Ramon

Ramon
Ramon Gallart

18 de novembre, 2026

Interconnexions Europees

Com a professional dedicat al món de les xarxes elèctriques, observo amb interès l'aposta decidida d'Europa per incrementar les interconnexions entre països.


La idea és aparentment incontestable. Vull dir que, si volem un sistema basat en energies renovables, cal transportar energia des d'on es produeix fins on es consumeix. Tanmateix, crec que el debat actual ha de de centrar-se en els grans cables submarins i les interconnexions internacionals, sense pedre l'atenció a una qüestió igualment essencial i no és altre que, on es genera l'energia i com es distribueix territorialment.


Aquest article  de El Periódico de la Energía, posa de manifest una realitat preocupant. Europa disposa d'una cartera molt ambiciosa de projectes transfronterers, però la majoria continuen atrapats entre permisos, regulacions, discussions sobre el repartiment de costos i dificultats geopolítiques. Mentre el 69% dels projectes futurs són internacionals, la major part dels que han aconseguit avançar fins a la contractació continuen sent projectes domèstics. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar. Potser el problema no és tecnològic sinó de governança.

Però hi ha una segona reflexió encara més rellevant. Les interconnexions són imprescindibles (sense cap mena de dubte), però no poden substituir una planificació energètica equilibrada del territori. L'anàlisi de Joan Vila sobre el PLATER mostra que Catalunya presenta forts desequilibris energètics territorials. Això és que les grans àrees metropolitanes, especialment el Barcelonès, el Vallès Occidental o el Baix Llobregat, concentren enormes dèficits energètics, mentre que comarques com les Garrigues, el Solsonès, la Terra Alta o la Ribera d'Ebre es convertirien en exportadores netes d'energia.

Aquesta realitat ens recorda que les interconnexions internacionals no eliminen la necessitat de disposar d'una xarxa interna robusta. De fet, l'augment de renovables comportarà noves necessitats de transport tant dins dels països com entre ells. Si una part important de la generació es concentra lluny dels grans centres de consum, necessitarem més xarxes, més flexibilitat, més emmagatzematge i una gestió molt més intel·ligent de la demanda.

Des del meu punt de vista, Europa hauria d'evitar un error estratègic de pensar que la solució consisteix únicament a construir més interconnectors. La flexibilitat del futur no vindrà només dels cables. Vindrà també de les bateries, de l'autoconsum, de les comunitats energètiques, de l'electrificació intel·ligent i d'una demanda capaç d'adaptar-se a la disponibilitat dels recursos renovables. Aquesta mateixa idea apareix en el debat que acompanya l'article de Joan Vila, on es destaca la necessitat d'incorporar emmagatzematge i flexibilitat abans de continuar sobredimensionant les infraestructures.

També considero encertada una reflexió sovint absent del debat públic. Quan es discuteixen nous parcs renovables o noves línies elèctriques, l'atenció se centra gairebé exclusivament en l'impacte visual o territorial immediat. En canvi, dediquem menys temps a valorar els impactes que no es veuen com son les emissions de carboni, la dependència energètica exterior, els residus o els riscos derivats de mantenir tecnologies amb combustibles finits. Joan Vila sintetitza aquesta idea comparant l'ocupació territorial de les renovables amb altres impactes menys visibles però igualment rellevants per a la sostenibilitat del sistema.

La crítica constructiva que faria a l'actual estratègia europea és que continua existint una certa obsessió per les grans infraestructures, mentre costa més avançar en les reformes que permetrien accelerar-ne l'execució. El problema no és que faltin projectes. El problema és que falten mecanismes àgils per transformar-los en realitat. Si un projecte com el GRITA 2 entre Grècia i Itàlia es retarda anys simplement per revisions dels criteris de cost-benefici, és legítim preguntar-se si la governança està evolucionant al mateix ritme que la transició energètica.

Per tant, les interconnexions europees són una peça imprescindible del futur energètic. Necessitem més capacitat d'intercanvi, especialment en països perifèrics com Espanya. Però també hem d'entendre que els cables no resolen per si sols els desequilibris del sistema. La veritable transició energètica exigirà combinar interconnexions, generació distribuïda, emmagatzematge, flexibilitat de la demanda i una planificació territorial que sigui socialment acceptable. Si no abordem tots aquests elements simultàniament, correm el risc de construir una Europa molt ben connectada sobre el paper, però insuficientment preparada per gestionar la complexitat energètica del futur.

Ramon Gallart

15 de novembre, 2026

Dependència Energètica i Digital.

En menys de 48 hores, dues notícies aparentment llunyanes ens han recordat el mateix i no és altre cosa que les nostres societats funcionen sobre infraestructures crítiques que donem per descomptades fins que fallen.


El 12 de novembre, milions d'usuaris de Microsoft 365, Outlook i Teams ens vàrem quedar sense eines de treball. L'endemà, la premsa especialitzada informava que Alemanya es prepara per tornar a posar en alerta centrals de carbó i petroli davant d'una possible escassetat de gas.

Una és digital i l'altra energètica, però el fil que les uneix és interessant i es diu, la dependència. Dependència d'un proveïdor tecnològic global, d'una banda, i d'un combustible importat de zones geopolíticament inestables, de l'altra. I, què en podem aprendre des d'Espanya i Catalunya?


Comencem per Alemanya. Segons un esborrany de llei que es va ser avançat pel diari Handelsblatt, el Govern alemany vol obligar els operadors de centrals de carbó i petroli a estar preparats per si falta gas aquest hivern. La idea és que aquestes centrals substitueixin les de gas en la generació elèctrica, de manera que el gas disponible quedi reservat per a la indústria i les llars, que no poden canviar fàcilment de font d'energia.

Però, el detall tècnic cal tenir en compte; les centrals només podrien funcionar si el Govern declara oficialment una situació d'escassetat, i els operadors haurien de tenir combustible per funcionar a plena potència 30 dies amb carbó o 10 dies amb petroli. La norma s'aplicaria a les centrals de la reserva de seguretat i a les que havien de tancar el 2026 o el 2027, i estaria vigent fins al 31 de març de 2028.

Clarament, el context explica la urgència. El conflicte armat dels Estats Units i Israel amb l'Iran ha sacsejat els mercats energètics, i els magatzems de gas alemanys no han arribat aquest any a l'objectiu d'ompliment del 70% fixat per a principis de novembre. O sia, quatre anys després del tall del gas rus, Alemanya torna a mirar el carbó com a assegurança. No és la primera vegada ja que, el 2022 ja va aplicar una mesura similar, que va expirar el març del 2024.

Mentrestant, en el món digital, Microsoft patia una caiguda global que va deixar usuaris de diversos països sense accés normal al correu i a les eines de treball. Al principi, l'empresa va parlar d'una càrrega elevada en diferents regions. Després va aclarir que no hi havia hagut un pic de trànsit sinò que, diversos servidors havien deixat de respondre a les comprovacions automàtiques de seguretat i la resta de la infraestructura s'havia sobrecarregat.

Per recuperar el servei, Microsoft va aturar els desplegaments, va redirigir trànsit cap a altres zones de la seva xarxa mundial i va reiniciar els servidors afectats. Finalment, va validar un mètode alternatiu de verificació que va permetre recuperar part dels equips de manera progressiva.

Ves per on, la descripció tècnica de l'incident sembla la d'un sistema elèctric. Vull dir que, uns quants nodes cauen, la càrrega es redistribueix sobre els que queden i, si no hi ha prou marge, l'efecte s'encadena. Qualsevol enginyer de xarxa reconeix aquest patró.

Aquest paral·lelisme no és casual. Tant en l'energia com en el núvol hem optimitzat els sistemes per a l'eficiència i el cost, sovint a costa de la redundància. Concentrem el subministrament en pocs proveïdors, pocs combustibles o pocs centres de dades perquè és més barat, fins que una incidència inesperada ens recorda el preu real d'aquesta concentració.

Hi ha, a més, una connexió física cada cop més directa que no és altre que, els centres de dades que sostenen serveis com els de Microsoft són grans consumidors d'electricitat. La digitalització i la intel·ligència artificial disparen la demanda elèctrica, i aquesta demanda s'ha de cobrir amb un sistema energètic que, com mostra el cas alemany, encara depèn d'importacions vulnerables. És molt rellevant entendre que la resiliència digital i la resiliència energètica ja no es poden planificar per separat.

Si portem aquesta reflexió a casa nostra, el punt de partida d'Espanya és força diferent del d'Alemanya. Segons Red Eléctrica, les renovables ja representen el 72% de la potència instal·lada i el 60% del mix elèctric. A més, el sistema gasista espanyol té una diversificació d'entrada notable gràcies a les plantes de regasificació de GNL, entre les quals hi ha la del port de Barcelona. Aquesta és una fortalesa real davant de crisis com l'actual.

Ara bé, hi ha febleses a tenir en compte. La primera és l'aïllament. De fet, la presidenta de Red Eléctrica, Beatriz Corredor Sierra, recordava aquesta setmana que la capacitat d'interconnexió amb el continent amb prou feines arriba al 3%. O sia, som una "illa energètica" que, en cas de problema, té poc marge per recolzar-se en els veïns. L'apagada ibèrica del 28 d'abril de 2025 ja va demostrar que la robustesa del sistema no es pot donar per feta.

La segona feblesa és la nova demanda digital. Red Eléctrica ha concedit permisos d'accés per a 6 GW de centres de dades, però cap no està connectat encara, i Aragó ha arribat a plantejar uns 30 GW, una xifra gairebé equivalent a tota la punta de demanda d'Espanya, que ronda els 32 GW. El Govern prepara una regulació que exigiria a aquests centres cobrir amb renovables fins al 80% del consum horari i incorporar emmagatzematge.

Catalunya hi afegeix matisos propis. Té un pes molt elevat de la generació nuclear, amb Ascó i Vandellòs, i un desplegament de renovables que ha anat clarament per darrere d'altres comunitats. Barcelona és, alhora, un dels nodes on el sector proposa ubicar centres de dades per la seva connectivitat. És molt rellevant que, Catalunya combini una forta demanda industrial i digital amb una generació renovable pròpia encara insuficient i un calendari de tancament nuclear digem-ne....a l'horitzó.

Arribats aquí, vull ser crític. Després de molts anys treballant en el sector energètic, tinc la sensació que Europa continua gestionant la seguretat de subministrament a cop de crisi. El 2022 vam descobrir la dependència del gas rus; el 2026 descobrim la dependència del Golf. Que Alemanya hagi de tornar a recórrer al carbó com a assegurança no és només una mala notícia climàtica, és el reconeixement que no ha construït prou alternatives en quatre anys.

Crec que a Espanya no ens podem permetre cap autocomplaença. Tenir un 60% de renovables al mix és un èxit, però no és sinònim de seguretat si no va acompanyat d'emmagatzematge, d'interconnexions i d'una xarxa de distribució preparada. Les renovables redueixen la dependència de combustibles importats, però exigeixen una xarxa molt més flexible i intel·ligent, i aquí és on veig el coll d'ampolla real.

També em preocupa la lectura que fem de la caiguda de Microsoft. Moltes empreses, incloses les energètiques, han traslladat sistemes crítics al núvol d'un sol proveïdor sense plans de contingència reals. Si un error en un component de comprovació de servidors pot deixar sense correu milions de persones, què passaria si afectés els sistemes de gestió d'una xarxa elèctrica? Per mi, la resposta passa per la redundància, la diversificació de proveïdors i la capacitat d'operar en mode degradat.

I pel que fa als centres de dades, comparteixo la prudència de Red Eléctrica. Ves per on, la mateixa tecnologia que ha fallat aquesta setmana és la que vol consumir una part creixent de la nostra electricitat. Benvinguts siguin si aporten renovables pròpies, emmagatzematge i flexibilitat; però si només sumen demanda rígida a una xarxa ja tensionada, el que fan és traslladar el risc i el cost a llars i indústria.

Llavors, la lliçó d'aquesta setmana és que la seguretat no es construeix en plena emergència, sinó abans. Per a Espanya i Catalunya, això vol dir accelerar l'emmagatzematge i les interconnexions, reforçar les xarxes de distribució, prioritzar la demanda que aporta valor i flexibilitat, i exigir plans de contingència als proveïdors tecnològics dels quals depenem.

O sia, la transició energètica i la digital són la mateixa transició. Si la planifiquem com un sol sistema, podrem convertir l'avantatge renovable que tenim en una autèntica independència; si no, només haurem canviat una dependència per una altra.

Ramon Gallart

13 de novembre, 2026

El Pla de la Tallada i el Plater

El problema dels 4 aerogeneradors al Pla la Tallada no és que s'hagi dit no; és que ningú no podia saber, abans de començar, si la resposta seria sí o no.

Aquesta incertesa és exactament el que el Plater hauria de resoldre. Cinc anys després que se'n comencessin els treballs, el pla encara no està aprovat, i mentrestant les decisions es continuen prenent projecte a projecte.... això no és gens bo per Catalunya.


Des d'un sector que viu alhora de l'energia i del territori, val la pena mirar aquest cas amb calma, vull dir, no per defensar un promotor concret, sinó per continuar preguntar-nos quin sistema de decisió volem per a la transició energètica a Catalunya o el que és pitjo, si realment hi creiem com a país.

El 21 d'octubre, la Ponència d'Energies Renovables va signar una declaració d'impacte ambiental desfavorable per al parc eòlic del Pla de la Tallada (Baix Empordà). El projecte, de l'alemanya RWE, preveia quatre aerogeneradors i 22,8 MW. Hauria estat el primer parc eòlic de les comarques gironines. És la primera vegada que la Generalitat tomba un projecte renovable per motius paisatgístics, tal com va publicar el diari Ara.

El motiu és l'impacte sobre el fons escènic del Montgrí. EolicCat el considera un criteri subjectiu i difícil de quantificar, i avisa que el projecte queda mort perquè perd el punt de connexió a la xarxa. El Departament de Territori, en canvi, diu que manté el compromís amb les renovables a la Tallada i que el recorregut administratiu no s'ha esgotat, segons va publicar Nació.

Des del la meva perspectiva, voldria,  afegir-hi que sovint queda en segon pla, que en la consulta municipal, el 95,6% dels votants de la Tallada d'Empordà es van oposar als aerogeneradors tal com va informar 3Cat.

Llavors, com entendre quan el Govern es diu capaç de triplicar la potència renovable el 2030 i multiplicar-la per dotze el 2050 i, al mateix temps, es rebutja el primer parc eòlic gironí amb un criteri que no figura en cap norma aprovada. I, en la mateixa resposta, assegura que vol renovables a la Tallada. Les tres coses alhora són difícils d'explicar a ningú.

El Plater havia de ser precisament el mapa que evités aquestes situacions. La seva tramitació va començar el 2021. El text es va sotmetre a informació pública aquest 2026 i va rebre 12.143 al·legacions. Uns 300 ajuntaments el rebutgen i l'aprovació s'ha ajornat, com a mínim, fins a l'estiu del 2027.

El resultat és un buit on tothom perdem, vull dir que, els promotors inverteixen anys en estudis, tràmits i punts de connexió sense saber quins criteris paisatgístics se'ls aplicaran. Els municipis no tenen un instrument aprovat per ordenar el que volen i, sense Plater, hi han menys arguments de planificació territorial; finalment, l'administració podria acabar resolent conflictes territorials amb una eina pensada per avaluar impactes, no per fer política energètica.

Decidir cas a cas no és neutral perque, converteix cada projecte en una batalla i cada resolució en un precedent que ningú no ha discutit en abstracte.

Seria un error llegir aquest article com una crítica al fet de protegir el paisatge. El Montgrí és un dels referents visuals de l'Empordà, i una transició que ignori el territori perd el suport social que necessita. El 95,6% de rebuig a la consulta local és un senyal que cap promotor seriós pot menystenir.

La crítica és una altra. Vull dir que, el paisatge s'ha de poder valorar abans, no descobrir al final. Catalunya disposa d'eines per fer-ho, com els catàlegs de paisatge de l'Observatori del Paisatge. Si el fons escènic del Montgrí és incompatible amb aerogeneradors, aquesta limitació hauria de constar en un mapa públic, amb un radi i uns criteris de visibilitat que qualsevol pugui consultar. Aleshores el projecte no s'hauria plantejat on es va plantejar, o s'hauria redissenyat des del primer dia.

Això és el que el sector reclama quan parla de seguretat jurídica. No demana que es digui que sí a tot, sinó saber per endavant on és que sí, on és que no i per què.

Criticar és fàcil; el repte és proposar. Aquestes mesures no demanen més permissivitat, sinó més previsibilitat. Per exemple, 

1.- Aprovar el Plater amb un calendari ferm, desvinculat del cicle electoral. Cada mes sense pla multiplica casos com el de la Tallada.

2.- Convertir els criteris paisatgístics en cartografia pública, amb les conques visuals, distàncies a fites com el Montgrí i graus de protecció, consultables per tothom abans de presentar cap projecte.

3.- Crear un informe previ de viabilitat territorial, ràpid i no vinculant, abans que el promotor comprometi inversió i punt de connexió.

4.- Fer que les zones prioritàries del Plater siguin la base de les zones d'acceleració, com proposen conjuntament UNEF Unión Española Fotovoltaica, el Clúster de l'Energia Eficient de Catalunya , EolicCat - Associació Eòlica de Catalunya, els Enginyers Industrials de Catalunya i Associació Renovem-nos. Així no caldria repetir en cada projecte el que ja s'ha estudiat a escala territorial (nota conjunta).

5.- Posar la participació local i el retorn al territori al principi, no al final. Es a dir, participació veïnal en el capital, beneficis per al municipi i diàleg abans del disseny.

6.- Donar una sortida clara quan la resposta és no. És a dir, si el Govern creu que hi ha encaix a la Tallada, ha de dir on i com, i estudiar mecanismes perquè una reubicació raonable no impliqui començar de zero.

La Tallada no ha de ser recordada com el precedent que va frenar l'eòlica a Girona, sinó com el cas que va accelerar una planificació seriosa. Catalunya va tard en renovables, i no s'ho pot permetre fer tard i, a més, de manera desordenada.

La transició energètica necessita el mateix que qualsevol infraestructura de país, vull dri, regles clares, conegudes per endavant i aplicades amb coherència. Protegir el paisatge i desplegar renovables no són objectius oposats. Són compatibles si es decideixen en el mapa, i no en cada expedient. 

Ramon Gallart