l'autoconsum. M'agrada més pensar-ho al revés i és que la manera com regulem i operem aquesta flexibilitat que tenim repartida per les teulades o demanda acabarà decidint quina mena de país energètic volem ser. I m'agradaria, sincerament, que fóssim el que ha sabut convertir milers de decisions petites en una xarxa comuna, més eficient i més justa.

Ramon Gallart

Quan la Xarxa Aprèn a Compartir la Llum.

Resolució de 31 de juliol de 2026 de la CNMC (BOE núm. 196, d'11 d'agost de 2026), per la qual s'estableixen els permisos d'accés flexibles de la demanda d'energia elèctrica a la xarxa de transport i a les xarxes de distribució.

El BOE que recull aquesta resolució es va publicar el dimarts 11 d'agost de 2026. L'endemà, el dimecres 12, a la posta de sol, la Lluna es va col·locar davant del Sol i va creuar Espanya de nord-oest a sud-est o el que és el mateix, des de Galícia fins a Balears, passant per Lleida i Tarragona, en el primer eclipsi total visible des de la península en més d'un segle. No m'hi puc resistir, em sembla una coincidència massa bonica per deixar-la passar. Un eclipsi ens ensenya una cosa que el sector elèctric sovint costa d'acceptar i no és altre que una ombra pot ser bona notícia si sabem quan arriba i quant dura. Durant poc més d'un minut, el dia es va fer fosc; la gent no va sortir corrents espantada (com passava en el passat), sinó que va mirar amunt amb els ulls oberts i protegits, perquè sabia què passava i quan acabaria. I durant aquell minut vam poder veure una cosa que normalment queda amagada per l'excés de llum i és la corona solar, l'estructura real del Sol.

Els permisos d'accés flexibles van exactament d'això. Van d'acceptar que, en determinades hores, un consum quedi "eclipsat" (reduït o desconnectat) a canvi de poder connectar-se a una xarxa que, d'una altra manera, ens diria simplement "no hi ha capacitat". I van, sobretot, de fer visible una capacitat que sempre hi ha estat, però que el paradigma de "tot o res, ferm o res" mantenia a les fosques. Escric aquestes línies convençut que aquest BOE, com l'eclipsi, no és un final sinó, és el principi d'una manera nova d'entendre la "llum" a la xarxa.

Comencem pel principi. Fins ara, quan una demanda de la naturalesa que fora volia connectar-se, demanava capacitat d'accés ferm i això és, el dret a consumir la seva potència totes les hores de l'any. El problema és que en molts nusos de la xarxa aquesta capacitat ferma s'ha esgotat. Resultat, hi ha cues de connexió, projectes bloquejats i reforços de xarxa que triguen anys i costen molts diners. La idea de fons de la resolució és tan senzilla com potent i no és altre que si un nus que no té capacitat ferma sí que en té la major part de les hores. La saturació real es concentra en unes poques hores. Si un consumidor accepta reduir-se o desconnectar-se just en aquestes hores crítiques, pot aprofitar tota la resta. La capacitat d'accés flexible és precisament això, una capacitat que no garanteix subministrament totes les hores, però que sí permet consumir un percentatge elevat de l'any. I aquí la frase que es repeteix com un mantra al llarg de tot el document, i que convé subratllar: "aquesta expectativa de consum no s'ha d'entendre com a garantia de subministrament". 

Ho torno a dir perquè és la clau de volta de tot plegat, és a dir, flexible no vol dir barat i sense conseqüències; vol dir compartit i condicionat. 

La resolució defineix quatre tipologies (annexos I a IV), i les explico amb analogies quotidianes. 

El tipus 0 és el més senzill i predictible: l'interruptor amb calendari. La instal·lació es connecta a la xarxa de distribució i només pot consumir la seva potència flexible dins d'unes finestres horàries fixes, un "patró" definit d'entrada; fora d'aquestes hores, no pot absorbir aquella energia. L'exemple que dona el mateix BOE (patró 0.1) és consumir de 00:00 a 7:59 i d'11:00 a 17:59, és a dir, esquivar les puntes de matí i vespre. És com un termòstat o un rentavaixelles programat per posar-se en marxa a la nit llavors, no cal que ningú et truqui per dir-te que t'aturis, perquè ja saps de bon principi quan pots i quan no. Ho gestiona un dispositiu local intel·ligent (el SIGPF) que ha de certificar un organisme acreditat per ENAC, i no hi ha instruccions en temps real: hi ha un calendari, i s'ha de complir.

El tipus 1 és la desconnexió de reserva, el fusible de la redundància. Aquí la instal·lació compleix els requisits de ferm quan tota la xarxa està disponible, però no quan cau un element (l'anomenada indisponibilitat N-1). Es connecta a través d'una posició dedicada en subestació, i el distribuïdor hi té un interruptor propi que pot obrir de manera remota, preventiva o correctiva, quan la xarxa perd redundància. S'estima que aquestes situacions no superaran el 10 % de les hores, de manera que hi ha una expectativa de consumir com a mínim el 90 % de l'any. És com el conductor que pot circular sempre, excepte els dies que hi ha una obra i tanquen un carril de manera que, mentre tot funciona, endavant; quan falla la redundància, se't demana que t'apartis. És binari; o consumeixes o et desconnecten del tot; no admet mitges tintes.

El tipus 2 és el salt qualitatiu. És com el regulador d'intensitat de llum, el dimmer. Igual que el tipus 1, respon a situacions d'indisponibilitat, però en comptes de "tot o res", el distribuïdor pot enviar instruccions per reduir la potència de manera total o parcial, amb caràcter preventiu (el dia abans, resposta en menys de 30 minuts) o correctiu (en temps real, resposta en menys de 3 minuts); només si no s'obeeix, es desconnecta. Seguin amb l'analogia del regulador d'intensitat d'un llum, no cal apagar-lo del tot, n'hi ha prou d'abaixar-lo just el necessari i just quan cal. És més eficient i menys traumàtic per al procés, però exigeix més capacitat tècnica per rebre i executar ordres, telemesura en temps real i, per part del distribuïdor, eines de visibilitat i control que la resolució obliga a tenir com a molt tard l'1 de gener de 2028.

El tipus 3 és per a consumidors connectats directament a la xarxa (potència superior a 1 MW): el gran camió de l'autopista. Aquí qui mana és l'operador del sistema, i la instal·lació ha d'estar integrada obligatòriament en el Sistema de Reducció Automàtica de Potència (SRAP, via PO 3.11), capaç de reduir a zero el consum flexible mantenint el ferm quan una contingència amenaça la seguretat del sistema. És el gran camió que circula per l'autopista principal i que, a canvi d'accedir-hi tot i estar plena, accepta un dispositiu automàtic que el fa frenar a l'instant si es detecta un embús que compromet tothom.

I les bateries?. La resolució, seguint el Reial Decret-llei 7/2026, estableix que les sol·licituds d'accés de demanda de les instal·lacions d'emmagatzematge s'analitzaran com a sol·licituds d'accés flexible. Dit d'una altra manera, una bateria, quan carrega de la xarxa, es considera per naturalesa flexible; fins i tot se li aixeca la limitació de tensió del tipus 0. Em sembla una decisió assenyada i, sobretot, coherent amb la física del problema. Una bateria és l'aparell més flexible que existeix de manera què pot decidir quan carrega. Demanar-li que carregui a les valls i s'aparti de les puntes no és cap sacrifici antinatural, és el seu comportament òptim. Reconèixer-ho obre la porta a desplegar emmagatzematge molt més ràpidament del que permetria l'accés ferm tradicional. Ara bé, hi ha un aspecte que el marc encara no resol del tot. Volem que les bateries alleugereixin la congestió, però l'accés flexible ens permet retallar-les precisament quan la xarxa pateix. Si només mirem la bateria com una càrrega que podem tallar, desaprofitem la meitat del seu valor. El repte de la propera fase serà assegurar que l'emmagatzematge no només s'"eclipsa" quan la xarxa va justa, sinó que se'l reconegui i se'l retribueixi quan descarrega per ajudar-la. 

La flexibilitat no hauria de ser només una obligació de la bateria; hauria de ser també una eina que la bateria ofereix.

Crec que aquesta resolució va en la direcció correcta. Desbloqueja cues, aprofita millor uns actius que hem pagat entre tots i posa la xarxa al servei de l'electrificació i les renovables. Dit això, veig que el risc es trasllada, sencer, a qui es connecta. El document deixa clar, un cop i un altre, que les desconnexions i limitacions no es consideren interrupcions a efectes de qualitat de servei i no generen dret a cap indemnització. És raonable qui accepta flexibilitat sap el que fa, però obliga a una condició imprescindible i és la transparència radical. Un projecte no pot decidir a cegues; necessitem que es publiqui, nus a nus, quantes hores de retallada s'esperen i quantes se n'han aplicat realment, perquè sense aquesta dada "expectativa del 90 %" és un número sobre el paper. 

uTrobo a faltar la regla més important, la de qui es talla primer. Quan diversos titulars flexibles comparteixen el mateix element congestionat, qui redueix i en quin ordre? El document ho remet a una resolució futura (parla de criteris proporcionals, rotatoris o tècnics), i és la pregunta de justícia de tot el sistema, encara oberta; com abans es tanqui amb criteris objectius, transparents i no discriminatoris, abans hi haurà confiança per invertir. 

La càrrega tècnica i administrativa no és menor. És adir el SIGPF, certificació ENAC revisable cada dos anys, telemesura en temps real, protocols d'operació, i tot i tenir sentit per garantir la seguretat, pot esdevenir una barrera per als actors més petits; caldrà vigilar que el cost de "ser flexible" no acabi expulsant precisament els projectes que volem atraure. 

Bona part del marc real depèn de desenvolupaments pendents com són les Notes Tècniques conjuntes, els patrons del tipus 0 (que hauran de permetre consumir com a mínim un 62,5 % de les hores), la metodologia de publicació de capacitat flexible, el marc tècnic d'ENAC i el règim d'incompliments i revocacions i, molt especialment, del fet que cada distribuïdor tingui a temps les eines de visibilitat i control per al tipus 2 abans de 2028.

Els límits de prudència poden convertir-se en colls d'ampolla; els topalls de 300 MW de flexible per nus de transport, el 20 % sobre la capacitat ferma i el màxim de 3 instal·lacions per element són prudents avui, però hauran de revisar-se amb dades a la mà perquè no acabin limitant justament el que volen habilitar. 

M'agrada que la protecció dels subministraments essencials està ben resolta, perquè els projectes col·lectius amb obligació d'electrificació, els subministraments essencials de l'article 52 de la LSE i les instal·lacions amb subministraments complementaris de seguretat no poden acollir-se a l'accés flexible. 

La flexibilitat és per a qui la pot assumir, no per a qui no s'ho pot permetre.

Tornem a l'eclipsi. El 12 d'agost, milions de persones vam acceptar de bon grat un minut de foscor per veure una cosa extraordinària, i aquell eclipsi no era un final, era el primer d'una tríada d'eclipsis que Espanya viurà entre 2026 i 2028. Un principi. Els permisos d'accés flexibles ens demanen exactament la mateixa maduresa. Ens demanen acceptar unes poques hores "d'ombra" o de consum eclipsat, a canvi d'una xarxa capaç d'acollir molta més energia neta la resta de l'any. Ens demanen deixar de pensar en la xarxa com un dipòsit que s'omple i es tanca, i començar a pensar-la com un cel compartit, on la llum s'organitza en el temps perquè n'hi hagi per a tothom. Quan la Lluna va tapar el Sol, no el va destruir; va passar pel davant, breument, i ens va revelar la corona que sempre hi havia estat. La flexibilitat fa el mateix amb la xarxa; no la buida, la fa visible; ens mostra la capacitat amagada que teníem al davant sense veure-la. Per això crec que aquest BOE, publicat just la vigília de l'eclipsi, mereix llegir-se com el que és; no l'apagada d'un model, sinó l'alba d'un altre. El principi d'una llum nova, feta d'energia compartida, d'intel·ligència a la xarxa i d'una idea molt vella però sovint oblidada: que la millor manera de tenir prou per a tothom és aprendre a compartir el moment.

Ramon Gallart