Europa viu una revolució energètica sense precedents.
L'expansió de les energies renovables està transformant la manera com el continent genera electricitat, però també està exposant una vulnerabilitat estructural: la capacitat de gestionar la intermitència. El nou informe del Joint Research Centre (JRC) sobre l’estat de l’emmagatzematge energètic a Europa ho deixa clar:
El futur de la transició energètica depèn directament del desplegament massiu d’infraestructures d’emmagatzematge, amb 2.356 projectes identificats, 70 GW ja operatius i 97,26 GW addicionals previstos.
Aquestes xifres indiquen que Europa ha entrat en una nova fase on el repte ja no és només generar energia neta, sinó també mobilitzar-la, estabilitzar-la i distribuir-la amb intel·ligència. L’emmagatzematge es converteix així en una infraestructura essencial, tant com ho van ser les autopistes o les telecomunicacions en dècades anteriors.
El predomini absolut de les bateries d’ió liti en els projectes planificats mostra un canvi en l’estratègia energètica del continent. Són modulars, escalables i cada vegada més econòmiques, amb una reducció del CAPEX del 37 % entre 2022 i 2025. Empreses i operadors les integren com a solució preferent per donar flexibilitat al sistema, absorbir excedents fotovoltaics i reduir la volatilitat del mercat elèctric. Però aquest domini tecnològic no està exempt de riscos.
Europa depèn encara de manera massiva de cadenes de subministrament externes per obtenir liti, cobalt, níquel o grafit; un desequilibri geoestratègic que pot comprometre la seguretat energètica del continent.
La introducció del passaport digital de bateries el 2027 pot ser un instrument de transparència i sostenibilitat, però no resol el problema estructural de fons: la manca d’una indústria europea robusta, integrada i competitiva que pugui reduir la dependència exterior i garantir la resiliència a llarg termini.
Enmig d’aquesta cursa per desplegar bateries, sorprèn la vigència renovada de tecnologies clàssiques com la hidroelèctrica reversible. Les instal·lacions de bombeig continuen essent la principal font d’emmagatzematge pel que fa a potència operativa, i ho són perquè aporten una cosa que les bateries encara no poden garantir completament: estabilitat, durabilitat i una resposta estructural al sistema. Molts països europeus han confiat durant dècades en aquestes centrals, que avui es tornen indispensables per mantenir l’equilibri de la xarxa. El cas del gran apagada de la península Ibèrica el 28 d’abril de 2025 n’és un exemple concloent. En aquell episodi, les centrals hidroelèctriques amb capacitat de black-start van ser les primeres a reactivar-se, i van permetre restablir la normalitat del sistema abans que qualsevol altra tecnologia.
És paradoxal, però revelador: mentre Europa mira cap a l’hidrogen i les bateries avançades, l’última línia de defensa del sistema segueixen sent les tecnologies més antigues i més provades.
Tot i així, l’informe evidencia grans diferències entre països. El Regne Unit lidera amb més de 40 GW previstos només en bateries, impulsat per un mercat molt madur de serveis auxiliars i per una regulació clara i atractiva per als inversors. Alemanya i Polònia experimenten també un creixement accelerat, mentre altres països encara no han definit objectius concrets ni han implementat polítiques clares en els seus plans nacionals d’energia i clima. Només sis Estats membres han establert objectius quantificats d’emmagatzematge; la resta es limiten a declaracions de bones intencions sense compromisos mesurables. Aquesta divergència és preocupant, perquè pot crear un mapa energètic europeu desequilibrat, amb zones altament flexibles i zones vulnerables, fet que compromet l’eficiència de la integració continental i la resiliència comuna davant crisis energètiques.
Pel que fa a l’hidrogen i altres formes d’emmagatzematge químic, el contrast entre expectatives polítiques i realitat operativa és evident. L’informe revela només 64 projectes de power-to-gas (H₂) operatius, la majoria en fase pilot. Aquesta tecnologia continua sent cara, amb un rendiment limitat i sense una cadena de valor plenament consolidada. És probable que l’hidrogen tingui un paper clau en sectors difícils de descarbonitzar com la indústria o el transport pesant, però com a sistema d’emmagatzematge elèctric massiu encara està lluny de competir amb les bateries o les PSH.
El futur de l’emmagatzematge també passa per noves formes de flexibilitat distribuïda, especialment el paper dels vehicles elèctrics. Milions de bateries sobre rodes podrien esdevenir una xarxa descentralitzada d’emmagatzematge, aprofitant tecnologies vehicle-to-grid. Tanmateix, l’absència d’estàndards, la incertesa reguladora i els models de negoci incipients frenen un dels potencials més poderosos i barats de flexibilització del sistema elèctric europeu. Aquesta és una de les grans oportunitats que Europa corre el risc de deixar escapar si no actua amb decisió.
El repte europeu és de naturalesa tècnica, però sobretot política. La integració massiva de renovables exigeix una flexibilitat sense precedents, i aquesta flexibilitat només pot ser proporcionada per sistemes d’emmagatzematge desplegats de manera planificada, ajustada i coordinada.
Cal redissenyar els mercats elèctrics perquè l’emmagatzematge sigui rendible, cal accelerar l’emissió de permisos, cal una política industrial continental que eviti dependències crítiques, i cal, sobretot, que els Estats membres comencin a treballar amb objectius comuns i coherents.
La transició energètica europea no fracassarà per manca de generació renovable. Pot fracassar, en canvi, per manca de flexibilitat (que és la gestinabiltiat de les fonts renovables), de visió estratègica i d’emmagatzematge.
Europa té els recursos econòmics, el coneixement científic i la voluntat política per liderar la revolució energètica global, però necessita convertir aquestes capacitats en accions concretes, coordinades i urgents. L’emmagatzematge no és un complement: és el cor del sistema elèctric del futur. Sense aquest cor bategant amb força, les renovables corren el risc de quedar-se en una promesa fràgil, incapaç de garantir la seguretat, la sostenibilitat i l’eficiència que el continent necessita.
Europa ja ha fet els primers passos, però encara li manca el més important: caminar unida, amb determinació i amb ambició real. Perquè sense emmagatzematge, la transició energètica no és només incompleta: és impossible
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada