Gladys West i la seva contribució al GPS.

Gladys Mae West (nascuda el 27 d’octubre de 1930 a Sutherland, Virgínia) és avui reconeguda com una de les figures fonamentals —encara que durant molts anys silenciada— darrere del desenvolupament del sistema global de posicionament (GPS).

La seva vida i trajectòria mostren com la combinació d’un esperit intel·lectual innat, una voluntat de ferro i l’ús rigorós de les matemàtiques i la programació van obrir camí perquè el món que coneixem pogués disposar d’una precisió en la navegació i el posicionament que avui donem quasi per descontada.

Des de la seva infantesa, Gladys West va viure en un entorn rural i marcat per les dificultats. Els pares feien treballs de petit lloguer agrícola i processament de tabac, i Gladys espontàniament va entendre que l’educació seria el seu camí per sortir de l’anonimat i les limitacions imposades per la segregació racial de l’època. Destacant en l’escola, va guanyar una beca completa per estudiar a la Virginia State College (avui Virginia State University), on va cursar matemàtiques; després d’allà va treballar com a professora, i va tornar per estudiar un màster. L’any 1956 va ingressar al Naval Proving Ground de Dahlgren (avui conegut com Naval Surface Warfare Center Dahlgren), convertint-se en la segona dona de color en ser contractada i una de les poques persones negres que treballaven en aquell centre militar. 

Des del començament de la seva carrera va desplegar habilitats excepcionals en matemàtiques, càlcul i, posteriorment, programació informàtica. En l’era dels ordinadors de gran escala, West va aprendre i dominar el llenguatge Fortran i va treballar amb l’IBM 7030 “Stretch”, un dels ordinadors més potents del seu temps, per processar dades satel·litals i derivar models geomètrics de la Terra amb gran exactitud. 

Una de les seves tasques de valor va consistir a recollir dades d’altímetres radar de satèl·lits (com en el projecte GEOSAT) i traduir-les en models geodèsics que tinguessin en compte les irregularitats de la forma terrestre (el geoide), les variacions de gravetat, les forces de marea i altres distorsions. Aquestes aproximacions eren imprescindibles perquè els satèl·lits poguessin calcular amb precisió la seva posició relativa i, en conjunt, permetre que el sistema GPS funcionés amb la fiabilitat que avui coneixem. .

En 1986 va publicar un informe tècnic que seria cabdal, Data Processing System Specifications for the Geosat Satellite Radar Altimeter, on detallava com refinar el càlcul de l’altura del geoide i la deflexió vertical, aspectes crucials per a la precisió geodèsica. 

Durant 42 anys de servei a Dahlgren, West va superar l’aïllament, les barreres racials i de gènere, així com la invisibilitat institucional. Encara que el seu treball va influir en els sistemes de navegació que avui utilitzen milions de persones, el reconeixement institucional li ha arribat relativament tard. En 1998 es va retirar, i el 2000 va obtenir un doctorat en administració pública per la Virginia Tech en modalitat a distància, després de sobreposar-se a un accident vascular cerebral. 

A mesura que les noves generacions començaven a explorar històries oblidades, Gladys West ha estat cada vegada més celebrada. En 2018 va ser especialment reconeguda: va ser inclosa al Saló de la Fama de Pioners de l’Espai i els Missils de la Força Aèria dels Estats Units, i en l’Assemblea General de Virgínia es va fer una declaració oficial en el seu honor. 

També aquell any va ser seleccionada per la BBC dins la llista de les 100 Women, un reconeixement internacional a dones inspiradores. 

El 2021 va rebre la Medalla Príncep Felip de la Reial Acadèmia d’Enginyeria del Regne Unit, el guardó individual més alt d’aquesta institució, i el Premi Webby a la Trajectòria, pels seus èxits en l’àmbit digital i tecnològic. 

En temps més recents, li han atorgat també el premi Freedom of the Seas Exploration and Innovation Award en un esdeveniment de la Marina, tot reconeixent el caràcter pioner de les seves contribucions. 

A més, s’ha creat una beca en el seu nom: la Trimble Foundation va instaurar la Dr. West Scholarship Program, destinada a universitats històricament negres i a joves estudiants interessats en enginyeria i ciències geoespacials. 

En 2023, el nou National Center of Women’s Innovations (NCWI) la va elegir com a la primera "Forgotten Women Innovator", amb l’objectiu de recuperar i visibilitzar les dones innovadores que la història ha eclipsat. 

Ramon Gallart

Resum dels articles: 
https://ncwit.org/profile/gladys-west/

https://www.defense.gov/News/Feature-Stories/Story/Article/3700859/navy-scientist-helped-develop-gps/

Europa Aposta per Xarxes més Digitals i Sostenibles.

El futur energètic d’Europa passa per unes xarxes elèctriques modernes, digitals i resilients. Amb aquesta visió, la Comissió Europea va impulsar el Grid Action Plan (GAP), una iniciativa per reforçar i adaptar les xarxes elèctriques al ritme que requerix la transició energètica.

La EU DSO Entity, que avui representa més de 830 operadors de xarxa de distribució de 27 països, ha tingut un paper central en la seva aplicació, treballant estretament amb ENTSO-E, EU Agency for the Cooperation of Energy Regulators (ACER) i la mateixa Comissió Europea per assolir els objectius del pla.

El GAP, amb un període d’implementació de divuit mesos (de novembre de 2023 a juny de 2025), vol accelerar l’expansió, la digitalització i l’optimització de les xarxes europees, tant de xarxes elèctriues de transport com de distribució. El pla identifica set reptes i catorze punts d’acció que aborden qüestions essencials com la planificació de la xarxa, la integració de les energies renovables, el finançament de noves inversions, la simplificació dels permisos, la participació ciutadana i el reforç de les cadenes de subministrament.

La DSO Entity ha liderat o co-liderat set dels catorze punts d’acció del pla, assumint un rol fonamental com a nexe entre el nivell europeu i els operadors locals. La seva contribució ha anat molt més enllà del calendari inicial del GAP, ja que moltes de les iniciatives s’han convertit en tasques permanents. Entre els seus èxits destaquen el mapatge europeu dels plans de desenvolupament de xarxes de distribució (DNDPs), la creació de mecanismes per donar més visibilitat als fabricants sobre les necessitats futures d’equipament, la promoció d’un marc comú per a la capacitat d’acollida de xarxa, i la digitalització dels processos de connexió per reduir els temps d’espera de nous projectes renovables.

La DSO Entity també ha impulsat la plataforma Technopedia, en col·laboració amb ENTSO-E, que reuneix tecnologies i casos d’ús per a la transformació digital de les xarxes intel·ligents. En l’àmbit financer, ha publicat estudis sobre inversions anticipades i mecanismes de finançament, posant de manifest la necessitat d’un accés més ampli dels DSOs als fons europeus i d’una regulació que permeti inversions preventives. A més, ha fomentat la col·laboració amb la Comissió Europea per millorar l’eficiència dels permisos i reforçar la implicació ciutadana a través del Pact for Engagement, que connecta institucions, operadors i comunitats locals.

El Grid Action Plan ha estat un pas decisiu per preparar el futur Grids Package, que la Comissió Europea té previst presentar pròximament. No obstant això, l’informe subratlla que cal mantenir el ritme aconseguit. Encara hi ha àrees que necessiten més suport directe de la Unió Europea, especialment en matèria de finançament, inversions anticipades i cadenes de subministrament. Les recomanacions principals apunten a consolidar la implementació nacional de les reformes energètiques, millorar el suport financer i regulatori als DSOs, continuar compartint bones pràctiques entre països i garantir que les inversions estiguin alineades amb els objectius climàtics i de resiliència europeus.

En definitiva, el Grid Action Plan ha demostrat que la cooperació entre institucions, operadors i la indústria pot accelerar la transformació energètica europea. Amb la DSO Entity al capdavant, Europa avança cap a unes xarxes més intel·ligents, flexibles i sostenibles, capaces d’integrar milions de nous punts de generació renovable i de garantir un futur energètic segur per a tothom.

Ramon Gallart

Quin cost té estabilitzar la xarxa?

Fins ara, moltes plantes de generació podien seguir el que establia l’Ordre TED/749/2020, que permetia passar de zero a la potència màxima en només dos minuts (Art- 5.6 Anex-I).

A partir d’ara, aquest procés haurà de durar com a mínim quinze minuts. Encara que aquest requisit ja estava previst per Red Eléctrica de España des de 2020, fins ara no s’havia aplicat de manera general tot i que l’operador el va utilitzar per primera vegada l’any 2024. 

Red Eléctrica limitarà les rampes de pujada i baixada de producció de les instal·lacions renovables de més de 5 MW. 

