Electrificació en Risc

La lliçó sueca i el futur de l’eòlica a Espanya i Catalunya

La frenada de la inversió eòlica a Suècia no és un fet aïllat ni merament conjuntural; és un senyal d’alerta que pren una dimensió molt més profunda quan s’analitza en paral·lel amb dues grans tendències globals i aquestes son:

1.- L’electrificació accelerada de la demanda energètica i,

2.- L’evolució dels costos de les tecnologies netes. 

D’una banda, el sistema energètic europeu està immers en una transformació estructural que implica traslladar cap a l’electricitat una part creixent del consum que avui depèn del petroli i del gas. De l’altra, informes com el darrer Levelized Cost of Electricity de BloombergNEF mostren que les renovables i l’emmagatzematge continuen guanyant competitivitat, mentre que la generació fòssil s’encareix. La combinació d’aquests dos vectors, el de més demanda elèctrica i el de la tecnologia renovable potencialment més barata, podria ser una oportunitat històrica per a l’eòlica. Però també podria convertir-se en una contradicció si la inversió s’alenteix.

La transició energètica no consisteix simplement a substituir centrals de carbó per aerogeneradors. Implica electrificar el transport amb vehicles elèctrics, substituir calderes de gas per bombes de calor, transformar processos industrials intensius en calor, desplegar hidrogen verd i alimentar una economia cada cop més digitalitzada i dependent de centres de dades. Tot això comporta una conseqüència directa i és que el consum d’electricitat augmentarà de manera sostinguda durant les pròximes dècades. A Europa, els escenaris oficials apunten a increments molt significatius cap al 2030 i 2040. A Espanya, l’electricitat podria passar d’aproximadament una quarta part del consum final d’energia a prop d’un terç o més. Catalunya, amb un teixit industrial rellevant i una clara aposta per la descarbonització, també haurà d’incrementar notablement la seva demanda elèctrica si vol electrificar mobilitat, edificació i indústria.

Sota aquest context, una caiguda sostinguda de la inversió en nova capacitat renovable no és una simple dada sectorial, és un risc sistèmic. Si la demanda creix però l’oferta renovable no acompanya, el sistema pot derivar cap a una major dependència del gas, més volatilitat de preus i una pèrdua de competitivitat industrial. Suècia és un cas paradigmàtic perquè combina alta penetració renovable amb projectes d’electrificació industrial molt ambiciosos, com l’acer verd o la fabricació de bateries. Aquests sectors necessiten grans volums d’electricitat estable i barata. Si el desenvolupament eòlic s’estanca per problemes de rendibilitat (el periodico de la energia), permisos o incertesa regulatòria, la capacitat d’absorbir nova demanda queda compromesa. Es genera així un cercle perillós que comença amb menys inversió en generació, més incertesa, iacaba en menys inversió industrial.

Aquí és on les dades de BloombergNEF aporten un element a tenir en consideració. L’informe preveu que el cost nivellat de l’electricitat podria reduir-se fins al 2035 un 23% en eòlica terrestre i un 20% en eòlica marina. El 2025, el cost global de referència de l’eòlica terrestre se situa al voltant dels 40 dòlars/MWh, mentre que l’eòlica marina arriba als 100 dòlars/MWh. Paral·lelament, l’emmagatzematge en bateries ha experimentat una caiguda espectacular: un 27% interanual fins als 78 dòlars/MWh per a sistemes de quatre hores. Projectes solars combinats amb bateries ja ofereixen electricitat a uns 57 dòlars/MWh de mitjana. En contrast, el cost de les noves centrals de gas de cicle combinat ha pujat fins als 102 dòlars/MWh a escala global, el nivell més alt registrat.

Aquestes xifres tenen implicacions significatives. En teoria, l’eòlica es consolida com una opció estructuralment competitiva respecte al gas, especialment en mercats com el nord d’Europa o Amèrica del Nord. Si els costos continuen baixant i el gas es manté car, la finestra d’oportunitat per desplegar generació eòlica és clara. En un escenari d’electrificació massiva, disposar d’energia renovable barata és un avantatge estratègic per atraure indústria i garantir estabilitat de preus. Per a Espanya i Catalunya, amb bons recursos eòlics i solars, això podria significar una oportunitat per consolidar-se com a pols d’energia neta competitiva.

A més, la caiguda del cost de les bateries beneficia indirectament l’eòlica. Un dels seus principals reptes és la variabilitat. Si l’emmagatzematge esdevé més assequible, els parcs eòlics poden integrar bateries per oferir energia més gestionable, reduint la necessitat de centrals de suport basades en combustibles fòssils. BNEF destaca que en diversos mercats el cost de sistemes amb bateries ja està per sota dels 100 dòlars/MWh. Això reforça la capacitat de les renovables de competir no només en energia variable, sinó també en capacitat flexible.

Tanmateix, el panorama no és uniformement optimista. L’informe també mostra divergències regionals i tensions en l’eòlica marina, amb increments de costos globals del 12% i casos com el Regne Unit, on els projectes finançats recentment són un 69% més cars que fa cinc anys. Si aquestes pressions de cadena de subministrament i finançament persisteixen, l’eòlica marina a la Mediterrània que inclou els projectes d'interès a Catalunya, podria enfrontar-se a dificultats econòmiques majors del previst.

A més, la solar combinada amb bateries pot competir directament amb l’eòlica en determinades regions. A Espanya, amb un recurs solar excel·lent, els promotors podrien inclinar-se cap a projectes solars amb emmagatzematge si ofereixen retorns més previsibles. Això podria reduir el pes relatiu de l’eòlica si no hi ha una planificació equilibrada del mix. El repte no és tecnològic, sinó sistèmic i aqueés és el d'assegurar que totes les tecnologies complementàries es despleguin de manera coordinada.

El factor financer continua sent determinant. L’eòlica és intensiva en capital inicial, i petites variacions en els tipus d’interès poden alterar significativament el LCOE. L’experiència sueca demostra que, fins i tot amb tecnologia competitiva, la inversió pot congelar-se si el marc regulatori o les expectatives de mercat generen dubtes. La reducció teòrica de costos no garanteix nova capacitat instal·lada si el capital percep risc excessiu.

Per a Espanya i Catalunya, veig que l’electrificació que hauria de ser creixent de la demanda converteix la generació renovable en una necessitat estructural, no en una opció. Les dades de costos apunten que l’eòlica pot continuar sent un pilar competitiu del sistema elèctric, especialment si s’integra amb emmagatzematge. Però aquesta oportunitat només es materialitzarà si es manté un flux inversor estable, un marc regulatori previsible i una planificació robusta de xarxes i flexibilitat.

La lliçó sueca no és que l’eòlica hagi fracassat, sinó que la transició energètica és fràgil si oferta i demanda evolucionen a ritmes descoordinats. En una “cursa pels electrons” marcada per l’electrificació i els centres de dades, aturar la inversió renovable equival a comprometre el futur industrial. Espanya i Catalunya encara són a temps d’evitar aquest escenari, però només si entenen que el vent, per si sol, no mou el sistema: cal confiança, estabilitat i una arquitectura de mercat capaç de convertir la caiguda de costos en realitat instal·lada.

Ramon Gallart

Estratègia Coordinació de la Regulació de la Tensió.

La regulació de la tensió en xarxes elèctriques amb alta penetració fotovoltaica: reptes i noves estratègies.

En els darrers anys el sistema elèctric està experimentant una transformació profunda. La transició energètica cap a fonts renovables ha comportat una penetració creixent de generació distribuïda, especialment d’origen fotovoltaic (FV), connectada directament a les xarxes de distribució. Aquest canvi aporta nombrosos beneficis ambientals i econòmics, però també introdueix nous reptes tècnics, entre els quals destaca la regulació de la tensió.

Tradicionalment, les xarxes de distribució s’han dissenyat sota una arquitectrura molt clara basada en que l’energia fluïa en una sola direcció, des de les centrals de generació cap als consumidors. En aquest context, els dispositius de regulació de tensió, com son els canviadors de preses sota càrrega (OLTC), els reguladors de tensió per graons (SVR) o els bancs de condensadors i reactàncies, n'eren suficients per mantenir els nivells de tensió dins dels marges operatius establerts.

No obstant això, l’augment massiu de generació connectada a al xarxa desitribució altera aquest esquema. Les instal·lacions fotovoltaiques injecten energia directament a la xarxa, sovint en punts propers al consum. A més, la seva producció depèn de factors meteorològics variables com la radiació solar o la presència de núvols. Aquesta naturalesa intermitent provoca fluctuacions ràpides en la potència injectada i, en conseqüència, variacions en els nivells de tensió de la xarxa.

Els dispositius disponibles fins avui dia de control de tensió no es van dissenyar per respondre a aquestes variacions ràpides. El seu funcionament mecànic implica temps de resposta relativament lents i un nombre limitat d’operacions al dia. Si haguessin de respondre constantment a les oscil·lacions provocades per la generació fotovoltaica, es produiria un desgast prematur i un increment dels costos de manteniment.

En aquest context, els convertidors electrònics associats a les instal·lacions fotovoltaiques obren una nova oportunitat. A diferència dels dispositius mecànics tradicionals, els convertidors fotovoltaics utilitzen electrònica de potència, cosa que els permet reaccionar en qüestió de mil·lisegons. A més de convertir la potència generada en corrent altern, aquests equips poden injectar o absorbir potència reactiva, un recurs clau per a la regulació de la tensió.

Una de les línies de recerca més prometedores consisteix a coordinar aquests recursos mitjançant estratègies de control distribuït basades en sistemes multi-agent (MAS). En aquest enfocament, diferents elements de la xarxa com son els reguladors de tensió, inversors fotovoltaics i altres dispositius els quals, actuen com a agents autònoms capaços de prendre decisions locals basades en les observacions del seu entorn. A través d’una coordinació temporal i funcional entre aquests agents, és possible mantenir la tensió dins dels marges desitjats sense necessitat d’un sistema centralitzat complex.

Aquest esquema cooperatiu permet que els inversors fotovoltaics contribueixin activament a la regulació de tensió mitjançant la gestió de la potència reactiva, mentre que els dispositius tradicionals continuen operant com a suport en escales temporals més lentes. D’aquesta manera es minimitzen les desviacions de tensió i es redueix l’estrès operatiu sobre equips com els OLTC o els reguladors de línia.

Diversos estudis i simulacions mostren que aquest tipus de control cooperatiu pot millorar significativament l’estabilitat de la tensió en xarxes amb alta penetració fotovoltaica. A més, el caràcter descentralitzat d’aquestes solucions redueix els requeriments d’infraestructura de comunicacions i facilita la seva implementació en microxarxes i sistemes de distribució intel·ligents.

Des del meu punt de vista, la regulació de la tensió en xarxes amb generació connectada a les xarxes de distribució, és un exemple clar de com la transició energètica no és només un canvi de fonts d’energia, sinó també un canvi de concpete en la gestió dels sistemes elèctrics. Durant dècades hem operat amb xarxes relativament passives, on els consumidors només rebien energia. Amb la generació distribuïda, aquests mateixos punts de la xarxa es converteixen en actors actius del sistema.

Els convertidors fotovoltaics ja no són només dispositius de conversió energètica ja que, poden esdevenir elements de suport per a la qualitat i l’estabilitat de la xarxa. Apostar per estratègies distribuïdes basades en sistemes multi-agent podria ser clau per construir xarxes elèctriques més resilients, flexibles i eficients. A més, aquestes solucions aprofiten infraestructures que ja existeixen tals com els convertidors fotovoltaics, cosa que les converteix en una opció especialment de valor des del punt de vista econòmic.

Per tant, el futur de les xarxes de distribució probablement no passarà només per instal·lar més equips de regulació, sinó per fer que tots els dispositius connectats a la xarxa treballin de manera coordinada i intel·ligent. Aquesta visió cooperativa pot ser una de les claus per integrar grans quantitats d’energia renovable sense comprometre la seguretat ni la qualitat del subministrament elèctric.

Ramon Gallart

Més Electricitat no Vol dir Millor Sistema.

