La Flexibilitat Barata, Encert o Error?

La proposta de la CNMC publicada el darrer 22/05/2026 a el Periódico de la Energía, per reformar el Servei de Resposta Activa de la Demanda (SRAD) s’ha presentat com una mesura tècnica destinada a minvar el cost de les parades industrials que utilitza Red Eléctrica per estabilitzar el sistema.

Però rere aquesta aparent racionalització econòmica s’hi amaga un debat molt més profund i és el de quin valor real tindrà la flexibilitat en el sistema elèctric del futur i qui podrà capturar-lo.

La CNMC considera que el mecanisme actual està generant situacions poc eficients. Per exemple, es donen alguns processos d’adjudicació que, petites quantitats de flexibilitat acaben marcant preus molt elevats per al conjunt del servei. És a dir, hi ha moments en què el sistema acaba pagant massa car un recurs que, teòricament i contrariament, hauria de servir precisament per reduir costos operatius i aportar estabilitat.

En la teòria, la mesura sembla lògica. El problema és que aquesta reforma arriba en un moment sensible. Espanya està entrant a gran velocitat en una economia elèctrica dominada per renovables. Això significa més hores amb excedents, més volatilitat, més congestions i més necessitat de recursos flexibles capaços d’actuar en segons o minuts. I aquí sorgeix la contradicció i és que, el regulador vol més flexibilitat, però alhora intenta reduir-ne la remuneració.

Durant anys, les grans indústries electrointensives van viure sota el model de la “interrumpibilitat”, un sistema que sovint funcionava més com una política industrial encoberta que no pas com un autèntic servei de sistema. Les empreses cobraven per estar disponibles a desconnectar consum, encara que moltes vegades aquesta activació no arribés mai. La reforma actual intenta corregir aquest esquema i acostar-lo a una lògica de mercat real. El problema és que la CNMC sembla obsessionada a evitar rendes excessives abans que el mercat hagi madurat completament.

I això ho veig perillós. I per què? PErquè la flexibilitat no és quelcom per generació espontània. Requereix inversió, digitalització i capacitat operativa. Si el missatge regulatori és que els ingressos futurs seran cada vegada més estrets i incerts, moltes empreses podrien decidir simplement no invertir-hi.

Llavors, el sistema elèctric necessita cada vegada més flexibilitat, però el regulador actua com si fos un recurs abundant i fàcilment substituïble.

En realitat, la flexibilitat serà probablement el recurs més crític de la pròxima dècada. No només per equilibrar renovables, sinó també per garantir estabilitat de tensió, reserves ràpides i capacitat de resposta davant incidències. Després de l’apagada massiva de 2025, tant Red Eléctrica com la CNMC han deixat clar que la seva prioritat ja no és només generar energia, sinó mantenir un sistema estable en un entorn molt més fràgil i intermitent.

Per tant,  això transforma completament els mercats energètics.

El mercat de flexibilitat deixarà de ser quelcom residual per convertir-se en el centre del sistema. Però també canviarà la naturalesa dels participants. Les grans fàbriques individuals probablement perdran protagonisme davant els agregadors de demanda, les comercialitzadores digitals i les plataformes capaces d’orquestrar milers de petits recursos distribuïts com serien les bateries, autoconsum, climatització, recàrrega de vehicle elèctric o consum industrial.

El sistema ja no premiarà tant qui tingui grans megawatts disponibles, sinó qui pugui reaccionar més ràpid, de forma més precisa i amb menor cost.

Aquest canvi també tindrà efectes directes sobre els mercats de balanç. Si la demanda flexible esdevé prou competitiva, moltes de les funcions que avui fan centrals de gas o hidràuliques de regulació podrien començar a ser parcialment substituïdes per flexibilitat distribuïda. Això pressionarà els ingressos dels actius convencionals i accelerarà una transformació que fins ara avançava lentament. 

Però on el debat serà realment especialment intens serà en el futur mercat de capacitat.

Durant dècades, la seguretat de subministrament s’ha associat a construir més centrals. Ara comença a sorgir una idea molt diferent i és que, potser és més eficient flexibilitzar el consum que no pas continuar instal·lant capacitat de generació que només funcionarà unes poques hores l’any. 

Si be és cer que la reforma de la CNMC apunta en aquesta direcció, encara que no ho digui explícitament. La flexibilitat de demanda comença a considerar-se equivalent a capacitat de generació. I això pot canviar les regles del joc. Si aquesta visió s’imposa, molts projectes futurs de centrals de suport podrien deixar de ser rendibles, mentre que recursos distribuïts i agregats guanyarien més pes estratègic. Però també és cert que si les grans plantes de generació renovable si son viablement hibridades, la gestionabiltat estaria resolta i la flexibilitat de la demanada serà menys crítica.

Ara bé, seria arriscat voler convertir la flexibilitat en un servei “barat” abans que existeixi una base tecnològica i empresarial prou sòlida.

Espanya encara està lluny de tenir un ecosistema de flexibilitat comparable al dels països més avançats del nord d’Europa. Encara hi ha barreres regulatories, poca digitalització industrial i manca de senyals econòmics estables. Si la CNMC prioritza únicament la reducció immediata de costos, podria acabar destruint els incentius necessaris per desenvolupar precisament el recurs que el sistema més necessitarà en els pròxims anys.

El debat de fons, per tant, no és si les parades industrials són massa cares. El debat real és quin model de sistema elèctric vol Espanya.

Perquè en el nou paradigma energètic, la flexibilitat no serà un complement. Serà el combustible invisible que permetrà que tot el sistema continuï funcionant.

Ramon Gallart

Europa Vol Recuperar la Sobirania Tecnològica de la Seva Xarxa Energètica.

La noticia publicada el darrer dimarts 5 de març al eldiario.es, sobre la decisió de la Comissió Europea marca un punt d’inflexió molt més profund del que sembla a primera vista.

Tot i que el titular parla de “peces xineses” en projectes renovables, en realitat Europa està apuntant al cor digital i electrònic de les infraestructures energètiques modernes. No es tracta simplement de panells solars fabricats a la Xina, sinó de sistemes electrònics intel·ligents capaços de controlar, regular i comunicar-se amb la xarxa elèctrica europea.

L’element més sensible són els convertidors de potència utilitzats en instal·lacions fotovoltaiques i sistemes d’emmagatzematge energètic. Aquests equips no són components elèctrics simples. Fa anys un inversor era gairebé un dispositiu purament elèctric la funció del qual consistia únicament a transformar corrent continu procedent dels panells solars en corrent altern per a la xarxa. Avui això ha canviat del tot.

Un convertidor modern és pràcticament un ordinador industrial especialitzat en energia. A l’interior hi trobem semiconductors avançats, microcontroladors, processadors digitals de senyal (DSP), firmware actualitzable remotament, sistemes de comunicació, mòduls de monitorització i electrònica de potència extremadament sofisticada. Molts d’aquests equips estan permanentment connectats a internet o a xarxes de supervisió industrial. Poden rebre actualitzacions remotes, enviar telemetria en temps real i modificar paràmetres crítics de funcionament de la instal·lació.

Per això la preocupació europea no gira al voltant de components discrets simples com resistències, condensadors o díodes, transistors bàsics. El focus està en sistemes electrònics integrats i connectats, especialment, com son: semiconductors de potència, circuits integrats de control, microprocessadors embeguts,, firmware, sistemes de comunicació industrial, convertidors i convertidors intel·ligents.

En termes tecnològics, vol dir que està molt més a prop del debat sobre el 5G i Huawei que no pas del mercat convencional de panells solars.

La Comissió Europea està traslladant al sector energètic una lògica que ja va aplicar anteriorment a les telecomunicacions i aquestaés, si un proveïdor estranger domina una infraestructura crítica i, a més, controla el programari, les comunicacions i les actualitzacions remotes, existeix un risc estratègic encara que mai no arribi a demostrar-se un sabotatge concret.

El punt clau és que la xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa. Durant dècades es basava en grans centrals relativament fàcils de supervisar i controlar. Ara el sistema elèctric depèn cada vegada més de milions de dispositius distribuïts com son les plantes solars, bateries, carregadors de vehicles elèctrics i sistemes d’autoconsum connectats digitalment. Cadascun d’aquests dispositius pot actuar com un node intel·ligent dins de la xarxa.

Això implica que un convertidor solar ja no és només un aparell industrial. També és un element informàtic connectat a una infraestructura crítica nacional.

La preocupació sobre possibles apagades remotes pot semblar exagerada per a la gent en general, però tècnicament no és una fantasia. Els convertidors moderns tenen capacitat per: desconnectar-se remotament, alterar paràmetres elèctrics, modificar la injecció de potència, afectar l’estabilitat de freqüència, canviar el comportament de la xarxa en temps real.

Si una proporció molt elevada d’instal·lacions utilitza tecnologia d’un mateix proveïdor i existís una manipulació coordinada, ja sigui per sabotatge, fallada massiva o ciberatac, l’impacte podria ser molt seriós. No necessàriament una “apagada total” instantània, però sí pertorbacions greus de l’estabilitat elèctrica.

Espanya és precisament un dels països europeus més sensibles a aquest escenari perquè està accelerant enormement la penetració solar i perquè una part molt important del mercat fotovoltaic utilitza tecnologia xinesa, especialment inversors Huawei i Sungrow.

Huawei apareix al centre de la polèmica perquè ocupa una posició molt particular. No és només un fabricant d’equips elèctrics. Té experiència global en telecomunicacions, infraestructura digital, xarxes intel·ligents i sistemes cloud industrials. La Comissió Europea percep aquesta combinació com especialment delicada: maquinari + programari + connectivitat + capacitat remota.

L’aspecte interessant és que aquesta mesura pot transformar la indústria tecnològica europea.

Europa feia anys que perdia terreny davant d’Àsia en producció industrial electrònica, especialment en sectors relacionats amb energia solar i electrònica de consum. La Xina va aconseguir dominar gran part de la cadena global gràcies a una combinació d’escala, costos baixos, suport estatal i control de matèries primeres crítiques. Avui controla enormes percentatges del mercat mundial de panells solars, bateries, refinament de materials i components energètics.

La UE intenta ara recuperar part d’aquesta sobirania tecnològica utilitzant regulació, ciberseguretat i política industrial.

Els principals beneficiats podrien ser els fabricants europeus d’electrònica de potència i semiconductors industrials. Empreses com Infineon, STMicroelectronics, Semikron Danfoss o SMA Solar podrien trobar-hi una enorme oportunitat. Especialment en àrees com son la dels semiconductors de potència, convertidors industrials, electrònica de xarxa, sistemes d’emmagatzematge, convertidors per a renovables.

Això és especialment signifiactiu perquè Europa sí que conserva una posició tecnològica forta en electrònica industrial d’alta qualitat, encara que hagi perdut capacitat en electrònica de consum massiva.

Tanmateix, existeix una contradicció important. Europa vol reduir la dependència de la Xina, però la realitat és que la cadena de subministrament mundial està profundament integrada. Fins i tot molts fabricants “europeus” utilitzen PCB fabricats a la Xina, encapsulats asiàtics, components passius xinesos, imants i terres rares refinades a la Xina, parts de l’assemblatge realitzades a Àsia.

Per tant, separar completament les cadenes de subministrament serà extraordinàriament difícil i costós.

A curt termini probablement veurem un augment del cost dels projectes renovables europeus. Huawei i altres fabricants xinesos han aconseguit una enorme competitivitat en preu i volum. Substituir-los per alternatives occidentals implica pagar més en molts casos.

Però a mitjà termini la Comissió Europea sembla assumir que el preu d’aquesta dependència pot ser encara més gran si Europa perd completament el control tecnològic de la seva infraestructura energètica.

El més important és que aquesta notícia probablement anticipa una tendència molt més àmplia. La lògica aplicada ara als inversors solars podria estendre’s aviat a les bateries industrials, sistemes d’emmagatzematge energètic, carregadors de vehicle elèctric, comptadors intel·ligents, xarxes intel·ligents, transformadors digitals, infraestructura d’hidrogen, automatització industrial.

Estem veient el naixement d’una nova fase de la política industrial europea? La sobirania tecnològica energètica.

Europa comença a considerar que l’energia ja no és únicament una qüestió de generació elèctrica, sinó també de control digital, ciberseguretat i autonomia estratègica. El problema ja no consisteix només en qui fabrica els panells, sinó en qui controla el programari, les comunicacions i la intel·ligència electrònica que governa les xarxes elèctriques del futur.

I aquest canvi conceptual pot acabar tenint un impacte molt més profund sobre la indústria tecnològica europea que qualsevol guerra comercial convencional.

Ramon Gallart

El Mercat de Capacitat com la Factura Oculta de la Transició Energètica

Mentre el Govern impulsa un mecanisme de fins a 900 milions d’euros anuals per garantir la seguretat del sistema elèctric, s’obre el debat sobre qui assumirà el cost, si servirà per accelerar l’emmagatzematge energètic i si acabarà beneficiant més les tecnologies del futur o les infraestructures del passat.

L’anunci del Govern sobre l’aprovació del mercat de capacitat espanyol, un cop rebut el vistiplau de la Comissió Europea, és sense dubte un dels canvis regulatoris de més importància del sistema elèctric en les darreres dècades. Tanmateix, darrere del llenguatge tècnic de “fermesa”, “seguretat de subministrament” o “mercat de capacitat”, s’amaga una qüestió molt més profunda i és si, 

Estem construint un sistema elèctric preparat per a una economia basada en renovables o estem creant una nova via de subvenció permanent per a determinades tecnologies?

L’aprovació definitiva del mercat de capacitat mobilitzarà entre 800 i 900 milions d’euros anuals, una xifra que podria superar els 9.000 milions d’euros durant la pròxima dècada. Es tracta d’un volum econòmic considerable que fa preguntar-me no només si Espanya necessita reforçar la seguretat de subministrament, sinó també qui acabarà pagant la factura i qui en serà el principal beneficiari.

El canvi més rellevant és que, a partir d’ara, una part dels ingressos del sector elèctric no es generarà per produir energia, sinó simplement per estar disponible quan el sistema ho necessiti. En aquest nou esquema podran participar centrals de generació, sistemes d’emmagatzematge amb bateries, consumidors industrials capaços de reduir la seva demanda i agregadors energètics. Tots ells rebran una remuneració per aportar capacitat ferma al sistema.

Des d’un punt de vista tècnic, la lògica és comprensible. Espanya avança ràpidament cap a un model energètic dominat per la solar i l’eòlica. Aquestes tecnologies donen electricitat neta i en teoria cada cop més barata, però depenen de les condicions meteorològiques. Quan no hi ha vent o sol, el sistema necessita recursos que puguin respondre de manera immediata per evitar problemes de subministrament.

La realitat és que el mercat elèctric actual no remunera adequadament aquesta disponibilitat. A mesura que augmenta la penetració de renovables, les centrals convencionals funcionen menys hores. No obstant això, continuen sent necessàries. Per mi, aquest és el dilema de la transició energètica

Les tecnologies de suport cada vegada generen menys energia, però segueixen essent imprescindibles per garantir l’estabilitat del sistema.

Aquesta situació afecta especialment els cicles combinats de gas. Hi han diferents estudis del sector que indiquen que una part significativa de la potència instal·lada podria deixar de ser econòmicament viable durant la pròxima dècada si no disposa d’una font addicional d’ingressos. En altres paraules, el sistema necessita aquestes instal·lacions, però el mercat actual no garanteix que puguin continuar operant.

Des del meu punt de vista, el mecanisme és necessari, però arriba tard i sobretot, s’està explicant malament. La majoria dels països que han avançat decididament en la integració de renovables han acabat adoptant algun tipus de mercat de capacitat o mecanisme equivalent. Pretendre que un sistema elèctric amb una elevada dependència de fonts variables pugui funcionar exclusivament amb els senyals de preu del mercat energètic la veig com una simplificació massa gran.

Amés, Espanya ha retardat aquest debat durant molt de temps. L’apagada de l’abril de 2025 va posar de manifest vulnerabilitats del sistema i va accelerar la necessitat d’actuar. Tot i això, el Govern presenta la mesura com un simple ajust tècnic quan, en realitat, implica la incorporació d’un nou cost que és estructural, al sistema elèctric.

Aquest cost serà assumit principalment per les comercialitzadores i, de manera indirecta, pels consumidors, especialment durant les hores de major tensió del sistema. Encara que l’impacte final dependrà dels resultats de les subhastes i de l’evolució del mercat, és evident que estem davant d’un mecanisme que afegirà nous costos regulats a la factura elèctrica.

Llavores, aquí apareix una de les paradoxes de la transició energètica. Durant anys s’ha insistit que les renovables reduirien significativament el cost de l’electricitat. Això és cert pel que fa al cost de generació, però també és cert que un sistema basat majoritàriament en fonts variables necessita noves inversions la sva gestionabilitat U(no s'ha explcait) és ad ir, en flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta. 

Per tant, la seguretat de subministrament té un cost i aquest cost no desapareix pel fet de produir energia amb fonts renovables.

Malgrat tot, el mercat de capacitat ofereix una molt bona oportunitat per accelerar el desplegament de bateries i altres tecnologies d’emmagatzematge. Això ho veig com el seu principal valor estratègic. Les bateries podran competir en igualtat de condicions per obtenir ingressos estables a llarg termini, fet que pot desbloquejar inversions que fins ara resultaven difícils de finançar.

Espanya te un dels millors recursos solars d’Europa. Sense una capacitat d’emmagatzematge suficient, una part important d’aquest potencial corre el risc de desaprofitar-se. Un mercat de capacitat ben dissenyat pot contribuir a transformar l’excedent solar de les hores centrals del dia en una reserva energètica disponible quan la demanda ho requereixi.

Ara bé, també existeixen riscos a no obviar. Un d'ells és que el mecanisme es converteixi en una transferència de recursos cap a tecnologies convencionals sense impulsar amb la mateixa intensitat les solucions del futur. La Comissió Europea ha aprovat el sistema perquè incorpora límits d’emissions, mecanismes competitius i participació oberta. Tot i així, l’experiència internacional demostra que alguns mercats de capacitat han acabat beneficiant principalment actius convencionals que ja estaven amortitzats.

Si això succeeix, els consumidors podrien acabar finançant durant anys infraestructures que han recuperat àmpliament la seva inversió inicial, sense obtenir a canvi una acceleració real de la transició energètica.

Per aquest motiu, la clau no és tant l’existència del mercat de capacitat com el seu disseny concret. Espanya necessita un sistema elèctric capaç d’integrar grans volums de renovables sense comprometre la seguretat de subministrament. Això exigeix emmagatzematge, flexibilitat, resposta de la demanda i mecanismes de suport adequats.

El mercat de capacitat pot ser una eina molt útil si serveix per impulsar bateries, gestió intel·ligent de la demanda i noves tecnologies de flexibilitat. En canvi, serà una oportunitat perduda si es limita a convertir-se en un mecanisme permanent de suport a tecnologies del passat.

La diferència entre aquests dos escenaris no dependrà tant de Brussel·les com de la capacitat del regulador espanyol per dissenyar subhastes eficients, supervisar-ne els resultats i garantir que cada euro invertit contribueixi realment a construir el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart