Més Xarxa, Més Indústria, Més Futur

He llegit amb interès l'article de Josep M Salas al diara Diari ARA amb el títol Quins fills deixarem al nostre món?

Comparteixo bona part del seu diagnòstic i, sobretot, el to, que no és un altre que el d'encarar sense por un debat incòmode i això, és exactament el que ens cal. Coincideixo que les renovables no són una finalitat en si mateixes, sinó el mitjà més viable de què disposem avui per garantir seguretat de subministrament a un preu raonable i amb menys emissions. I subscric que planificar les infraestructures energètiques de manera ordenada, amb sentit tècnic i econòmic, és una obligació de qualsevol societat i de qualsevol govern.

Voldria, però, aportar un matís constructiu des de la meva experiència en el sector energètic. Crec que el nostre debat i, en bona mesura el mateix Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables (Plater), corre el risc de concentrar-se gairebé exclusivament en on posem la generació nova, quan el veritable coll d'ampolla per al desenvolupament industrial i social de Catalunya no és només, la generació també, la xarxa i sobre tot, l'ús intel·ligent del que ja tenim construït.

Salas assenyala, amb encert, que les renovables avancen sense que les acompanyi un increment de la demanda i de la flexibilitat. Aquí hi ha, al meu parer, el nus de la qüestió. Catalunya necessita energia abundant, segura i competitiva no com un fi abstracte, sinó per a una cosa molt concreta que irrenuncaiblemtn pasa per reindustrialitzar, atraure inversió electrointensiva, electrificar el transport i els edificis, i sostenir els nous vectors de consum (centres de dades inclosos) sense sacrificar la competitivitat del nostre teixit productiu. Sense demanda que integri la generació, cada nou parc és una tensió territorial que no es tradueix en prosperitat. Amb demanda ben planificada, la transició deixa de ser una càrrega i esdevé palanca de desenvolupament. Per això la conversa no pot ser només "quants megawatts i on", sinó "per a qui, connectats com i amb quina xarxa".

En aquest context situo el Reial decret 640/2026, de 29 de juliol, que regula els plans d'inversió de les xarxes de transport i distribució. Més enllà d'elevar substancialment el límit d'inversió en distribució; de l'ordre de 10.200 milions d'euros per al període 2027-2030, dins d'un esforç global proper als 17.900 milions fins al 2030, incorpora una mesura que em sembla especialment encertada que és, la possibilitat d'integrar a la xarxa de distribució infraestructures d'evacuació, de consum i línies directes ja construïdes i en servei.

No és un detall menor. Durant l'última dècada hem aixecat milers de quilòmetres de línia i centenars de subestacions associades al desplegament renovable, dimensionades per a la potència pic de les plantes i operant molt per sota de la seva capacitat. 

Fins ara, tota aquesta capacitat era invisible per a la planificació de la distribució. Construir una línia nova pot exigir de cinc a vuit anys entre autoritzacions, avaluació ambiental i obra; incorporar una instal·lació existent es pot resoldre en mesos. D'anys a mesos, sobre actius ja autoritzats i en funcionament, evitant duplicar infraestructura i estalviant el sobrecost d'operar una xarxa infrautilitzada al costat d'una altra saturada. Aquesta és, exactament, l'eficiència en l'ús de les xarxes existents que des dels fòrums reguladors europeus (l'ACER inclosa), que el mateix Salas cita, venen reclamant des de fa anys. És una bona notícia que el marc estatal camini en aquesta direcció. La qüestió ara és si Catalunya sabrà aprofitar-la amb agilitat administrativa i visió de país.

I aquí ve el meu suggeriment. El Plater serà molt més robust si deixa de mirar-se en solitari i s'articula amb tres eixos que sovint queden en segon pla i son: 

1.- la planificació de la xarxa de transport i distribució: una estratègia explícita de demanda i electrificació industrial, i l'aprofitament dels actius existents que el RD 640/2026 ara facilita. 

2.- Planificar generació: sense planificar simultàniament xarxa i demanda és construir una casa començant per la teulada. 

3.- Ser executius: com reclama Salas, no vol dir només aprovar el Plater dins del termini; vol dir també reduir els temps de tramitació, prioritzar la reutilització abans que la construcció nova, i alinear-nos amb la governança europea en comptes de mirar cap endins. 

Tenim l'oportunitat de convertir infraestructura ja pagada en capacitat real per connectar indústria, habitatge i mobilitat elèctrica.

Torno a la pregunta de Salas. Els fills que vulguem deixar al món heretaran els valors amb què resolguem aquests debats, sí, però també heretaran i, de manera molt literal, la xarxa que els deixem. Una xarxa ben dissenyada, redundant, digitalitzada i eficient en l'ús del que ja existeix és, en si mateixa, un llegat de responsabilitat intergeneracional. 

Tant de bo aprofitem el debat del Plater i les eines que ens dona el RD 640/2026 per forjar una Catalunya energèticament més madura que sigui capaç de créixer industrialment i socialment, orgullosa no només dels quilòmetres de línia que construeix, sinó dels que sap aprofitar.

Ramon Gallart

Els Reptes de l'Electrificació de Catalunya

Electrificar Catalunya és possible; convertir les hipòtesis en trajectòria és el veritable repte

L'article de Joan Vila del 30/08/2026, defensa que la demanda elèctrica de Catalunya passarà d'uns 43 TWh actuals a uns106 TWh el 2040 per l'electrificació del transport, la climatització i la IA, i que això és assolible complint el desplegament renovable del PROENCAT, amb un cost de generació de 60–66 €/MWh que ens faria competitius respecte a Europa (en referencia concreta d'Alemanya). La tesi de fons és normativa per electrificar i digitalitzar o quedar-se "relegats a una societat irrellevant". És un exercici que el considero de valor amb mètode i modelització alhora, ambiciós i honest en les seves hipòtesis. No obstant, hi ha assumpcions que voldria contribuir i aportar una altre perspectiva, en base al marge entre l'escenari que es descriu i la realitat operativa.

El punt de partida numèric és sòlid i encaixa amb les dades oficials. El 2024 la demanda elèctrica catalana va ser de 44,11 TWh, un 0,7% inferior a la de 2023, i el consum incloent autoconsum de 40.834 GWh. També és correcta la fotografia de dependència sobre Catalunya que va generar 37,4 TWh i en va consumir 44,1, un 15% més. Aquesta diferència és important. I el nus del problema que l'article vol resoldre és real i no és altre que, l'energia nuclear cobreix el 50,3% de la demanda amb els tres reactors d'Ascó 1, Ascó 2 i Vandellòs 2, amb tancament previst d'Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035.

Substituir la meitat de la generació en cinc anys, alhora que la demanda es dobla, és el veritable repte.

A partir d’aquí, considero que l’anàlisi ens permet identificar i explorar conjuntament possibles vulnerabilitats en els cinc punts següents:

Primer, l’atribució al PROENCAT: en relació amb l’horitzó 2040. El PROENCAT és una prospectiva amb horitzó 2050, aprovada mitjançant l’Acord de Govern GOV/130/2023, i no estableix pròpiament fites vinculants per a l’any 2040.

En aquest sentit, el que proposa Vila, sobre les xifres esmentades de 70 TWh d’energia eòlica i 38 TWh d’energia fotovoltaica el 2040, serien un òptim per subtitur les Nuclears que necessitarien de bateries per ferles gestionables. La prospectiva planteja, per al 2050, assolir gairebé 62.000 MW de potència instal·lada, una xifra aproximadament 18 vegades superior a la potència instal·lada actual.

Segon, l'assumpció eòlica: especialment els 45 TWh de Roses. Atribuir 45 TWh només a l'eòlica marina de Roses implicaria de l'ordre de 12–15 GW offshore en una sola zona, quan el projecte real de referència allà (Parc Tramuntana) és d'uns centenars de MW. Si aquesta hipòtesi falla, tot l'equilibri de 106 TWh se'n ressent.

