Quan la Transició Energètica Posa a Prova el Sistema.

 Lliçons de l’apagada ibèrica del 2025

El divendres comentava el report de la CNMC abans de saber que ENTSOe havia publicat l'informe definitiu sobre l'apagada que va afectar Espanya i Portugal el 28 d'abril de 2025. En la mateixa línia reitero que, aquest fet, no va ser només un problema tècnic excepcional, sinó, des del meu punt, de vista, també un avís que posa de manifest les tensions exitents del model energètic europeu. Aquest informe final realitzat per experts, no només explica el què va passar, sinó que també planteja una pregunta important i aquesta és ens hem de preparar de manera diferent per gestionar un sistema elèctric cada vegada més complex i dependent de tecnologies que no sempre funcionen com esperem?

De la lectura es desprèn que el que va passar va ser molt ràpid. Una combinació de pujades de tensió, oscil·lacions i desconnexions de generació va fer que el sistema elèctric d'Espanya, Portugal i una petita zona de França, perdés la sincronia amb la resta d'Europa i es produís un col·lapse generalitzat. Com acostuma a passar en accidents greus, no va ser un error puntual, sinó la conseqüència d'una suma de factors que van portar el sistema a un punt de no retorn.

Més enllà de la descripció tècnica de l'infomre, el que veig més preocupant no és la complexitat tècnica, sinó la naturalesa dels factors implicats. L’informe dona a entendre que la gestió del sistema no va ser prou adaptativa davant d’un entorn cada cop més exigent. 

Sabem que tenim un sistema amb una penetració que s'espera evolucioni amb més renovables les quals per els procediments, almenys fins el dia del blackout, no contribueixen activament al control de tensió. Per l'altra, tenim mecanismes de control que són massa lents o manuals, com la connexió de reactàncies fonamentalment en el sistema de 400 kV que no poden reaccionar amb la velocitat que exigeixen els nous escenaris molt més dinàmics. I, a més, tenim una arquitectura regulatòria que no sempre incentiva el comportament adequat dels actors del sistema.

Això no és un problema exclusivament ibèric, sinó un símptoma europeu. La transició energètica ha avançat molt més ràpid en la generació que en l'explotació del sistema. Hem sabut instal·lar renovables, però no sempre hem sabut integrar-les. El resultat és un sistema més net, però també més fràgil si no s'adapten les noves regles del joc.

Hi ha una paradoxa laqual veig interessant ja què, les mesures adoptades pels operadors per mitigar les oscil·lacions van contribuir indirectament a incrementar la tensió del sistema. Això significa que accions correctes en un pla poden generar riscos en un altre. Aquesta interdependència és probablement el gran repte del sistema elèctric del segle XXI.

També cal destacar el paper de la generació connectada a la xarxa de distribució i subtransport. en concret, l'informe suggereix que petites instal·lacions fotovoltaiques es van desconnectar automàticament davant de pujades de tensió, amplificant el problema sense que els operadors en tinguessin visibilitat completa. Això fa sorgir una qüestió a tenir en compte i és la de com governar un sistema en què milers de petits agents podrien influir en l'estabilitat global sense una coordinació efectiva?

El que considero és més preocupant és que els plans de defensa van funcionar tal com estaven dissenyats... i tot i així no van poder evitar el col·lapse. Això obliga a repensar no només els mecanismes operatius, sinó també els supòsits sobre els quals es construeixen.

Encara més preocupant és la manca de supervisió en temps real d’un paràmetre tan crític com la potència reactiva. L’informe apunta que diversos generadors no estaven aportant la resposta esperada mentre la tensió s’acostava a nivells perillosos, i això no va ser detectat a temps . En un sistema cada vegada més dominat per recursos distribuïts i electrònica de potència, aquesta manca de visibilitat no és un detall meno, sense dujbtge és una vulnerabilitat sistèmica.

També resulta discutible, des d’una perspectiva crítica, la gestió preventiva dels marges de control de tensió. Decisions operatives basades en previsions, com la de no reforçar determinades unitats tèrmiques en zones sensibles, van deixar parts del sistema amb menys capacitat de resposta davant variacions ràpides . És legítim preguntar-se si el model de planificació actual està massa orientat a l’eficiència econòmica i massa poc a la robustesa operativa.

I finalment, hi ha un fet incontestable i és què en els últims segons abans del col·lapse, simplement ja no hi havia marge d’actuació. Els operadors no van poder aplicar cap mesura correctiva manual perquè el sistema havia entrat en una dinàmica massa ràpida . Això em porta a pensar que en determinats escenaris, només els sistemes automàtics poden garantir la seguretat. La pregunta és per què aquests mecanismes no estaven plenament desplegats.

Tot plegat porta a una reflexió incòmoda però necessària. Formalment, el marc regulatori és clar en el sentit què l’operador del sistema té com a funció principal garantir la continuïtat i la seguretat del subministrament elèctric. I, tanmateix, el 28 d’abril de 2025 aquest objectiu no es va assolir. No es tracta tant d’assenyalar culpables com de reconèixer que els models actuals com son els tecnològics, operatius i regulatoris, poden no estar alineats amb la complexitat real del sistema

Veig molt be, i fellicito l'esfors dels equips per la recuperació del servei que va ser ràpida i eficient, amb el sistema restablert en poques hores gràcies a protocols i coordinació entre operadors. Però la rapidesa en la restauració no pot amagar la profunditat de les vulnerabilitats exposades en l'informe.

Aquest incident hauria de ser llegit com una advertència, no com una anècdota. La transició energètica no és només una qüestió de capacitat instal·lada o d'emissions reduïdes, sinó sobretot una qüestió de governança, d'enginyeria de sistemes i d'adaptació institucional. Sense això, el risc no és només un altre apagada, sinó la pèrdua de confiança en un sistema que ha de ser, per definició, invisible i fiable.

Per tant, l'apagada del 28 d'abril no va ser un error del futur, sinó un problema del present. I com tot bon avís, arriba a temps, sempre que estiguem disposats a escoltar-lo.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Va Més Ràpid que la Regulació

Lliçons incòmodes de l’apagada del 28 d’abril

Després de llegir l'informe de la CNMC, crec que es confirma la meva primera impressió i és que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha un desajust estructural entre la velocitat a què canvia el sistema elèctric i la capacitat de la regulació i l'operació per adaptar-s'hi.

L'informe és molt detallat i identifica els nous riscos del sistema, com ara l'electrònica de potència, la generació distribuïda i la volatilitat de tensió. La CNMC admet que la xarxa ha canviat d'un entorn estable a un de més complex i menys predictible.

Però em sorgeix una pregunta: 

Si ara el diagnòstic és tan clar, per què no se sabia abans de l'incident? Fins a quin punt el sistema, incloent-hi el regulador, ha reaccionat tard als canvis que es produïen des de fa anys?

L'informe també admet que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha una desconnexió entre el disseny del mercat, la regulació i la realitat física del sistema. La integració europea ha avançat ràpidament en termes de mercats, però no al mateix ritme en infraestructures ni explotació operativa. Això ha generat un sistema on les decisions econòmiques poden causar problemes físics difícils de controlar.

Això és important perquè s‟ha prioritzat l‟eficiència del mercat sobre la coherència operativa del sistema. Un altre element crític és la manca de visibilitat i control al sistema. No tindre una visió completa de la generació connectada a la xarxa de distribució és un risc estructural.

L'informe també parla de la governança i com la coexistència de múltiples organismes genera friccions i lentitud a la presa de decisions. La proposta de crear mecanismes de coordinació més estables és encertada, però també mostra que la coordinació no ha estat suficient fins ara.

Des del punt de vista tècnic, el diagnòstic sobre el voltatge és contundent. El problema no són els valors absoluts sinó la velocitat de canvi. El sistema no pot reaccionar prou ràpidament dins dels límits establerts. Això obliga a replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat.

Però veig que moltes de les mesures proposades són reactives, és a dir, s'introdueixen després que el problema s'ha detectat en operació real. Això és un patró que es repeteix i és crític perquè el sistema està aprenent a posteriori quan ja ha fallat.

Finalment, hi ha una qüestió de fons que travessa tot l'informe: la transició energètica s'ha centrat a desplegar renovables, però no suficient per adaptar el sistema per integrar-les. La demanda i les eines de flexibilitat no han crescut al mateix ritme que la generació, cosa que genera un sistema desequilibrat.

En resum, l'informe és tècnicament sòlid, però políticament i regulatòriament incòmode. Posa sobre la taula la realitat que el sistema elèctric entra en una nova fase de complexitat que no es pot gestionar amb eines, marcs reguladors i tempos del passat. Si això no s'assumeix amb rapidesa, el risc no és que es repeteixi el mateix incident, sinó que n'apareguin d'altres, diferents, però igualment inevitables.

Suggeriments:

* És important que es prenguin mesures per adaptar el sistema elèctric a la integració de les renovables.

* S'ha de millorar la coordinació entre els organismes reguladors i operadors del sistema.

* És necessari augmentar la visibilitat i control al sistema per prevenir problemes físics difícils de controlar.

* S'han de replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat per adequar-los a la nova realitat del sistema elèctric.

* És fonamental que es prioritzi la coherència d'explotació operativa del sistema sobre l'eficiència del mercat.

Ramon Gallart

Quan l’Energia Barata Frena la Transició.

La transició energètica viu una paradoxa que diria és inquietant. 

Si be és cert que les renovables han tingut tant d’èxit que han abaratit el preu de l’electricitat… fins al punt de posar en risc noves inversions, el que hauria de ser una bona notícia com serien les hores amb preus zero o negatius gràcies a l’abundància de sol i vent; certament, s’ha convertit en un maldecap financer per a nous projectes eòlics i fotovoltaics, especialment els de petita i mitjana escala.

El debat obert per Naturgy i les patronals sectorials no és menor. La qüestió no és si les renovables són necessàries, ho són, sinó si el marc de mercat actual permet que continuïn creixent amb solidesa. El model marginalista del mercat elèctric fa que totes les tecnologies cobrin el preu de la més cara que entra en cada hora. Quan hi ha molta producció solar o eòlica i poca demanda, el preu s’enfonsa. Això beneficia el consumidor a curt termini, però penalitza el promotor que ha d’amortitzar una inversió milionària en 15 o 20 anys.

Si abans un parc fotovoltaic podia projectar ingressos relativament estables, avui es troba amb més volatilitat, més hores a preu zero, incertesa reguladora i bancs més prudents en el finançament. Aquesta combinació eleva la percepció de risc. I quan puja el risc, puja el cost del capital. I quan puja el cost del capital, molts projectes deixen de ser viables. El problema no és tècnic; és estructural donat què, hem construït un sistema pensat per a centrals fòssils de cost marginal alt, i ara el fem servir per a tecnologies amb cost marginal quasi zero.

A Espanya, que és avui un dels líders europeus en renovables, no veurem una aturada total sinó una frenada selectiva. 

Les grans elèctriques poden reestructurar deute, repotenciar parcs existents i assumir marges més estrets temporalment. Però el promotor mitjà o independent no té aquest coixí. Depèn del finançament bancari i de project finance estrictes. Amb preus baixos, els models financers fallen en rendibilitat i cobertura de deute, i els bancs exigeixen més capital propi, PPAs ferms i garanties addicionals. Això frena sobretot projectes de 5 a 50 MW, iniciatives locals i empreses emergents.

Els acords de compra d’energia (PPAs) haurien de donar estabilitat, però a Espanya no s’han generalitzat prou. Els compradors ara esperen preus baixos i els PPAs a llarg termini no poden fixar preus massa elevats. No són encara l’escut que el sector necessita. A més, el coll d’ampolla real és l’emmagatzematge. Sense bateries ni hidràulica reversible desplegades a escala, es malbarata energia en hores vall, s’intensifica la canibalització de preus i es redueix el valor capturat per cada nova planta. El ritme d’inversió probablement baixarà, però la trajectòria de fons continuarà si s’introdueixen mecanismes d’estabilització.

A Catalunya, però, el problema és més profund. El territori parteix d’un retard estructural en desplegament renovable i no va aprofitar els anys de boom com altres comunitats. L’eòlica ha crescut poc i la fotovoltaica ho ha fet sobretot en autoconsum. 

Quan el país comença a desbloquejar normativa, es troba amb preus deprimits, finançament més exigent, manca de xarxa adaptada i objectius del PROENCAT ja molt tensionats. És una tempesta perfecta.

La dependència energètica externa es manté elevada i, si no s’acceleren renovables pròpies, Catalunya augmentarà la seva vulnerabilitat, perdrà oportunitat industrial i comprometrà objectius climàtics. Però el context de baixa rendibilitat fa que els promotors prioritzin territoris amb menys risc administratiu o millor accés a xarxa. El potencial d’hidràulica reversible és enorme i podria convertir-se en un actiu estratègic, però aquestes infraestructures no estaran operatives a curt termini. Les bateries poden ser el pont, però requereixen marc regulador clar, senyals de mercat adequades i agilitat administrativa real.

El debat de fons és si deixarem que el mercat resolgui aquesta situació o si assumirem que la transició energètica és també una política industrial i estratègica. Si volem descarbonitzar, cal estabilitzar ingressos amb PPAs públics o subhastes a preu fix, remunerar la flexibilitat, invertir massivament en xarxa i accelerar permisos. Els preus zero no poden ser el senyal dominant si volem nova inversió.

Les renovables no són menys rendibles perquè siguin pitjors; ho són perquè han complert la seva funció que era la d'abaratir l’energia. 

Però un sistema que castiga l’abundància és un sistema mal dissenyat. A Espanya veurem una desacceleració selectiva però reversible si s’actua amb intel·ligència reguladora. A Catalunya, en canvi, el moment és crític: o s’aprofita aquesta crisi per desplegar flexibilitat i estabilitzar el mercat, o es corre el risc de consolidar un retard estructural difícil de recuperar. La “prima de risc” renovable no és només financera. És també una prima de risc política i estratègica. I el cost de no actuar pot ser molt més alt que el de reformar el sistema ara.