Dependència Energètica i Digital.

En menys de 48 hores, dues notícies aparentment llunyanes ens han recordat el mateix i no és altre cosa que les nostres societats funcionen sobre infraestructures crítiques que donem per descomptades fins que fallen.

El 12 de novembre, milions d'usuaris de Microsoft 365, Outlook i Teams ens vàrem quedar sense eines de treball. L'endemà, la premsa especialitzada informava que Alemanya es prepara per tornar a posar en alerta centrals de carbó i petroli davant d'una possible escassetat de gas.

Una és digital i l'altra energètica, però el fil que les uneix és interessant i es diu, la dependència. Dependència d'un proveïdor tecnològic global, d'una banda, i d'un combustible importat de zones geopolíticament inestables, de l'altra. I, què en podem aprendre des d'Espanya i Catalunya?

Comencem per Alemanya. Segons un esborrany de llei que es va ser avançat pel diari Handelsblatt, el Govern alemany vol obligar els operadors de centrals de carbó i petroli a estar preparats per si falta gas aquest hivern. La idea és que aquestes centrals substitueixin les de gas en la generació elèctrica, de manera que el gas disponible quedi reservat per a la indústria i les llars, que no poden canviar fàcilment de font d'energia.

Però, el detall tècnic cal tenir en compte; les centrals només podrien funcionar si el Govern declara oficialment una situació d'escassetat, i els operadors haurien de tenir combustible per funcionar a plena potència 30 dies amb carbó o 10 dies amb petroli. La norma s'aplicaria a les centrals de la reserva de seguretat i a les que havien de tancar el 2026 o el 2027, i estaria vigent fins al 31 de març de 2028.

Clarament, el context explica la urgència. El conflicte armat dels Estats Units i Israel amb l'Iran ha sacsejat els mercats energètics, i els magatzems de gas alemanys no han arribat aquest any a l'objectiu d'ompliment del 70% fixat per a principis de novembre. O sia, quatre anys després del tall del gas rus, Alemanya torna a mirar el carbó com a assegurança. No és la primera vegada ja que, el 2022 ja va aplicar una mesura similar, que va expirar el març del 2024.

Mentrestant, en el món digital, Microsoft patia una caiguda global que va deixar usuaris de diversos països sense accés normal al correu i a les eines de treball. Al principi, l'empresa va parlar d'una càrrega elevada en diferents regions. Després va aclarir que no hi havia hagut un pic de trànsit sinò que, diversos servidors havien deixat de respondre a les comprovacions automàtiques de seguretat i la resta de la infraestructura s'havia sobrecarregat.

Per recuperar el servei, Microsoft va aturar els desplegaments, va redirigir trànsit cap a altres zones de la seva xarxa mundial i va reiniciar els servidors afectats. Finalment, va validar un mètode alternatiu de verificació que va permetre recuperar part dels equips de manera progressiva.

Ves per on, la descripció tècnica de l'incident sembla la d'un sistema elèctric. Vull dir que, uns quants nodes cauen, la càrrega es redistribueix sobre els que queden i, si no hi ha prou marge, l'efecte s'encadena. Qualsevol enginyer de xarxa reconeix aquest patró.

Aquest paral·lelisme no és casual. Tant en l'energia com en el núvol hem optimitzat els sistemes per a l'eficiència i el cost, sovint a costa de la redundància. Concentrem el subministrament en pocs proveïdors, pocs combustibles o pocs centres de dades perquè és més barat, fins que una incidència inesperada ens recorda el preu real d'aquesta concentració.

Hi ha, a més, una connexió física cada cop més directa que no és altre que, els centres de dades que sostenen serveis com els de Microsoft són grans consumidors d'electricitat. La digitalització i la intel·ligència artificial disparen la demanda elèctrica, i aquesta demanda s'ha de cobrir amb un sistema energètic que, com mostra el cas alemany, encara depèn d'importacions vulnerables. És molt rellevant entendre que la resiliència digital i la resiliència energètica ja no es poden planificar per separat.

Si portem aquesta reflexió a casa nostra, el punt de partida d'Espanya és força diferent del d'Alemanya. Segons Red Eléctrica, les renovables ja representen el 72% de la potència instal·lada i el 60% del mix elèctric. A més, el sistema gasista espanyol té una diversificació d'entrada notable gràcies a les plantes de regasificació de GNL, entre les quals hi ha la del port de Barcelona. Aquesta és una fortalesa real davant de crisis com l'actual.

Ara bé, hi ha febleses a tenir en compte. La primera és l'aïllament. De fet, la presidenta de Red Eléctrica, Beatriz Corredor Sierra, recordava aquesta setmana que la capacitat d'interconnexió amb el continent amb prou feines arriba al 3%. O sia, som una "illa energètica" que, en cas de problema, té poc marge per recolzar-se en els veïns. L'apagada ibèrica del 28 d'abril de 2025 ja va demostrar que la robustesa del sistema no es pot donar per feta.

La segona feblesa és la nova demanda digital. Red Eléctrica ha concedit permisos d'accés per a 6 GW de centres de dades, però cap no està connectat encara, i Aragó ha arribat a plantejar uns 30 GW, una xifra gairebé equivalent a tota la punta de demanda d'Espanya, que ronda els 32 GW. El Govern prepara una regulació que exigiria a aquests centres cobrir amb renovables fins al 80% del consum horari i incorporar emmagatzematge.

Catalunya hi afegeix matisos propis. Té un pes molt elevat de la generació nuclear, amb Ascó i Vandellòs, i un desplegament de renovables que ha anat clarament per darrere d'altres comunitats. Barcelona és, alhora, un dels nodes on el sector proposa ubicar centres de dades per la seva connectivitat. És molt rellevant que, Catalunya combini una forta demanda industrial i digital amb una generació renovable pròpia encara insuficient i un calendari de tancament nuclear digem-ne....a l'horitzó.

Arribats aquí, vull ser crític. Després de molts anys treballant en el sector energètic, tinc la sensació que Europa continua gestionant la seguretat de subministrament a cop de crisi. El 2022 vam descobrir la dependència del gas rus; el 2026 descobrim la dependència del Golf. Que Alemanya hagi de tornar a recórrer al carbó com a assegurança no és només una mala notícia climàtica, és el reconeixement que no ha construït prou alternatives en quatre anys.

Crec que a Espanya no ens podem permetre cap autocomplaença. Tenir un 60% de renovables al mix és un èxit, però no és sinònim de seguretat si no va acompanyat d'emmagatzematge, d'interconnexions i d'una xarxa de distribució preparada. Les renovables redueixen la dependència de combustibles importats, però exigeixen una xarxa molt més flexible i intel·ligent, i aquí és on veig el coll d'ampolla real.

També em preocupa la lectura que fem de la caiguda de Microsoft. Moltes empreses, incloses les energètiques, han traslladat sistemes crítics al núvol d'un sol proveïdor sense plans de contingència reals. Si un error en un component de comprovació de servidors pot deixar sense correu milions de persones, què passaria si afectés els sistemes de gestió d'una xarxa elèctrica? Per mi, la resposta passa per la redundància, la diversificació de proveïdors i la capacitat d'operar en mode degradat.

I pel que fa als centres de dades, comparteixo la prudència de Red Eléctrica. Ves per on, la mateixa tecnologia que ha fallat aquesta setmana és la que vol consumir una part creixent de la nostra electricitat. Benvinguts siguin si aporten renovables pròpies, emmagatzematge i flexibilitat; però si només sumen demanda rígida a una xarxa ja tensionada, el que fan és traslladar el risc i el cost a llars i indústria.

Llavors, la lliçó d'aquesta setmana és que la seguretat no es construeix en plena emergència, sinó abans. Per a Espanya i Catalunya, això vol dir accelerar l'emmagatzematge i les interconnexions, reforçar les xarxes de distribució, prioritzar la demanda que aporta valor i flexibilitat, i exigir plans de contingència als proveïdors tecnològics dels quals depenem.

O sia, la transició energètica i la digital són la mateixa transició. Si la planifiquem com un sol sistema, podrem convertir l'avantatge renovable que tenim en una autèntica independència; si no, només haurem canviat una dependència per una altra.

Ramon Gallart

El Pla de la Tallada i el Plater

El problema dels 4 aerogeneradors al Pla la Tallada no és que s'hagi dit no; és que ningú no podia saber, abans de començar, si la resposta seria sí o no.

Aquesta incertesa és exactament el que el Plater hauria de resoldre. Cinc anys després que se'n comencessin els treballs, el pla encara no està aprovat, i mentrestant les decisions es continuen prenent projecte a projecte.... això no és gens bo per Catalunya.

Des d'un sector que viu alhora de l'energia i del territori, val la pena mirar aquest cas amb calma, vull dir, no per defensar un promotor concret, sinó per continuar preguntar-nos quin sistema de decisió volem per a la transició energètica a Catalunya o el que és pitjo, si realment hi creiem com a país.

El 21 d'octubre, la Ponència d'Energies Renovables va signar una declaració d'impacte ambiental desfavorable per al parc eòlic del Pla de la Tallada (Baix Empordà). El projecte, de l'alemanya RWE, preveia quatre aerogeneradors i 22,8 MW. Hauria estat el primer parc eòlic de les comarques gironines. És la primera vegada que la Generalitat tomba un projecte renovable per motius paisatgístics, tal com va publicar el diari Ara.

El motiu és l'impacte sobre el fons escènic del Montgrí. EolicCat el considera un criteri subjectiu i difícil de quantificar, i avisa que el projecte queda mort perquè perd el punt de connexió a la xarxa. El Departament de Territori, en canvi, diu que manté el compromís amb les renovables a la Tallada i que el recorregut administratiu no s'ha esgotat, segons va publicar Nació.

Des del la meva perspectiva, voldria,  afegir-hi que sovint queda en segon pla, que en la consulta municipal, el 95,6% dels votants de la Tallada d'Empordà es van oposar als aerogeneradors tal com va informar 3Cat.

Llavors, com entendre quan el Govern es diu capaç de triplicar la potència renovable el 2030 i multiplicar-la per dotze el 2050 i, al mateix temps, es rebutja el primer parc eòlic gironí amb un criteri que no figura en cap norma aprovada. I, en la mateixa resposta, assegura que vol renovables a la Tallada. Les tres coses alhora són difícils d'explicar a ningú.

El Plater havia de ser precisament el mapa que evités aquestes situacions. La seva tramitació va començar el 2021. El text es va sotmetre a informació pública aquest 2026 i va rebre 12.143 al·legacions. Uns 300 ajuntaments el rebutgen i l'aprovació s'ha ajornat, com a mínim, fins a l'estiu del 2027.

El resultat és un buit on tothom perdem, vull dir que, els promotors inverteixen anys en estudis, tràmits i punts de connexió sense saber quins criteris paisatgístics se'ls aplicaran. Els municipis no tenen un instrument aprovat per ordenar el que volen i, sense Plater, hi han menys arguments de planificació territorial; finalment, l'administració podria acabar resolent conflictes territorials amb una eina pensada per avaluar impactes, no per fer política energètica.

Decidir cas a cas no és neutral perque, converteix cada projecte en una batalla i cada resolució en un precedent que ningú no ha discutit en abstracte.

Seria un error llegir aquest article com una crítica al fet de protegir el paisatge. El Montgrí és un dels referents visuals de l'Empordà, i una transició que ignori el territori perd el suport social que necessita. El 95,6% de rebuig a la consulta local és un senyal que cap promotor seriós pot menystenir.

La crítica és una altra. Vull dir que, el paisatge s'ha de poder valorar abans, no descobrir al final. Catalunya disposa d'eines per fer-ho, com els catàlegs de paisatge de l'Observatori del Paisatge. Si el fons escènic del Montgrí és incompatible amb aerogeneradors, aquesta limitació hauria de constar en un mapa públic, amb un radi i uns criteris de visibilitat que qualsevol pugui consultar. Aleshores el projecte no s'hauria plantejat on es va plantejar, o s'hauria redissenyat des del primer dia.

Això és el que el sector reclama quan parla de seguretat jurídica. No demana que es digui que sí a tot, sinó saber per endavant on és que sí, on és que no i per què.

Criticar és fàcil; el repte és proposar. Aquestes mesures no demanen més permissivitat, sinó més previsibilitat. Per exemple, 

1.- Aprovar el Plater amb un calendari ferm, desvinculat del cicle electoral. Cada mes sense pla multiplica casos com el de la Tallada.

2.- Convertir els criteris paisatgístics en cartografia pública, amb les conques visuals, distàncies a fites com el Montgrí i graus de protecció, consultables per tothom abans de presentar cap projecte.

3.- Crear un informe previ de viabilitat territorial, ràpid i no vinculant, abans que el promotor comprometi inversió i punt de connexió.

4.- Fer que les zones prioritàries del Plater siguin la base de les zones d'acceleració, com proposen conjuntament UNEF Unión Española Fotovoltaica, el Clúster de l'Energia Eficient de Catalunya , EolicCat - Associació Eòlica de Catalunya, els Enginyers Industrials de Catalunya i Associació Renovem-nos. Així no caldria repetir en cada projecte el que ja s'ha estudiat a escala territorial (nota conjunta).

5.- Posar la participació local i el retorn al territori al principi, no al final. Es a dir, participació veïnal en el capital, beneficis per al municipi i diàleg abans del disseny.

6.- Donar una sortida clara quan la resposta és no. És a dir, si el Govern creu que hi ha encaix a la Tallada, ha de dir on i com, i estudiar mecanismes perquè una reubicació raonable no impliqui començar de zero.

La Tallada no ha de ser recordada com el precedent que va frenar l'eòlica a Girona, sinó com el cas que va accelerar una planificació seriosa. Catalunya va tard en renovables, i no s'ho pot permetre fer tard i, a més, de manera desordenada.

La transició energètica necessita el mateix que qualsevol infraestructura de país, vull dri, regles clares, conegudes per endavant i aplicades amb coherència. Protegir el paisatge i desplegar renovables no són objectius oposats. Són compatibles si es decideixen en el mapa, i no en cada expedient. 

Ramon Gallart

Els Network-Codes i la Temptació de Mirar Cap Avall

Aquest text amplia el meu article "L'apagada ibèrica vista des de la distribució" i es recolza en l'informe final de l'ENTSO-E sobre l'incident del 28 d'abril de 2025 (març de 2026), en els informes de l'ENTSO-E "Market Design Options for Congestion Management" (juny de 2026) i "Flexibility from Renewable Energy Sources" (novembre de 2025), i en la cobertura de pv magazine, WindEurope i Enlit World.

Quan un sistema elèctric cau en menys de 90 segons, la primera pregunta tècnica que ens ve al cap és: què ha passat? i acostuma a venir acompanyada d'una segona, menys neutre que no és altre que cercar de qui és la culpa. L'apagada del 28 d'abril de 2025 a la península Ibèrica no va ser una excepció. I és precisament en aquesta segona pregunta on val la pena aturar-se, perquè la resposta que s'imposi avui ja comença a condicionar anys de regulació, la revisió dels codis de xarxa, el disseny de mercat i el repartiment de responsabilitats entre operadors de transport (TSO) i operadors de distribució (DSO) que pagem els clients.

 es té una perpectiva per mirar l'incident des de la cadira de la distribució, no com un exercici defensiu, sinó per una raó més sòlida segur que, si el diagnòstic s'equivoca de nivell, els remeis també ho faran.

L'informe final de l'ENTSO-E, publicat el març de 2026 després de la feina d'un panell de 49 experts, és inequívoc en un punt que sovint s'havia distorsionat: el problema no van ser les renovables. En paraules del president del Board de l'ENTSO-E, Damián Cortinas, el problema va ser "el control de tensió, independentment del tipus de generació". L'informe descriu una combinació de factors com son les oscil·lacions (0,63 Hz locals i 0,2 Hz interàrea), mancances en el control de tensió i de potència reactiva, pràctiques de regulació de tensió divergents, reduccions ràpides de generació i desconnexions en cascada al territori Espanyol, que van desembocar en una pujada de tensió incontrolada i, com a conseqüència, la desconnexió en cascada de generació.

La direcció de la fletxa causal importa. Els convertidors que es van desconnectar ho van fer, en bona part, per sobretensió. És a dir, no van "provocar" l'incident, van reaccionar a una tensió que ja s'havia enfilat aigües amunt. Per tant, no s'ha de confondre el símptoma amb la causa en base a que tractar la desconnexió de generació basada en inversors (IBR) com l'origen i no com l'efecte d'una fallada de control de tensió, és el primer error que convé evitar. Aquesta lectura, a més, és coherent amb el que el propi ENTSO-E escriu al seu informe Market Design Options for Congestion Management (juny de 2026), quan cita el 28-A per subratllar que, fins i tot quan la congestió no és la causa arrel, l'operació del sistema és cada cop més fràgil i depèn d'una planificació operativa robusta, d'anàlisis de seguretat i del control de tensió en temps real. És a dir, la mateixa casa reconeix que la palanca és operativa i de planificació, no de comportament de la MT i BT.

Aquí és on veig que la mirada des de la distribució esdevé imprescindible. Existeix un relat, còmode per a qui vol desplaçar la responsabilitat cap avall, segons el qual una desconnexió massiva i sobtada d'IBR connectats a la xarxa de distribució hauria estat un factor determinant. El problema d'aquest relat no és ideològic, és probatori. El mateix informe final admet que la investigació va quedar limitada per dades incompletes ja que, els DSO no tenien accés a les dades reals de producció dels generadors per sota d'1 MW que de fet son essencialment autoconsum fotovoltaic en teulada, diversos titulars de generació no van poder aportar registres de falta, i només dos fabricants d'inversors van facilitar dades agregades de manera voluntària (capítol 1.1.2, pàg-7) . L'informe reconeix que els buits de dades van impedir determinar la causa d'algunes desconnexions.

Sobre aquesta base pública, em sorgeixen una serie de preguntes: 

1.- Sobre la representativitat: dues mostres voluntàries i agregades, són una base suficient per extrapolar el comportament del parc nacional, i què passa amb la resta? 

2.- Sobre la coherència interna: si les dades aportades divergeixen entre elles, amb quin criteri s'escull la lectura que se'n fa es a dir, la interpretació més desfavorable o la més probable? I,

3.- Sobre el contrafactual: s'ha comparat el comportament del 28-A amb dies anteriors comparables, per distingir el que és anòmal del que és simplement habitual en aquestes plantes? 

Aquestes no són objeccions per exculpar, sinó per demanar el mateix estàndard de prova que exigiríem a qualsevol altra banda del sistema. Quan la conclusió que se n'extreu és una obligació regulatòria per a milions d'actius i per a desenes de DSO, el llistó probatori ha de ser alt, no oportunista. I convé recordar un principi elemental que és l'absència d'observabilitat no és una prova de culpabilitat. Que els DSO no tinguessin visibilitat sota 1 MW és, en tot cas, un argument per millorar la mesura, no per atribuir per defecte a la baixa tensió el que no s'ha pogut mesurar.

