Flexibilitzar el Motor de Combustió, Solució Industrial o Retard en la Transició Energètica?

La Unió Europea es troba davant d’un punt d’inflexió en la seva política climàtica i industrial. 

Segons una informació publicada per Reuters el desembre de 2025, la Comissió Europea està valorant un nou esquema de compensacions que podria permetre als fabricants continuar venent vehicles amb motor de combustió més enllà de 2035, la data que fins ara simbolitzava el final dels cotxes nous de gasolina i dièsel a Europa. La proposta, avançada pel diari alemany Handelsblatt, planteja que fins a un 30 % dels objectius climàtics del sector automobilístic es puguin assolir mitjançant combustibles alternatius, mentre que el 70 % restant vindria de l’ús de materials amb baixa petjada de carboni, com ara l’acer verd. En conjunt, Brussel·les defensa que aquest mecanisme podria comportar reduccions efectives d’emissions de fins al 90 %, tot permetent la continuïtat dels motors tèrmics gràcies a sistemes de compensació de CO₂.

Tal com explcia Reuters, aquest possible gir regulatori no és casual. Respon a les fortes pressions polítiques d’alguns estats membres, especialment Alemanya i Itàlia, i a les demandes de la indústria automobilística europea, preocupada per la pèrdua de competitivitat davant els fabricants asiàtics, pels elevats costos de la transició i per la velocitat amb què s’està exigint el canvi tecnològic. No obstant això, el debat va molt més enllà del tipus de motor que portaran els cotxes del futur. En el fons, el que està en joc és la capacitat del sistema energètic europeu per absorbir l’impacte de l’electrificació massiva de la mobilitat.

L’electrificació del transport comporta un augment estructural i sostingut de la demanda d’electricitat. A escala europea, diversos estudis apunten que la mobilitat elèctrica podria arribar a representar entre un 10 i un 15 % del consum elèctric total cap a l’any 2040. En el cas d’Espanya, amb un parc automobilístic que supera els 25 milions de vehicles, una electrificació majoritària podria afegir entre 35 i 50 TWh anuals de consum elèctric, cosa que equival a un increment aproximat del 15–20 % respecte a la demanda actual. Aquest creixement no és menor i obliga a reforçar xarxes, ampliar la capacitat de generació renovable, desplegar sistemes d’emmagatzematge i avançar decididament cap a una gestió més flexible i digitalitzada del sistema elèctric.

Espanya parteix d’una posició relativament favorable per afrontar aquest repte. El fort potencial solar i eòlic, el creixement accelerat de la fotovoltaica i uns costos de generació renovable competitius fan que l’electrificació del transport pugui esdevenir una oportunitat estratègica. Reduir la dependència del petroli, millorar la balança comercial i generar ocupació associada a les renovables i a la infraestructura de recàrrega són beneficis clars. Tanmateix, els riscos també són evidents: xarxes de distribució encara poc preparades per a càrregues elevades simultànies, una infraestructura de recàrrega insuficient i desigual territorialment, i retards en el desplegament d’emmagatzematge i mecanismes de flexibilitat.

En aquest context, permetre una extensió dels motors de combustió pot alleujar la pressió immediata sobre el sistema elèctric, però també pot tenir un efecte contraproduent. Si la transició s’alenteix, es poden retardar inversions clau en xarxes i renovables, mantenint durant més temps la dependència dels combustibles fòssils importats. A escala europea, la flexibilització de l’objectiu de 2035 ofereix marge a la indústria i evita una ruptura brusca amb les cadenes de valor existents, però alhora introdueix incertesa regulatòria en un moment en què calen senyals clares per mobilitzar grans inversions en electrificació i infraestructures energètiques.

Des d’una perspectiva crítica, el risc és que la flexibilitat acabi convertint-se en una pròrroga encoberta que dilueixi l’ambició climàtica europea. Retardar l’electrificació de la mobilitat no elimina el repte energètic, simplement l’ajorna. Europa, i Espanya en particular, hauran d’afrontar igualment un sistema energètic més electrificat, renovable i flexible. La qüestió no és si aquesta transformació arribarà, sinó amb quina velocitat i amb quin grau de planificació. En aquest sentit, la claredat regulatòria, la coherència entre política industrial i energètica, i una visió a llarg termini continuen sent els millors aliats per convertir la transició en una oportunitat real i no en una font de nous desequilibris.

Ramon Gallart