1ª Bateria d'Estat Solid per Motos.

Una petita empresa estoniana assegura haver fet realitat allò que gegants com Tesla, Toyota o BYD fa anys que anuncien però no lliuren: la bateria d’estat sòlid en un vehicle comercial.

I no, no és un cotxe. És una motocicleta. El simple fet ja diu molt sobre com avança realment la innovació tecnològica: no sempre comença on hi ha més diners, sinó on hi ha menys inèrcia.

Que Verge Motorcycles i el seu spin-off tecnològic, Donut Lab, puguin posar al mercat una moto amb bateria d’estat sòlid el 2026 no vol dir que el problema estigui resolt a escala global. Produir unes quantes desenes o centenars de bateries per a una moto premium no és el mateix que garantir milions de paquets per a turismes durant deu anys de garantia. Però tampoc és irrellevant. És, de fet, exactament així com solen començar les disrupcions reals, en nínxols petits, cars i arriscats.

Les motos elèctriques fa temps que arrosseguen una mala reputació entre els puristes. Poc soroll, poca ànima, poca autonomia i massa estones esperant que carreguin. Són silencioses i netes, sí, però sovint també frustrants. Verge ataca aquest nucli dur del problema amb una proposta gairebé insolent; fins a 600 km d’autonomia, càrregues de minuts en lloc d’hores i una densitat energètica que dobla la de moltes bateries actuals. Tot això, a més, sense liti ni electròlit líquid, substituïts per materials ceràmics més segurs i lleugers.

Sobre el paper, sembla gairebé massa bo per ser veritat. I aquí és on entra l’escepticisme, perfectament legítim. Donut Lab no ha publicat detalls tècnics profunds, no té un llarg historial en fabricació de bateries i arriba en un camp ple de promeses trencades. No és estrany que figures com l’excap de bateries de Tesla insisteixin que l’estat sòlid encara és lluny. Però també és cert que, si aquestes motos comencen a circular realment pels carrers, l’argument canvia de naturalesa: ja no parlem de diapositives, sinó de productes.

Hi ha també un altre element clau que sovint es passa per alt: la integració. Verge i Donut no només presenten una bateria, sinó un conjunt coherent de motor, xassís i arquitectura. El motor sense cub, integrat a la roda posterior, és una raresa visual que sembla sortida de Tron, però també és una declaració d’intencions. Menys peces, menys pes, més parell immediat. No competirà amb una superbike de gasolina en acceleració extrema, però en ús real, amb el parell disponible des de zero, pot oferir una experiència diferent, potser més honesta amb el que significa conduir cada dia.

El preu, evidentment, no és popular. Parlem d’una moto que frega o supera els 35.000 USD segons configuració. Però això no invalida la seva importància. Les primeres pantalles planes, els primers telèfons intel·ligents o els primers cotxes elèctrics també eren cars i imperfectes. La pregunta rellevant no és si aquesta Verge és per a tothom, sinó si obre una porta que fins ara semblava bloquejada.

El més interessant, potser, és que aquesta tecnologia no es vol quedar en les dues rodes. Les mateixes idees, bateries més lleugeres, motors integrats a les rodes, plataformes modulars, s’estan filtrant cap a esportius lleugers, vehicles comercials i fins i tot aplicacions industrials o de defensa. El cas del roadster britànic ultralleuger o de la plataforma PACES mostra que hi ha una fam real per repensar el vehicle elèctric des de la base, no només electrificar models pensats per a motors de combustió.

Potser al final Verge i Donut no seran els vencedors definitius de la cursa de l’estat sòlid. Potser els gegants arribaran després, amb més múscul i més escala. Però si una moto estoniana acaba demostrant que això era possible abans del previst, el relat canviarà. I ens recordarà que, en tecnologia, el futur no sempre arriba amb un logotip gegant, sinó amb idees petites, obstinades i prou valentes per sortir al carrer.

Ramon Gallart

Els Transformadors i el Futur de l’Energia.

Durant dècades, el transformador elèctric ha estat una peça gairebé invisible del sistema energètic.

Silenciós, robust i fiable, ha permès que l’electricitat viatgi de les centrals fins a les nostres llars, indústries i ciutats. Però avui, aquest element essencial de les xarxes elèctriques s’enfronta a un dels seus reptes més grans: una crisi global que posa en evidència el seu paper central en la transició energètica.

La demanda mundial de transformadors s’ha disparat en pocs anys. Els temps d’espera, que el 2021 rondaven les 50 setmanes, s’han duplicat fins a acostar-se als dos anys, i en el cas dels grans transformadors de potència poden arribar fins als quatre anys de fabricació. Aquesta escassetat ja té conseqüències reals: prop d’un quart dels projectes d’energies renovables arreu del món pateixen retards, s’alenteixen les millores d’infraestructures crítiques i, en alguns casos, fins i tot es paralitza la construcció de noves zones que haurien de ser electrificades.

Les causes d’aquesta crisi són múltiples i estan profundament interconnectades. D’una banda, hi ha els problemes en les cadenes de subministrament globals i l’augment del cost i la demanda de matèries primeres. La majoria dels transformadors depenen de la xapa magnètica orientada, un acer especial imprescindible també per a motors elèctrics i carregadors de vehicles elèctrics. La competència per aquest material és intensa i creixent. De l’altra, els fabricants, escarmentats per les fluctuacions del mercat en el passat, han estat prudents a l’hora d’ampliar capacitats productives. Mentrestant, l’aposta accelerada per l’electrificació, les energies renovables i la descarbonització ha superat clarament la capacitat actual del sistema de fabricació.

Tanmateix, com sovint passa en moments de crisi, també s’ha obert la porta a la innovació. Enginyers i investigadors estan explorant alternatives als dissenys tradicionals, com ara transformadors modulars basats en electrònica de potència que permeten convertir corrent altern en corrent continu de manera més flexible. Altres línies de recerca apunten cap a transformadors de nucli buit, fins i tot fabricats amb impressió 3D, que redueixen la necessitat d’acer i materials crítics. Paral·lelament, es treballa per fer els transformadors més estandarditzats, resilients i fàcils de produir, amb l’objectiu d’alleujar els colls d’ampolla de la cadena de subministrament.

