L'expansió dels centres de dades planteja un dilema aparent entre digitalització i energia, però el futur dependrà de la capacitat d'integrar ambdues transformacions.
Quan sento parlar de les desenes de nous centres de dades que es volen connectar a les xarxes elèctriques europees durant els pròxims anys, sovint tinc la sensació que el debat s'està plantejant de manera equivocada. Es parla dels centres de dades com si fossin una amenaça per al sistema energètic o, a l'inrevés, com si representessin inevitablement el futur de la prosperitat digital europea. La realitat, al meu entendre, és molt més matisada. La qüestió no és si són bons o dolents, sinó si serem capaços d'integrar-los dins d'una estratègia energètica coherent.
No hi ha dubte que,la revolució de la intel·ligència artificial ha convertit la capacitat de càlcul en un recurs estratègic. De la mateixa manera que durant el segle XX les economies industrials competien per l'accés a l'acer, al petroli o a l'electricitat, avui competeixen per l'accés a la computació. Europa ho ha entès. La necessitat de disposar de capacitats pròpies d'intel·ligència artificial, computació al núvol, serveis digitals i sobirania tecnològica està impulsant una autèntica cursa per atraure inversions en centres de dades.
Les xifres són reveladores. Segons l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), els centres de dades representaran aproximadament el 10% del creixement de la demanda elèctrica de la Unió Europea fins al 2030. Paral·lelament, McKinsey estima que la potència informàtica instal·lada als centres de dades europeus podria passar d'uns 10 GW el 2023 a prop de 35 GW el 2030. Altres projeccions indiquen que la demanda energètica dels centres de dades europeus podria gairebé duplicar-se abans de final de dècada.
Davant d'aquestes magnituds és comprensible que apareguin preocupacions. Les xarxes elèctriques europees ja afronten el repte d'integrar grans volums de renovables, electrificar la mobilitat i electxrificar al demanda. Afegir-hi desenes de GW de nova demanda digital pot semblar una càrrega excessiva. Però això, és només una part de la història.
La pregunta que em faig és si els centres de dades són realment una amenaça o si, per contra, poden convertir-se en un complement de la transició energètica. La resposta depèn molt més del model de desplegament que no pas de la tecnologia en si mateixa.
És cert que existeixen riscos. L'experiència d'Irlanda és especialment il·lustrativa. En alguns moments, els centres de dades han arribat a representar una proporció tan elevada de la demanda nacional que el gestor de la xarxa ha advertit sobre possibles problemes de seguretat de subministrament. Aquesta situació ha obligat a limitar noves connexions en determinades zones. El mateix debat comença a aparèixer a Alemanya, els Països Baixos, Espanya o el Regne Unit, on els operadors de xarxa principalemtn xarxa desubtransport i transport, reben cada vegada més sol·licituds de connexió associades a projectes vinculats a la intel·ligència artificial.
Però li veig una altra lectura possible. Els centres de dades poden actuar com a motors d'inversió energètica. Poques activitats econòmiques necessiten tanta electricitat fiable durant les vint-i-quatre hores del dia amb un perfils de demadna molt variables. Aquesta necessitat està impulsant contractes de compra d'energia renovable a llarg termini, noves inversions en emmagatzematge i reforços de les xarxes de transport. En certa manera, els centres de dades poden esdevenir els nous consumidors que ajudin a finançar infraestructures energètiques que també beneficiaran la resta de l'economia.
A més, sovint oblidem que els centres de dades no són simplement consumidors passius. Un informe publicat recentment per ENTSO-E destaca que aquestes instal·lacions poden evolucionar cap a recursos flexibles capaços d'ajudar a estabilitzar el sistema elèctric. Determinades càrregues informàtiques poden desplaçar-se temporalment, reduir-se o augmentar-se segons la disponibilitat d'energia renovable. Si aquesta flexibilitat es desenvolupa adequadament, els centres de dades podrien passar de ser percebuts com un problema a formar part de la solució. Si be és cert, la capacitat de flexibiltia ve doanda per els sitèmes de generació o bateries d'emergència o font renovables aosicaides al centres de dades.
En aquest context, resulta especialment interessant observar les propostes que intenten escapar de les limitacions terrestres. Durant els darrers mesos han aparegut iniciatives que plantegen la construcció de centres de dades orbitals alimentats per energia solar. Sobre el paper sembla una idea fascinant: energia abundant, absència de conflictes d'ús del sòl i una infraestructura distribuïda a l'espai. Tanmateix, quan s'analitzen els condicionants físics, la realitat és molt menys optimista.
La notícia recent sobre aquests projectes posa de manifest que els centres de dades espacials s'enfronten a obstacles enormes. A l'espai no existeix la refrigeració per convecció ni per conducció. La calor només es pot eliminar mitjançant radiació, fet que obliga a desplegar superfícies radiadores gegantines. A això s'hi afegeixen els efectes de la radiació còsmica sobre els xips, la degradació dels panells solars i els costos de llançament. Segons l'anàlisi presentada, operar una GPU a l'espai continua sent almenys un ordre de magnitud més car que fer-ho en un centre de dades terrestre.
Aquest fet em reforça una conclusió important sobre els centres de dades orbitals el quals, poden tenir aplicacions molt específiques en observació terrestre, defensa o gestió del trànsit espacial, però no substituiran els grans centres de dades connectats a les xarxes europees durant les pròximes dècades.
Per això crec que plantejar el debat en termes de substitució ara mateix, és un error. No estem davant d'una alternativa entre infraestructures digitals i infraestructures energètiques. Tampoc entre centres de dades terrestres i espacials. El que realment està succeint és una convergència cada vegada més estreta entre el món digital i el món energètic.
La intel·ligència artificial necessitarà més electricitat, però també ajudarà a gestionar millor les xarxes, optimitzar la producció renovable, reduir pèrdues i millorar l'eficiència dels sistemes energètics. La transició energètica i la transformació digital avancen juntes. Separar-les és cada vegada més difícil.
Des de la meva perspectiva, els centres de dades que es desplegaran a Europa són principalment un complement de la transició energètica i de la competitivitat industrial. Ara bé, aquest potencial només es materialitzarà si la seva expansió va acompanyada d'inversions en xarxes, emmagatzematge, flexibilitat i generació renovable. Sense aquesta planificació, poden convertir-se fàcilment en una font de tensions, colls d'ampolla i conflictes territorials.
Per acabar, no crec que siguin un substitut de res. Tampoc una amenaça inevitable. Són una nova infraestructura estratègica que obligarà Europa a replantejar la manera com planifica simultàniament l'energia i la digitalització. I probablement aquesta serà una de les grans decisions industrials de la pròxima dècada: no decidir si volem més centres de dades, sinó determinar com volem que interactuïn amb el sistema energètic que els ha de fer possibles.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada