Les emocions que més ens incomoden són, sovint, les que ens indiquen que una etapa ha complert la seva funció. Escoltar-les és el primer pas per créixer amb consciència.
Hi ha una habilitat de la qual es parla poc en el món professional i és la de saber marxar. Ens preparem per liderar equips, gestionar conflictes, innovar, negociar o reinventar-nos. Però gairebé ningú ens ensenya a identificar el moment en què una etapa ja ha complert la seva funció. Potser perquè ens han educat en la idea que abandonar és fracassar, quan sovint és just el contrari.
Ho he vist i viscut moltes vegades. Professionals brillants atrapats en llocs que ja no els permeten créixer. Directius que continuen exercint un lideratge que els havia fet grans, però que avui els pesa. Persones que, per por o per inèrcia, continuen sostenint projectes que fa temps que els consumeixen més energia de la que els aporten.
I aleshores apareixen emocions que intentem silenciar, també inquietud, frustració, ràbia, enveja dels qui s'atreveixen a canviar o aquella ansietat difusa que ens acompanya els diumenges al vespre. La primera temptació és interpretar-les com un problema.
Però, i si fossin un missatge?
Durant segles, la nostra cultura ens ha ensenyat precisament el contrari. Al segle IV, el monjo Evagri Pontic va descriure emocions com la ira, l'avarícia o la desesperació com a obstacles per a la salvació espiritual. Més endavant, el papa Gregori I les incorporaria als coneguts set pecats capitals, convertint-les en advertiments morals que han travessat els segles.
Potser per això encara avui convivim amb la idea que sentir emocions desagradables és una mostra de feblesa o d'inestabilitat. Com si l'objectiu fos viure permanentment en calma.
La història explica fins a quin punt hem intentat expulsar-les. Durant milers d'anys es practicava la trepanació per alliberar els mals esperits responsables del patiment mental. Ja al segle XX, les lobotomies es van arribar a considerar un tractament innovador per controlar determinades alteracions emocionals, amb conseqüències devastadores. Encara avui, tot i haver abandonat aquests extrems, continuem perseguint una versió més sofisticada de la mateixa fantasia: eliminar qualsevol emoció que ens incomodi.
La psicologia actual, però, ens convida a fer exactament el contrari.
El psicòleg Ethan Kross explica que les emocions negatives compleixen una funció tan essencial com el dolor físic. Ningú voldria viure sense sentir dolor, perquè significaria no detectar una lesió. Les emocions funcionen igual de maerna què, ens informen que alguna cosa necessita la nostra atenció.
Quan ho observo des de la meva experiència professional, aquesta idea adquireix una força extraordinària.
La ràbia sovint m'ha ajudat a detectar situacions que vulneraven els meus valors. L'ansietat m'ha advertit que estava entrant en territoris desconeguts que requerien preparació. Fins i tot l'enveja, una emoció que costa reconèixer, m'ha revelat aspiracions que encara no havia estat capaç d'admetre.
No eren enemigues, eren indicadors.
Amb els anys també he descobert que moltes de les grans decisions professionals no neixen de la certesa, sinó de la incomoditat. Hi ha un moment en què deixes d'aprendre. En què la il·lusió es converteix en rutina. En què continues fent bé la feina, però ja no hi poses una part de tu.
És aleshores quan apareix la temptació de resistir-se al canvi. Ens aferrem al càrrec, al prestigi, a l'equip o a la identitat que hem construït durant anys. No perquè encara ens faci feliços, sinó perquè ens costa imaginar qui serem després.
Però cap etapa està pensada per durar eternament de manera que les organitzacions evolucionen, les professions canvien i, nosaltres també.
La intel·ligència emocional no consisteix a evitar la por, la tristesa o la frustració. Consisteix a escoltar-les sense deixar que ens governin. A comprendre què ens estan intentant explicar abans de prendre una decisió.
No existeix una fórmula universal. Algunes persones necessiten canviar d'entorn per recuperar la perspectiva. D'altres troben respostes revisant les seves creences, buscant noves experiències o simplement donant-se temps. La regulació emocional és una habilitat dinàmica, perquè nosaltres també ho som.
Cada etapa professional ens transforma, de fet, algunes ens ensenyen a construir i d'altres ens ensenyen a liderar i, les més difícils ens ensenyen a deixar anar.
Avui crec que aquesta última és, probablement, la competència més infravalorada de totes. Saber tancar una etapa no significa renunciar al que hem estat; significa honorar el que aquella experiència ens ha aportat i acceptar que el seu propòsit ja s'ha complert.
Perquè créixer no és acumular capítols.
És saber quan n'ha arribat el punt final per poder començar a escriure el següent.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada