L’any 2025 marca un punt d’inflexió en el sistema energètic i de recursos a escala global.
Les cinc megatendències identificades per Wood Mackenzie no són fenòmens aïllats ni conjunturals, sinó forces estructurals que redefineixen l’economia mundial, la geopolítica i la competitivitat industrial. En aquest context, Catalunya no és un actor perifèric, és un territori profundament exposat a aquests canvis per la seva base industrial, el seu paper logístic mediterrani i la seva dependència energètica.
El creixement accelerat del gas natural liquat (GNL) dels Estats Units exemplifica com l’energia ha passat de ser una mercaderia a convertir-se en una eina de poder geopolític. En menys d’una dècada, els EUA han passat de projectar terminals d’importació a liderar l’exportació mundial de GNL, amb Europa com a principal mercat de destinació. Aquesta transformació ha estat clau per garantir subministrament després de la crisi energètica europea, però també consolida una nova dependència estratègica. Per a Catalunya, aquest fenomen té una traducció clara que és, el Port de Barcelona i la seva planta de regasificació esdevenen infraestructures crítiques dins el mapa energètic europeu. A curt termini, això pot reforçar la seguretat de subministrament i donar competitivitat a sectors industrials intensius en energia. A mitjà i llarg termini, però, el risc és quedar atrapats en una infraestructura fòssil si no s’utilitza com a palanca cap a gasos renovables, combustibles sintètics i molècules baixes en carboni.
El debat no és si el GNL és necessari avui, sinó si servirà per accelerar la transició o per retardar-la.
Paral·lelament, les terres rares han emergit com un dels elements més sensibles del comerç internacional. La seva importància per a les renovables, l’electrònica, l’automoció elèctrica i la defensa les situa al centre de la rivalitat geopolítica, amb la Xina dominant gairebé tota la capacitat de refinatge mundial. Catalunya no produeix terres rares, però n’és una gran consumidora indirecta a través del seu teixit industrial. Motors elèctrics, automatització, robòtica, aerogeneradors i electrònica avançada depenen d’aquests materials. Qualsevol interrupció o encariment impacta directament en costos, terminis i competitivitat. Això obliga el territori a repensar el seu model industrial o, es limita a assemblar productes dependents de cadenes globals fràgils, o aposta per valor afegit, reciclatge avançat, disseny per a la circularitat i capacitats tecnològiques pròpies que redueixin vulnerabilitats.
La tercera megatendència, la pèrdua de valor al sector del petroli i gas del mar del Nord britànic, és aparentment llunyà, però conté una lliçó fonamental per a Europa i, per extensió, per a Catalunya. La inestabilitat fiscal i regulatòria ha erosionat la confiança inversora fins al punt de deprimir dràsticament el valor dels actius. El missatge és clar: el capital penalitza la incertesa. En un moment en què Europa necessita inversions massives en xarxes, renovables, emmagatzematge i electrificació, qualsevol senyal d’imprevisibilitat normativa incrementa el cost del capital. Catalunya, que sovint arrossega retards en permisos, conflictes territorials i marcs canviants, hauria de llegir aquest exemple com una advertència
Sense estabilitat i claredat, la transició energètica no atraurà prou inversió privada.
La quarta tendència, la reducció de capacitat petroquímica a Europa, té una incidència directa i crítica a Catalunya, especialment al complex de Tarragona. Aquest pol és un dels principals motors industrials del sud d’Europa, però també un dels més exposats a costos energètics elevats, pressió regulatòria i competència global. El tancament de capacitats d’etilè i altres productes bàsics no és només una qüestió ambiental, sinó una pèrdua de valor afegit, ocupació qualificada i sobirania industrial. Alhora, aquest declivi pot convertir-se en una oportunitat si Tarragona es transforma en un hub de química baixa en carboni, hidrogen, captura i ús de CO₂, reciclatge químic i nous materials.
El futur del sector no és la continuïtat per inercia, sinó la reinvenció. Sense energia competitiva i projectes tractors clars, el risc de desindustrialització és real.
Finalment, l’expansió de la intel·ligència artificial està disparant la demanda elèctrica global, especialment a través dels centres de dades. Aquesta tendència pot semblar allunyada de l’energia, però en realitat n’és un dels principals motors de creixement. Catalunya aspira a captar economia digital i activitat tecnològica, però això exigeix grans quantitats d’electricitat, xarxes robustes i preus competitius. Si la demanda digital arriba abans que la infraestructura, el resultat pot ser congestió, encariment de la llum i conflictes amb la indústria i els consumidors. Si, en canvi, s’integra dins una planificació intel·ligent, amb renovables addicionals, emmagatzematge, flexibilitat i aprofitament de calor residual, pot accelerar la modernització del sistema elèctric català.
En conjunt, aquestes cinc megatendències dibuixen un escenari en què Catalunya es juga molt més que el compliment d’objectius climàtics. Es juga la seva competitivitat industrial, la qualitat de l’ocupació i la seva capacitat d’atraure inversió en un món cada cop més tensionat per l’energia, els materials i la tecnologia. El repte no és adaptar-se passivament a aquests canvis globals, sinó anticipar-los i convertir-los en una estratègia pròpia. El 2025 no és l’inici de la transició, és el moment en què queda clar qui la lidera i qui la pateix.
Ramon Gallart
