L’informe Global Energy Perspective 2025 de McKinsey & Company ofereix un ampli i detallat anàliside les tendències energètiques globals fins a mitjan segle XXI.
Es tracta d’un document amb una gran solidesa tècnica i una voluntat clara d’aportar una visió basada en dades, que resulta útil tant per a responsables polítics com per a empreses del sector. Encara que pugui semblar un enfocament neutral, crec que s’hi poden detectar alguns biaixos i limitacions que cal observar amb mirada crítica i posant-ho en context, especialment des de la perspectiva europea, espanyola i catalana.
L’informe reconeix que el món es troba encara lluny d’assolir els objectius de l’Acord de París, ja que cap dels tres escenaris presentats:
1.-Slow Evolution,
2.- Continued Momentum i,
3.- Sustainable Transformation,
Aconsegueix limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 °C. Tot i això, el relat global que s’hi construeix tendeix a transmetre una sensació de progrés sostingut i controlat. Aquesta confiança en una transició energètica ordenada pot semblar optimista si es té en compte la magnitud dels reptes socials, polítics i tecnològics que encara queden per resoldre. L’informe posa molt d’èmfasi en l’eficiència econòmica i en la competitivitat, però dedica menys espai a la dimensió social o territorial de la transició, que és on sovint es troben les principals tensions.
McKinsey admet que els combustibles fòssils continuaran tenint un pes considerable en el mix energètic mundial (entre el 41% i el 55% el 2050) i que tecnologies com l’hidrogen verd o la captura de carboni encara trigaran anys a desplegar-se plenament. Aquesta previsió reflecteix una lectura realista del mercat, però alhora deixa entreveure una certa resignació davant la lentitud de la descarbonització. L’informe aposta per una “transició pragmàtica”, guiada per la rendibilitat econòmica i la seguretat de subministrament, dos valors que guanyen pes en un context de tensions geopolítiques i d’incertesa global. Tot i que aquesta visió és comprensible, pot acabar relegant el principi de sostenibilitat a un segon pla si no s’acompanya d’un impuls polític decidit.
En el cas d’Europa, l’informe reconeix el seu paper de líder normatiu i la seva aposta per un model energètic més net i integrat. Polítiques com el Clean Industrial Deal o la Renewable Energy Directive mostren una voluntat clara d’alinear la competitivitat amb la descarbonització. No obstant això, McKinsey adverteix que la Unió Europea s’enfronta a un repte important:
Mantenir aquesta ambició en un entorn global on altres potències, com els Estats Units o la Xina, combinen polítiques verdes amb una forta protecció industrial i grans programes d’inversió pública.
A més, els increments de costos en materials i components clau, com transformadors o bateries, posen de manifest que la transició energètica europea continua sent vulnerable a les disrupcions de les cadenes de subministrament globals. Aquesta observació la considero encertada i apunta a la necessitat de reforçar la producció pròpia de tecnologia energètica dins del continent Europeo.
Per a Espanya, l’informe suposa tant un repte com una oportunitat. El país disposa d’un dels majors potencials d’energia solar i eòlica d’Europa, i les previsions indiquen que podria convertir-se en un actor rellevant dins de la transició verda continental. Tanmateix, la implementació pràctica d’aquest potencial no està exempta de dificultats. El desplegament massiu de parcs renovables sovint genera tensions amb les comunitats locals i planteja qüestions sobre la planificació territorial i la participació ciutadana. L’informe de McKinsey no entra en aquests detalls, ja que el seu enfocament és global i econòmic, però crec que seria desitjable que en futures edicions incorporés amb més profunditat els factors socials i territorials de la transició. D’altra banda, l’avís sobre la necessitat d’assegurar la competitivitat industrial és pertinent:
Espanya haurà de trobar un equilibri entre la reducció d’emissions i el manteniment d’un sector productiu fort, especialment en àmbits intensius en energia com la indústria química o metal·lúrgica.
Catalunya, en aquest context, reflecteix una situació intermèdia. Disposa d’un teixit empresarial i tecnològic avançat, amb capacitat per impulsar innovacions en àmbits com l’eficiència energètica, la digitalització de les xarxes i la mobilitat elèctrica. No obstant això, el seu grau de dependència energètica exterior continua sent alt, i el ritme de desplegament de renovables és encara insuficient per assolir els objectius de 2030. L’informe, tot i no analitzar el cas català específicament, ofereix algunes pistes útils: per exemple, assenyala el creixement accelerat de la demanda elèctrica derivada dels centres de dades i de la indústria digital, un fenomen que pot tenir un impacte notable en territoris com Catalunya si no es planifica adequadament la seva integració a la xarxa elèctrica.
Sobre l’evolució prevista de la demanda energètica i del creixement econòmic mundial fins a mitjans de segle, mostra implicacions clares per a Europa i, indirectament, per a Espanya i Catalunya. La principal conclusió és que la demanda energètica global continuarà creixent, però amb un ritme desigual segons la regió.
A Europa, aquest augment serà molt més moderat o fins i tot tendirà a l’estancament, a causa de l’eficiència energètica, l’electrificació i la dinàmica demogràfica.
Segons les projeccions de McKinsey, el continent assolirà un màxim de demanda d’energia abans del 2030, després del qual s’espera un descens progressiu. Els combustibles fòssils perdran pes, mentre que l’electricitat, especialment d’origen renovable, experimentarà un fort creixement, impulsada per la descarbonització del transport i la indústria.
Aquesta transformació implica un canvi profund del model econòmic europeu, ja que la dependència creixent de l’electricitat exigirà grans inversions en xarxes, sistemes d’emmagatzematge i infraestructures digitals. La producció local d’energia renovable pot afavorir un cert reequilibri territorial i reduir la dependència exterior, però també pot generar tensions de planificació i conflictes d’ús del sòl. Europa, hauria d’assumir que el seu creixement econòmic serà més limitat, d’entre l’1% i l’1,5% anual fins al 2050, en contrast amb el 2,6% mundial. Aquest menor dinamisme es deu a l’envelliment de la població, als costos elevats de la transició energètica i a la competència global per recursos crítics com metalls i tecnologia. Tot i això, el continent podria mantenir un nivell de prosperitat elevat si aconsegueix impulsar la innovació en energia, digitalització i eficiència industrial.
En el cas d’Espanya, si be és cert que el país té una posició privilegiada dins d’Europa gràcies al seu gran potencial renovable, especialment solar i eòlic. Aquesta característica pot traduir-se en un avantatge competitiu si s’aprofita per desenvolupar noves cadenes de valor associades, com la producció d’hidrogen verd o la fabricació de components tecnològics. McKinsey suggereix que els països del sud d’Europa podrien sumar entre 0,3% i 0,6% addicional al seu creixement anual del PIB si aprofiten aquestes oportunitats. Tot i així, el risc és que la transició es limiti a un paper d’exportadors d’energia sense consolidar una base industrial pròpia. Això exigiria polítiques actives d’inversió, formació i desenvolupament tecnològic per evitar que la nova economia verda reprodueixi dependències anteriors.
Catalunya, dins d’aquest marc, comparteix amb Europa la tendència cap a un creixement econòmic moderat i una demanda energètica estable, però amb característiques pròpies. El seu teixit econòmic, molt orientat als serveis i a la indústria tecnològica, pot aprofitar la transició per impulsar la innovació i la millora de la productivitat. No obstant això, la dependència energètica exterior i el lent desplegament de renovables continuen sent punts febles. El creixement futur a Catalunya probablement no vindrà tant de l’augment del consum energètic com de l’eficiència, la digitalització i la creació de nous serveis vinculats a la gestió intel·ligent de l’energia.
En conjunt, les previsions de McKinsey apunten cap a un nou model de creixement europeu menys expansiu i més eficient. Europa, Espanya i Catalunya podrien assolir una economia més sostenible, però també més lenta en termes de volum. El repte serà mantenir la competitivitat i la cohesió social en un context en què el progrés no es mesurarà tant pel creixement del consum com per la qualitat i la sostenibilitat del sistema productiu. Si s’aconsegueix orientar la transició energètica cap a la innovació, la participació ciutadana i la reindustrialització verda, aquesta nova etapa podria representar no només un canvi tecnològic, sinó una redefinició del model econòmic i social europeu.
En conjunt, Global Energy Perspective 2025 és un treball que permet comprendre les dinàmiques globals del sector energètic i els escenaris possibles de transició. Aporta una base tècnica sòlida i realista, però tendeix a simplificar algunes dimensions socials i institucionals de la transformació energètica. El seu enfocament, més proper a la lògica del mercat que a la de la governança pública, pot ser útil per a la presa de decisions empresarials, però requereix ser complementat amb visions més holístiques que tinguin en compte la cohesió social, la sobirania energètica i la justícia climàtica.
La seva lectura, en definitiva, convida a reflexionar sobre la necessitat d’una transició energètica que sigui alhora econòmicament viable, socialment inclusiva i ambientalment justa. A Europa, Espanya i Catalunya, això implica no només avançar en tecnologia i eficiència, sinó també repensar els models de governança, garantir la participació ciutadana i assegurar que els beneficis de la transició es distribueixin de manera equitativa. McKinsey ofereix un full de ruta global, però la seva aplicació real dependrà, sobretot, de la capacitat de cada territori per adaptar-lo a la seva realitat política, econòmica i social.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada