Europa Davant el Coll d’Ampolla Elèctric.

La modernització de la xarxa europea és imprescindible per a la transició energètica, però obre un conflicte polític sobre costos, sobirania i seguretat del sistema.

De la lectura de l'artícle publicat per Euronews el darrer 15/05/2026, certament em fa plantejar un debat per al futur energètic europeu i ja venim escrivint sovint sobre la modernització de la xarxa elèctrica. Le xarxes elèctriques, no són només una qüestió tècnica, sinó geopolítica, econòmica i industrial. La Comissió Europea pretén accelerar les inversions per adaptar la infraestructura a l’expansió a gran escala que es preveu per una banda, per a les renovalbes i per altre, a la electrficació de la industria i donar connexió als nous vectors enrgètics, però cinc estats membres no n'estàsn de tot d'acord argumentant, motius de cost, sobirania energètica i model de mercat.

Des d’un punt de vista objectiu, la Comissió té una base sòlida quan alerta que les xarxes actuals són insuficients. El desplegament renovable europeu està avançant més ràpid que les infraestructures de transport i distribució. Això provoca congestions, desconnexions de parcs eòlics i fotovoltaics i una pèrdua d’energia potencialment aprofitable. Euronews recorda que Europa necessita centenars de milers de milions d’euros fins al 2030 per reforçar interconnectors, digitalitzar la xarxa i augmentar la capacitat de transport.

Les dades disponibles reforcen aquest diagnòstic. Segons la Comissió Europea, la inversió necessària en xarxes elèctriques podria superar els 584.000 milions d’euros abans del 2030. Això no és exagerat si es considera que:

1.- La demanda elèctrica europea augmentarà per l’electrificació del transport i la indústria;

2.- La generació renovable és més distribuïda i variable i;

3.- Les interconnexions transfrontereres continuen sent insuficients en molts corredors europeus.

Diversos estudis acadèmics sobre les xarxes elèctriques europees diuen que una Europa altament renovable necessita multiplicar substancialment la capacitat de transport internacional. Un estudi de modelització energètica estima que els interconnectors europeus haurien de créixer diverses vegades respecte als nivells actuals per aprofitar plenament l’energia renovable i reduir necessitats de suport fòssil.

Ara bé, també és legítima part de l’oposició dels cinc països crítics. El debat de veritat és saber explcair transparentment, qui paga la transició. Els països amb més capacitat fiscal i major penetració renovable tendeixen a defensar inversions comunes i xarxes integrades. En canvi, els estats més dependents del carbó, del gas o amb sistemes més aïllats els fa por l'augment del cost regulat per als consumidors; la pèrdua de control nacional sobre infraestructures estratègiques; la transferència de recursos cap a altres economies i; la dependència creixent d’un mercat elèctric europeu més centralitzat.

Aquest desacord r,mostra una clara contradicció estructural de la UE i és que si es vol un mercat energètic únic, però sense una veritable unió fiscal i energètica. És a dir, Brussel·les impulsa objectius comuns però els costos continuen recaient sobretot sobre els pressupostos estatals i les tarifes dels consumidors.

Des del meu punt de vsita, també cal incorporar una mirada crítica sobre el model energètic europeu actual. La UE ha apostat de valent per les renovables (solar i eòlica) sense haver desenvolupat amb la mateixa velocitat l'emmagatzematge a gran escala; la flexibilitat de demanda; el reforç de xarxa i; la capacitat de reserva síncrona.

Els episodis d’inestabilitat i l'apagada del darrer any a la península Ibèrica han evidenciat precisament aquesta fragilitat. La qüestió no és si les renovables funcionen (Sense dubte, funcionen i són imprescindibles) sinó si el sistema elèctric europeu s’està adaptant prou ràpid per absorbir-les amb estabilitat.

Aquí apareix un element especialment rellevant que ésla política industrial. Xina està invertint massivament en xarxes ultraalta tensió, digitalització i emmagatzematge. Els Estats Units també acceleren inversions amb l’Inflation Reduction Act. Però. Europa corre el risc, cada dia més probable, de quedar atrapada entre una dependència tecnològica exterior; una burocràcia lenta i una fragmentació política persistent.

La transició energètica no depèn només de construir més plaques solars i molins. La “gran infraestructura invisible” és la xarxa elèctrica. Sense una xarxa moderna, flexible i integrada, les renovables perden eficiència i el sistema es torna més vulnerable.

L’article d’Euronews és valuós perquè situa aquest debat al centre polític europeu, però potser simplifica massa la posició dels països opositors presentant-los únicament com a fre al progrés. En realitat, alguns dels seus arguments sobre costos, governança i seguretat energètica tenen fonament tècnic i econòmic. El problema és que retardar les inversions també té un cost enorme que son les apagades; electricitat desaprofitada; preus volàtils; menor competitivitat industrial.

