Energia, Xarxes i Potencia.

Seran les grans tendències del 2025 les que redefiniran Europa, Espanya i Catalunya?

El 2025 ha estat un any durent el qual, han passat moltes coses en el sector energètic arru del món, marcat per una pressió creixent sobre els sistemes elèctrics a causa de la digitalització, la intel·ligència artificial i l’electrificació de l’economia. Tot i que moltes de les notícies més destacades s’han originat als Estats Units o a la Xina, el seu impacte polític i estratègic és profund també a Europa, a Espanya i, de manera particular, a Catalunya.

A escala europea, l’auge dels centres de dades i de la intel·ligència artificial ha reforçat una idea que ja era present en l’agenda comunitària: la seguretat energètica ja no és només una qüestió climàtica, sinó també industrial i geopolítica. La Unió Europea observa amb interès el desenvolupament dels petits reactors modulars (SMR) als Estats Units i a la Xina, conscients que aquesta tecnologia podria ajudar a garantir electricitat estable i baixa en emissions per a usos intensius com els centres de dades. Això ha reobert el debat nuclear en països que el donaven per tancat, i ha impulsat la Comissió Europea a finançar projectes de recerca i aliances industrials, tot intentant no quedar enrere en una cursa tecnològica dominada per altres potències.

En aquest context, Espanya manté una posició política ambivalent. D’una banda, el calendari oficial de tancament de les centrals nuclears continua vigent, amb un fort consens polític i social en contra de l’energia nuclear tradicional. De l’altra, l’aparició dels SMR i d’altres reactors avançats introdueix matisos nous en el debat: alguns actors econòmics i territorials plantegen si té sentit renunciar completament a una tecnologia que podria aportar estabilitat al sistema elèctric en un futur dominat per les renovables i la demanda digital. Aquest debat, encara incipient, pot intensificar-se a mesura que la pressió sobre la xarxa augmenti.

Les dificultats de les xarxes elèctriques, evidents en casos extrems com el de Cuba però també presents en països avançats, tenen una lectura clara per a Europa i Espanya: no n’hi ha prou amb generar energia neta, cal poder transportar-la i gestionar-la amb intel·ligència. Les tecnologies de reforç de xarxa que s’estan desplegant al Regne Unit, com els sistemes de control electrònic del flux de potència o la valoració dinàmica de les línies (DLR), encaixen plenament amb les prioritats europees. Políticament, això reforça la idea que invertir en xarxa és tan estratègic com invertir en renovables, un missatge que comença a reflectir-se en els plans nacionals d’energia i clima.

A Espanya, on la penetració de renovables és elevada però les congestions de xarxa són cada cop més freqüents, aquest missatge té conseqüències directes. Les llargues cues per connectar nous projectes solars, eòlics o industrials al sistema elèctric generen tensions territorials i polítiques. Això obliga el govern central i els reguladors a accelerar inversions en xarxa i a flexibilitzar normatives, alhora que han de gestionar l’oposició local a noves infraestructures. El discurs polític comença a girar cap a solucions “invisibles” o tecnològiques que permetin optimitzar el que ja existeix, reduint el conflicte social.

Catalunya viu aquests debats amb una intensitat especial. D’una banda, és un territori amb una forta demanda elèctrica industrial i digital, amb aspiracions d’atraure centres de dades i projectes tecnològics. De l’altra, té una capacitat limitada de generació pròpia i una forta dependència de la xarxa de transport. Això fa que qualsevol problema de congestió o retard en inversions tingui un impacte polític immediat. El debat sobre l’energia nuclear, tot i que oficialment tancat amb el futur desmantellament de les centrals d’Ascó i Vandellòs, podria reaparèixer indirectament a través del debat sobre seguretat de subministrament i competitivitat industrial.

Les notícies sobre el creixement dels aerogeneradors i els reptes logístics associats també tenen una lectura europea i catalana. El fet que calgui construir avions gegants per transportar pales més llargues posa de manifest fins a quin punt la transició energètica implica transformacions industrials profundes. A Europa, això reforça les polítiques industrials verdes i la voluntat de mantenir cadenes de valor pròpies. A Catalunya, amb un teixit industrial divers però tensions territorials sobre la implantació d’eòlica terrestre, aquest debat es tradueix en una reflexió política sobre on i com desplegar renovables sense perdre competitivitat ni cohesió social.

Finalment, històries com la de les bateries nuclears o la transformació del sector de l’automoció amb el vehicle elèctric recorden que la transició energètica no és només tecnològica, sinó també social i laboral. A Europa i a Espanya, això alimenta polítiques de requalificació professional i de transició justa. A Catalunya, amb un fort pes de la indústria de l’automòbil i dels seus proveïdors, la dimensió política d’aquesta transformació és especialment rellevant, ja que afecta ocupació, formació i model productiu.

Ramon Gallart