Resolució de 31 de juliol de 2026 de la CNMC (BOE núm. 196, d'11 d'agost de 2026), per la qual s'estableixen els permisos d'accés flexibles de la demanda d'energia elèctrica a la xarxa de transport i a les xarxes de distribució.
El BOE que recull aquesta resolució es va publicar el dimarts 11 d'agost de 2026. L'endemà, el dimecres 12, a la posta de sol, la Lluna es va col·locar davant del Sol i va creuar Espanya de nord-oest a sud-est o el que és el mateix, des de Galícia fins a Balears, passant per Lleida i Tarragona, en el primer eclipsi total visible des de la península en més d'un segle. No m'hi puc resistir, em sembla una coincidència massa bonica per deixar-la passar. Un eclipsi ens ensenya una cosa que el sector elèctric sovint costa d'acceptar i no és altre que una ombra pot ser bona notícia si sabem quan arriba i quant dura. Durant poc més d'un minut, el dia es va fer fosc; la gent no va sortir corrents espantada (com passava en el passat), sinó que va mirar amunt amb els ulls oberts i protegits, perquè sabia què passava i quan acabaria. I durant aquell minut vam poder veure una cosa que normalment queda amagada per l'excés de llum i és la corona solar, l'estructura real del Sol.
Els permisos d'accés flexibles van exactament d'això. Van d'acceptar que, en determinades hores, un consum quedi "eclipsat" (reduït o desconnectat) a canvi de poder connectar-se a una xarxa que, d'una altra manera, ens diria simplement "no hi ha capacitat". I van, sobretot, de fer visible una capacitat que sempre hi ha estat, però que el paradigma de "tot o res, ferm o res" mantenia a les fosques. Escric aquestes línies convençut que aquest BOE, com l'eclipsi, no és un final sinó, és el principi d'una manera nova d'entendre la "llum" a la xarxa.
Comencem pel principi. Fins ara, quan una demanda de la naturalesa que fora volia connectar-se, demanava capacitat d'accés ferm i això és, el dret a consumir la seva potència totes les hores de l'any. El problema és que en molts nusos de la xarxa aquesta capacitat ferma s'ha esgotat. Resultat, hi ha cues de connexió, projectes bloquejats i reforços de xarxa que triguen anys i costen molts diners. La idea de fons de la resolució és tan senzilla com potent i no és altre que si un nus que no té capacitat ferma sí que en té la major part de les hores. La saturació real es concentra en unes poques hores. Si un consumidor accepta reduir-se o desconnectar-se just en aquestes hores crítiques, pot aprofitar tota la resta. La capacitat d'accés flexible és precisament això, una capacitat que no garanteix subministrament totes les hores, però que sí permet consumir un percentatge elevat de l'any. I aquí la frase que es repeteix com un mantra al llarg de tot el document, i que convé subratllar: "aquesta expectativa de consum no s'ha d'entendre com a garantia de subministrament".
Ho torno a dir perquè és la clau de volta de tot plegat, és a dir, flexible no vol dir barat i sense conseqüències; vol dir compartit i condicionat.
La resolució defineix quatre tipologies (annexos I a IV), i les explico amb analogies quotidianes.
El tipus 0 és el més senzill i predictible: l'interruptor amb calendari. La instal·lació es connecta a la xarxa de distribució i només pot consumir la seva potència flexible dins d'unes finestres horàries fixes, un "patró" definit d'entrada; fora d'aquestes hores, no pot absorbir aquella energia. L'exemple que dona el mateix BOE (patró 0.1) és consumir de 00:00 a 7:59 i d'11:00 a 17:59, és a dir, esquivar les puntes de matí i vespre. És com un termòstat o un rentavaixelles programat per posar-se en marxa a la nit llavors, no cal que ningú et truqui per dir-te que t'aturis, perquè ja saps de bon principi quan pots i quan no. Ho gestiona un dispositiu local intel·ligent (el SIGPF) que ha de certificar un organisme acreditat per ENAC, i no hi ha instruccions en temps real: hi ha un calendari, i s'ha de complir.
El tipus 1 és la desconnexió de reserva, el fusible de la redundància. Aquí la instal·lació compleix els requisits de ferm quan tota la xarxa està disponible, però no quan cau un element (l'anomenada indisponibilitat N-1). Es connecta a través d'una posició dedicada en subestació, i el distribuïdor hi té un interruptor propi que pot obrir de manera remota, preventiva o correctiva, quan la xarxa perd redundància. S'estima que aquestes situacions no superaran el 10 % de les hores, de manera que hi ha una expectativa de consumir com a mínim el 90 % de l'any. És com el conductor que pot circular sempre, excepte els dies que hi ha una obra i tanquen un carril de manera que, mentre tot funciona, endavant; quan falla la redundància, se't demana que t'apartis. És binari; o consumeixes o et desconnecten del tot; no admet mitges tintes.
El tipus 2 és el salt qualitatiu. És com el regulador d'intensitat de llum, el dimmer. Igual que el tipus 1, respon a situacions d'indisponibilitat, però en comptes de "tot o res", el distribuïdor pot enviar instruccions per reduir la potència de manera total o parcial, amb caràcter preventiu (el dia abans, resposta en menys de 30 minuts) o correctiu (en temps real, resposta en menys de 3 minuts); només si no s'obeeix, es desconnecta. Seguin amb l'analogia del regulador d'intensitat d'un llum, no cal apagar-lo del tot, n'hi ha prou d'abaixar-lo just el necessari i just quan cal. És més eficient i menys traumàtic per al procés, però exigeix més capacitat tècnica per rebre i executar ordres, telemesura en temps real i, per part del distribuïdor, eines de visibilitat i control que la resolució obliga a tenir com a molt tard l'1 de gener de 2028.
El tipus 3 és per a consumidors connectats directament a la xarxa (potència superior a 1 MW): el gran camió de l'autopista. Aquí qui mana és l'operador del sistema, i la instal·lació ha d'estar integrada obligatòriament en el Sistema de Reducció Automàtica de Potència (SRAP, via PO 3.11), capaç de reduir a zero el consum flexible mantenint el ferm quan una contingència amenaça la seguretat del sistema. És el gran camió que circula per l'autopista principal i que, a canvi d'accedir-hi tot i estar plena, accepta un dispositiu automàtic que el fa frenar a l'instant si es detecta un embús que compromet tothom.
I les bateries?. La resolució, seguint el Reial Decret-llei 7/2026, estableix que les sol·licituds d'accés de demanda de les instal·lacions d'emmagatzematge s'analitzaran com a sol·licituds d'accés flexible. Dit d'una altra manera, una bateria, quan carrega de la xarxa, es considera per naturalesa flexible; fins i tot se li aixeca la limitació de tensió del tipus 0. Em sembla una decisió assenyada i, sobretot, coherent amb la física del problema. Una bateria és l'aparell més flexible que existeix de manera què pot decidir quan carrega. Demanar-li que carregui a les valls i s'aparti de les puntes no és cap sacrifici antinatural, és el seu comportament òptim. Reconèixer-ho obre la porta a desplegar emmagatzematge molt més ràpidament del que permetria l'accés ferm tradicional. Ara bé, hi ha un aspecte que el marc encara no resol del tot. Volem que les bateries alleugereixin la congestió, però l'accés flexible ens permet retallar-les precisament quan la xarxa pateix. Si només mirem la bateria com una càrrega que podem tallar, desaprofitem la meitat del seu valor. El repte de la propera fase serà assegurar que l'emmagatzematge no només s'"eclipsa" quan la xarxa va justa, sinó que se'l reconegui i se'l retribueixi quan descarrega per ajudar-la.
La flexibilitat no hauria de ser només una obligació de la bateria; hauria de ser també una eina que la bateria ofereix.
Crec que aquesta resolució va en la direcció correcta. Desbloqueja cues, aprofita millor uns actius que hem pagat entre tots i posa la xarxa al servei de l'electrificació i les renovables. Dit això, veig que el risc es trasllada, sencer, a qui es connecta. El document deixa clar, un cop i un altre, que les desconnexions i limitacions no es consideren interrupcions a efectes de qualitat de servei i no generen dret a cap indemnització. És raonable qui accepta flexibilitat sap el que fa, però obliga a una condició imprescindible i és la transparència radical. Un projecte no pot decidir a cegues; necessitem que es publiqui, nus a nus, quantes hores de retallada s'esperen i quantes se n'han aplicat realment, perquè sense aquesta dada "expectativa del 90 %" és un número sobre el paper.
uTrobo a faltar la regla més important, la de qui es talla primer. Quan diversos titulars flexibles comparteixen el mateix element congestionat, qui redueix i en quin ordre? El document ho remet a una resolució futura (parla de criteris proporcionals, rotatoris o tècnics), i és la pregunta de justícia de tot el sistema, encara oberta; com abans es tanqui amb criteris objectius, transparents i no discriminatoris, abans hi haurà confiança per invertir.
La càrrega tècnica i administrativa no és menor. És adir el SIGPF, certificació ENAC revisable cada dos anys, telemesura en temps real, protocols d'operació, i tot i tenir sentit per garantir la seguretat, pot esdevenir una barrera per als actors més petits; caldrà vigilar que el cost de "ser flexible" no acabi expulsant precisament els projectes que volem atraure.
Bona part del marc real depèn de desenvolupaments pendents com són les Notes Tècniques conjuntes, els patrons del tipus 0 (que hauran de permetre consumir com a mínim un 62,5 % de les hores), la metodologia de publicació de capacitat flexible, el marc tècnic d'ENAC i el règim d'incompliments i revocacions i, molt especialment, del fet que cada distribuïdor tingui a temps les eines de visibilitat i control per al tipus 2 abans de 2028.
Els límits de prudència poden convertir-se en colls d'ampolla; els topalls de 300 MW de flexible per nus de transport, el 20 % sobre la capacitat ferma i el màxim de 3 instal·lacions per element són prudents avui, però hauran de revisar-se amb dades a la mà perquè no acabin limitant justament el que volen habilitar.
M'agrada que la protecció dels subministraments essencials està ben resolta, perquè els projectes col·lectius amb obligació d'electrificació, els subministraments essencials de l'article 52 de la LSE i les instal·lacions amb subministraments complementaris de seguretat no poden acollir-se a l'accés flexible.
La flexibilitat és per a qui la pot assumir, no per a qui no s'ho pot permetre.
Tornem a l'eclipsi. El 12 d'agost, milions de persones vam acceptar de bon grat un minut de foscor per veure una cosa extraordinària, i aquell eclipsi no era un final, era el primer d'una tríada d'eclipsis que Espanya viurà entre 2026 i 2028. Un principi. Els permisos d'accés flexibles ens demanen exactament la mateixa maduresa. Ens demanen acceptar unes poques hores "d'ombra" o de consum eclipsat, a canvi d'una xarxa capaç d'acollir molta més energia neta la resta de l'any. Ens demanen deixar de pensar en la xarxa com un dipòsit que s'omple i es tanca, i començar a pensar-la com un cel compartit, on la llum s'organitza en el temps perquè n'hi hagi per a tothom. Quan la Lluna va tapar el Sol, no el va destruir; va passar pel davant, breument, i ens va revelar la corona que sempre hi havia estat. La flexibilitat fa el mateix amb la xarxa; no la buida, la fa visible; ens mostra la capacitat amagada que teníem al davant sense veure-la. Per això crec que aquest BOE, publicat just la vigília de l'eclipsi, mereix llegir-se com el que és; no l'apagada d'un model, sinó l'alba d'un altre. El principi d'una llum nova, feta d'energia compartida, d'intel·ligència a la xarxa i d'una idea molt vella però sovint oblidada: que la millor manera de tenir prou per a tothom és aprendre a compartir el moment.
Ramon Gallart
