Quan els Robots Arribin al Sector Elèctric.

El pla del Japó per desplegar deu milions de robots anticipa una transformació del mercat laboral: menys tasques rutinàries, més automatització i nous perfils professionals que també marcaran el futur del sector elèctric a Espanya i Catalunya.

Fa un dies llegina l noticai de El Economista sobre, la decisió del govern japonès per impulsar el pla Noetra amb l'objectiu de desplegar deu milions de robots equipats amb intel·ligència artificial abans de l'any 2040 no és una excentricitat tecnològica ni un exercici de màrqueting polític. És una resposta estratègica a un problema estructural què no és altre que la d'una població cada vegada més envellida, una manca creixent de mà d'obra i la necessitat de preservar la competitivitat industrial davant dels Estats Units i la Xina. El projecte, liderat per un consorci format per empreses com SoftBank, Sony, NEC i Honda, pretén crear un model d'intel·ligència artificial sobirà capaç d'alimentar una nova generació de robots destinats a la indústria, la logística, la sanitat, la restauració i l'atenció a les persones dependents.

Des del meu punt de vista, és evident què cada robot representarà un nou consumidor d'electricitat. Però aquesta és només la punta de l'iceberg. El veritable canvi serà que milions de robots funcionaran de manera contínua, carregaran bateries, processaran dades en temps real, es comunicaran amb centres de dades i interactuaran amb infraestructures digitals permanents. 

Això converteix l'electricitat en la matèria primera imprescindible de l'economia del segle XXI.

Durant dècades, el consum elèctric ha estat vinculat principalment a les llars, la indústria tradicional i el transport. Ara apareix un nou consumidor no menyspreable i no és altre que la robòtica intel·ligent. Igual que avui ningú discuteix que un vehicle elèctric necessita una infraestructura de recàrrega, d'aquí a quinze anys ningú qüestionarà que milions de robots requeriran xarxes elèctriques més robustes, sistemes d'emmagatzematge, microxarxes industrials i una enorme capacitat de generació renovable.

Aquest escenari tindrà conseqüències perquè les grans economies tendeixen a copiar-se. Si el model japonès funciona, Corea del Sud accelerarà els seus plans, la Xina augmentarà encara més la seva aposta per la robòtica i Europa no tindrà altra alternativa que seguir el mateix camí per no perdre competitivitat industrial. 

De fet, la cursa ja ha començat. La diferència és que el Japó ha decidit posar-hi una data i una xifra concreta.

I és aquí on Espanya hauria de començar a preocupar-se. El debat energètic espanyol continua excessivament centrat en el preu de la factura o en la confrontació política entre renovables i energia nuclear, mentre el veritable desafiament és preparar una xarxa capaç d'alimentar una economia profundament electrificada. No només hi haurà més cotxes elèctrics, sinó també fàbriques automatitzades, centres logístics robotitzats, intel·ligència artificial distribuïda, centres de dades i sistemes autònoms treballant les vint-i-quatre hores.

L'impacte sobre el sistema elèctric espanyol serà considerable. Possiblement, la demanda augmentarà de manera sostinguda després d'anys d'estancament. Les hores vall adquiriran un valor molt superior perquè serà quan es programaran moltes recàrregues i processos industrials automatitzats. També augmentarà la necessitat d'emmagatzematge mitjançant bateries i centrals hidroelèctriques reversibles per estabilitzar una xarxa dominada per l'energia solar i eòlica.

Però no oblidem el repte que li ve a la distribució. Les xarxes de baixa i mitjana tensió, especialment als polígons industrials, necessitaran noves inversions. No serà suficient generar més electricitat ja què, caldrà transportar-la amb qualitat, flexibilitat i intel·ligència. i aquí es pdoria catalitzar que les distribuïdores deixin de ser simples operadores de cables per convertir-se en gestores d'un sistema molt més complex, amb milions de dispositius connectats consumint i, alhora, aportant informació en temps real.

Catalunya presenta una situació especialment interessant. És un territori amb molta concentració industrial a l'Estat, amb sectors com l'automoció, la química, la farmacèutica, l'alimentació i la logística, precisament aquells que més ràpid adoptaran robots intel·ligents. Això significa que Catalunya podria ser una de les primeres comunitats a experimentar un fort increment de la demanda elèctrica industrial.

Crec que la transformació serà especialment visible a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Vallès, al Baix Llobregat, al Camp de Tarragona i al corredor logístic que uneix el port de Barcelona amb Saragossa. En aquests espais, la combinació de robots, intel·ligència artificial, automatització i centres de dades incrementarà notablement les necessitats energètiques.

Aquesta realitat també representa una gran oportunitat. Catalunya disposa d'universitats, centres tecnològics i empreses capaces de desenvolupar programari, sensors, sistemes de control i components electrònics associats a aquesta nova economia. Si s'acompanya d'una planificació energètica adequada, podria convertir-se en un dels principals pols europeus de robòtica industrial.

Tanmateix, també hi ha riscos. Catalunya continua arrossegant un important dèficit en infraestructures de transport i distribució elèctric i una implantació de renovables inferior al que exigeix la seva activitat econòmica. Si la demanda industrial creix molt més ràpid que les inversions en xarxa i en generació, el territori podria perdre atractiu per a noves inversions davant altres regions més preparades.

El pla japonès també envia un missatge als operadors elèctrics. Les empreses del sector ja no poden planificar únicament pensant en l'electrificació del transport. La robòtica serà probablement un dels principals motors del consum elèctric durant les pròximes dues dècades. Això obliga a accelerar les inversions en digitalització de les xarxes, flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta davant demandes molt més variables.

Per acabar dir que, la notícia no parla només de robots. Parla d'electricitat. Parla d'indústria. Parla de sobirania tecnològica. I parla d'un canvi de paradigma que transformarà el mercat energètic mundial. El Japó ha entès que la competitivitat del futur dependrà tant dels algoritmes com dels quilowatts disponibles. Espanya i Catalunya encara són a temps d'aprofitar aquesta revolució, però només si abandonen la mirada a curt termini i entenen que la infraestructura elèctrica deixarà de ser un simple servei públic per convertir-se en el principal factor de competitivitat econòmica del país. Qui disposi d'una xarxa robusta, flexible i abundant en energia neta atraurà la nova indústria robotitzada. Qui no la tingui, simplement observarà com aquesta nova revolució industrial es desenvolupa en altres llocs.

Ramon Gallart

Les Bateries i la Granota Morta

Poca gent diria que la indústria mundial de les bateries que no cal dir que, avui és un negoci de molts milers de milions, va néixer d'una discussió entre dos amics sobre una granota morta.

A finals del segle XVIII, el metge italià Luigi Galvani va observar que les cames d'unes granotes dissecades es contreien quan les tocava amb una descàrrega elèctrica, com si tornessin a la vida. Galvani va interpretar-ho com una prova d'una "electricitat animal", una força vital innata que residia en el propi teixit i que feia funcionar nervis i músculs, de manera semblant a com generaven electricitat les anguiles i les rajades elèctriques. Per a ell, la granota era una mena de màquina elèctrica és a dir, el cervell produïa la càrrega, els nervis la conduïen i els músculs l'emmagatzemaven.

El seu amic Alessandro Volta, catedràtic de física a la Universitat de Pavia, hi va estar d'acord al principi. Però després de repetir els experiments va arribar a una conclusió diferent i va ser que la granota no generava cap electricitat. El que feia era, senzillament, detectar-la. Volta va argumentar que la càrrega provenia del contacte entre dos metalls diferents aplicats sobre el teixit humit, un fenomen que va anomenar "electricitat metàl·lica". Per demostrar-ho, va construir el que ell mateix va batejar com un "òrgan elèctric artificial" i no ver ser altre cosa que una pila de discos de coure i zinc alternats, separats per cartró, drap o paper de filtre impregnat en salmorra o àcid. En connectar la placa superior i la inferior, un corrent circulava de manera contínua a través de la columna. A diferència de l'ampolla de Leiden que era, un condensador que acumulava càrrega i l'alliberava en una descàrrega breu i violenta, la pila de Volta generava la seva pròpia electricitat mitjançant una reacció química i oferia un corrent baix però sostingut en el temps. Havia nascut la primera bateria de la història, l'any 1799.

L'invent va transformar la ciència gairebé de manera immediata. Poques setmanes després que Volta comuniqués la seva troballa a la Royal Society, dos científics anglesos van fer passar el corrent d'una pila voltaica a través de l'aigua i la van descompondre en hidrogen i oxigen; acabaven de descobrir l'electròlisi química. Poc després, Humphry Davy va emprar piles voltaiques molt més grans per aïllar per primera vegada elements com el potassi, el sodi, el calci, l'estronci o el bari. Les primeres piles, però, tenien límits evidentsi no erea altre que s'esgotaven al cap d'unes hores i, quan s'apilaven més discos per guanyar potència, el propi pes acabava perdent la humitat del paper i deixava la columna inservible. També van alimentar la imaginació popular es a dir, el nebot de Galvani, Giovanni Aldini, recorria Europa aplicant descàrregues a cadàvers d'animals i, de tant en tant, de presoners executats, en espectacles que van fer néixer la pregunta de si l'electricitat podia ressuscitar els morts. 

Amb el temps s'ha volgut presentar aquell episodi com una victòria neta de Volta sobre Galvani, però la realitat va ser diferents. Tots dos tenien part de raó i part d'error. No existia cap força universal d'electricitat animal, com sostenia Galvani, però ell va encertar que els senyals elèctrics són, efectivament, els que provoquen la contracció muscular. Volta, per la seva banda, tenia raó a rebutjar la teoria del seu amic, però s'equivocava en pensar que calien dos metalls diferents o, qualsevol metall, per generar l'efecte; en la seva pila, el circuit el tancava el paper humit. En lloc de parlar de guanyador o perdedor, el que van fer tots dos va ser obrir, sense saber-ho, dos camins complementaris: 

1.- L'electrofisiologia, hereva de Galvani i,

2.- L'electroquímica i la ciència de les bateries, filles de Volta.

D'aquell primer apilament de discos fins avui, la tecnologia ha recorregut un llarg camí. La pila voltaica va donar pas a la pila de Daniell, més estable, i al segle XIX van arribar les primeres bateries recarregables amb l'acumulador de plom-àcid, que encara arrenca els nostres cotxes. Van seguir les químiques de níquel i, ja al tombant del segle XX i XXI, la revolució del ió de liti, que combina densitat energètica, lleugeresa i vida útil, i que ha fet possible tot allò que avui portem a la butxaca, conduïm o instal·lem a les teulades. El principi de fons, però, continua sent el mateix que va intuir Volta a convertir energia química en energia elèctrica de manera controlada i reversible.

I és precisament ara, en plena transició energètica, quan aquella vella idea recupera tot el seu protagonisme. A mesura que els sistemes elèctrics incorporen cada vegada més generació solar i eòlica, emmagatzemar l'electricitat esdevé una peça central per mantenir l'equilibri de la xarxa. La clau del canvi passa en bona part per la instal·lació massiva de sistemes d'emmagatzematge a les llars, tot i que el cost encara elevat de les bateries fa que el consumidor difícilment les percebi com una inversió a llarg termini.

La bateria del segle XXI, però, ja no s'entén com un objecte aïllat, son un ecosistema de recursos energètics distribuïts que es poden agregar i coordinar digitalment.

Vist així, el fil que va de la granota de Galvani a la xarxa intel·ligent d'avui no és una successió de guanyadors i perdedors, sinó una acumulació de camins que s'obren. Volta, cap al final de la seva vida, va tenir la grandesa de reconèixer que el treball del seu amic contenia "una de les descobertes més belles i sorprenents, i el germen de moltes altres". Dos segles i mig després, l'emmagatzematge de l'energia continua sent un d'aquells germens que segueix donant fruits; cada vegada que una bateria guarda energia del sol i el vent per retornar-la quan cal, aquella discussió del segle XVIII segueix, d'alguna manera, ben viva.

Ramon Gallart

Més Xarxa, Més Indústria, Més Futur

He llegit amb interès l'article de Josep M Salas al diara Diari ARA amb el títol Quins fills deixarem al nostre món?

Comparteixo bona part del seu diagnòstic i, sobretot, el to, que no és un altre que el d'encarar sense por un debat incòmode i això, és exactament el que ens cal. Coincideixo que les renovables no són una finalitat en si mateixes, sinó el mitjà més viable de què disposem avui per garantir seguretat de subministrament a un preu raonable i amb menys emissions. I subscric que planificar les infraestructures energètiques de manera ordenada, amb sentit tècnic i econòmic, és una obligació de qualsevol societat i de qualsevol govern.

Voldria, però, aportar un matís constructiu des de la meva experiència en el sector energètic. Crec que el nostre debat i, en bona mesura el mateix Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables (Plater), corre el risc de concentrar-se gairebé exclusivament en on posem la generació nova, quan el veritable coll d'ampolla per al desenvolupament industrial i social de Catalunya no és només, la generació també, la xarxa i sobre tot, l'ús intel·ligent del que ja tenim construït.

Salas assenyala, amb encert, que les renovables avancen sense que les acompanyi un increment de la demanda i de la flexibilitat. Aquí hi ha, al meu parer, el nus de la qüestió. Catalunya necessita energia abundant, segura i competitiva no com un fi abstracte, sinó per a una cosa molt concreta que irrenuncaiblemtn pasa per reindustrialitzar, atraure inversió electrointensiva, electrificar el transport i els edificis, i sostenir els nous vectors de consum (centres de dades inclosos) sense sacrificar la competitivitat del nostre teixit productiu. Sense demanda que integri la generació, cada nou parc és una tensió territorial que no es tradueix en prosperitat. Amb demanda ben planificada, la transició deixa de ser una càrrega i esdevé palanca de desenvolupament. Per això la conversa no pot ser només "quants megawatts i on", sinó "per a qui, connectats com i amb quina xarxa".

En aquest context situo el Reial decret 640/2026, de 29 de juliol, que regula els plans d'inversió de les xarxes de transport i distribució. Més enllà d'elevar substancialment el límit d'inversió en distribució; de l'ordre de 10.200 milions d'euros per al període 2027-2030, dins d'un esforç global proper als 17.900 milions fins al 2030, incorpora una mesura que em sembla especialment encertada que és, la possibilitat d'integrar a la xarxa de distribució infraestructures d'evacuació, de consum i línies directes ja construïdes i en servei.

No és un detall menor. Durant l'última dècada hem aixecat milers de quilòmetres de línia i centenars de subestacions associades al desplegament renovable, dimensionades per a la potència pic de les plantes i operant molt per sota de la seva capacitat. 

Fins ara, tota aquesta capacitat era invisible per a la planificació de la distribució. Construir una línia nova pot exigir de cinc a vuit anys entre autoritzacions, avaluació ambiental i obra; incorporar una instal·lació existent es pot resoldre en mesos. D'anys a mesos, sobre actius ja autoritzats i en funcionament, evitant duplicar infraestructura i estalviant el sobrecost d'operar una xarxa infrautilitzada al costat d'una altra saturada. Aquesta és, exactament, l'eficiència en l'ús de les xarxes existents que des dels fòrums reguladors europeus (l'ACER inclosa), que el mateix Salas cita, venen reclamant des de fa anys. És una bona notícia que el marc estatal camini en aquesta direcció. La qüestió ara és si Catalunya sabrà aprofitar-la amb agilitat administrativa i visió de país.

I aquí ve el meu suggeriment. El Plater serà molt més robust si deixa de mirar-se en solitari i s'articula amb tres eixos que sovint queden en segon pla i son: 

1.- la planificació de la xarxa de transport i distribució: una estratègia explícita de demanda i electrificació industrial, i l'aprofitament dels actius existents que el RD 640/2026 ara facilita. 

2.- Planificar generació: sense planificar simultàniament xarxa i demanda és construir una casa començant per la teulada. 

3.- Ser executius: com reclama Salas, no vol dir només aprovar el Plater dins del termini; vol dir també reduir els temps de tramitació, prioritzar la reutilització abans que la construcció nova, i alinear-nos amb la governança europea en comptes de mirar cap endins. 

Tenim l'oportunitat de convertir infraestructura ja pagada en capacitat real per connectar indústria, habitatge i mobilitat elèctrica.

Torno a la pregunta de Salas. Els fills que vulguem deixar al món heretaran els valors amb què resolguem aquests debats, sí, però també heretaran i, de manera molt literal, la xarxa que els deixem. Una xarxa ben dissenyada, redundant, digitalitzada i eficient en l'ús del que ja existeix és, en si mateixa, un llegat de responsabilitat intergeneracional. 

Tant de bo aprofitem el debat del Plater i les eines que ens dona el RD 640/2026 per forjar una Catalunya energèticament més madura que sigui capaç de créixer industrialment i socialment, orgullosa no només dels quilòmetres de línia que construeix, sinó dels que sap aprofitar.

Ramon Gallart