Tercer, el coll d'ampolla no és tècnic sinó administratiu: el 2024 Catalunya només va afegir 81,92 MW de nova capacitat renovable, dels quals només 30 MW eòlics, i la Generalitat no va autoritzar cap projecte de parc eòlic terrestre; l'Observatori de les Renovables (OBERCat) parla d'una situació de bloqueig que no és extraordinària en la tramitació. Passar d'aquest ritme als 62.000 MW del 2050 requereix multiplicar per ordres de magnitud la velocitat d'aprovació, i el model assumeix implícitament que aquest problema, que encara no ho està resol, ja ho està.

Quart, la biga mestra de gas renovable és optimista: el disseny descansa en 596 motors de gas renovable (11 GW) amb biometà a 81 €/MWh per cobrir els Dunkelflaute, però la disponibilitat real de biometà a Catalunya és limitada i escalar-la fins a alimentar 11 GW de potència ferma és una hipòtesi forta, per``o ara amteis, no la se verue com una certesa de mercat.

Cinquè, la demanda d'IA (16 TWh): és plausible en ordre de magnitud donat què, el Govern ha identificat 26 projectes de centres de dades que podrien sumar prop de 2.000 MW, i l'AIE preveu que el consum mundial dels centres de dades arribi als 945 TWh el 2030 però, convindria recordar la crítica inversa i és que, són d'electricitat renovable que caldria per reduir emissions en altres sectors, no necessàriament una addició "neta".

Pel que fa a la comparació amb Europa, que és el punt fort del text, la conclusió de competitivitat va en la bona direcció. Espanya i, per tant Catalunya, parteixen d'una posició favorable ja què, al primer semestre de 2025 el preu residencial va ser de 26,1 €/100 kWh a Espanya i 26,6 a França, tots dos per sota de la mitjana de la UE, mentre Alemanya arribava a 38,4 €; i en preu majorista, el juny de 2026 Espanya es movia al voltant dels 65 euros de mitjana, molt a prop dels 66 €/MWh que projecta l'autor. Ara bé, la comparació amb França (que el text situa a 65 €/MWh) caldria posar-la en context, perquè França manté preus baixos gràcies precisament al parc nuclear que Catalunya està a punt de tancar, tensió que crec caldria tenir en compte. I l'avantatge industrial espanyol s'erosiona per costos regulatoris propis com serien els serveis d'ajust del sistema que amplien l'esceltxa competitiva en més de 21 €/MWh respecte a França o Alemanya, de manera que el preu de generació no és el preu final que paga la indústria.

La direcció del text me la crec i és defensable amb les xifres de partida, però l'escenari central depèn de supòsits que avui són més una aspiració que una trajectòria.

Ramon Gallart

El Talent no Caduca; Set Estacions Cap a la Saviesa

Una reflexió a partir de de l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" (Canal CEO)

Fa gaire més de quaranta anys (servei militar obligatori inclòs) que vaig començar a treballar inicialment des del la part més elemental de la cadena professional que no era una altra del que llaors s'anomenava,"aprenent", sobre tot, amb molta il·lusió. Llavores, allà per l'any 1987, una xarxa elèctrica encara s'entenia sobretot línies i torres, el sector tenia companyies elèctriques i el concepte client no existia ja que s'anomenaven "abonat" igual passava amb la telefonia, gas i aigua. Avui, després d'un recorregut que m'ha portat de construir centres de transformació, desplegar sistemes de telecomunicacions per les xarxes d'alta tensió passant per i l'enginyeria de les xarxes elèctriques, posteriorment, en transformació cap a xarxes intel·ligents, a la direcció d'innovació, i als despatxos europeus on es decideix el futur de la distribució de la UE, fa unes setmanes em van convidar a llegir l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" de Canal CEO. M'hi vaig reconèixer en cada línia, i em va empènyer a compartir una visió des del meu recorregut professional fins avui ja, com una etapa que visc com la recta final d'una trajectòria, però entesa no com un tancament sinó com el moment de màxima aportació. La seva tesi és senzilla i incòmoda alhora i,

no és altre que la de que el talent no caduca; el que caduca són les organitzacions que no saben reconèixer-lo.

Vull afegir-hi la meva mirada, que és la d'algú que ha treballat i treballa amb sistemes distribuïts. En una xarxa elèctrica moderna cap node és només consumidor. És a dir, cada punt també pot generar, emmagatzemar i compartir. Doncs bé, una carrera professional funciona igual. No és una línia recta cap a l'obsolescència, sinó una seqüència d'estacions on cadascuna produeix valor per a la següent. Deixeu-me recórrer-les, perquè crec que aquí hi he trobat on l'ebook batega de fons.

Tota trajectòria comença amb la sembra, la captació: algú que decideix incorporar-te, sovint sense saber encara del cert què hi aportaràs. És l'estació més fràgil i la que més es descuida quan una empresa mira els perfils júnior només com a "mà d'obra barata i moldejable", com denuncia amb encert un dels autors. Captar no és omplir una vacant; és plantar. I el que es planta bé, arrela. D'aquesta sembra en vénen els aprenentatges. Hi ha coneixement que s'adquireix ràpid com seria saber fer anar una eina, una tecnologia, una manera de treballar i està bé que sigui així. Les noves generacions ho fan a una velocitat que a mi encara m'admira. 

Aquesta és l'energia que cap organització es pot permetre menysprear.

Ve després el moment de posar en pràctica el que s'ha aprés, quan la teoria es troba amb la realitat i descobreixes , de vegades massa tard, com bé recorda Javier Lapeña a l'ebook; que el món és molt més matisat que els manuals amb què vas començar. No tot aprenentatge es pot accelerar. El criteri no s'entrega fet; es cuina prenent decisions amb informació incompleta i convivint amb els propis errors. Només llavors arriba el moment delicat i bonic de començar a fer aportacions allà on altres ja han arribat. Això no és altre que, aixecar-se sobre el treball dels qui et van precedir, sense haver de reinventar el que ja funcionava ni resignar-se a repetir-ho. En els projectes europeus de xarxes intel·ligents ho he vist mil vegades,

La innovació de veritat no neix del que és nou contra el que és vell, sinó de connectar-los.

Un dia, aquell qui aporta passa a ser qui fa aportar els altres, i comença a promoure i motivar el talent. És el pas del node al hub o el que és el mateix dir que, la teva feina ja no és brillar, sinó fer que la xarxa sencera funcioni millor. Aquí el sénior té un paper insubstituïble com a mentor sempre, com apunta Cristian Viladoms, des de l'escolta i no des del paternalisme. Tot això va sedimentant en experiència, entesa no com un arxiu polsós sinó com a criteri viu que és el de saber llegir una situació complexa sense que ningú te l'expliqui, reconèixer un senyal d'alarma abans que soni, recordar què va funcionar i què no. Aquest és el sistema operatiu invisible del qual parla Alberto Garzón García , allò que se'n va quan una persona clau es jubila i que rarament està no ho estarà escrit en cap manual.

I finalment arriba la saviesa. No com a premi de consolació al final del camí, sinó com l'estació més productiva de totes. La saviesa és experiència depurada per les relacions que ve de dècades de tractar amb persones, institucions, conflictes i cicles que es repeteixen. És la capacitat de posar tot el recorregut al servei del col·lectiu. Per això aquesta última estació no és el final d'una carrera, sinó el començament de la seva contribució més gran que és la de representar, aconsellar, obrir camí, transferir. La saviesa és el moment en què la teva trajectòria deixa de ser teva i passa a ser de tots.

Si aquesta progressió és certa, aleshores l'error que assenyala l'ebook és evident donat que, moltes organitzacions gestionen l'edat quan haurien de gestionar el compromís i la capacitat, com formula molt bé Pasqual Prous. Rejovenir no equival a guanyar talent. Confondre velocitat amb creixement, o joventut amb innovació i maduresa amb tradició, és un paradigma car i sense base real. La bona notícia és que la tendència ens acompanya. Cada cop hi ha menys posicions on l'edat sigui una limitació física real, i cada cop importa més la saviesa acumulada. La longevitat laboral, lluny de ser una amenaça, és disposar durant més temps d'un actiu que costa dècades de construir. El repte no és substituir unes generacions per altres, sinó orquestrar que totes convisquin en la mateixa xarxa.

Ramon Gallart