Quan l’Excés d’Energia Esdevé Problema

Les contradiccions d’una transició mal planificada

Ens han repetit fins a la sacietat que el gran repte del segle XXI és la manca d’energia i la dependència dels combustibles fòssils. Però la realitat comença a desmuntar aquest relat donat que, a Europa, cada cop més sovint, el problema no és que falti electricitat, sinó que en sobra i falta la seva gestionabilitat. Tant, que el sistema arriba a pagar perquè algú la consumeixi. No és cap victòria tecnològica; és, més aviat, el símptoma d’un model energètic mal dissenyat.

Els episodis de preus elèctrics en negatiu de l'1 de maig de 2026 no són una curiositat puntual ni una anomalia passatgera. Són la conseqüència directa d’una aposta desordenada per les renovables sense haver resolt abans les seves limitacions estructurals i de gestió. Sí, hem omplert teulades i camps de plaques solars, i això ha abaratit el cost de producció en moltes hores. Però, a la pràctica, ningú no ha pensat prou en què fer amb tota aquesta energia quan no es necessita.

El resultat és un sistema tensionat, erràtic i, en molts moments, absurd.

Mentre organismes internacionals alerten d’una crisi energètica global sense precedents que comportarà preus del petroli disparats i incerteses geopolítiques constants, Europa es permet el luxe de malbaratar electricitat. Aquesta contradicció posa en evidència una clar mancança de planificació. S’ha impulsat la generació renovable amb entusiasme, però sense desplegar al mateix ritme ni les xarxes, ni l’emmagatzematge, ni mecanismes reals de flexibilitat de la demanda.

La península Ibèrica, sovint presentada com un cas a part, tampoc no és cap exemple modèlic. El fet que Espanya i Portugal quedin parcialment protegits dels desploms extrems gràcies a la seva escassa interconnexió amb Europa no és cap mèrit, sinó una anomalia per no dir-ne problema. Aquest “aïllament energètic” pot esmorteir alguns impactes puntuals, però també limita la capacitat d’integrar-se en un sistema més eficient i solidari.

El problema, en el fons, no és tècnic, sinó polític i regulador.

Durant anys s’han creat incentius que desconnecten la producció de la realitat del mercat. Moltes instal·lacions continuen generant electricitat fins i tot quan no té cap valor o, pitjor encara, quan genera pèrdues, perquè els mecanismes de suport garanteixen ingressos fixes. Això distorsiona completament el sistema i trasllada els costos, de manera indirecta, als contribuents.

En aquest context, Espanya juga una partida amb regles pròpies. La seva limitada interconnexió amb Europa continental actua com un coixí davant els desploms extrems de preus. Però aquest “avantatge” és enganyós: no és fruit d’una millor planificació, sinó d’una anomalia estructural que també limita la capacitat d’optimitzar recursos a escala europea.

I és aquí on entra en joc el PNIEC 2030.

El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima preveu un desplegament encara més intens de renovables en la pròxima dècada, amb l’objectiu que més del 80% de l’electricitat a Espanya sigui d’origen renovable. Sobre el paper, és una aposta coherent amb els objectius climàtics i amb la necessitat de reduir la dependència energètica exterior. Però en la pràctica, em planteja interrogants.

Si el sistema ja mostra símptomes de saturació en determinades hores, què passarà quan la capacitat renovable es multipliqui? Sense un salt qualitatiu en emmagatzematge, sense una xarxa molt més robusta i sense mecanismes efectius de gestió de la demanda, el risc és evident i això vol dir que acabarà en amplificar els problemes actuals.

El PNIEC parla de flexibilitat, d’hidrogen verd i de digitalització, però el ritme real d’aquestes solucions està molt per darrere del creixement de la generació. I això no és un detall menor; és una descompensació estructural que pot convertir l’abundància en ineficiència sistèmica.

A més, el marc regulador continua enviant senyals contradictoris. Moltes instal·lacions operen amb esquemes que asseguren ingressos independents del mercat, fet que incentiva la producció fins i tot quan no és necessària. El resultat és un sistema que no sap autoregular-se i que acaba traslladant els costos a la societat.

Mentrestant, el discurs institucional insisteix que la solució passa per electrificar-ho tot.

És cert que l’electrificació és imprescindible per reduir emissions i avançar cap a una economia descarbonitzada. Però convertir-la en una consigna acrítica és perillós. No es tracta només de generar més electricitat neta, sinó de construir un sistema capaç de gestionar-la amb intel·ligència.

El que està fallant és la visió global.

Sense inversions decidides en bateries, sense incentius reals per adaptar el consum als moments de major producció i sense una planificació coordinada a escala europea, el sistema continuarà acumulant tensions. I aquestes tensions no són teòriques, ja es tradueixen en volatilitat, distorsions de mercat i riscos operatius.