Europa necessita modernitzar urgentment la seva xarxa elèctrica, però ho ha de fer amb un mecanisme de finançament més just; major coordinació tècnica; transparència reguladora; una combinació equilibrada de renovables, emmagatzematge i generació estable.

Sense això, la transició energètica europea podria acabar sent tecnològicament ambiciosa però políticament fràgil.

Ramon Gallart

La Criptografia Postquàntica

El repte silenciós que transformarà les xarxes elèctriques

Aquest artícle corgeix d'una conversa aparentment informal, però des del meu punt de vista, molt reveladora des d'un company de feina qui es especialment actiu en el món de la intel·ligència artificial. 

Avui dia, estem enmig d’un debat sobre la velocitat amb què la IA està transformant tots els sectors, es a dir des de la indústria, les llars, educació fins a la recerca científica. i em va venir al cap el següent pensament: 

Estem parlant molt de la IA generativa, però penso que el canvi tecnològic més important dels pròpers anys serà la computació quàntica… i la següent pregunta que em va tornar a venir al cap és, si ens estàvem preparant per que les infraestructures crítiques tinguin un impacte criptogràfic.

La frase és provocadora, però li veig una càrrega de realitat. La IA està aglutinat l’atenció mediàtica i empresarial, mentre que la criptografia postquàntica continua sent percebuda, sovint, com un problema llunyà o estrictament acadèmic. Tanmateix, quan s’analitza amb més de detall, el risc és extraordinari, especialment en sectors com el de l’energia, on les infraestructures tenen una vida útil molt més llarga que el que acostumen les tecnologies digitals modernes.

Aquella proposta del meu company m'ha fet adonar que el debat sobre la computació quàntica no és únicament una qüestió de futurisme tecnològic. La veig com una qüestió de resiliència industrial, de governança i de preparació, sobre tot, estratègica. I això és concretament cert per als operadors de xarxes de distribució elèctrica qui sostenen una part essencial de la infraestructura crítica arreu d'europa.

Els distriubuidors viuen avui una transformació que sense dubte no te precedents. L’electrificació de l’economia, l’expansió de renovables connectades a les xarxes de distribució, els vehicles elèctrics, les comunitats energètiques i la digitalització de les xarxes han convertit les antigues xarxes de distribució en ecosistemes digitals extraordinaris, plens de sensors, comunicacions, automatismes i milions de dispositius connectats. Però aquesta mateixa digitalització també incrementa exponencialment la superfície d’atac i la dependència de la confiança criptogràfica.

Durant molts anys, la seguretat de les infraestructures digitals s’havia fonamentat en mecanismes criptogràfics que avui considerem estàndard. tas com: RSA, ECC, TLS, VPNs i infraestructures PKI. Totes aquestes infraestructures i el seus sistemes es basen sobre problemes matemàtics que són altament difícils de resoldre amb els ordinadors d'avui dia. Però, sense dubte, la computació quàntica transfomrarà de dalt a baix aquesta condició. L’algoritme de Shor, que va ser formulat pels anys noranta, demostrava teòricament que un ordinador quàntic prou potent podria trencar en temps relativament molt més curts molts dels sistemes criptogràfics que avui en dia encara utlitza Internet i gran part de les infraestructures crítiques d'arreu del món.

No perdem el focus per entendre que el problema no apareixerà el dia que existeixi el primer ordinador quàntic que funcioni a gran escala. El problema ja el tenim entre nosaltres. El concepte conegut com “harvest now, decrypt later” preocupa de valent als organismes de ciberseguretat. Els hackers poden interceptar avui comunicacions protegides i emmagatzemar-les amb l’esperança de poder-les desxifrar en el futur quan la computació quàntica sigui una realitat per la majoria. Això converteix les dades com serien les diponibles de les infraestructures industrials, configuracions de xarxa, credencials o arquitectures OT de les xarxes elèctriques, en objectius de molt interès per aquest actors maliciosos.

Per això, la criptografia postquàntica (PQC, Post-Quantum Cryptography) sense dubte és en una prioritat estratègica a tot el món i sectors. El NIST nord-americà ha liderat durant gairebé una dècada un procés internacional per escollir algoritmes que siguin capaços de resistir als futurs atacs quàntics. Aquest procés va conclure el 2024 amb la publicació dels primers estàndards oficials postquàntics.

La qüestió és especialment delicada en el sector energètic perquè, a diferència del món IT, aquí les tecnologies no es renoven ràpidament. En una utility és perfectament normal trobar equips industrials amb vint o trenta anys de vida operativa ja que el model retributiu fomemten la durabiltiat envers la velocitat d'actualitzar les tecnologies. Per exemple, les subestacions, PLCs, relés, RTUs o comptadors intel·ligents han estat dissenyats sota una filosofia de fiabilitat i durabilitat. Això crea una paradoxa si més no, curiosa:

Els mateixos sistemes dissenyats per garantir robustesa durant dècades són ara els que dificulten més la transició cap a una nova era criptogràfica.

Quan es parla de criptografia postquàntica, s'acostuma a imaginar un canvi purament de software. Però la realitat és que va més enllà. Els nous algoritmes PQC tenen característiques molt diferents de les actuals. Les claus són més grans, les signatures digitals ocupen més espai, els requeriments computacionals augmenten i les necessitats de memòria poden multiplicar-se. Això afecta directament dispositius amb recursos limitats, especialment els smart meters i els equips IoT energètics desplegats massivament en xarxes de distribució.

Els comptadors intel·ligents són probablement l’exemple més clar d’aquest repte. Molts van ser desplegats pensant en cicles de vida de quinze o vint anys. Però molts d’aquests dispositius tenen CPUs, molt modestes, memòria limitada i capacitats que sí, són reduïdes per fer actualitzacions remotes. La incorporació d’algoritmes postquàntics podria no ser viable en una part significativa dels equips existents. Això obre la porta a programes de substitució tecnològica de gran volum que sense dubte, representaran un dels majors costos d’infraestructura digital de les pròximes dècades.

En aquest context, la mida dels DSO, importa. Els distribuïdors amb menys de 100.000 connexions tenen, en general, arquitectures més simples i menys heterogènies. i no pot haver xarxes de distribució de primera i de segona. La seva superfície d’atac és menor i les migracions poden ser tècnicament més gestionables. Però aquesta aparent simplicitat acostuma a quedar compensada per limitacions econòmiques i dependència tecnològica dels fabricants. Molts dels petits DSO no disposen de departaments especialitzats en criptografia ni de capacitat per liderar transicions tecnològiques complexes. Dependran enormement dels seus proveïdors industrials per adaptar firmware, renovar certificats i evolucionar protocols.

grans DSO, en canvi, encaren un altre problema el qual és molt diferent. Han de gestionar milions de dispositius, centenars de subestacions, diferents centres de control i ecosistemes OT/IT extraordinàriament complexos. En aquestes organitzacions, qualsevol increment en mida de claus, consum de CPU o latència pot multiplicar-se exponencialment. La transició cap a PQC no serà només un projecte de ciberseguretat sinó, serà una transformació que afectarà operacions, arquitectura, finances, regulació i govern corporatiu.

I és aquí on apareix un element que des del meu punt de visita, és especialment interessant: 

L’impacte sobre les empreses centenàries. 

Aquestes empreses que per una banda són històriquesarreu de la UE, acumulen més d’un segle d’evolució industrial. Són organitzacions construïdes sobre capes successives de tecnologia, adquisicions corporatives, sistemes legacy i cultures orientades a l’estabilitat operacional. La seva experiència és un actiu enorme, però també ho és la seva rigidesa estructural.

Llavors, la criptografia postquàntica posa aquestes empreses davant d’una gran disjuntiva. D’una banda, necessiten preservar la fiabilitat absoluta de les seves infraestructures. De l’altra, han d’adoptar tecnologies completament noves per evitar quedar vulnerables en el futur. Aquesta tensió entre estabilitat i transformació és probablement un dels grans reptes industrials que hauran d'encarar els proper deu anys.

Moltes d'aquestes empreses centenaries operen encara amb equips industrials relativament antics, protocols heretats i arquitectures concebudes en una època on la ciberseguretat tenia una importància molt menor. La migració cap a PQC obligarà a replantejar no només algoritmes, sinó models sencers d’arquitectura digital. I això té implicacions enormes en CAPEX, governança, regulació i reputació.

De fet, la reputació és un factor cada vegada més rellevant. Les empreses centenàries sostenen una part important de la confiança social en les infraestructures crítiques. Un incident relacionat amb vulnerabilitats criptogràfiques podria tenir conseqüències molt més àmplies que un simple problema tècnic amb una afectació reputacional, impacte en els resultats financers, sancions reguladores que genera una erosió en la confiança institucional.

Sembla que aquesta indústria sembla orientar-se cap a una etapa intermèdia basada en arquitectures híbrides, on conviuen mecanismes criptogràfics tradicionals i postquàntics. Aquesta aproximació permet validar tecnologies noves mantenint compatibilitat amb sistemes existents. Però diferents experts com Greg Wetmore coincideixen que el veritable objectiu és construir infraestructures “crypto-agile”, capaces d’adaptar-se ràpidament a futurs canvis criptogràfics sense haver de redissenyar completament els sistemes.

Potser aquest és el missatge que em va deixar aquella conversa inicial amb el company obsessionat amb la IA: 

El futur no arribarà només amb models generatius cada vegada més sofisticats, sinó també amb una redefinició silenciosa però profunda dels fonaments de la confiança digital. 

I en aquest nou escenari, la criptografia postquàntica no serà simplement una actualització tecnològica, sinó un element central de la resiliència industrial, de la sobirania energètica i de la continuïtat de les infraestructures crítiques del segle XXI.

Ramon Gallart

Impacte de les Onades de Calor.

L'agost de 2025,  Catalunya va patir una altra onada de calor i això esdevé com una tendència preocupant.

Fins ara i des del 2023, 15 països han trencat rècords de calor. El juliol passat, la temperatura mitjana global probablement va assolir un màxim de 120.000 anys. A mesura que les onades de calor es tornen més sovint i intenses, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que les morts relacionades amb la calor, que ja arriben a unes 500.000 anualment, podrien augmentar cinc vegades per al 2050.

Llavors, amb les temperatures en augment, l'aire condicionat ja no és un luxe; és una necessitat. A més de mantenir-nos còmodes, l'aire condicionat és vital per a la salut, la conservació d'aliments, l'emmagatzematge de medicaments i el funcionament d'infraestructures essencials com els centres de dades. No obstant això, els mateixos sistemes de refrigeració dels quals depenem contribueixen significativament al problema, ja que les seves demandes d'energia augmenten les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle donat l'alcomponetn de font de generació amb combustibles fòssils.

Només al 2023, més de 3,8 mil milions de persones van afrontar una calor extrema almenys un dia, amb més de 47.000 morts relacionades amb la calor a Europa. Les altes temperatures sostingudes poden provocar condicions mortals com el cop de calor, la fallada cardiovascular i el dany renal. Les poblacions vulnerables, incloent nens, gent gran i persones amb problemes de salut subjacents, són les més exposades al risc.

Però l'impacte va més enllà de la salut. Les temperatures altes poden afectar la funció cognitiva, reduir la productivitat i disminuir el PIB. A l'Índia, per exemple, es va observar una caiguda del 2% en la productivitat per cada augment de 2°C, cosa que va costar milers de milions a l'economia.

A mesura que les temperatures augmenten, també ho fa la demanda d'aire condicionat. Actualment, hi ha 2 mil milions d'aires condicionats a tot el món, una xifra que s'espera que arribi als 5,6 mil milions per al 2050. Aquest augment està impulsat per regions com el nord-oest del Pacífic dels EUA, el Regne Unit, i parts de Sud-amèrica i Àfrica—àrees històricament no acostumades a aquesta calor. Els creixents ingressos als països en desenvolupament també impulsen aquesta demanda, ja que més llars superen el llindar en què l'aire condicionat es fa assequible.

L'explosió de les tecnologies digitals afegeix una altra capa a aquesta demanda que no para de crèixer. Els centres de dades, que representen fins a un 3,7% de les emissions globals, requereixen una climatització exigent per funcionar. A mesura que la intel·ligència artificial i el núvol continuen creixent, les necessitats energètiques—i les emissions associades—d'aquests centres es preveu que augmentin deu vegades per al 2026.

L'aire condicionat és necessari, però el seu impacte ambiental no es pot ignorar. Actualment, la climatització representa el 10% del consum elèctric mundial, contribuint a una part important de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La situació és més greu en regions que depenen en gran mesura del carbó com a font d'energia.

A més, l'accés a la climatizació per obtenir fred és un clar indicador de desigualtat. Mentre que el 90% de les llars als EUA i el Japó tenen aire condicionat, només el 8% de les persones a les parts més càlides del món en tenen. Aquesta disparitat accentúa la vulnerabilitat de les comunitats ja marginades

Per equilibrar la necessitat de climatizació per fer fred amb la urgència de reduir les emissions, és essencial un enfocament multifacètic. Les innovacions en tecnologia d'aire condicionat, dissenys de refrigeració passiva i sistemes intel·ligents poden ajudar. Tanmateix, aquests avenços han de combinar-se amb polítiques  sòlides, com ara l'establiment d'estàndards energètics, la inversió en energies renovables i l'assistència financera a les comunitats vulnerables.

A mesura que el món s'escalfa, assegurar un accés equitatiu a la climiatizació sostenible no és només un repte ambiental, és una imperatiu humanitari.

Ramon Gallart