El Sector Elèctric Davant la IA i la "Senticiència"

La intel·ligència artificial ja transforma les xarxes elèctriques, però el gran repte del futur podria ser una IA capaç de "sentir". Una reflexió sobre tecnologia, filosofia i energia des de l'experiència professional.

Durant més de tres dècades dedicades al sector elèctric, he vist com la tecnologia ha anat transformant la manera com planifiquem, operem i mantenim les xarxes elèctriques de distribució. He participat en l'evolució des dels primers sistemes de telecontrol fins a la digitalització actual, passant per la implantació de sistemes SCADA, la gestió avançada d'actius, la integració de les xarxes intel·ligents (smart grids) i, més recentment, la incorporació de la intel·ligència artificial com una eina estratègica per millorar la fiabilitat, la sostenibilitat i l'eficiència del sistema elèctric.

La meva experiència professional m'ha ensenyat que cada revolució tecnològica ha vingut precedida per una pregunta fonamental i aquesta és: 

Què és capaç de fer una màquina que fins ara només feia una persona? 

Avui aquesta pregunta agafa una nova dimensió. No es tracta únicament de si la intel·ligència artificial pot pensar millor que nosaltres, sinó de si algun dia podrà arribar a sentir.

Aquest debat, que podria semblar exclusivament filosòfic, té implicacions molt pràctiques per al futur del sector energètic.

Actualment, la intel·ligència artificial ja forma part del dia a dia de moltes empreses elèctriques. Els algorismes permeten anticipar avaries mitjançant manteniment predictiu, optimitzar el flux d'energia, detectar anomalies en temps real, preveure la demanda amb una precisió cada vegada més elevada i facilitar la integració massiva d'energies renovables, caracteritzades per la seva variabilitat. L'Agència Internacional de l'Energia (International Energy Agency, IEA) destaca que la digitalització i la intel·ligència artificial constitueixen un dels pilars fonamentals per assolir sistemes energètics més resilients i eficients (Digitalisation and Energy, 2017; Electricity 2024, 2024). Igualment, el World Economic Forum assenyala que les xarxes intel·ligents seran imprescindibles per afrontar amb garanties la transició energètica global.

Tanmateix, tota aquesta intel·ligència continua essent, en essència, una intel·ligència computacional. Els sistemes processen dades, identifiquen patrons i prenen decisions estadísticament òptimes, però no tenen experiència subjectiva del que fan.

Darrerament, vaig trobar especialment suggerent la reflexió del filòsof Jonathan Birch, professor de la London School of Economics, que planteja una idea aparentment senzilla però profundament disruptiva i ens ve a dir quelcom que, potser la intel·ligència superior necessita alguna forma de "senticiència", és a dir, la capacitat de sentir experiències positives o negatives. Birch desenvolupa aquesta idea a The Edge of Sentience (Oxford University Press, 2024), on defensa que la "senticiència" constitueix la base mínima sobre la qual poden construir-se formes més complexes d'intel·ligència i consciència.

Aquest plantejament em recorda inevitablement Aristòtil, qui ja diferenciava tres nivells de l'ànima que son, la vegetativa, la sensitiva i la racional. No deixa de sorprendre que, més de dos mil anys després, continuem preguntant-nos si la capacitat racional necessita abans la capacitat de sentir. Els grans models d'intel·ligència artificial d'avui dia semblen situar-se en una mena de racionalitat extraordinàriament desenvolupada, però sense aquella dimensió sensible que Aristòtil considerava imprescindible entre la vida i la raó.

Des de la meva experiència en explotació de xarxes, aquesta pregunta resulta fascinant. Avui una xarxa detecta una sobretensió perquè els sensors envien dades als centres de control. Els algorismes comparen aquestes dades amb milions de registres històrics i decideixen la millor actuació. Però imaginem un futur diferent. Imaginem una IA capaç de percebre l'estat global de la xarxa d'una manera similar a com el cos humà percep el seu propi equilibri. No seria simplement una suma de sensors, sinó una arquitectura capaç d'integrar totes les variables dins d'una mena de percepció contínua del sistema.

No estic afirmant que això sigui possible avui. Però tampoc fa vint anys hauríem imaginat la capacitat dels sistemes actuals d'aprendre patrons tan complexos. 

