Europa es Construeix des de la Xarxa

El valor de les associacions de distribuïdores en la transició energètica

Hi ha decisions que no ocupen titulars però que acaben marcant com serà l'energia que arriba a casa nostra durant els propers anys. La renovació del Board de la EU DSO Entity per al mandat 2026-2030 tindrem el repte de fer polssible una visió integrada de la transició energètica gràcies al pla de treball del 2027. Sense dubte, serà una bona ocasió per posar en valor una peça sovint invisible del sistema i no és altre com les associacions fan possible que centenars de distribuïdores parlin amb una sola veu davant les institucions europees.

El moment actual, no podria ser més rellevant. Europa ha decidit fer de l'electrificació l'eix de la seva estratègia de descarbonització, competitivitat i seguretat. El pla de la Comissió Europea aspira a convertir Europa en el primer  electro-continent, accelerant el desplegament de les xarxes a mitjançant el paquet de xarxes i impulsar solucions innovadores d'electrificació. Perquè això sigui possible, la mateixa Comissió calcula que calen uns 584.000 milions d'euros d'inversió en xarxes elèctriques durant aquesta dècada, dels quals entre 375.000 i 425.000 milions corresponen específicament a les xarxes de distribució. No és una xifra abstracta és a dir, al voltant del 40% de les xarxes de distribució europees tenen més de 40 anys i necessiten modernitzar-se, mentre els terminis de connexió i de permisos s'allarguen i els endarreriments s'acumulen mes rere mes. 

En aquest context, les xarxes de distribució deixen de ser un actor secundari. Han de créixer i transformar-se per connectar grans volums de generació renovable descentralitzada i noves demandes flexibles com les bombes de calor i els punts de recàrrega de vehicles elèctrics. Dit d'una altra manera, bona part de la transició no passa a les grans autopistes elèctriques, sinó a la xarxa capil·lar que arriba a cada poble, cada polígon i cada llar. 

I aquí és on la veu de les distribuïdores (de totes les mides) esdevé imprescindible per orientar una regulació que incentivi la inversió, escurci els terminis de connexió i garanteixi la resiliència i la ciberseguretat del sistema. 

La EU DSO Entity és una asociació creada i legalment reconeguda per la Unió Europea a través del Reglament del mercat elèctric (2019/943) per fer cooperar les distribuïdores d'electricitat i, en aqesuta nova etapa que comença avui mateix, també les de gas i hidrogen, de tot el continent. Representa distribuïdores de totes les mides i connecta més de 250 milions de llars elèctriques als 27 estats membres. És, per dir-ho planerament, la taula on es dissenyen bona part de les regles tècniques i de mercat que després s'apliquen a totes les xarxes, i el pont natural amb els operadors de transport a través de la cooperació TSO-DSO que Europa considera clau per a un sistema més integrat i resilient. Al seu costat, i des de molt abans, hi ha GEODE - The voice of local energy distributors across Europe, fundada el 1991, agrupa companyies independents de distribució de gas i electricitat i representa unes 1.400 empreses de 15 països, públiques i privades, que donen servei a uns 100 milions de persones. La seva funció és defensar els interessos de les distribuïdores locals davant les autoritats energètiques a escala nacional i internacional, i facilitar l'intercanvi d'expertesa i dades. No competeix amb la EU DSO Entity, l'alimenta. De fet, quan es va constituir el prime Board de la EU DSO Entity, cinc dels seus membres representaven distribuïdores de GEODE de Suècia, Finlàndia i Espanya, en les categories d'empreses amb menys de 100.000 clients i d'entre 100.000 i un milió. 

El valor d'aquest ecosistema és que ningú hi sobra. Les petites distribuïdores locals aporten una cosa difícil de replicar des d'un despatx de Brussel·les i no és altre cosa que, el coneixement de la xarxa real, del territori i del client de proximitat, allà on de veritat passa bona part de la transició o el que és el amteix, en l'autoconsum, les comunitats energètiques, la integració de renovables o els punts de recàrrega. Les mitjanes i grans distribuïdores hi aporten escala, capacitat inversora i una visió de sistema imprescindible per sostenir la seguretat de subministrament. I aquesta complementarietat no és teòrica: GEODE i E.DSO (l'associació de les grans distribuïdores europees) han publicat conjuntament un paper que analitza com la regulació d'ingressos de set estats membres permet a les distribuïdores planificar, finançar i executar les inversions necessàries per reforçar la xarxa i complir amb la transició energètica. Que petites i grans signin plegades documents així demostra una predisposició real a construir un sistema energètic europeu de referència per damunt de mides i fronteres. 

I es fa sense que ningú hagi de renunciar a qui és. El repte, precisament, és que aquesta diversitat quedi ben reflectida i per això, els estatuts de la DSO Entity es van acordar de manera que aquesta gran diversitat quedés representada de forma justa i equilibrada. Una distribuïdora centenària arrelada a una comarca i un gran operador nacional poden compartir taula sense diluir-se; cadascú aporta la seva realitat territorial, i el sistema hi surt guanyant. És aquesta pluralitat, i no la uniformitat, la que fa forta la posició europea davant reptes tan exigents com el finançament de les inversions, l'agilització dels permisos o la cadena de subministrament de components crítics. 

Res d'això seria possible sense la feina discreta i constant de les associacions que canalitzen aquestes veus. A Espanya, aquest paper l'exerceix de manera destacada - ASEME -  i CIDE - Asociación de Distribuidores de Energía Eléctrica, dues organitzacions estatals creades per defensar els interessos de les distribuïdores d'energia elèctrica de menys de 100.000 clients, que avui agrupa prop de 290 empreses distribuïdores, algunes amb més d'un segle d'història, i que formen part de l'associació europea de distribuïdors locals amb seu a Brussel·les, teixint així el pont entre la realitat de les xarxes locals i el debat continental. Per això val la pena aturar-se i dir-ho clarament: gràcies a GEODE per fer de veu de les distribuïdores locals a Europa, i gràcies a ASEME  i CIDE per representar i defensar el col·lectiu al seu àmbit d'influència. 

I, sobretot, un agraïment sincer a tots els vots de suport que hem rebut. Aquesta confiança no és un tràmit. 

De fet, és  el que ens permet seure a la taula on es decideix el futur energètic d'Europa i ser-ne part activa, i no simples espectadors. Cada vot representa companys de sector que creuen que la mirada de proximitat mereix ser escoltada al costat de les grans veus del continent. Assumim aquesta responsabilitat amb humilitat i amb compromís, conscients que representar bé aquesta confiança vol dir treballar perquè la transició energètica europea es faci de manera justa, equilibrada i arrelada al territori.

La transició energètica no es guanyarà només amb grans infraestructures, sinó també amb milers de xarxes de proximitat ben gestionades i amb qui les representa amb rigor. La renovació del Board de la DSO Entity per als propers quatre anys és, en el fons, una oportunitat perque tant els vectors elèctrics com el de gas-hidrògen, sigui posible què totes aquestes veus (petites, mitjanes i grans), de tots els països, seguim construint plegats el sistema energètic que Europa necessita.

Ramon Gallart

Quan els Robots Arribin al Sector Elèctric.

El pla del Japó per desplegar deu milions de robots anticipa una transformació del mercat laboral: menys tasques rutinàries, més automatització i nous perfils professionals que també marcaran el futur del sector elèctric a Espanya i Catalunya.

Fa un dies llegina l noticai de El Economista sobre, la decisió del govern japonès per impulsar el pla Noetra amb l'objectiu de desplegar deu milions de robots equipats amb intel·ligència artificial abans de l'any 2040 no és una excentricitat tecnològica ni un exercici de màrqueting polític. És una resposta estratègica a un problema estructural què no és altre que la d'una població cada vegada més envellida, una manca creixent de mà d'obra i la necessitat de preservar la competitivitat industrial davant dels Estats Units i la Xina. El projecte, liderat per un consorci format per empreses com SoftBank, Sony, NEC i Honda, pretén crear un model d'intel·ligència artificial sobirà capaç d'alimentar una nova generació de robots destinats a la indústria, la logística, la sanitat, la restauració i l'atenció a les persones dependents.

Des del meu punt de vista, és evident què cada robot representarà un nou consumidor d'electricitat. Però aquesta és només la punta de l'iceberg. El veritable canvi serà que milions de robots funcionaran de manera contínua, carregaran bateries, processaran dades en temps real, es comunicaran amb centres de dades i interactuaran amb infraestructures digitals permanents. 

Això converteix l'electricitat en la matèria primera imprescindible de l'economia del segle XXI.

Durant dècades, el consum elèctric ha estat vinculat principalment a les llars, la indústria tradicional i el transport. Ara apareix un nou consumidor no menyspreable i no és altre que la robòtica intel·ligent. Igual que avui ningú discuteix que un vehicle elèctric necessita una infraestructura de recàrrega, d'aquí a quinze anys ningú qüestionarà que milions de robots requeriran xarxes elèctriques més robustes, sistemes d'emmagatzematge, microxarxes industrials i una enorme capacitat de generació renovable.

Aquest escenari tindrà conseqüències perquè les grans economies tendeixen a copiar-se. Si el model japonès funciona, Corea del Sud accelerarà els seus plans, la Xina augmentarà encara més la seva aposta per la robòtica i Europa no tindrà altra alternativa que seguir el mateix camí per no perdre competitivitat industrial. 

De fet, la cursa ja ha començat. La diferència és que el Japó ha decidit posar-hi una data i una xifra concreta.

I és aquí on Espanya hauria de començar a preocupar-se. El debat energètic espanyol continua excessivament centrat en el preu de la factura o en la confrontació política entre renovables i energia nuclear, mentre el veritable desafiament és preparar una xarxa capaç d'alimentar una economia profundament electrificada. No només hi haurà més cotxes elèctrics, sinó també fàbriques automatitzades, centres logístics robotitzats, intel·ligència artificial distribuïda, centres de dades i sistemes autònoms treballant les vint-i-quatre hores.

L'impacte sobre el sistema elèctric espanyol serà considerable. Possiblement, la demanda augmentarà de manera sostinguda després d'anys d'estancament. Les hores vall adquiriran un valor molt superior perquè serà quan es programaran moltes recàrregues i processos industrials automatitzats. També augmentarà la necessitat d'emmagatzematge mitjançant bateries i centrals hidroelèctriques reversibles per estabilitzar una xarxa dominada per l'energia solar i eòlica.

Però no oblidem el repte que li ve a la distribució. Les xarxes de baixa i mitjana tensió, especialment als polígons industrials, necessitaran noves inversions. No serà suficient generar més electricitat ja què, caldrà transportar-la amb qualitat, flexibilitat i intel·ligència. i aquí es pdoria catalitzar que les distribuïdores deixin de ser simples operadores de cables per convertir-se en gestores d'un sistema molt més complex, amb milions de dispositius connectats consumint i, alhora, aportant informació en temps real.

Catalunya presenta una situació especialment interessant. És un territori amb molta concentració industrial a l'Estat, amb sectors com l'automoció, la química, la farmacèutica, l'alimentació i la logística, precisament aquells que més ràpid adoptaran robots intel·ligents. Això significa que Catalunya podria ser una de les primeres comunitats a experimentar un fort increment de la demanda elèctrica industrial.

Crec que la transformació serà especialment visible a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Vallès, al Baix Llobregat, al Camp de Tarragona i al corredor logístic que uneix el port de Barcelona amb Saragossa. En aquests espais, la combinació de robots, intel·ligència artificial, automatització i centres de dades incrementarà notablement les necessitats energètiques.

Aquesta realitat també representa una gran oportunitat. Catalunya disposa d'universitats, centres tecnològics i empreses capaces de desenvolupar programari, sensors, sistemes de control i components electrònics associats a aquesta nova economia. Si s'acompanya d'una planificació energètica adequada, podria convertir-se en un dels principals pols europeus de robòtica industrial.

Tanmateix, també hi ha riscos. Catalunya continua arrossegant un important dèficit en infraestructures de transport i distribució elèctric i una implantació de renovables inferior al que exigeix la seva activitat econòmica. Si la demanda industrial creix molt més ràpid que les inversions en xarxa i en generació, el territori podria perdre atractiu per a noves inversions davant altres regions més preparades.

El pla japonès també envia un missatge als operadors elèctrics. Les empreses del sector ja no poden planificar únicament pensant en l'electrificació del transport. La robòtica serà probablement un dels principals motors del consum elèctric durant les pròximes dues dècades. Això obliga a accelerar les inversions en digitalització de les xarxes, flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta davant demandes molt més variables.

Per acabar dir que, la notícia no parla només de robots. Parla d'electricitat. Parla d'indústria. Parla de sobirania tecnològica. I parla d'un canvi de paradigma que transformarà el mercat energètic mundial. El Japó ha entès que la competitivitat del futur dependrà tant dels algoritmes com dels quilowatts disponibles. Espanya i Catalunya encara són a temps d'aprofitar aquesta revolució, però només si abandonen la mirada a curt termini i entenen que la infraestructura elèctrica deixarà de ser un simple servei públic per convertir-se en el principal factor de competitivitat econòmica del país. Qui disposi d'una xarxa robusta, flexible i abundant en energia neta atraurà la nova indústria robotitzada. Qui no la tingui, simplement observarà com aquesta nova revolució industrial es desenvolupa en altres llocs.

Ramon Gallart

Les Bateries i la Granota Morta

Poca gent diria que la indústria mundial de les bateries que no cal dir que, avui és un negoci de molts milers de milions, va néixer d'una discussió entre dos amics sobre una granota morta.

A finals del segle XVIII, el metge italià Luigi Galvani va observar que les cames d'unes granotes dissecades es contreien quan les tocava amb una descàrrega elèctrica, com si tornessin a la vida. Galvani va interpretar-ho com una prova d'una "electricitat animal", una força vital innata que residia en el propi teixit i que feia funcionar nervis i músculs, de manera semblant a com generaven electricitat les anguiles i les rajades elèctriques. Per a ell, la granota era una mena de màquina elèctrica és a dir, el cervell produïa la càrrega, els nervis la conduïen i els músculs l'emmagatzemaven.

El seu amic Alessandro Volta, catedràtic de física a la Universitat de Pavia, hi va estar d'acord al principi. Però després de repetir els experiments va arribar a una conclusió diferent i va ser que la granota no generava cap electricitat. El que feia era, senzillament, detectar-la. Volta va argumentar que la càrrega provenia del contacte entre dos metalls diferents aplicats sobre el teixit humit, un fenomen que va anomenar "electricitat metàl·lica". Per demostrar-ho, va construir el que ell mateix va batejar com un "òrgan elèctric artificial" i no ver ser altre cosa que una pila de discos de coure i zinc alternats, separats per cartró, drap o paper de filtre impregnat en salmorra o àcid. En connectar la placa superior i la inferior, un corrent circulava de manera contínua a través de la columna. A diferència de l'ampolla de Leiden que era, un condensador que acumulava càrrega i l'alliberava en una descàrrega breu i violenta, la pila de Volta generava la seva pròpia electricitat mitjançant una reacció química i oferia un corrent baix però sostingut en el temps. Havia nascut la primera bateria de la història, l'any 1799.

L'invent va transformar la ciència gairebé de manera immediata. Poques setmanes després que Volta comuniqués la seva troballa a la Royal Society, dos científics anglesos van fer passar el corrent d'una pila voltaica a través de l'aigua i la van descompondre en hidrogen i oxigen; acabaven de descobrir l'electròlisi química. Poc després, Humphry Davy va emprar piles voltaiques molt més grans per aïllar per primera vegada elements com el potassi, el sodi, el calci, l'estronci o el bari. Les primeres piles, però, tenien límits evidentsi no erea altre que s'esgotaven al cap d'unes hores i, quan s'apilaven més discos per guanyar potència, el propi pes acabava perdent la humitat del paper i deixava la columna inservible. També van alimentar la imaginació popular es a dir, el nebot de Galvani, Giovanni Aldini, recorria Europa aplicant descàrregues a cadàvers d'animals i, de tant en tant, de presoners executats, en espectacles que van fer néixer la pregunta de si l'electricitat podia ressuscitar els morts. 

Amb el temps s'ha volgut presentar aquell episodi com una victòria neta de Volta sobre Galvani, però la realitat va ser diferents. Tots dos tenien part de raó i part d'error. No existia cap força universal d'electricitat animal, com sostenia Galvani, però ell va encertar que els senyals elèctrics són, efectivament, els que provoquen la contracció muscular. Volta, per la seva banda, tenia raó a rebutjar la teoria del seu amic, però s'equivocava en pensar que calien dos metalls diferents o, qualsevol metall, per generar l'efecte; en la seva pila, el circuit el tancava el paper humit. En lloc de parlar de guanyador o perdedor, el que van fer tots dos va ser obrir, sense saber-ho, dos camins complementaris: 

1.- L'electrofisiologia, hereva de Galvani i,

2.- L'electroquímica i la ciència de les bateries, filles de Volta.

D'aquell primer apilament de discos fins avui, la tecnologia ha recorregut un llarg camí. La pila voltaica va donar pas a la pila de Daniell, més estable, i al segle XIX van arribar les primeres bateries recarregables amb l'acumulador de plom-àcid, que encara arrenca els nostres cotxes. Van seguir les químiques de níquel i, ja al tombant del segle XX i XXI, la revolució del ió de liti, que combina densitat energètica, lleugeresa i vida útil, i que ha fet possible tot allò que avui portem a la butxaca, conduïm o instal·lem a les teulades. El principi de fons, però, continua sent el mateix que va intuir Volta a convertir energia química en energia elèctrica de manera controlada i reversible.

I és precisament ara, en plena transició energètica, quan aquella vella idea recupera tot el seu protagonisme. A mesura que els sistemes elèctrics incorporen cada vegada més generació solar i eòlica, emmagatzemar l'electricitat esdevé una peça central per mantenir l'equilibri de la xarxa. La clau del canvi passa en bona part per la instal·lació massiva de sistemes d'emmagatzematge a les llars, tot i que el cost encara elevat de les bateries fa que el consumidor difícilment les percebi com una inversió a llarg termini.

La bateria del segle XXI, però, ja no s'entén com un objecte aïllat, son un ecosistema de recursos energètics distribuïts que es poden agregar i coordinar digitalment.

Vist així, el fil que va de la granota de Galvani a la xarxa intel·ligent d'avui no és una successió de guanyadors i perdedors, sinó una acumulació de camins que s'obren. Volta, cap al final de la seva vida, va tenir la grandesa de reconèixer que el treball del seu amic contenia "una de les descobertes més belles i sorprenents, i el germen de moltes altres". Dos segles i mig després, l'emmagatzematge de l'energia continua sent un d'aquells germens que segueix donant fruits; cada vegada que una bateria guarda energia del sol i el vent per retornar-la quan cal, aquella discussió del segle XVIII segueix, d'alguna manera, ben viva.

Ramon Gallart