La gran ironia és que, mentre en moltes parts del món l’accés a l’energia continua sent un luxe, a Europa ens enfrontem al problema contrari; una sobreproducció que el sistema no sap absorbir. Potser ha arribat el moment de replantejar el rumb.

La transició energètica no pot limitar-se a instal·lar més megawatts renovables. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència, coordinació i realisme. Perquè, si no, correm el risc que una aposta imprescindible acabi generant noves fragilitats. I que l’energia del futur, en lloc de ser una solució, es converteixi en una font més de desequilibris.

També, aquesta situació té conseqüències que van més enllà de l’eficiència econòmica. D’una banda, es posa en risc la viabilitat financera de noves inversions en renovables, precisament quan més caldria accelerar-les. De l’altra, s’incrementa la probabilitat d’inestabilitat en la xarxa, amb escenaris en què l’excés d’oferta obliga a prendre mesures d’emergència.

I mentrestant, el discurs oficial continua insistint que la solució passa per electrificar-ho tot.

Certament, l’electrificació és una peça clau per reduir emissions i avançar cap a un model més sostenible. Però convertir-la en un dogma, sense abordar les seves disfuncions, és una temeritat. No n’hi ha prou amb produir més electricitat neta; cal garantir que el sistema sigui capaç d’absorbir-la, gestionar-la i distribuir-la de manera eficient.

Cal corretjir la visió de conjunt ja que sense una aposta decidida per l’emmagatzematge a gran escala, sense tarifes que incentivin un consum més intel·ligent, i sense una modernització profunda de les infraestructures, el sistema continuarà acumulant disfuncions. I aquestes no són anecdòtiques les veig com el preludi d’un model energètic que pot col·lapsar no per manca de recursos, sinó per un excés mal gestionat.

La transició energètica no pot ser només una cursa per instal·lar més capacitat renovable. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència. Perquè, si no, correm el risc de convertir una solució necessària en un nou problema estructural.

Ramon Gallart

Qui Paga la Llum del Futur?

El canvi en la factura elèctrica revela una nova realitat i és que més enllà del consum, el cost de mantenir la xarxa redefineix la justícia energètica en una societat electrificada i connectada.

Enmig de tot el soroll sobre el preu de la llum, hi ha alguna cosa més important que sovint passa desapercebuda i això és, com estem canviant la manera de pensar qui paga per l’electricitat i com ho fa. La idea que mitjançant EUROELECTRIC sobre les empreses elèctriques europees volen augmentar el cost de la potència contractada i reduir el del consum no és només un ajust tècnic segons l'article de El Economista, és una nova manera d’entendre l’energia en una societat que cada cop depèn més de l’electricitat i vol ser més justa.

Durant molt de temps, la factura de la llum es basava en una idea simple. És a dir, qui més consumeix, més paga. Però això està canviant. Les xarxes elèctriques, que són com una autopista per a l’electricitat, tenen costos que no depenen tant de quanta electricitat es consumeix, sinó de garantir que sempre n’hi hagi disponible quan es necessita. És com tenir una autopista preparada per al trànsit intens, encara que la major part del temps estigui gairebé buida.

El sector elèctric proposa un canvi important i es pretén que, en lloc de pagar només per l’electricitat (kWh) que es consumeix, es paga més per tenir accés a la xarxa i menys pel consum real. Això vol dir que el més important és tenir la possibilitat de consumir electricitat quan es necessita, i no tant la quantitat que se’n consumeix.

Aquest canvi té implicacions importants per a la societat i l’economia. D’una banda, pot fer que el sistema sigui més estable i just, especialment en un moment en què Europa està invertint molts recursos en millorar les xarxes elèctriques per donar suport a la transició cap a energies més netes. De l’altra, planteja preguntes difícils com, si és just que qui consumeix poca electricitat pagui més? Com afecta això a les persones amb menys recursos o a aquells que han decidit generar la seva pròpia electricitat?

Aquí és on entra en joc un altre element a tenir en compte i és la inclusió de nous actors, com les persones que generen la seva pròpia electricitat i les comunitats energètiques, en el pagament dels costos de la xarxa. La idea és que, encara que algú produeixi la seva pròpia energia, continua necessitant la xarxa com a suport quan no hi ha sol o vent, i per tant també ha d’assumir una part dels costos. Això busca evitar que uns paguin pels altres, però també genera tensions amb la idea d’autosuficiència energètica.

Tot plegat recorda el que va passar amb la liberalització delsector de les telecomunicacions, Al principi, la promesa era d’accés universal i d’empoderament de l’usuari, però amb el temps es va fer evident que darrere d’aquesta llibertat hi havia infraestructures costoses i una concentració de poder creixent. És com si internet hagués començat com una plaça pública oberta i hagués acabat funcionant com una ciutat amb peatges invisibles. això és que et pots moure lliurement, però algú paga el manteniment dels carrers i dels sistemes, i no sempre de manera transparent.

El sector elèctric sembla podria seguir un camí similar. La generació pròpia i les energies renovables han alimentat la idea d’un sistema més obert i participatiu, però la realitat física de la xarxa imposa límits. La infraestructura continua sent central, costosa i imprescindible. I, com en el món digital, la pregunta no és només tècnica, sinó política i social. Per tant, com es reparteixen els costos de manera justa?

També és interessant que no hi hagi una harmonització completa de les tarifes elèctriques a Europa. Cada país té les seves pròpies regles, com si fossin “ecosistemes digitals” diferents. Això pot ser font d’innovació, però també de desigualtats i de complexitat per als consumidors i les empreses.

En el fons, el debat sobre la factura de la llum és una finestra a una qüestió més àmplia: que no pot obviar com financem les infraestructures essencials en una economia que cada cop depèn més de l’electricitat i la tecnologia. Tant l’energia com la tecnologia comparteixen una tensió bàsica entre accessibilitat i sostenibilitat econòmica. Volem sistemes oberts, nets i assequibles, però també robustos i capaços de sostenir el futur.

Potser la lliçó és que no hi ha res gratuït en cap infraestructura complexa. Ni a internet ni a la xarxa elèctrica. El repte és fer visible aquest cost i repartir-lo de manera equitativa, sense trencar la promesa d’un sistema més just i participatiu. I això, més que una qüestió tècnica, és un debat col·lectiu que tot just comença. 

Ramon Gallart

Primera Reunió Online.

El 16 de maig de 1916, va tenir lloc un fet singular com avançant al seu tempr quan l'American Institute of Electrical Engineers (AIEE) va organitzar el que podria considerar-se la primera reunió virtual del món.

La primera reunió virtual de la història. A les 20:30, des de l’Engineering Societies Building de Nova York, el seu president, John J. Carty, va donar inici a una trobada que connectava més de 5.100 persones repartides en vuit ciutats i quatre fusos horaris. Tot això, en una època en què la tecnologia de comunicació més sofisticada era el telèfon.

Els assistents a Atlanta, Boston, Chicago, Denver, Nova York, Filadèlfia, Salt Lake City i San Francisco seguien la sessió mitjançant receptors telefònics instal·lats a les seves butaques. La dimensió tècnica de l’esdeveniment era extraordinària: més de 6.500 km de línies telefòniques travessaven 20 estats, sostingudes per 150.000 pals i connectades a través de 5.000 sistemes de commutació. La premsa de l’època va elogiar l’experiència com una fita d’enginyeria sense precedents.

La dinàmica de la reunió no resulta tan llunyana de les actuals. Després d’una mena de comprovació inicial entre ciutats, es van transmetre missatges institucionals, entre els quals destacaven les intervencions del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, i figures clau en el desenvolupament del telèfon com Alexander Graham Bell o Thomas Watson. A les 21:00, la sessió es va interrompre perquè cada ciutat pogués escoltar ponents locals, una estructura sorprenentment similar a les actuals sessions paral·leles. Posteriorment, les diferents seus es van tornar a connectar per compartir salutacions i posar en valor les seves contribucions regionals. Fins i tot hi va haver espai per a la música, amb gravacions fonogràfiques de cançons patriòtiques retransmeses per les línies telefòniques.

L’ambient general era d’optimisme envers el progrés tecnològic, tot i que ja emergien inquietuds que avui continuen vigents, com l’esgotament dels recursos naturals o els efectes socials de la industrialització. Tanmateix, la trobada també reflectia les limitacions del seu temps: la participació de les dones era molt restringida i només en algunes ciutats se’ls permetia assistir com a convidades. No seria fins al 1922 que Edith Clarke esdevindria la primera dona membre associada de l’AIEE.

Malgrat la seva importància, encara hi ha aspectes desconeguts d’aquell esdeveniment. No se sap amb certesa quin va ser el cost d’una operació d’aquesta magnitud, ni com funcionaven exactament els receptors individuals. Tampoc es conserven fotografies de la reunió, fet que afegeix un cert aire enigmàtic a aquesta fita tecnològica.

Aquella reunió de 1916 va ser molt més que un experiment puntual: va anticipar una manera de comunicar-nos que avui considerem quotidiana. Els enginyers que la van fer possible no només demostraven capacitat tècnica, sinó també una visió clara d’un món connectat a distància. Més d’un segle després, mentre ens enfrontem a problemes de connexió o fatiga digital, costa no imaginar que aquells pioners veurien amb certa ironia les nostres queixes. Ells van fer possible el que avui donem per fet.

Ramon Gallart

Font: Gigazine. The first virtual conference in human history was held in 1916. How big was it and how was it held?