Res del que precedeix nega les mancances reals. L'informe assenyala buits en la monitorització en temps real, en la coordinació transfronterera i en la comunicació TSO–DSO. I l'informe Flexibility from Renewable Energy Sources (novembre de 2025) del propi ENTSO-E dedica pàgines senceres a la necessitat d'observabilitat i controlabilitat, especialment per als actius petits que requereix de desplegament de comptadors intel·ligents adequata a les cadencies de mostrig necessaries, control dels recursos distribuïts, requisits tècnics harmonitzats. Tot això és necessari i cap DSO seriós ho discuteix. De fet, Espanya hi apareix com a exemple positiu: el centre de control del TSO rep dades en temps real de tots els generadors per sobre d'1 MW i pot enviar consignes als de més de 5 MW, amb l'Automatic Power Reduction System (APRS) com a fita en la integració renovable. L'escletxa d'observabilitat real és, doncs, molt específica  i no és altre que el segment per sota 1 MW, no la xarxa de MT/BT.

El risc apareix quan aquesta agenda legítima de la més observabilitat, més coordinació, més controlabilitat es fa servir com a cavall de Troia per a una altra cosa com la d'endurir els requisits de generació (RfG) més enllà del necessari, imposar grid-forming a distribució i, sobretot, ampliar el control del TSO sobre el DSO. El matís és decisiu. El 28-A no va ser fonamentalment un problema de manca de requisits de generació; els requisits de reactiva ja hi eren; va ser un problema de control de tensió i de pràctiques operatives. Utilitzar l'incident per reobrir de bat a bat els RfG i reordenar les competències entre nivells és una conclusió no tècnica que no es dedueix automàticament de la física de l'incident. Coordinar-se no és el mateix que subordinar-se.

Hi ha, finalment, una reflexió que va més enllà de l'apagada i que connecta amb el gran debat de disseny de mercat que travessa l'informe de congestió zonal contra nodal. El model europeu, zonal, deixa a l'operador del sistema un marge de maniobra és a dir, la potestat de redespatxar el que consideri necessari per fer viable el resultat de mercat. La fixació de preus nodals, en canvi, resol la congestió ex ante dins de la mateixa casació i, per construcció, no li deixa aquest marge. La virtut del model europeu és, doncs, la discrecionalitat operativa en temps real. Però aquesta virtut només val el que valgui la planificació a llarg termini que dona forma al mix amb què l'operador arriba a temps real.

Aquí hi ha la lliçó incòmoda del 28-A. A Europa ho apostem gairebé tot a la planificació. Si aquesta planificació com és la de reserves de reactiva, de posicionament de tensió, de pràctiques de regulació no es fa bé, l'operador arriba al temps real amb un mix que ja no té com "agafar" per fer-lo viable, per molt marge de redespatx que la norma li reconegui sobre el paper. El marge existeix; les eines per exercir-lo, aquell dia, no hi eren en la mesura necessària. Aquesta és el quid de la qüestió en que la mirada des de la distribució ajuda a veure amb nitidesa. És a dir, el blackout, no es va produir aigües avall, es va produir en la planificació i l'operació de dalt. I per això la temptació de resoldre'l "mirant cap avall" no només és injusta amb l'evidència disponible: és, sobretot, ineficaç, perquè apunta a la palanca equivocada.

Posar en valor la lectura de la distribució no és una qüestió de gremis. És una qüestió de bon diagnòstic. Si acceptem que la causa va ser el control de tensió i les pràctiques operatives llavors, tal com diu el propi informe, els remeis prioritaris són operatius i de planificació com és el control automàtic de tensió, gestió dinàmica de reactiva, esmorteïment d'oscil·lacions, coordinació TSO–DSO real i intercanvi de dades. L'observabilitat de la baixa tensió hi ajudarà, i cal impulsar-la amb decisió. Però convertir un problema de tensió en un pretext per reescriure el repartiment de poder entre nivells de xarxa seria com, aprendre la lliçó equivocada d'una nit que ens va costar hores de foscor i diners a la societat. 

Ramon Gallart