La transició energètica requereix sistema, no només més electricitat.

L’últim informe de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) presenta una imatge aparentment sòlida i optimista del sistema elèctric espanyol. La demanda creix, les renovables avancen amb força, el carbó pràcticament desapareix del mix i les inversions en xarxes, emmagatzematge i interconnexions s’anuncien a gran escala. El relat és atractiu i encaixa perfectament amb la narrativa dominant de la transició energètica. Tanmateix, aquesta lectura tan ordenada del futur elèctric mereix ser qüestionada amb més profunditat.

L’augment de la demanda elèctrica de més del 3% el 2025 (pàgina-6) i per aqesut 2026 gairebé un 2%, es presenta com una conseqüència natural i positiva de l’electrificació de l’economia. Però el que l’informe dona per fet és, precisament, el que caldria debatre,és a dir, si un creixement sostingut de la demanda és compatible amb els objectius d’eficiència, reducció de consum i resiliència del sistema. Electrificar processos no equival automàticament a consumir millor ni menys; sense una reducció real de la demanda energètica final, el risc és substituir la dependència dels combustibles fòssils per una dependència elèctrica creixent, més complexa i potencialment més vulnerable.

Aquest optimisme també contrasta amb que mentre la capacitat renovable augmenta de manera notable, la generació renovable el 2025 només va créixer al voltant de l’1%, compensada per un increment del 20% en la producció amb gas. Això posa de manifest una contradicció estructural del discurs actual. S’acumulen megawatts instal·lats, especialment fotovoltaics, però el sistema continua recorrent al gas quan les renovables no responen. La caiguda de la producció eòlica i hidràulica en un sol any evidencia que el repte no és tant instal·lar més potència com garantir estabilitat, gestió de la variabilitat i seguretat de subministrament.

L'apagada del 28 d’abril de 2025 s’interpreta, en aquest context, com una demostració d’eficiència operativa gràcies a la ràpida restauració del servei. Sens dubte, la resposta tècnica va funcionar. Però reduir l’episodi a un èxit procedimental és una lectura incompleta. L’apagada va revelar la fragilitat creixent d’un sistema amb menys inèrcia, més electrònica de potència i una integració renovable que avança més ràpidament que les capacitats de control i estabilització. Celebrar la recuperació sense aprofundir en les causes estructurals és confondre capacitat de reacció amb resiliència real.

Les solucions que l’informe situa a l’horitzó smb més emmagatzematge i més interconnexions, ambdós, són indubtablement necessàries, però sovint es presenten com a respostes gairebé automàtiques. L’objectiu del PNIEC 2023-2030 (pàgina-19) d'assolor 22,5 GW d’emmagatzematge el 2030 és ambiciós, però encara envoltat d’incerteses tecnològiques, econòmiques i territorials. Les interconnexions amb França, per la seva banda, continuen avançant amb una lentitud que contrasta amb la velocitat a la qual canvia el sistema elèctric. Mentrestant, Espanya segueix funcionant com una semiilla energètica, amb una complexitat creixent i una robustesa que no sempre avança al mateix ritme.

Finalment, el paper de l’energia nuclear apareix en l’informe gairebé com una nota al marge, tot i que el calendari de tancament previst té implicacions profundes. La reducció del parc nuclear fins a només 3 GW abans del 2030 planteja una qüestió central que queda sense resposta clara i és, 

Quina tecnologia aportarà fermesa i estabilitat al sistema quan les renovables variables siguin dominants? 

Ni el gas pot ser la solució estructural a llarg termini ni l’emmagatzematge està encara preparat per assumir tot aquest rol.

L’informe de l’AIE ofereix dades valuoses i una visió coherent amb el consens institucional actual, però també reflecteix un cert optimisme tecnocràtic que confon tendències amb solucions. La transició energètica no és només una qüestió de creixement, inversió i capacitat instal·lada, sinó sobretot de disseny del sistema, gestió dels límits i definició de prioritats. Sense incorporar aquestes preguntes al centre del debat, correm el risc de construir un sistema elèctric aparentment verd i modern, però estructuralment fràgil.

Ramon Gallart