Abundància Energètica Global, Fragilitat Estructural a Catalunya

Les dotze prediccions de Rystad Energy per al proper any dibuixen un panorama energètic global aparentment paradoxal: abundància d’energia primària, preus deprimits i, alhora, una creixent sensació d’inseguretat, volatilitat i bloquejos estructurals.

És la fotografia d’un sistema energètic que no acaba de fer el salt definitiu cap a la transició, però que tampoc pot tornar enrere. Catalunya, com a territori altament dependent energèticament i integrat en els mercats europeus, no és un espectador neutral d’aquest escenari.

Rystad preveu sobreoferta de petroli i gas, expansió del GNL i pressió a la baixa sobre els preus de l’energia primària. 

A curt termini, això pot semblar una bona notícia per a economies importadores com la catalana: costos energètics més baixos per a la indústria, alleujament per a llars i empreses, i menor pressió inflacionària. Però aquesta lectura és incompleta. 

Catalunya no pateix tant pel preu mitjà de l’energia com per la seva qualitat sistèmica: dependència exterior, congestió de xarxes, manca d’emmagatzematge i una transició renovable més lenta del que exigeix tant el clima com la competitivitat econòmica. Uns preus baixos del gas o del petroli poden retardar inversions clau en renovables, xarxes i flexibilitat, perpetuant un model fràgil.

Un dels missatges més clars de Rystad és l’augment de la volatilitat elèctrica: excedents solars i eòlics a les hores centrals del dia, preus molt baixos o fins i tot negatius, i tensions en hores punta. Per a Catalunya, això és especialment rellevant. D’una banda, és una oportunitat per accelerar l’electrificació industrial, l’autoconsum, l’hidrogen verd i, sobretot, l’emmagatzematge amb bateries. El país té capacitat tecnològica, centres de recerca i teixit empresarial per liderar aquest àmbit. De l’altra, és una trampa si no s’adapta la regulació i la planificació: sense xarxes robustes, senyals de preu intel·ligents i permisos àgils, la volatilitat pot desincentivar inversors i generar rebuig social a noves infraestructures.

Rystad assumeix que el gas continuarà jugant un paper central, tant per preus baixos com per substitució del carbó. 

A Catalunya, això reforça la importància estratègica del GNL i de les interconnexions amb Europa. 

Però també planteja un dilema polític: apostar pel gas com a “pont” pot acabar convertint-lo en un carreró sense sortida si no s’estableixen límits clars en el temps. El risc és quedar atrapats en infraestructures gasistes infrautilitzades d’aquí a 10 o 15 anys, mentre altres regions avancen cap a sistemes més electrificats i flexibles. El gas pot ser part de la solució, però no el centre del relat.

L’expansió dels centres de dades, impulsada per la intel·ligència artificial, és una de les tendències més transformadores. Encara que Rystad se centra en Amèrica, Europa —i Catalunya en particular— no n’és aliena. Aquests projectes poden aportar inversió i ocupació, però també tensionen un sistema elèctric ja limitat. Aquí emergeix una qüestió clau de política pública: quin tipus de demanda volem prioritzar? Sense criteris clars, el risc és competir en una cursa per atraure consum elèctric intensiu sense garantir ni renovables addicionals ni retorn social suficient.

La predicció d’una desacceleració en la nova capacitat renovable global el 2026 és un avís seriós. 

No tant perquè la transició s’aturi, sinó perquè entra en una fase més complexa, menys heroica i més política. A Catalunya, això exigeix maduresa: menys retòrica i més gestió del territori, participació local i coherència reguladora. La “nova realitat híbrida” que descriu Rystad —fòssils i renovables convivint— no hauria de ser una excusa per a la inacció, sinó un temps guanyat per preparar un sistema energètic realment resilient.

Les prediccions de Rystad apunten a un món amb energia relativament barata, però estructuralment inestable. 

Per a Catalunya, el gran risc no és la crisi, sinó la comoditat: aprofitar els preus baixos per ajornar decisions difícils. 

El moment actual demana just el contrari: usar aquesta finestra de preus moderats per invertir en xarxes, emmagatzematge, renovables distribuïdes i electrificació intel·ligent. Si no, quan arribi el “rebot” de preus que Rystad ja anticipa per a 2027–2028, el país tornarà a trobar-se exposat, reactiu i dependent. En energia, com en tants altres àmbits, el futur no el determina tant el preu del mercat com la qualitat de les decisions polítiques preses quan el context sembla favorable. Catalunya encara és a temps de convertir aquest any d’abundància incòmoda en una oportunitat estratègica real.

Ramon Gallart

Propera era d'Innovació Energètica Sostenible.

La tecnologia de la fusió nuclear avança a un bon ritme i cada vegada sembla més propera a convertir-se en una font d’energia pràcticament il·limitada, neta i sostenible.

Durant dècades, la fusió ha estat considerada una promesa llunyana, però els progressos científics recents i l’entrada decidida del sector privat han canviat radicalment aquest panorama. Avui, la combinació de coneixement acumulat, nous materials i capacitat d’inversió està situant la fusió al centre del debat energètic global.

Un dels pilars d’aquest desenvolupament és la fusió per confinament magnètic, especialment mitjançant tokamaks i estel·larators. Aquests dispositius utilitzen camps magnètics extremadament potents per contenir el plasma, un gas ionitzat a temperatures superiors a les del Sol, i permetre que els nuclis lleugers d’hidrogen es fusionin alliberant grans quantitats d’energia. Tot i que el principi és conegut des de fa anys, la innovació actual se centra a fer aquests reactors més petits, eficients i econòmics, superant així les limitacions dels grans projectes tradicionals.

En aquest context, les startups juguen un paper clau. A diferència dels programes públics, sovint condicionats per pressupostos i terminis molt llargs, les empreses emergents poden assumir riscos tecnològics més elevats i explorar camins alternatius. Això ha donat lloc a una diversitat d’enfocaments que van des de la millora dels tokamaks esfèrics compactes fins a mètodes radicalment diferents de confinament i ignició. La innovació en imants superconductors d’alta temperatura, en sistemes de làser d’alta potència o en dissenys de reactors modulars està redefinint el que és possible en fusió nuclear.

Aquest dinamisme contrasta amb la situació del Projecte ITER, el gran experiment internacional de fusió, que ha endarrerit l’assoliment del primer plasma fins a l’any 2035. Tot i que ITER continua sent una fita científica de gran importància, els seus retards han reforçat la percepció que el futur de la fusió també passarà pel sector privat. Empreses com Commonwealth Fusion Systems aposten per tokamaks compactes equipats amb imants superconductors HTS, capaços de generar camps magnètics més intensos en instal·lacions molt més reduïdes. Altres, com HB11 Energy, exploren la fusió mitjançant làser utilitzant hidrogen i bor-11, una reacció que promet energia neta sense producció significativa de neutrons. First Light Fusion, per la seva banda, desenvolupa una tecnologia innovadora basada en dianes i projectils capaços d’assolir pressions rècord per iniciar la fusió.

També hi ha iniciatives més controvertides però igualment innovadores, com Hylenr Technologies, que investiga la fusió freda a través de reaccions nuclears de baixa energia (LENR). Tot i que aquest camp genera debat dins la comunitat científica, reflecteix la voluntat del sector de no limitar-se a les vies tradicionals i d’explorar totes les opcions possibles per aconseguir energia de fusió viable.

Segons analistes com Kiran Raj de GlobalData, el sector de la fusió nuclear viu un creixement accelerat impulsat per inversions significatives i l’entrada de nous actors. Aquestes startups no només desenvolupen tecnologies de reactor, sinó que també treballen activament en aspectes clau com la regulació, la seguretat i la integració de la fusió a les xarxes energètiques existents. Això és essencial perquè la fusió no sigui només un èxit de laboratori, sinó una solució real per al sistema energètic mundial.

En conjunt, l’energia de fusió es perfila com una de les grans apostes per garantir la seguretat energètica global i reduir dràsticament les emissions de carboni. Tot i que encara queden reptes tecnològics i econòmics per superar, el ritme actual d’innovació suggereix que la fusió podria deixar de ser una promesa del futur per convertir-se en una realitat transformadora al llarg del segle XXI

Ramon Gallart.

De les Canonades a les Bateries. El Canvi de Paradigma Energètic que pot Arribar a Catalunya

La notícia publicada el 6 de desembre de 2025 al Periodico de la Energía. descriu un canvi de rumb important al cor energètic d’Europa: 

Moltes companyies de gas d’Alemanya, Àustria i Suïssa deixen de veure viable reaprofitar les seves xarxes de distribució per transportar hidrogen. 

El motiu central és econòmic i tecnològic alhora. Tot i que sobre el paper les canonades podrien reconvertir-se, l’hidrogen verd continua sent car i poc eficient per a usos com la calefacció d’edificis, i això fa preveure que una part enorme de la xarxa local quedarà sense funció. L’enquesta citada indica que la majoria de operadores ja planegen retallar inversions i, en molts casos, desmantellar xarxes abans de 2040, mentre traslladen capital cap a l’emmagatzematge elèctric. Aquesta tendència encaixa amb anàlisis europees que alerten que s’està projectant una “gran autopista d’hidrogen” sense prou hidrogen renovable disponible ni demanda rendible per omplir-la, especialment fora de sectors industrials difícils d’electrificar. 

Què té a veure això amb Catalunya? Molt més del que sembla. Catalunya disposa d’una xarxa gasista extensa, prop de 19.000 km sumant distribució i transport que dona servei a uns 2,3 milions de punts de subministrament a 441 municipis (segons dades de 2024 del grup de treball de descarbonització i energies primaires dels Enginyer Industrials de Catalunya). 

Aquesta infraestructura, construïda per a gas fòssil, és un actiu econòmic i social enorme: hi ha llars, comerços i indústries que depenen d’ella, i també empreses que hi han invertit amb l’expectativa que continuaria generant ingressos durant dècades. Si el que està passant al centre d’Europa es confirma com a tendència continental, Catalunya podria trobar-se davant un risc de “béns varats” (stranded assets): xarxes que encara funcionen, però que ja no són útils o rendibles per a un sistema climàticament neutre.

Ara bé, hi ha una diferència clau entre el cas alemany i el català: aquí encara hi ha actors institucionals i tècnics que defensen que la xarxa de distribució pot jugar un paper de transició mitjançant gasos renovables com el biometà i, en part, l’hidrogen, sempre que es combini amb electrificació i criteris de seguretat i cost. 

Això vol dir que el debat a Catalunya no està tancat, però sí que la notícia alemanya és un avís.

Si el mercat i la regulació acaben concloent que l’hidrogen per a calefacció és massa car, la finestra d’ús de la distribució de gas es pot reduir sobtadament.

El punt més sensible és la calefacció residencial i comercial. A Alemanya, el diagnòstic és que per escalfar cases surt millor electrificar amb bombes de calor o xarxes de calor urbana que no pas fer hidrogen verd i portar-lo a milions de llars. Aquesta mateixa lògica podria aplicar-se aquí, sobretot a les zones metropolitanes amb potencial de district heating, rehabilitació energètica i renovables distribuïdes. El resultat seria una acceleració de la substitució de calderes de gas per solucions elèctriques, i una caiguda gradual; però possiblement ràpida de la demanda en xarxes urbanes de gas. Això tindria dues cares: 

1.- Emissions més baixes i menys dependència de combustibles importats;

2.- Costos de transició elevats per a famílies, comunitats de veïns i pimes si no hi ha ajuts o planificació fina, i també un repte per repartir el cost de mantenir xarxes cada cop menys utilitzades.

On l’hidrogen sí pot ser rellevant per a Catalunya és en la indústria i la logística pesada, no tant en l’ús domèstic. El corredor H2Med/BarMar, que connectarà Barcelona amb Marsella, avança cap a una decisió final d’inversió a finals de la dècada i preveu començar a operar entre 2030 i 2032.

Aquesta infraestructura és de transport troncal, pensada per moure hidrogen a grans consumidors industrials i per exportar cap al nord d’Europa, no per substituir la xarxa de baixa pressió dels barris. Així, fins i tot si la distribució local perd pes, Catalunya pot continuar sent un node hidrogenista estratègic a escala europea per a refineries, química, siderúrgia, ports i corredors de mercaderies. En paral·lel, ecosistemes com l’H2CAT i els projectes de “valls d’hidrogen” indiquen que el país aposta per R+D, pilots i industrialització de la cadena de valor. La lliçó alemanya també apunta a una altra cosa. 

La transició no és només canviar el combustible, sinó canviar el sistema. 

Si les xarxes de gas locals han de reduir-se, caldrà més electrificació i molta més flexibilitat elèctrica. No és casualitat que les empreses germanòfones de l’enquesta diguin que duplicaran la inversió en bateries: sense gas per equilibrar el sistema, l’emmagatzematge i la gestió de demanda passen al centre del tauler. Aquest missatge és molt rellevant per a Catalunya, on l’expansió renovable (sobretot solar i eòlica) necessita també xarxa elèctrica reforçada, bateries i altres formes de flexibilitat perquè l’energia neta sigui fiable tot l’any.

Per tant, la notícia del 6 de desembre no significa que l’hidrogen “s’acabi”, sinó que es reubica. Menys promesa per escalfar pisos a través d’antigues canonades i més paper en indústria, transport pesant i corredors internacionals. Per a Catalunya, això implica planificar amb realisme: vol dir apostar per hidrogen allà on té sentit econòmic i climàtic, però no confiar-hi com a salvavides universal de la distribució de gas. I sobretot preparar una sortida ordenada del gas fòssil a les ciutats, amb electrificació, rehabilitació i protecció social, per evitar que una infraestructura valuosa acabi convertida en un problema financer i polític.

Ramon Gallart