Electrificar no Sempre és Desenvolupar

Què ens diu l’experiència global per a Espanya i Catalunya?

Prop de 800 milions de persones al món encara viuen sense accés a l’electricitat. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 7 de les Nacions Unides fixa com a meta garantir energia assequible i no contaminant per a tothom abans del 2030. La idea és poderosa i intuïtiva: si connectem tothom a la xarxa elèctrica, millorarem les seves oportunitats i reduirem la pobresa.

Però, i si no fos tan simple?

Una investigació recent de la Universitat de Maryland i la Universitat de Chicago, publicada al Journal of Political Economy, aporta un matís fonamental i és que la mida de la comunitat importa, i molt. Analitzant el gran programa d’electrificació rural de l’Índia (RGGVY), que va connectar 17,5 milions de llars entre 2005 i 2011, els investigadors van observar un patró clar. Als pobles amb més de 2.000 habitants, l’electrificació va duplicar la despesa de les llars i va impulsar la creació de microempreses i ocupació no agrícola. En canvi, als pobles amb menys de 300 habitants, no hi va haver millores econòmiques mesurables. Als pobles intermedis, els efectes van ser modestos i variables.

La conclusió és incòmoda ja que portar electricitat, per si sola, no sempre treu la gent de la pobresa.

Podríem pensar que aquesta realitat és llunyana. Espanya i Catalunya tenen una electrificació pràcticament universal des de fa dècades. Però la lliçó de fons és extraordinàriament rellevant avui, especialment en el debat sobre despoblament rural, transició energètica i cohesió territorial.

A Catalunya, més del 60% dels municipis tenen menys de 1.000 habitants. A Espanya, milers de pobles, especialment a l’anomenada “Espanya buidada” no arriben ni als 500 residents. En aquests territoris, el problema ja no és l’accés a l’electricitat, sinó la manca d’activitat econòmica, serveis, infraestructures digitals i oportunitats laborals.

Durant anys hem assumit que determinades infraestructures són, gairebé automàticament, una palanca de desenvolupament. Primer va ser l’electricitat. Després, l’autopista. Ara, la fibra òptica o els parcs renovables. Però la recerca índia ens recorda que una infraestructura, per si sola, no genera prosperitat si no existeix una massa crítica de població i activitat que la pugui aprofitar.

En el context actual, Espanya i Catalunya estan immerses en una transformació energètica profunda: desplegament massiu de renovables, comunitats energètiques locals, electrificació de la mobilitat i de la calefacció, autoconsum fotovoltaic. Molts projectes se situen en zones rurals poc poblades. Se’ns diu que això generarà ocupació i revitalitzarà el territori. Però la pregunta que planteja l’estudi és pertinent: quins beneficis econòmics reals es quedaran al territori? I en quines condicions?

Si un municipi de 150 habitants instal·la un gran parc solar o eòlic, això no implica automàticament que s’hi creïn microempreses, que augmenti la despesa local o que es fixi població. Pot haver-hi ingressos fiscals, lloguers de terrenys o alguns llocs de treball puntuals, però difícilment es produirà una transformació estructural si no hi ha altres peces del trencaclosques: serveis públics, connectivitat digital, accés a mercats, formació i suport empresarial.

Exactament el que suggereix Louis Preonas quan apunta que, potser, l’electricitat ha d’anar acompanyada d’altres intervencions com serien les escoles, centres de salut, carreteres, polítiques de suport a l’activitat econòmica.

La troballa que els pobles de més de 2.000 habitants sí que experimenten un salt econòmic és especialment interessant per a Catalunya. Molts municipis mitjans (entre 2.000 i 10.000 habitants) podrien ser l’escala òptima per impulsar noves activitats vinculades a la transició energètica: petites indústries, serveis tècnics, cooperatives energètiques, economia circular. En canvi, als micropobles de menys de 300 habitants, el repte és diferent. Aquí, l’objectiu potser no és tant “créixer”, sinó garantir qualitat de vida: accés a serveis bàsics, connectivitat, autonomia energètica i estabilitat demogràfica.

L’error seria aplicar la mateixa recepta a tot arreu.

Un altre element clau de la recerca és la distinció entre reducció de la pobresa i millora de la qualitat de vida. Encara que l’electrificació no generi un augment mesurable del PIB local en pobles petits, pot millorar la salut, l’educació o el confort domèstic. Traslladat al nostre context: una comunitat energètica que redueixi la factura elèctrica de famílies vulnerables en un petit municipi pot no disparar el creixement econòmic, però sí alleugerir la pobresa energètica i reforçar la cohesió social. I això ja és un benefici rellevant.

El problema apareix quan confonem objectius. Si prometem reactivació econòmica massiva a territoris amb molt poca població només perquè hi invertim en energia, correm el risc de generar frustració i desafecció.

La lliçó per a Espanya i Catalunya és clara donat que, les infraestructures són necessàries, però no suficients. La mida de la comunitat, la seva estructura econòmica i la seva connectivitat amb altres nuclis són determinants. En lloc d’assumir que qualsevol inversió energètica revitalitzarà el territori, potser caldria concentrar determinades activitats productives en municipis mitjans amb massa crítica; dissenyar polítiques específiques per a micropobles centrades en serveis, qualitat de vida i autonomia; integrar energia, digitalització, mobilitat i serveis públics en una estratègia conjunta; i avaluar els projectes no només per la potència instal·lada, sinó pel seu impacte real sobre el teixit econòmic local.

Electrificar el món és imprescindible. Descarbonitzar l’economia també. Però la infraestructura no és màgia. Sense persones, mercat i serveis al voltant, els cables no generen prosperitat per si sols. Potser la gran lliçó que ens arriba des de l’Índia és aquesta: el desenvolupament no depèn només de tenir llum, sinó de tenir un ecosistema que sàpiga què fer amb ella. I això, a l’Espanya buidada i a molts racons de la Catalunya rural, continua sent el veritable repte.

Ramon  Gallart

Xarxes Elèctriques en l’Era de l’Electrònica de Potència.

Control, estabilitat i digitalització en sistemes elèctrics moderns

La noticia de El Economista sobre l'informe d’ENTSO-E , l’associació que agrupa els operadors del sistema de transport elèctric europeu, posa damunt la taula una advertència clara i no nova

La xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa més ràpid del que la seva explotació i supervisió estan sabent assimilar. 

La integració massiva d’actius connectats mitjançant electrònica de potència com poden ser les renovables, centres de dades, carregadors de vehicle elèctric, enllaços HVDC o electrolitzadors, entre d'altres, no és només una evolució tecnològica, sinó un canvi estructural profund del sistema.

Aquest canvi, però, no és opcional. L’electrònica de potència formarà part sí o sí de les xarxes del futur, tant en l’àmbit elèctric com en les xarxes de transport i mobilitat connectada. El debat real no és si aquests dispositius hi seran, sinó com s’integraran, com es regularan i com s’operarà un sistema cada vegada més dominat per convertidors electrònics.

Durant dècades, el sistema elèctric s’ha comportat com una gran màquina pesada, basada en generadors síncrons amb una elevada inèrcia i dinàmiques lentes, previsibles i relativament fàcils de controlar. Les eines de protecció, control i supervisió es van dissenyar sota aquesta necessitat. Avui, en canvi, el sistema s’assembla cada cop més a una xarxa plena de dispositius electrònics que reaccionen en mil·lisegons. Els convertidors no aporten inèrcia física, les càrregues són clarament no lineals i el comportament en conjunt pot generar fenòmens, com ara oscil·lacions ràpides, ressonàncies o inestabilitats impulsades per convertidors.

No és que abans no existissin problemes d’estabilitat. La diferència és que ara aquests problemes apareixen més ràpid, són més difícils de detectar amb les eines tradicionals i tenen un origen menys evident. La naturalesa no lineal de la càrrega i de la generació electrònica no és un fenomen nou, però històricament potser, no s’ha gestionat amb la cura ni amb la visió sistèmica necessàries per entendre com caldrà explotar les xarxes elèctriques del futur.

L’informe d’ENTSO-E recupera un concepte important ignorat en el debat públic i aquest, és la fortalesa de la xarxa. Quan una xarxa és forta, pot absorbir pertorbacions i recuperar-se amb facilitat. Quan és feble, aquestes pertorbacions es poden amplificar i donar lloc a episodis d’inestabilitat més freqüents i més severs. La proliferació d’electrònica de potència, especialment quan es concentra en determinats punts de la xarxa, tendeix a reduir aquesta fortalesa local.

Des de la visió de les xarxes elèctriques, una xarxa forta és com una columna vertebral sòlida la qual, té una impedància baixa, cosa que li permet transportar grans quantitats d’energia amb pèrdues reduïdes i mantenir la tensió gairebé constant fins i tot quan hi ha canvis sobtats de demanda o de generació. Aquesta baixa impedància fa que la xarxa absorbeixi pertorbacions i integració de renovables sense inestabilitats significatives. En canvi, una xarxa feble s’assembla a un pont estret i flexible, el que vindria a ser una impedància elevada, de manera que petites variacions de càrrega o generació provoquen fluctuacions importants de tensió, més pèrdues i una major sensibilitat a problemes d’estabilitat i qualitat del subministrament, especialment en punts allunyats o amb generació distribuïda.

Un aspecte especialment preocupant és la capacitat de grans instal·lacions connectades mitjançant electrònica de potència per injectar oscil·lacions forçades que empenyen el sistema cap a modes crítics d’operació. Davant d’aquests episodis, la resposta habitual és desconnectar ràpidament actius per estabilitzar la xarxa. És una solució eficaç a curt termini, però clarament insuficient com a estratègia estructural si l’objectiu és operar un sistema amb cada vegada més renovables, electrificació i demanda digital.

La solució passa per detectar abans, entendre millor i actuar de manera coordinada. Això exigeix capacitats avançades de monitorització en temps real, dades harmonitzades entre països i proveïdors, estàndards comuns i algoritmes capaços de detectar oscil·lacions a gran escala. No és només un repte tecnològic, sinó també de governança, regulació i coordinació europea.

Aquest debat, a més, no es limita al sector elèctric estrictament parlant. Les xarxes de transport com son lesferroviàries, de mobilitat elèctrica, ports, aeroports o infraestructures logístiques, també comencen a esdevenir sistemes fortament electrònics, connectats i dependents de convertidors de potència. La tracció elèctrica, els carregadors d’alta potència i els sistemes de control digital reforcen encara més el paper central de l’electrònica de potència en l’ecosistema energètic i de transport.

Ignorar aquesta realitat o tractar-la com un problema puntual seria un error estratègic.

L’electrònica de potència no és una anomalia transitòria, sinó el nou cor del sistema. Assumir-ho implica adaptar les regles del joc, els criteris d’operació i la manera com entenem la seguretat del sistema elèctric.

L’avís d’ENTSO-E no hauria de servir per frenar la transició energètica, sinó per fer-la viable i robusta. El futur de les xarxes no serà menys electrònic, sinó més. I això exigeix menys nostàlgia del sistema “pesat” del passat i molta més enginyeria sistèmica per construir xarxes capaces de suportar el món electrificat que ja tenim al davant.

Ramon Gallart

De l’Odi Als Números a la Llum del Coneixement

Mai no és massa tard per deixar d’odiar les matemàtiques. El problema no és només acadèmic ni estadístic; és emocional. 

Molts hem convertit els números en un enemic íntim, en una font de frustració i vergonya. Les dades mostren que el nivell de competència matemàtica disminueix en diversos països occidentals, però més enllà dels informes oficials hi ha una realitat més profunda:

Hem normalitzat l’aversió a les matemàtiques com si fos una característica inevitable de la personalitat.

Aquesta animadversió s’assembla molt a l’odi social generalitzat cap al sector energètic elèctric. Pocs sectors generen tanta desconfiança automàtica. Quan hi ha una apagada, una factura elevada o una incidència, la reacció immediata és buscar un culpable visible. La xarxa és invisible fins que falla. Llavors, la indignació aflora. Amb les matemàtiques passa una cosa similar i és que, mentre funcionen. com seria el cas de quan comptem el canvi, calculem un descompte o mesurem ingredients, no hi pensem. Però quan trobem una equació que no entenem, la frustració es transforma ràpidament en rebuig.

En tots dos casos, el que rebutgem és sovint el que no comprenem del tot. El sistema elèctric és extraordinàriament complex conformat per xarxes, transformadors, equilibris constants entre oferta i demanda. Les matemàtiques també són una arquitectura sofisticada d’idees que sostenen tecnologies, finances, medicina, música i art. Tanmateix, la complexitat, quan no s’explica bé o no es viu de manera propera, genera distància. I la distància, sovint, es transforma en hostilitat.

L’ansietat matemàtica és real. Moltes persones recordem la sensació d’estar assegudes a classe, amb la pissarra plena de símbols incomprensibles i la percepció que tothom entén menys tu. Aquest bloqueig no és imaginari; activa al cervell àrees associades a la por i pot reduir la capacitat de memòria de treball. Però el més perillós no és el mal moment puntual, sinó la identitat que se’n deriva: “no soc de números”. De la mateixa manera que hi ha qui assumeix que “les elèctriques sempre enganyen”, sense distingir entre regulació, distribució, comercialització o mercat, simplifiquem una realitat complexa en una etiqueta emocional.

El resultat és que ens allunyem del que ens podria empoderar. Rebutjar les matemàtiques no només tanca portes professionals en ciència o tecnologia; també limita la nostra autonomia quotidiana. Entendre percentatges, probabilitats o estadístiques és essencial per interpretar notícies, valorar riscos o gestionar finances personals. En un món saturat de dades, la ignorància matemàtica ens fa més vulnerables.

A més, la imatge de les matemàtiques com a disciplina freda i oposada a la creativitat és un mite persistent. L’art del Renaixement no hauria estat possible sense geometria i perspectiva. La música conté patrons i estructures numèriques subtils. Diversos estudis suggereixen que la competència matemàtica i el pensament creatiu es reforcen mútuament. Hi ha una forma de bellesa en una demostració elegant, com n’hi ha en una simfonia ben construïda. Però aquesta bellesa només es revela quan superem el prejudici inicial.

També cal revisar com aprenem. Sovint, les matemàtiques s’han ensenyat com una cursa de velocitat, amb èmfasi en la resposta correcta més que en el procés. Quan el sistema elèctric falla, no el reparem cridant-li; analitzem la xarxa, busquem l’origen de l’error, reforcem les infraestructures. Amb les matemàtiques hauríem de fer el mateix i això vol dir, reduir la pressió, contextualitzar els problemes, recuperar la curiositat. Aprendre com un infant, amb voluntat d’explorar sense por al judici.

Curiosament, quan les matemàtiques surten de l’aula i es presenten de manera accessible mitjançant vídeos divulgatius, jocs o aplicacions pràctiques, moltes persones descobreixen que no les odien tant. Potser el problema no era la disciplina, sinó l’experiència associada. De la mateixa manera, quan entenem millor com funciona el sistema elèctric amb la seva regulació, els seus límits tècnics, els seus costos reals, el debat es torna més matisat i menys visceral.

L’odi simplifica; la comprensió complica. Però també allibera.

Les matemàtiques no són només una eina per competir econòmicament o per alimentar indústries tecnològiques. Són una forma d’entrenar la ment, d’estructurar el pensament, de guanyar confiança en la pròpia capacitat d’aprendre. La neurociència ha desmentit la idea que les habilitats siguin fixes ja què, el cervell és plàstic, adaptable, capaç de canviar a qualsevol edat.

Potser mai estimarem les matemàtiques amb passió. Però deixar d’odiar-les ja seria un gran pas. Igual que amb les infraestructures que sostenen la nostra vida quotidiana, potser cal passar de la desconfiança automàtica a la curiositat crítica. Entendre abans de condemnar. Explorar abans de renunciar.

Perquè, al final, tant la xarxa elèctrica com les matemàtiques comparteixen una característica essencial i és que són estructures invisibles que fan possible el món modern. Ignorar-les no les fa desaparèixer. Però comprendre-les ens dona poder.

Ramon Gallart