El futur immediat no sembla més senzill. L’augment dels vehicles elèctrics, l’expansió de les energies renovables i el creixement exponencial dels centres de dades, impulsats per la intel·ligència artificial, faran créixer encara més la demanda d’electricitat i, amb ella, la necessitat de transformadors. Els experts adverteixen que sense una inversió decidida en nova capacitat productiva i en la modernització de les xarxes, aquest component clau podria convertir-se en un fre inesperat per a la transició energètica.

Així, el transformador, una peça tradicionalment discreta, emergeix avui com un protagonista inesperat. La seva evolució i disponibilitat poden marcar la diferència entre una transició energètica fluida o una plena d’obstacles. Invertir-hi ja no és només una qüestió tècnica, sinó una decisió estratègica per al futur energètic global..

Ramon Gallart.

Córrer Cap a la Transició Sense Tocar la Meta

Europa viu instal·lada en una ficció energètica incòmoda i és, la d’un continent que es proclama líder mundial de la transició ecològica mentre continua funcionant sobre una base de dependència estructural, vulnerabilitat geopolítica i decisions polítiques contradictòries.

La crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna no va crear aquest problema, només el va fer impossible d’ignorar. I, tanmateix, la resposta europea continua reproduint una lògica que recorda la paradoxa de Zenó: avançar pas a pas, amb un gran desplegament retòric, però sense arribar mai a transformar realment el sistema.

Les dades són clares. Abans de 2023, la Unió Europea importava prop del 58% de l’energia que consumia, segons Eurostat. En el cas del gas natural, la dependència exterior superava el 85,6 % (2024). Aquesta dependència no només és un risc geopolític, sinó també una anomalia estratègica per a un projecte polític que aspira a l’autonomia i a la sobirania compartida. Tot i això, durant dècades es va preferir el confort del gas barat a la inversió sostinguda en un sistema energètic propi, descentralitzat i resilient.

Quan Rússia va tancar l’aixeta, Europa va reaccionar amb rapidesa, però no necessàriament amb coherència. Es van accelerar les renovables, sí, però també es van reobrir centrals de carbó a Alemanya, es van signar contractes de gas natural liquat a llarg termini amb els Estats Units i Qatar, i es van construir noves infraestructures fòssils amb una vida útil que supera de llarg els objectius climàtics del 2030 i 2050. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, aquestes decisions comprometen la credibilitat climàtica europea i creen el risc de nous actius varats.

Espanya exemplifica amb precisió aquesta contradicció. És un dels països amb més hores de sol d’Europa i amb un potencial eòlic terrestre i marí de primer ordre. Tot i això, continua important al voltant del 70% de l’energia que consumeix. El 2023, malgrat un fort creixement de la fotovoltaica, el gas natural va seguir sent clau per a la generació elèctrica i, sobretot, per a l’estabilitat del sistema. El país ha fet avenços innegables, però ho ha fet sense una estratègia industrial clara que vinculi renovables, reindustrialització i reducció real de dependències.

El cas del corredor del gas i de l’hidrogen n’és un bon exemple. Durant anys, Espanya va defensar infraestructures gasistes infrautilitzades com a actius estratègics europeus. Avui, el discurs s’ha reciclat sota l’etiqueta de l’hidrogen verd, però sense resoldre una qüestió fonamental i és, per a qui, per a què i amb quin impacte territorial es produirà aquesta nova energia. Sense resposta a aquestes preguntes, el risc és repetir el model extractiu amb un vernís verd.

Catalunya porta aquesta paradoxa a un extrem gairebé caricaturesc. Consumeix molta energia, produeix-ne poca i importa’n la immensa majoria (PwC). Alhora, el desplegament renovable és un dels més baixos de l’Estat, especialment en eòlica terrestre. El resultat és una dependència crítica combinada amb una retòrica climàtica avançada que no es tradueix en capacitat real de decisió.

La resistència social a determinats projectes renovables sovint s’ha utilitzat com a excusa per justificar la inacció, però el problema de fons és polític i de governança. La manca de planificació territorial, la inexistència d’un relat compartit sobre el model energètic i la desconnexió entre transició ecològica i política industrial han deixat Catalunya en una posició de fragilitat estructural. Es vol energia neta, però no s’accepta el conflicte que comporta produir-la; es vol sobirania, però es rebutja la infraestructura que la faria possible.

Aquí és on la paradoxa de Zenó deixa de ser una metàfora elegant per convertir-se en una advertència. Europa, Espanya i Catalunya acumulen objectius climàtics, fulls de ruta i plans estratègics, però continuen fragmentant el problema en trossos gestionables per evitar decisions estructurals. Cada pas sembla raonable, però el conjunt no avança prou. La transició energètica es converteix així en un horitzó mòbil, sempre imminent, sempre ajornable.

El problema no és tecnològic. Les renovables són competitives, l’emmagatzematge avança, les xarxes intel·ligents són una realitat. El problema és que la geopolítica energètica europea continua pensant-se en termes de seguretat d’abastiment i no de transformació del sistema. Mentre no s’assumeixi que la dependència energètica és una debilitat política de primer ordre, la transició continuarà subordinada a la por, al curt termini i a la inèrcia.

Sortir de la paradoxa exigeix alguna cosa més que objectius ambiciosos. Exigeix decidir qui guanya i qui perd, redistribuir costos i beneficis, assumir conflictes territorials i construir consensos reals. Exigeix, sobretot, entendre que la sobirania energètica del segle XXI no consisteix a substituir un proveïdor fòssil per un altre, sinó a reduir radicalment la necessitat mateixa de dependència.

Si Europa no fa aquest salt qualitatiu, continuarà corrent com Aquil·les: cada vegada més ràpid, cada vegada més cansat, sense acabar d’atrapar mai l’objectiu que ella mateixa ha definit com a imprescindible.

Ramon Gallart

Flexibilitzar el Motor de Combustió, Solució Industrial o Retard en la Transició Energètica?

La Unió Europea es troba davant d’un punt d’inflexió en la seva política climàtica i industrial. 

Segons una informació publicada per Reuters el desembre de 2025, la Comissió Europea està valorant un nou esquema de compensacions que podria permetre als fabricants continuar venent vehicles amb motor de combustió més enllà de 2035, la data que fins ara simbolitzava el final dels cotxes nous de gasolina i dièsel a Europa. La proposta, avançada pel diari alemany Handelsblatt, planteja que fins a un 30 % dels objectius climàtics del sector automobilístic es puguin assolir mitjançant combustibles alternatius, mentre que el 70 % restant vindria de l’ús de materials amb baixa petjada de carboni, com ara l’acer verd. En conjunt, Brussel·les defensa que aquest mecanisme podria comportar reduccions efectives d’emissions de fins al 90 %, tot permetent la continuïtat dels motors tèrmics gràcies a sistemes de compensació de CO₂.

Tal com explcia Reuters, aquest possible gir regulatori no és casual. Respon a les fortes pressions polítiques d’alguns estats membres, especialment Alemanya i Itàlia, i a les demandes de la indústria automobilística europea, preocupada per la pèrdua de competitivitat davant els fabricants asiàtics, pels elevats costos de la transició i per la velocitat amb què s’està exigint el canvi tecnològic. No obstant això, el debat va molt més enllà del tipus de motor que portaran els cotxes del futur. En el fons, el que està en joc és la capacitat del sistema energètic europeu per absorbir l’impacte de l’electrificació massiva de la mobilitat.

L’electrificació del transport comporta un augment estructural i sostingut de la demanda d’electricitat. A escala europea, diversos estudis apunten que la mobilitat elèctrica podria arribar a representar entre un 10 i un 15 % del consum elèctric total cap a l’any 2040. En el cas d’Espanya, amb un parc automobilístic que supera els 25 milions de vehicles, una electrificació majoritària podria afegir entre 35 i 50 TWh anuals de consum elèctric, cosa que equival a un increment aproximat del 15–20 % respecte a la demanda actual. Aquest creixement no és menor i obliga a reforçar xarxes, ampliar la capacitat de generació renovable, desplegar sistemes d’emmagatzematge i avançar decididament cap a una gestió més flexible i digitalitzada del sistema elèctric.

Espanya parteix d’una posició relativament favorable per afrontar aquest repte. El fort potencial solar i eòlic, el creixement accelerat de la fotovoltaica i uns costos de generació renovable competitius fan que l’electrificació del transport pugui esdevenir una oportunitat estratègica. Reduir la dependència del petroli, millorar la balança comercial i generar ocupació associada a les renovables i a la infraestructura de recàrrega són beneficis clars. Tanmateix, els riscos també són evidents: xarxes de distribució encara poc preparades per a càrregues elevades simultànies, una infraestructura de recàrrega insuficient i desigual territorialment, i retards en el desplegament d’emmagatzematge i mecanismes de flexibilitat.

En aquest context, permetre una extensió dels motors de combustió pot alleujar la pressió immediata sobre el sistema elèctric, però també pot tenir un efecte contraproduent. Si la transició s’alenteix, es poden retardar inversions clau en xarxes i renovables, mantenint durant més temps la dependència dels combustibles fòssils importats. A escala europea, la flexibilització de l’objectiu de 2035 ofereix marge a la indústria i evita una ruptura brusca amb les cadenes de valor existents, però alhora introdueix incertesa regulatòria en un moment en què calen senyals clares per mobilitzar grans inversions en electrificació i infraestructures energètiques.

Des d’una perspectiva crítica, el risc és que la flexibilitat acabi convertint-se en una pròrroga encoberta que dilueixi l’ambició climàtica europea. Retardar l’electrificació de la mobilitat no elimina el repte energètic, simplement l’ajorna. Europa, i Espanya en particular, hauran d’afrontar igualment un sistema energètic més electrificat, renovable i flexible. La qüestió no és si aquesta transformació arribarà, sinó amb quina velocitat i amb quin grau de planificació. En aquest sentit, la claredat regulatòria, la coherència entre política industrial i energètica, i una visió a llarg termini continuen sent els millors aliats per convertir la transició en una oportunitat real i no en una font de nous desequilibris.

Ramon Gallart

Portar l'Electricitat als Pobles més Petits pot no Reduir la Pobresa

Actualment, prop de 800 milions de persones arreu del món encara viuen sense accés a l’electricitat.

Aquesta manca d’un servei tan bàsic condiciona profundament el dia a dia de milions de famílies, limitant les oportunitats educatives, l’accés a serveis de salut, el desenvolupament d’activitats productives i, en definitiva, les possibilitats de millorar les seves condicions de vida. Per aquest motiu, durant dècades s’ha assumit que proporcionar electricitat a aquestes poblacions és una peça clau per impulsar el creixement econòmic i reduir la pobresa.

Aquesta idea ha estat adoptada també per la comunitat internacional. De fet, les Nacions Unides han situat l’expansió de la infraestructura energètica entre les seves prioritats globals, incloent l’accés universal a l’electricitat abans del 2030 com un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. L’electricitat no es considera només una comoditat, sinó un element fonamental per al desenvolupament humà i econòmic.

Quan s’analitzen les dades a escala nacional, aquesta relació sembla força clara. En molts països, un major accés a l’electricitat va acompanyat d’un creixement més elevat del producte interior brut (PIB). Els estats amb una infraestructura energètica més desenvolupada acostumen a registrar nivells més alts d’activitat econòmica, productivitat i renda. No obstant això, quan es baixa l’escala d’anàlisi i s’observa què passa a nivell local, especialment en pobles i comunitats rurals, el panorama esdevé molt més complex.

Diversos estudis han mostrat que electrificar pobles petits no sempre genera els beneficis econòmics que sovint es donen per descomptats. En molts casos, l’arribada de l’electricitat no es tradueix en una reducció significativa de la pobresa ni en una millora clara de la qualitat de vida. Aquest resultat aparentment contradictori ha despertat un gran interès entre economistes i responsables de polítiques públiques

Un estudi que va ser publicat al Journal of Political Economy  aporta una explicació clau a aquesta qüestió: la mida del poble és un factor determinant per entendre l’impacte real de l’electrificació. Segons aquesta investigació, els beneficis econòmics de l’accés a l’electricitat no es distribueixen de manera uniforme, sinó que depenen fortament del nombre d’habitants. Els pobles amb una població relativament gran, generalment superior a les 2.000 persones, tendeixen a experimentar millores econòmiques substancials després de ser electrificats. En canvi, als pobles molt petits, amb uns 300 habitants o menys, els efectes positius són pràcticament inexistents.

L’estudi analitza l’ús de l’electricitat a les llars abans i després de l’electrificació en milers de pobles, i els resultats són sorprenents. En els pobles més grans, la despesa familiar —un indicador clau dels ingressos disponibles— es va arribar a duplicar. A més, es va observar un augment significatiu del nombre de microempreses i de l’ocupació fora del sector agrícola, dos senyals clars d’un procés de diversificació econòmica i de creixement sostingut. En aquests entorns, l’electricitat va actuar com un catalitzador del desenvolupament, permetent la creació de nous negocis, l’allargament de les hores productives i l’accés a noves tecnologies.

En canvi, la realitat als pobles més petits va ser molt diferent. En comunitats d’uns 300 habitants, gairebé no es va detectar cap impacte econòmic positiu després de l’arribada de l’electricitat. La despesa familiar fins i tot va disminuir lleugerament, i no es va produir un augment rellevant ni de les microempreses ni de l’ocupació. En aquests casos, l’electricitat per si sola no va ser suficient per generar noves oportunitats econòmiques.

Els pobles de mida mitjana, amb poblacions al voltant de les 1.000 persones, van mostrar resultats intermedis. Es van observar alguns guanys modestos en la despesa familiar, cosa que suggereix un petit increment dels ingressos, però aquests canvis no van ser prou importants com per provocar una reducció significativa de la pobresa o una transformació profunda de l’economia local.

En conjunt, aquests resultats indiquen que, tot i que l’accés a l’electricitat és una condició necessària per al desenvolupament, no sempre és suficient per si sola. Especialment en comunitats petites, cal complementar la inversió en infraestructures energètiques amb altres polítiques —com l’accés al crèdit, la formació, les infraestructures de transport o el suport a l’emprenedoria— perquè l’electricitat es pugui traduir en oportunitats reals de creixement i millora del benestar.

Ramon Gallart

Innovar és la Condició de Supervivència dels DSO Petits.

La innovació en el sector de la distribució elèctrica s’ha convertit en un element imprescindible, especialment per a les empreses de menor dimensió, aquelles amb menys de 100.000 punts de subministrament. 

Durant dècades, aquests distribuïdorss han pogut funcionar sota un model relativament estable que era el de mantenir la xarxa, garantir la qualitat de servei i atendre les incidències. Però aquest model s'està convertint en obsolet davant un sistema elèctric que canvia molt més ràpidament del que ho van fer mai les xarxes de distribució.

L’avenç accelerat de les energies renovables distribuïdes, l’expansió del vehicle elèctric, la irrupció de les comunitats energètiques i la digitalització massiva fan que la baixa tensió, tradicionalment desconeguda, sigui avui l’escenari principal de la transformació. Documents com el Technology Radar d’ E.DSO O apunten que els desenvolupaments tecnològics són nombrosos, ràpids i potencialment disruptius, de manera que impacten directament l’activitat dels DSO i els obliguen a replantejar les seves pràctiques. 

En aquest context, la innovació ja no és un luxe, és una condició de supervivència.

Per als DSO petits, la primera gran revolució és fer “visible” la xarxa de baixa tensió. Durant anys, aquesta xarxa s’ha gestionat gairebé a cegues, confiant que mentre no hi hagués reclamacions tot funcionava bé. Això ja no serveix en un entorn saturat de fotovoltaica residencial, punts de recàrrega i equips electrònics sensibles. Integrar dades de comptadors intel·ligents, incorporar sensors, utilitzar analítica avançada o fins i tot començar a desplegar elements intel·ligents com reguladors de tensió o transformadors amb regulació en càrrega permeten anticipar problemes i evitar reforços costosos. La innovació aquí no és compra de gadgets: és capacitat de comprendre què passa, quan i per què.

Una altra transformació inevitable és la introducció progressiva d’automatismes i capacitats de self-healing. Fins i tot amb pressupostos modestos, és perfectament possible reduir durades d’interrupció amb uns quants telecontrols ben ubicats i algoritmes senzills que permeten reconfigurar la xarxa quan hi ha una avaria. Tot això té un impacte directe en la qualitat de servei i, sobretot, en la percepció del regulador i dels clients. 

Els DSO petits no poden competir amb les grans companyies en volum, però sí en agilitat i en capacitat de reaccionar ràpidament si doten la xarxa d’un mínim de “cervell”.

La innovació també implica deixar de veure les noves tecnologies com una amenaça i començar a entendre-les com un aliat. Les microxarxes, el Building-to-Grid, el Vehicle-to-Grid o la flexibilitat local no són experiments llunyans, són eines reals per millorar la resiliència i optimitzar l’ús de la xarxa. Un polígon industrial amb molta solar, una flota municipal de vehicles elèctrics o un hospital local poden convertir-se en socis tecnològics d’un DSO petit, ajudant-lo a equilibrar càrregues, gestionar congestions o garantir subministrament en situacions crítiques. Però, cal establir col·laboracions i no limitar-se a una relació estrictament contractual o administrativa.

L’ús de la intel·ligència artificial, l’IoT i l’edge computing constitueix un altre element transversal. Cap DSO petit ha de crear un departament d’IA propi, però sí escollir plataformes que incorporin analítica avançada, predicció de càrrega o detecció automàtica d’avaries. Són tecnologies madures que permeten decisions més informades, manteniment més eficient i una visió molt més clara de l’estat de la xarxa. Les eines ja existeixen; el repte és voluntat i capacitat d’adoptar-les.

Tot això contrasta amb un risc sovint invisible: el cost de no innovar. 

Mantenir l’statu quo pot suposar més reclamacions, més talls, més costos operatius, més inversions d’urgència i, sobretot, una percepció creixent que el DSO no està preparat per gestionar una xarxa moderna. En un futur no gaire llunyà, els reguladors podrien exigir un nivell de maduresa que algunes empreses petites no podran assolir si no comencen ja. La inacció pot resultar molt més cara que qualsevol programa d’innovació.

No obstant, els DSO petits tenen avantatges que no sempre reconeixen com la de ser propers al territori, coneixen els seus usuaris i administracions, tenen escales manejables per fer proves reals i poden avançar molt ràpid quan la direcció decideix fer un pas endavant. A més, avui la innovació no es fa en solitari, hi ha projectes europeus, sandboxes reguladors i plataformes col·laboratives que permeten compartir costos, riscos i coneixement. Per a un DSO petit, sumar-s’hi pot ser la manera més intel·ligent d’explorar noves tecnologies sense assumir càrregues excessives.

La transició energètica necessita xarxes més flexibles, més digitals i més resilients. Les grans empreses hi estan entrant amb grans programes, però els DSO petits també tenen un paper essencial. Són l’articulació de la vida quotidiana energètica de milers de municipis. Si decideixen innovar, poden convertir-se en actors centrals de la transformació local com a facilitadors de renovables, impulsors de mobilitat elèctrica, garants de resiliència i catalitzadors de desenvolupament econòmic. Si no ho fan, corren el risc de quedar-se relegats i convertir-se en un fre a la modernització del sistema energètic.

La innovació no és un destí, és una actitud. I per als DSO petits, és senzillament la millor manera de garantir que continuaran essent rellevants en un món energètic que ja no espera ningú.

Ramon Gallart

Energia, Xarxes i Potencia.

Seran les grans tendències del 2025 les que redefiniran Europa, Espanya i Catalunya?

El 2025 ha estat un any durent el qual, han passat moltes coses en el sector energètic arru del món, marcat per una pressió creixent sobre els sistemes elèctrics a causa de la digitalització, la intel·ligència artificial i l’electrificació de l’economia. Tot i que moltes de les notícies més destacades s’han originat als Estats Units o a la Xina, el seu impacte polític i estratègic és profund també a Europa, a Espanya i, de manera particular, a Catalunya.

A escala europea, l’auge dels centres de dades i de la intel·ligència artificial ha reforçat una idea que ja era present en l’agenda comunitària: la seguretat energètica ja no és només una qüestió climàtica, sinó també industrial i geopolítica. La Unió Europea observa amb interès el desenvolupament dels petits reactors modulars (SMR) als Estats Units i a la Xina, conscients que aquesta tecnologia podria ajudar a garantir electricitat estable i baixa en emissions per a usos intensius com els centres de dades. Això ha reobert el debat nuclear en països que el donaven per tancat, i ha impulsat la Comissió Europea a finançar projectes de recerca i aliances industrials, tot intentant no quedar enrere en una cursa tecnològica dominada per altres potències.

En aquest context, Espanya manté una posició política ambivalent. D’una banda, el calendari oficial de tancament de les centrals nuclears continua vigent, amb un fort consens polític i social en contra de l’energia nuclear tradicional. De l’altra, l’aparició dels SMR i d’altres reactors avançats introdueix matisos nous en el debat: alguns actors econòmics i territorials plantegen si té sentit renunciar completament a una tecnologia que podria aportar estabilitat al sistema elèctric en un futur dominat per les renovables i la demanda digital. Aquest debat, encara incipient, pot intensificar-se a mesura que la pressió sobre la xarxa augmenti.

Les dificultats de les xarxes elèctriques, evidents en casos extrems com el de Cuba però també presents en països avançats, tenen una lectura clara per a Europa i Espanya: no n’hi ha prou amb generar energia neta, cal poder transportar-la i gestionar-la amb intel·ligència. Les tecnologies de reforç de xarxa que s’estan desplegant al Regne Unit, com els sistemes de control electrònic del flux de potència o la valoració dinàmica de les línies (DLR), encaixen plenament amb les prioritats europees. Políticament, això reforça la idea que invertir en xarxa és tan estratègic com invertir en renovables, un missatge que comença a reflectir-se en els plans nacionals d’energia i clima.

A Espanya, on la penetració de renovables és elevada però les congestions de xarxa són cada cop més freqüents, aquest missatge té conseqüències directes. Les llargues cues per connectar nous projectes solars, eòlics o industrials al sistema elèctric generen tensions territorials i polítiques. Això obliga el govern central i els reguladors a accelerar inversions en xarxa i a flexibilitzar normatives, alhora que han de gestionar l’oposició local a noves infraestructures. El discurs polític comença a girar cap a solucions “invisibles” o tecnològiques que permetin optimitzar el que ja existeix, reduint el conflicte social.

Catalunya viu aquests debats amb una intensitat especial. D’una banda, és un territori amb una forta demanda elèctrica industrial i digital, amb aspiracions d’atraure centres de dades i projectes tecnològics. De l’altra, té una capacitat limitada de generació pròpia i una forta dependència de la xarxa de transport. Això fa que qualsevol problema de congestió o retard en inversions tingui un impacte polític immediat. El debat sobre l’energia nuclear, tot i que oficialment tancat amb el futur desmantellament de les centrals d’Ascó i Vandellòs, podria reaparèixer indirectament a través del debat sobre seguretat de subministrament i competitivitat industrial.

Les notícies sobre el creixement dels aerogeneradors i els reptes logístics associats també tenen una lectura europea i catalana. El fet que calgui construir avions gegants per transportar pales més llargues posa de manifest fins a quin punt la transició energètica implica transformacions industrials profundes. A Europa, això reforça les polítiques industrials verdes i la voluntat de mantenir cadenes de valor pròpies. A Catalunya, amb un teixit industrial divers però tensions territorials sobre la implantació d’eòlica terrestre, aquest debat es tradueix en una reflexió política sobre on i com desplegar renovables sense perdre competitivitat ni cohesió social.

Finalment, històries com la de les bateries nuclears o la transformació del sector de l’automoció amb el vehicle elèctric recorden que la transició energètica no és només tecnològica, sinó també social i laboral. A Europa i a Espanya, això alimenta polítiques de requalificació professional i de transició justa. A Catalunya, amb un fort pes de la indústria de l’automòbil i dels seus proveïdors, la dimensió política d’aquesta transformació és especialment rellevant, ja que afecta ocupació, formació i model productiu.

Ramon Gallart

Avui, Dia dels Reis Mags

Els meus regals (auguris) energètics per al 2026 (Europa, Espanya i Catalunya) amb el món de fons.

Hi ha un moment, just abans de creuar un riu, en què s'costuma a dubtar en atravessar-lo. No perquè falti un mapa per saber a on anar, sinó perquè l’aigua canvia cada dia; avui baixa clara, demà tèrbola; avui és un fil d’aigua, demà un torrent.

El 2026, l’energia serà exactament això, un riu que ens obligarà a decidir mentre el corrent es mou.

A Europa, la pregunta ja no és, més "descarbonitzem?", sinó "a quin ritme, amb quina xarxa i amb quina seguretat?". A Espanya, "com evitem que el sistema s’ofegui en l’èxit renovable?". I a Catalunya, "com passem del relat a la implementació real sense trencar la cohesió social ni la competitivitat industrial?".

Així què, fem com els Reix Mags és a dir, mirem el cel (geopolítica), escoltem la terra (xarxes i indústria) i parem atenció als senyals (regulació i preus). I, sí: demà és un riu.

Durant uns anys vam pensar que la transició era sobretot una qüestió de "posar renovables". El 2026 ens deixarà clar que és, sobretot, una qüestió de connectar-les.

El gran tema europeu és la xarxa elèctrica (i les cues d'accés). Operadors i reguladors ja ho diuen sense embuts, les connexions s’han convertit en el fre. En alguns països, les esperes duren anys, i la cua és plena de projectes que "ocupen espai" sense ser madurs; la proposta que guanya força és passar del "primer que arriba, primer que se serveix" al "primer que acaba". Aquesta tensió no és menor ja què, es va advertir que Europa necessita un salt massiu d’inversió i modernització per evitar episodis de risc i apagades en un sistema cada cop més electrificat i renovable. La Comissió Europea ha anat preparant el terreny amb guies i paquets per "posar les xarxes a punt" i accelerar planificació i permisos.

El regal del Rei Mag (Europa): el 2026 serà l’any en què el debat real es desplaçarà dels "MW instal·lats» als MW connectats + MW gestionables" (bateries, flexibilitat, demanda, interconnexions).

El gas a Europa: més calma… però no immunitat. El gas continuarà sent l’"assegurança" del sistema europeu, sobretot a l’hivern i en els pics, però en un context canviant amb més GNL disponible a escala global i això, podria reduir tensions i volatilitat. Algunes entitats preveuen un TTF al voltant dels 30 €/MWh de mitjana el 2026, amb riscos encara lligats a la geopolítica i a la meteorologia. Alhora, Europa manté l’arquitectura de seguretat la qual, s’han prorrogat les regles d’ompliment de reserves (90% l’1 de novembre, vigents cada any des del 2023) per reforçar el subministrament hivernal. Els operadors tècnics (ENTSOG) indiquen que, en escenaris de referència, la xarxa de gas pot cobrir la demanda i acabar l’hivern 2025/26 mantenint estocs, amb un coixí encara a l’abril de 2026.

El regal del Rei Mag (gas): el 2026 pot ser "menys dramàtic" que el 2022–2023, però no serà "normal" ja què, el preu continuarà sent un sensor de guerra, fred i logística del GNL.

CBAM: el 2026 és quan el carboni entra per la frontera. Hi ha una data clau i és el règim definitiu del CBAM que ha començat l’1 de gener de 2026. Això és energia en estat pur, perquè canvia els costos relatius de l’acer, el ciment, l’alumini, els fertilitzants… i, per tant, reordena decisions industrials, contractes i inversions.

El regal del Rei Mag (indústria): el 2026 Europa començarà a "pagar" de manera més explícita la coherència climàtica de la seva cadena de subministrament.

Espanya entra al 2026 amb una fortalesa evident gràcies al múscul renovable i coneixement operatiu en un mix cada cop més variable. Però el riu aquí també baixa ràpid ja què, com més solar i eòlica, més necessitat de flexibilitat.

El nou mantra: flexibilitat, emmagatzematge i mercats. El 2026 apunta a ser un any en què les reformes i instruments per garantir capacitat i flexibilitat guanyin protagonisme; el debat sobre el "mercat de capacitat" i els mecanismes associats fa temps que dura i s’ha anat treballant en consultes i disseny. 

En paral·lel, la planificació de xarxa i els reforços d’infraestructura són el que separa un sistema robust d’un de tensat. 

Espanya té documents de planificació i desenvolupament, però el missatge important és el mateix que a Europa: connectar i operar és el coll d’ampolla.

El regal del Rei Mag (Espanya): si el 2024–2025 han estat anys de "creixement", el 2026 serà l’any del creixement de qualitat motivat per més bateries, més xarxa, millor senyal de preus, més resposta de la demanda.

Catalunya viu una paradoxa provocada per una economia industrial i urbana que necessita energia neta i estable… i, alhora, dificultats polítiques, socials i administratives per desplegar-la a l’escala necessària.

De la sobirania simbòlica a la sobirania operativa mitjançant les iniciatives tangibles les quals, per exemple, els programes d’autogeneració en infraestructures públiques amb horitzó 2026, que aterren el concepte d’autoconsum i energia pública. També hi ha un relat institucional de descarbonització industrial, incloent-hi l’hidrogen verd i altres vectors, presentats com a palanca de competitivitat. I en l’àmbit regulatori s’ha parlat d’accelerar permisos i ordenar el model energètic amb noves normatives més integrals.

El regal del Rei Mag (Catalunya): el 2026 serà un any de "veritat o conseqüència" o bé, la urgència es tradueix en permisos, xarxa i projectes reals (amb retorn local), o bé el sistema industrial comprarà energia i garanties a fora… i el relat quedarà coix.

Hidrogen a Tarragona i indústria poden ser una oportunitat, però amb "ull" cal observar amb lupa. Catalunya té un pol industrial (Tarragona) ideal per provar l’hidrogen i l’electrificació de processos. Hi ha projectes industrials en marxa que el presenten com un "salt d’escala". Però l’hidrogen no és màgia ja què, necessita electricitat renovable, aigua, infraestructures, demanda solvent i regulació estable. El 2026 hi haurà menys "presentacions" i més "balanços" en el que es refereix al cost per kg, compradors (offtakers), connexió i permisos.

Els Reis Mags també miren lluny, perquè el preu que paguem aquí sovint es decideix per esdeveniments que passen allà.

Petroli: més oferta, menys por… fins que la por torna. Les previsions per a inicis del 2026 apunten a preus pressionats per un excés d’oferta, amb el Brent al voltant dels 61 dòlars el barril de mitjana segons enquestes d’analistes, i un mercat que podria moure’s en superàvit. Però el mateix flux de notícies ja mostra el patró del 2026. També, la geopolítica pot sacsejar el mercat (per exemple, episodis a Veneçuela o atacs a infraestructures energètiques) i, tot i així, els preus poden reaccionar menys si el món està ben proveït.

Lectura geopolítica: el petroli el 2026 pot funcionar com una "caputxa": esmorteix alguns xocs, però no elimina el risc. I un excés d’oferta no impedeix un xoc si hi ha un tall sobtat o una escalada regional.

Electricitat global: la demanda creix i la solar + eòlica es consoliden. L’Agència Internacional de l’Energia preveu que la demanda global d’electricitat continuï creixent amb força fins al 2026 (dades, aire condicionat, vehicles elèctrics, indústria), i que les renovables, el gas i la nuclear en cobreixin l’augment. Com a senyal estructural, la quota combinada de la solar fotovoltaica i l’eòlica en la generació global s’acosta al 20% el 2026 segons les seves previsions.

El regal del Rei Mag (món): el 2026 no serà "la fi dels fòssils", però sí l’any en què el centre de gravetat del sistema elèctric es desplaçarà clarament cap a la solar + l’eòlica… i cap al gran repte que son les xarxes i la flexibilitat.

El relat final: què ens espera al creaur el riu demà i, què en portaran els Reis Mags? El 2026, el riu tindrà quatre corrents principals: 

1.- El corrent de xarxa (Europa-Espanya-Catalunya), on el coll d’ampolla és connectar, reforçar i operar; 

2.- El corrent regulatori (CBAM, mercat elèctric, planificació), on la descarbonització entra a les duanes, els contractes i la indústria; 

3.- El corrent de seguretat (gas i hiverns), amb menys pànic però més disciplina i reserves, encara vulnerable al clima i a la geopolítica i,

4.- El corrent geopolític (petroli i conflictes), amb preus moderats si hi ha oferta, però amb un món que no es tornarà estable.

I ara, la pregunta que separa els "mestres" dels "aprenents": què en fem, de tot això?

Europa: deixar de discutir només objectius i posar-se seriosament amb permisos, xarxes, interconnexions i flexibilitat.

Espanya: convertir l’avantatge renovable en un sistema resilient (capacitat, emmagatzematge, demanda).

Catalunya: si vol una indústria competitiva i neta, ha de fer dues coses alhora, una accelerar renovables i xarxa i, l'altre, distribuir beneficis (participació local, retorn territorial) perquè el desplegament no fracturi.

Perquè quan demà ens trobem amb un riu, aquest no s'ha de veure com una amenaça sinò com un avís que cal entendre'l com: si no el creuem, ens quedarems a l’altra banda del futur.

Ramon Gallart

Quan el Cel Encara és Serè, Una Amenaça Invisible que Creix Arreu del Món.

A Catalunya, en aquesta època de l’any, el cel sol mantenir-se estable i allunyat de grans tempestes elèctriques.

La tardor i l'hivern no son temps de llamps ni de fenòmens atmosfèrics extrems associats a la convecció intensa. Aquesta calma, però, no hauria de conduir-nos a una falsa sensació de seguretat. El que està succeint en altres regions del planeta, especialment a l’Índia, és un advertiment clar de com el canvi climàtic està transformant riscos que fins fa poc es consideraven puntuals o estacionals en amenaces constants i cada vegada més mortals.

Un informe de la Universitat Fakir Mohan, a l’estat indi d’Odisha, mostra un augment sostingut de l’activitat dels llamps a l’Índia, fins al punt que aquest fenomen s’ha convertit en una de les principals causes de mort relacionades amb desastres naturals induïts pel canvi climàtic. Tot i que els llamps sempre han estat habituals durant la temporada del monsó, entre juny i setembre, el que resulta especialment preocupant és que ara són més freqüents, més intensos i, sobretot, més imprevisibles.

L’anàlisi de dades a llarg termini reflecteix una tendència que cal tenir en compte. Entre els anys 1967 i 2002, la mitjana de morts anuals per llamps a cada estat indi era d’unes 38 persones. En canvi, entre 2003 i 2020 aquesta xifra va augmentar fins a 61 morts anuals per estat. Aquest increment s’ha produït en un context de fort creixement demogràfic, amb una població que ha arribat als 1.400 milions d’habitants, cosa que multiplica l’exposició al risc i accentua la vulnerabilitat de grans sectors de la població.

Els científics atribueixen aquesta evolució a l’augment de les temperatures globals. L’aire més calent pot retenir més vapor d’aigua, i quan aquest vapor ascendeix i es refreda a les capes altes de l’atmosfera, es generen desequilibris de càrrega elèctrica que afavoreixen la formació de llamps. Es tracta d’un exemple clar de com el canvi climàtic actua com a detonant d’una cadena d’esdeveniments extrems, amb conseqüències directes sobre la seguretat i la vida de les persones. A més, l’informe subratlla que l’activitat elèctrica atmosfèrica ja no només augmenta en nombre, sinó que esdevé més erràtica, fet que dificulta enormement la predicció i la prevenció.

Un altre factor que explica l’elevat nombre de víctimes és la manca de sistemes d’alerta primerenca eficients i la baixa consciència pública sobre les mesures de seguretat bàsiques. En moltes zones rurals de l’Índia, les tempestes sorprenen persones que treballen a l’aire lliure i que no disposen d’informació ni d’infraestructures adequades per protegir-se. Situacions tràgiques com agricultors refugiant-se sota arbres durant una tempesta elèctrica són encara habituals, malgrat ser un dels comportaments més perillosos davant la caiguda d’un llamp. Aquest desconeixement explica per què no són rares les morts massives causades per una sola descàrrega elèctrica.

L’estudi, que va ser publicat a la revista internacional Environment, Development and Sustainability, alerta que la tendència a l’alça de les morts per llamps és especialment marcada en les darreres dues dècades, el període amb l’increment més gran mai registrat. Els experts coincideixen que, si no s’implementen polítiques públiques adequades, millores en els sistemes d’alerta i programes d’educació ambiental, la situació podria empitjorar encara més en els pròxims anys.

Tot i que la realitat climàtica de Catalunya és diferent de la de l’Índia, el missatge és extrapolable. El Mediterrani s’escalfa a un ritme superior a la mitjana global, i això comporta episodis meteorològics més intensos i violents. A CAtalunya, la detecció sistemàtica amb xarxes electròniques fiables (com XDDE o LINET) no comença fins als anys 1990–2000, de manera que abans d’això només hi ha observacions parcials i no comparables.

Amb les dades modernes disponibles, es pot fer una aproximació climatològica: estudis basats en la xarxa LINET indiquen que a Catalunya s’han detectat aproximadament uns 5 milions de llamps en un període de 10 anys (2011–2020), cosa que equival a una mitjana d’uns 500.000 llamps per any si es compten totes les descàrregues (incloent intra-núvol).

Si només es consideren els llamps núvol-terra, la densitat mitjana és d’aproximadament 1,4 llamps per km² i any. Aplicat a la superfície de Catalunya (uns 32.000 km²), això dona un ordre de magnitud d’uns 40.000–50.000 llamps núvol-terra per any.

Els llamps, sovint percebuts com un risc menor en comparació amb altres desastres naturals, s’estan convertint en un assassí silenciós en moltes parts del món. El cas de l’Índia és un avís clar del futur que podria esperar-nos si no s’actua amb previsió. El canvi climàtic ja està redefinint els perills naturals, i ignorar aquests senyals seria un error greu. Preparar-se avui pot marcar la diferència entre la resiliència i la tragèdia demà.

Ramon Gallart.

Catalunya Davant les Noves Forces de l’Energia Global.

L’any 2025 marca un punt d’inflexió en el sistema energètic i de recursos a escala global. 

Les cinc megatendències identificades per Wood Mackenzie no són fenòmens aïllats ni conjunturals, sinó forces estructurals que redefineixen l’economia mundial, la geopolítica i la competitivitat industrial. En aquest context, Catalunya no és un actor perifèric, és un territori profundament exposat a aquests canvis per la seva base industrial, el seu paper logístic mediterrani i la seva dependència energètica.

El creixement accelerat del gas natural liquat (GNL) dels Estats Units exemplifica com l’energia ha passat de ser una mercaderia a convertir-se en una eina de poder geopolític. En menys d’una dècada, els EUA han passat de projectar terminals d’importació a liderar l’exportació mundial de GNL, amb Europa com a principal mercat de destinació. Aquesta transformació ha estat clau per garantir subministrament després de la crisi energètica europea, però també consolida una nova dependència estratègica. Per a Catalunya, aquest fenomen té una traducció clara que és, el Port de Barcelona i la seva planta de regasificació esdevenen infraestructures crítiques dins el mapa energètic europeu. A curt termini, això pot reforçar la seguretat de subministrament i donar competitivitat a sectors industrials intensius en energia. A mitjà i llarg termini, però, el risc és quedar atrapats en una infraestructura fòssil si no s’utilitza com a palanca cap a gasos renovables, combustibles sintètics i molècules baixes en carboni. 

El debat no és si el GNL és necessari avui, sinó si servirà per accelerar la transició o per retardar-la.

Paral·lelament, les terres rares han emergit com un dels elements més sensibles del comerç internacional. La seva importància per a les renovables, l’electrònica, l’automoció elèctrica i la defensa les situa al centre de la rivalitat geopolítica, amb la Xina dominant gairebé tota la capacitat de refinatge mundial. Catalunya no produeix terres rares, però n’és una gran consumidora indirecta a través del seu teixit industrial. Motors elèctrics, automatització, robòtica, aerogeneradors i electrònica avançada depenen d’aquests materials. Qualsevol interrupció o encariment impacta directament en costos, terminis i competitivitat. Això obliga el territori a repensar el seu model industrial o, es limita a assemblar productes dependents de cadenes globals fràgils, o aposta per valor afegit, reciclatge avançat, disseny per a la circularitat i capacitats tecnològiques pròpies que redueixin vulnerabilitats.

La tercera megatendència, la pèrdua de valor al sector del petroli i gas del mar del Nord britànic, és aparentment llunyà, però conté una lliçó fonamental per a Europa i, per extensió, per a Catalunya. La inestabilitat fiscal i regulatòria ha erosionat la confiança inversora fins al punt de deprimir dràsticament el valor dels actius. El missatge és clar: el capital penalitza la incertesa. En un moment en què Europa necessita inversions massives en xarxes, renovables, emmagatzematge i electrificació, qualsevol senyal d’imprevisibilitat normativa incrementa el cost del capital. Catalunya, que sovint arrossega retards en permisos, conflictes territorials i marcs canviants, hauria de llegir aquest exemple com una advertència

Sense estabilitat i claredat, la transició energètica no atraurà prou inversió privada.

La quarta tendència, la reducció de capacitat petroquímica a Europa, té una incidència directa i crítica a Catalunya, especialment al complex de Tarragona. Aquest pol és un dels principals motors industrials del sud d’Europa, però també un dels més exposats a costos energètics elevats, pressió regulatòria i competència global. El tancament de capacitats d’etilè i altres productes bàsics no és només una qüestió ambiental, sinó una pèrdua de valor afegit, ocupació qualificada i sobirania industrial. Alhora, aquest declivi pot convertir-se en una oportunitat si Tarragona es transforma en un hub de química baixa en carboni, hidrogen, captura i ús de CO₂, reciclatge químic i nous materials. 

El futur del sector no és la continuïtat per inercia, sinó la reinvenció. Sense energia competitiva i projectes tractors clars, el risc de desindustrialització és real.

Finalment, l’expansió de la intel·ligència artificial està disparant la demanda elèctrica global, especialment a través dels centres de dades. Aquesta tendència pot semblar allunyada de l’energia, però en realitat n’és un dels principals motors de creixement. Catalunya aspira a captar economia digital i activitat tecnològica, però això exigeix grans quantitats d’electricitat, xarxes robustes i preus competitius. Si la demanda digital arriba abans que la infraestructura, el resultat pot ser congestió, encariment de la llum i conflictes amb la indústria i els consumidors. Si, en canvi, s’integra dins una planificació intel·ligent, amb renovables addicionals, emmagatzematge, flexibilitat i aprofitament de calor residual, pot accelerar la modernització del sistema elèctric català.

En conjunt, aquestes cinc megatendències dibuixen un escenari en què Catalunya es juga molt més que el compliment d’objectius climàtics. Es juga la seva competitivitat industrial, la qualitat de l’ocupació i la seva capacitat d’atraure inversió en un món cada cop més tensionat per l’energia, els materials i la tecnologia. El repte no és adaptar-se passivament a aquests canvis globals, sinó anticipar-los i convertir-los en una estratègia pròpia. El 2025 no és l’inici de la transició, és el moment en què queda clar qui la lidera i qui la pateix.

Ramon Gallart