El primer cable transatlàntic.

El 16 d'Agost del 1858, la reina Victòria i el president dels Estats Units, James Buchanan, van inaugurar el primer cable transatlàntic que connectava Amèrica del Nord amb Irlanda. 

No va ser exactament un  missatger instantàni ja que  la salutació de la reina va trigar gairebé 16 hores en arrivar via el cable de 3.200 km. Tot i això, en comparació amb el que trigavan els vaixells a vapor (uns 10 dies a creuar l'Atlàntic), el cable va ser una gran millora en la velocitat sobretot, per a les comunicacions urgents.

Font: Divisió de Treball i Indústria / Museu Nacional d'Història Americana / Smithsonian Institution

Per primera vegada, Samuel Morse va propossar la connexió dels dos continents en el 1840, i es van fer diversos intents durant els anys següents. Els avenços en el projecte van començar a mitjans dels anys 50, quan l'empresari nord-americà Cyrus W. Field va començar a invertir molt en telegrafia.

Field havia fet fortuna a la indústria paperera fins als 34 anys. El primer projecte en que va invertir en el telègraf, va ser en un enllaç des de St. Johns, Newfoundland, a la ciutat de Nova York, tal i com va dissenyar l'enginyer canadenc Frederic Newton Gisborne. Però, aquesta empresa mai va aconseguir prou finançament. Gràcies a l'entusiasme de Field per la telegrafia no es va reduir l'esforç en invertir. Durant la dècada següent, van invertir els seus propis diners i es van reunir altres inventors i inversors per formar diverses empreses de telègrafs.

La més famosa, va ser l'Atlantic Telegraph Company (ATC). Field i els enginyers anglesos John Watkins Brett i Charles Tilston Bright, tots dos especialistes en telegrafia submarina, van formar la companyia el 1856, amb l'objectiu de posar un cable transatlàntic. Els governs britànics i nord-americà van acordar subvencionar el projecte.

llavors, la telegrafia terrestre estava  ben establerta i es van desplegar diversos cables submarins més curts a Europa i els Estats Units. Tot i això, la gran longitud del cable transatlàntic va suposar alguns desafiaments únics, sobretot perquè la teoria de la transmissió i el disseny de cables encara estaven molt a debat.

Morse i el físic britànic Michael Faraday van creure que el fil conductor del cable submarí havia de ser el més estret possible, per limitar el retard del senyal. I com més ample sigui el fil, més electricitat caldria per carregar-lo. Edward Orange Wildman Whitehouse, electricista de l'Atlàntic Telegraph Company, compartia aquesta visió.

L’altra escola de pensament estava representada per William Thomson (més tard Lord Kelvin).  Qui va argumentar que la quantitat de retard era inversament proporcional al quadrat de la longitud del cable. Thomson va proposar utilitzar un nucli de gran diàmetre fet amb el coure més pur disponible per tal de reduir la resistència. Bright, l’enginyer en cap del projecte, va compartir la visió de Thomson. Aquest disseny era significativament més pesat i costós que el proposat per l'escola Morse-Faraday, però l'ATC no el va adoptar.

La Gutta Percha Co. va fabricar el nucli i l'aïllament del cable. El nucli constava de set cables de fil de coure enrotllats entre si per fer un cable de 0,083 polzades de diàmetre.  Una vegada acabat, el nucli  pesava 107 lliures per NM, significativament més lleugera que les 392 lliures per NM que Thomson i Bright havien proposat. El nucli de coure estava enrotllat en tres capes de làtex que provenia d’arbres. A continuació, el nucli aïllat es va recobrir de cànem taronjat i es va enrotllar amb filferro. El cable acabat tenia aproximadament cinc vuitens de polzada de diàmetre.

Font: Hulton Archive / Getty Images

Aleshores, no hi havien vaixells  que poguesin transportar tot el cable submarí necessari, de manera que la càrrega es va dividir entre dos vaixells navals, l’HMS Agamemnon i l’USSF Niagara , ambdós equipats per portar la càrrega. Es va trigar tres setmanes a carregar el cable. Molts espectadors es van reunir per veure el procés de càrrega.

Per descomptat, dues naus significaven que en algun moment els cables s'haurien d'empalmar. També va haver desacord sobre la manera de com fer-lo.

Bright va argumentar empalmar  els cables al mig de l'oceà i tenir cada vaixell en direccions oposades. Whitehouse i els altres electricistes van preferir començar a estendre el cable des d'Irlanda i empalamar-lo un cop s'havia acabat d'estendre la primera meitat. Aquest pla permetria un contacte continu amb la costa i fer proves contínues del senyal del cable. El pla de Bright tenia l’avantatge de reduir la meitat del temps per posar el cable.

Els directors van escollir inicialment el pla de Whitehouse. Niagara i Agamemnon es van reunir a Queenstown, Irlanda, per provar el cable amb un empalme temporal. Després d’una transmissió amb èxit, els vaixells es van dirigir cap a la badia de Valentia per començar la seva feina, escortats per l’USS Susquehanna i el HMS Leopard . També es van unir a la flota els vaixells de suport HMS Advice , HMS Willing Mind i HMS Cyclops .

El 5 d'agost de 1857, l'expedició va començar. La primera part de cable que es va posar es coneixia com a cable de terra: una línia fortament reforçada per protegir-se de les soques i dels  corrents marins. Però a menys de 5 km de la costa, el cable es va atrapar i la maquinària i es va trencar. La flota va tornar a port.

Willing Mind va tirar una  corda per recuperar el cable i els membres de la tripulació es van col·locar de nou al cable de la riba del Niagara. La flota  va tornar a  començar. Quan van arribar al final del cable, les tripulacions van empalmar-lo i el van baixar lentament fins al fons de l'oceà.

Durant els propers dies, es va procedir a la posada en servei del cable. Hi va haver una comunicació gairebé contínua entre Whitehouse a la costa i Field, Morse i Thomson a bord, tot i que Morse va estar incapacitada per malalatia la major part del temps.

Font: PhotoQuest / Getty Images

Al voltant de les 3.45  de l’11 d’Agost, la popa de Niagara es va dirigir a l’abeurador. A mesura que el vaixell  pujarva, la pressió sobre el cable  augmentava. Els frens haurien d’haver estat alliberats, però no ho eren. El cable es va trencar i va caure a molta profunditat.

Field immediatament  es va dirigir a Anglaterra a bord del Leopard per reunir-se amb el consell d'administració de l'ATC. Niagara i Agamèmnon van romandre uns dies a la zona per fer l'encàrrec dels cables de les dues naus. Cyclops, que havia fet la prospecció inicial de la ruta l'any anterior, va realitzar sondatges del lloc. Quan van tornar a la costa, els tripulants van saber que el projecte s'havia aturat.

Durant els mesos d’hivern, William Everett va ser nomenat enginyer en cap i es va plantejar redissenyar la maquinària  amb més atenció al mecanisme de frenada i a les característiques de seguretat. La tripulació va practicar les seves maniobres. Thomson va pensar més en la velocitat de transmissió i va desenvolupar el seu galvanòmetre mirallat, un instrument per detectar corrent al llarg d'un cable.

Els vaixells van tornar a sortir l'estiu següent. Aquesta vegada seguirien el pla de Bright. Agamèmnon i Niagara es trobarien a 52 ° 2 "N, 33 ° 18" W, el punt a mig camí de la línia proposada. Al bell mig de l’oceà Atlàntic, dividirien el cable i el deixarien caure al fons oceànic. Agamemnon es dirigiria a l'est cap a Irlanda, mentre que Niagara es dirigiria cap a l'oest cap a Terranova.

Tot i que el temps era bo, les dues naus, carregades amb 1.500 tones de cable, es movien  de manera alarmant d'un costat a l'altre. Tot i que ningú no va ser baixa, 45 homes van resultar ferits.

Finalment, el 25 de Juny del 1858, es van reunir Agamèmnon i Niagara. Les tripulacions van separar el cable i els vaixells van partir. Al principi, els dos vaixells van poder comunicar-se a través del cable, però al voltant de les 3:30 hores del 27 de juny, tots dos llibres de registre van registrar un error. Com que les coses estaven bé a cada vaixell, les tripulacions van suposar que el problema es trobava a l'altre extrem de manera que, els vaixells van continuar. Les tripulacions no volien perdre el temps investigant, per la qual cosa van acordar llençars 100 km de cable que s'havien posat i empalmar un altre, per que els vaixells continuesin.

Al 29 de Juny, Agamemnon havia carragat gairebé tot el cable emmagatzemat a la coberta, cosa que significava que la tripulació hauria de canviar a la bobina principal en plena nit. Tot i que havien practicat la maniobra durant l’hivern, la sort no va ser del seu costat. Al voltant de mitjanit, el cable es va trencar i es va perdre. Segons el seu resultat, la tempesta de sis dies havia danyat el cable al sostre de la coberta. Les dues naus estaven centenars de quilòmetres separades en aquest punt i es van dirigir cap a Queenstown..

Els vaixells van sortir per tercera vegada el 17 de Juliol del 1858. Aquesta vegada la col·locació del cable va avançar sense incidències. El 29 de Juliol, tal com va gravar Field al seu diari, els dos vaixells van empalmar els dos extrems del cable junts al mig de l’oceà Atlàntic, el van deixar caure a l’aigua a 1.500 peus (2.745 metres), i cada vaixell es va dirigir cap a la seva destinació. El dia següent, el 4 d'agost, Niagara va arribar a Agamèmnon. El cable de 3.200 km connectava ara el continent de Heart, a Terranova, al Telegraph Field de l’illa Valentia, a Irlanda.

El 10 d’Agost, s'enviaven missatges de prova, i el 16 d’Agost, la línia estava oficialment inagurada.

La inaguració triomfant, després d’anys d’especulació i  fracassos, va ser lloada amb l’assoliment de les comunicacions del segle. A Nova York, es va celebrar amb una cercavila i focs artificials, que accidentalment van incendiar la cúpula de l'Ajuntament. Trinity Church, a la part baixa de Manhattan, va celebrar un servei especial per commemorar el cable, amb l'alcalde de Nova York i altres funcionaris i el reverend dret George Washington Doane, bisbe de Nova Jersey, que va donar la benedicció. A l'altre costat de l'Atlàntic, les accions a l'ATC es van duplicar, i Charles Bright va ser cavaller gràcies pel seu treball de supervisió del projecte.

Per descomptat, les empreses volien treure diners a la celebració i immediatament van elaborar tot tipus de records. Niagara havia arribat a Nova York amb centenars de quilòmetres de cable sobrant que el joier Tiffany & Co.  van comprar.

Font: SSPL / Getty Images

Els artesans de Tiffany van tallar el cable en peces de deu centímetres, aglutinant els extrems de cada peça amb forges de llautó i enganxant una placa descriptiva [veure foto a la part superior]. Els records es van vendre per 50 cèntims cadascun (uns 15 dòlars actuals); els majoristes podrien comprar lots de 100 per 25 dòlars. 

Tiffany va suposar que va vendre milers dels seus records per cable, però va ser una empresa de curta durada. La transmissió pel cable transatlàntic, mai forta, es va degradar ràpidament. En poques setmanes, la línia va fallar completament.

La culpa de la fallida, va recaure  a Whitehouse, l'enginyer en cap del terminal de l'est del cable. Va creure que com més lluny havia de circular el senyal, més fort havia de ser el voltatge necessari, de manera que, es van aplicar fins a 2.000 V per intentar augmentar el senyal. Mentrestant, Thomson, l'enginyer principal del terminal occidental del cable, estava utilitzant el seu galvanòmetre  per detectar i amplificar el senyal dèbil.

Davant  la culpa de la falla a Whitehouse, ràpidament la gent es va posar a assenyalar la seva manca de credibilitat. Això va ser una mica injust: el seu camí era similar al de molts científics  de l’època. Entrenat com a metge, va tenir una pràctica quirúrgica amb èxit abans de centrar la seva atenció en els experiments elèctrics. Whitehouse va patentar diverses millores per als aparells telegràfics i va ser elegit membre de la British Association for the Advancement of Science. Però la comissió que investiga la fallada del cable no va acceptar l'ús d'alta tensió proposat per Whitehouse.

L’any 1985 l’historiador i enginyer Donard de Cogan va publicar un article a Whitehouse. L’anàlisi de De Cogan sobre una longitud de cable que s’havia recuperat del desplegament original va notar falles de fabricació, inclòs el fet que el nucli de coure no estava centrat dins l’aïllant i en alguns llocs estava perillosament proper a la coberta metàl·lica. Addicionalment, es va produir un deteriorament significatiu de l’aïllant. De Cogan va especular que les impureses, a les quals fins i tot Thomson s’hi oposava, juntament amb l’emmagatzematge inadequat durant l’hivern de 1857-58 van provocar que el cable fallé de forma inevitable. De Cogan també va concloure, que si el cable haguès fallart sense causa, els inversors haurien estat més contudents.

Independentment a la falla, Tiffany va tenir milers de records. Alguns van acabar en les col·leccions del museu, però molts alstres es van  guardar i van ser.

En el 1974 una empresa anomenada Lanello Reserves va anunciar la venda de 2.000 records de cable Tiffany. El preu demanat era de 100 US$, uns 500 US$. Reserves Lanello, també va fer donació de 100 peces a la Smithsonian Institution, que el museu va vendre a les seves botigues. Avui, els records originals del cable transatlàntic apareixen  als webs de subhastes on-line.

Tot i que el cable mai no va funcionar bé, es van enviar un total de 732 missatges abans que fallés. Aquests incloïen la denúncia d'una col·lisió entre els bucs de la línia Cunard Europa i Aràbia , així com una ordre del govern britànic de mantenir dos regiments al Canadà. Els regiments es dirigien cap a l'Índia, però quan el govern britànic es va assabentar que la Rebel·lió Índia havia estat reprimida, van enviar noves comandes a través del cable. En no enviar les tropes, la tresoreria va estalviar  unes 50.000 a 60.000 £.

Font: IEEE Spectrum