Europa viu instal·lada en una ficció energètica incòmoda i és, la d’un continent que es proclama líder mundial de la transició ecològica mentre continua funcionant sobre una base de dependència estructural, vulnerabilitat geopolítica i decisions polítiques contradictòries.
Les dades són clares. Abans de 2023, la Unió Europea importava prop del 58% de l’energia que consumia, segons Eurostat. En el cas del gas natural, la dependència exterior superava el 85,6 % (2024). Aquesta dependència no només és un risc geopolític, sinó també una anomalia estratègica per a un projecte polític que aspira a l’autonomia i a la sobirania compartida. Tot i això, durant dècades es va preferir el confort del gas barat a la inversió sostinguda en un sistema energètic propi, descentralitzat i resilient.
Quan Rússia va tancar l’aixeta, Europa va reaccionar amb rapidesa, però no necessàriament amb coherència. Es van accelerar les renovables, sí, però també es van reobrir centrals de carbó a Alemanya, es van signar contractes de gas natural liquat a llarg termini amb els Estats Units i Qatar, i es van construir noves infraestructures fòssils amb una vida útil que supera de llarg els objectius climàtics del 2030 i 2050. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, aquestes decisions comprometen la credibilitat climàtica europea i creen el risc de nous actius varats.
Espanya exemplifica amb precisió aquesta contradicció. És un dels països amb més hores de sol d’Europa i amb un potencial eòlic terrestre i marí de primer ordre. Tot i això, continua important al voltant del 70% de l’energia que consumeix. El 2023, malgrat un fort creixement de la fotovoltaica, el gas natural va seguir sent clau per a la generació elèctrica i, sobretot, per a l’estabilitat del sistema. El país ha fet avenços innegables, però ho ha fet sense una estratègia industrial clara que vinculi renovables, reindustrialització i reducció real de dependències.
El cas del corredor del gas i de l’hidrogen n’és un bon exemple. Durant anys, Espanya va defensar infraestructures gasistes infrautilitzades com a actius estratègics europeus. Avui, el discurs s’ha reciclat sota l’etiqueta de l’hidrogen verd, però sense resoldre una qüestió fonamental i és, per a qui, per a què i amb quin impacte territorial es produirà aquesta nova energia. Sense resposta a aquestes preguntes, el risc és repetir el model extractiu amb un vernís verd.
Catalunya porta aquesta paradoxa a un extrem gairebé caricaturesc. Consumeix molta energia, produeix-ne poca i importa’n la immensa majoria (PwC). Alhora, el desplegament renovable és un dels més baixos de l’Estat, especialment en eòlica terrestre. El resultat és una dependència crítica combinada amb una retòrica climàtica avançada que no es tradueix en capacitat real de decisió.
La resistència social a determinats projectes renovables sovint s’ha utilitzat com a excusa per justificar la inacció, però el problema de fons és polític i de governança. La manca de planificació territorial, la inexistència d’un relat compartit sobre el model energètic i la desconnexió entre transició ecològica i política industrial han deixat Catalunya en una posició de fragilitat estructural. Es vol energia neta, però no s’accepta el conflicte que comporta produir-la; es vol sobirania, però es rebutja la infraestructura que la faria possible.
Aquí és on la paradoxa de Zenó deixa de ser una metàfora elegant per convertir-se en una advertència. Europa, Espanya i Catalunya acumulen objectius climàtics, fulls de ruta i plans estratègics, però continuen fragmentant el problema en trossos gestionables per evitar decisions estructurals. Cada pas sembla raonable, però el conjunt no avança prou. La transició energètica es converteix així en un horitzó mòbil, sempre imminent, sempre ajornable.
El problema no és tecnològic. Les renovables són competitives, l’emmagatzematge avança, les xarxes intel·ligents són una realitat. El problema és que la geopolítica energètica europea continua pensant-se en termes de seguretat d’abastiment i no de transformació del sistema. Mentre no s’assumeixi que la dependència energètica és una debilitat política de primer ordre, la transició continuarà subordinada a la por, al curt termini i a la inèrcia.
Sortir de la paradoxa exigeix alguna cosa més que objectius ambiciosos. Exigeix decidir qui guanya i qui perd, redistribuir costos i beneficis, assumir conflictes territorials i construir consensos reals. Exigeix, sobretot, entendre que la sobirania energètica del segle XXI no consisteix a substituir un proveïdor fòssil per un altre, sinó a reduir radicalment la necessitat mateixa de dependència.
Si Europa no fa aquest salt qualitatiu, continuarà corrent com Aquil·les: cada vegada més ràpid, cada vegada més cansat, sense acabar d’atrapar mai l’objectiu que ella mateixa ha definit com a imprescindible.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada