Bateries a Prova de Realitat. Repte Clau de la Transició Energètica a Catalunya

La transició energètica ja no és una promesa llunyana, sinó una realitat palpable també a Catalunya.

L’expansió accelerada de l’energia solar i eòlica està transformant profundament el funcionament del sistema elèctric, posant en qüestió dècades de certeses tècniques basades en grans centrals predictibles, inèrcia mecànica i dinàmiques lentes. Avui, el sistema és més net, però també més fràgil. Les rampes sobtades, les oscil·lacions de freqüència i la intermitència obliguen a repensar com garantim l’estabilitat i la seguretat del subministrament. 

En aquest nou escenari, l’emmagatzematge amb bateries no és un complement, és una peça clau.

Tanmateix, sovint es parla de les bateries com si fossin una tecnologia simple, gairebé “endollable”, amb rendiments coneguts i comportaments previsibles. Res més lluny de la realitat. Una bateria connectada a la xarxa elèctrica és un sistema viu, sotmès a una combinació complexa de factors electroquímics, tèrmics, electrònics i de control. El seu envelliment, la seva resposta i la seva fiabilitat depenen tant de com s’utilitza com del context en què opera. I aquí apareix un problema de fons i és que gran part del coneixement actual prové de laboratoris i simulacions que difícilment reprodueixen la irregularitat, la duresa i la imprevisibilitat del món real.

És precisament aquest buit entre teoria i pràctica el que posa de manifest la recerca impulsada per la Universitat de Sheffield, amb infraestructures capaces de provar sistemes d’emmagatzematge a escala real, connectats directament a la xarxa. El missatge és clar i també, incòmode; no podem confiar plenament en models de degradació, prediccions de vida útil ni estratègies d’operació si no han estat contrastades amb dades reals de funcionament en xarxa. Fenòmens que passen desapercebuts en proves controlades poden esdevenir determinants quan es treballa a potències de megawatts, amb cicles irregulars i exigències constants de resposta ràpida.

Aquesta reflexió té una rellevància especial per a Catalunya. El país aspira a un sistema energètic descarbonitzat, descentralitzat i amb una presència creixent de renovables distribuïdes. Però sense un desplegament intel·ligent i ben entès de l’emmagatzematge, aquest objectiu pot topar amb límits tècnics i econòmics. No es tracta només d’instal·lar bateries, sinó de saber com es comportaran al cap de cinc, deu o quinze anys, quin serà el seu cost real, com afectaran la xarxa i com es poden operar per maximitzar-ne el valor i la durabilitat.

L’experiència de Sheffield mostra que les bateries poden oferir serveis crítics com una resposta gairebé instantània, una mena d’inèrcia sintètica o una flexibilitat extrema per adaptar-se al mercat. Però també evidencia que una mala gestió pot accelerar-ne el deteriorament, reduir la capacitat útil i incrementar riscos. L’estimació acurada de l’estat de càrrega, de salut i de potència disponible, especialment en condicions dinàmiques, és fonamental. I això només s’aconsegueix combinant dades reals, models físics i tècniques avançades d’anàlisi.

Hi ha, a més, una lliçó social i industrial que no hauríem d’ignorar. El coneixement desenvolupat per optimitzar grans bateries connectades a la xarxa també és aplicable en contextos molt diferents, com sistemes fora de xarxa en comunitats vulnerables. Això demostra que la innovació rigorosa, basada en dades reals, pot generar impacte global i alhora reforçar una economia més circular, per exemple mitjançant la reutilització de bateries de vehicles elèctrics.

Catalunya disposa d’un ecosistema científic, tecnològic i industrial potent. Però si vol liderar de debò la transició energètica, cal apostar no només per instal·lar megawatts renovables, sinó per infraestructures de prova, recerca aplicada i col·laboració estreta entre universitats, empreses i operadors de xarxa. L’emmagatzematge energètic serà un pilar del nou sistema elèctric, però només ho serà amb garanties si el coneixem tal com és: complex, dinàmic i profundament lligat a la realitat operativa.

En definitiva, la gran lliçó és que la transició energètica no es guanyarà només amb bones intencions ni amb models ideals. Es guanyarà amb dades reals, amb humilitat tècnica i amb una visió a llarg termini que posi la fiabilitat i el coneixement al centre. Per a Catalunya, aquest no és només un repte tecnològic, sinó una oportunitat estratègica.

Ramon Gallart