La xarxa elèctrica necessita estabilitat per garantir un subministrament segur. Quan moltes plantes grans injecten sobtadament grans quantitats d’energia, sobretot en hores de baixa demanda, poden produir-se pujades de tensió. Aquestes poden posar en risc la seguretat del sistema i obligar a desconnectar generació de forma d’emergència. Per minimitzar aquest risc, s’ha decidit allargar el temps de rampa de les grans instal·lacions, fent que la seva entrada o sortida sigui més progressiva i previsible. L’objectiu declarat és reduir els episodis de sobretensió

El problema de fons és tècnic: la xarxa elèctrica necessita estabilitat. 

Les plantes grans, connectades habitualment a la xarxa de transport o a línies d’alta tensió, són les més afectades. Hauran de començar i aturar la producció de manera més gradual, invertint tretze minuts addicionals a mitja potència cada vegada que facin un canvi d’operació. Això implica que no podran injectar tota l’energia tan ràpidament i els serà més difícil participar en mercats de serveis d’ajust o auxiliars, on la rapidesa és clau per estabilitzar la xarxa. En canvi, les plantes petites, de menys de cinc megawatts i connectades sobretot a xarxes de distribució, no estan subjectes a aquesta obligació de rampes més lentes. Això els permet mantenir una major flexibilitat operativa i adaptar-se ràpidament a les condicions del mercat o de la demanda local, fet que pot ser interessant per a l’autoconsum compartit, les comunitats energètiques o les microxarxes. Tot i així, la seva mida sovint no els permet accedir a mercats d’ajust o a contractes de gran escala. 

La mesura ajuda a estabilitzar la tensió a les línies de transport, però també desplaça part del problema a les xarxes de distribució.

Això pot requerir més recursos locals per mantenir l’equilibri, com ara bateries distribuïdes per absorbir o lliurar energia ràpidament, gestió intel·ligent de la demanda que ajusti el consum segons la disponibilitat i agregadors que coordinin molts petits productors i consumidors per actuar com una sola entitat flexible. Aquesta adaptació és clau en un sistema cada vegada més basat en renovables, on la generació no sempre coincideix amb la demanda i la gestió de la tensió i la freqüència esdevé més complexa.

En resum, el canvi normatiu fa que les grans plantes renovables hagin d’injectar energia de manera més lenta i controlada per evitar problemes de sobretensió i millorar l’estabilitat de la xarxa. Les instal·lacions petites queden exemptes i poden seguir operant amb més agilitat, però la nova regulació posa sobre la taula la necessitat de tecnologies de suport a la xarxa, com bateries, gestió de la demanda, control avançat de potència i energia reactiva, per poder integrar més renovables sense comprometre la seguretat del sistema.

Si els grans productors no poden reaccionar ràpidament, pot ser que calgui més flexibilitat local: bateries distribuïdes, gestió intel·ligent de la demanda, agregadors que coordinen molts petits productors i consumidors. El sistema elèctric espanyol està fent un pas necessari per protegir la seva seguretat, però

Ho fa sense reforçar prou les infraestructures de distribució que hauran d’absorbir més variabilitat. Això pot crear colls d’ampolla i noves complexitats que encara no estan resoltes.

Com a opinió personal, la decisió té lògica tècnica, però la seva forma d’aplicar-la pot genrar certa problemàtica. Canviar una norma tan rellevant (tot i que esta prevista) de manera sobtada, sense una estratègia de transició i sense mecanismes de compensació, és una mala notícia per a un sector que necessita certesa per invertir. Si el sistema vol estabilitat, caldria també incentivar o compensar qui ha de reduir ingressos per aconseguir-la. També caldria impulsar, amb més decisió, les inversion en xarxes, el desplegament de bateries i tecnologies “grid forming” que permeten a les renovables actuar com a estabilitzadores de la xarxa sense perdre producció i apostar per acitus de gestió de reactiva connectades a les xarxes de transport, ara i, aviat a les de distribució.

Ramon Gallart

Des de la curiositat adolescent cap una vida entre circuits i creativita

Com la fascinació pels ordinadors dels anys vuitanta continua inspirant projectes tecnològics avui, quan fabricar el teu propi maquinari és més accessible que mai.

Quan era adolescent als anys vuitanta, el món de la tecnologia semblava un territori per descobrir. Els ordinadors personals eren màquines misterioses, caixes beix plenes de possibilitats i, cada cursor parpellejant era una invitació a explorar. No només m’atreia fer-los servir; m’obsessionava entendre com funcionaven. Per què escriure RUN feia aparèixer programes? Com convertien circuits invisibles unes línies de BASIC en dibuixos en moviment? Aquella curiositat va ser el meu primer pas cap a l’enginyeria de telecomunicacions.

Fa poc he llegit un article sobre com construir el teu propi cartutx per al Commodore 64, una guia moderna per reviure un dels ordinadors més icònics de tots els temps i, m’ha transportat directament a aquella època d’experimentació, nits sense dormir i l’emoció de portar el maquinari fins al límit.

Als anys vuitanta, ordinadors com el Commodore 64 eren alhora accessibles i màgics. No només els feies servir: hi podies trastejar, programar i fins i tot espatllar-los (i aprendre’n). La memòria era un recurs valuós: 64 kilobytes semblaven infinits però t’obligaven a pensar cada byte. No hi havia biblioteques infinites ni motors de cerca; ens guiàvem per manuals, revistes i el boca-orella.

L’article m’ha recordat com d’apoderador era crear alguna cosa del no-res. Aleshores, els cartutxos i perifèrics semblaven objectes d’un altre planeta, segellats i misteriosos. Avui, amb programari lliure, xips programables barats i fins i tot impressió 3D, fabricar el teu propi cartutx no només és possible: és assequible i a l’abast.

El que més m’impressiona és com d’accessible s’ha tornat el món del maquinari respecte als meus anys d’adolescència. L’autor de l’article va utilitzar eines gratuïtes com Kick Assembler i emuladors del C64, plaques de circuit imprès de només 5 dòlars i xips ROM barats, així com editors gràfics en línia per dissenyar sprites i jocs de caràcters. Als vuitanta, haver tingut això hauria estat un somni. Aleshores aconseguir un esquema o informació de depuració era una autèntica cacera del tresor. Avui, qualsevol adolescent curiós pot endinsar-se en l’assemblador, provar el codi en un emulador i tenir un cartutx funcional en un cap de setmana.

Tot plegat demostra que la curiositat enginyera és més poderosa que mai. Si vols entendre com funcionen les coses, ja no cal un laboratori corporatiu ni eines cares. Només cal aquella mateixa espurna d’exploració que molts vam sentir dècades enrere.

Llegir sobre algú que crea un nou cartutx de C64 el 2025 no és només nostàlgia; és un recordatori que la curiositat no envelleix. L’emoció que vaig sentir veient ballar píxels en una pantalla de 8 bits és la mateixa que impulsa les noves generacions a construir, experimentar i inventar. Els projectes retro d’avui no són només per reviure el passat: són una manera d’entendre com evoluciona la tecnologia i mantenir viva la creativitat.

Als anys vuitanta, somiàvem a construir el futur. Ara, les eines per fer-ho són a l’abast de tothom.

Si, com jo, de petit eres d’aquells que no podia evitar obrir aparells per veure com funcionaven, el món maker actual és el teu terreny de joc. I si no ho vas ser, mai és tard. Comença poc a poc. Repassa clàssics com el Commodore 64. Construeix alguna cosa des de zero. La màgia de l’enginyeria no és només en el resultat: és en el viatge per descobrir com tot encaixa.

Ramon Gallart

Impulsant les Xarxes de Distribució Europees.

Europa està immersa en una transformació energètica  mai vista fins avui.

Les xarxes de distribució elèctrica, que fan possibel connectar milions de llars, empreses i instal·lacions de generació renovable, són un sitema simmilar a una columna vertebral per fer possible aquest canvi. 

A Europa hi han més de 2.500 distribuidors o Distribution Sytem Opertors (DSO) que tots ells gestionen més de deu milions de quilòmetres de línies elèctriques i donen servei a prop de 250 milions de punts de connexió repartits per tots els 27 estats membres de la Unió Europea. Fins ara, aquestes xarxes estaven pensades per a un flux d’energia unidireccional, però avui han d’adaptar-se a un escenari amb generació connecta a les xarxes de distribució, autoconsum, vehicles elèctrics i nous usos que han de fer créixer la demanda.

Per encarar aquests reptes, la EU DSO Entity  ha creat el DSO Map, una eina que recull i compara dades de rellevància sobre les xarxes de distribució i els seus operadors arreu d’Europa. Aquest mapa interactiu permet saber com està configurada la distribució elèctrica a cada país: 

1.- Longitud de les xarxes, 

2.- Inversions previstes, 

3.- Grau de digitalització, 

4.- Penetració de renovables

5.- Nombre de clients connectats. 

També facilita comparar realitats nacionals, identificar bones pràctiques i donar suport a la presa de decisions tant dels operadors com de les institucions i reguladors europeus.

La ENTITY vol ser una plataforma oberta per compartir coneixement i experiència entre DSOs de totes les mides. Reuneix pràcticament el 100% de les connexions europees i ofereix un espai per intercanviar solucions tècniques, comprendre millor les polítiques i regulacions de la UE i trobar respostes col·lectives als reptes de la transició energètica i digital. Compartir bones pràctiques, dades i resultats reals ajuda a accelerar la innovació i evita que cada operador hagi d’afrontar els canvis de manera aïllada.

Segons el document Grids for Speed, la modernització de les xarxes és urgent per poder integrar més renovables i nous consums. Europa necessita augmentar la inversió en distribució fins a uns 38.000 milions d’euros anuals a finals de dècada i desplegar sensors, intel·ligència artificial i sistemes avançats que permetin gestionar la xarxa en temps real. També cal una planificació coherent a escala europea que tingui en compte els objectius climàtics i l’electrificació creixent de la mobilitat i la indústria.

El DSO Map esdevé una eina clau per entendre aquesta realitat i orientar les inversions cap a on són més necessàries. Al mateix temps, la col·laboració dins la ENTITY permet que la informació i les experiències circulin, fent possible que tant els operadors grans com els petits avancin cap a una distribució més digital, resilient i oberta a la innovació. La transició energètica europea no només depèn de noves tecnologies, sinó també d’aquesta intel·ligència compartida que ajuda a fer que el canvi sigui més ràpid i eficient per a tothom.

Ramon Gallart

Preus de l'Energia a Alemanya.

Les variacions temporals i geogràfiques en la generació d’energia són un dels principals reptes del sistema elèctric europeu.

Fonts com l’energia eòlica i la solar depenen fortament del temps i de la ubicació: mentre que el nord d’Alemanya pot generar grans excedents d’electricitat en dies ventosos, el sud industrialitzat sovint necessita més energia de la que pot rebre a causa de limitacions en la capacitat de transport de la xarxa. Aquest desequilibri causa fluctuacions importants en l’oferta i, per tant, també en els preus de l’electricitat. Quan això passa, els gestors de la xarxa han d’intervenir activament per mantenir l’equilibri entre generació i consum, aplicant mesures de reajust com la reducció forçada de la producció renovable en zones saturades o l’activació de centrals més cares en altres punts de la xarxa. Aquestes accions asseguren la qualitat i continuïtat del servei, però comporten un cost econòmic significatiu que, al final, recau sobre els consumidors i el conjunt del mercat.

En aquest context, la Comissió Europea estudia la possibilitat de modificar el model actual de formació de preus a Alemanya. Actualment, el país funciona com una sola zona de preus: hi ha un únic preu horari per a tot el territori, independentment de les condicions locals de producció i demanda. Tanmateix, s’està considerant la divisió del mercat alemany en diverses zones de licitació més petites (entre dues i quatre, segons els escenaris analitzats) amb l’objectiu de reflectir millor la realitat física de la xarxa i reduir els costos derivats de les mesures de reajust. Aquest debat forma part d’un procés més ampli impulsat per la Comissió Europea per reavaluar la configuració de les zones de preus a tota la Unió Europea, amb l’objectiu d’aconseguir mercats elèctrics més eficients i resilients.

Un estudi que va fer la Universitat Tècnica de Munic (TUM), publicat a la revista Operations Research, va aportar dades de valor per a aquest debat. L’equip va utilitzar conjunts de dades detallats sobre zones i nodes de licitació per simular com evolucionarien els preus de l’electricitat i els costos de les mesures de reajust si Alemanya adoptés una divisió zonal o fins i tot un sistema de preus per nodes. Els resultats indiquen que passar d’una zona única a diverses zones de preus tindria un impacte relativament petit tant en el nivell general dels preus com en la quantitat de reajust necessària. No obstant això, el treball destaca un fet rellevant: el model de preus nodals, que fixa un preu diferent per a cada punt de la xarxa segons les condicions locals de generació i demanda, podria reduir els costos totals del sistema fins a un 9%. Aquest estalvi vindria principalment d’una assignació més eficient dels recursos i d’una menor necessitat d’operacions correctives costoses.

El sistema de preus nodals ja s’utilitza amb èxit en països com els Estats Units. A diferència del model zonal, en què tots els participants d’una mateixa zona paguen el mateix preu horari, el model nodal estableix preus específics per a cada node o subestació de la xarxa. Això crea incentius econòmics perquè la demanda i la generació s’ajustin de manera més localitzada: els consumidors poden adaptar el seu consum a les condicions reals de disponibilitat d’energia al seu entorn immediat, i els productors poden optimitzar les seves ofertes segons la capacitat de transport i les congestions de la xarxa. Amb preus més precisos i localitzats, es redueix la necessitat d’intervencions administratives com el tancament temporal de parcs eòlics en zones saturades o l’activació d’unitats de generació més cares en altres regions.

L’actual sistema de preu uniforme a Alemanya ofereix pocs incentius perquè els consumidors o les empreses modifiquin els seus patrons de consum d’acord amb la disponibilitat local d’energia. Això provoca situacions paradoxals, com haver de reduir la producció d’energia eòlica barata al nord mentre es fan funcionar centrals de gas al sud per satisfer la demanda. Amb una tarificació més adaptada a la realitat de la xarxa, aquestes ineficiències podrien reduir-se considerablement, facilitant la integració de renovables i fent que el sistema sigui més econòmic i sostenible.

L’estudi de la TUM suggereix que la introducció de preus nodals podria ser un pas clau per transformar el mercat elèctric alemany en un entorn més eficient, flexible i orientat a la realitat física de la xarxa. Tot i que la divisió en zones més petites representaria una millora respecte al model actual, l’estalvi potencial i la reducció de costos operatius serien encara més significatius amb una adopció plena del sistema nodal. Això podria suposar un benefici directe per als consumidors, que pagarien preus més ajustats a la disponibilitat real d’energia, alhora que s’optimitzaria l’ús de la infraestructura existent i es reduirien les necessitats d’invertir massivament en noves línies de transmissió

Ramon Gallart

Com Europa i el seu mercat elèctric s’assembla més a una història d’amor del que pot semblar.

Com qualsevol bon matrimoni, el mercat elèctric europeu està construït sobre la cooperació, si bé és cert que de vegades imperfecta i sempre en evolució.

Durant dècades, cada país gestionava la seva pròpia xarxa, generant i comercialitzant electricitat sobretot dins de les seves fronteres. Però a mesura que la Unió Europea creixia i els objectius climàtics es feien més exigents, els estats van entendre que un mercat plenament interconnectat podia ser més barat, més net i més resilient.

Avui, l’electricitat no només flueix d’un parc eòlic a una ciutat; pot circular entre els seus països membres segons la demanda i el preu. El mercat interior europeu de l’electricitat busca integrar les xarxes nacionals perquè l’energia arribi allà on més es necessita, igual que la vida en parella comparteix recursos i s’adapta a les necessitats de l’altre. L’electricitat es negocia cada dia, de vegades cada hora, en una mena de dansa complexa d’oferta i demanda. Els generadors intenten predir el vent de demà, si farà sol o si una central nuclear es quedarà fora de servei. Les interconnexions, cables d’alta tensió sota terra, mars i a través de muntanyes, permeten als països ajudar-se mútuament. Quan en un país hi ha molt sol i un altre núvols, l’excedent solar pot fluir cap a on hi ha demanda si les interconnexions tenen la capacitat suficient.

No obstant això, aquest ball coordinat també deixa espai per a acords especials quan la simfonia comuna topa amb realitats locals. Un exemple clar és l’anomenada “excepció ibèrica”: l’acord que Espanya i Portugal van pactar el 2022 amb la Comissió Europea per limitar temporalment el preu del gas utilitzat per generar electricitat. El motiu era que la península Ibèrica, amb poques interconnexions amb la resta d’Europa i una gran dependència del gas per fixar el preu marginal de l’electricitat, patia de manera especial l’encariment del gas arran de la crisi energètica. Brussel·les va permetre que aquests dos països “sortissin parcialment” de les regles comunes per contenir els preus domèstics, mostrant que, fins i tot en una parella consolidada, de vegades cal donar aire a qui ho necessita perquè la relació funcioni.

També hi ha moments en què el sistema posa a prova la seva pròpia resiliència. El 28 d’abril, la península Ibèrica va viure una apagada sobtada que va deixar sense llum centenars de milers de llars i empreses durant hores. L’origen no va ser una manca d’energia, sinó un problema que s'està estudiant el qual, va provocar una desconnexió automàtica en cascada per protegir les instal·lacions. Tot i que l’incident es va resoldre en hores iamb un restablimetn progressiu, va servir per recordar que fins i tot en un mercat europeu cada cop més integrat i sofisticat, la seguretat de subministrament depèn d’una operació en temps real extremadament delicada i de protocols que reaccionen en fraccions de segon.

Com en moltes carreres, com més puges, més t’allunyes de la feina que feies al principi. El mercat europeu també ha fet aquest camí: d’antics monopolis nacionals a un sistema continental d’intercanvis, regles i reguladors. La seva tasca original, “mantenir la llum encesa localment”, s’ha convertit en “equilibrar en temps real l’energia de tot un continent”. El temps passa diferent al cim d’una muntanya que al nivell del mar. L’energia funciona una mica igual: és immediata, fugaç, i el seu valor depèn d’on i quan es produeix. L’electricitat d’una nit ventosa a Dinamarca a les tres del matí no val el mateix que la d’un vespre a Milà quan tothom consumeix. El mercat s’ajusta constantment: els preus pugen on la demanda creix i baixen on sobra oferta. El temps és “elàstic”, i l’electricitat també.

Així que un sistema energètic més net, intel·ligent i unit segur que ha de resoldre entrebancs, discussions polítiques, retards d’infraestructura, decisions singulars com la de l’excepció ibèrica i fins i tot moments tensos com l’apagada del 28 d’abril. Potser alguna batussa domèstica, però el principi és el mateix: junts som més forts que sols.

Ramon Gallart

El mercat elèctric fa el salt de 24 a 96 preus al dia.

A partir del proper 1 d’octubre de 2025, el mercat diari d’electricitat passarà de casar-se en trams de 60 minuts a fer-ho en blocs de 15 minuts, anomenats Market Time Units (MTU). 

Aquest canvi de pasar a 96 preus per dia en comptes de 24, ve impulsat per la regulació europea de gestió de capacitat i congestió (CACM), amb l’objectiu d’harmonitzar els mercats elèctrics europeus i fer-los més flexibles i eficients. L’OMIP ja va anunciar que adaptaria els índexs subjacents dels seus futurs elèctrics per alinear-los amb aquesta nova granularitat temporal, garantint coherència entre els mercats de derivats i el mercat spot.

Aquest canvi, s'epera que es tredueixi amb diversos beneficis. D’una banda, haria de millorar l’eficiència del sistema, en reflectir millor les variacions ràpides de la generació renovable, els preus de 15 minuts permetran que l’oferta i la demanda s’ajustin amb més precisió, reduint desviacions i pèrdues. També oferirà millors senyals de preu per a la flexibilitat i aixó vol dir que, tecnologies com les bateries, la gestió de la demanda industrial o els vehicles elèctrics podran tenir espai ja que poden reaccionar a preus més detallats, optimitzant la seva operació i incentivant nous models de negoci. A més i molt imporntant, hauria de minvar els costos per desviacions i serveis d’ajust, ja que els agents podran preveure millor la seva corba de generació o consum en trams més curts. Finalment, s'epera que faciliti una major integració europea, ja que tots els mercats spot acoblats d’Europa convergiran cap al mateix esquema temporal, afavorint la interconnexió transfronterera i el comerç intradiari.

Tanmateix, aquest canvi també implica reptes i possibles efectes adversos. La previsió de preus i de generació o consum serà més exigent, i els agents necessitaran eines de predicció i sistemes de control avançats, cosa que suposarà inversions addicionals. També pot augmentar la volatilitat intra-horària: en dividir cada hora en quatre trams, es podrien produir variacions de preu més sobtades, complicant l’estimació d’ingressos per a alguns generadors o consumidors regulats (PVPC). Així mateix, pot perjudicar les tecnologies poc flexibles, com les centrals tèrmiques o nuclears, que tenen alts costos d’engegada i aturada i no poden adaptar-se amb rapidesa a canvis de preu cada 15 minuts. A nivell de xarxa, podria ser necessari reforçar els serveis de suport ràpid, regulació de freqüència i tensió i reserves per mantenir l’estabilitat del sistema elèctric.

Quedaran també algunes incògnites obertes que caldrà seguir de prop, com ara com es remuneraran els serveis de suport i regulació necessaris per estabilitzar el sistema amb preus tan volàtils, quin ritme tindrà el desplegament de l’emmagatzematge i si serà suficient per absorbir excedents renovables, si els grans consumidors i comercialitzadores podran adaptar-se a aquesta nova dinàmica o si caldran incentius regulatoris addicionals, i com afectarà la nova volatilitat a les factures regulades (PVPC) de les llars.

En la meva opinió, el canvi a preus de 15 minuts és necessari i positiu per integrar grans volums de renovables, millorar l’eficiència del sistema i apropar el mercat espanyol als estàndards europeus. No obstant això, serà molt rellevant com s'acompanyar aquesta transició amb mecanismes de suport i flexibilitat que estiguin ben dissenyats, protegir els consumidors vulnerables d’una volatilitat excessiva i, especialment, replantejar la remuneració de tecnologies de base com la nuclear. És a dir, haurien de tenir contractes a llarg termini que assegurin la seva fermesa i estabilitat, mentre que una part de la seva producció podria participar lliurement en el mercat per captar ingressos quan els preus siguin elevats.

Ramon Gallart

Novetats en Bateries.

Innovació energètica a Dallas: cinc tecnologies que poden transformar el futur. 

El mes de maig de 2024, Dallas va acollir el summit anual d’Innovació Energètica ARPA-E, un dels esdeveniments més rellevants a escala mundial en l’àmbit de les tecnologies emergents. Més de 400 expositors hi van presentar solucions disruptives, moltes encara en fase inicial, però amb un potencial enorme per trencar l’statu quo del sector. Les bateries i l’emmagatzematge energètic van ser protagonistes, ja que són la clau per assolir una electrificació 100% lliure d’emissions de CO₂.

Entre les innovacions més destacades es va poder veure una bateria de ions de liti desenvolupada per South 8 Technologies que utilitza un electròlit de gas liquat en lloc del solvent líquid tradicional. Aquesta solució permet que les bateries continuïn funcionant a temperatures tan baixes com –80 °C, quan les convencionals deixen d’operar a –20 °C. A més, ofereixen una càrrega ultraràpida, fins al 80 % en només 10 minuts, i una major seguretat, ja que el gas s’evapora ràpidament en cas d’avaria, reduint el risc d’incendis.

Un altre exemple va ser el sistema de refredament líquid de Chilldyne per a centres de dades. A diferència dels mètodes tradicionals d’aire condicionat, insuficients per a xips d’última generació com els Blackwell de Nvidia, aquest sistema es basa en pressió negativa i actua com un buit que arrossega el líquid. En cas d’avaria, el refrigerant és immediatament aspirat de nou als tancs, evitant fuites i augmentant l’eficiència.

També va destacar la proposta de Phoenix Tailings, que transforma els residus miners, coneguts com a estèrils, en un recurs valuós. Mitjançant processos hidrometal·lúrgics i d’extracció innovadors, aconsegueixen recuperar terres rares i metalls com el neodimi i el dispròsi, essencials per a turbines eòliques i vehicles elèctrics. Alhora, injectant CO₂ en aquests estèrils, aconsegueixen formar carbonats i segrestar carboni de manera permanent, convertint el procés en ambientalment beneficiós i fins i tot carboni-negatiu.

En l’àmbit de la generació distribuïda, Emrgy ha creat turbines hidrocinètiques capaces d’aprofitar el flux d’aigua dels canals d’irrigació per produir electricitat. Aquestes turbines s’adapten a les variacions del cabal i permeten finançar el manteniment i millora de les infraestructures d’irrigació gràcies als ingressos derivats de l’energia generada. Als Estats Units hi ha més de 160.000 quilòmetres d’aquests canals, que representen una gran oportunitat per ampliar la generació renovable de manera descentralitzada.

Finalment, Quidnet Energ va presentar un sistema d’emmagatzematge hidràulic subterrani. La seva tecnologia consisteix a bombar aigua des de la superfície fins a una esquerda subterrània, on queda pressuritzada. Quan es necessita electricitat, l’aigua retorna a la superfície i passa per una turbina hidroelèctrica. Aquest mecanisme ofereix una solució geoenginyeritzada amb menys impacte ambiental que altres infraestructures i amb un cost potencialment més baix.

El conjunt d’aquestes propostes mostra la diversitat d’enfocaments que es desenvolupen avui per afrontar els reptes energètics del demà. Des de bateries que funcionen en condicions extremes fins a sistemes de refredament sense fuites, passant per tecnologies que converteixen residus en recursos i canals d’irrigació en fonts d’energia, totes elles apunten cap a un futur més net, eficient i sostenible

Ramon Gallart

El Futur de la Captura de Carboni.

El debat sobre la geoenginyeria ha estat marcat per una tensió constant entre la urgència d’actuar contra el canvi climàtic i la manca de tecnologies prou madures per eliminar el diòxid de carboni (CO₂) de l’atmosfera a gran escala. 

Aquesta branca de la geoenginyeria, coneguda com a captura directa de l’aire (DAC, per les sigles en anglès), ha estat considerada durant anys com una promesa que encara és llunyana. No obstant això, l’empresa suïssa Climeworks està començant a trencar aquest sostre de vidre tecnològic amb una nova generació de plantes capaces de capturar quantitats creixents de CO₂ i d’emmagatzemar-les de manera segura.

Des de la seva base a Zuric, Climeworks ha anat perfeccionant les seves instal·lacions a Islàndia, aprofitant la combinació d’energies renovables abundants i condicions geològiques favorables per mineralitzar el CO₂ capturat sota terra. La seva planta més emblemàtica, Mammoth, ostenta actualment el títol de la instal·lació DAC més gran del món, amb una capacitat anual de 36.000 tones de CO₂. Aquest assoliment, tot i semblar modest en relació amb les emissions globals, representa un salt qualitatiu en un camp que encara busca demostrar la seva viabilitat industrial i econòmica. L’objectiu de Climeworks és que, abans d’acabar la dècada, aquestes plantes evolucionin fins a capturar milions de tones anuals, un repte d’una magnitud comparable al desplegament inicial de l’energia solar i eòlica a principis de segle.

El següent gran pas serà traslladar aquesta tecnologia als Estats Units amb el Projecte Cypress DAC Hub, previst per al 2027 a Louisiana. Aquesta iniciativa compta amb el suport financer del Departament d’Energia dels EUA i la col·laboració de l’organització de recerca Battelle i l’empresa d’emmagatzematge de carboni Heirloom. El pla és que el centre comenci capturant 250.000 tones anuals i que arribi a un milió de tones cap a finals de la dècada. Es tracta d’un desplegament a escala sense precedents que, si té èxit, pot consolidar la DAC com un element clau de les estratègies climàtiques globals.

Aquesta ambició és possible gràcies a diverses innovacions tecnològiques que Climeworks ha anat integrant en els seus dissenys. Les plantes utilitzen ventiladors molt grans per atreure aire ambient cap a uns col·lectors plens de material absorbent basat en amines. Quan el material satura, les unitats es tanquen i s’escalfen per alliberar el CO₂ retingut, que posteriorment s’injecta en formacions geològiques on queda immobilitzat de manera permanent. El nou material absorbent presenta una vida útil aproximadament tres vegades superior a les versions anteriors, fet que redueix costos operatius i genera menys residus, un factor clau per escalar la tecnologia de manera sostenible.

També s’ha repensat radicalment la configuració dels col·lectors. A Mammoth, les unitats estan disposades en bastidors de tres nivells i, en la nova generació, adopten una forma cúbica amb quatre parets de col·lectors al voltant d’un nucli central amb diversos ventiladors a la part superior. Aquesta arquitectura crea un flux d’aire ascendent que evita la recirculació d’aire ja descarbonitzat, millorant l’eficiència energètica i reduint els costos de construcció i operació. És un exemple clar de com els petits detalls d’enginyeria poden tenir un gran impacte quan es multipliquen a escala industrial.

Climeworks no es limita a Islàndia i els Estats Units. Està planejant instal·lacions a escala de megatones al Canadà, Noruega i Kenya, estenent una xarxa global que podria jugar un paper crucial en els esforços per assolir les emissions netes zero a mitjan segle. Els crítics sovint qüestionen la viabilitat econòmica d’eliminar milers de milions de tones de CO₂, però els fundadors de Climeworks argumenten que el ritme de creixement necessari és similar al que van experimentar les indústries solar i eòlica, avui ja plenament competitives. Aquesta analogia suggereix que, amb inversió sostinguda i suport regulador, la DAC podria seguir una trajectòria d’escalabilitat comparable.

En última instància, el que Climeworks està construint no és només un conjunt de fàbriques, sinó una nova infraestructura industrial per revertir una part del dany climàtic acumulat. El seu èxit dependrà de factors tecnològics, econòmics i polítics, però representa una de les apostes més serioses i tangibles per atacar el problema del CO₂ ja present a l’atmosfera. Si el món aconsegueix desplegar aquesta tecnologia a l’escala necessària, podria convertir-se en una eina clau per guanyar temps mentre la transició cap a una economia descarbonitzada avança. La història recent de les energies renovables mostra que transformacions d’aquesta magnitud són possibles, i Climeworks podria ser la pionera d’una nova era de solucions climàtiques industrials..

Ramon Gallart

Aconseguir La Neutralitat d'Emissions de Carboni.

Per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5 °C, tal com estableix l’Acord de París, la humanitat hauria d’assolir la neutralitat en carboni entre el 2050 i el 2070 i, a partir d’aquí, aconseguir un balanç negatiu d’emissions. Això vol dir eliminar més CO₂ del que emetem. 

Aquesta advertència ja la va fer el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) el 2018.

Hi ha dubtes sobre si aquest objectiu es complirà donat que, les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) van assolir nous rècords el 2022. Els esforços dels països i els seus compromisos per al 2030 ja no són del tot suficients. A més, la tendència a l'alça sembla haver continuat el 2023. Això serà encara més difícil tenint en compte que el 80 % del subministrament d'energia primària del món encara depèn dels combustibles fòssils.

Davant d'aquest repte, la compensació de les emissions de GEH pot ser una solució. Tanmateix, tot i que la compensació pot ser eficaç i és una eina necessària per limitar l'escalfament global, els crítics ho veuen com una manera per a algunes persones d'evitar les reduccions de gasos d'efecte hivernacle i de fer un greenwashing.

La compensació de carboni permet que un emissor d'emissions de GEH que vulgui reduir el seu balanç d'emissions pagui a un tercer les fonts d'emissions o captar CO2 ja present a l'atmosfera.

La compensació es va concebre originalment com un "mecanisme flexible" al Protocol de Kyoto negociat el 1997 per les parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Això va engrescar participar-hi els països en desenvolupament que no estaven subjectes a objectius de reducció d'emissions. L'únic que havien de fer era dur a terme projectes amb menys emissions intensives que l'escenari de referència. Aleshores podrien oferir "crèdits" als països que intenten assolir aquests objectius a canvi d'una remuneració, generant així un "desenvolupament net".

Hi ha dos tipus de projectes que donen lloc a crèdits compensats. El primer evita l'alliberament de GEH a l'atmosfera en comparació amb un escenari de referència (la pràctica actual). L'altre produeix les anomenades emissions negatives, és a dir, eliminen CO2 de l'atmosfera. Aquests inclouen l'eliminació i l'emmagatzematge de CO2 en embassaments o productes biològics (per exemple, plantacions d'arbres), geològics, oceànics (per exemple, fertilització oceànica).

Els països, les grans corporacions i les ciutats que han assumit compromisos de neutralitat de carboni inclouen ara aquest tipus de compensació en la seva planificació amb diferents mitjans i amb diferents nivells d'èxit.

Evidentment, la reducció de les emissions continua sent la prioritat. Per fer-ho, cal fer inventaris d'emissions per detectar “punts calents” per poder aplicar mesures efectives per reduir o fins i tot eliminar les fonts d'emissions.

Fins ara, el trebals per reduir les emissions s'han centrat principalment a reduir la intensitat de carboni de l'energia o dels materials (per exemple, substituint fonts d'energia d'altes emissions com el carbó per fonts de menor emissió o renovables).

Reduir les emissions a nivell mundial és difícil de fer en un context de creixement demogràfic. El desacoblament —trencar el vincle entre la prosperitat econòmica i el consum de recursos i d'energia— està lluny. Si no es pot aconseguir, l'única solució serà reduir la producció de béns i serveis que emeten massa.

Però, per exemple, caldria qüestionar una innovació que aporti beneficis tangibles pel que fa a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) perquè produeix noves emissions de gasos d'efecte hivernacle? Encara s'hauran de produir aliments, habitatge i serveis essencials per garantir que la població humana, que no s'espera que s'estabilitzi durant almenys una generació, visqui amb dignitat i assoleixi els ODS l'any 2030 i més enllà.

Es van avançar a la Conferència de les Parts (cimera COP28) sobre el canvi climàtic, que va tenir lloc el desembre de 2023 a Dubai. Es preveu que els combustibles fòssils s'eliminin gradualment. Però encara es preveu que a

La majoria dels escenaris proposats per l'IPCC i altres organismes inclouen mecanismes de compensació d'emissions per aconseguir la neutralitat de carboni l'any 2050. No obstant això, el principi de compensació cobreix diversos mètodes i tipus de projectes, i no sempre són fàcils de'aplicar.

Diversos crítics afirmen que l'ús de crèdits de compensació és una manera d'evitar prendre mesures per reduir les emissions, i que l'afirmació de neutralitat de carboni o "zero net" és només una forma de greenwashing.

Des del 2001, els mercats reguladors del carboni han crescut per poder utilitzar aquest mecanisme com a palanca econòmica, però això té inconvenients. Aquests mercats han ensumat les ofertes i han produït una gran quantitat de crèdits la fiabilitat dels quals s'ha posat en dubte, de vegades amb raó.

Un estudi  realitzat conjuntament per l'Institut Federal Suís de Tecnologia (ETH) a Zuric i la Universitat de Cambridge va analitzar l'eficàcia de més de 2.000 projectes dissenyats per generar crèdits compensadors. Va demostrar que en realitat només van aconseguir el 12% de les reduccions anunciades d'emissions de GEH, principalment perquè els escenaris de referència són inadequats.

És el cas, per exemple, quan una organització posa en marxa un projecte de conservació forestal afirmant que el bosc hauria estat explotat o cremat, quan aquest escenari no estava previst ni era inevitable. Molts projectes estan inundant el mercat amb aquest tipus de crèdit de carboni (incloent-hi a parts del món on el mercat està ben regulat, com Califòrnia), tot i que, en el millor dels casos, conserven un estoc de carboni existent i, finalment, no eliminen GEH de l'atmosfera.

Per evitar que el principi de compensació s'utilitzi com a greenwashing, és fonamental controlar la qualitat dels crèdits de carboni emesos al mercat. Correspon als compensadors garantir la qualitat dels crèdits que utilitzen en la seva estratègia de neutralitat de carboni.

Microsoft és una de les empreses més exigents en aquest sentit i ha realitzat una anàlisi en profunditat dels crèdits que podria adquirir per eliminar les emissions residuals. La selecció va ser severa i va excloure diverses categories de crèdits que ja estaven al mercat.

Per tant, la compensació de carboni és necessària per assolir els objectius climàtics. Tanmateix, la selecció de crèdits o compensacions de carboni de qualitat requereix més rigor per part dels diferents mercats per evitar el parany del greenwashing.

Un bon començament seria escollir organitzacions transparents amb un registre públic de compensacions assignades, projectes que compleixin els estàndards internacionals i estiguin subjectes a verificació per tercers.

Ramon Gallart.

Rellotges Quàntics Revelen La Relativitat d’Einstein.

Durant més d'un segle, els físics han intentat realcionar dues de les teories fonamentals de la ciència: la mecànica quàntica i la relativitat general.

Mentre que la primera descriu el comportament de les partícules subatòmiques, la segona explica l'estructura de l'univers a gran escala. No obstant això, unir ambdues teories en un marc comú continua sent un repte.

En aquest context, els rellotges òpticsa han sorgit com una eina clau. Aquests dispositius, que representen alguns dels instruments de cronometratge més precisos del món, permeten investigar els efectes relativistes en sistemes quàntics. En un rellotge òptic, els àtoms són atrapats en una matriu creada per làsers i manipulats amb precisió per estudiar les seves interaccions quàntiques i la coherència dels seus estats.

Un dels efectes més rellevants de la relativitat general és el desplaçament cap al vermell gravitatori, que implica que el temps transcorre més lentament en presència de camps gravitatoris intensos. Aquest fenomen altera la freqüència d'oscil·lació dels àtoms en el rellotge òptic, proporcionant una via per examinar les implicacions de la relativitat en els sistemes quàntics. Si bé aquest efecte ha estat ben documentat en àtoms individuals, el seu impacte en sistemes de molts cossos on els àtoms interactuen i s'entrellacen segueix sent una àrea poc explorada.

Protocols que permetin analitzar la relació entre el desplaçament cap al vermell gravitatori i l'entrellaçament quàntic en rellotges atòmics òptics són necessàris gràcies a les seves tr interaccions entre àtoms per mantenir-los sincronitzats, transformant-los en un sistema unificat en lloc de funcionar de manera independent.

Un aspecte clau és la capacitat de distingir els efectes gravitatoris d'altres fonts de soroll en la freqüència dels àtoms. Per fer-ho, cal ajustar la diferència de massa entre estats energètics dels àtoms i, en conseqüència, controlar el desplaçament cap al vermell gravitatori. 

La dinàmica dels sistemes quàntics en presència de la gravitació ,mitjançat una cavitat òptica per facilitar la interacció entre àtoms a través de l'intercanvi de fotons, ha permés descobrir que les partícules podien sincronitzar-se, fins i tot quan la gravitació intentava desincronitzar-les. Aquesta sincronització no només va evidenciar la interacció entre efectes gravitatoris i mecànica quàntica, sinó que també va resultar en la generació d'entrellaçament quàntic.

Per tant, la velocitat de sincronització podria servir com una mesura indirecta de l'entrellaçament, proporcionant una nova eina per quantificar la interacció entre la relativitat general i la mecànica quàntica. Això podria obrir el camí a futurs experiments que explorin noves formes d'unificar aquests dos pilars de la física moderna. Amb el desenvolupament continu de tècniques experimentals, l'estudi dels efectes gravitatoris en sistemes quàntics podria proporcionar respostes clau a una de les preguntes més fonamentals de la ciència.

Resum per Ramon Gallart des de: 
https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.134.093201

Sensors Intel·ligents i Línies d’Alta Tensió.

L’envelliment de les línies d’alta tensió s’ha convertit en un dels grans reptes per assegurar el subministrament elèctric en un món cada cop més dependent de l’energia.

La infraestructura existent, en molts casos amb dècades de servei, ja no està preparada per absorbir l’augment constant de demanda que genera la societat actual. t.

Tradicionalment, la resposta ha estat construir noves línies o substituir els cables per altres de més avançats, però aquestes opcions són lentes, costoses i sovint topen amb obstacles mediambientals i administratius. Però, i si un simple ajust pogués augmentar la capacitat de les línies fins a un 40 %? La resposta arriba de la mà dels sensors intel·ligents, capaços d’oferir informació en temps real sobre l’estat de la xarxa i transformar la manera com s’opera.

El problema principal rau en el comportament dels cables d’alta tensió quan es sobreescalfen. A mesura que la temperatura ambiental augmenta, els conductors també s’escalfen i perden capacitat de transport, alhora que s’allarguen i provoquen una major fletxa, acostant-se al terra o a obstacles com arbres i edificis. Per seguretat, els operadors fixen límits basats en escenaris conservadors, sovint en les pitjors condicions possibles, cosa que obliga a desaprofitar bona part del potencial real de la infraestructura. Aquest marge de seguretat, necessari però ineficient, es podria optimitzar gràcies a la digitalització.

Els sensors intel·ligents, de la mida d’una pilota de futbol i fàcils d’instal·lar amb drons, ofereixen una solució innovadora i assequible. Aquests dispositius mesuren la temperatura, el corrent elèctric i fins i tot detecten fallades o l’acumulació de gel als cables. La informació que recullen es transmet al núvol, on és processada i posada a disposició dels operadors de manera immediata. D’aquesta manera, ja no cal treballar amb estimacions generals i prudents: es pot gestionar la capacitat de les línies segons dades reals, optimitzant-ne el rendiment i garantint la seguretat.

Aquesta tecnologia té un avantatge clau: la rapidesa i el baix cost de desplegament. A diferència de les obres d’enginyeria per construir noves línies o substituir conductors, els sensors es poden implementar en poc temps i amb una inversió reduïda. Això permet aconseguir un augment significatiu de la capacitat de transport, fins a un 40 %, sense haver d’esperar anys ni destinar grans pressupostos. A més, millora la resiliència de la xarxa i ajuda a integrar energies renovables, que exigeixen més flexibilitat en la gestió de la transmissió elèctrica.

En un context de transició energètica i d’increment sostingut de la demanda, els sensors intel·ligents representen una eina poderosa per treure més partit de la infraestructura existent. No són l’única resposta —caldrà continuar invertint en noves línies i millors conductors—, però sí una solució immediata i pragmàtica per evitar colls d’ampolla i assegurar que l’energia arribi on cal, quan cal i de manera segura. L’electrificació del futur depèn, en bona part, d’aquest tipus d’innovacions que, amb senzillesa i enginy, transformen els límits en oportunitats.. 

Vídeo

Ramon Gallart

Temps i l’Energia

Sector energètic i la seva dinàmica professional. 

Al sector energètic, igual que en qualsevol àmbit exigent, el ritme de la vida professional ve donat per un equilibri delicat entre prioritats, disciplina i creixement continu. Quan es diu que “no tinc temps” per a certes activitats, sigui mirar la televisió, dedicar-se a aficions o formar-se, sovint no és una manca real de temps, sinó una decisió conscient de què prioritzar. En el sector energètic, on la tecnologia, la regulació i els reptes de sostenibilitat evolucionen constantment, aquesta manera de pensar pren una  especial rellevancia.

Un dia de feina típic al sector pot semblar un microcosmos comprimit de prioritats globals. Els professionals operatius solen passar llargues hores a les subestacions, a les plantes de generació, a les sales de control o en reunions de seguiment de projectes projecte. Però més enllà de les tasques tècniques, ja sigui gestionar operacions de xarxa, dissenyar infraestructures renovables o optimitzar processos, també hi ha hores dedicades a la planificació, la documentació de compliment normatiu i la col·laboració interdisciplinària. Aquestes activitats, tot i ser menys visibles, són fonamentals per a la seguretat operativa i l’èxit a llarg termini.

El concepte de la “regla de les 5 hores” (https://www.infobae.com/america/mundo/2021/01/24/que-es-la-regla-de-las-5-horas-clave-del-exito-de-bill-gates-jack-ma-y-elon-musk/) extret de l’àmbit emprenedor, encaixa perfectament en el camp energètic. Aquí, dedicar temps constant a l’aprenentatge no és només un impuls professional: és una necessitat. Les regulacions canvien, la tecnologia avança i els objectius de sostenibilitat s’estrenyen. Un gestor de projectes pot destinar aquesta hora extra a aprofundir en novetats sobre l’emmagatzematge; un enginyer d’explotació pot explorar avenços en manteniment predictiu basat en intel·ligència artificial. Aquesta inversió constant de temps manté els professionals competitius i adaptables en un entorn en canvi continu.

L’experimentació també forma part de l’ADN de la professió energètica. Des de provar nous sistemes de seguiment solar fins a assajar mètodes no convencionals d’estabilització de xarxes, el sector prospera gràcies a assumir riscos calculats. Aquestes proves rarament comencen a gran escala: sovint són projectes pilot, estudis de viabilitat o assaigs de laboratori. Tal com passa amb la filosofia d’assaig i error que impulsa el creixement individual, aquest enfocament iteratiu permet al sector avançar minimitzant els contratemps greus.

La reflexió té un paper igualment de valor. Les avaluacions posteriors als projectes, les anàlisis d'avaries i les revisions de seguretat són pràctiques habituals que converteixen errors i ineficiències en fulls de ruta per millorar. Una prova de turbina avariada, un projecte de xarxes de distribució endarrerit o un objectiu d’eficiència no assolit no es veuen com un final, sinó com conjunts de dades per perfeccionar esforços futurs.

En essència, la vida professional al sector energètic reflecteix una veritat més àmplia sobre el temps i el creixement: tothom disposa de les mateixes 24 hores, però la manera com s’assignen determina l’impacte. Els professionals de l’energia que es dediquen a l’aprenentatge continu, l’experimentació conscient i la reflexió disciplinada no només milloren les seves carreres, sinó que contribueixen a orientar el sector cap a la innovació, la sostenibilitat i la resiliència. I en un món àvid d’energia neta i fiable, aquest és un temps extraordinàriament ben invertit.

Ramon Gallart

Pensar l’Energia Més Enllà del Mercat.

El panorama energètic actual a Espanya combina, de manera paradoxal, una forta urgència amb una certa inèrcia. 

Els preus es mouen amb la imprevisibilitat d’un terratrèmol, obligant els operadors de xarxa a fer equilibris constants per mantenir l’estabilitat del sistema. Les empreses es troben atrapades entre un mercat majorista marcat per la volatilitat i una demanda interna que es mostra cada cop més prudent. Al mateix temps, els operadors de distribució afronten el repte d’actualitzar unes infraestructures per el valor que els reconeix el regulador nacional, mentre que els comercialitzadors d’energia han de guanyar-se la confiança d’uns clients cada vegada més informats… i més escèptics.

I si, en comptes de limitar-nos a parlar de tarifes, mercats de capacitat i ajustos normatius utilitzant el lèxic habitual de l’economia i la regulació, ens atrevíem a explorar un escenari hipotètic que ens obligués a replantejar no només el funcionament del mercat, sinó també el sentit del nostre paper dins d’ell? La filosofia fa segles que utilitza aquests exercicis, i són sorprenentment útils per a un país on la transició energètica és tan mental com tècnica.

El dimoni de Nietzsche ens xiuxiueja: “Aquesta mateixa estructura de preus, aquest mateix retard en les inversions de xarxa, aquests mateixos colls d’ampolla logístics… els viuràs una vegada i una altra, per sempre.” Per a una empresa que afronta un altre trimestre d’incertesa en els costos energètics, sona més a predicció pessimista que a provocació filosòfica. Però si les condicions no canviessin mai, què faríem diferent? Els operadors podrien accelerar la descentralització sense esperar la regulació perfecta; els comercialitzadors podrien blindar estratègies de compra a llarg termini per protegir-se i protegir els clients; les pimes podrien apostar decididament per l’autogeneració, no com a mesura temporal sinó com a principi permanent.

Bernard Williams, amb el cas Makropulos, ens recorda que una vida eterna pot buidar-se de sentit. El mateix pot passar amb una xarxa elèctrica robusta però no adequada la transició real o envellida de forma: l’“immortalitat” de la infraestructura pot portar a ajornar innovacions essencials i a diluir el sentit d’urgència. Acceptar que tot té data de caducitat, actius, models de negoci, marcs normatius, és l’única manera de recuperar el pols. Per a les empreses i comercialitzadors, això vol dir no limitar-se a aprofitar l’existent, sinó impulsar reformes de la xarxa que permetin més flexibilitat i participació real del consumidor.

I després tenim la màquina d’experiències de Nozick, aquella temptació de viure una versió perfecta però artificial de l’èxit. En l’energia, això pot semblar-se al rentat verd: oferir productes aparentment 100% renovables però sense canviar l’arrel de la generació; presentar tarifes “intel·ligents” sense una estratègia de compra realment neta. El resultat pot satisfer superficialment, però no canvia la realitat. El repte per a tots els actors és rebutjar la simulació i treballar amb la fricció del món real: variabilitat renovable, educació del consumidor i el desgast de complir amb la regulació.

Aquests experiments mentals no són només curiositats intel·lectuals; són eines per pensar estratègicament en un ecosistema energètic sota pressió. La crisi energètica espanyola no es resoldrà només amb algoritmes i lleis; també cal un canvi cultural i psicològic que faci que tots els agents provin les seves intuïcions, afrontin veritats incòmodes i imaginin el seu paper en condicions extremes. Al capdavall, empreses, operadors i comercialitzadors no són només actors econòmics, sinó participants en un gran experiment sobre el futur de l’energia a Espanya. La qüestió no és només què passarà al mercat energètic, sinó quin tipus de mercat estem disposats a viure, una vegada i una altra, i si tindrem el coratge de fer-ho amb els ulls ben oberts.

Ramon Gallart

Catalunya Entre la Il·lusió verda i la Remada Invisible de la Transició Energètica

Continuant amb les reflexions d’estiu, voldria compartir una mirada sobre la situació energètica a Catalunya.

A primera vista, tot sembla avançar amb serenitat cap a la transició verda: el discurs oficial parla de compromís amb les renovables, d’alineament amb Europa i d’un futur més sostenible. Però rere aquesta superfície tranquil·la hi batega una tensió constant, un moviment frenètic que recorda la imatge del cigne: a fora es mostra imponent i serè damunt l’aigua, mentre que per sota agita les potes amb energia per mantenir-se a flotació.

Catalunya disposa del talent, la tecnologia i d’un gran potencial solar i eòlic, però la seva intermitència esdevé un gran repte que el podria convertir en feble. Aquesta fragilitat només es pot superar amb inversions decidides en emmagatzematge, ja sigui, entre d'altres, a través de bateries de gran escala o de centrals hidroelèctriques de bombeig reversible, capaces de guardar l’excedent per després alliberar-lo en hores de màxima demanda connectades a les xarxes de transport i també sistemes de bateries o centrals de bombeig més petities connectades a les xarxes de distribució en funció de les necessitats i característiques. 

Ara bé, cal subratllar que aquests sistemes d’emmagatzematge no només han d’aportar capacitat energètica, sinó també la capacitat de respondre en qüestió de segons amb potència activa i reactiva davant canvis sobtats en les càrregues de les xarxes de transport i distribució, així com en situacions de curtcircuits, assegurant així l’estabilitat del sistema elèctric. Tanmateix, aquests projectes requereixen temps, capital i, sobretot, una visió estratègica a llarg termini que avui encara no és prou clara..

Les xarxes de transport i distribució viuen una contradicció semblant. Per fora semblen sòlides i modernes, però en realitat necessiten una transformació profunda per adaptar-se a un flux elèctric descentralitzat, bidireccional i més complex que mai. L’arribada de l’autoconsum, de les comunitats energètiques i de nous actors exigeix una digitalització i un reforç d’infraestructures que encara arrosseguen dissenys del segle passat. Sense aquests canvis, el sistema projecta una calma aparent mentre es desgasta per dins, com el cigne que sembla plàcid a la superfície mentre es mou amb intensitat sota l’aigua.

El risc més gran és que aquesta “calma” acabi convertint-se en cultura política i empresarial: responsables públics que amaguen dubtes per no perdre autoritat, empreses que projecten èxit mentre carreguen sobrecostos i tensions tècniques, ciutadans que assumeixen retards i obstacles com inevitables. Tot plegat erosiona la confiança i debilita la credibilitat d’un procés que hauria de ser col·lectiu, transparent i ambiciós.

La sortida passa per alinear el que mostrem amb el que realment passa. Reconèixer que les renovables necessiten emmagatzematge, que les xarxes requereixen una modernització urgent i que la transició comporta costos i dificultats no és un signe de debilitat, sinó un exercici de responsabilitat. Només així podrem construir una calma autèntica, on la superfície i el fons es corresponen, i on la societat pugui confiar que la transformació energètica no és un decorat, sinó un camí sòlid cap a un futur més just i resilient.

Ramon Gallart

Emmagatzematge a Gran Escala.

Recentment es va dur a terme la connexió del sistema Thurrock Storage al Regne Unit. 

Sense dubte és un punt d’inflexió en la manera com les xarxes de transport i distribució poden aprofitar el potencial de l’emmagatzematge d’energia a gran escala. El fet que aquesta instal·lació tingui una energia de 600 MWh i una potencia de 300 MW amb un temps de resposta en qüestió de segons, representa un salt qualitatiu respecte a les tecnologies tradicionals de suport de la xarxa.

Aquest tipus d’instal·lacions ofereixen flexibilitat, seguretat de subministrament i capacitat d’integració renovable que ara només podien garantir centrals de combustible fòssil o hidroelèctriques.

Actualment a Espanya no hi ha encara plantes BESS de gran escala connectades de manera permanent a la xarxa de transmissió. La capacitat instal·lada és d’uns 60 MW en bateries, molt inferior a la d’altres països europeus, i la major part de l’emmagatzematge existent continua sent hidroelèctric reversible. Tot i això, ja hi ha en construcció prop d’1 GWh de capacitat de BESS a escala de xarxa que hauria d’entrar en funcionament entre 2025 i 2026. Red Eléctrica de España ha rebut autorització per construir dos sistemes SATA de 25 MW cadascun a la subestació de Mercadal, que seran els primers projectes d’aquest tipus al país i estaran operatius el 2026. Paral·lelament, també s’estan desenvolupant projectes més petits, com el de Sanxenxo a Galícia amb 5 MW i 20 MWh, que entrarà en servei l’estiu de 2025. En resum, Espanya encara no disposa de grans plantes de bateries connectades a la transmissió, però ja hi ha iniciatives en marxa que convertiran aquesta tecnologia en una peça clau de la xarxa en els pròxims anys. (Font: https://www.rabobank.com/knowledge/d011476239-backup-power-for-europe-part-4-spain-s-bess-market-is-heating-up?)

Possiblement, en breu, es veuran més projectes en altres TSO d'europa com seria el cas de REE per incorporar projectes similars a Thurrock i així, millorar la resposta davant fluctuacions de generació renovable a Espanya, especialment amb l’alt volum d’energia eòlica i solar que te. 

Aquest sistemes BESS poden actuar com a reserves ràpides de freqüència i tensió, alliberant la dependència de centrals de gas de cicle combinat. L’emmagatzematge situat en punts estratègics de la xarxa de transport ajudaria a absorbir excedents en períodes de sobreproducció i alliberar-los a les hores punta, reduint la pressió sobre les línies de transport. A més, Espanya, amb interconnexions encara limitades amb França, Portugal i Marroc, podria beneficiar-se d’aquestes bateries per fer front a desequilibris interns sense dependre tant de fluxos transfronterers, millorant així la seva contribució a l’operació coordinada de la xarxa europea.

Europa ja disposa de grans sistemes BESS connectats directament a les xarxes de transport. Alguns dels més rellevants són: Blackhillock, a Escòcia, amb 300 MW i 600 MWh i primer al món a oferir serveis de estabilitat a un TSO i funcionalitat de grid forming; Capenhurst, a Anglaterra, amb 100 MW i 107 MWh, un dels més grans en transport operatius; Coalburn i Devilla, també a Escòcia, amb 1,5 GW totals i 3 GWh previstos entre 2027 i 2028; , a Norwich, amb 600 MWh associat al parc eòlic Hornsea 3; el projecte de Dilsen-Stokkem a Bèlgica, vinculat a la subestació de 380 kV d’Elia; el sistema d’Estònia gestionat per Elering amb 100 MW i 200 MWh; el de Razlog a Bulgària amb 25 MW i 55 MWh; i el projecte al nord d’Europa (Suècia) amb 9 MW i 94 MWh, el més gran de la regió nòrdica. Al Regne Unit també hi ha altres exemples com Minety (100 MWh), Bramley o Drax.

La demostració de viabilitat de projectes en aquesta escala generen confiança en la tecnologia i accelera la seva adopció també a nivell de distribució. Això es tradueix en sistemes més petits però distribuïts a prop del consum, que poden donar serveis de flexibilitat local. L’efecte d’escala impulsa la reducció de costos de les bateries de liti i pot obrir la porta a alternatives emergents (sodi, flux, aire-zinc). A mesura que aquestes tecnologies madurin, la seva instal·lació en xarxes de distribució serà més competitiva. i aquestes, podran aprofitar aquests sistemes per oferir serveis d’equilibri als TSO i alhora gestionar millor la generació connectada a les xarxes de distribució, cosa que és un impuls cap a la transició cap a xarxes més actives i intel·ligents.

Sovint es parla de renovables sense considerar el cost de la seva no gestionabilitat. Les fonts renovables són intermitents i, per tant, necessiten infraestructures addicionals per garantir l’estabilitat del sistema. Les tecnologies d’emmagatzematge formen part d’aquests costos que caldrien ser considerats com a requisit que permetin fer les renovables realment gestionables i sostenibles dins del sistema elèctric.

Per tant, segur que aquestes experiència mostren a altres TSO un camí per integrar més renovables amb seguretat, minimitzar colls d’ampolla i establir un marc que, per efecte d’escala, beneficiï també les xarxes de distribució.

Amb aquesta aposta, les bateries deixen de ser un complement i passen a ser una peça central de la transició energètica.

Ramon Gallart

Ordinador Inspirat en el Cervell Humà s'Acosta a la Mida del Cervell.

Una spin-off de la Universitat Tecnològica de Dresden fundada el 2021, SpiNNcloud Systems està a l'avantguarda de la informàtica neuromòrfica. 

S’han posicionat com un dels referents emergents en el camp de la informàtica neuromòrfica, una disciplina que busca inspirar-se en l’arquitectura i l’eficiència del cervell humà per desenvolupar sistemes de computació radicalment més potents i sostenibles. El seu origen es troba en un projecte singular: el xip SpiNNaker1, ideat per Steve Furber, el mateix enginyer que va dissenyar el microprocessador ARM que fan funcionar la majoria de telèfons intel·ligents actuals. SpiNNaker1 ja representava un canvi de paradigma en el processament paral·lel i la simulació de xarxes neuronals a gran escala, però la nova generació, SpiNNaker2, eleva aquestes capacitats a un nivell inèdit. 

El cervell humà és capaç de realitzar tasques d’una complexitat extraordinària amb un consum energètic sorprenentment baix, uns 20 watts, una eficiència que la intel·ligència artificial i la informàtica tradicional encara no han aconseguit igualar. SpiNNcloud Systems persegueix precisament aquesta fita: reproduir la capacitat de càlcul i la flexibilitat del cervell, però dins d’un entorn computacional escalable i pràctic per a aplicacions del món real. Spi NNaker2aconsegueix aquesta fita no només per la seva arquitectura innovadora, sinó també per una filosofia de disseny basada en la flexibilitat i l’optimització energètica.. 

A diferència dels ordinadors neuromòrfics clàssics, que es basen en models predefinits i cablejats, SpiNNaker2 ofereix una versatilitat sense precedents. Cada xip conté 152 unitats de processament capaçes d’implementar una gran varietat de models neuronals, permetent així adaptar-se a diferents tipus d’investigacions i aplicacions. El sistema es basa en tres pilars fonamentals: proporcionalitat energètica, cada nucli només consumeix energia quan està actiu, gràcies a un funcionament asíncron que permet executar milers de processos alhora i, escalabilitat extrema fins al punt de poder simular fins a 10.000 milions de neurones i assolir un rendiment de 0,3 exaops, situant-se entre els deu superordinadors més potents del planeta.

Aquestes característiques no són només un exercici tècnic; obren la porta a aplicacions que poden transformar camps tan diversos com la robòtica autònoma, la simulació del comportament cerebral per a la recerca biomèdica, el processament d’informació sensorial en temps real o fins i tot el desenvolupament de sistemes d’intel·ligència artificial capaços d’aprendre i adaptar-se de manera més eficient. La seva arquitectura flexible fa possible explorar models de computació inspirats en la neurociència que fins ara eren inviables per limitacions de cost, consum o complexitat tècnica.

En un moment en què la demanda de potència computacional creix de forma exponencial i el consum energètic esdevé un repte crític, iniciatives com la de SpiNNcloud Systems apunten cap a un futur on el càlcul massiu i l’eficiència energètica no siguin objectius incompatibles. Amb SpiNNaker2, aquesta start-up alemanya no només continua el llegat de Steve Furber, sinó que també marca un camí prometedor per a la pròxima generació de supercomputació inspirada en el cervell humà.

Ramon Gallart.