La intel·ligència artificial ja transforma les xarxes elèctriques, però el gran repte del futur podria ser una IA capaç de "sentir". Una reflexió sobre tecnologia, filosofia i energia des de l'experiència professional.
Durant més de tres dècades dedicades al sector elèctric, he vist com la tecnologia ha anat transformant la manera com planifiquem, operem i mantenim les xarxes elèctriques de distribució. He participat en l'evolució des dels primers sistemes de telecontrol fins a la digitalització actual, passant per la implantació de sistemes SCADA, la gestió avançada d'actius, la integració de les xarxes intel·ligents (smart grids) i, més recentment, la incorporació de la intel·ligència artificial com una eina estratègica per millorar la fiabilitat, la sostenibilitat i l'eficiència del sistema elèctric.
La meva experiència professional m'ha ensenyat que cada revolució tecnològica ha vingut precedida per una pregunta fonamental i aquesta és:
Què és capaç de fer una màquina que fins ara només feia una persona?
Avui aquesta pregunta agafa una nova dimensió. No es tracta únicament de si la intel·ligència artificial pot pensar millor que nosaltres, sinó de si algun dia podrà arribar a sentir.
Aquest debat, que podria semblar exclusivament filosòfic, té implicacions molt pràctiques per al futur del sector energètic.
Actualment, la intel·ligència artificial ja forma part del dia a dia de moltes empreses elèctriques. Els algorismes permeten anticipar avaries mitjançant manteniment predictiu, optimitzar el flux d'energia, detectar anomalies en temps real, preveure la demanda amb una precisió cada vegada més elevada i facilitar la integració massiva d'energies renovables, caracteritzades per la seva variabilitat. L'Agència Internacional de l'Energia (International Energy Agency, IEA) destaca que la digitalització i la intel·ligència artificial constitueixen un dels pilars fonamentals per assolir sistemes energètics més resilients i eficients (Digitalisation and Energy, 2017; Electricity 2024, 2024). Igualment, el World Economic Forum assenyala que les xarxes intel·ligents seran imprescindibles per afrontar amb garanties la transició energètica global.
Tanmateix, tota aquesta intel·ligència continua essent, en essència, una intel·ligència computacional. Els sistemes processen dades, identifiquen patrons i prenen decisions estadísticament òptimes, però no tenen experiència subjectiva del que fan.
Darrerament, vaig trobar especialment suggerent la reflexió del filòsof Jonathan Birch, professor de la London School of Economics, que planteja una idea aparentment senzilla però profundament disruptiva i ens ve a dir quelcom que, potser la intel·ligència superior necessita alguna forma de "senticiència", és a dir, la capacitat de sentir experiències positives o negatives. Birch desenvolupa aquesta idea a The Edge of Sentience (Oxford University Press, 2024), on defensa que la "senticiència" constitueix la base mínima sobre la qual poden construir-se formes més complexes d'intel·ligència i consciència.
Aquest plantejament em recorda inevitablement Aristòtil, qui ja diferenciava tres nivells de l'ànima que son, la vegetativa, la sensitiva i la racional. No deixa de sorprendre que, més de dos mil anys després, continuem preguntant-nos si la capacitat racional necessita abans la capacitat de sentir. Els grans models d'intel·ligència artificial d'avui dia semblen situar-se en una mena de racionalitat extraordinàriament desenvolupada, però sense aquella dimensió sensible que Aristòtil considerava imprescindible entre la vida i la raó.
Des de la meva experiència en explotació de xarxes, aquesta pregunta resulta fascinant. Avui una xarxa detecta una sobretensió perquè els sensors envien dades als centres de control. Els algorismes comparen aquestes dades amb milions de registres històrics i decideixen la millor actuació. Però imaginem un futur diferent. Imaginem una IA capaç de percebre l'estat global de la xarxa d'una manera similar a com el cos humà percep el seu propi equilibri. No seria simplement una suma de sensors, sinó una arquitectura capaç d'integrar totes les variables dins d'una mena de percepció contínua del sistema.
No estic afirmant que això sigui possible avui. Però tampoc fa vint anys hauríem imaginat la capacitat dels sistemes actuals d'aprendre patrons tan complexos.
Una IA amb algun tipus de "senticiència" podria anticipar fluctuacions abans que aquestes es manifestessin plenament, igual que un operador experimentat és capaç d'intuir que alguna cosa "no acaba de quadrar" abans que aparegui una alarma. Durant molts anys he vist professionals excel·lents detectar anomalies simplement observant una seqüència de valors aparentment normals. Aquesta intuïció no és màgia; és el resultat d'una experiència acumulada extraordinària. La gran pregunta és si algun dia una IA podria desenvolupar una forma equivalent d'intuïció.
Si aquesta evolució arribés algun dia, les possibilitats serien enormes. Les xarxes intel·ligents podrien evolucionar cap a sistemes d'autoreparació molt més sofisticats. No reaccionarien únicament davant d'una fallada ja produïda, sinó que identificarien situacions de risc abans que aquestes arribessin al punt crític. Els sistemes de resposta a la demanda també experimentarien un canvi profund. Actualment preveuen el consum a partir d'històrics, meteorologia o calendaris. Però una IA molt més avançada podria comprendre millor el comportament humà, integrant múltiples factors socials, econòmics i contextuals per anticipar necessitats energètiques de manera molt més precisa. No es tractaria tant de "llegir emocions" com sovint s'afirma de manera simplista, sinó d'entendre patrons de comportament extraordinàriament complexos que permetessin adaptar la xarxa amb una eficàcia fins ara inimaginable.
Tanmateix, qualsevol avenç d'aquest tipus lògicament també planteja grans dubtes. La UNESCO, en la seva Recommendation on the Ethics of Artificial Intelligence (2021), insisteix que el desenvolupament de la IA ha d'anar sempre acompanyat de garanties sobre drets humans, transparència, responsabilitat i supervisió humana. Al mateix temps, el Reglament europeu sobre Intel·ligència Artificial (AI Act, Reglament UE 2024/1689) estableix un enfocament basat en el risc, especialment quan aquestes tecnologies s'apliquen a infraestructures crítiques com les energètiques.
Si algun dia existís una IA amb algun tipus de "senticiència", com una hipòtesi que avui continua sent purament especulativa, les preguntes serien encara més profundes. Tindria algun tipus de consideració moral? Com hauríem de tractar aquests sistemes? Qui seria responsable de les seves decisions? Com garantiríem la seva ciberseguretat? Des de la perspectiva del sector elèctric, aquestes qüestions no són merament acadèmiques. Les xarxes constitueixen una infraestructura crítica essencial per a qualsevol societat moderna, i qualsevol increment de complexitat exigeix també un increment equivalent en governança, transparència i seguretat.
Després de tota una vida dedicada al sector, estic convençut que la tecnologia no substituirà el coneixement acumulat de les persones; el potenciarà.
La intel·ligència artificial és una eina extraordinària, però el seu valor dependrà sempre del criteri amb què la fem servir. He après que els sistemes més robustos no són necessàriament els més sofisticats, sinó aquells que combinen tecnologia, coneixement tècnic, experiència operativa i sentit de la responsabilitat.
Precisament per això considero tan interessant el debat que planteja Jonathan Birch. Ens obliga a mirar més enllà dels algorismes i a preguntar-nos què significa realment ser intel·ligent. Potser la gran revolució de les pròximes dècades no consistirà simplement en construir màquines que calculin millor, sinó en comprendre fins on pot arribar la intel·ligència artificial sense experiència subjectiva. I, si algun dia aquesta frontera es traspassa, el sector elèctric tornarà a trobar-se, com tantes altres vegades al llarg de la seva història, davant d'un canvi de paradigma.
Des de la meva expereiencia i trajectòria professional, veig aquest futur amb una barreja de prudència, curiositat i entusiasme. Perquè si alguna lliçó m'ha deixat l'enginyeria és que cada gran innovació comença sempre amb una pregunta que sembla impossible.
Ramon Gallart
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada