L’habilitació de les primeres instal·lacions renovables capaces de participar en el control dinàmic de tensió representa un pas de gran valor per a la integració d’energies netes no gestionables al sistema elèctric espanyol.
Fins ara, aquesta funció essencial per a l’estabilitat de la xarxa havia estat reservada a centrals convencionals, però el nou Procediment d’Operació 7.4 obre la porta a un model més flexible i distribuït. Aquest canvi reforça la seguretat del sistema i afavoreix la participació activa de les renovables en serveis de xarxa, un pas imprescindible en la transició energètica.
Tot i així, la iniciativa arriba amb retard si la comparem amb el que ja fa anys que aplica Portugal. Des del 2020, el país veí obliga totes les plantes generadores de més de 10 MW a prestar el servei de control de tensió, fins i tot en mode nocturn, encara que no produeixin electricitat. Aquesta obligació, derivada del Reglament Europeu 2016/631 i adaptada per la norma portuguesa 73/2020, és no remunerada, però universal:
Totes les fonts de generació, siguin hidroelèctriques, eòliques o solars, han de poder aportar o absorbir potència reactiva.
Aquesta diferència és rellevant. Mentre Espanya tot just comença a habilitar algunes plantes renovables, Portugal ja disposa d’un sistema madur i homogeni, en què totes les instal·lacions modernes, especialment les solars posteriors al 2020, segueixen consignes de tensió en temps real emeses per REN, l’operador del sistema portuguès.
Aquest contrast posa de manifest dues filosofies de regulació. Portugal ha optat per un model d’obligació universal i no remunerada, amb una clara disciplina tècnica i amb el suport d’un regulador especialitzat, l’ERSE. Espanya, en canvi, ha anat ajornant reformes estructurals sota un marc institucional més complex, en què la CNMC combina competències d’energia, telecomunicacions i transport, i això ha retardat l’aprovació del nou marc operatiu.
Segons The Portugal News, el país lusità continua destacant com a referent en la gestió i estabilitat del seu sistema elèctric, però també en la seva capacitat per integrar fonts renovables de manera creixent i sostinguda. En un context global on, segons l’informe Renovables 2025 de l’Agència Internacional de l’Energia, la capacitat renovable mundial més que es duplicarà d’aquí al 2030, tot i que encara lluny dels objectius fixats a la COP, Portugal emergeix com un dels països amb més projecció. Actualment, cinc nacions Costa Rica, Nepal, Etiòpia, Islàndia i Noruega, ja freguen el 100% de generació elèctrica renovable, principalment d’origen hidroelèctric. En els pròxims cinc anys, però, Portugal i Xile podrien sumar-se a aquest grup d’avantguarda, assolint prop del 90% d’electricitat renovable, més de la meitat de la qual provindrà de fonts “variables”, com la solar i l’eòlica.
Portugal ocupa actualment el cinquè lloc mundial en percentatge de renovables variables, amb prop del 65%, per davant d’Alemanya o Dinamarca. L’AIE destaca també que el país, juntament amb Alemanya, va ser el primer d’Europa a introduir subhastes acoblades d’energies renovables amb emmagatzematge l’any 2020, una estratègia que, tot i comportar preus inicialment més alts, reforça la flexibilitat del sistema i l’estabilitat de la xarxa. D’acord amb l’informe, s’espera que la solar fotovoltaica recolzi el 80% de l’augment mundial de capacitat renovable en els pròxims cinc anys, i a Portugal hauria de generar almenys un terç de l’electricitat el 2030.
Aquest escenari reafirma que el país lusità ha sabut combinar una regulació clara i exigent amb una visió estratègica de llarg termini.
Espanya, en canvi, encara està consolidant el seu marc normatiu i tècnic per poder integrar les renovables com a actors actius del sistema elèctric.
Malgrat aquestes diferències, la decisió recent de Red Eléctrica d’habilitar les primeres plantes renovables per al control dinàmic de tensió és un pas positiu i necessari. El fet que aquestes instal·lacions puguin obtenir prioritat de despatx i reduir les rampes màximes de producció és un incentiu raonable per estimular la seva participació. Tanmateix, si Espanya vol situar-se al nivell del seu veí ibèric, haurà d’anar més enllà de la voluntarietat i avançar cap a un sistema integrat, normativament estable i tecnològicament exigent, on totes les fonts de generació aportin estabilitat a la xarxa, no només energia.
Portugal ha demostrat que això és possible: amb un mix elèctric on les renovables ja representen més del 71% de la generació, el control de tensió actiu i generalitzat ha estat clau per mantenir la fiabilitat del sistema sense dependre de la generació fòssil. Espanya encara pot aprendre d’aquest exemple i convertir el nou P.O. 7.4 en una autèntica eina de transformació del sistema elèctric, en lloc d’un simple ajust tècnic.
En definitiva, la comparació ibèrica mostra que la transició energètica no depèn només de generar més electricitat renovable, sinó de com s’integra, es regula i es gestiona aquesta energia dins la infraestructura elèctrica. Red Eléctrica ha fet el primer pas, però el repte real és assolir la mateixa coherència i previsió que Portugal va mostrar fa cinc anys, en un moment en què la velocitat de la transició global exigeix resultats tangibles i immediats.
Ramon Gallart
