Nova Proposta per la Fusió Nuclear.

ELa fusió nuclear és el procés que alimenta el Sol i les estrelles,  ha estat durant dècades una de les grans promeses de l’energia neta.

A diferència de la fissió nuclear, que divideix àtoms pesants i genera residus radioactius de llarga durada, la fusió uneix nuclis lleugers com el deuteri i el triti a temperatures extremadament elevades per alliberar grans quantitats d’energia. Si s’aconsegueix controlar de manera eficient, podria proporcionar electricitat gairebé il·limitada, sense emissions de carboni i amb residus mínims. El gran repte, però, és recrear i mantenir a la Terra les condicions extremes que existeixen al cor de les estrelles.

En aquest context, el Laboratori de Física de Plasma de Princeton (PPPL), als Estats Units, ha desenvolupat un stellarator compacte i innovador que podria marcar un punt d’inflexió en la recerca de la fusió. El dispositiu, construït amb materials disponibles al mercat i amb un cost aproximat de 640.000 dòlars, és extraordinàriament més barat i ràpid de fabricar que altres instal·lacions similars. Per comparar, el stellarator alemany Wendelstein 7-X, un dels més avançats del món, va requerir més de vint anys de treball i una inversió d’uns 1.100 milions de dòlars. Aquesta diferència no només és econòmica, sinó també estratègica: redueix el temps necessari per provar noves idees i accelera el ritme de la innovació.

Un stellarator és un dispositiu de confinament magnètic que utilitza camps magnètics externs per mantenir el plasma que és un gas estable ionitzat a milions de graus i, separat de les parets del reactor. Aquesta configuració permet que el plasma es mantingui en suspensió sense tocar cap superfície sòlida, ja que qualsevol contacte destruiria els materials en fraccions de segon. A diferència dels tokamaks, que són actualment la tecnologia dominant en la recerca de fusió i que depenen en part de corrents elèctrics interns al plasma per estabilitzar-lo, els stellarators generen tot el seu camp magnètic des de l’exterior. Això els confereix un avantatge teòric important: poden funcionar de manera contínua i amb més estabilitat, evitant certes inestabilitats inherents als tokamaks.

Històricament, els stellarators van quedar en segon pla perquè el seu disseny és extraordinàriament complex. Les bobines magnètiques han de tenir formes tridimensionals molt sofisticades, sovint amb geometries retorçades que requereixen una fabricació d’alta precisió. Aquesta complexitat feia que els costos i els temps de construcció fossin molt elevats. No obstant això, els avenços en supercomputació i modelatge numèric han permès optimitzar millor els camps magnètics i simplificar-ne el disseny. A més, els progressos en materials superconductors i en tècniques de fabricació han reobert la porta a aquesta tecnologia.

La gran innovació del stellarator del PPPL és l’ús d’imants permanents de terres rares en lloc dels tradicionals electroimants complexos. Aquests imants, disposats amb precisió al voltant de l’estructura del dispositiu, generen el camp magnètic necessari sense requerir sistemes elèctrics massius ni refrigeració criogènica avançada. Això redueix considerablement el cost i la complexitat tècnica. Encara que aquest reactor no està dissenyat per produir electricitat comercial, sí que és una eina experimental clau per estudiar el comportament del plasma i provar noves configuracions magnètiques de manera ràpida i econòmica.

Aquest enfocament més àgil ha despertat interès en l’àmbit empresarial i ha contribuït a l’aparició de noves empreses emergents centrades en la fusió. El sector privat està entrant amb força en aquest camp, atret per la possibilitat de desenvolupar reactors més compactes i modulars. La combinació d’investigació pública, startups tecnològiques i inversió privada està generant un ecosistema d’innovació que podria accelerar significativament els avenços.

Tot i així, encara hi ha obstacles importants. Cap stellarator ni tokamak ha aconseguit fins ara produir de manera sostinguda més energia de la que consumeix en un entorn comercial viable. El plasma ha d’assolir temperatures superiors als 100 milions de graus Celsius, i els materials del reactor han de suportar condicions extremes de radiació i calor. A més, escalar un dispositiu experimental compacte fins a una planta de producció elèctrica continua sent un repte científic i d’enginyeria de gran magnitud.

Malgrat aquestes dificultats, la importància d’aquest tipus d’avenços és innegable. En un moment en què el canvi climàtic exigeix una descarbonització profunda del sistema energètic global, la fusió nuclear representa una possible font d’energia abundant, segura i pràcticament inesgotable. Projectes com el stellarator compacte de Princeton no solucionen immediatament el problema energètic mundial, però aporten una nova manera de treballar: més ràpida, més econòmica i més flexible. Aquesta estratègia podria escurçar el camí cap a una futura generació de reactors de fusió capaços d’alimentar ciutats senceres sense emissions de carboni.

La cursa per dominar l’energia de les estrelles continua oberta, però amb iniciatives com aquesta, el futur de la fusió sembla una mica més proper i, sobretot, més accessible.

Ramon Gallart

El Sol no és el Problema, la Xarxa sí.

Durant dècades, el gran repte dels sistemes elèctrics ha estat garantir prou generació per satisfer una demanda que hauria d'augmetnar.

El cas recent d’Austràlia segons l'aricle (El Economista del 05/02/2026), i en particular de l’estat de Victòria, m'ha portat a replantejar alguns dels supòsits més arrelats sobre la transició energètica. La idea d’un excés d’energia fins al punt de posar en risc la xarxa semblava gairebé impensable. Tanmateix, el que ha passat a Austràlia demostra que aquest escenari ja no és teòric, sinó real, i que pot arribar abans del que molts esperen també a Europa.

A Victòria, la penetració de l’energia solar residencial ha estat tan elevada que una de cada tres llars unifamiliars produeix electricitat al seu propi teulat. En determinats moments, especialment en dies molt assolellats i amb baixa activitat econòmica, la producció distribuïda supera de llarg el consum necessari per mantenir la xarxa estable. El resultat és una situació, si més no, paradoxal:

Una demanda elèctrica tan baixa que el sistema, dissenyat per funcionar dins d’uns mínims tècnics, entra en una zona de risc. 

Quan la producció excedeix el consum en temps real, la freqüència i la tensió poden desestabilitzar-se, amb conseqüències que van des de danys en equips fins a apagades generals.

La resposta de les autoritats australianes va ser d’emergència i va fer desconnectar forçadament les plaques solars, limitar els excedents injectats a la xarxa, indicacions perquè les grans bateries d’emmagatzematge romanguessin buides per absorbir energia sobrant i fins i tot la reconsiderar reactivar de línies d’alta tensió prèviament deixades sense explotar. Aquestes mesures, tot i ser eficaces a curt termini, posen de manifest una realitat que no és d'agrat per a totes les parts:

La transició energètica no pot basar-se només en instal·lar renovables, sinó que requereix una transformació profunda del sistema elèctric en el seu conjunt.

Europa, Espanya i Catalunya no hauriem d'observar aquest episodi des de la distància, seria un error pensar que es tracta d’un problema exclusiu d’un altre continent. Espanya és un dels països amb més potencial solar d’Europa i Catalunya, tot i les seves limitacions territorials, està vivint un creixement sostingut de l’autoconsum fotovoltaic. Les polítiques de descarbonització, l’abaratiment de la tecnologia i la voluntat ciutadana de reduir la dependència energètica estan accelerant aquest procés. Si tot va segons els plans actuals, la presència de plaques solars a les teulades europees serà cada vegada més habitual.

El problema és que gran part de la infraestructura elèctrica europea encara respon a un model centralitzat, pensat per a grans centrals que injecten energia cap als consums finals de manera, majorment, unidireccional. L’autoconsum massiu trenca aquesta lògica donat què, milions de petits productors injecten electricitat de forma simultània, sovint en els mateixos moments del dia. Sense eines adequades de gestió, això pot generar colls d’ampolla, sobrecàrregues i, situacions en què cal frenar una producció neta i barata.

A Espanya i Catalunya, el risc no és immediat però sí perfectament plausible. Caps de setmana assolellats de primavera, amb baixa demanda industrial i una elevada producció solar distribuïda, podrien reproduir escenaris similars als australians. La diferència és que encara som a temps d’aprendre la lliçó i actuar de manera preventiva.

Caldria assumir que l’emmagatzematge d’energia no és un luxe, sinó una necessitat estructural. Les bateries, tant a escala domèstica com industrial, permeten desplaçar l’energia en el temps, emmagatzemant-la quan sobra i alliberant-la quan falta. Sense aquesta capacitat, l’electricitat renovable es veu atrapada en el present immediat, i qualsevol desajust entre producció i consum es converteix en un problema.

En paral·lel, cal una xarxa elèctrica molt més flexible i intel·ligent. Digitalitzar la xarxa, incorporar sistemes avançats de control i permetre una gestió activa de la demanda és imprescindible per integrar grans volums d’energia renovable distribuïda. Això implica inversions importants, però també una visió a llarg termini i aquesta és,

Continuar depenent d’una infraestructura rígida és, a la pràctica, limitar el potencial de les renovables.

Un altre element fonamental és la capacitat d’adaptar el consum als moments de major producció. Vehicles elèctrics que es carreguen quan hi ha excés d’energia solar, bombes de calor que funcionen de manera flexible, indústries capaces d’ajustar processos en funció de la disponibilitat elèctrica o la producció d’hidrogen verd són exemples de com la demanda pot convertir-se en una eina d’estabilització del sistema. No es tracta només de produir energia neta, sinó de consumir-la de manera intel·ligent.

Tot això requereix, sense dubte, una regulació clara i anticipadora. El cas australià mostra què passa quan la normativa va per darrere de la realitat tecnològica. A Espanya i Catalunya calen marcs reguladors que incentivin l’emmagatzematge, la flexibilitat i la gestió activa de la demanda, evitant solucions improvisades quan el problema ja s’ha manifestat.

Finalment, no es pot oblidar el paper de la ciutadania. L’autoconsum no és només una decisió individual, sinó una peça d’un sistema col·lectiu. Entendre com funciona la xarxa, quins són els millors moments per consumir o emmagatzemar energia i quin impacte tenen les decisions domèstiques en l’estabilitat global és part d’una nova cultura energètica que cal fomentar.

En aquest context, el paper dels distribuïdors elèctrics esdevé central i, lluny de ser una amenaça, la situació actual els obre una etapa de feina necessària i engrescadora. La transició energètica exigeix transformar profundament les infraestructures existents i, amb elles, la manera com s’entén el valor dels actius regulats. Ja no n’hi ha prou amb mantenir una xarxa pensada per a fluxos unidireccionals i demanda previsible; cal evolucionar cap a un model que integri digitalització amb capacitat de control distribuit, flexibilitat i gestió activa del sistema. Això implica abandonar un pensament estrictament sistèmic i defensiu, propi d’un altre moment històric, per adoptar enfocaments nous que permetin garantir la viabilitat econòmica i tècnica de la transformació sense minvar la qualitat del servei ni posar en risc la seva continuïtat. Per als distribuïdors, aquest repte no només és inevitable, sinó també una oportunitat per redefinir el seu rol i reforçar el seu valor en el sistema energètic del futur.

El que ha passat a Austràlia no és un fracàs de les energies renovables, sinó la prova del seu èxit accelerat. El repte ara és completar aquesta transició amb intel·ligència, planificació i inversió. Europa, Espanya i Catalunya poden optar per aprendre d’aquesta experiència i avançar-se als problemes, o bé ignorar els senyals i reaccionar tard. El sol continuarà brillant; la qüestió és si estarem preparats per aprofitar-lo sense posar en risc el sistema que ens ha de portar cap a un futur energètic més sostenible.

Ramon Gallart

El Nou Llenguatge de l’Energia i el Futur d’Europa

Durant la darrera dècada, la política energètica europea s’ha construït al voltant del potent relat de la descarbonització com a imperatiu moral i polític. 

El European Green Deal va situar Europa com a líder global en la lluita contra el canvi climàtic, fixant objectius ambiciosos de neutralitat climàtica, impulsant les energies renovables i promovent l’eficiència energètica com a pilars del nou model econòmic. Aquest enfocament ha estat clau per accelerar la transició, però avui mostra signes de tensió en un context geopolític i tecnològic radicalment diferent.

La notícia sobre com les empreses d’energia neta als Estats Units adapten el seu missatge a l’era Trump és reveladora també per a Europa. No perquè les tecnologies hagin canviat, sinó perquè ha canviat el marc narratiu. La realitat és que, no s’ha produït una revolució energètica, sinó una revolució en com s'explica. Les renovables ja no es presenten principalment com a “verdes”, sinó com a fonts d’electricitat assequibles, ràpides de desplegar i essencials per alimentar la nova economia digital, marcada pel creixement exponencial dels nous vectors energètics com és, la intel·ligència artificial i els centres de dades.

Europa no és aliena a aquesta dinàmica. L’estratègia REPowerEU, nascuda arran de la crisi energètica provocada per la invasió russa d’Ucraïna, ja va introduir un canvi subtil però important i és que, 

La transició energètica no només com a política climàtica, sinó com a instrument de seguretat i independència energètica. 

La reducció de la dependència del gas rus va posar al centre conceptes com la resiliència del sistema, la diversificació de les fonts de generació i la capacitat de producció pròpia. Tanmateix, el relat públic continua sovint ancorat en un llenguatge climàtic que no sempre connecta amb les preocupacions immediates de ciutadans i indústria, com el preu de l’electricitat o la seguretat del subministrament.

El creixement previst de la demanda elèctrica que també està impulsat a Europa per la digitalització, l’electrificació industrial i els objectius de reindustrialització verda, posa en dubte la idea d’una transició lineal on unes tecnologies simplement substitueixen les altres. Cada cop més, la realitat s’assembla a allò que al sector energètic ja es comença a anomenar “addició d’energia”. Això vol dir que, caldrà més electricitat, no només electricitat diferent. Això posa pressió sobre les xarxes, la generació de càrrega base i la capacitat d’execució dels projectes.

En aquest context, el debat europeu sobre quines tecnologies són acceptables esdevé crític. El Green Deal ha apostat clarament per les renovables variables com l’eòlica i la solar, però el mateix REPowerEU reconeix la necessitat d’accelerar l’emmagatzematge, les interconnexions i, en alguns casos, de mantenir o ampliar fonts com la nuclear. La geotèrmia de nova generació, encara poc desenvolupada a Europa, podria jugar un paper de valor com a font de càrrega base renovable, aprofitant capacitats industrials existents del sector del petroli i el gas, una idea que encaixa plenament amb l’objectiu europeu d’autonomia estratègica.

L’autonomia estratègica, concepte cada cop més present en la política industrial de la UE, no pot limitar-se a les matèries primeres crítiques o a les cadenes de subministrament de bateries i panells solars. També implica disposar d’un sistema energètic robust, flexible i capaç de sostenir la competitivitat industrial europea en un món on l’energia torna a ser una eina de poder. Això exigeix pragmatisme i és que,

Cal menys debat ideològic sobre etiquetes i més focus en costos, temps de desplegament, fiabilitat i capacitat d’escala.

L’experiència nord-americana mostra que minvar el llenguatge explícitament climàtic no implica abandonar els objectius de descarbonització, sinó adaptar-los a un marc polític i econòmic més ampli. Europa no hauria de renunciar al seu lideratge climàtic, però sí complementar-lo amb un relat que presenti el Green Deal no només com una agenda ambiental, sinó com una estratègia de seguretat, prosperitat i sobirania.

En última instància, la pregunta que Europa ha de respondre no és si una tecnologia és prou “verda” en abstracte, sinó si contribueix de manera efectiva als objectius combinats del Green Deal, del REPowerEU i de l’autonomia estratègica europea. En un món d’alta tensió geopolítica i demanda energètica creixent, tenir raó en termes climàtics no serà suficient si no es disposa també de l’energia necessària per sostenir el projecte europeu.

Ramon Gallart