Energia Solar des de l'Espai.

En un atrevit pas cap a una nova era de l’energia espacial, la startup Star Catcher preten convertint en realitat una idea que durant dècades ha semblat pròpia de la ciència-ficció. 

Generar energia solar a l’espai i distribuir-la entre satèl·lits. El seu plantejament, tan enginyós com pragmàtic, podria marcar un abans i un després en la manera com s’alimenten els dispositius que orbiten al voltant de la Terra.

Durant anys, el concepte d’energia solar espacial ha estat vinculat a visions colossals, amb immenses plataformes de panells solars en òrbita enviant energia a la superfície terrestre. Tot i que la idea és científicament plausible, els reptes tècnics, logístics i econòmics han impedit portar-la a gran escala. Star Catcher, però, ha decidit replantejar aquesta visió amb un enfocament més modest però molt més realista: en lloc d’intentar abastir la Terra, proposa subministrar energia directament a altres satèl·lits en òrbita baixa, convertint-se en una mena de xarxa elèctrica orbital.

Els seus satèl·lits, concebuts com a nodes de potència, actuaran com petites centrals solars que transmetran energia a aparells situats en trajectòries properes. Aquest plantejament no només simplifica enormement el sistema tècnic, sinó que també respon a una necessitat creixent. Amb la previsió que hi hagi fins a 50.000 satèl·lits operatius l’any 2030, la demanda d’energia en òrbita serà més important que mai. En aquest context, poder disposar d’una font d’energia externa que allargui la vida útil dels satèl·lits o els permeti operar a potències més altes és un avantatge que pot marcar la diferència.

Cada node de potència de Star Catcher, amb un pes aproximat de 800 kg i situat a uns 1.500 km d’altitud, pot servir diversos satèl·lits clients. En una indústria on cada gram compta i on el cost de llançament és un factor crític, externalitzar part de l’energia és una opció molt atractiva per a molts operadors.

Malgrat trobar-se en una fase inicial, la startup ja ha aconseguit un finançament de 12,25 milions de dòlars i ha despertat l’interès de diversos clients potencials. El pas decisiu arribarà a finals del 2025, quan es preveu el llançament del primer satèl·lit de demostració. Si la prova confirma la viabilitat del sistema, l’empresa té l’ambició de desplegar fins a 200 nodes de potència en el futur.

Tot i que molts experts consideren que la viabilitat tècnica del projecte és prometedora, la seva viabilitat econòmica encara desperta interrogants. Alguns especialistes hi veuen un mercat de nínxol clar, mentre que d’altres recomanen prudència, tot i reconèixer l’encert d’apostar per un projecte progressiu i escalable.

A mesura que Star Catcher avanci, podria redefinir la manera com s’alimenten els satèl·lits en un espai cada vegada més concorregut. Tant si el seu enfocament esdevé un nou estàndard com si obre la porta a projectes encara més ambiciosos, el cert és que la indústria espacial segueix amb atenció els seus moviments. En un moment en què la humanitat mira cap a la Lluna, Mart i més enllà, la idea d’una infraestructura energètica orbital ja no sembla tan llunyana, i Star Catcher podria ser un dels seus pilars fonamentals.

Ramon Gallart

Fonts:
https://www.energy.gov/space-based-solar-power
https://www.esa.int/Enabling_Support/Space_Engineering_Technology/SOLARIS/Space-Based_Solar_Power_overview

La decisió sobre les nuclears vista des de la Via Làctia.

La votació al Congrés que va tombar l’esmena del PP per eliminar les dates de tancament de les nuclears, amb l’abstenció decisiva de Junts, s’ha presentat com una batalla estratègica sobre el futur de les nuclears i del model energètic. 

En realitat, és més aviat un símptoma que no pas una solució: confirma que continuem improvisant en lloc de pensar en gran. 

I quan dic “pensar en gran” no em refereixo només a mirar a l’horitzó del 2035, sinó a aixecar realment la mirada, des les nuclears fins a la Via Làctia.

El moviment del PP, intentant colar una modificació nuclear en una llei que no hi tenia res a veure, sense informes tècnics ni consulta al CSN, no era una aposta seriosa per a un nou model energètic; era un gest polític. 

El rebuig de l’esmena tampoc no resol res: amb dates o sense dates, les empreses poden demanar pròrrogues igualment i el CSN continuarà sent qui tingui l’última paraula. El problema no és jurídic, és de model. 

A Catalunya, això es tradueix en una única certesa: la incertesa. Les centrals nuclears són una peça clau del sistema elèctric, però no hi ha un calendari clar ni consensuat, el desplegament de renovables acumula anys de retard i el territori que viu de la nuclear no té cap full de ruta sòlid per al “dia després”. Les Terres de l’Ebre continuen atrapades entre l’esperança d’un miracle i la por a una catàstrofe econòmica, i mentrestant ningú no fa l’esforç seriós d’imaginar què podria ser una transició justa, planificada i amb ambició.

Al mateix temps, a Madrid el debat s’ha convertit en un espectacle permanent. El PP busca una narrativa “pro-nuclear” per diferenciar-se, el PSOE defensa el calendari actual sense accelerar de debò les alternatives, Podem i Bildu es mantenen en una oposició més ideològica que estratègica i Junts opta pel càlcul parlamentari sense assumir una posició clara sobre quin model energètic vol per a Catalunya. Enmig d’aquest escenari, el país queda atrapat en la pitjor opció possible: la indefinició.

És aquí on resulta útil mirar-se aquest debat amb les ulleres de l’astronomia. En el camp de la recerca de vida a l’univers, hi ha una idea coneguda com la Rare Earth hypothesis: la vida complexa seria extraordinàriament rara perquè requereix una combinació gairebé irrepetible de factors, des d’una lluna gran fins a una composició química molt específica. Si a l’equació de Drake hi anem afegint condicions i més condicions, el resultat tendeix a zero. Som únics, irrepetibles, quasi miraculosos. Doncs bé, la política energètica catalana i espanyola sembla haver comprat, sense dir-ho, una versió reduïda d’aquesta hipòtesi: el nostre esquema actual (nuclears longeves, poques renovables, molta dependència externa) es tracta com un equilibri fràgil que no es pot tocar massa. Qualsevol canvi es viu sobretot com una amenaça, no com una oportunitat.

Però l’astronomia també ens ofereix una altra imatge possible. Potser hi ha moltes maneres diferents d’arribar a la vida intel·ligent; potser no hi ha un únic camí estret, sinó múltiples camins paral·lels que no s’assemblen gaire al nostre i que també funcionen. Traduït al nostre debat, vol dir que hi ha moltes maneres d’assegurar energia, prosperitat territorial i seguretat de subministrament. 

El problema és que nosaltres només discutim si allargar o no una sola peça del sistema, en lloc de repensar tot el conjunt.

Aquí entra en joc el principi copernicà, segons el qual no som especials: el lloc on vivim i el moment en què existim haurien de ser, en general, típics. Això funciona molt bé per explicar coses com Neptú: si nosaltres tenim Neptuns, és raonable pensar que altres sistemes planetaris també en tinguin. Però aquest principi falla quan el fem servir per parlar d’allò que és imprescindible per a la nostra existència. No podem assumir que totes les atmosferes tindran oxigen només perquè la nostra en té. La versió refinada d’aquest avís és el principi antròpic feble: només pots observar l’univers des d’un lloc on les condicions et permeten existir. Que tu siguis aquí no vol dir que aquest “aquí” sigui habitual; només vol dir que és viable.

Això ens hauria de fer desconfiar d’un cert “excepcionalisme nuclear” que contamina el debat. El fet que l’energia nuclear tal com l’hem gestionada fins ara hagi estat clau per al nostre sistema elèctric no implica que no hi hagi alternatives realistes. Si fóssim conseqüents amb el pensament científic, ens plantejaríem seriosament aquesta pregunta: 

Si avui haguéssim de dissenyar de zero el mix energètic de Catalunya, amb el coneixement i la tecnologia actuals, faríem exactament el mateix que tenim? 

Acceptaríem la mateixa concentració de risc en pocs reactors, la mateixa dependència de combustibles fòssils, el mateix menyspreu de facto per les renovables distribuïdes i per l’eficiència? 

És difícil respondre que sí amb honestedat intel·lectual.

Un altre concepte astronòmic que ens pot servir és l’escala de Kardashev, que classifica les civilitzacions segons la seva capacitat d’aprofitar energia. Una civilització de Tipus I aprofita pràcticament tota l’energia disponible al seu planeta; una de Tipus II, tota l’energia de la seva estrella; una de Tipus III, la de tota la galàxia. 

Nosaltres ni tan sols hem arribat a ser una civilització de Tipus I, ni a escala global ni, encara menys, a escala catalana. 

Estem molt lluny d’utilitzar de manera racional i sostenible tota l’energia que ens arriba en forma de sol, vent, onatge o biomassa, i malgrat això discutim el futur de les nuclears com si fos gairebé l’única clau del sistema.

Una “Catalunya Type I” no seria una Catalunya tapada de ciment i aerogeneradors mal posats, sinó un país que aprofita a fons el potencial renovable del seu territori amb criteris ambientals i socials, que redueix dràsticament el malbaratament energètic, que reparteix millor les oportunitats econòmiques més enllà dels pols tradicionals i que integra tecnologies (inclosa, si cal, la nuclear) dins d’un pla coherent i temporalitzat, no com pedaços de darrera hora. En aquest esquema, el debat sobre la pròrroga de les nuclears no desapareix, però canvia de categoria: deixa de ser “el” tema i es converteix en un instrument més al servei d’una estratègia clara.

En el debat sobre la vida extraterrestre, Hart’s Fact A ens recorda una realitat tan simple com contundent: aquí, ara mateix, no convivim amb cap altra civilització tecnològica. Això implica que no hi ha hagut, com a mínim a la nostra galàxia, una onada de civilitzacions expansives que ho hagin colonitzat tot, perquè si fos així, difícilment seríem aquí. En el nostre terreny, també tenim un “fet A” incòmode: 

Catalunya no té avui un pla energètic que combini seguretat de subministrament, descarbonització i desenvolupament territorial d’una manera creïble i compartida. 

Podem encadenar discursos, anuncis i calendaris teòrics, però quan mires fredament el conjunt (retards en renovables, incertesa nuclear, dependència del gas, fragilitat de la xarxa, oportunitats perdudes a territoris com les Terres de l’Ebre) es fa evident que el que falla no és una esmena al Congrés, sinó l’absència d’un model.

Les darreres recerques sobre l’origen de la vida apunten que aquesta podria haver aparegut molt aviat a la Terra, potser només 200 milions d’anys després de la formació dels oceans. En termes còsmics, és un sospir. Això suggereix que, en condicions adequades, posar en marxa la vida potser no és tan difícil; el que és lent és el camí fins a una civilització capaç de preguntar-se per tot això. En canvi, la nostra política energètica sembla funcionar a l’inrevés: 

Tenim una combinació molt favorable de tecnologia, capital i coneixement per fer una transició, però el que frena no és la física, és la política. 

No és impossible planificar el futur de les nuclears amb una estratègia clara per a les Terres de l’Ebre; no és impossible desplegar renovables amb consens i retorn local; no és impossible dissenyar un model que combini seguretat, clima i oportunitats territorials. El que sembla “difícil”, en realitat, és assumir costos polítics a curt termini per guanyar coherència a llarg termini.

Quan busquem vida fora de la Terra, distingim entre biosignatures (empremtes de la química de la vida en una atmosfera i tecnosignatures, traces de tecnologia avançada). Cap d’aquests senyals és fàcil d’interpretar; molts poden ser falsos positius. En energia passa una cosa semblant: no n’hi ha prou amb alguns megawatts instal·lats o amb una votació concreta per concloure que “anem bé”. 

Els veritables indicadors d’un model coherent serien calendaris creïbles i respectats, inversions sostingudes en renovables i en xarxa, plans concrets de reindustrialització i transició justa per als territoris afectats i institucions reguladores amb autonomia i prestigi. 

El que tenim ara s’assembla més a un mosaic de senyals contradictoris que no permeten saber si hi ha un autèntic projecte de fons o només soroll.

En astronomia hi ha una limitació fonamental: no es pot provar un negatiu. No és possible demostrar que no hi ha vida a Mart ni que estem sols a la galàxia; només podem acumular resultats i anar restringint possibilitats. 

En política energètica, però, fem servir molt alegrement negatius absoluts com a arguments: “no hi ha alternativa realista”, “és impossible fer-ho d’una altra manera”. 

No podem demostrar amb certesa matemàtica que aquestes frases siguin falses, però podem fer el que fa la bona ciència: ampliar el camp de possibilitats, explorar camins nous, acceptar que les nostres intuïcions estan condicionades pel que hem fet fins ara.

L’episodi del Congrés no canviarà gairebé res a curt termini: les dates oficials continuaran, les empreses podran seguir demanant pròrrogues i el CSN mantindrà la clau última. Però sí que ha servit per fer més visible una cosa que ja sabíem: 

Que continuem sense una política energètica coherent, i que això, a Catalunya, pot acabar tenint un cost alt, sigui en forma de pròrrogues improvisades per necessitat, sigui en forma d’un tancament sense alternatives preparades. 

Potser és hora d’aprendre una mica de com la ciència afronta la gran pregunta de si som sols a l’univers: reconèixer el que sabem i el que no sabem, admetre els nostres biaixos i desitjos i construir escenaris basats en evidències i models, no en improvisacions i càlculs de curt termini. Si algun dia volem ser, metafòricament, una civilització “Kardashev Type I” catalana (un país capaç d’aprofitar de manera intel·ligent l’energia del seu territori), haurem de deixar de veure ovnis a cada votació i començar a fer el que la ciència fa millor: preguntar-se seriosament, planificar amb rigor i acceptar que la pitjor opció no és equivocar-se, sinó renunciar a pensar el futur.

Ramon Gallart

Quan l’energia no és per a tothom.

El sector energètic europeu es troba immers en un procés de profunda transformació els qual redefineix no només la manera com es genera i consumeix electricitat, sinó també les relacions de poder i dependència econòmica dins del continent. 

La descarbonització, impulsada per l’European Green Deal i els objectius de neutralitat climàtica per al 2050, obliga a repensar completament el mix energètic i les infraestructures de generació, transport i emmagatzematge. Aquesta transició, tot i necessària i urgent, presenta una dualitat clara: 

D’una banda, l’expansió de les energies renovables ha reduït emissions i ha disminuït la dependència dels combustibles fòssils importats; de l’altra, ha introduït noves formes d’inestabilitat i incertesa al mercat elèctric.

La intermitència de les fonts renovables i la volatilitat dels preus, amplificada per un sistema marginalista poc adaptat a les noves realitats, han evidenciat la fragilitat d’un model de mercat que prioritza la competència teòrica per sobre de l’estabilitat social. La crisi energètica desencadenada pel conflicte d’Ucraïna ha deixat al descobert la vulnerabilitat estructural d’Europa: 

La seva dependència del gas rus i la manca d’una estratègia comuna realment coordinada. 

Els esforços per diversificar fonts i impulsar l’hidrogen verd són passos importants, però encara insuficients. 

El problema és que la política energètica europea es troba fragmentada entre interessos estatals i corporatius, amb un excés de normatives i una manca d’integració efectiva dels mercats nacionals. El resultat és un sistema que sovint beneficia els grans actors i castiga els consumidors i petites empreses.

En el cas d’Espanya, la paradoxa és evident. És un dels països amb més potencial per liderar la transició energètica, però alhora manté un mercat altament concentrat i una regulació que tendeix a afavorir els oligopolis tradicionals. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima marca una direcció ambiciosa, però la seva implementació topa amb obstacles estructurals: 

Una fiscalitat que penalitza el petit productor, retards burocràtics que frenen el desenvolupament de projectes renovables i una manca de planificació clara en matèria d’emmagatzematge i flexibilitat de la xarxa. 

La transició espanyola, per tant, corre el risc de ser més una substitució tecnològica que un canvi de paradigma.

El sistema continua reproduint dinàmiques centralitzades i verticals. Les grans corporacions impulsen macroprojectes eòlics i fotovoltaics amb impactes territorials significatius, mentre que l’autoconsum i les comunitats energètiques avancen amb lentitud i obstacles administratius. Alhora, el debat sobre els preus i peatges continua marcat per una opacitat reguladora que perpetua els privilegis dels grans actors del sector. La manca de transparència i la captura reguladora són, probablement, un dels principals frens per a una veritable democratització energètica.

A Catalunya, la situació és encara més complexa. Malgrat un discurs polític favorable a la sobirania energètica, el territori pateix un endarreriment notable en la instal·lació de renovables. Les traves administratives, la resistència social a projectes percebuts com a imposicions externes i la dependència històrica de l’energia nuclear i de les importacions han generat una dependència estructural difícil de trencar. 

El model energètic català ha estat més reactiu que transformador, i la seva capacitat d’autogovern en aquest àmbit continua molt limitada pel marc estatal i europeu. 

No obstant això, es poden detectar brots de canvi: el creixement de cooperatives energètiques, les iniciatives municipals d’autoconsum compartit i els projectes pilot d’hidrogen verd al Camp de Tarragona i l’Empordà apunten cap a un model més descentralitzat i arrelat al territori.

En paral·lel, la digitalització i la intel·ligència artificial emergeixen com a eines fonamentals per optimitzar la gestió energètica. Les aplicacions d’IA permeten predir millor la demanda i la generació renovable, gestionar xarxes intel·ligents en temps real i millorar l’eficiència global del sistema. Tanmateix, aquesta transformació comporta nous riscos: 

Una major dependència tecnològica, vulnerabilitats en ciberseguretat i desequilibris en l’accés i el control de les dades. 

Si la governança digital del sistema energètic queda en mans d’unes poques corporacions tecnològiques o energètiques, el resultat pot ser una nova concentració de poder disfressada de modernització.

El futur del sector elèctric europeu, espanyol i català es decidirà en la manera com s’afrontin tres grans reptes: la democratització i participació ciutadana, la sobirania tecnològica i reguladora, i la justícia territorial i social. Sense una ciutadania empoderada i comunitats energètiques fortes, la transició serà només un canvi d’infraestructura, no de model. Sense control públic i transparència, la digitalització i la intel·ligència artificial poden convertir-se en noves eines de dependència. I sense una distribució justa dels costos i beneficis, la transició podria aprofundir les desigualtats existents.

La lectura crítica del document Energy and AI revela que, més enllà dels avenços tècnics, la transició energètica és sobretot un repte polític i social. Cal un nou pacte energètic europeu basat en la sobirania, la sostenibilitat i la justícia social, on la tecnologia sigui un mitjà al servei del benestar col·lectiu i no un fi en si mateixa. Només així l’energia podrà deixar de ser un instrument de poder per convertir-se en un bé comú, gestionat de manera democràtica i responsable.

Ramon Gallart

Entre la Transició i la Realitat, una Mirada Combinada al Futur Energètic.

Fa uns dies vaig publicar un article sobre el Global Energy Perspective 2025 de McKinsey, on analitzava com aquest informe reflecteix la maduresa de la transició energètica després d’una dècada de canvis tecnològics, geopolítics i industrials. 

Avui reprenc aquella reflexió per incorporar-hi una nova mirada: la del BP Energy Outlook 2025, un document elaborat per una de les principals empreses del sector dels combustibles fòssils, que ofereix una perspectiva complementària i, en alguns aspectes, més pragmàtica, sobre el futur energètic mundial. La finalitat d’aquest article és, per tant, posar en diàleg aquestes dues fonts de referència per obtenir una opinió més global que combini la visió analítica i transversal de McKinsey amb la lectura econòmica i de mercat que aporta BP.

L’any 2025 es troba immers en una etapa de redefinició energètica profunda, on la descarbonització avança però a un ritme insuficient per assolir els objectius de l’Acord de París. Tant McKinsey com BP coincideixen que la transició s’està veient condicionada per tres forces interconnectades: 

1.- La necessitat d’assegurar l’abastiment energètic,

2.- El cost de les tecnologies netes i,

3.- La creixent pressió per reduir emissions sense comprometre el creixement econòmic. 

Aquesta tensió, present en tots dos informes, configura el relat central d’un sistema que canvia, però que encara depèn fortament dels combustibles fòssils i de la seva evolució en els mercats internacionals.

Les conclusions de McKinsey es basen en tres escenaris els quals, la consultora preveu que el món no arribarà a limitar l’escalfament global a 1,5 °C, amb temperatures que oscil·larien entre 1,9 i 2,7 °C el 2100. BP arriba a resultats similars, amb escenaris com Accelerated, Net Zero i New Momentum, on l’objectiu de neutralitat climàtica es veu igualment compromès. Tots dos coincideixen que la demanda energètica global continuarà creixent almenys fins a mitjan segle, impulsada per l’expansió econòmica de l’Índia, el Sud-est Asiàtic i l’Àfrica. Una dada destacada de McKinsey mostra que menys del 45% de la població mundial consumeix actualment més del 80% de l’energia global, un desequilibri que es revertirà progressivament a mesura que les economies emergents augmentin la seva intensitat energètica.

L’electrificació emergeix com el fil conductor dels dos estudis. BP i McKinsey consideren que el futur de l’energia serà eminentment elèctric, amb una combinació de fonts renovables, gas natural i nuclears. McKinsey destaca que la demanda elèctrica podria duplicar-se abans del 2050, impulsada per la indústria, la climatització d’edificis i l’expansió dels centres de dades associats a la intel·ligència artificial (IA). Aquesta és, de fet, una de les grans novetats de la dècada: la IA i el processament massiu d’informació s’han convertit en nous motors estructurals de consum elèctric. Els càlculs de McKinsey indiquen que la demanda energètica d’aquests centres creixerà un 17% anual fins al 2030, i que només als Estats Units podrien representar fins al 14% del consum total d’electricitat. Aquesta concentració crea noves tensions en les xarxes i obliga a invertir en infraestructura més robusta i flexible.

BP observa el mateix fenomen des d’una òptica més macroeconòmica i adverteix que l’augment del consum derivat de la IA podria neutralitzar bona part dels guanys d’eficiència energètica assolits en altres sectors. Alhora, la companyia reconeix que la mateixa IA pot esdevenir una eina poderosa per optimitzar la gestió de xarxes i la integració de renovables, convertint-se així en una font de resiliència. Tant BP com McKinsey coincideixen que el paper de la IA serà ambivalent: augmentarà la demanda energètica a curt termini, però també millorarà l’eficiència sistèmica a llarg termini.

Un altre element de valor que apareix en ambdós informes és la persistència dels combustibles fòssils. McKinsey preveu que el 2050 el petroli, el gas i el carbó encara representaran entre el 41% i el 55% del consum energètic mundial, mentre que BP situa aquesta xifra al voltant del 40%. Això reflecteix una realitat: 

La transició serà més llarga del que s’esperava i requerirà tant innovació com polítiques més decidides. 

Els dos autors coincideixen també en la importància de la seguretat energètica com a nou eix de decisió política després dels xocs de preus i de les crisis geopolítiques recents. Europa i el Japó, segons McKinsey, n’ofereixen exemples clars, amb estratègies que busquen reduir la dependència exterior mentre mantenen la competitivitat industrial.

Tot i compartir diagnòstic, la diferència de perspectiva entre els dos estudis és evident. McKinsey adopta una mirada més estructural i tecnològica, confiant en el progrés de les bateries, la solar i la captura de carboni com a acceleradors del canvi. BP, en canvi, manté una lectura més pragmàtica i econòmica, advertint sobre la lentitud dels canvis en el mercat i la volatilitat dels preus. 

La consultora parla de transformació; la petroliera, d’adaptació gradual.

Hi ha, a més, un tema emergent que tots dos informes només apunten però que té implicacions profundes: 

El paper de la generació distribuïda i l’autoconsum en el futur de les xarxes elèctriques. L’expansió de la fotovoltaica domèstica i industrial, combinada amb bateries i microxarxes, pot reduir la demanda centralitzada i alterar la lògica de les inversions en distribució. 

McKinsey suggereix que aquesta descentralització pot estabilitzar la xarxa si s’integra digitalment, mentre que BP alerta que podria reduir la rendibilitat de les infraestructures existents i requerir una nova regulació per assegurar l’equitat tarifària. Si traduïm aquestes visions a una taula conceptual, McKinsey veu en l’autoconsum una oportunitat d’innovació i digitalització, mentre que BP el percep com una amenaça per al model tradicional de negoci elèctric. En ambdós casos, el missatge és clar: 

El creixement de la generació distribuïda no eliminarà la necessitat de xarxes, però les transformarà completament. 

La seva expansió física es moderarà, però augmentarà la necessitat de xarxes intel·ligents capaces de gestionar fluxos bidireccionals i variacions horàries extremes.

La comparació entre el Global Energy Perspective 2025 i el BP Energy Outlook 2025 mostra dues cares d’una mateixa moneda. McKinsey ofereix una visió de llarg abast, orientada a la sostenibilitat i la innovació, mentre BP aporta la lectura realista d’un mercat encara dominat per la dependència dels combustibles tradicionals i per la incertesa política. Entre ambdues mirades emergeix una conclusió inequívoca: 

La transició energètica no serà només una qüestió de generació neta, sinó de gestió intel·ligent del sistema. 

La IA, com a gran consumidor i gestor d’energia, i l’autoconsum, com a força descentralitzadora, definiran els pròxims anys una nova arquitectura energètica més fragmentada, però també més resilient. El repte no és tant produir més energia, sinó coordinar millor la seva distribució i ús, en un món que exigeix sostenibilitat sense renunciar al creixement.

Ramon Gallart

Europa Davant una Nova Etapa de Creixement: Menys Energia, més Eficiència i Reptes per a Espanya i Catalunya.

L’informe Global Energy Perspective 2025 de McKinsey & Company ofereix un ampli i detallat anàliside les tendències energètiques globals fins a mitjan segle XXI. 

Es tracta d’un document amb una gran solidesa tècnica i una voluntat clara d’aportar una visió basada en dades, que resulta útil tant per a responsables polítics com per a empreses del sector. Encara que pugui semblar un enfocament neutral, crec que s’hi poden detectar alguns biaixos i limitacions que cal observar amb mirada crítica i posant-ho en context, especialment des de la perspectiva europea, espanyola i catalana.

L’informe reconeix que el món es troba encara lluny d’assolir els objectius de l’Acord de París, ja que cap dels tres escenaris presentats:

1.-Slow Evolution, 

2.- Continued Momentum i,

3.- Sustainable Transformation,

Aconsegueix limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 °C. Tot i això, el relat global que s’hi construeix tendeix a transmetre una sensació de progrés sostingut i controlat. Aquesta confiança en una transició energètica ordenada pot semblar optimista si es té en compte la magnitud dels reptes socials, polítics i tecnològics que encara queden per resoldre. L’informe posa molt d’èmfasi en l’eficiència econòmica i en la competitivitat, però dedica menys espai a la dimensió social o territorial de la transició, que és on sovint es troben les principals tensions.

McKinsey admet que els combustibles fòssils continuaran tenint un pes considerable en el mix energètic mundial (entre el 41% i el 55% el 2050) i que tecnologies com l’hidrogen verd o la captura de carboni encara trigaran anys a desplegar-se plenament. Aquesta previsió reflecteix una lectura realista del mercat, però alhora deixa entreveure una certa resignació davant la lentitud de la descarbonització. L’informe aposta per una “transició pragmàtica”, guiada per la rendibilitat econòmica i la seguretat de subministrament, dos valors que guanyen pes en un context de tensions geopolítiques i d’incertesa global. Tot i que aquesta visió és comprensible, pot acabar relegant el principi de sostenibilitat a un segon pla si no s’acompanya d’un impuls polític decidit.

En el cas d’Europa, l’informe reconeix el seu paper de líder normatiu i la seva aposta per un model energètic més net i integrat. Polítiques com el Clean Industrial Deal o la Renewable Energy Directive mostren una voluntat clara d’alinear la competitivitat amb la descarbonització. No obstant això, McKinsey adverteix que la Unió Europea s’enfronta a un repte important: 

Mantenir aquesta ambició en un entorn global on altres potències, com els Estats Units o la Xina, combinen polítiques verdes amb una forta protecció industrial i grans programes d’inversió pública. 

A més, els increments de costos en materials i components clau, com transformadors o bateries, posen de manifest que la transició energètica europea continua sent vulnerable a les disrupcions de les cadenes de subministrament globals. Aquesta observació la considero encertada i apunta a la necessitat de reforçar la producció pròpia de tecnologia energètica dins del continent Europeo.

Per a Espanya, l’informe suposa tant un repte com una oportunitat. El país disposa d’un dels majors potencials d’energia solar i eòlica d’Europa, i les previsions indiquen que podria convertir-se en un actor rellevant dins de la transició verda continental. Tanmateix, la implementació pràctica d’aquest potencial no està exempta de dificultats. El desplegament massiu de parcs renovables sovint genera tensions amb les comunitats locals i planteja qüestions sobre la planificació territorial i la participació ciutadana. L’informe de McKinsey no entra en aquests detalls, ja que el seu enfocament és global i econòmic, però crec que seria desitjable que en futures edicions incorporés amb més profunditat els factors socials i territorials de la transició. D’altra banda, l’avís sobre la necessitat d’assegurar la competitivitat industrial és pertinent:

Espanya haurà de trobar un equilibri entre la reducció d’emissions i el manteniment d’un sector productiu fort, especialment en àmbits intensius en energia com la indústria química o metal·lúrgica.

Catalunya, en aquest context, reflecteix una situació intermèdia. Disposa d’un teixit empresarial i tecnològic avançat, amb capacitat per impulsar innovacions en àmbits com l’eficiència energètica, la digitalització de les xarxes i la mobilitat elèctrica. No obstant això, el seu grau de dependència energètica exterior continua sent alt, i el ritme de desplegament de renovables és encara insuficient per assolir els objectius de 2030. L’informe, tot i no analitzar el cas català específicament, ofereix algunes pistes útils: per exemple, assenyala el creixement accelerat de la demanda elèctrica derivada dels centres de dades i de la indústria digital, un fenomen que pot tenir un impacte notable en territoris com Catalunya si no es planifica adequadament la seva integració a la xarxa elèctrica.

Sobre l’evolució prevista de la demanda energètica i del creixement econòmic mundial fins a mitjans de segle, mostra implicacions clares per a Europa i, indirectament, per a Espanya i Catalunya. La principal conclusió és que la demanda energètica global continuarà creixent, però amb un ritme desigual segons la regió. 

A Europa, aquest augment serà molt més moderat o fins i tot tendirà a l’estancament, a causa de l’eficiència energètica, l’electrificació i la dinàmica demogràfica. 

Segons les projeccions de McKinsey, el continent assolirà un màxim de demanda d’energia abans del 2030, després del qual s’espera un descens progressiu. Els combustibles fòssils perdran pes, mentre que l’electricitat, especialment d’origen renovable, experimentarà un fort creixement, impulsada per la descarbonització del transport i la indústria.

Aquesta transformació implica un canvi profund del model econòmic europeu, ja que la dependència creixent de l’electricitat exigirà grans inversions en xarxes, sistemes d’emmagatzematge i infraestructures digitals. La producció local d’energia renovable pot afavorir un cert reequilibri territorial i reduir la dependència exterior, però també pot generar tensions de planificació i conflictes d’ús del sòl. Europa, hauria d’assumir que el seu creixement econòmic serà més limitat, d’entre l’1% i l’1,5% anual fins al 2050, en contrast amb el 2,6% mundial. Aquest menor dinamisme es deu a l’envelliment de la població, als costos elevats de la transició energètica i a la competència global per recursos crítics com metalls i tecnologia. Tot i això, el continent podria mantenir un nivell de prosperitat elevat si aconsegueix impulsar la innovació en energia, digitalització i eficiència industrial.

En el cas d’Espanya, si be és cert que el país té una posició privilegiada dins d’Europa gràcies al seu gran potencial renovable, especialment solar i eòlic. Aquesta característica pot traduir-se en un avantatge competitiu si s’aprofita per desenvolupar noves cadenes de valor associades, com la producció d’hidrogen verd o la fabricació de components tecnològics. McKinsey suggereix que els països del sud d’Europa podrien sumar entre 0,3% i 0,6% addicional al seu creixement anual del PIB si aprofiten aquestes oportunitats. Tot i així, el risc és que la transició es limiti a un paper d’exportadors d’energia sense consolidar una base industrial pròpia. Això exigiria polítiques actives d’inversió, formació i desenvolupament tecnològic per evitar que la nova economia verda reprodueixi dependències anteriors.

Catalunya, dins d’aquest marc, comparteix amb Europa la tendència cap a un creixement econòmic moderat i una demanda energètica estable, però amb característiques pròpies. El seu teixit econòmic, molt orientat als serveis i a la indústria tecnològica, pot aprofitar la transició per impulsar la innovació i la millora de la productivitat. No obstant això, la dependència energètica exterior i el lent desplegament de renovables continuen sent punts febles. El creixement futur a Catalunya probablement no vindrà tant de l’augment del consum energètic com de l’eficiència, la digitalització i la creació de nous serveis vinculats a la gestió intel·ligent de l’energia.

En conjunt, les previsions de McKinsey apunten cap a un nou model de creixement europeu menys expansiu i més eficient. Europa, Espanya i Catalunya podrien assolir una economia més sostenible, però també més lenta en termes de volum. El repte serà mantenir la competitivitat i la cohesió social en un context en què el progrés no es mesurarà tant pel creixement del consum com per la qualitat i la sostenibilitat del sistema productiu. Si s’aconsegueix orientar la transició energètica cap a la innovació, la participació ciutadana i la reindustrialització verda, aquesta nova etapa podria representar no només un canvi tecnològic, sinó una redefinició del model econòmic i social europeu.

En conjunt, Global Energy Perspective 2025 és un treball que permet comprendre les dinàmiques globals del sector energètic i els escenaris possibles de transició. Aporta una base tècnica sòlida i realista, però tendeix a simplificar algunes dimensions socials i institucionals de la transformació energètica. El seu enfocament, més proper a la lògica del mercat que a la de la governança pública, pot ser útil per a la presa de decisions empresarials, però requereix ser complementat amb visions més holístiques que tinguin en compte la cohesió social, la sobirania energètica i la justícia climàtica.

La seva lectura, en definitiva, convida a reflexionar sobre la necessitat d’una transició energètica que sigui alhora econòmicament viable, socialment inclusiva i ambientalment justa. A Europa, Espanya i Catalunya, això implica no només avançar en tecnologia i eficiència, sinó també repensar els models de governança, garantir la participació ciutadana i assegurar que els beneficis de la transició es distribueixin de manera equitativa. McKinsey ofereix un full de ruta global, però la seva aplicació real dependrà, sobretot, de la capacitat de cada territori per adaptar-lo a la seva realitat política, econòmica i social.

Ramon Gallart

Digitalització i Transició Energètica Com a Reptes de Connectar el Futur Elèctric Europeu.

En plena cursa cap a la descarbonització, la digitalització s’ha convertit en el motor invisible que impulsa el canvi del sistema elèctric europeu. 

El recent informe Digital Solutions for Handling Connection Requests de la DSO Entity (octubre de 2025) ofereix una visió privilegiada sobre com les empreses distribuïdores d’electricitat (DSO) estan transformant la gestió de les sol·licituds de connexió a la xarxa, una tasca aparentment tècnica però fonamental per al futur energètic del continent.

Les xarxes de distribució són avui el punt de contacte entre milions de consumidors i la nova infraestructura elèctrica que ha de sostenir vehicles elèctrics, bombes de calor, plaques solars o centres de dades. Aquesta allau de noves connexions ha fet aflorar tensions estructurals —des de la manca de capacitat de la xarxa fins a la lentitud burocràtica— que només poden abordar-se amb una transformació digital profunda i coordinada.

La digitalització permet reduir els temps de resposta, millorar la transparència i oferir serveis més accessibles. Plataformes com el “Balcão Digital” de Portugal o l’“Intelligent Grid Platform” d’E.ON a Alemanya en són exemples paradigmàtics: gràcies a la integració amb sistemes GIS i a l’automatització dels fluxos de treball, el temps de processament d’una sol·licitud s’ha reduït de diverses hores a minuts. Tanmateix, la tecnologia no és suficient per si sola: cal una simbiosi entre innovació tècnica, reforma reguladora i canvi cultural dins les pròpies organitzacions.

Un dels aspectes més interessants de l’informe és com les DSO equilibren eficiència i inclusivitat. Moltes mantenen canals tradicionals —atenció presencial o telefònica— al costat dels portals digitals, conscients que no tots els usuaris tenen la mateixa alfabetització digital. Aquesta aposta per la multicanalitat pot semblar menys eficient, però reflecteix una responsabilitat social: garantir que la transició energètica sigui també una transició justa.

El document també alerta que els principals colls d’ampolla no són sempre tecnològics. Els retards en els permisos administratius i la dependència de la cadena de subministrament continuen sent els grans entrebancs per a molts projectes. La digitalització pot accelerar els processos interns, però sense una millor coordinació entre actors —municipis, reguladors, operadors de transport i empreses— els avenços seran parcials. Així, la col·laboració institucional i l’intercanvi de dades segures i interoperables emergeixen com a requisits essencials.

Més enllà dels processos, la digitalització redefineix la relació entre operadors i usuaris. Les sol·licituds de connexió deixen de ser tràmits administratius per convertir-se en espais de confiança i coparticipació. L’ús d’intel·ligència artificial per validar documents, fer anàlisis tècniques o generar pressupostos automàtics —com al portal italià Smart Quotation— no sols redueix errors humans, sinó que ofereix respostes immediates i personalitzades. Aquesta nova experiència d’usuari és clau per consolidar la credibilitat de les empreses distribuïdores en un ecosistema cada vegada més descentralitzat i prosumidor.

Però la digitalització també implica riscos i decisions ètiques: la protecció de dades, la ciberseguretat i la transparència en els algoritmes són temes que no poden quedar en segon pla. El principi “seguretat i privacitat des del disseny” ha de ser un pilar estructural, no un afegit posterior. L’informe recorda que l’automatització de processos ha d’anar acompanyada de mecanismes de supervisió i d’una responsabilitat humana clara.

En definitiva, les solucions digitals per a la gestió de sol·licituds de connexió són molt més que una eina tècnica; són una metàfora del nou model energètic: obert, col·laboratiu i orientat a l’usuari. Si Europa vol assolir els seus objectius climàtics, haurà d’entendre que la revolució verda és també una revolució de dades, d’interfícies i de confiança. I que la digitalització, ben aplicada, pot ser el pont que connecti la transició energètica amb la ciutadania.

Ramon Gallart

La Fallida de Natron no Enterra les Bateries de Sodi.

El tancament de Natron Energy, una prometedora empresa emergent de bateries de sodi amb seu a Santa Clara, Califòrnia, va genrar preocupació dins del sector de les energies netes.

El 3 de setembre de 2025, la companyia va cessar les seves operacions per manca de finançament, tan sols un any després d’haver anunciat una fàbrica de 1.400 milions de dòlars a Carolina del Nord amb capacitat per produir fins a 14 GWh de bateries de sodi-ion a l’any. Tot i així, els experts insisteixen que aquest contratemps no suposa la fi d’aquesta tecnologia emergent ni amenaça el seu potencial per substituir les bateries de liti-ion en determinats àmbits.

Natron destacava per la seva aposta pionera en l’ús del Blau de Prússia, un pigment conegut per la seva aplicació en pintures, com a material per als dos elèctrodes de les seves bateries. Aquesta estructura química permetia un intercanvi d’ions més ràpid i costos més baixos, fet que feia els seus productes ideals per a aplicacions estacionàries com l’emmagatzematge d’energia a gran escala o els sistemes de suport elèctric en centres de dades. Amb inversors com Chevron i United Airlines, Natron semblava destinada a consolidar-se com una de les primeres empreses nord-americanes capaces de competir amb el domini asiàtic en aquest camp.

Tanmateix, escalar la producció d’una tecnologia amb baixa densitat energètica va resultar car. Fabricar bateries de baixa densitat energètica requereix més línies de producció per assolir la mateixa capacitat, fet que encareix tant la inversió inicial com els costos operatius. Malgrat haver rebut 19,8 milions de dòlars del programa ARPA-E del Departament d’Energia dels EUA per reconvertir una planta de Michigan, Natron no va poder sostenir el ritme del seu creixement i va tancar les seves portes tant allà com a Califòrnia.

La companyia podria haver estat massa avançada en el temps, oferint solucions per a un mercat; el dels centres de dades, que encara no estava prou madur per adoptar massivament aquesta tecnologia. El seu tancament, juntament amb el de Bedrock Materials mesos abans, reflecteix la volatilitat d’un sector on les innovacions sovint avancen més ràpid que la seva rendibilització comercial.

Mentrestant, la Xina consolida el seu lideratge. Amb més del 75 % de la producció mundial de bateries, el gegant asiàtic ja treballa en bateries de sodi-ion de segona generació, com les del seu fabricant CATL, que ha llançat recentment la marca Naxtra per a vehicles elèctrics. L’avantatge de la Xina rau en la seva capacitat de fabricar a gran escala i en una mà d’obra altament especialitzada, mentre que Occident continua centrant-se més en la innovació que en la industrialització.

Tot i els obstacles, la confiança en el futur del sodi-ion persisteix. Empreses com Mana Battery i Acculon Energy treballen en noves químiques basades en òxids metàl·lics laminats, amb millores potencials en rendiment i cost. Aquestes startups adopten un enfocament pragmàtic: col·laborar amb fabricants existents per accelerar la comercialització sense haver d’assumir despeses desorbitades d’infraestructura, una estratègia inspirada en el model xinès.

Així doncs, el cas de Natron no simbolitza un fracàs tecnològic, sinó les dificultats d’un mercat emergent que encara busca la seva estabilitat industrial. L’evolució de les bateries de sodi-ion continua viva, impulsada per la necessitat global d’alternatives més sostenibles, segures i assequibles. Si alguna lliçó deixa aquesta història, és que la carrera cap al futur de l’emmagatzematge d’energia no es guanyarà només als laboratoris, sinó també a les fàbriques.

Ramon Gallart

La Transició Energètica no és un Rellotge Perfecte.

El determinisme de la mecànica clàssica ens ofereix una imatge elegant d’un univers governat per lleis precises, on conèixer l’estat present d’un sistema n’assegura el futur. 

Per exemple, si sabéssim la posició i la velocitat de totes les partícules, podríem calcular cada esdeveniment, cap al passat o cap al futur, amb exactitud absoluta. És el somni de Laplace: un cosmos precís, previsible i ordenat. Però aquesta visió ideal només funciona en un tauler de billar perfecte, sense fregament ni pèrdua d’energia. Quan sortim del laboratori i entrem al món real, el “soroll” , la fricció, la incertesa, les decisions humanes, trenca la il·lusió del determinisme. I en cap àmbit és tan evident com en la transició energètica europea.

La transició cap a un sistema net i renovable va començar com un projecte quasi “newtonià”: el Pacte Verd Europeu, llançat el 2019, semblava oferir una trajectòria clara i inevitable cap al 2050. Més renovables, menys emissions, un futur descarbonitzat. Però, com en tota teoria, les condicions inicials són rellevants i, en aquest cas, el sistema no és físic sinó socioeconòmic, ple de forces oposades, fluctuacions polítiques i comportaments imprevisibles. el conflicte bèl·lic rus a Ucraïna el 2022 va alterar els paràmetres de partida: la seguretat energètica va passar al primer pla i molts governs van tornar a mirar cap als combustibles fòssils com a recurs d’emergència. El 2024, el viratge polític cap a opcions conservadores i d’extrema dreta va afegir nous termes d’inestabilitat a l’equació, amb pressions per “desregular” i rebaixar ambició climàtica.

Tot i això, les dades mostren un gran progrés. Segons l’anàlisi d’ Eurelectric, gairebé la meitat de l’electricitat europea el 2024 ja provenia de fonts renovables, amb el carbó reduït a menys del 10% i l’energia solar superant-lo per primera vegada. L’eòlica, consolidada com a segona font després de la nuclear, ha mantingut una trajectòria robusta, mentre el gas retrocedeix. Les emissions del sector elèctric van assolir mínims històrics i els preus mitjans de l’electricitat van baixar. Però aquí apareix el “soroll” del sistema: 

La demanda elèctrica no s’ha recuperat amb la força esperada després de la crisi energètica.

El 2024 va registrar un rècord de 1.031 hores amb preu negatiu al mercat majorista, un senyal clar d’una oferta renovable creixent sense prou consum o flexibilitat per absorbir-la.

Aquest desequilibri genera tres riscos concrets que posen en qüestió el “determinisme” de la transició. 

Primer, la canibalització de preus: l’augment d’hores amb preus molt baixos redueix els ingressos efectius (capture prices) de l’eòlica i la fotovoltaica, comprimint la rendibilitat dels projectes, especialment els que depenen del mercat o de PPAs indexats. S&P Global i la premsa financera han assenyalat caigudes de valor en mercats com l’espanyol i l’alemany, i vinculen aquesta tendència a la manca de flexibilitat del sistema i d’emmagatzematge suficient. Si la demanda no creix al mateix ritme que la capacitat renovable, els preus baixos persistiran i els inversors ja s’ho pensaran dues vegades abans de finançar nous projectes.

El segon risc és el curtailment: A Espanya, ja és “la nova normalitat”: hi ha hores en què per restriccions tècniques s’ajusten diversos GW i s’espera que continui el proper estiu per manca de bateries suficients. Això erosiona ingressos i crea incertesa en els fluxos de caixa, un efecte amplificat per l’absència d’un mercat de flexibilitat plenament operatiu. Les bateries podrien ser la solució natural, però encara arrosseguen costos d’inversió i operació elevats, i depenen de senyals de preu prou volàtils i regulacions estables per justificar el negoci.

El tercer risc és l’augment dels peatges de xarxa: Els operadors europeus han d’invertir massivament per connectar renovables i electrificar nous usos finals (transport, calor, indústria). Si la demanda no creix, aquests costos fixos es reparteixen sobre menys kWh, fent pujar el pes dels peatges a la factura elèctrica. Acer i Eurelectric alerten que això pot afectar la competitivitat industrial i la legitimitat social de la transició. Alemanya ja ha intervingut amb subsidis temporals per contenir tarifes el 2025 i preveu retallades per al 2026. Espanya, per la seva banda, ha actualitzat els peatges per al 2025 amb valors més alts derivats d’inversions en xarxa. El missatge de fons és clar: sense creixement de la demanda i mecanismes de suport, els costos de la infraestructura poden convertir-se en un coll d’ampolla econòmic.

Tot plegat ens recorda que la transició energètica no és un rellotge determinista, sinó un sistema complex on la trajectòria depèn de múltiples variables interconnectades: demanda, flexibilitat, tarifes i confiança inversora. Les dades mostren que la direcció és correcta (més renovables i menys emissions), però la velocitat no està garantida. Com en el món de Newton, un petit canvi en les condicions inicials pot alterar tot el futur del sistema. 

En aquest cas, la “condició inicial” que cal revisar és la demanda elèctrica efectiva. 

Sense una electrificació real dels sectors finals (indústria, transport, calor o nous vectors energètics com els dels data centers), el sistema corre el risc de desaccelerar just quan caldria accelerar.

Per mantenir el moviment, calen polítiques actives que sincronitzin oferta, demanda i xarxa. Impulsar el consum “bo” i flexible, reformar tarifes perquè reflecteixin costos reals i incentivar emmagatzematge són claus per estabilitzar ingressos i reduir riscos. Com en la física, no es tracta només de lleis universals sinó de condicions de contorn: la tecnologia pot estar preparada, però sense governança i coherència política, el sistema pot entrar en oscil·lacions perilloses.

Per tant, la física clàssica ens ensenya que amb condicions inicials perfectes el futur és calculable. Però el sistema energètic europeu ens mostra que el futur només és possible si les condicions s’alineen: més flexibilitat, més consum electrificat i més inversió coordinada. Si no, la transició corre el risc de convertir-se en un mecanisme desajustat, amb renovables sense rendibilitat, xarxes sobrecarregades i preus distorsionats. 

Amb polítiques que integrin ciència, economia i societat, Europa pot tornar a apropar-se al somni de Laplace: 

No d’un univers previsible, sinó d’un futur governat per la raó i la voluntat col·lectiva, capaç d’equilibrar les lleis de la natura amb les decisions humanes.

Ramon Gallart

Del P.O. 7.4 a l’Exemple Portuguès: Una Transició Energètica a Dues Velocitats.

L’habilitació de les primeres instal·lacions renovables capaces de participar en el control dinàmic de tensió representa un pas de gran valor per a la integració d’energies netes no gestionables al sistema elèctric espanyol.

Fins ara, aquesta funció essencial per a l’estabilitat de la xarxa havia estat reservada a centrals convencionals, però el nou Procediment d’Operació 7.4 obre la porta a un model més flexible i distribuït. Aquest canvi reforça la seguretat del sistema i afavoreix la participació activa de les renovables en serveis de xarxa, un pas imprescindible en la transició energètica.

Tot i així, la iniciativa arriba amb retard si la comparem amb el que ja fa anys que aplica Portugal. Des del 2020, el país veí obliga totes les plantes generadores de més de 10 MW a prestar el servei de control de tensió, fins i tot en mode nocturn, encara que no produeixin electricitat. Aquesta obligació, derivada del Reglament Europeu 2016/631 i adaptada per la norma portuguesa 73/2020, és no remunerada, però universal: 

Totes les fonts de generació, siguin hidroelèctriques, eòliques o solars, han de poder aportar o absorbir potència reactiva.

Aquesta diferència és rellevant. Mentre Espanya tot just comença a habilitar algunes plantes renovables, Portugal ja disposa d’un sistema madur i homogeni, en què totes les instal·lacions modernes, especialment les solars posteriors al 2020, segueixen consignes de tensió en temps real emeses per REN, l’operador del sistema portuguès. 

Aquest contrast posa de manifest dues filosofies de regulació. Portugal ha optat per un model d’obligació universal i no remunerada, amb una clara disciplina tècnica i amb el suport d’un regulador especialitzat, l’ERSE. Espanya, en canvi, ha anat ajornant reformes estructurals sota un marc institucional més complex, en què la CNMC combina competències d’energia, telecomunicacions i transport, i això ha retardat l’aprovació del nou marc operatiu.

Segons The Portugal News, el país lusità continua destacant com a referent en la gestió i estabilitat del seu sistema elèctric, però també en la seva capacitat per integrar fonts renovables de manera creixent i sostinguda. En un context global on, segons l’informe Renovables 2025 de l’Agència Internacional de l’Energia, la capacitat renovable mundial més que es duplicarà d’aquí al 2030, tot i que encara lluny dels objectius fixats a la COP, Portugal emergeix com un dels països amb més projecció. Actualment, cinc nacions Costa Rica, Nepal, Etiòpia, Islàndia i Noruega, ja freguen el 100% de generació elèctrica renovable, principalment d’origen hidroelèctric. En els pròxims cinc anys, però, Portugal i Xile podrien sumar-se a aquest grup d’avantguarda, assolint prop del 90% d’electricitat renovable, més de la meitat de la qual provindrà de fonts “variables”, com la solar i l’eòlica.

Portugal ocupa actualment el cinquè lloc mundial en percentatge de renovables variables, amb prop del 65%, per davant d’Alemanya o Dinamarca. L’AIE destaca també que el país, juntament amb Alemanya, va ser el primer d’Europa a introduir subhastes acoblades d’energies renovables amb emmagatzematge l’any 2020, una estratègia que, tot i comportar preus inicialment més alts, reforça la flexibilitat del sistema i l’estabilitat de la xarxa. D’acord amb l’informe, s’espera que la solar fotovoltaica recolzi el 80% de l’augment mundial de capacitat renovable en els pròxims cinc anys, i a Portugal hauria de generar almenys un terç de l’electricitat el 2030.

Aquest escenari reafirma que el país lusità ha sabut combinar una regulació clara i exigent amb una visió estratègica de llarg termini. 

Espanya, en canvi, encara està consolidant el seu marc normatiu i tècnic per poder integrar les renovables com a actors actius del sistema elèctric.

Malgrat aquestes diferències, la decisió recent de Red Eléctrica d’habilitar les primeres plantes renovables per al control dinàmic de tensió és un pas positiu i necessari. El fet que aquestes instal·lacions puguin obtenir prioritat de despatx i reduir les rampes màximes de producció és un incentiu raonable per estimular la seva participació. Tanmateix, si Espanya vol situar-se al nivell del seu veí ibèric, haurà d’anar més enllà de la voluntarietat i avançar cap a un sistema integrat, normativament estable i tecnològicament exigent, on totes les fonts de generació aportin estabilitat a la xarxa, no només energia.

Portugal ha demostrat que això és possible: amb un mix elèctric on les renovables ja representen més del 71% de la generació, el control de tensió actiu i generalitzat ha estat clau per mantenir la fiabilitat del sistema sense dependre de la generació fòssil. Espanya encara pot aprendre d’aquest exemple i convertir el nou P.O. 7.4 en una autèntica eina de transformació del sistema elèctric, en lloc d’un simple ajust tècnic.

En definitiva, la comparació ibèrica mostra que la transició energètica no depèn només de generar més electricitat renovable, sinó de com s’integra, es regula i es gestiona aquesta energia dins la infraestructura elèctrica. Red Eléctrica ha fet el primer pas, però el repte real és assolir la mateixa coherència i previsió que Portugal va mostrar fa cinc anys, en un moment en què la velocitat de la transició global exigeix resultats tangibles i immediats.

Ramon Gallart