Quan el Relat Tapa les Esquerdes

Durant anys ens hem explicat que vivim en un país amb xarxes excel·lents i una economia dinàmica.

A Espanya, es repeteix fins a l’avorriment que tenim les millors infraestructures del món; a Catalunya, que el creixement és prova d’èxit. Però quan s’abandona el relat i s’analitzen els fets amb rigor, la imatge és molt menys tranquil·litzadora.

El col·lapse elèctric del 28 d’abril de 2025 a la península Ibèrica no va ser un incident puntual. Va ser una alerta sistèmica. Igual que els accidents ferroviaris recents, les restriccions de velocitat imposades a posteriori o la degradació progressiva del servei que perceben els usuaris. Cada vegada que una xarxa crítica entra en “mode reforçat”, el missatge implícit és que el sistema ja operava al límit. I el cost d’aquesta correcció d’urgència el paga sempre el mateix: el ciutadà.

El debat públic tendeix a simplificar-ho tot. Es parla de manca d’inversió, d’excés de renovables o de saturació del trànsit. Però aquestes explicacions només graten la superfície. El problema real és més profund. De fet, hem normalitzat substituir el coneixement per l’atreviment, l’enginyeria per la improvisació i l’experiència per el relat.

L’economia catalana fa temps que funciona sota una pressió excessiva. Creix més que les economies veïnes, sí, però ho fa estirant sectors de baix valor afegit. El país ha augmentat població, mobilitat i demanda energètica sense haver reforçat prèviament les estructures que ho havien de sostenir. El resultat és una xarxa de rodalies col·lapsada, una alta velocitat amb dèficits estructurals, una xarxa elèctrica amb problemes de capacitat i una absència gairebé total d’habitatge públic.

Aquest patró, però, no és exclusiu de l’administració. I s'ha d'evitar que s'estengui al món empresarial. En nom de l’eficiència econòmica, es podria donar el cas que empreses redueixin els seus OPEX de manera sistemàtica el que implica menys manteniment, menys perfils tècnics amb experiència, menys coneixement intern acumulat. El criteri tècnic ha anat perdent pes davant de decisions basades en indicadors simplificats i objectius financers de curt termini.

Si una empresa no te prou criteri, sovint aquest buit es cobreix amb consultories que validen estratègies a partir de dades desconnectades de la realitat operativa. Anàlisis correctes sobre el paper, però fetes per professionals que no coneixen el funcionament real d’una planta, d’una xarxa elèctrica, d’una explotació ferroviària o d’un procés industrial complex. Quan el sistema aguanta, ningú qüestiona res però; quan falla, la resposta torna a ser reactiva, cara i improvisada.

Així s’explicaria que la penetració massiva de renovables sense inversió en emmagatzematge ni requisits tècnics exigents, com l’ús de convertidors grid-forming, hagi deteriorat la qualitat de la xarxa. O que l’arribada de nous vectors energètics com serien els centres de dades pugin bloquejar el creixement industrial per manca de potència disponible. O que serveis essencials com la sanitat, l’educació o l’administració pública acumulin mancances estructurals que ja no es poden maquillar.

Si el país funciona sotmès a una tensió constant, cal reduir-la. I fer-ho no vol dir aplicar solucions cosmètiques, sinó afrontar decisions incòmodes i rigor al sistema educatiu a més dei tornar a situar la productivitat real, no la comptable, al centre del debat.

També cal parlar clar de fiscalitat. No és acceptable que les pensions s’actualitzin parcialment mentre impostos com l’IRPF o l’IVA no es deflacten, generant una recaptació extra silenciosa via inflació. Això no és un debat d’ordinalitat ni de models de finançament; és una qüestió de justícia bàsica.

El més inquietant és la sensació de manca de direcció. Es governa apagant incendis, negociant mínims, sense una visió clara de futur. No hi ha prou habitatge, ni infraestructures, ni serveis públics, ni capital humà ben format en els llocs que hurien d'estar. El sistema mostra esquerdes per tot arreu.

I davant d’això, la resposta política sovint evidencia una manca de nivell tècnic adequada a la complexitat dels reptes. O es recupera una cultura de coneixement, de responsabilitat i de rendició de comptes, tant a les institucions com a les empreses, o el proper xoc, sigui financer, energètic o social, ens trobarà sense marge de maniobra.

Perquè les infraestructures crítiques, l’economia i les empreses no es poden gestionar amb intuïcions ni amb relats ben construïts. Només funcionen quan hi ha persones amb criteri, experiència i coneixement acompanyat de la saviesa real prenent decisions. I això és, precisament, el que hem anat deixant de banda.

Ramon Gallart