Una IA amb algun tipus de "senticiència" podria anticipar fluctuacions abans que aquestes es manifestessin plenament, igual que un operador experimentat és capaç d'intuir que alguna cosa "no acaba de quadrar" abans que aparegui una alarma. Durant molts anys he vist professionals excel·lents detectar anomalies simplement observant una seqüència de valors aparentment normals. Aquesta intuïció no és màgia; és el resultat d'una experiència acumulada extraordinària. La gran pregunta és si algun dia una IA podria desenvolupar una forma equivalent d'intuïció.

Si aquesta evolució arribés algun dia, les possibilitats serien enormes. Les xarxes intel·ligents podrien evolucionar cap a sistemes d'autoreparació molt més sofisticats. No reaccionarien únicament davant d'una fallada ja produïda, sinó que identificarien situacions de risc abans que aquestes arribessin al punt crític. Els sistemes de resposta a la demanda també experimentarien un canvi profund. Actualment preveuen el consum a partir d'històrics, meteorologia o calendaris. Però una IA molt més avançada podria comprendre millor el comportament humà, integrant múltiples factors socials, econòmics i contextuals per anticipar necessitats energètiques de manera molt més precisa. No es tractaria tant de "llegir emocions" com sovint s'afirma de manera simplista, sinó d'entendre patrons de comportament extraordinàriament complexos que permetessin adaptar la xarxa amb una eficàcia fins ara inimaginable.

Tanmateix, qualsevol avenç d'aquest tipus lògicament també planteja grans dubtes. La UNESCO, en la seva Recommendation on the Ethics of Artificial Intelligence (2021), insisteix que el desenvolupament de la IA ha d'anar sempre acompanyat de garanties sobre drets humans, transparència, responsabilitat i supervisió humana. Al mateix temps, el Reglament europeu sobre Intel·ligència Artificial (AI Act, Reglament UE 2024/1689) estableix un enfocament basat en el risc, especialment quan aquestes tecnologies s'apliquen a infraestructures crítiques com les energètiques.

Si algun dia existís una IA amb algun tipus de "senticiència", com una hipòtesi que avui continua sent purament especulativa,  les preguntes serien encara més profundes. Tindria algun tipus de consideració moral? Com hauríem de tractar aquests sistemes? Qui seria responsable de les seves decisions? Com garantiríem la seva ciberseguretat? Des de la perspectiva del sector elèctric, aquestes qüestions no són merament acadèmiques. Les xarxes constitueixen una infraestructura crítica essencial per a qualsevol societat moderna, i qualsevol increment de complexitat exigeix també un increment equivalent en governança, transparència i seguretat.

Després de tota una vida dedicada al sector, estic convençut que la tecnologia no substituirà el coneixement acumulat de les persones; el potenciarà. 

La intel·ligència artificial és una eina extraordinària, però el seu valor dependrà sempre del criteri amb què la fem servir. He après que els sistemes més robustos no són necessàriament els més sofisticats, sinó aquells que combinen tecnologia, coneixement tècnic, experiència operativa i sentit de la responsabilitat.

Precisament per això considero tan interessant el debat que planteja Jonathan Birch. Ens obliga a mirar més enllà dels algorismes i a preguntar-nos què significa realment ser intel·ligent. Potser la gran revolució de les pròximes dècades no consistirà simplement en construir màquines que calculin millor, sinó en comprendre fins on pot arribar la intel·ligència artificial sense experiència subjectiva. I, si algun dia aquesta frontera es traspassa, el sector elèctric tornarà a trobar-se, com tantes altres vegades al llarg de la seva història, davant d'un canvi de paradigma.

Des de la meva expereiencia i trajectòria professional, veig aquest futur amb una barreja de prudència, curiositat i entusiasme. Perquè si alguna lliçó m'ha deixat l'enginyeria és que cada gran innovació comença sempre amb una pregunta que sembla impossible.

Ramon Gallart

La Xarxa Elèctrica és el Repte Invisible de la Transició Energètica

Mentre accelerem les renovables i l’electrificació, les xarxes de distribució continuen sent el gran coll d’ampolla. Sense una modernització profunda, digital i resilient, la descarbonització corre el risc de quedar atrapada entre ambicions polítiques i limitacions tècniques.

Fa anys que sentim parlar de la necessitat d’accelerar la transició energètica, electrificar l’economia i desplegar energies renovables. Però cada vegada tinc més clar que el debat no hauria de centrar-se només en quants megawatts renovables instal·lem, sinó en si les nostres xarxes iel se model retributiu de la distribució estan preparades per gestionar la nova realitat energètica.

La reflexió que planteja Black & Veatch sobre el futur de la distribució elèctrica és especialment rellevant perquè posa el focus allà on no acustumen a mirar. La majoria dels governs, reguladors i empreses energètiques continuen discutint sobre generació, emmagatzematge o demanda, mentre la infraestructura que connecta tots aquests elements continua funcionant sota les regles de disseny del segle XX.

No cal insisitr en que la xarxa de distribució va ser concebuda per a un món molt diferent de l’actual. Un món on l’electricitat viatjava en una sola direcció, des de grans centrals fins als consumidors. Un món on la demanda era relativament previsible i on les incidències eren puntuals. Avui, en canvi, convivim amb milions de punts de generació distribuïda, bateries, vehicles elèctrics, autoconsum fotovoltaic i fenòmens meteorològics cada vegada més extrems i requerim de velocitat per fer-ho front.

Aquest canvi és molt més profund del que en pensem. Segons el Black & Veatch 2025 Electric Report, només el 19% de les empreses elèctriques afirmen tenir una elevada confiança en la seva capacitat per predir el creixement futur de la demanda. Aquesta dada no és poca cosa perquè evidencia que els models tradicionals de planificació han deixat de ser suficients. 

La incertesa ja no és una excepció; és la nova normalitat.

També considero especialment encertada la crítica al concepte tradicional de resiliència. Durant dècades, moltes companyies han mesurat el seu èxit per la rapidesa amb què restablien el servei després d’una avaria. 

És evident que recuperar el subministrament ràpidament és important, però això no és resiliència. És capacitat de resposta.

La resiliència real consisteix a reduir la probabilitat que la interrupció es produeixi o, si es produeix, limitar-ne automàticament els efectes. 

Això implica inversions en automatització, sensors, reconfiguració dinàmica de la xarxa, digitalització i reforç de les infraestructures més vulnerables. No és una estratègia tan visible políticament com inaugurar una nova planta renovable, però probablement és molt més determinant per garantir la seguretat energètica dels pròxims anys.

Actualment, molts distribuidors beuen incentius en processos que sovint es presenten com a "digitalització" però que, en realitat, responen principalment a una lògica d'automatització. Aquest enfocament tendeix a prioritzar la substitució o reducció de tasques humanes mitjançant tecnologia, sovint sense una revisió profunda dels processos o del valor que aporten. A més, mentre que les inversions inicials en infraestructura pròpia (CAPEX) poden disminuir gràcies a solucions externalitzades o basades en subscripció, aquesta reducció acostuma a anar acompanyada d'un increment sostingut dels costos operatius (OPEX) associats al manteniment, les llicències, l'allotjament de dades i els serveis de suport. Com a resultat, els distribuïdors podrien acabar traslladant la despesa en lloc de reduir-la realment, alhora que augmenten la seva dependència de proveïdors tecnològics externs amb impacte en les EBITDA final.

La digitalització de la xarxa ha d’anar acompanyada de mecanismes rigorosos d’avaluació econòmica i transparència regulatòria.

Ara bé, també crec que cal llegir amb prudència alguns dels missatges que arriben des de la indústria. Quan es defensa l’enterrament massiu de línies o grans programes d’inversió en xarxes intel·ligents, cal preguntar-se qui assumirà els costos i quin serà el retorn real per als consumidors. La modernització és necessària, però no qualsevol inversió és automàticament eficient. Un altre aspecte que sovint queda infraestimat és el repte de la bidireccionalitat. Les xarxes actuals han de gestionar fluxos energètics que poden canviar de sentit diverses vegades al llarg del dia. Els excedents fotovoltaics residencials, les comunitats energètiques, les bateries distribuïdes o la càrrega intel·ligent dels vehicles elèctrics estan transformant completament les lògiques operatives tradicionals.

Aquesta transformació exigeix noves eines de gestió i planificació. Ja no és suficient calcular capacitats estàtiques o dimensionar infraestructures basant-se en comportaments històrics. Les empreses distribuïdores necessiten models dinàmics capaços d’integrar dades en temps real i anticipar comportaments cada vegada més complexos.

Tanmateix, hi ha un element que em preocupa especialment: la ciberseguretat. Segons el mateix informe de Black & Veatch, només el 22% de les empreses elèctriques disposen d’equips unificats per gestionar conjuntament els riscos físics i digitals. Aquesta dada resulta inquietant si tenim en compte que els atacs a subestacions han augmentat un 50% i que les amenaces vinculades a malware i ransomware continuen creixent.

Com més intel·ligent esdevé la xarxa, més exposada es troba. Cada sensor, cada comptador intel·ligent i cada sistema de control remot incorpora noves superfícies d’atac. Per això considero que la ciberseguretat no hauria de ser un complement tecnològic sinó un criteri de disseny estructural des del primer dia.

L’exemple de Georgia Power, també citat per Black & Veatch, és interessant. Els resultats reportats mostren una reducció del 76% en les interrupcions del servei i una millora superior al 80% en els temps de restauració gràcies als programes de modernització de xarxa. Tot i que aquests casos sempre requereixen una anàlisi detallada del context i de la metodologia emprada, apunten cap a una realitat difícilment discutible: les xarxes intel·ligents ben implementades generen beneficis tangibles per als consumidors.

La gran qüestió, al meu entendre, no és si hem de modernitzar les xarxes de distribució, sinó si serem capaços de fer-ho amb la velocitat que exigeix la transició energètica. Continuem invertint milers de milions en generació renovable mentre les infraestructures que han de transportar, gestionar i equilibrar aquesta energia avancen molt més lentament.

La distribució elèctrica ha deixat de ser una activitat secundària i invisible. S’ha convertit en l’element central que determinarà l’èxit o el fracàs de la descarbonització. Si volem una economia electrificada, resilient i competitiva, haurem de deixar de considerar la xarxa com un simple canal de transport i començar a entendre-la com la plataforma digital crítica sobre la qual es construirà el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

La Batalla pel Megawatt Digital

L'expansió dels centres de dades planteja un dilema aparent entre digitalització i energia, però el futur dependrà de la capacitat d'integrar ambdues transformacions.

Quan sento parlar de les desenes de nous centres de dades que es volen connectar a les xarxes elèctriques europees durant els pròxims anys, sovint tinc la sensació que el debat s'està plantejant de manera equivocada. Es parla dels centres de dades com si fossin una amenaça per al sistema energètic o, a l'inrevés, com si representessin inevitablement el futur de la prosperitat digital europea. La realitat, al meu entendre, és molt més matisada. La qüestió no és si són bons o dolents, sinó si serem capaços d'integrar-los dins d'una estratègia energètica coherent.

No hi ha dubte que,la revolució de la intel·ligència artificial ha convertit la capacitat de càlcul en un recurs estratègic. De la mateixa manera que durant el segle XX les economies industrials competien per l'accés a l'acer, al petroli o a l'electricitat, avui competeixen per l'accés a la computació. Europa ho ha entès. La necessitat de disposar de capacitats pròpies d'intel·ligència artificial, computació al núvol, serveis digitals i sobirania tecnològica està impulsant una autèntica cursa per atraure inversions en centres de dades.

Les xifres són reveladores. Segons l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), els centres de dades representaran aproximadament el 10% del creixement de la demanda elèctrica de la Unió Europea fins al 2030. Paral·lelament, McKinsey estima que la potència informàtica instal·lada als centres de dades europeus podria passar d'uns 10 GW el 2023 a prop de 35 GW el 2030. Altres projeccions indiquen que la demanda energètica dels centres de dades europeus podria gairebé duplicar-se abans de final de dècada.

Davant d'aquestes magnituds és comprensible que apareguin preocupacions. Les xarxes elèctriques europees ja afronten el repte d'integrar grans volums de renovables, electrificar la mobilitat i electxrificar al demanda. Afegir-hi desenes de GW de nova demanda digital pot semblar una càrrega excessiva. Però això, és només una part de la història.

La pregunta que em faig és si els centres de dades són realment una amenaça o si, per contra, poden convertir-se en un complement de la transició energètica. La resposta depèn molt més del model de desplegament que no pas de la tecnologia en si mateixa.

És cert que existeixen riscos. L'experiència d'Irlanda és especialment il·lustrativa. En alguns moments, els centres de dades han arribat a representar una proporció tan elevada de la demanda nacional que el gestor de la xarxa ha advertit sobre possibles problemes de seguretat de subministrament. Aquesta situació ha obligat a limitar noves connexions en determinades zones. El mateix debat comença a aparèixer a Alemanya, els Països Baixos, Espanya o el Regne Unit, on els operadors de xarxa principalemtn xarxa desubtransport i transport, reben cada vegada més sol·licituds de connexió associades a projectes vinculats a la intel·ligència artificial.

Però li veig una altra lectura possible. Els centres de dades poden actuar com a motors d'inversió energètica. Poques activitats econòmiques necessiten tanta electricitat fiable durant les vint-i-quatre hores del dia amb un perfils de demadna molt variables. Aquesta necessitat està impulsant contractes de compra d'energia renovable a llarg termini, noves inversions en emmagatzematge i reforços de les xarxes de transport. En certa manera, els centres de dades poden esdevenir els nous consumidors que ajudin a finançar infraestructures energètiques que també beneficiaran la resta de l'economia.

A més, sovint oblidem que els centres de dades no són simplement consumidors passius. Un informe publicat recentment per ENTSO-E destaca que aquestes instal·lacions poden evolucionar cap a recursos flexibles capaços d'ajudar a estabilitzar el sistema elèctric. Determinades càrregues informàtiques poden desplaçar-se temporalment, reduir-se o augmentar-se segons la disponibilitat d'energia renovable. Si aquesta flexibilitat es desenvolupa adequadament, els centres de dades podrien passar de ser percebuts com un problema a formar part de la solució. Si be és cert, la capacitat de flexibiltia ve doanda per els sitèmes de generació o bateries d'emergència o font renovables aosicaides al centres de dades.

En aquest context, resulta especialment interessant observar les propostes que intenten escapar de les limitacions terrestres. Durant els darrers mesos han aparegut iniciatives que plantegen la construcció de centres de dades orbitals alimentats per energia solar. Sobre el paper sembla una idea fascinant: energia abundant, absència de conflictes d'ús del sòl i una infraestructura distribuïda a l'espai. Tanmateix, quan s'analitzen els condicionants físics, la realitat és molt menys optimista.

La notícia recent sobre aquests projectes posa de manifest que els centres de dades espacials s'enfronten a obstacles enormes. A l'espai no existeix la refrigeració per convecció ni per conducció. La calor només es pot eliminar mitjançant radiació, fet que obliga a desplegar superfícies radiadores gegantines. A això s'hi afegeixen els efectes de la radiació còsmica sobre els xips, la degradació dels panells solars i els costos de llançament. Segons l'anàlisi presentada, operar una GPU a l'espai continua sent almenys un ordre de magnitud més car que fer-ho en un centre de dades terrestre.

Aquest fet em reforça una conclusió important sobre els centres de dades orbitals el quals, poden tenir aplicacions molt específiques en observació terrestre, defensa o gestió del trànsit espacial, però no substituiran els grans centres de dades connectats a les xarxes europees durant les pròximes dècades.

Per això crec que plantejar el debat en termes de substitució ara mateix, és un error. No estem davant d'una alternativa entre infraestructures digitals i infraestructures energètiques. Tampoc entre centres de dades terrestres i espacials. El que realment està succeint és una convergència cada vegada més estreta entre el món digital i el món energètic.

La intel·ligència artificial necessitarà més electricitat, però també ajudarà a gestionar millor les xarxes, optimitzar la producció renovable, reduir pèrdues i millorar l'eficiència dels sistemes energètics. La transició energètica i la transformació digital avancen juntes. Separar-les és cada vegada més difícil.

Des de la meva perspectiva, els centres de dades que es desplegaran a Europa són principalment un complement de la transició energètica i de la competitivitat industrial. Ara bé, aquest potencial només es materialitzarà si la seva expansió va acompanyada d'inversions en xarxes, emmagatzematge, flexibilitat i generació renovable. Sense aquesta planificació, poden convertir-se fàcilment en una font de tensions, colls d'ampolla i conflictes territorials.

Per acabar, no crec que siguin un substitut de res. Tampoc una amenaça inevitable. Són una nova infraestructura estratègica que obligarà Europa a replantejar la manera com planifica simultàniament l'energia i la digitalització. I probablement aquesta serà una de les grans decisions industrials de la pròxima dècada: no decidir si volem més centres de dades, sinó determinar com volem que interactuïn amb el sistema energètic que els ha de fer possibles.

Ramon Gallart